A vegades, calen condemnes severes

Conduir ebri amb un cotxe sense assegurança i no havent passat la revisió de la ITV des de fa tres anys no és fet puntual, sinó que forma part de la manera de ser i obrar d'una persona i, per tant, davant del risc d'haver pogut provocar una desgràcia, la condemna ha de ser severa, si no volem que ara tothom faci el que li roti posant en perill la vida dels altres.

Desconec els càrrecs que se l'imputaran a aquest jove de vint-i-dos anys, que conduïa pels voltants d'Alcarràs, però m'agradaria pensar que la pena serà prou severa per fer-lo reflexionar. Estic convençut que no és la primera vegada que actua d'una manera incorrecta. Potser de no tanta evidència com ara, en conduir contra direcció i alarmant els cotxes que ho feien correctament.

Considero que hem perdut l'autoritat i tothom es veu en cor de prendre'ns el pèl. Una cosa és actuar al teu aire incomplint les normes que ens hem fixat per a una bona convivència, però l'altra és posar en risc els altres. Esdevenir un perill per a la salut i la vida de tots els altres. Si això no és motiu per una condemna exemplar, ja em direu què cal fer perquè tot el pes de la justícia caigui sobre un incívic i delinqüent?

Deu ser la meva manera de pensar i estar educat que quan llegeixo notícies com aquesta em desespero. No puc entendre que hi hagi persones tan salvatges, si em permeteu l'expressió. Un mal dia el pot tenir tothom, i sempre hem d'acceptar la nostra responsabilitat i acatar-ne les conseqüències, però com deia al començament, aquest jove no estava fent un acte aïllat. No disposar d'assegurança o no haver fet la revisió del vehicle més de tres anys enrere, no són actes d'un dia, sinó que s'allarguen en el temps. En algun moment tenen la ment clara i són conscients que no es comporten com caldria. És per això que la pena ha de ser més severa.

I amb vint-i-dos anys no estem parlant d'un adolescent. Ja ha tingut prou temps per adonar-se de què és la vida i de quines són les seves obligacions com a ciutadà. Si no ho ha après, caldrà fer-li aprendre d'alguna manera, encara que sigui a la força. Hi ha perdó possible, però després del penediment i la reparació dels mals. Estem massa acostumats a la reparació dels danys i poc a preveure'ls.

Què més hem de fer?

Cada dia llegeixes comentaris i notícies d'actes en contra del genocidi d'Israel a Gaza. Ho llegeixes emprenyat perquè saps que no hi ha manera d'aturar-ho. Ho hem dit molt clar i arreu, però l'exèrcit israelià continua matant víctimes civils amb total impunitat. Què més hem de fer?

Demà sortirà de Barcelona l'anomenada "flotilla" per dirigir-se a Gaza. Sabem d'entrada que no servirà de res. Com tampoc serveixen tots els bastons a les rodes que es col·loquen a Trump, però que no aconsegueixen aturar la repressió que s'ha proposat tirar endavant des del primer dia.

Aquest sentiment d'impotència, encara que no vulguis, va minant la teva consciència fins al punt que et sents trist i no saps per què. Personalment, no tens res per queixar-te, però la situació del món, en aquests moments Gaza i Ucraïna en són els protagonistes, encara que no siguin els únics llocs on la injustícia és present, fa que el teu estat d'ànim sigui negatiu.

Llegia un article que ens parlava de la sensació de final de legislatura a Espanya, després d'un estiu farcit de polèmiques, no només pels incendis. I pot ser sí que s'acabaran convocant eleccions anticipades, però aquesta no és la qüestió que més ens preocupa, tot i que les conseqüències d'una victòria del PP i Vox al país poden ser claus per al nostre futur i els nostres drets. El problema principal en aquests moments és la malaltia que pateix el sistema democràtic a Occident, i les poques perspectives de sortir-ne airosos a mitjà termini.

Caldria reflexionar molt bé què podem fer per salvar el món, i això ho podem aconseguir començant per casa nostra. Si som capaços de transmetre la necessitat de recuperar els valors que com a societat hem anat perdent. Les petites coses que fan un tot i que ara ens han deixat a l'estacada. La feina de cada dia al nostre entorn té la seva importància. Ens ho hem de proposar, malgrat que sigui clar que els aires que ens arriben no són els més propicis per iniciar cap aventura. Ens hi hem de fer i ho superarem!

Un recital plaent

El varen batejar com a recital íntim, i en la intimitat vaig poder gaudir d'uns moments plens de bellesa. La Lucía ens va deixar bocabadats amb la seva tècnica, el seu art, la seva il·lusió, l'energia desbordant per interpretar un seguit de peces musicals de diferents autors, al piano. La seva joventut, només catorze anys, era insultant davant d'aquella interpretació tan pulcra, sense partitures.

Contemplava les seves mans, el millor que pots fer quan assisteixes a un concert de piano, i em meravellava la rapidesa amb què es movien els dits, cercant la nota justa en cada moment. La seva concentració ens deixava perplexos. 

Contemplava de reüll l'exterior de la sala, on ens havíem reunit una dotzena de persones. I a través de la finestra podia observar el xàfec que regava les teulades després de moltes hores esperant la pluja. I em venia a la memòria aquells recitals familiars que esdevenen un parèntesi al tragí diari que sembla que ens hem imposat.

Gaudia de la música, però la meva ment no s'aturava. Quin goig poder tenir l'oportunitat de viure aquests bells moments. Com si tot es paralitzés. Totes les disbauxes que es viuen no gaire lluny de casa nostra havien desaparegut per donar pas a un recital de petit format, però farcit d'elements que no sempre tenim en compte. 

Només el treball constant, de tres o quatre hores diàries d'assaig. D'aprenentatge, pràctica i concentració, compartint-ho amb la família, els amics, els estudis, el lleure. Hi ha temps per a tot allò que volem i desitgem. I els resultats són evidents. 

Gràcies, Lucía per aquella bella estona que vàrem compartir en una sala d'una casa de la vila d'Arenys, amb els teus pares, amics i professora, que estava exultant en veure de què era capaç aquesta jove pianista arenyenca.

Atenció amb les ordenances

El desconeixement d'una ordenança no ens eximeix de respectar-la i ens exposem a ser sancionats. No valdrà dir que no ho sabíem. D'aquí la importància de conèixer com es regula la convivència al nostre lloc de residència per evitar malentesos. I també és bo que les ordenances que s'aproven tinguin sentit, siguin lògiques i no estranyin a ningú. Si ens basem en el sentit comú potser no es caldrà conèixer la lletra petita de les ordenances, perquè les seguirem fil per randa.

Quan s'aprova una ordenança no només hi ha l'obligació de respectar-la, sinó que també cal fer-la respectar. Sovint ens adonem que una vegada aprovada l'ordenança el govern de torn no en fa el seguiment i esdevé paper mullat. Sempre he dit que si no som capaços de fer-la complir és millor no aprovar-la.

Avui llegia que durant aquest hivern el nostre govern municipal redactarà una ordenança on es prohibeixi fumar a les platges. Com a no fumador i que em molesta trobar-me en un lloc on es fumi, ho trobo bé, però també m'imagino el cas que se'n farà si no es decideix fer un control exhaustiu i sancionar qui ho incompleixi.

Tenim exemples recents de noves ordenances o modificacions d'aquestes que se'm fa difícil creure que s'hi estigui a sobre. L'ús dels patinets elèctrics va experimentar un augment d'usuaris prou important per a posar-hi ordre. La majoria dels municipis ho han incorporat a les seves ordenances, però la feina posterior és controlar que es compleixi el que està escrit. No es pot circular per les voreres, ni anar contra direcció, ni pujar més d'una persona en un mateix patinet, o no portar casc. Aquestes són algunes de les obligacions que s'han de complir i que comporten sanció si no es respecten. Doneu una ullada als nostres carrers i digueu-me què en penseu.

