La manca d'habitatges assequibles

He llegit al web de Ràdio Arenys que els pisos de lloguer assequible que s'estan construint a la vila tenen unes seixanta sol·licituds que complirien els requisits per poder-hi optar. És bo tenint en compte que la informació que ens havia arribat fins ara era que hi havia molt poques sol·licituds, la qual cosa no era lògic tenint en compte la necessitat actual de trobar lloguers a l'abast de la majoria de les butxaques, sigui per a joves, gent gran o famílies estàndard.

El problema de l'habitatge no és específic de la nostra vila. Només cal llegir les notícies per veure que arreu hi ha necessitat de disposar de pisos de lloguer assequible, siguin públics o privats, i els motius en són molts, però no podem ignorar que l'administració pública, sigui l'Estat, la Generalitat o els municipis, s'han oblidat de promocionar-ne la construcció i ara tots són presses.

A la nostra vila fa massa anys que parlem de la construcció d'habitatges, i al capdavall només hem aconseguit la iniciativa de la construcció de cinquanta pisos, en un indret que té problemes de comunicació i mobilitat, amb un rial pendent de canalitzar des de fa dècades. 

Entenc que en aquests moments el nostre ajuntament s'ha de concentrar en enllestir aquesta promoció, però no es pot adormir hi ha de començar a pensar què més pensa fer perquè amb aquests cinquanta pisos no satisfem tota la demanda de lloguers actual.

Ens hem posat a la boca la creació d'una empresa pública d'habitatge, però tot queda en paper mullat. S'han presentat mocions al Ple, que han estat aprovades, però després dormen en un calaix abandonat. S'ha arribat a crear una plaça d'arquitecte municipal per dedicar-se a cercar nous habitatges, siguin de nova construcció o rehabilitant-ne de buits i abandonats, però tampoc ha servit de gairebé res.

Des d'aquí, doncs, la petició que no s'escatimin esforços per equilibrar la demanda i l'oferta d'habitatges de lloguer assequible, però també pisos socials, per aquelles persones que no poden permetre's llogar un pis als preus que la promoció actual d'habitatge assequible han fixat per als candidats.

Objectiu: educar

Quan reclamem més presència policial al carrer, passejant a peu i no en moto o cotxe, no demanem sancionar les infraccions, sinó col·laborar en l'educació del vilatà que, per desinterès o desconeixement, incompleix les normes de conducte que ens marquem per conviure dignament i amb tranquil·litat. 

Podríem estar parlant dels agents cívics, una altra figura que potser faria falta als nostres carrers i places. Hi ha comportaments que no són apropiats, simplement perquè causen molèsties als nostres conciutadans. I quan es volen posar en marxa projectes nous, que obliguen a canviar els hàbits dels vilatans, és el millor moment per posar en pràctica la pedagogia i l'educació.

Ara tenim molt present el canvi en la recollida de la brossa a una bona part de la vila, on fins ara han utilitzat els contenidors i que a partir del mes de novembre, sembla ser, hauran de fer servir el sistema del porta a porta. És un bon moment perquè, a més de les sessions informatives que s'estan realitzant, es posi en marxa un sistema d'acompanyament als vilatans, sense pensar només en les sancions per a qui no segueix les directrius, i entenent que els canvis no són fàcils d'assimilar. La sanció té el seu espai i moment, i també els destinataris.

Passejar els gossos recollint els excrements i no permetent que pixin a les façanes i mobiliari urbà, també és una necessitat a vetllar per l'alt incompliment que s'observa a Arenys de Mar. També la circulació amb patinets elèctrics, sense respectar les normes de trànsit, amb més d'una persona a dalt del vehicle i sense casc. Uns fets que contradiuen l'ordenança vigent i que no som els vilatans qui els hem de cridar l'atenció, sinó la policia de barri, la que es passejava per Arenys, o la figura de l'agent cívic.

Ens queixem de l'incivisme i aquest no sorgeix per generació espontània. La deixadesa en el seguiment del comportament vilatà, per part del govern de torn, facilita que les persones s'emmandreixin i busquin la solució fàcil, sense tenir en compte si amb la seva manera de comportar-se molesten al veí o no. Cal, doncs, vetllar perquè les ordenances i normes que escrivim es compleixin, informant i corregint els errors, i educant a la gent és la millor manera, deixant la sanció com a darrera solució.

Un nou espai cultural

Aquests dies hem tingut notícia de l'obertura d'un nou espai cultural a la nostra vila, promogut per l'entitat La Intercultural, un projecte de l'Associació Intercultural Llatins per Catalunya, arrelada a altres poblacions del nostre país i que ara ha obert l'espai al carrer Bonaire d'Arenys de Mar, amb un seguit de propostes culturals que animen a participar-hi i associar-t'hi. Xerrades, conferències i tallers són les primeres activitats que han col·locat a la seva agenda.

La vida cultural del nostre municipi no defalleix malgrat que estiguem passant uns moments en què tot sembla convidar a anar a la baixa. Històricament, Arenys ha destacat per la quantitat d'entitats i propostes culturals i tot fa pensar que no vivim només dels records del passat, sinó que aquesta empenta cultural continua donant els seus fruits.

