Qui tenim de veí?

Hi ha dies que apareixen notícies que et semblen increïbles. Com pot haver passat? Ahir coneixíem que en una població del nord d'Espanya varen alliberar tres germans, de 8 a 10 anys, que havien passat quatre anys tancats en una casa en condicions insalubres. Els segrestadors, per dir-ho d'una manera, han estat els seus pares.

No és la primera vegada que sentim un fet com aquest i malgrat això, ens estranya que sigui possible. D'entrada semblaria que els veïns més propers han de conèixer qui viu en una casa. No es tracta pas de xafarderia, i la intimitat és important i s'ha de respectar, però d'aquí a desconèixer que en un habitatge del veïnat hi viuen o no tres germans, hi ha una gran diferència.

Em venen a la memòria, converses on comparàvem viure en una gran ciutat o en un poble. Els defensors de les ciutats grans acostumen a destacar el fet que no et sents controlat, cosa que en un petit poble és difícil de passar desapercebut. No sé exactament la ubicació de l'habitatge en qüestió, però en tot cas crec que si tots plegats tinguéssim més consciència de col·lectivitat i de compartir serveis i espais, potser això no passaria, o si més no seria més complicat.

I també em ve al cap aquella campanya de saludats on es convidava la gent a desitjar-se el bon dia, en coincidir al carrer, encara que no tinguessin lligams ni coneixença. Crec que actituds com aquesta no ens han de condicionar ni fer perdre la llibertat de moviments i, en canvi, són punts de millora a la convivència. No saps mai de qui t'hauràs de refiar, i no em direu que no us sentiu satisfets quan heu tingut l'oportunitat de fer una petita ajuda a un veí o veïna?

Encara Rodalies

Després de l'apagada general a tot el país, durant més de dotze hores, avui s'ha començat a analitzar les causes i les conseqüències. Davant de fets com aquest es fa difícil opinar. Potser, quan ens ho expliquin amb detall, si som capaços d'entendre-ho, podrem opinar sobre la situació en què ens trobem, si hi ha un problema de manca d'inversions o manteniment, o bé si ho hem d'atribuir simplement a la mala sort. 

Hi ha un tema, però, que tot i la mandra que em fa de parlar-ne, no ho podem obviar i cal insistir una vegada més perquè no ho entenc ni crec que ho puguem acceptar estoicament. Em refereixo a la repercussió en el transport de Rodalies, no pas d'ahir, que tots ho podem entendre, sinó del dia d'avui. Com és possible que Rodalies no hagi funcionat correctament, després de tantes hores de recuperar l'electricitat?

No és només saber per què no han circulat els trens, sinó també hem de palar i criticar el maltractament als usuaris. La poca atenció i respecte a totes les persones perjudicades per una actitud, la de Renfe i Adif, que no és comprensible. Per què els ferrocarrils de la Generalitat circulaven, i també el Metro, i no ho podien fer els trens de competència, encara, estatal?

M'agradaria que algú m'ho expliqués. Ahir ja costava d'entendre que no es posés en marxa un sistema alternatiu de transport, amb bus, com estem tan acostumats, amb les reiterades avaries. Avui, però, els interrogants s'han fet més que evidents i, de moment, jo no he sabut veure cap explicació.

La conclusió a què arribo és que el menyspreu de la companyia pública estatal cap als usuaris catalans és total, i és per això que em fa tanta ràbia llegir que treballadors i sindicats minoritaris de Renfe amenacen de fer vaga, pel perill que pressuposen que tenen de perdre drets amb el traspàs de competències, i la poca estimació cap als usuaris. Segur que hi ha treballadors honrats i competents, però temo que n'hi ha una bona colla que no tenen assumit que formen part d'una empresa de serveis, i que es deuen als seus usuaris, sense que això el resti cap dels seus drets com a treballadors.

Els problemes de Rodalies continuen i la solució la tenim molt lluny encara!

A les fosques!

Avui ha passat allò que moltes vegades havíem comentat: Què passaria si hi hagués una apagada general de l’electricitat? Ho estic escrivint quan encara estem sense corrent i, com a mínim jo mateix, sense saber què ha passat ni fins quan estarem en aquesta situació.

Només quan quedes sense una cosa t’adones de la importància de tenir-la. Hi ha serveis que són gairebé imprescindibles, si més no quan estem sense ells durant una bona colla d’hores i, en canvi, els utilitzem sense ser-ne prou conscients. Avui, quedar sense corrent elèctric gairebé et paralitza el cent per cent. 

En un primer moment, quan se n’ha anat el llum, el primer que penses és que tenim una xarxa obsoleta, amb mal manteniment i que a ple segle XXI això no hauria de succeir. Després t’arriben notícies que no és cosa només de la teva vila, sinó que fins i tot a Barcelona han quedat sense. I més tard et diuen que és una apagada general que afecta tot el país, i veïns i tot.

Al cap d’una estona a casa ja no ha arribat cap més informació. He quedat aïllat i a l’espera que els responsables de la companyia elèctrica ho solucionessin. Els iogurts a mig fer, els termos elèctrics a mig escalfar i les plaques fotovoltaiques aturades, no pas perquè no fes sol, sinó per falta de corrent a la xarxa. Segons com, una mica contradictori.

Ara, quan arribi el corrent elèctric, que tots confiem que no trigui gaires més hores, serà qüestió d’escoltar quina ha estat la causa i, encara més important, si es tracta d’un fet puntual que no ha de repetir-se en un futur, o bé que el sistema penja d’un fil, i que fets com el d’avui poden tornar a produir-se.

Em deia, la veïna, que a mesura que anem augmentant l’autoproducció, els excedents seran menys interessants per a les companyies distribuïdores, fins al punt que ni te’ls acceptaran. Ara els paguen a preu de misèria, però els hi pots descarregar. No crec, a diferència del que em comentava la veïna, que aquesta sigui una de les causes de la tallada de corrent. 

L’altra possibilitat seria un atemptat. Avui, que tenim un món tan esvalotat, t’ho pots creure tot. Coses més greus han succeït, encara que això d’avui, déu-n'hi-do la repercussió que haurà tingut. Espero i desitjo que serveis essencials, com ara hospitals, estiguessin preparats i amb generadors de corrent alternatiu. Algun o altre haurà rebut.

Ho deixo aquí, esperant poder escoltar tota la informació al respecte, i saber si haig de prendre mesures per afrontar situacions com la d’avui, que sense corrent elèctric a casa, tot ha quedat aturat.

Hi ha actituds que són totalment reprovables

Ahir el vespre vaig mirar el partit de futbol que enfrontava el Real Madrid i el Barça. No n'acostumo a veure gaires, bàsicament perquè les retransmissions no són en obert, però ahir no era el cas. Haig de reconèixer que, tot i que no soc culer, les meves simpaties anaven dirigides al club català, i després de veure les imatges del final del partit, me'n sento més orgullós.

El que va passar al final de tot, i que per això l'àrbitre va expulsar tres jugadors de l'equip madrileny, és una vergonya i, al meu entendre, caldria castigar severament pel mal exemple que donen. No es pot permetre que uns professionals del futbol, per més interessats que puguin estar a defensar els colors del seu equip, i comptant que jugaven contra l'etern rival, actuïn de la manera que ho varen fer, llençant objectes contra l'àrbitre.