Tinc molt clar que el civisme és la clau de l'èxit d'una societat. Si tothom pensa en els altres per evitar molestar-los, i procura seguir les normes per estalviar-se maldecaps, la cosa rutlla. Però no acostuma a passar. Hi ha massa gent que si no perilla la sanció econòmica, fa cas omís de les ordenances. Si no es controla el seguiment correcte d'aquestes, el més fàcil és que tothom les menystingui. O ens posem seriosos, o deixem que sigui xauxa i no ens imposem més obligacions. 

Darrera setmana d'agost

A les acaballes del mes d'agost es comencen a veure els preparatius per a l'inici del nou curs. És cert que no tothom s'ho planteja de la mateixa manera. Els escolars són els que amb més raó tenen el mes de setembre com a referent de l'inici d'una situació nova. Tot, o pràcticament tot, és nou i des del primer dia es va teixint el que culminarà a finals de juny.

La majoria d'empreses també comencen el mes de setembre després del parèntesi de les vacances estiuenques. Algunes han tancat, d'altres han tingut l'alternança de treballadors gaudint del repòs de l'estiu i el ritme no ha estat el mateix. La interrelació entre les empreses és un reflex clar que els mesos de juliol i agost l'activitat no segueix el mateix ritme.

Hi ha negocis propis de l'estiu que, en canvi, veuen el final de mes com la cloenda de la seva activitat. La seva activitat principal o fins i tot la seva única activitat temporal. Tanquen la paradeta fins a la temporada vinent. 

Hi ha, però, excepcions. Cada vegada s'allarga l'esperança de vida i hi ha més persones jubilades amb mobilitat i ganes de continuar la gresca. Per aquestes persones el canvi no és tan sobtat, o si més no ens el mirem més d'esquitllada. És cert que no és el mateix estar envoltat d'estiuejants i gent de vacances, però el calendari no és el principal desencadenant de l'activitat. Això no impedeix que si vius una mica al ritme de la societat que t'envolta, et sentis condicionat i, d'alguna manera, també experimentis un canvi en el teu comportament.

Les picabaralles polítiques al nostre país no han descansat aquest estiu i han mantingut una activitat frenètica, sobretot al voltant dels maleïts incendis. La pressió del PP per aconseguir que el president del govern espanyol tiri la tovallola s'ha mantingut i cal preveure que anirà en augment a l'inici del nou curs. Quant a casa nostra, tot fa pensar que estem igual que abans de l'estiu. Les promeses de millor finançament, el reconeixement del català a les institucions europees o el traspàs de Rodalies estan allà on eren i no hi ha previsió que s'acceleri més del compte. Una vegada més els partits independentistes s'han deixat prendre el pèl. Cosa que era de suposar.

Innocent!

Aquesta tarda he mirat una pel·lícula després de molt de temps. No és el meu costum i d'alguna manera se'm fa estrany. "Execució imminent". L'he seguit en anglès, amb subtítols també en anglès, per allò de practicar l'idioma que tinc tan rovellat. I m'ha passat allò que em passava quan alguna vegada havia entrat en un cinema en horari de tarda, que en sortir de clar tenia la sensació d'haver perdut el dia, com si les pel·lícules s'haguessin de mirar de nit.

Per qui no l'hagi vist, es tracta dels prolegòmens de l'execució d'una persona innocent. Un fet que ha succeït més d'una vegada i realment és esgarrifós. I això fa pensar. Donar per fet una cosa sense tenir suficients proves és molt perillós. Ens passa sovint, sense arribar a l'extrem de jugar-s'hi la vida. 

Estem tips de veure casos de gent acusada de delictes que no ha comès. Quan es resol favorablement, la premsa, que prèviament ha omplert pàgines senceres amb la informació, no en diu gairebé res. Per sempre, en la memòria col·lectiva, aquella persona ha estat culpable. La calúmnia o acusació no s'esborra, i ara, per Internet, la veuràs sempre més.

I et fa pensar que a l'hora d'acusar a algú cal ser molt curós. Millor dit! No hem de fer acusacions si no estem segurs d'allò que diem i no ens deixem portar per les aparences. No faré espòiler de la pel·lícula, sinó simplement dir que al transcurs de la mateixa vas veient el sofriment de les persones implicades. Ha de ser molt dur!

Avui, que ho tenim tan fàcil d'escriure a Internet i que tot allò que diem s'escampi més enllà d'on ens podem imaginar, cal ser molt prudents. Hem d'opinar i no sentenciar, i esperar que algú ho corrobori o ens faci veure el nostre error. Res és blanc o negre i els matisos sempre són importants, però a l'hora de condemnar una persona o una família cal tenir molt presents les conseqüències dels nostres actes. Una bona manera és intentar ser positius i si no és possible, potser a vegades és millor callar i no dir res. 

Per què es roben cotxes vells?

A vegades hi ha notícies que et sorprenen pel fet que et responen preguntes que probablement no t'hauràs fet mai. Per exemple, la notícia que he llegit avui sobre els cotxes més robats a l'estat espanyol, on Barcelona se n'emporta la palma, t'explica els motius. Es veu que les empreses automobilístiques no estan obligades a tenir en estoc recanvis d'aquells vehicles que faci més de deu anys que s'hagin deixat de fabricar. Què passa amb els vehicles que continuen circulant? Tenen problemes per obtenir recanvis.

La resposta a un dels motius perquè es robin models de cotxe antics és que els lladres busquen peces de recanvi. Els cotxes desapareixen no pas perquè els utilitzin per desplaçar-se o disposar d'un vehicle sense gastar-se ni cinc, sinó que els roben per desballestar-los i obtenir aquells recanvis que el fabricant ja no els fabrica i ha exhaurit les existències.

Què vol dir, doncs? Que els lladres del teu vehicle són propietaris d'un de semblant i que necessiten una peça de recanvi? Doncs ja tenim una pista per buscar qui t'ha robat el cotxe. O, potser, no els tenen en propietat, però es dediquen a acaparar recanvis per després vendre'ls a qui els fa falta, o a mecànics poc escrupolosos? També podem trobar una pista per investigar qui ens l'ha robat.

Al final arribes a la conclusió que el pobre és l'ase dels cops. Si no tens diners per renovar el teu vehicle vell, vas tirant com pots, t'exposes a què te'l robin. I la solució és que no el deixis aparcat gaires dies al carrer, per tant, procura tenir un garatge. O bé que l'aparquis on hi hagi càmeres de seguretat. Sigui com sigui, no estiguis tranquil pensant que el teu cotxe no és un llamí, ja que el món és al revés del que a vegades et penses. 

Atenció a les onades!

Aquest estiu vaig passejar-me per una platja islandesa, la platja de sorra negra de Reynisfjara, que no sempre té la bandera verda atès el perill de cops de mar descontrolats. Hi vaig ser precisament deu dies després que una nena alemanya, de només nou anys, desaparegués dins del mar, enduta per unes onades traïdores. Hi vaig pensar mentre m'hi passejava. Molt atent a no aproximar-m'hi massa, tot i que el dia estava encalmat i les onades no inspiraven desconfiança.

El record de la desaparició de la menor em va fer pensar en les persones que cada any s'ofeguen a les nostres platges. Unes platges que, en un principi, no presenten cap mena de perill, però no cal anar desprevingut i s'ha d'estar sempre vigilant.

Ahir escoltava les notícies i deien que enguany ja hem superat el nombre de víctimes de l'any passat, i la temporada encara no s'ha acabat. Les morts, segons s'explicava, són majoritàriament persones grans, quan la bandera està en verd, i joves quan és vermella. S'interpretava que les morts dels adults podien tenir causes naturals, i les dels joves eren més aviat fruit de l'atreviment i de no respectar l'avís de perill.

Com a persona de terra endins, no soc un assidu de les platges, encara que la tinc a deu minuts de casa. Potser per això quan hi vaig, soc molt curós i respectuós. No m'allunyo de la vora i malfio de les fortes onades. Quan està massa esvalotada no m'hi fico, sense necessitat de mirar quina bandera hi ha penjada.

Segurament les morts a les nostres platges continuaran augmentant, com també passa amb les morts per accident de trànsit, on cada vegada hi ha més motos implicades. Tot i això, seria bo que s'advertís d'alguna manera del risc de no obeir els avisos de perill, i recordar què està passant quan un passa de tot i s'aventura a ficar-se a l'aigua. El perill és arreu, però hi ha llocs on tens més números per rebre.