Voldria destacar d'aquesta entitat, fins ara desconeguda per a mi, el fet que es tracta d'una iniciativa a càrrec de persones que han vingut de fora, no només de la vila, sinó també del país, i que no s'estableixen per alimentar culturalment una part de la població, sinó que s'integren i desitgen captivar l'interès i participació de l'autòcton, aquell que té una llarga tradició cultural del país, però que no es vol tancar a altres cultures i coneixements.

Aquest fet garanteix que no es tracti d'una entitat arribada per competir amb ningú, sinó per engrandir el món cultural de la nostra vila, obrint nous mons i enriquint-nos culturalment gràcies al treball i propostes que ben segur ens brindaran a partir d'ara.

Des d'aquí vull desitjar-los èxit i llarga vida, perquè això tindrà repercussió en la vida cultural de la nostra vila. La Cultura, en majúscula, és la saba que ens manté vius en un món cada vegada més castigat i ple de dubtes.

Veïnatge i humanitat

La notícia del descobriment del cadàver d'un home que hauria mort feia quinze anys, sense que ningú l'hagués trobat a faltar, m'ha fet pensar sobre el tema de la soledat i el paper que juga la societat. Com pot ser que una persona que viu al costat de casa teva i que té família, encara que estigui enemistat, desaparegui de la nit al dia i ningú no se n'adoni durant quinze anys?

Aquests dies el diari ARA ha tret un article entrevistant persones que se senten soles, vivint voltades de gent. Recordo que algú m'havia dit que era més fàcil sentir-se sol vivint en una gran ciutat, voltat de gent, que no pas en un poble d'alta muntanya.

Com a membres d'aquesta societat que té tanta activitat, ens hauria de fer reflexionar sobre què estem fent malament que persones veïnes nostres se sentin soles. Hi ha hagut diferents iniciatives ciutadanes, promogudes pels ajuntaments, per detectar persones que viuen soles, per evitar precisament que pateixin qualsevol incident i que puguin necessitar la nostra ajuda. Penso en el programa Radars, però n'hi ha d'altres.

La majoria dels casos han estat programes que han fet fallida, i també caldria estudiar-ne els motius. No crec que siguem poc solidaris. Probablement estan mal orientats i dirigits. Sense caure en la xafarderia, seria bo que tinguéssim un coneixement actualitzat de què fan els nostres veïns, sobretot si es tracta de persones grans o que viuen soles. Algú pensarà que no n'hem de fer res, però com en totes les coses, es pot actuar per una bona causa o simplement ficar el nas on no et demanen.

Si som conscients que vivim en societat i que ens necessitem els uns als altres, hauríem d'entendre que totes les persones són importants, encara que no destaquin especialment en res, o siguin prou modestes i silencioses que gairebé no notis la seva presència. Ens ha d'importar saber que al nostre voltant tothom tira endavant, amb les dificultats que puguem tenir, i la confiança de saber que si necessitem ajuda tenim els nostres veïns que ens vindran a socórrer. És empatia, humanitat i estimació a les persones. No és demanar tant!

Res a celebrar

Amb aquesta frase molts anys hem volgut expressar el nostre rebuig a la celebració del dotze d'octubre. Una data que hem incorporat com a festiva, simplement perquè no era un dia laboral i no pas per la significació que des de l'estat espanyol se li dona. 

Que el dia dotze caigui en diumenge és la millor manera de passar desapercebut un record que hauria de ser amarg pel que coneixem de la història que ens han explicat, sempre d'acord amb l'interès del narrador de torn. Sens dubte que no tots hem rebut la mateixa versió.

Ignorar la data és la millor manera, al meu entendre, de treure-li significat. Molt més que no pas sortir a manifestar-t'hi en contra. Això més aviat envalenteix qui creu que l'efemèride és important de recordar i que hi veu elements positius als fets històrics que alguns trobem menyspreables.

És per tot això que, com que no he encès la televisió, gairebé no he estat conscient del dia que érem, però acabo de veure, repassant els diaris digitals, que hi ha hagut enfrontaments entre falangistes i antifeixistes al País Basc. És precisament això el que cal evitar, i si el nostre president vol anar a Madrid a veure desfilar la cabra, que hi vagi. Ja sé que és el nostre representant polític, però llevem-li importància i no ens sabrà tan greu.

 La història narra uns fets que cal contextualitzar. Ho dic perquè tan absurd és vanagloriar-se d'uns fets que avui són recriminables, dins del nostre context, com criminalitzar els fets sense posar-los en context. Podem condemnar segons què, però sabem que amb els anys tot ha canviat i no podem fer judicis simplistes ignorant les creences i pràctiques socials d'aquell temps històric.

És precisament per això que davant de festivitats com la d'avui, la ignoro i no la celebro, però tampoc surto al carrer a denunciar res.

Tallers a la biblioteca

Avui he participat en la primera sessió d'una nova tanda de tallers d'escriptura creativa, a càrrec de la Gemma Tomàs, a la Biblioteca d'Arenys de Mar. Aprofito l'avinentesa per comentar que la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona té una agenda d'activitats que no te l'acabes, i en concret a Arenys hi ha una gran varietat d'actes, cursos i tallers que abasten totes les edats i preferències. Ho dic perquè encara hi ha qui creu que només serveixen per prestar llibres, que és prou important.