El trist espectacle ens hauria de servir per entendre que d'aquesta manera no anem bé. La nostra societat fa temps que ha perdut els papers. Aconseguir capgirar l'actitud de molta gent davant l'adversitat, i reduir la violència que predomina, no serà fàcil, però sí que s'hauria d'aprofitar fets com els d'ahir per donar una lliçó, i fer entendre a qui no un capta, que així no podem anar.

Vull pensar que si els agressors haguessin estat els jugadors barcelonistes, pensaria i diria el mateix. Estic convençut que no em deixo portar pels colors ni les simpaties. Crec que tots hem de fer l'esforç d'asserenar-nos i procurar actuar cívicament, respectuosament i a l'altura de les circumstàncies.

No sé si els jutges que han de sancionar els jugadors que varen rebre la targeta vermella, i algun altre que se'n va escapar, però que va actuar de la mateixa manera, seran inflexibles i severs, però seria d'agrair. En benefici del futbol, del seu mateix equip, i de la societat en general. No es poden permetre actituds com les que alguns jugadors madrilenys ahir varen tenir. La passió del futbol no pot comportar agressions ni comportaments violents com els que vàrem veure. M'agradaria sentir l'opinió d'aficionats del club madrileny, davant del que van poder observar. No és qüestió de colors, sinó de respecte i bon comportament.

Casal d'estiu per a tothom

Amb motiu de l'aprovació dels nous preus del casal municipal d'estiu d'Arenys de Mar, que encara s'ha de licitar, caldria analitzar la coherència en la presa de decisions i esbrinar si realment hi ha criteris preestablerts o bé s'improvisa constantment. La sensació és aquesta, la improvisació, però potser no és així, sinó que el govern municipal té una intencionalitat política que no sabem apreciar.

És evident que tot servei genera uns costos que s'han de cobrir, sigui a través dels usuaris o bonificat per l'administració pública i, per tant, assumint-ho tots a través dels nostres impostos. En el Ple d'aquesta setmana els grups municipals de l'oposició varen manifestar el seu desacord, sense conseqüències atesa la majoria absoluta del govern, per l'excessiu augment de preus. Si bé és cert que els preus estaven congelats des de fa anys, quan s'incrementen és bo tenir en compte què pot originar un augment exagerat.

Estem d'acord que els arenyencs ens mereixem un casal d'estiu de qualitat i no una simple guarderia, entesa com un contenidor de criatures. També és cert que a més serveis i activitats el cost per dur-ho a terme s'incrementa. En això no hi ha cap dubte ni discrepància. La qüestió està en si el cost d'aquest servei l'ha d'assumir totalment les famílies o bé pot entrar en el paquet de serveis sufragats en part per l'Ajuntament. 

Un altre element, que no s'ha tingut en compte, és la tarifació social, és a dir, pagar en funció dels ingressos familiars, facilitant que les famílies més vulnerables puguin accedir al servei, i no quedin al marge per problemes econòmics. L'aplicació de la tarifació social no és fàcil, i el control del bon ús, evitant picaresques, tampoc, però és un pas cap a la justícia social, que hauria de ser un primer objectiu de l'administració pública. 

I la comparativa amb altres serveis que presta l'administració també és un punt important a tenir en compte. I aquí és on podríem analitzar si la diferència en l'aplicació de la subvenció municipal en uns serveis i no en uns altres és premeditada o fruit de la casualitat, la improvisació o la manca de planificació. Molt temem que les coses s'estiguin fent a la babalà, sense ordre ni concert.

El porta a porta generalitzat

Ahir el Ple de l'Ajuntament d'Arenys de Mar va aprovar definitivament l'adjudicació a l'empresa Acciona de la recollida selectiva de la brossa per als pròxims anys. En el procés de licitació només es va presentar una empresa i això sempre fa patir una mica. No saps si els plecs tècnics i administratius han estat ben elaborats o quina pot haver estat la causa que no hi optessin més empreses. 

El repte d'aquesta empresa no serà fàcil i el govern municipal i tota l'oposició n'és conscient. Arenys necessita millorar en neteja, però sobretot en comportament cívic de tots els vilatans a l'hora de treure les deixalles de casa. Sigui quin sigui el sistema que s'apliqui en una població, si la gent no segueix les directrius el resultat és caòtic. 

Alguns critiquen el sistema porta a porta i preferirien els contenidors. És cert que hi ha famílies que no treuen la brossa correctament, o aprofiten el divendres, el dia destinat al rebuig, per treure tot el que no han fet durant la setmana. Els usuaris dels contenidors, però, hauran observat que algunes persones tampoc dipositen les bosses al contenidor corresponent, o simplement les deixen al seu voltant. 

El govern municipal informa que a partir del mes de juliol s'iniciarà una campanya orientativa de com s'ha de treure la brossa de casa, sobretot pensant en la part alta de la població que fins ara s'ha estat recollint a través de contenidors. Caldrà, però, sensibilitzar a qui no ho estigui, perquè entenguin que una bona pràctica beneficia el conjunt de la vila. Que un mal ús ens perjudica a tots i que les normes de convivència són imprescindibles per viure en societat.

Si hi ha poblacions que han aconseguit un bon comportament força generalitzat, amb uns percentatges de reciclatge alts, per què no a Arenys? Cal, doncs, la nostra implicació i voluntat de fer bé les coses, però el govern té la potestat de sancionar qui no ho vulgui fer bé, no pas amb ànim recaptatori, sinó aprofitant que sempre hi ha algú que no es mou fins que li toquen la butxaca. 

Fer fàcil la vida

Llegia avui la notícia que parlava del pla de l'Ajuntament de Barcelona per simplificar i agilitzar els tràmits administratius i m'agradaria que fos una realitat i que s'encomanés a altres administracions. Hem avançat molt en coneixements informàtics, i ja no podem parlar de noves tecnologies, però no s'ha millorat gaire quant a facilitar als vilatans el seu ús, simplificant tràmits innecessaris, alguns, i més assequibles a tota la població, sense necessitat de ser experts tecnològics o digitals.

Encara ara, quan necessites fer alguna gestió amb l'administració pública, no et resulta fàcil. Ja sigui perquè la informació dels passos a seguir no és clara ni hi ha totes les casuístiques possibles, o perquè hi ha tràmits que s'han de fer presencialment, amb la maleïda cita prèvia obligada. 

Si a més, vols embrancar-te amb els portals de transparència, la cosa es complica més. No hi ha tota la informació, n'hi ha d'altra que no està ben dirigida o bé no és amb format obert. Al final aconsegueixen que els ciutadans s'oblidin del tema i renunciïn a utilitzar-ho.

Encara avui et trobes que l'administració et demana una documentació que ella disposa o té la manera per obtenir-la, malgrat que la llei t'empara. I això és més greu quan els tràmits a realitzar no són voluntaris, sinó que la mateixa administració t'obliga a fer per aconseguir uns drets legítims i necessaris per al teu dia a dia.