Benestar a les residències de la gent gran

He llegit l'article de Mònica Bernabé al diari ARA parlant d'una residència de gent gran. Tot i que haig de dir que l'articulista té treballs més reeixits, sí que m'ha servit per escriure aquest post.  El tema de les residències per a gent gran és molt delicat i encara que se'n parla, però no tant com seria necessari, i amb un esperit crític constructiu per animar la Generalitat a millorar el control i seguiment del servei que s'hi dona.

La pregunta que ens fem sovint és si les residències són un negoci o ha de primar el servei a un col·lectiu que cada vegada va augmentant i que, si no tenim cap desgràcia, també hi arribarem. Ja he dit moltes vegades que la societat és més sensible vers els infants que no pas amb la gent gran. Uns i altres necessiten un tracte especial per l'atenció que requereixen, ja que no es valen per ells mateixos. 

La gestió privada de les residències comporta l'obligatorietat de controlar el seu bon funcionament i allò que és més important: el bon tracte a les persones dependents. Si els humans no podem ser tractats com un número, encara menys les persones que tenen una dependència important. Que necessiten els altres per alimentar-se, netejar-se i sentir-se persones. No n'hi ha prou amb comprovar que les ràtios de personal atenent són les correctes, sinó també la manera com s'atenen i les condicions de salubritat i confort de les instal·lacions.

Es pot entendre que una empresa a qui se l'ha concedit la gestió d'una residència busqui minimitzar els costos, però això no ha de ser en detriment de les persones allotjades. I en això la Generalitat ha de ser molt curosa i expeditiva quan es detecten mals usos i tractes. Tenim exemples de residències que han estat denunciades i la resposta de l'administració no estat la que calia esperar. Si no tenim la sensibilitat d'atendre i respectar els nostres grans ja podem plegar.

Arenys compta amb un nombre important de residències, amb molts usuaris vinguts de fora. Haig de suposar que majoritàriament el tracte rebut és correcte i que en tot cas sentiríem parlar de queixes i denúncies. Tot i això, no podem abaixar la guàrdia i seria bo que, encara que no sigui competència municipal, existís un seguiment del seu funcionament, amb una coordinació entre les diferents residències, que sí que podria liderar la regidoria de Benestar Social. Els grans s'ho mereixen i la nostra societat també.

Atenció amb les ajudes!

Llegia avui la decisió del govern espanyol de subvencionar, de manera universal, la quantitat de cent euros per a despeses d'ulleres o lentilles als menors de setze anys. A partir de l'any vinent, totes les famílies que necessiten adquirir unes ulleres per als seus fills rebran l'import de cent euros per abaratir-ne el cost. Ho rebrà tothom, sigui quin sigui el seu nivell econòmic.

D'entrada, no em sembla justa, ni gens progressista la universalitat de les ajudes públiques. La tasca d'un govern que es diu d'esquerres és la de reequilibrar la riquesa, ajudant a les persones més vulnerables. Una ajuda universal no té cap sentit i només ho poden defensar des de posicions ideològiques dretanes.

Si analitzem les ajudes públiques dels diferents àmbits ens adonarem que cada vegada s'estila més aquesta universalitat. Entenc que és la manera més fàcil de gestionar-la, però no la més justa. A la nostra vila, l'ajuntament regala bosses pels excrements dels gossos, sense importar-li si els seus propietaris poden assumir el seu cost, repercutint-lo a tots els vilatans tinguin o no tinguin animals de companyia. Hi ha més exemples. Tants, que no hi cabrien en aquest post.

El tema està en la gestió pública dels recursos que són de tots. S'ha d'analitzar molt bé què implica subvencionar a famílies que tenen prou recursos per viure tranquil·lament, i no poder ampliar les ajudes a altres que tenen dificultats per arribar a finals de mes.

Queda, doncs, retratat aquest govern socialista amb mesures que no li correspondria prendre. Haurien de treballar millor la redistribució de la renda, afavorir els més febles i minorar tant com sigui possible les diferències socials i econòmiques. 

Aparcar a Arenys de Mar

Ahir parlava de la necessitat de millorar el transport públic, sobretot pensant en la notícia que va sortir de restringir el trànsit del vehicle privat a les grans ciutats, al marge de la mateixa necessitat de disposar d'un transport públic eficient i que permeti els desplaçaments a la feina i l'estudi com ens mereixem.

Arenys de Mar està connectada amb tren, però els usuaris habituals tenen prou motius de queixa pel seu mal funcionament. Altres poblacions tenen més problemes perquè no disposen de xarxa de tren, amb un transport públic de bus, que no sempre abasta l'horari que moltes persones necessiten. Arenys, però, té un problema de mobilitat que arrossega de fa molts anys. La carretera per anar a Arenys de Munt o Sant Iscle, continua passant pel mig de la vila, malgrat la insistència a trobar una solució, sigui amb la famosa variant que se'n parla des del segle passat, o millorant la via que travessa el polígon industrial.

Però no només tenim un problema de mobilitat, sinó també d'aparcament. Tot i que a l'hora de construir un habitatge s'obliga a disposar de plaça d'aparcament, la vila està plena de vehicles al carrer. La zona blava, que és de les més cares de la comarca, i la zona verda, per als veïns sense plaça pròpia per aparcar, estan sempre saturades i la imatge que es dona no és la millor que caldria esperar.

Amb la construcció del nou CAP hi havia la possibilitat d'instal·lar-hi un aparcament subterrani, tant per donar servei als usuaris del centre com per ampliar el nombre de places disponibles per aparcar. Avui he llegit la notícia que el no taxatiu per part de la Generalitat podria revertir-se i fer possible aquest aparcament. Sigui soterrat sota l'edifici del CAP o en alguna zona central de la vila, cal estudiar la manera de trobar més aparcament públic. 

Hi ha, però altres mesures a estudiar i una d'elles demanaria aconseguir una zona d'aparcament als afores, amb un sistema de transport per acostar els visitants al centre de la vila. No és la solució per als vilatans, però sí per a moltes persones que ens venen a veure, que no en són pas poques.

Confiem que els nostres governants no deixaran perdre l'ocasió per millorar la situació, i si de passada aconseguíssim esponjar l'actual aparcament de la Riera, tot això que tindríem de guanyat. De feina n'hi ha per a tothom.

Abans, cal millorar el transport públic

Trobo interessant que els governs estudiïn models de reducció del transport privat de vehicles, sobretot a les grans ciutats i les seves àrees metropolitanes. Cada vegada hi ha més embussos a les carreteres i a les grans vies de les ciutats, i probablement es tracta d'un abús en l'ús del vehicle propi, tenint l'alternativa del transport públic. Totes les conclusions a què arribin seran benvingudes. A l'hora de posar en pràctica nous models i directrius, però cal assegurar que el transport públic funcioni eficientment.

La xarxa de Rodalies és un niu de problemes. Si el seu funcionament fos l'esperat, segur que eliminaria molts cotxes de les carreteres. No recordo les vegades que he hagut d'anar a socórrer la meva filla a la sortida de la feina per culpa de retards o cancel·lacions del trajecte ferroviari. Això s'ha de tenir en compte, perquè és el pa de cada dia.

La connexió entre pobles i ciutats que no disposen d'estacions de tren s'ha de suplir amb autobusos i aquestes línies també necessiten millorar. Hi ha pobles incomunicats amb transport públic i ciutats que el transport per carretera es fa a peu dret, i això tampoc no s'hauria de permetre. Ciutats com Mataró que no disposen d'una estació central d'autobusos, obligant-los a circular per carrers més o menys estrets provocant aglomeracions.

El transport a casa nostra és massa radial, tot dirigit cap a la gran capital. La manca de transversalitat, amb molt rares excepcions, provoca la concentració de vehicles a l'àrea metropolitana i una gran quantitat d'hores per desplaçar-te d'una ciutat a una altra. Paral·lelament a l'estudi de com reduir l'ús del vehicle, caldria un estudi de nous itineraris i infraestructures del transport.