Ja porto una bona colla de tallers d'escriptura, perquè m'agradaria millorar els meus escrits. És cert que fa vint anys que escric diàriament, però no es pot considerar escriptura creativa, sinó simplement un recull d'opinions sobre què passa al món, començant per la meva vila d'adopció i arribant a l'altra punta del món.

Soc, doncs, un repetidor dels tallers, i tinc la confiança que alguna cosa hauré après, tot i que no sé fins a quin punt ho aprofito per incorporar en els meus escrits. Avui parlàvem dels detalls, que poden ser rellevants per copsar la idea d'un relat. Aquí, en el meu blog, pocs detalls hi incorporo que puguin destacar. Intentaré, però, tenir-ho en compte.

Ja que parlo de la biblioteca no puc oblidar la meva por sobre l'acabament de les obres de la nova, amb temps per no perdre la subvenció europea. Aprofito per dir que als arenyencs ens costarà uns quants calerons i que probablement s'hauria pogut gestionar millor i aconseguir que els diners, si no tots, arribessin d'institucions supramunicipals. Altres municipis ho han aconseguit i en tinc informació. Però estem on som i hem de mirar endavant.

Perquè hem de pensar que ampliar l'espai i serveis de la nostra biblioteca és bo per a la vila i cal donar-hi el suport que calgui perquè sigui una realitat a començaments del nou estiu. Però fixeu-vos que parlo d'ampliar els serveis, no només l'espai. I això és important perquè, tot i que he comentat que es fan moltes activitats, la biblioteca d'Arenys ha de créixer. La nostra vila és una vila amb tradició cultural i no podem viure del record i la nostàlgia, sinó que hem d'avançar en aquest camí. 

Caldrà que s'ampliïn els horaris d'obertura de la biblioteca i els accessos directes per a totes aquelles activitats paral·leles que es puguin anar organitzant. El nostre suport sí, però també la nostra reivindicació.

Perquè Trump no s'enfadi gaire

Avui s'ha donat a conèixer el nom de la persona guanyadora del Premi Nobel de la Pau d'enguany. Es tracta de l'opositora veneçolana María Corina Machado. Els més contents al nostre país han estat els militants de Vox. Per què? 

Trump s'havia preparat per rebre el premi i molts temíem que se li acabés concedint. Ho temíem perquè hem viscut casos prou significatius i sorprenents, fins al punt de deixar de creure en aquest premi. Al darrere hi ha intencionalitat política i, tal com està el món en aquests moments, no és bona la seva trajectòria.

Sense tenir prou coneixement de la realitat de Veneçuela, penso que no ha estat una bona idea concedir-li el premi. És cert que l'actual president no és aigua clara i no sabem què va passar a les darreres eleccions. Tampoc crec que una activista política com la senyora Machado sigui la persona adequada per concedir-li el premi. En el món hi ha multitud de persones, que no fan soroll, que són mereixedores d'aquest guardó.

No s'interpreti que estigui en contra de la senyora Machado o a favor de Nicolás Maduro, simplement crec que a l'hora de concedir el Premi Noble de la Pau, caldria ser molt curós i valorar totes les posicions enfrontades. Es pot concedir a una persona que defensi els drets de tothom, sense estar compromesa en una ideologia política concreta. Segur que tots tenim a la ment més d'una persona que hi encaixaria.

També em ve al cap que, concedint aquest guardó a una persona ideològicament propera a Trump, pot suavitzar la ira que li suposa no haver estat el guanyador. Alguns, fent broma, deien que si no rebia el premi seria capaç d'augmentar els aranzels dels intercanvis comercials noruecs. De Trump es pot esperar qualsevol cosa.

Una vegada més, la concessió del Premi Nobel de la Pau esdevé polèmic i la causa, al meu entendre, és concedir-lo a una persona que es troba en mig d'un conflicte polític que no està del tot clar. Els concessionaris han pres partit i això comporta la crítica de qui defensa criteris diferents dels de la guardonada.

Ens ho podem creure?

Diuen que s'ha arribat a un acord per a l'alto el foc a Gaza. Ens ho podem creure? Serà veritat? Ens hem d'oblidar dels problemes entre palestins i l'estat d'Israel?

Fa quatre dies que el primer ministre israelià afirmava que els palestins no tenien dret a constituir-se com a estat. En què ha canviat tot plegat? És gràcies al president dels EUA, Donald Trump? Li hauran de donar el Premi Nobel de la Pau? 

Ja em perdonareu, però com a gat escaldat no em fio de ningú, i menys de personatges com Trump o Netanyahu. Se'ls veu el llautó. Probablement hauríem de ser optimistes i pensar que, per una vegada i que no ens hi acostumem, han fet les paus de veritat. La història ens ha donat massa exemples de fracassos i enganys i ara, cada vegada amb més presència de l'extrema dreta, tot és més sospitós.

Reconec que no he seguit de prop tot el que s'ha cuit, i potser m'he perdut alguna cosa que fa que no em refiï de les notícies que arriben des d'aquella contrada. Haurem d'estar alerta i de moment no abaixar la guàrdia, no sigui cas que tot quedi en no res i els pobres palestins continuïn patint el genocidi israelià.