El problema de fons no és tant tecnològic com de voluntat política per facilitar els tràmits. Avui no hi ha gaires excuses per no permetre segons quina tramitació, i més aviat es tracta de l'interès de l'administració per facilitar-ho. És per això que quan llegeixes notícies com aquesta, en un primer moment ho aplaudeixes, encara que pensis que van tard. Després veus que es premien portals per la seva transparència i et fa ràbia comprovar que a l'hora de la veritat, la meitat de les coses són inaccessibles, sigui perquè no hi ha manera de fer-ho, o perquè és massa complicat d'entendre el procediment. 

En definitiva, es tracta de fer fàcil la vida. Entendre que l'administració pública ha d'estar al servei de la ciutadania, que no s'hi dirigeix perquè li faci gràcia, sinó perquè en té necessitat. 

Les bales de la discòrdia

El Partit Socialista té moltes dificultats per trobar els vots necessaris al Congrés de Diputats per poder anar tirant endavant la legislatura, amb pactes i equilibris que fins a darrera hora no estan clars. Realment es tracta d'exercir la capacitat de negociació, que fins ara li ha anat sortint bé. S'ha de dir que el grau de compliment no està assegurat i es valen que l'alternativa de govern seria molt pitjor.

Els pactes a assolir no només són amb partits minoritaris de províncies, sinó que s'hi ha d'incloure el pacte de govern amb Sumar, que tampoc no és una agrupació compacta i, per tant, no es pot donar per un fet segur. Ara, per exemple, amb la confirmació del contracte per comprar bales a una empresa israeliana, trencant l'acord de no comerciar amb aquell país, posa en perill la continuïtat del govern dels dos.

En situacions com aquesta em ve a la memòria la frase repetida pel president del govern, quan diu que és el govern més progressista de la història espanyola. Dir això, tenint com a ministre d'Interior al senyor Fernando Grande-Marlaska és una ironia. Mantenir aquest senyor al ministeri és una demostració de flaquesa que deixa sense sentit el progressisme expressat.

M'imagino que l'enrenou d'avui acabarà en no res, perquè estem acostumats que Sumar sempre acaba baixant del burro, però la incertesa i dubtes estan garantits i potser el president perdrà algunes hores de son.

A Espanya tot el tema d'armament, despesa militar i entrada a l'OTAN ha estat un engany des del primer dia. Sigui quin sigui el govern de torn, amb més o menys dissimulació, va tirant pel dret, amb excuses de mal pagador. Per tant, res de nou. Tot continua igual.

No és qüestió de justícia, sinó de jutges!

Tot i que la notícia rellevant continua essent la mort del papa Francesc, i sobretot les quinieles sobre la seva successió, avui també podies llegir totes les trifulgues judicials, a l'Estat espanyol, per mirar de burlar un tribunal o un altre. Per als que no som bragats en l'assumpte ens resulta xocant i, fins i tot, frustrant, observar que la justícia no s'aplica de la mateixa manera en els diferents tribunals, o si més no això és el que sembla.

Analitzant el cas dels nostres polítics pendents de la llei d'amnistia, veus que el Tribunal Suprem no té cap intenció d'aplicar-la, i busca totes les excuses possibles per evitar que uns polítics, que no poden perdonar el seu atreviment, quedin amnistiats. Els seus advocats intenten dirigir-se cap al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, perquè els sembla més fàcil que ho tinguin a favor. No es fien de portar el cas al Tribunal Constitucional perquè, tot i que creuen que els donaria la raó, sembla que el Tribunal Suprem tindria l'última paraula.

Resulta que quan el Tribunal Constitucional estava dominat pels conservadors, era el tribunal model a seguir i obeir amb els ulls clucs. Ara que diuen que qui el controla són els progressistes, ara és un tribunal que no és de fiar. O sigui, que cadascú actua per interessos polítics, i estem parlant de l'àmbit judicial. Tot allò de la separació de poders no s'ho creu ningú.

I és que la política ho empastifa tot. La política entesa com el joc per fer valdre els interessos econòmics de qui pot controlar-ho tot. Fixeu-vos, per exemple, els comentaris i especulacions sobre la successió del papa Francesc. No té tanta importància el seu missatge evangèlic com la línia política que pugui seguir el nou papa. Les pressions i xantatges que rebran els cardenals que han de votar-lo, desprestigia l'ètica i moral que hauria de presidir la institució. Es tracta realment de l'elecció del nou cap d'Estat del Vaticà, i no tant del representant o vicari de crist.

La successió del papa Francesc

La notícia del dia és la mort del papa Francesc. Amb ell es tanca molt probablement un parèntesi d’obertura de l’Església catòlica després dels papats de Joan Pau II, molt conservador, i Benet XVI.

Per a la generació que havíem celebrat el Concili Vaticà II i admirat el papa Joan XXIII, després de passar una llarga temporada d'involució de la institució, vàrem veure en Francesc una finestra de llum i esperança.

Encara que tinguem clar que el camí a Déu l’hem de fer al marge de qui dirigeix l’Església, no hi ha dubte que prefereixes que la institució segueixi humilment la petjada de Jesucrist, i no que estigui al costat dels poderosos, reprimint directament o involuntàriament la diversitat.

Amb la mort de Francesc se'ns obren molts interrogants i temem el pitjor. La tendència mundial és altament conservadora i la institució catòlica en rebrà molta influència. Tot el que no ha aconseguit el papa Francesc difícilment el seu successor en serà capaç, però el perill és que ni ho intenti.

Com a reflexió final, però, fem un exercici de confiança i imaginem-nos que hi ha algú més que pot seguir els passos de Francesc. Segurament és difícil d’imaginar, però no podem llençar la tovallola.

El 600!

Avui he vist un 600 aparcat al costat de la carretera! Us semblarà una beneiteria, i segurament que se’n poden trobar encara uns quants, però jo feia temps que no n’havia vist cap i, esclar, m’ha vingut a la memòria el primer cotxe que vàrem tenir a casa, amb els pares, i també el meu primer cotxe que pràcticament el vaig estrenar (era de segona o tercera mà) a l’illa de Mallorca, durant sis mesos.

Per a la meva generació el Seat 600 va significar una revolució. N’estava empestat i va permetre que les famílies de classe mitjana poguessin sortir els diumenges a fer un tomb, sense haver de pensar en el bus, tren o taxi.

Si ara el transport públic és deficient, imagineu-vos com funcionava cinquanta o seixanta anys enrere. És cert que hi ha coses que no han canviat gaire. La línia de Rodalies que passa per Vic, continua sent de via única.

A vegades, coses que semblen insignificants, et fan pensar en una munió de vivències que pràcticament havies oblidat. És bo recordar el passat perquè t’ajuda a valorar tot allò que has aconseguit, i també a valorar els petits detalls. Avui, doncs, aquest cotxe m’ha fet retrocedir seixanta anys i recuperar fets que m’han fet somriure.

Un núvol que fa por!

Acostumem a mirar el cel, sobretot ara que hem viscut una temporada de pluges, que ja tocava! Surts de casa i el cel és blau, amb un sol radiant que enlluerna. La gespa té un verd que enamora i ja no recordaves quin color era el seu natural. Estaves acostumat a trobar-la empolsimada i seca.