Hi ha molta feina a fer, i això no es pot fer alegrament amb pocs anys. Cal una planificació a mitjà i llarg termini que trobem a faltar des de fa molts anys i molts governs. De la mateixa manera que calen mesures preventives contra els efectes del canvi climàtic, també cal estudiar i planificar el futur de la mobilitat al nostre país. Si es manté l'èxode dels municipis petits, el transport cada vegada resultarà més car i necessari, si no volem que aquests es buidin del tot. 

Viatjant s'aprèn

Viatjant s'aprèn allò que podries fer o el que no hauries de fer mai. Et poses en situació observadora, sense implicació personal, i mires que fan els altres de diferent. També t'adones que els humans no som tan diferents i que arreu passes coses semblants. Però n'hi ha que no, sobretot aquelles de tipus organitzatiu. Els costums, les tradicions, allò que s'ha après de petit. Hi ha molt per aprendre.

Una de les coses que més em fixo és en la netedat dels carrers i places. Si els països visitats tenen cura de mantenir net el paisatge o passen una mica de tot, com a casa nostra. El plàstic, per exemple, és el gran enemic de molts països. N'hi ha que estan pràcticament ofegats, sobreeixint plàstics de tot arreu. 

Recordo països com el Marroc, Egipte o Jordània, on la bellesa dels seus paisatges, els seus monuments o les raconades, es veia atacada per la presència de milers i milers de peces de plàstic, voleiant al ritme del vent. Hi ha altres contrades que el plàstic, que bé que hi existeix, està degudament retingut i no es deixa veure. És aquí quan em pregunto per què no podria passar el mateix a casa nostra.

El nostre país no es troba en cap d'aquests dos extrems, però li convindria una netejada seriosa, però sobretot, una estirada d'orelles a la gent poc respectuosa amb el medi ambient i l'espai públic. No és tan difícil. 

I amb el plàstic hi hauríem de sumar les burilles de les cigarretes, els xiclets i les esclòfies de les pipes, per posar tres exemples característics de casa nostra. Tampoc no és tan difícil. Si fumes, no llencis la cendra a terra i encara menys les cigarretes mal apagades. Si t'agraden les pipes, no vagin escopint pel carrer, com no deus fer pel passadís de casa. I els xiclets no els enganxis a la cantonada o llencis per terra. És molt emprenyador trepitjar-los. No es desenganxen fàcilment.

I els gossos, que pixen i defequen per tot arreu. No n'hi ha prou amb recollir la merda, que algú encara no ho fa. Les pixarades, per més que després es reguin, van embrutint els nostres carrers, que al cap de l'any fan fàstic. És qüestió de civisme. Hi ha països, que he visitat recentment, que fa la impressió que no hi ha gossos pels carrers. Potser no en tenen tants com aquí, però en tot cas els seus passejadors són més curosos.

Milers d'hectàrees calcinades

La política espanyola ha assolit un nivell que resulta francament repugnant. No pot ser que els dos grans partits espanyols que en algun moment o altre han governat el país, es dediquin a fer política barata mentre mitja Espanya viu un drama desesperant. Milers d'hectàrees cremades i amb el foc encara encès, i es dediquen a tirar-se els plats pel cap quan s'haurien de centrar a resoldre la situació i treballar per aconseguir mesures preventives.

Que partits polítics com Vox, sense escrúpols juguin a enredar la gent i fer proclames populistes es pot entendre. Sempre hi haurà carronyes. Que els dos grans partits caiguin en la miserable situació d'intentar confondre la gent i barallar-se amb qualsevol excusa, en lloc de col·laborar en resoldre la situació que es viu al país, no es pot entendre ni justificar de cap manera.

El que està passant aquests dies a una bona part de l'estat espanyol, amb tantes hectàrees de terreny calcinades mereix una reflexió seriosa que no es veu possible amb els polítics que tenim. Ara cal apagar el foc i reconstruir tot allò que s'ha malmès, però s'han d'asseure a analitzar què es pot fer per mitigar els efectes del canvi climàtic, cada vegada més devastadors.

És evident que, en primer lloc, cal acceptar que el canvi climàtic és una realitat. No sé si la gent del PP ho té assumit o bé encara creu que és cosa de l'esquerra. Una bajanada. Si no acceptem els fets, ja podem plegar!

Les imatges que veiem per televisió dels incendis de Galícia, Castella i Lleó, i Extremadura són esgarrifoses. Em poso a la pell de la gent que hi té les seves propietats, la seva vida, i em corprèn. No puc imaginar-me que els incendis hagin estat provocats. Em costa de creure que hi pugui haver gent tan salvatge i cruel. Vull pensar que són fruit de causes naturals o, com a molt, descuits imperdonables de persones que no han estat prou prudents. Que ja és trist. Desitjo que el temps canviï i ajudi a apagar les flames i tornar a la normalitat. Una normalitat que per a moltes persones trigarà anys a recuperar.

Estimar el país i la seva gent

Sense caure en l'alarmisme convé reflexionar sobre què estem fent malament al nostre país. Si llegeixes les notícies, però també molt a prop teu, t'adones que es viu amb inseguretat. Tenim por de qui passa pel nostre costat. Ens preocupem a tancar bé les nostres cases quan sortim a donar un vol. Aferrem bé el mòbil quan coincidim en una concentració de gent. Tot això per la inseguretat que ens envolta.

Aquest estiu he tingut la sort de viatjar a dos països ben diferents. Podríem dir que en poques coses eren coincidents, però sí que tenien en comú el fet de sentir-te segur. T'explicaven que allà era molt rar ser agredit o robat, i realment aquesta era la sensació que tenies. En paratges prou semblants al nostre, com és un aeroport, la sensació era totalment diferent de la que tenim a casa nostra.

Ahir comentava que la massificació no és mai bona i aquesta facilita que hi pugui haver més delinqüència. En aquests dos països no hi ha massificació de gent. Tanmateix, hi ha mesures correctores que poden funcionar i que a casa nostra no sabem aplicar correctament. La mesura policial desemparada d'altres no serveix, i això ha quedat demostrat a bastament. La pèrdua de valors començant a la família i per extensió a la societat és un primer obstacle per sentir-te segur. Si no ensenyem als nostres fills a comportar-se i respectar els altres, no aconseguirem una societat tranquil·la i plaent.

Les lleis també s'han d'adaptar a la realitat que vivim. La tan comentada reincidència en els delictes és una demostració clara que la nostra societat no funciona. No pot ser que una persona acumuli centenars de delictes, que són els provats, i no li passi res. Això no vol dir que tothom hagi d'anar a la garjola, però no pot sortir de manera tan gratuïta.

Com a anècdota diré que a Islàndia els joves tenen la possibilitat de treballar per a la comunitat, tenint cura del territori. Una mesura que permet resoldre dos temes a la vegada: ocupar els joves durant un parèntesi de la seva vida i endreçar el país per fer-lo més atractiu. Qui treballa pel país té tots els números per arribar a estimar-lo, i si te l'estimes el cuides i protegeixes, tant a ell com a la seva gent. Segur que podem trobar elements dissuasius del delicte més enllà de policies i càmeres de vigilància.

La massificació no és mai bona

Amb una població d'uns quatre-cents mil habitants, l'illa d'Islàndia es mostra tranquil·la, endreçada i ben organitzada. La climatologia fa que l'aigua sigui abundant i faciliti la netedat. Les grans extensions de terreny sense amb prou feines ningú residint-hi et fa la sensació d'una illa deshabitada, només amb la presència dels animals i una natura que et transporta a èpoques prehistòriques.

La concentració de la població a l'àrea de la capital Reykjavík, un 60% del total de l'illa, tampoc es fa notar i arribes a la conclusió que la massificació que patim a casa nostra és una bona causa dels molts problemes que hem d'afrontar diàriament. 

Una setmana voltant l'illa ens ha permès gaudir d'una natura extraordinària, amb les seves cascades d'aigua, les glaceres, amb unes llengües arribant pràcticament al litoral marítim. Les seves zones volcàniques i les emanacions de gasos, amb uns guèisers sorprenents, ens han fet adonar que a sota terra hi ha vida. No és només una massa de pedres i terres, sinó que hi ha un bullici que allà arriba a sortir a la superfície.