Taxi a demanda, ni carn ni peix

Aquest dilluns s'ha posat en marxa a la nostra vila el servei de taxi a demanda que està destinat a substituir un possible bus urbà per desplaçar-nos per diferents indrets de la població. Des de fa molt temps s'ha anat reclamant un transport urbà i, de moment, s'havia resolt en part per algunes de les destinacions, utilitzant el trajecte que fa el bus interurbà que circula per Arenys.

La insistència de vilatans en la millora d'aquest transport públic interurbà ha fet que el govern municipal, després de valorar que no podia assumir la despesa d'un bus interurbà, organitzés aquest servei de taxi a demanda que caldrà analitzar durant aquest període de prova que s'han fixat.

Tot just fa tres dies que funciona i són molts els comentaris i opinions que pots recollir a les xarxes socials o per les botigues i carrers. Probablement no s'ha explicat prou bé, ni s'ha acabat de decidir el model que en un primer moment s'havia comentat. 

El model de taxi a demanda que ens ofereix el govern municipal no és ni el model d'un autobús, que té fixades unes parades on els seus usuaris han d'acudir per desplaçar-se per Arenys, ni és el model d'un taxi que et recull on tu vols i et porta a la destinació que li demanes. És un sistema entremig, amb els problemes que això pot comportar.

Qui cregui que disposarà d'un taxi com ha existit sempre, però a un preu reduït, no ho té ben entès. El taxi et vindrà a buscar a casa, però no et portarà allà on vols anar, sinó a una de les deu parades que s'han establert. De tornada, hauràs d'anar a alguna d'aquestes parades perquè el taxi et porti fins a casa teva.

Com s'organitza? L'has de contractar amb unes hores d'antelació. És a dir, has de programar amb temps el teu desplaçament. I la tornada? Sabràs a quina hora t'han de venir a recollir al lloc i hora pactada? No queda clar. 

Qui tingui dificultats de mobilitat, tampoc li resoldrà el problema, com no ho faria un autobús urbà. El recurs del taxi tradicional no el podrà deixar d'utilitzar. 

Tenim un temps per valorar l'èxit del servei i, sobretot, a quanta gent li resol els problemes que ara té per moure's per Arenys.

Qui controla els jutges?

És una pregunta que ens fem sovint quan llegeixes decisions incomprensibles, sobretot si després ha passat quelcom greu. No és només el problema de la reincidència que considero que no està ben resolt, sinó sentències o decisions de primera instància que deixen lliure una persona que ha obrat malament sense tenir la certesa que no hi tornarà, o més aviat malfiant que serà així.

Avui llegia que han detingut per segona vegada, al cap de vint-i-quatre hores, un pare que violava la seva filla de vint anys. La mesura que va considerar correcte el jutge va ser deixar-lo en llibertat, tot i l'evidència, amb la prohibició d'acostar-se a la víctima. L'endemà es presentava a casa de la seva filla.

Si no vaig errat, els àrbitres de futbol que hagin pogut prendre una decisió injusta, massa evident, tenen un càstig. Els deixen uns dies sense poder arbitrar cap partit. Els jutges, que jo sàpiga, l'haurien de fer molt grossa perquè alguna autoritat els penalitzés, llevat que l'acció comporti judici i sentència. 

En aquests moments que la justícia està tan polititzada i que la majoria dels jutges no amaguen la seva ideologia i la preferència de partit polític, potser seria bo que algú controlés les seves decisions i en cas de resolucions increïbles o totalment interessades, se'ls apartés, si més no momentàniament, de la seva poltrona.

És evident que això ho podem aplicar a molts més llocs. Els polítics, que reben més bastonades, tampoc tenen tot el control que voldríem. Sí que és cert que des de fa un temps, els jutges, majoritàriament d'ideologia d'extrema dreta, s'encarreguen de posar totes les traves del món a les decisions de l'altre bàndol, però tampoc és això el que jo demano.

Podria estar-ho comparant amb el codi deontològic dels periodistes, però arribaríem a la conclusió que avui dia tampoc es té en compte i, per tant, al final de tot t'adones que tot està prou prostituït i cadascú va a la seva, buscant-se la vida i fent la guitza als altres sempre que es pot. No anem bé!

Cal mirar bé el retrovisor

Quan analitzes la situació del món actual i mires enrere et venen ganes de fer comparacions, però en defuges ràpidament com si et cremessis els dits. Tens por. L'article de Joaquim Coello, avui a l'ARA, resulta interessant, però també et fa certa angúnia, i et preguntes: què estem fent?

Fa molt temps que diem que no anem bé. Que no s'estan fent les coses com caldria, i que l'auge de l'extrema dreta arreu és un perill per al futur del planeta. I ens adonem que no fa tant, un segle enrere, passaven coses semblants, i recordem què va succeir. Ens espanta!

Els humans no tenim remei i repetim els mateixos errors. No escarmentem ni aprenem dels sofriments viscuts pels nostres avantpassats. Tenim prou coneixement de la història. No podem dir que ningú no ens ho hagi explicat. Els personatges sinistres reapareixen amb noms nous, i les masses responen de la mateixa manera.

El sistema democràtic que semblava l'única solució possible per regir-nos políticament, està fent aigües i permetent que els seus detractors se n'aprofitin per arribar al poder i capgirar-ho tot. Està passant ara, però també va passar fa cent anys. 