Camines per un carrer ple de botigues, amb tot el material exposat a l’exterior, com a reclam turístic per fer algun caleró. De cop, però, t’adones que el cel està canviant. Han aparegut uns núvols que mig tapen el sol, a estones, perquè ell sempre se’n surt.

El núvol canvia de tonalitat, enfosquint-se per moments, i hi pots distingir un mena de relleus, com si fossin bosses. Te les imagines plenes de petites pedres, a punt de ser llençades sobre nostre. Els botiguers comencen a retirar els expositors. Cauen quatre gotes que amb prou feines et mullen, però aquell núvol, a sobre teu, et provoca una certa esgarrifança. No fa gaires dies, aquesta mateixa setmana, un núvol semblant va deixar el terra blanc, bloquejant les carreteres.

Un cop de vent ha fet caure un penjador de roba, i tots temem el pitjor. Aquella senyora tem pels seus nets, que no duen impermeable. No arribaran a temps a casa. Quedaran ben xops!

Han passat cinc minuts o potser menys i tot, i el núvol s’ha desfet, com per art de màgia. El sol ha reaparegut i, encara que amb menys brillantor, ha sembrat la tranquil·litat. Els botiguers, però, fan balanç de les possibles pèrdues degudes a l’espant dels possibles clients. Ha estat una falsa alarma. Aquell núvol que hem retratat, ens ha ben acollonit. Les fotografies amb nuvolades queden molt millor que no pas amb un cel completament serè. La bellesa, a vegades, comporta algun risc, però al final el que compta és com hem encarat la situació, sobretot quan ha comportat incertesa.

El Divendres Sant, avui

Avui és dia de processons, funcions litúrgiques a les esglésies i música a tot drap als bars i a la televisió. I em fa recordar quan era jove que un dia com avui la música lleugera estava prohibida. Predominava el silenci perquè és el dia que es recorda la mort en creu de Jesucrist. Un fet que avui moltes persones no et sabrien respondre, encara que estiguessin contemplant els passos de la processó de la seva població.

El cas és que ens serveixen les festes i actes de tota mena sense gaire esforç, per la nostra part, i és per això que acabem sense saber què caram estem celebrant. I a la nostra cultura la majoria de les festes tenen un fons religiós, que la tradició i la laïcitat s’ha encarregat de transformar. No és estrany que per Nadal ens dediquem a anar de compres i per Setmana Santa a contemplar processons, sense que ens preguntem per què s’organitzen.

No és que abans fóssim millors que ara, simplement que ens havien ensenyat per què treien el Crist o la Dolorosa a passejar, ja que abans o després havíem entrat a l’església a pregar. Ara, mentre passa per davant nostre la processó, estem observant el nostre mòbil, xatejant amb el nostre amic, o penjant una fotografia a l’Instagram.

Potser hem de continuar així, i és això el que toca ara, però no passaria res si al mateix temps procuréssim entendre cada cosa perquè es fa, i ser una mica coherents. Això ja costa més.

Aldarulls al barri de Cerdanyola

Aquests dies hem seguit les notícies dels actes vandàlics del barri de Cerdanyola, a Mataró. És molt trist llegir tot el que està succeint i em costa de creure, com diuen alguns, que el motiu rau en els problemes d’habitatge, les ocupacions de pisos i els desnonaments. Em costa de creure perquè no hi ha d’haver una relació entre el problema de l’habitatge, que és molt greu i que s’han de buscar solucions urgents, al marge de la planificació a mitjà i llarg termini, que no ha existit, i el vandalisme. Cremar contenidors, amb afectació a altre mobiliari públic i cotxes privats no resol res, i només guanya força la xenofòbia i l’atac a la immigració.

És evident que si hem arribat al punt crític de manca d’habitatge accessible és perquè no s’ha governat bé. No s’ha planificat ni analitzat les necessitats d’habitatge, al marge de l’especulació, que ha existit i existeix. La solució d’aquest problema no serà causada per la violència, sabent que sempre hi ha algú que gaudeix de la disbauxa, perjudicant els més vulnerables.

Parlar de l’habitatge, de les ocupacions, els desnonaments, o la propietat no és fàcil. Sempre apareixen els tòpics, les radicalitzacions i els esveraments. Cal ser assenyat, no moure’t per la passió, encara que sí que s’ha d’actuar. No n’hi ha prou amb reconèixer el problema, sinó que s’han de trobar solucions.

Em sap greu per la gent que viu al barri de Cerdanyola. Estigmatitzats i jutjats erròniament per les aparences. Hi ha persones que no hi viuen i es creuen els salvadors dels problemes. I si, a sobre, es dediquen a incendiar contenidors i barallar-se amb la policia, no els estan fent cap favor. Tot el contrari.

Cal demanar a la gent que tinguin calma i no perjudiquin més del que ja està, i als governants, que legislin correctament, que no s’encantin, i que siguin conscients que ells poden jugar un paper important per reduir els problemes actuals.

I mira que ho diu ben clar!

Me’l mirava a veure què faria. De fet, no s’ha immutat i, sense llegir el rètol, s’hi ha llençat. Ho deia ben clar: ‘Do not cross the cannel’. Potser la traducció no era del tot correcta. Potser hauria d’haver dit ‘the dock’, però el cas és que l’ha travessat, tan tranquil. No li ha costat gens i ha quedat ben satisfet.

Això era a la tarda, però el matí, tot passejant al costat del mar, he observat una noia que caminava per l’altra banda de la tanca. Hi havia un avís de propietat privada i no es permetia saltar-la. Ella, però, no n’ha fet cas, i es passejava també tranquil·lament. Aquell avís no anava amb ella.

Sempre he estat escrupolós amb les normatives, segurament perquè així m’ho han ensenyat, i és per això que em sorprèn que no tothom pensa igual. El dubte que tinc és si no els hi han ensenyat, o bé no ho han assumit com a un deure o una obligació. Després ens queixem que les coses no funcionen.

Llegia també avui que un veí de l’altre Arenys descarregava les bosses de la brossa on no corresponia, i s’encarava amb qui li retreia l’acció. A ell tampoc no li varen ensenyar com es feia per llençar la brossa? O potser li resulta més còmode així, i no s’immuta. Com l’ànec!

Viure en societat pot ser molt fàcil, si tots som conscients de com ens hem de comportar, però ho podem complicar molt si cadascú va a la seva, sense pensar en els altres. A veure si en prenem consciència. No costa tant! 

Comportament incívic

He llegit al web de Ràdio Arenys que l’Ajuntament de la nostra vila ha iniciat una campanya perquè els propietaris de gossos els censin i els hi col·loquin el xip. La notícia diu també que la tècnica de salut pública recorda que s’han de recollir els excrements i que s’han de dur lligats. Si no es compleix la normativa, seran multats.

La realitat és que una part de propietaris de gossos no respecta l’espai públic ni els seus conciutadans. Quan ho comento em diuen que són una minoria, i ho puc entendre, però el cert és que els nostres carrers estan plens de tifarades, que no es recullen. El carrer de casa nostra és un bon exemple on no hi ha dia que no n’hi trobis un parell.