Hem tingut la gran sort que no ens ha plogut fins al darrer dia, quan ens acomiadàvem de l'illa. Però això et fa pensar i entendre que el canvi climàtic és real, malgrat l'esforç de molts negacionistes que no sé si ho fan o prediquen per interessos personals o per la ceguesa d'aquell ignorant que li agrada portar la contrària.

El desgel de les glaceres, que resulta impressionant, és preocupant. L'escalfor que també ha arribat allà dalt, fa que la neu permanent cada vegada ocupi menys terreny i que el nivell del mar, a escala planetària augmenti d'una manera alarmant.

Islàndia ens ensenya els orígens del planeta, sense perdre el nord i desenvolupant altes tecnologies. No es queden enrere i s'organitzen, potser tenint present el malament que ho hem fet la resta. Ells són molt joves, però ens passen la mà per la cara.

Tornem a casa

El primer dia de pluja ha servit per acomiadar-nos de l’illa. Una illa que es caracteritza per ser molt humida i plujosa, però que aquesta vegada ens ha ofert sol des de l’alba fins ben entrada la nit. Temperatures entre deu i quinze graus, vint per sota dels que han patit els de casa. Ens espanta el xoc previst a l’arribada a Barcelona.

Hem desconnectat, tal com volíem, i només ens hem assabentat de quatre notícies, per allò d’anar amb altres persones i amb l’internet a la butxaca. Però ja es tractava d’això. Tindrem temps de posar-nos al dia i recuperar tot allò que ha succeït a la nostra esquena.

Ens hem trobat amb una illa neta i endreçada. Tot allò que trobem a faltar a casa nostra. Una illa tranquil·la on no havies de patir per si algun galifardeu voltava per allà esperant un descuit teu. Tot molt ben programat i en ordre, gaudint de la natura. Res de destruccions del territori més enllà dels efectes de la mateixa naturalesa.

Aigua, molta aigua en cascades, rius i llacs, i unes glaceres que estenen les seves llengües fins al mar. Foques, rens, xais, cavalls i alguna balena. I molts frarets enganxats als penya-segats sobre el mar. Vida al natural que molta falta ens fa a casa nostra, on hem perdut moltes imatges que encara vàrem arreplegar durant la nostra infància i adolescència.

La gent és bona i la vida és bella. En tot cas no les tractem prou bé per convertir-les en sofriment i desgràcies. Estem agraïts per poder-la gaudir, i fins i tot acceptem la calorada que ens espera d’aquí a poques hores de vol, quan posem els peus a terra.

Arriba Sant Roc

Arriba Sant Roc i la vila d’Arenys es mobilitza. Si una festa a Arenys és participativa aquesta és la de Sant Roc, amb un conjunt d’actes que han esdevingut tradició amb més o menys anys d’història, però tots ells amb molta participació de la gent, amb moltes hores d’assaig a l’esquena i molta il·lusió. Els macips, els gegants i la pesta s’emporten la palma i ens conviden a gaudir d’una festa alegre i diversa.

La calor d’aquests dies no ha de ser obstacle perquè tothom surti al carrer i viure la festa, ja sigui remullats pels macips, seguint la passejada nocturna dels gegants o el muntatge de la pesta, cada vegada més treballat i sorprenent.

L’estiu no s’ha acabat, però aquesta festa d’alguna manera tanca el parèntesi festiu que vam iniciar amb Sant Joan. Després vindrà l’Onze de setembre, però és tota una altra cosa.

És bo que les entitats també participin de la festa. Algunes ja ho fan, però hauríem d’engrescar-ne unes quantes més i fer-la més gran. Bon Sant Roc! Gaudiu de la festa!

En període d’al·legacions

Des de primers, quan es va publicar al BOPB l’ordenança de la recollida dels residus d’Arenys de Mar, estem en període d’al·legacions per intentar millorar alguns aspectes que no són clars i que es varen evidenciar durant el ple municipal que la va aprovar inicialment. És important fer-hi una lectura i suggerir aquells canvis que considerem s’haurien de fer perquè funcionés millor.

El repte d’implantar el sistema de recollida de la brossa amb el porta a porta a tota la vila és important, però s’ha demostrat que és el sistema que fa pujar més el percentatge del reciclatge i estalvia costos al municipi.

No podem oblidar que el més important per aconseguir l’èxit és la col·laboració de la gent i en aquest aspecte necessitem millorar. Si no hi ha bona voluntat no funciona ni el porta a porta ni els contenidors. No podem confondre el sistema de recollida emprat amb la poca predisposició de fer les coses bé.

Tinc pensat mirar-me bé l’ordenança i opinar al respecte. D’entrada em preocupa l’obligatorietat de treure la brossa en cubells i que aquests es quedin tota la nit al carrer. Hi ha molt gamberrisme i els cubells desapareixen o són maltractats per vilatans incívics, i a Arenys n’hi ha algun. 

Es tracta que tots fem l’esforç de mirar-nos l’ordenança i opinar. Després, si no ens agrada, no podrem dir res.

Ningú no ho farà per nosaltres

M’ho heu sentit a dir moltes vegades i tampoc no ho he inventat pas jo. Si no som nosaltres qui defensem la nostra llengua ningú no ho farà per nosaltres. No volem imposar res, però tampoc acceptem que ens imposin res a nosaltres. Ho hem de fer bé i no afluixar la guàrdia. 

Ja sé que és cansat, però no podem defallir. I la nostra insistència no l’hem de veure com un atac, sinó com una defensa. No badem!

Érem vint persones, dinou parlàvem el català i la que feia vint el castellà, però entenent perfectament el català. Fins aquí tot correcte. A l’hora de conversar, la llengua emprada era el català, i tothom ho feia de manera natural, ja que era la nostra llengua materna. En el moment d’intervenir qui parlava en castellà tothom li responia en aquesta llengua i no amb la pròpia. Per què?

Ens equivoquem si pensem que és una mostra de respecte. Més aviat és un insult, donant per suposat que no ens entendrà, que és una ignorant i que no és una dels nostres. A part, fem un flac favor a la nostra llengua. La menystenim i no la defensem com a llengua d’entesa entre tots els que convivim en un mateix país, sigui quina sigui la nostra procedència, la nostra llengua materna, la nostra ideologia, els nostres interessos. 

Fem ús del català sempre i, en tot cas ja ens diran que no ens entenen. No parlem en català per molestar, sinó perquè és la nostra llengua i els convidem a fer l’esforç d’entendre’ns i acceptar-nos. No estem faltant el respecte a ningú!

Abans de dormir

Avui dilluns ha estat un dia de contrastos i això és interessant perquè surts de la monotonia i et trobes dins d’un garbuix que et fa estar amb els ulls oberts. També et cansa més del compte, i per això, al final del dia, et resulta estressant escriure alguna idea interessant al blog.

No m’estendré i simplement diré que val la pena viure dies intensos com el que avui he viscut, per adonar-te que la vida és bella, malgrat tot. Som nosaltres que ho embrutem tot i ho fem, sovint, irresistible. Si ens hi fixéssim una mica i valoréssim tot el que tenim, potser seríem més feliços i no ens queixaríem tant. Hi ha persones que tenen motius per protestar. Han vingut amb una motxilla molt pesant i tenen a poca gent que els puguin ajudar. 

Valorem allò que tenim. Estiguem-ne agraïts. Desitgem que els altres també puguin gaudir-ne. Bona nit!

Conversa a l’hora de dinar

Avui, a l’hora de dinar, hem sortit a parlar d’alarmes i robatoris. Comentàvem que a Arenys no sentim a parlar tant de cases on els han entrat a robar. No sé si hi ha estadístiques, però la sensació és que no hi ha la quantitat de casos d’ara farà un parell d’estius.

És cert que cada vegada hi ha més cases que han instal·lat l’alarma, algunes d’elles després d’haver patit algun robatori. L’alarma és un element dissuasiu, ja que no tens la certesa que no t’hi entraran mai més, però d’alguna manera afegeix dificultats a qui vol entrar, sigui per robar o ocupar-la.