I com insinua l'articulista i també ho he dit en aquest blog, la resposta d'Europa és deplorable. Ens trobem tota una colla d'estats agrupats sense tenir clar què volem en un futur. Incapaços d'avançar plegats i cada vegada amb més candidats a bloquejar el projecte. Preferim la singularitat al treball conjunt, convertint-nos en més febles i insignificants.

És per això que tinc la impressió que amaguem el cap sota l'ala, davant la nostra impotència i inseguretat. No volem afrontar la realitat ni els grans reptes que tenim si volem liderar un projecte fort i democràticament saludable. Anys grisos a l'espera de veure la llum al final del túnel.

Comportament cívic

Si no som conscients que no vivim sols i que ens hem de comprometre davant dels altres, es fa molt difícil la convivència. Dirigir, o millor dit, servir a una vila sense la col·laboració dels vilatans és complicat i els objectius s’alenteixen quan no s’estronquen. Sense la participació i la bona voluntat de la gent tot es fa més difícil, amb el perjudici per a tothom.

Aquestes setmanes el govern municipal està duent a terme unes sessions informatives per explicar la recollida selectiva de la brossa amb el sistema porta a porta, que es vol aplicar a tota la vila i no només a una part, com s’ha anat fent des de fa força anys. Per a algunes persones serà una novetat i per a unes altres es tractarà d’uns petits canvis a com s’ha fet darrerament.

El desconeixement és el principal culpable que les coses no funcionin, però la inseguretat o els dubtes i inconcrecions a l’hora d’explicar-ho, tampoc no ajuden a convèncer de les millores que es poden obtenir canviant el sistema. També l’incivisme o la negativa a voler fer bé les coses augmenta les dificultats d'organitzar el funcionament d'una vila. Tots hi hem de posar de la nostra part.

Si no reciclem bé incrementen els costos i fem un mal servei al medi ambient. Això ho hem de tenir clar. No es tracta de complicar l'existència, sinó d'adonar-nos que cal millorar el reciclatge per no degradar més el planeta, i de passada estalviar-nos uns calerons. 

Cal que tots tinguem present que una cosa és el sistema de recollida i l'altre l'ús que se'n fa. Si tothom hi posa de la seva part, tots els sistemes poden funcionar i llavors només cal trobar aquell que és més productiu o beneficiós. No podem barrejar les coses. 

Quan critiquem decisions com pot ser el sistema de recollida de la brossa hem d'utilitzar arguments sòlids que defensin el nostre posicionament. Si s'ha constatat que el porta a porta és la millor manera d'incrementar el percentatge de reciclatge, no ens perdem en discussions de si ens agrada més o menys, o si la gent ho respectarà o no. Hem de suposar que tothom voldrà fer-ho bé en benefici de tots. Perquè tots ens comportem cívicament. És així, oi?

La inversió a Rodalies

Han passat cinquanta anys i la línia de tren que passa per Vic continua amb una sola via, amb tot el que això representa. Cinquanta d'anys des que jo n'era usuari per anar a estudiar a la Universitat. Més de cinquanta anys! Un desplaçament gairebé impossible de fer diàriament, per la quantitat d'hores que necessitaves. La solució, doncs, implicava llogar un pis compartit amb altres estudiants, a la capital.

Des de llavors poca cosa s'hi ha fet. El menysteniment de l'estat espanyol és greu i els nostres governs autonòmics no han fet prou per aconseguir un mínim de dignitat. Ens hem queixat molt, però ningú no ha fet res per resoldre una situació de tercer món que no ens mereixem.

Aquests dies llegeixo que un tram de la línia estarà tallat durant setze mesos. Tots pendents perquè la doble via sigui una realitat. Però no ens confonguem! Estem parlant d'un tram de 17 quilòmetres. Perquè la doble via arribi a Vic hem de parlar del 2030, si totes les previsions es compleixen. L'experiència ens diu que això sempre s'allarga uns quants anys més. I per als nostres amics de Puigcerdà ja no en parlem!

Aquesta és una demostració del tracte que hem rebut dels diferents governs espanyols, fossin de dretes o d'esquerres. Tots s'han comportat de la mateixa manera i cap d'ells té una excusa decent per justificar-ho. Parlem de transport públic deficitari en un país que es vanagloria de tenir la segona xarxa més extensa de tren d'alta velocitat. Això sí, arribant a poblacions que pràcticament no l'agafa ningú.

Rodalies té sentit perquè és el mitjà de transport dels estudiants i els treballadors, que l'han d'utilitzar cada dia. No és per anar de vacances o de caps de setmana. I això agreuja el maltractament rebut. Sí, també de governs progressistes que s'omplen la boca en defensa del treballador i les famílies més vulnerables. Tot fals!

Seguirem les obres desitjant que els terminis es compleixin. Planyem els usaries d'aquesta línia de tren per les dificultats que es trobaran durant aquest any i mig d'obres, sabent que no s'haurà acabat gairebé res. Quedarà molta feina per fer i molts entrebancs i dificultats per anar aguantant.