A l’anunci de la tècnica municipal i afegiria que està prohibit pixar a les façanes de les cases i el mobiliari urbà. Això hi ha molta gent que ho ignora i t’obsequien amb una pixarada a l’ampit de la porta i façana. Se’ls hi ha de dir que no es tracta de fer-hi una ruixadeta després del pixat.

No cal dir que portar el gos lligat no ho fa pràcticament ningú, i això, si hi ha bona voluntat per part de la policia local, és molt fàcil de detectar. Però el que em preocupa més és què passa amb les denúncies practicades. El nostre Ajuntament denuncia, però no sanciona. El procés sancionador es queda aturat amb mil excuses, ja sigui perquè l’encarregat està de baixa, o perquè tenen més feina de la que poden fer. 

Tot plegat és un conjunt de despropòsits, i això fa que quan llegeixes una notícia com aquesta, no et creus res i no confies que pugui fer efecte. Malgrat això, no podem oblidar que l’Ajuntament té la responsabilitat d’elaborar normatives i fer-les complir, però els vilatans hem de comportar-nos cívicament i moltes coses són de sentit comú. Si els nostres carrers estan plens de cagarades i les façanes pixades no és culpa de l’Ajuntament, sinó d’alguns propietaris de gossos, que són uns porcs, i els hauria de caure la cara de vergonya, i que tots els assenyaléssim amb els dits!

La gavina tafanera

Ahir a la tarda se’ns va acostar la gavina a descobrir què hi feien aquestes tres parelles contemplant el mar. No tenien res més a fer? Segurament ignorava que era diumenge, teníem festa i ens preparàvem per celebrar la Setmana Santa.

La mar no estava gaire tranquil·la, bufava una mica de vent i l’aigua espetegava a les roques amb força. Els núvols, amb forma de castells, havien fet acte de presència, però a poc a poc es varen desinflar, com si es tractés d’un decorat de fira. El sol va intentar sortir entremig, però ja no li quedaven forces. Tot i haver avançat l’hora, tocava a retirada.

Ahir vaig tenir la sensació que el temps passava lentament, tot el contrari del que és habitual. Que el podíem estirar com si fos un xiclet, i fer més coses de les que acostumem a fer, també pensar i reflexionar. Moments com aquests és quan t’adones de la importància d’una aturada per reflexionar què estàs fent i si no hi hauria una altra manera d’encarar la vida. La majoria de les coses no les podem canviar, i per tant no ens han de preocupar. N’hi ha d’altres, però, que sí que depenen de nosaltres, i aquí ens hi hem d’esforçar per fer-ho de la millor manera possible. Per a nosaltres mateixos, però també per als que tenim a prop.

Una reflexió d’una tarda de diumenge, inspirat per una gavina tafanera que ens contemplava amatent, fent una pausa en la seva volada abans de buscar el refugi per passar-hi la nit.

Per què el corc?

Ahir, sense cap introducció, vaig penjar el meu escrit del taller ‘escrivim’ de la Biblioteca d’Arenys de Mar. No sé si el vàreu llegir i si us va sorprendre perquè no és el tipus d’escrit que acostumo a penjar al blog. La intenció era precisament sorprendre els meus fidels lectors. Sortir  de la crònica diària, fent-me ressò del que passa al món i incorporar un text creatiu.

L’exercici consistia a definir un espai amb un parell de paràgrafs com a màxim. Després havíem de redactar un text més extens, d’una pàgina, incorporant-hi un personatge.

Com que l’espai escollit havia estat un calaix d’una calaixera de la ditada, que es mig encallava quan intentaves obrir-lo, no se’m va ocórrer res més que escollir el corc com a protagonista del relat.

Per imaginar-me l’episodi vaig pensar en l’oncle capellà de la meva mare, que varen empresonar els republicans, a la presó vigatana on ara hi ha l’ambulatori. El meu pare, que el va anar a visitar, se li va endur el rellotge de butxaca perquè no se li quedessin els carcellers.

També vaig pensar en el meu pare i l’homenatge que li varen fer per tants anys de voluntariat visitant els malalts de la plana. I amb la mare, que tenia sempre a punt una petita agenda on anava anotant tot el que feia. Les tinc guardades, pendents de classificar.

Aquests objectes són els que es troba el corc quan s’allibera de l’amagatall. Uns objectes que l’acompanyaran poca estona perquè el terrabastall provocat per l’obertura del calaix l’alliberarà definitivament i podrà encarar el final de la seva vida amb tota llibertat.

La natura diligent

Han estat molts mesos d’excavació continuada, dibuixant unes galeries plenes de giragonses al llarg d’aquest habitacle fosc i humit, sense contacte amb l’exterior, alimentant-se de les engrunes que es desprenien a mesura que anava avançant. Una vida en silenci sense compartir amb ningú més, a l’espera de trobar el moment oportú per transformar-se i socialitzar.

Ha arribat l’hora de fer el pas, de superar aquesta etapa monòtona i esclavitzada. Cal trencar barreres i sortir d’aquella presó i poder sentir-se lliure! El seu esforç final l’ha de permetre sortir d’entremig de les parets i veure la llum. Respirar un aire nou i buscar la parella ideal per reproduir-se.

El seu desengany és gran. Si bé és cert que ha aconseguit obrir forat i entrar en un espai molt més gran, la foscor persisteix i res fa pensar que aquell sigui l’indret ideal per poder-se realitzar. Probablement no ha encertat la direcció correcta. L’instint li ha fallat.

No només són quatre parets. Podrà compartir espai amb un rellotge de butxaca daurat, una medalla honorífica platejada, i una agenda de pell negra lligada amb una goma elàstica. Recorda, però, amb tristesa, el temps que ha estat vaguejant pels passadissos que anava construint, amb el menjar assegurat. Una fusta vella de qualitat, res a veure amb el que es fa ara. Res del que observa en aquests moments li traurà el ventre de pena.

Tot d’una, mentre dona voltes sobre què ha pogut fallar, un sisme inesperat ho ha fet trontollar tot, i ha esfondrat la muntanya de polsim, mig ocult per la tela esgroguida, que la seva dèria per sortir de l’amagatall havia originat. 

Aquella forta sacsejada, com si es tractés de la força emprada per a aconseguir fer lliscar un calaix qualsevol d’una calaixera mig oblidada, i l’enlluernada conseqüent, l’han il·lusionat: s’adona que finalment podrà complir els seus desitjos tant de temps somiats.

No és conscient, però, que aquesta llibertat aconseguida, després de mesos d’un incansable treball, d’un desengany momentani, i d’una alegria sobrevinguda, és efímera. Molt probablement trobarà la parella que li permetrà perpetuar la seva espècie, però la seva vida té els dies comptats. De què hauran servit aquests anys de feina ininterrompuda?

Avui fa 32 anys

Avui hem recordat l'assassinat de Guillem Agulló, ara fa 32 anys, a Montanejos. I ho hem fet amb senzillesa, però amb dignitat. Un assassinat que s'afegeix al llistat de greuges contra els països catalans, amb la connivència de l'Estat espanyol.

Cap circumstància és igual, però els crims són tots reprovables, i la nostra motxilla cada vegada és més feixuga i res no canvia. No compararem, però sí que ens venen a la memòria moltes actituds que no fan més que distanciar-te de qui s'aprofita de tu. 