És curiós com sorgeixen els temes de conversa. A vegades es tracta d’una anècdota sobtada que t’hi porta. Són converses que no tenen un contingut que mereixi destacar, però m’agrada observar la participació de totes les persones reunides. Cadascú té les seves experiències i poden generar una conversa agradable, amb intercanvi d’opinions i vivències, i també apareixen idees a tenir un compte.

Ha estat distret i ens ha fet passar l’estona ben de pressa a punt de fer camí cap a casa.

Avui érem molts

Fa unes setmanes vaig escriure que no hi érem els que hi havíem de ser. Em referia a la meva visita a Jordània amb molt pocs turistes per culpa d’una guerra que no els pertocava. Avui hauria de dir que érem molts, però no necessàriament més dels que hi havíem de ser perquè no soc jo ningú per decidir qui ha de ser en un lloc i qui sobra.

Érem molts, però no per això hem deixat de fer el que volíem. D’alguna manera tothom feia allò que li interessava sense molestar a ningú més. I en això hauria de constar la nostra vida: Fer, sense perjudicar els altres.

Si d’alguna cosa ens queixem sovint és que ens molestem. No sabem viure sense provocar els altres o si més no ignorant-los, que tampoc ha de ser això. Una cosa és ficar-te a la vida dels altres i l’altra passar de tots. Hem de pensar que potser ens necessiten.

Avui el dia ha transcorregut força intens, però amb un balanç positiu. Hem conegut altres persones i ens hem entès, sense posar en risc la nostra intimitat, amb empatia i bon rotllo.

És estiu, però passen coses

Es nota que és estiu perquè tot plegat està una mica més tranquil que durant l'any. La mateixa premsa escrita s'ha buidat de contingut, aquell que complementa les notícies del dia, amb articles d'opinió i continguts pedagògics. Ara ens quedem amb les engrunes i aquelles notícies amb què ens sorprèn l'escàndol, la catàstrofe o la xafarderia.

Malgrat tot, passen coses i algunes no ens agraden. Es mantenen proclames xenòfobes i decisions polítiques que ens demostren que hem perdut el nord. No és la calor de l'estiu, sinó ments pertorbades que cada vegada agafen més força amb una imatge d'involució que fa feredat.

A finals de juliol el ple municipal de Jumilla, a la província de Múrcia va aprovar, amb els vots favorables del PP i l'abstenció de Vox, una moció totalment racista disfressada perquè no cridés l'atenció, però que no ho ha aconseguit, on es prohibeix l'ús d'instal·lacions esportives per a activitats no esportives. 

La realitat del nostre país és que hi ha confessions religioses diferents de la catòlica que no disposen de locals o edificis prou grans per encabir-hi tots els seus feligresos en festivitats importants. El recurs d'utilitzar grans instal·lacions és el més habitual. Passa arreu. Negar la possibilitat del seu ús per a actes religiosos deixa en evidència la voluntat d'anar contra els musulmans.

La bona notícia és que la Conferència Episcopal Espanyola s'ha manifestat al respecte, criticant la decisió de PP i Vox. No sempre tenim l'oportunitat de veure que els bisbes catòlics espanyols es posicionin en contra de la dreta i la ultradreta. Sempre podem trobar-hi la part positiva.

El govern de l'estat ha dit que ho investigarà. No sé si aconseguirà que es faci marxa enrere en la decisió. No sé si la disfressa serà prou bona per evitar el que seria lògic i intel·ligent. En tot cas atiar la guerra contra els immigrants és una mala praxi que només pot portar disturbis i problemes greus de convivència. Hi ha moltes mesures a prendre per intentar conviure en la diversitat, i fer-ho de la manera més planera possible.

No podem deixar de parlar-ne

Se'ns acaben les paraules, les declaracions es repeteixen dia rere dia. No som originals ni trobem prou força per aconseguir posar fi a aquest genocidi terrible que deixa retratada la humanitat del segle XXI. 

No podem deixar de parlar-ne perquè hem d'evitar que la situació de Gaza es normalitzi i arribi a desaparèixer de les primeres pàgines dels diaris. El fet és massa gros, massa cruel, per a banalitzar-lo, ni tampoc el podem obviar. Els palestins necessiten el nostre suport i si no podem fer res més que denunciar el que està passant, no podem deixar de fer-ho. Titllant de malvats aquells personatges que assassinen diàriament a víctimes innocents. Morts pels bombardejos, però també per la fam.

Ahir recordàvem els vuitanta anys de la primera bomba atòmica llençada sobre Hiroshima. Ens esquincem les vestidures pensant en la barbaritat del fet, però ho compaginem amb un genocidi latent que som incapaços de frenar. Quanta hipocresia!

Com és possible que no ho puguem aturar? Què més ha de passar perquè les autoritats israelianes s'adonin del mal que estan causant, sense que la seva acció pugui aconseguir la desitjada pau. Que no ho veuen? I nosaltres, els occidentals, els desenvolupats, els que som de tornada, tampoc podem fer-hi res? 

No hi ha dia que no hi pensi i que no tingui ganes d'expressar la ràbia interna per tot el que està passant. No podem viure tranquils veient el que passa a Gaza. No en som culpables directes, però no podem oblidar-los si no volem ser còmplices indirectes de qui massacra els palestins sense pietat. Sense cap mena d'escrúpols. El poble israelià ha d'obrir els ulls i rebel·lar-se d'una vegada contra els seus dirigents. No es mereixen ser governats per uns assassins. No s'ho mereixen ni ho poden acceptar.

Una cigarreta en pot ser la causa

Expectants a com evoluciona l'incendi d'Occitània, he llegit que una possible causa podria ser una cigarreta llençada des de la finestreta d'un cotxe. Se m'ha encongit el cor. No em sorprèn que pugui passar perquè estem tips de veure persones inconscients al nostre voltant, però llegir-ho se't fa un nus a l'estómac, ple de ràbia i ganes d'estovar a algú.

Aquests dies veiem a la xarxa moltes imatges que em treuen de polleguera. En què ens hem convertit els humans? Atacs a persones indefenses, per robar-los la bossa. Energúmens esvalotant els passatgers d'un avió. Conductors embogits, sigui per la beguda o la droga, atropellant vianants sense cap mania. 

Soc conscient que la majoria de la gent es comporta educadament intentant no molestar els altres, i que això només es tracta d'unes poques persones que han vingut a aquest món a emprenyar i viure a costa dels altres. Són uns pocs, però es fan notar massa i perjudiquen la convivència.

No vull tornar a escriure encara sobre l'incivisme de vilatans a l'hora de treure la brossa al carrer. Ja n'he parlat aquests dies, i tindrem ocasió de tornar-hi més endavant, però això també formaria part del llistat de comportaments agressors i que ens molesten.

Tornant a la cigarreta llençada des del cotxe, no sé com s'hauria de resoldre, perquè no es tracta d'una distracció, sinó d'una manera d'obrar temerària i sense sentit. És una acció punible perquè no deixa de ser un delicte que pot quedar en no res, o ocasionar una catàstrofe com la que es viu al sud de França.

I no vull deixar d'insistir que som molt crítics amb els nostres governants, que ens donen motius, però massa poc amb nosaltres mateixos, per comportaments com els que acabo de descriure i que no tenen perdó. Si no ens aturem i reflexionem una mica sobre com està evolucionant tot plegat, el futur serà molt negre.

Evitar el quòrum al preu que sigui

Avui m'ha cridat l'atenció la notícia dels congressistes demòcrates dels EUA que han marxat de Texas per evitar la votació d'una reforma electoral que beneficiaria a Trump a les eleccions de l'any vinent, de mig mandat, i que les té un xic complicades. Se'n van de Texas per aconseguir que no hi hagi prou quòrum per posar-ho a votació, i la policia no els detingui i els forci a presentar-se al Congrés federal. Un exili voluntari per evitar una trampa legal favorable a l'actual president. 