Els petits negocis

Als petits comerços els resulta cada vegada més difícil competir amb els grans supermercats. Abans potser només pensàvem en les facilitats d'aparcament i de trobar-ho tot en un mateix lloc. Ara, però, cal sumar-hi la facilitat per comprar assegut des de casa davant l'ordinador. La pantalla et presenta tots els productes, amb tota mena de detalls i t'ho posa fàcil per comprar-ho i que t'ho portin a casa. 

Aquestes facilitats van en contra del petit botiguer que abans d'aixecar la persiana ha d'haver previst tot l'estoc necessari per cobrir les mínimes necessitats. Disposar de l'espai necessari, el personal suficient i preparat per atendre els clients que potser en una primera visita només aniran a tafanejar.

Sempre s'ha dit que la diferència es trobava en el tracte, l'amabilitat i la preparació del personal que atén les botigues. La confiança que generen als seus clients, i la responsabilitat que assumeixen si el resultat de la compra no és el que s'esperava. Si tot això falla resulta molt complicat superar la competència.

Partint d'aquesta base els propietaris dels petits establiments ja saben què és el que més han de cuidar i mantenir si no volen que els clients es decantin pel camí més fàcil. No coneixeran l'interlocutor, ni el veuran mai, però li han programat molt bé tots els passos. També la manera de retornar el producte si aquest no és satisfactori.

Tractar els clients no és fàcil. N'hi ha de complicats que s'han d'atendre amablement, amb molta paciència, però això ha de formar part de la preparació i formació dels comercials. Oblidar-se d'això pot comportar la disminució de les vendes. 

No és el mateix servir en un bar o cafeteria que vendre electrodomèstics. A tot arreu cal professionalitat i saber fer, però hi ha negocis que els clients no són tan exigents, encara que si els hi preguntessin també es queixarien. A vegades trobo a faltar aquesta professionalitat i bon tracte i et preguntes, si això passa a l'hora de comprar què et pots esperar de la postvenda? Si no s'ofereix un bon tracte no pots criticar que la gent passi de llarg. No els ho posen fàcil, però cal la seva part.

Cal ser honestos

Aquests dies als mitjans de comunicació i a les xarxes socials hi ha molts comentaris relacionats amb el genocidi de Gaza, sobretot arran de la posada en marxa de l'anomenada flotilla que ahir va ser assaltada per militars israelians. Hi ha diferents posicionaments, i amb això no hi ha res a dir, però sí que s'ha de criticar la manca d'honestedat.

No es pot aprofitar una desgràcia per interessos personals o polítics. Per altra banda, és fastigós sentir els comentaris de la presidenta de la Comunitat de Madrid. A vegades penses que no està bé del cap. Tothom pot dir el que li sembli, però hi ha uns límits que crec que ella ha traspassat i que no s'hauria de permetre. Pensar, però, amb qui ho pot aturar ja és tota una altra història.

El cas de l'assalt a la flotilla és greu, encara que tothom sabia que passaria. Un govern com l'israelià que mata indiscriminadament a tants palestins indefensos, què no farà amb quatre voluntaris que pretenen deixar-los en evidència. Dit això, no podem deixar de denunciar aquesta actitud. Israel ha actuat en aigües internacionals, i a més no té autoritat sobre les aigües de Gaza. Israel fa el que vol i les grans potències mundials, amb els EUA al capdavant, els ho permeten.

I dic que s'ha de ser honest, perquè tinc alguns dubtes sobre alguna de les actuacions que hem pogut veure aquests dies. No soc ningú per jutjar els altres, ni les seves actuacions ni paraules, però en tot cas hi ha posicionaments que no acabo de veure clars i m'agradaria que fossin coherents amb la persona, davant de qualsevol situació, i no es jugués amb la injustícia que pateixen els palestins des de sempre.

La flotilla ha deixat en evidència una realitat que els estats occidentals miren d'amagar o dissimular. Ara caldria veure quin és el següent pas. Pot ser que no passi res i que tot continuï igual, però la consciència de molts dirigents hauria de trontollar i fer prendre decisions valentes davant de tanta barbàrie.

Ni amb aigua calenta!

Oriol Junqueras ha declarat que es pensa presentar per a presidir la Generalitat. És curiós l'emblema que fa servir per justificar la seva decisió: Una nova ambició nacional. M'imagino que es tracta d'una ambició personal. Un ego que no se l'acaba!

Hi ha gent que no té vergonya. Es pot ser tan cec? Ahir, en el meu post, em preguntava si tot depenia d'un sol home. Em referia a Putin, Netanyahu i Trump, tres líders que fan anar el seu país i el món en general, segons més els convé. Junqueras no pot pretendre arribar tan enllà, però sí que es creu com l'única persona que ens pot salvar. I després de tants fracassos, no se n'ha adonat? 

Hi ha persones que provoquen vergonya, i Junqueras n'és un bon exemple. Desitjo sincerament que la Justícia d'aquest estat espanyol tan maldestre acabi aprovant i aplicant l'amnistia i que Junqueras en surti beneficiat. No es mereix, al meu entendre, trobar-se en la situació que està. Una altra cosa és que me'l trobi de candidat a la presidència de la Generalitat.