Avui, amb tot el que està passant arreu del món, ho relativitzem tot, i així anem assumint un destí que no ens agrada, però que sembla que no podem canviar. Estem cansats i desanimats. Desconfiem de tothom i no veiem líders polítics capaços d'afrontar el gran repte que fa vuit anys algú ens va posar a la boca, però va acabar fugint.

La mort, però és irreversible, i això és el que recordem d'en Guillem, un jove a qui li varen estroncar la vida, els anhels, els somnis, les ganes de ser lliure, de poder expressar tots els sentiments i escollir el seu futur. 

Va d'això. De poder triar què volem ser de grans, i escollir-ho democràticament, sense subterfugis ni excuses de mal pagador. L'11 d'abril de 1993 va ser un dia trist perquè es va materialitzar un fet que les forces feixistes varen aplaudir, i continuen tan tranquils i satisfets. Tot l'engranatge polític, disfressat de democràcia, fa conxorxa per emmudir el poble que vol ser lliure, culpabilitzant-lo de desestabilitzar el sistema. Un sistema que va bé a uns quants, a costa de la resta. 

El Senat Municipal

Avui llegia al web municipal la notícia de la mort de qui fou regidor d'Arenys de Mar, el senyor Francesc Pi. Un regidor del Partit Popular arenyenc que va assumir responsabilitats en esports, amb el pacte amb el Partit Socialista, presidit per Ignasi Moreno. A la notícia es comenta que va formar part del Senat Municipal, que vàrem constituir l'any 2008, format per exalcaldes i exregidors, i que havia de servir per debatre temes d'interès per a la vila. Un organisme que figura al Reglament Orgànic Municipal, però que va tenir una vida efímera.

No cal dir que em sumo al conjunt de mostres de condol que arriben de totes bandes. Mai agrairem prou les persones que han decidit dedicar el seu temps lliure a treballar per a la millora del funcionament dels serveis públics locals. Una tasca que tothom hauria d'assumir en algun moment de la seva vida.

La intenció de crear el Senat Municipal d'Arenys de Mar fou l'aprofitament de l'experiència i coneixement de les persones que havien tingut responsabilitats de govern o havien format part del Consistori, moguts per l'estima i interès per millorar la vila, i que havia de servir per afrontar els grans reptes. El dia a dia acostuma a assumir-se des del govern de torn, amb el suport i seguiment dels grups municipals de l'oposició, però hi ha temes que són de mitjà i llarg termini que és bo analitzar. Forma part de l'exercici de la planificació, que sovint es menysté o s'ignora. 

He pensat que, si des del govern municipal actual, es fa aquest recordatori d'aquest organisme, potser fora bo anar un xic més enllà i recuperar-lo. Hi ha un seguit de temes que Arenys hauria d'abordar, per no limitar-se a anar tapant forats i resolent allò que es presenta, sinó avançar-se als esdeveniments i marcar les línies de futur de la nostra vila. 

Estic convençut que si anéssim unes passes endavant, evitaríem alguns dels problemes que ens apareixen, de manera improvisada, bàsicament per manca de planificació. Segur que moltes de les persones que hem assumit algun tipus de responsabilitat municipal, ens hi apuntaríem. Només cal posar-ho en marxa.

Grollers

No estem gaire acostumats a sentir grolleries de caps d'Estat. Si més no, els de la meva generació, ens havien ensenyat que els miserables i incultes eren més propensos a ser grollers en els seus comentaris. A casa se'n cuidaven prou de vigilar com parlàvem. Els joves tenien més tendència a les males paraules, que en dèiem, però era una etapa de la vida que s'acabava quan s'assumien responsabilitats familiars o professionals.

Avui tens la impressió que tot ha canviat i pots sentir el president dels EUA, el senyor Trump, o personal del seu equip, com el milionari Musk, manifestant-se grollerament, com la cosa més normal del món. A mi em sorprèn i arribo a la conclusió que la formació d'aquests personatges, tots ells superrics, no ha estat la millor, o si més no, la més encertada per conviure amb una certa decència, educació i respecte.

És evident que el senyor Trump i companyia estan convençuts que són els amos del món, i poden fer i dir allò que els plagui sense que ningú els ho pugui impedir. No només això, sinó que ho provoquen expressament per menystenir els altres, atemorir-los, i sentir-se més poderosos.

Sigui per l'educació rebuda, o pel costum d'emprar un llenguatge respectuós, que quan sento segons quines expressions automàticament menysvaloro els protagonistes i em generen un sentiment de tristesa i rebuig. És una llàstima que un personatge barroer, però poderós, pugui causar tant de rebombori a escala mundial. Al llarg de la història han aparegut individus que han fet molt mal, i malgrat això ho anem repetint. 

Veurem amb què acaba tot això. Trump no va per lliure del tot. Té un entorn que l'avala i defensa les mesures que pren. Són mesures que beneficien una part molt insignificant del conjunt, però són els que tenen la riquesa i el poder acumulat. La gran majoria hi sortirà perdent, però no serà cap escarment per evitar que la història es repeteixi persistentment.

Veïns

Saps qui tens de veïns? Sé que aquesta pregunta se l'han de fer més aviat les persones que viuen en grans ciutats. Quan vius en poblacions petites, que tothom es coneix, o això es diu, no et pares a pensar la resposta, perquè se suposa que la saps perfectament.

Els temps han canviat, i ara hi ha més mobilitat, encara que tinguem tants problemes d'habitatge. Això fa que els veïns de tota la vida ja no sigui una realitat. Si a tot això la teva manera de fer és prescindir força de qui hi ha al teu costat, et pots trobar que, malgrat viure en una vila petita, desconeguis qui és el teu veí. Potser l'hi has vist la cara, i fins i tot us heu dit adeu, però heu intercanviat més de quatre paraules?

Hi ha veïns que només hi parles quan un dels dos necessita alguna cosa. Si tot va sobre rodes, ni te'n recordes. Una mica trist, oi? Els veïns només serveixen perquè et donin una mica de sal, quan la botiga està tancada?

A Arenys, i a moltes altres ciutats, hi ha la tradició de celebrar, a l'estiu, els sopars del carrer. Una manera de trobar-se totes les persones que conviuen en aquell carrer, amb els amics i parents que conviden. La idea és bona, però caldria que el contacte entre veïns no es limités a aquesta trobada, sinó que durant l'any, s'aprofités l'avinentesa per fer-la petar, potser fins i tot ajudar-los o que t'ajudin per resoldre no sé quins problemes, i fer pinya davant de qualsevol circumstància que et pugui afectar.

És important, doncs, engrescar els veïns a organitzar actes conjunts, però també els contactes diaris, que poden no tenir cap transcendència, però que segur t'ajuden a omplir una mica més de sentit la teva vida. La família és important, i s'ha de cuidar, però el veïnatge també ho és. Ells són al teu costat, per a bé i per a mal, i tant ells com tu us esforceu dia rere dia per tirar endavant la família, la casa i també la vila. Encara que només sigui per passar bé una estoneta, cuidem els veïns!