Cada vegada resulta més vergonyós observar tot el que es fa sota els paraigües de la democràcia. Sortir d'un règim autoritari per entrar en un sistema de democràcia representativa era el desig de molts. Era la salvació i la manera de poder exercir els nostres drets sense que ningú, de manera dèspota i autoritària, ens els trepitgés. Amb el temps hem obert els ulls i ens adonem que no tot és bonic com ens ho pinten, i que sota l'aparença de democràcia hi ha qui s'espavila per reduir les nostres llibertats.

El cas de Trump és paradigmàtic per la significació que té. No és el mandatari d'una república bananera sinó dels EUA, que es vanten de ser la primera democràcia del món. L'exemple a seguir. Ja fa temps que el seu funcionament democràtic s'havia anat posant en dubte. Ara amb Trump s'ha fet un salt qualitatiu molt important, i no sabem fins on es pot arribar.

Si ho he llegit bé, les eleccions de mig mandat són el novembre de 2026 i, per tant, queden prou dies perquè el president Trump no aconsegueixi els seus propòsits. Tampoc ser si els congressistes exiliats resistiran tant temps per evitar una reforma que els condemni a l'oposició dos anys més. Trump va intentar evitar la derrota electoral provocant un assalt al Capitoli, de què no serà capaç ara que ostenta tot el poder?

Per cert, Trump castiga el Brasil perquè tenen en arrest domiciliari l'expresident Bolsonaro. Un altre expresident que no va acceptar la derrota electoral i va intentar revertir-ho assaltant les institucions de l'estat. Quin parell!

Inflar el currículum

Aquests dies tot són comentaris sobre el currículum de polítics i alts càrrecs de l'administració pública, fins al punt que frega el ridícul. Sembla que els nostres polítics s'han dedicat des de fa temps a elaborar un currículum personal que no s'ajusta a la realitat. Es posen títols, llicenciatures i màsters que no han fet mai, i que com a molt es tracta de cursos o sessions sobre temes diversos. Consideren que si es diu que un és llicenciat en aquella matèria fa molta més patxoca.

És trist que hi hagi gent que per donar-se importància s'hagi de crear un historial acadèmic fals. No sé si es tracta de persones amb l'autoestima molt baixa, però el fet és que en lloc d'avergonyir-se de no saber comportar-se ni políticament ni social, només busquin inflar el currículum per figurar per sobre dels altres.

No es tracta de col·locar-se medalles per obtenir un càrrec, ja que acostumen a ser persones nomenades a dit. No hi són ni pels mèrits ni pels títols, però això sí, queda molt bé dir que tens aquells estudis. I així anem.

No m'he dedicat a fer un llistat de tots els personatges que han mentit en el seu currículum, però no hi ha dia que no es parli d'un polític, ja sigui electe o càrrec de confiança, que ha d'esborrar allò que deia perquè és fals. Si tiréssim enrere recordaríem casos sonats de polítics a qui es va descobrir l'engany, i com se'n va parlar. Avui en són tants que ja gairebé passen desapercebuts, llevat que ocupin alts càrrecs. 

El problema de les coses que es generalitzen és que passen a ser insignificants. No deixen de ser un detall que a la llarga la gent acaba oblidant. És bo que insistim a conèixer qui ens està enganyant, però sobretot, que ens adonem si la seva manera d'actuar, les seves aptituds per ostentar un càrrec eren les adequades. Al capdavall, els títols, si no hi ha un fons personal que avali les competències adquirides, no deixen de ser paper mullat. Un pot tenir molts títols i ser un negat en tot. També en la política. D'altres, amb menys títols poden ser els millors per tirar endavant un projecte. El problema, finalment, és l'engany. Qui t'enganya no et mereix confiança, i el millor que pot fer, a part de rectificar el seu currículum, és fer un pas al costat i quedar-se a casa. Ha deixat ben clar quin peu calçava!

Reciclar i reduir embolcalls en origen

Divendres comentava que passejar per Arenys a partir de les set del vespre, aquest dia de la setmana, era descoratjador. De fet, no és l'únic dia que et fa vergonya veure com està el poble de brut i ple de deixalles, però sí que és el pitjor dia de la setmana, perquè la gent confon la resta amb tot s'hi val. 

Vaig sortir un moment i em vaig adonar que no havia escrit res estrany. Els carrers estaven plens de bosses i molt plàstic, i això que hi ha dos dies a la setmana que es recullen les ampolles de plàstic, que n'hi ha moltes. Em va venir a la memòria quan anàvem a comprar l'aigua amb garrafes de vidre. No hi havia el plàstic que hi ha ara.

En el meu viatge a Jordània, aquest mes de juliol, vaig poder observar el greu problema del plàstic arreu del món. Potser no n'hi havia tant com a Egipte o el Marroc, que allà n'hi vaig veure molt, però poc se'n faltava. 

Aquests dies es poden llegir alguns comentaris sobre la necessitat de reduir en origen tot allò que ens sobra i emplena camions de brossa, com són els plàstics, però no només. El menjar preparat, que cada vegada és més habitual veure'l a les botigues de la nostra vila, provoca molt volum d'embolcalls que no es poden reciclar. I no es fa res.

Recordo que a Noruega hi havia persones que empaitaven les llaunes de les begudes per poder-les acaparar i obtenir unes corones a l'hora de retornar-les a les botigues. Era un incentiu que facilitava que no es veiessin tantes llaunes pel carrer. 

Hi ha sistemes per millorar la netedat dels nostres carrers, encara que el més contundent seria que la gent, tota la gent, fos curosa i no embrutés. Tragués les deixalles que toquen cada dia, i es comportés d'una manera civilitzada. Això és demanar massa? Em fa l'efecte que aquí rau el greu problema, però malgrat això, voldria encoratjar les nostres autoritats a buscar sistemes de recuperació del material, que ens ajudin a mantenir més neta la nostra vila.

Parlant, la gent s'entén

Aquesta frase és habitual, o potser hauria de dir que ho era. Avui ens hem oblidat de moltes expressions i llurs significats. Potser ho veig així perquè em faig gran. 

La millor manera d'entendre's amb les persones és parlant, però al mateix temps escoltant. Quantes vegades no hem observat a persones que xerren molt, però no s'aturen a escoltar els seus interlocutors. Potser perquè no ho consideren necessari. Probablement perquè es creuen posseïdors de la veritat absoluta i tota la resta sobra.

Bellugant-te per les xarxes socials, on moltes persones intervenen de manera anònima, t'adones que més que explicacions o declaracions el que es fa o s'escriu són sentències. La major part de les vegades no accepten la crítica i es responen de manera grollera i insultant. És el que hi ha, encara que no sempre és així, sortosament.

Avui em fixava en un seguit de comentaris sobre un tema que ha comportat polèmica, des de fa un temps, i m'adonava que, a part de desconeixement de com funcionen segons quines coses, les afirmacions es crispaven en el moment que un interlocutor ho criticava, arribant a l'insult. 

Com que no vull provocar més polèmica no entro a parlar de quin era el tema, ni els seus protagonistes. El que m'interessa reflectir aquí és que el diàleg és important. També el que es pugui crear a les xarxes socials. S'ha de tenir en compte, però, que les opinions són diverses i totes poden tenir una part de veritat o raó. Es tracta de contrarestar i quedar-te amb allò que et sembli més interessant.

Quan dialogues t'has de treure del cap les ganes de convèncer els altres. Es tracta d'opinar i argumentar-ho, però deixar la llibertat que els altres t'ho comprin o ho descartin. La riquesa del diàleg es troba en el contrast d'opinions i en saber descobrir per on van els trets. Si hi ha una base important de coneixement del tema que es discuteix, hi haurà molt de guanyat, i el diàleg serà realment constructiu.

Passejar per Arenys un divendres al capvespre

Avui som divendres i és el dia de la setmana que em fa més mandra sortir a passejar pels carrers d'Arenys de Mar, després de les set de la tarda. Per què? Perquè m'adono de la inconsciència de molta gent. La mala educació i l'incivisme d'uns quants, una bona colla, que no tenen cap sentit de la decència, del civisme i de saber comportar-se en societat. És una llàstima, però tenim el que tenim i la solució no és gens fàcil.