Hi ha persones que amb més o menys encert han protagonitzat la vida d'un país, però ja està! No cal continuar. Els ho agraïm. Els perdonem els errors que hagin pogut cometre. Els reconeixem la dedicació i esforços per fer avançar el nostre país, però no cal que continuïn. Poden fer costat als nous líders. Que aquests aprofitin la seva experiència i coneixements, però no cal que siguin protagonistes més temps.

Ningú s'ha de quedar a casa i no implicar-se en la ciutat, el país, l'estat. Això no treu, però, que el lideratge és bo que l'assumeixi gent amb noves idees i menys orgull i ànsia de poder. Tots som servidors dels altres i ho fem de la millor manera, però hem de ser humils i no creure'ns que només nosaltres tenim la veritat. Que només nosaltres ho farem bé. Junqueras va fracassar. No cal furgar més ni exigir gaires més responsabilitats. De fet, ja ho ha pagat amb els anys de presó. Però ja en tenim prou. 

No és fàcil trobar bons líders. Els partits polítics tenen dificultats per aconseguir-los. ERC tampoc ho té fàcil i Junqueras s'hi brinda fervorosament. Els seus militants i votants tindran la darrera paraula. Espero que tinguin seny i sàpiguen el que fan.

És cosa d'un home?

Quan veiem i analitzem tot el que està passant a Ucraïna o Gaza et preguntes si canviaria amb la desaparició de Putin o Netanyahu. Si aquests dos dirigents no hi fossin, es fonguessin, què passaria amb la guerra entre Rússia i Ucraïna, o amb el genocidi que practica Israel a Gaza? Pot ser que tot depengui d'un sol home? Que la xarxa que els envolta i els protegeix, amb la seva desaparició fes aigües?

Si realment tot depèn del poder que exerceix un sol home, potser entens les ganes de molts que la seva vida tingui els dies comptats. Dubtes si tot l'engranatge que els sustenta seria capaç de trobar un nou líder, un successor que seguís els mateixos passos. El dubte persisteix i només es pot esbrinar amb fets, que ara no és el cas.

Podríem posar altres exemples. El president Trump fa i desfà sense que ningú li pari els peus. Es va presentar a les eleccions amb el partit republicà, però els seus militants no hi pinten res. Sense Trump, què farien els republicans, encara que controlessin la Cambra de Representants i el Senat? Si sense els personatges de torn tot canviés, com entendríem la democràcia parlamentària? No es tracta d'un sistema autoritari en mans d'una persona que acumula tot el poder?

I quina és la responsabilitat dels votants? Amb el seu vot han permès que els líders esmentats ostentin el poder dels seus estats. No hi ha un component de responsabilitat que els hi podríem tirar en cara?

La famosa frase que cada país té els mandataris que es mereix potser no és ben correcta, però sí que és cert que tenim els dirigents que hem escollit, directament o de manera indirecta. Ara no ens equivoquem i li donem la culpa a la política de pactes. Després d'unes eleccions governa qui ha obtingut més confiança dels electors, o qui ha estat capaç de sumar més suports entre els elegits. 

És una llàstima que visquem un temps en què uns personatges execrables fan anar el món per allà on volen, amb persones innocents que hi deixen la vida, mentre ells s'ho miren des del despatx, molt tranquils. No és just, i tenim l'obligació de denunciar-ho.

Tenim dret a queixar-nos?

Em pregunto si els espectadors o radiooients tenim dret a queixar-nos de les anomalies dels serveis públics de televisió o ràdio. Si estem parlant d'emissores públiques vol dir que el cost de funcionament i les inversions que s'hi destinen les paguem tots. Potser, doncs, que hi diguem alguna cosa.

Aquests dies la televisió catalana ha canviat d'imatge i continguts. No en puc parlar gaire, ja que fa temps que gairebé no la miro. Sí que he pogut llegir algunes crítiques on es diu que el resultat no és prou satisfactori. També és cert que el més important és el contingut i aquí caldria veure si ha millorat o s'ha quedat amb les ganes.

Acostumo a escoltar l'emissora de música clàssica de la mateixa corporació i en aquest cas sí que he patit, si ho puc dir d'aquesta manera, canvis en un dels programes que segueixo habitualment. Em refereixo a Tots els matins del món, que fins al curs passat conduïen en Joan Vives i l'Esther Pinart. Ara en Joan ha deixat el programa, si més no la seva conducció, i han canviat força el seu contingut.

Contra gustos no hi ha res escrit, però haig de dir que el nou format no m'agrada. Puc presentar una queixa o simplement haig de sintonitzar una altra emissora? Aquesta qüestió no és menor, ja que els costos de la seva realització també els pago amb els meus impostos, encara que apagui l'aparell de ràdio.

La pregunta que em faig és si els canvis, en el disseny i format de la televisió catalana, o d'aquest programa de ràdio, es pensen prou, o bé s'improvisen? Haig de suposar que al darrere hi ha un conjunt de professionals que ho han estudiat a fons. Sobretot pel que fa a la televisió. Quant al programa de ràdio esmentat, m'imagino que també s'ha treballat el canvi, potser amb no tant deteniment i, estic segur, sense consultar els radiooients. Esclar que, potser només soc jo que no m'agraden els canvis, però en tot cas sí que deixo la pregunta a l'aire: En què s'ha millorat quant a propostes musicals? No hi ha un excés de xerrameca de temes poc relacionats amb una emissora de música clàssica? 