Els recordatoris de les xarxes socials

Tot sovint rebo missatges de Facebook recordant esdeveniments que he penjat fa uns anys. De fet, l'única cosa que hi penjo són els enllaços a aquest blog, i d'aquesta manera arribo a més gent. Una altra cosa és que hi accedeixin a llegir-ho. En tot cas, però, l'aplicació ens recorda, de manera automàtica, tot allò que hem anat dient a través de les xarxes socials. Us haig de confessar que és un detall que agraeixo. Recordar el passat sempre és bo, sobretot quan es tracta de fets positius, encara que les penúries també és important tenir-les present, encara que només sigui per no tornar-hi a caure.

Avui Facebook em recordava l'anada a l'Empordà, a una xerrada sobre l'escriptora Maria Àngels Anglada, i l'escapada que vàrem fer a Vilamacolum. Havent dinat ens vàrem passejar per aquest petit municipi, que desconeixia, i que va completar la nostra jornada literària. 

La Maria Àngels Anglada, vigatana de naixement, es va arrelar a l'Empordà i és un fet que segurament per a moltes persones no crida l'atenció, però els que hem anat a viure a fora de la nostra ciutat, on tenim la família i les amistats de la infància, sí que ens hi parem a pensar. No parlem de migració, perquè els canvis de tota mena no són exagerats, però podem entendre millor les persones que han vingut al nostre país, procedents d'altres cultures, races i llengües.

No sé si aquest fet t'ajuda a comprendre'ls millor i defensar els seus drets, sobretot ara quan l'extrema dreta ha magnificat l'odi a la diversitat i l'encomana a moltes persones que, de natural, serien més obertes i receptives als nouvinguts. 

És una llàstima que l'odi, l'enveja, el menyspreu, i el rebuig llisquin tan fàcilment entremig de tots nosaltres, més que no pas l'amor, el respecte, la valoració de la riquesa de la diversitat. Segur que hi podem fer alguna cosa, i que tots aquests núvols que ens tapen el seny seran transitoris i tornarem a veure la llum.

Dibuixants urbans per la vila

Aquest dissabte la nostra vila es va omplir de dibuixants cercant els indrets més interessants per immortalitzar-ho. Era curiós observar què els cridava l'atenció i de quina manera ho veien i ho sabien expressar, amb tota mena de pinzells i llibretes.

S'ha de dir que la majoria dels racons escollits són reconeguts per nosaltres, que ens hi passegem sovint, però també n'hi havia d'aquells que probablement ens passen desapercebuts i que dissabte els participants en la VIII Trobada de Dibuixants Urbans de Catalunya ens varen ajudar a descobrir, o si més no, a parar-hi més l'atenció que de costum.

El món de l'aquarel·la i el dibuix el tinc molt oblidat, però em varen fer pensar quan era jove i vaig passar per l'escola de dibuix de Vic, on ara hi ha el Museu Episcopal. La meva poca traça devia fer que la meva carrera artística no prosperés, però durant uns anys, a estones perdudes, vaig fer les meves pràctiques. Ja no sé on va anar a parar tot el meu instrumental, ni tampoc guardo pintures ni dibuixos que recordo haver fet. 

Em va sorprendre el minimalisme dels estris que utilitzaven els participants en la trobada d'aquest dissabte. Abans tot era més aparatós. Ara ho poden portar a sobre en tot moment i aturar-se a dibuixar quan troben un marc interessant per treballar-hi.

Els arenyencs, dissabte, ens vàrem sentir una mica observats, però al mateix temps estàvem molt ufans en veure l'atracció que la nostra vila tenia per tota aquella gent que va venir de fora i que s'haurà endut un bon record de la vila. Per uns moments ens vàrem oblidar que tenim el poble una mica desmanegat, perquè no en tenim prou cura. A cap dels dibuixos que vaig estar observant hi vaig veure una bossa de la brossa ni una paperera plena fins a vessar. Aquells detalls, si n'hi havia, els varen obviar. Els artistes visitants venien amb ganes d'observar i plasmar la bellesa de les nostres façanes, carrers i places. Gràcies!

Dimitir, per respecte a les víctimes

Fa més de cinc mesos que sentim a parlar de la DANA del País Valencià, l'octubre passat, i de l'actitud del seu president, cada vegada més acorralat, sense que faci la sensació que hagi d'acabar dimitint. Mazón no és culpable de la DANA ni dels estralls que va provocar. Podríem trobar culpables en les autoritats que varen deixar edificar a llocs inundables, no només al País Valencià, sinó també molt més propers a nosaltres. Se'l pot culpar de tantes víctimes mortals?

Tots els indicis fan suposar que el president no va estar en el lloc que havia de ser, i que el seu govern no va prendre les mesures necessàries per evitar tantes morts. No sabem si mai arribarem a conèixer la veritat ni com va poder ser que no es posés en marxa tot el protocol que cal seguir en casos desgraciats com aquell final d'octubre, però els polítics han d'assumir les responsabilitats, si més no les polítiques, i això no està passant a València, simplement per interessos partidistes, i també personals. 

Per respecte a les víctimes i els seus familiars el president valencià hauria de dimitir i deixar de ser el protagonista diari dels fets lamentables. No pot ser que tot giri al voltant de la seva figura, i encara menys que s'excusi de mala manera, amb contradiccions i traient-se les puces de sobre. 

Avui llegia que un monjo de Montserrat va ser contundent en una homilia, retraient l'actitud del president valencià mentre l'aigua i el fang s'emportava tantes vides. No és gaire normal que l'Església, com a institució, s'enfronti al poder polític d'aquest país. Quan això passa s'anota al llistat de les excepcions, sobretot a l'Espanya profunda i conservadora, com podem incloure-hi el País Valencià. 

Les manifestacions setmanals de familiars, amics i ciutadans indignats per la mort de tantes víctimes, no fan caure la cara de vergonya a qui no va estar a l'altura de les circumstàncies. Jo no m'atreviria a demanar responsabilitat penal per tot el que va succeir. Desconec els detalls amb què basar-me. Sí que manifesto la meva ràbia perquè a hores d'ara el president valencià no hagi fet el pas al costat, i abandonat la presidència, per respecte a les víctimes mortals i els seus familiars.

El campanar de Sau

Aquests dies que es parla tant dels pantans i de l'extraordinari augment del nivell de l'aigua, comparat amb els darrers anys, i que ens ensenyen tantes fotografies de com l'església de Sant Romà de Sau s'ha anat submergint sota l'aigua, m'han vingut a la memòria les passejades que havia fet, quan era un jovenet, des del poble de Tavertet fins al castell, arribant a la punta de la cinglera per veure com sobresortia el campanar. 

Hi havia oscil·lacions, però no fins a l'extrema del que ha passat els darrers anys. Jo no recordo haver vist, aquell temps, l'església, sinó només part del campanar, més tros o menys. També és cert que ara hi estem més a sobre. Abans ho veies al natural, quan hi anàvem des de Cantonigròs, pel camí vell. Ara, còmodament, des del sofà de casa ho pots anar veient, a través de la televisió o les xarxes socials.