Arenys de Mar disposa del servei de recollida selectiva amb el sistema del porta a porta, a una bona part de la població. Després de l'estiu això s'estendrà a tota la vila. Els divendres toca recollir la resta, el rebuig. Tot allò que no s'ha pogut reciclar durant la setmana. Però moltes persones no tenen gens d'interès a fer bé la selecció de les seves deixalles i ho treuen tot.

Els divendres, que hauria de ser el dia amb menys deixalles, perquè no tenim cartons, ni plàstic, ni orgànica, resulta que és, amb escreix, el dia amb més bosses al carrer. Hi ha només la resta? No! Aquest dia moltes persones ho treuen tot. Treuen els plàstics, els cartons i tot allò que els fa nosa, fins i tot allò que s'hauria de portar a la deixalleria. No hi ha voluntat de fer bé les coses i els carrers es converteixen en una deixalleria fastigosa.

No és culpa del servei de recollida, ni del govern de torn que fa aplicar el sistema. Les normes són ben clares i estic convençut que són poques les persones que no ho fan bé per desconeixement. Es fa per desídia, perquè són uns porcs insolidaris que no es mereixen conviure en societat. Què s'hi pot fer?

Malauradament, al nostre país les coses només funcionen si hi ha el perill de la sanció i d'haver-se de rascar la butxaca. Només sancionant els que no segueixen les normes es pot millorar la situació. No és fàcil, però no hi veig alternativa. El govern municipal s'ho ha de plantejar seriosament i no tenir manies a l'hora de sancionar els incívics i insolidaris. Sap molt greu, però no se m'acut una altra manera de reduir la merda que s'escampa als carrers. I que ningú no em digui que això es resoldria amb els contenidors. Està vist i comprovat que els contenidors s'utilitzen per col·locar les deixalles al voltant. Ni són capaços d'obrir-los i dipositar-ho a dins. No és qüestió de sistema, sinó de deixadesa i mala educació.

No és tan difícil

Acabo de fer una trucada per sol·licitar una visita a casa i un pressupost. No tinc ni idea si el fet arribarà a bon port, però us haig de dir que les sensacions, després de parlar-hi tres o quatre minuts, han estat molt positives. Un intercanvi de paraules amable, agradable i senzill. Em direu que és lògic tractant-se d'una petició de feina, però us he de dir que, malauradament, això no és tan normal.

És cert que la persona en qüestió pot estar interessada en un nou client i, per tant, en aportar diners a l'empresa, però hi ha moltes maneres d'interactuar, de demostrar que un, al marge de si es fa negoci o no, sap parlar amb cortesia i educació. I això es veu amb el to de la veu, les paraules i la resolució de la proposta plantejada.

Avui dia es fa difícil el tracte amb les persones, més per l'actitud, la paciència o la formació i educació rebuda, que no pas per les dificultats dels temes a tractar, o fins i tot de l'entorn i les pressions que rebem. Els conflictes són constants i arreu, i d'alguna manera et condicionen la manera de ser. Tens pressa i vols que tot quedi resolt al moment i, si pot ser, amb grans beneficis. Importa menys el tracte, les paraules amables, la predisposició a donar un servei.

Ens queixem de com està el món, i és cert que grans influències de la nostra part no hi poden ser, però sí que hi podem contribuir, i fer possible que al nostre entorn tot sigui més agradable. Fer feliç, content, satisfet o atendre amablement a l'altre hauria de ser un propòsit de bon matí en llevar-nos. Tan dins la família, amb els amics, a l'escola o el treball. Si tots hi poséssim de la nostra part, canviaríem el món, i fins i tot faríem dubtar els grans personatges que són els que ens condicionen, però els podem deixar amb un pam de nas, actuant de la manera més senzilla que et pots imaginar. Ja tenim un propòsit de sortida del llit.

Ens hem d'avergonyir d'Europa?

N'he parlat més d'una vegada en aquest blog, referint-me a Europa. El nostre somni, quan vivíem sota el franquisme, era obrir les portes a Europa i alliberar-nos de la pressió autoritària i, en el cas de Catalunya, de la prohibició de parlar amb la nostra llengua i defensar la nostra cultura. Crèiem que Europa ens salvaria i facilitaria la recuperació dels nostres drets. 

En un primer moment les coses varen anar per aquest costat. La mort del dictador i l'entrada a la Unió Europea ens permetien respirar i recuperar els nostres drets i, al mateix temps, les nostres il·lusions. 

Han passat uns quants anys i, en certa manera, patim la sensació que anem enrere. Que estem perdent bous i esquelles. Que el català no és tan ben vist a Europa, i que els europeus han perdut la fe en el continent, i alguns d'ells, potser cada vegada més, volen reduir les competències de la Unió, i que cadascú s'espavili pel seu compte.

El que està passant darrerament, des de la tornada de Trump a la presidència dels EUA és llastimós i insòlit. Crec que els nostres líders europeus han perdut els papers i fins i tot la dignitat. Un bocamoll molt perillós està fent el que vol amb nosaltres i som incapaços de defensar-nos. Estem a la seva disposició, perdent tot allò que amb molt d'esforç havíem anat aconseguint.

Hem arribat a un punt que ens plantegem, em plantejo, si no m'haig d'avergonyir de ser europeu. Cada vegada té més sentit la idea de ciutadà del món. El problema, però, és el món que estem dissenyant. La pèrdua de valors. L'afany del poder encara que sigui trepitjant els altres.

Avui escoltava el primer ministre britànic, que no són de la Unió Europea, però sí europeus, amenaçant reconèixer l'estat palestí si Israel no canviava d'actitud. Depèn de què estigui fent un cruel i dèspota primer ministre israelià, que es reconeguin els drets d'un poble, com és el palestí? Ens hem venut l'enteniment?

Podria continuar amb més exemples que posen en dubte l'honorabilitat europea. És per això que em pregunto si no m'haig d'avergonyir de pertànyer on pertany, i em pregunto què puc fer per tenir la consciència tranquil·la.

De tornada

M'ha tornat a passar. Aconsegueixo relaxar-me, oblidar-me de tots els maldecaps, també de tot el que ens està passant, totes les calamitats i desgràcies d'un món violent i cruel, i gaudeixo de la pau i la tranquil·litat. De poder parlar de llibres, natura, sortides i il·lusions. Un dia diferent i agraït, que t'alimenta l'esperit i et dona la força per continuar.

A la tornada, de camí cap a casa, em comença a entrar la mala llet. M'adono que tot el que ha passat no és normal. Que aquell parèntesi és fals i que no té continuïtat. Que les forces que em semblava haver recuperat les estic perdent sense adonar-me'n.

Em molesten els cotxes que em trobo a la carretera, no només els que segueixen el mateix sentit, sinó també els que van contra direcció. No m'han fet res, no m'han molestat. És la seva presència, que n'hi ha tants! Que tothom té pressa i no puc intercanviar una paraula amb ells. M'imagino els problemes que tenen a la ment i recupero els meus.

El paisatge era verd i plaent. Es notava que enguany ha plogut. Que les darreres pluges han renovat la gespa i li han donat brillantor. Els ramats, pasturant, se'ls veia contents. Ben alimentats. La carretera més ampla que mai, ben senyalitzada i acabada d'asfaltar. 

Els carrers gairebé buits, però amb les persones amb qui he pogut parlar hi ha hagut comunicació, respecte, educació. Després, però, la tornada m'obre els ulls i em fa adonar que a la nostra societat li falta alguna cosa, i n'hi sobren moltes. Hem perdut valors i compromís. 

Aquesta sensació que es repeteix cada vegada que retorno al punt de partida, em fa veure que ens hem de renovar, abans no decidim llançar la tovallola. On és la realitat? Quin és el món real, aquell que hem de llimar i depurar? 

El canvi sobtat no m'ajuda a mantenir les forces per fer front a un conjunt de situacions que no desitjaríem a ningú, i a tot això em passa a mi que he estat un privilegiat, amb una família, amics i coneguts que m'han transmès l'amistat, l'amor i les ganes d'avançar de la mà.