De fet, podria parlar de l'època de la construcció del pantà, perquè ja tinc una edat, però les imatges que conservo són molt borroses. Recordo haver-hi anat, amb el pare, a pescar-hi. Sí que recordo, en canvi, però amb una certa tristesa, imatges de la presa del pantà, ara fa molt temps que no hi he anat. Ho trobava desolat, sense vida, res a veure amb l'efecte que et produïa veure-ho des de dalt les cingleres. Diria que, havent passat Folgueroles, el cor se'm començava a encongir.

Hi hauria de tornar i, evidentment, si hagués d'escollir des de quina perspectiva vull veure el pantà, triaria Tavertet, perquè encara guardo aquelles sensacions estranyes que em produïa observar-lo des de baix. També em passava el mateix a Susqueda. Potser per això, quan hi va haver aquell assassinat de la parella maresmenca, em va fer molta angúnia pensar com ho haurien patit, en un lloc tan inhòspit. 

La mare, a qui li agradava molt la natura, i coneixia molts racons del Collsacabra i el Cabrerès, sempre ens deia que volia estar al cim, i probablement, jo ho hagi heretat. Molt millor veure-ho des de dalt. Sau o Susqueda queden enclotats. La panoràmica és diferent. Ara visc ben avall, però l'amplitud del mar no t'ofega!

Rebombori als jutjats de pau

He llegit la notícia sobre la supressió de la competència de celebrar casaments dels jutjats de pau, i que ara es vol esmenar, però no se sap ben bé com ni quan ho faran.

El jutjat de pau és una institució molt arrelada al nostre país, i potser no tant a la resta de l'Estat espanyol. Probablement, aquest ha estat el motiu perquè en un primer moment, a l'hora de redactar la llei d'eficiència judicial, es restessin competències al jutge de pau, fins al punt de gairebé buidar-lo de contingut. Després de moltes pressions perquè es reconsiderés la decisió, es va rectificar, oblidant-se d'incloure la potestat de celebrar casaments, un fet molt habitual, per no dir majoritari dels jutjats de pau. 

Passa sovint que es prenen decisions des de la distància. Des d'un despatx molt allunyat de la realitat i d'aquesta manera es cometen errors. A l'hora de redactar o modificar una llei, però, caldria ser molt més curosos perquè la sensació que tens és que s'improvisa. No vull pensar que hi ha hagut mala fe, sinó desconeixement de què passa al carrer.

Segons la notícia de l'ARA, sembla que els grups del PSC, Junts i ERC varen intentar presentar una esmena, però que no va arribar a temps, la qual cosa també té delicte. Mira que badar! El PP tampoc va tenir gaire interès quan es va presentar la llei al Senat, on té majoria, i quan va tornar al Congrés, es va ratificar, sense incloure les esmenes.

Tot plegat, doncs, un guirigall! Crec que hauríem d'exigir als nostres polítics més eficiència, més dedicació i arremangar-se per fer bé les coses. Confiem que ben aviat els jutges de pau recuperin la potestat de celebrar casaments i alliberin a alcaldes i regidors de l'augment de feina que ben segur experimentaran aquests dies.

Turisme de qualitat i turismofòbia

Sempre s'ha dit que tothom entén d'economia, o si més no s'atreveix a parlar-ne a la barra del bar, o en qualsevol tertúlia improvisada. I si d'economia tothom en parla, què us haig de dir del turisme, amb grans defensors i també detractors, fins al punt de poder parlar de turismofòbia.

Avui llegia la notícia referida a les jornades de turisme que tenen lloc aquests dies a Barcelona, i el paper que han de jugar els polítics de torn, de parlar d'una cosa que... hi entenen?, es repeteixen?, ajuden a millorar la seva indústria?

Com que s'han trobat amb manifestacions amb alguns que hi tenen una veritable fòbia, ara tothom parla de turisme de qualitat. Utilitzen una terminologia inconcreta, que queda molt bé, però que no es veu per on ha d'anar. Com comencem? Quina és l'oferta laboral? De quins salaris estem parlant? De quina formació? Quins serveis estem oferint?

Han passat molts anys des de l'època franquista on el turisme de sol i platja, i para de comptar, ens procurava divises per fer pujar el país. Oferíem simplement un tros de platja i el sol, que no ens costava res, i esperàvem que vingués molta gent i omplir la caixa. En què hem millorat?

Puc entendre la desesperació de les persones que han de compartir espai públic amb masses de turistes passejant i fotografiant monuments. És comprensible el rebuig a la desaparició d'habitatge de residents per oferir-lo als forasters, amb un increment exagerat del preu del lloguer, però d'aquí a criminalitzar el turista hi ha un bon tros. Sense tenir present que moltes persones que ho critiquen, aprofiten les vacances per posar-se el barret de turista.

El conseller d'Empresa i Treball, Miquel Sàmper, deia que tenim un gran país i això sol ja és un incentiu perquè ens vinguin a visitar. Té tota la raó. Tenim un gran país, però amb això no n'hi ha prou. Cal millorar el servei, amb instal·lacions adequades i un personal amb formació, educació i ben retribuït. O ens ho agafem seriosament, o continuarem tota la vida anhelant un turisme de qualitat, no massificat. Les coses no surten soles.

Mals aires

Aquests dies he tingut l'ocasió de parlar amb persones que no ens veiem gaire sovint, però que sempre que en tenim l'oportunitat, ens esplaiem amb grans converses, que ens ajuden a ser més conscients de tot el que passa al nostre voltant, i una mica més enllà, i que ens afecta en positiu i negatiu.

Haig de dir que l'aire que es respira no és el desitjable. Hi ha un pessimisme latent que s'encomana fàcilment, i que has de fer esforços per no acabar deprimint-te. Si a tot això hi afegeixes aquells dies plujosos, que varen anar molt bé per omplir pantans, però ens varen estafar moltes hores de sol, els ànims encara estaven més baixos.

Des de la tornada a la presidència dels EUA del senyor Trump, i l'auge de l'extrema dreta a Europa, políticament no estem en la millor situació possible, i tampoc econòmicament. Les decisions que està prenent el president de la primera potència mundial no només afecten els seus, sinó que ens afecten a tots. Probablement, si no ens haguéssim adormit, no seríem tan dependents, però la influència no la treu ningú.

En l'àmbit local, s'està maquillant la situació. Es va endreçant, però no s'acaben de resoldre els principals problemes amb què ens trobem. Penso en el rial del Bareu, les Clarisses o l'estat del clavegueram, i no acabo de veure com ens en sortirem. Cal molta inversió, però també encert en les decisions que es prenen. No és fàcil.

De totes maneres en moments així, ens convé ser positius, i trobar allò que funciona, parlar-ne i engrescar-nos una mica. No es tracta d'amagar el cap sota l'ala i no afrontar la realitat, però convé posar-hi bona cara i, sobretot, anar una mica de bracet per tenir més força, recollir més idees, i resoldre totes les traves que, vulgues o no, sempre ens trobarem pel davant.

Hi ha coses que no podem resoldre, però amb tot allò que estigui a les nostres mans, cal lluitar-hi i dedicar-hi temps i esforç. Ens adonarem que sí que tenim coses que depenen de nosaltres i som nosaltres que les podrem solucionar.