Tant de bo que ho vagin polint, a mesura que s'adonin de la reacció de la gent. En tot cas, considero que els contribuents hi tenim alguna cosa a dir.

Rebem molta porqueria

Cada dia et fas un tip de llençar a la paperera correus electrònics i missatges no volguts. La facilitat amb què t'arriben és desesperant, i no et queda altre remei que perdre temps a enviar-ho a la brossa. Encara que ho defineixis com a brossa i correu no volgut, el mateix sistema crea noves adreces que fa impossible bloquejar-les.

Per altra banda, haig de reconèixer que, darrerament, hem vist reduït el nombre de trucades no desitjades. Aquelles trucades que et volien vendre alguna cosa o enganyar-te per buidar-te el compte corrent. Probablement, el govern ha aconseguit controlar-ho i esperem que duri en el temps.

En la mateixa línia, potser seria interessant que s'actués de la mateixa manera amb tot el correu brossa que ve a través d'internet. Desconec si és fàcil d'aconseguir-ho, però seria d'agrair perquè acabes el dia cansat de rebutjar missatges.

Sempre s'ha dit que no podem catalogar de bones o dolentes les coses, sinó, en tot cas, l'ús que se'n fa. Avui qui critiqués l'Internet rebria moltes crítiques, i amb raó. Sí que cal denunciar el mal ús que algunes persones o empreses en fan i, per això, la meva petició que alguna autoritat hi faci alguna cosa per aturar-ho.

I en aquesta línia, encara que amb unes diferències evidents, tenim l'incompliment de l'ordenança de la publicitat a les bústies, que és vigent a la nostra vila, però que ningú no en fa cas i, el que és pitjor, el govern de torn no exigeix el seu compliment. Amb això tornaria a parlar de la necessitat de tenir presents les ordenances vigents, per fer-les complir o, si no hi ha capacitat, estripar-les. No hi ha res pitjor que reglamentar i no saber o poder-ho regular.

La dansa d'Arenys a la capital

Dins dels actes de la Mare de Déu de la Mercè, la festa major de Barcelona, avui ha tingut lloc la ballada de la dansa d'Arenys. El matí davant de la catedral i a la tarda a la plaça de Sant Jaume, dos punts emblemàtics de la capital i que dona més relleu a l'efemèride. 

No cal dir que els arenyencs, que ens estimem la vila, les seves tradicions i la cultura en general, ens sentim molt orgullosos, perquè no deixa de ser un reconeixement explícit de tot el que representa per a nosaltres aquesta dansa. I per als dansaires, un premi al seu treball i constància per donar a conèixer un tret cultural de la vila d'Arenys.

No hi hem assistit, però hem tingut informació puntual i exhaustiva de com s'han anat desenvolupant els dos actes, les dues ballades, amb imatges que deixen constància d'un fet que no és habitual. Hem d'agrair als responsables de cultura de la ciutat de Barcelona haver tingut la pensada, i a totes les persones que ho han fet possible. Segur que aquesta data quedarà a la memòria de molts arenyencs, i sobretot de tots els dansaires que hi han participat.

Em preocupa

Em preocupa el caire que està agafant la gestió municipal a la nostra vila. Cada vegada tinc més la impressió que davant de les dificultats s'opta pel camí fàcil, encara que aquest sigui en detriment dels vilatans. No pot ser que no s'encarin els problemes i es busquin solucions que no vagin en contra de la ciutadania. Que es renunciï a competències municipals amb l'excusa de la poca preparació dels nostres treballadors o pocs efectius. 

Darrerament, hem observat uns detalls que m'han cridat l'atenció perquè no estan en la línia d'oferir un bon servei, sinó més aviat de desviar la feina, posar-s'hi d'esquena i que ho resolgui una altra administració, o una empresa privada. Una altra cosa és mancomunar serveis, treballar conjuntament amb els pobles veïns, ajuntar esforços, però treballar i no treure-s'ho de sobre.

En el Ple d'ahir, per posar un parell d'exemples, es va fer palesa aquesta tendència que comento. El primer cas, i que considero greu, va ser l'aprovació, gràcies a la majoria absoluta de l'equip de govern, que els ajuts a les famílies dels alumnes de l'escola de música no es rebessin en el moment de formalitzar la matrícula, sinó posteriorment, obligant-los a fer la despesa sense tenir en consideració les dificultats que puguin tenir per realitzar-la. El motiu sembla que és alleugerir la feina dels treballadors municipals. Una raó que no pot ser més desafortunada ni més perjudicial per a les famílies afectades.

El segon exemple és el comentari que es va fer del rebuig, per part de la Generalitat, d'assumir les competències en el control de les llicències, la inspecció i les sancions als establiments d'oci de la vila. La idea era que fos la Generalitat qui ho seguís perquè ho faria més bé, m'imagino. No som capaços de fer-ho?

Puc entendre que els municipis estan mal finançats. Que hi ha problemes a resoldre com per exemple que s'hagi de finançar l'acadèmia dels futurs policies, i que després puguin marxar cap a un altre municipi més gran que els pagui millor. Hi ha feina a fer per no deixar a l'estacada els governs municipals, però aquests hi han de posar de la seva part i formar correctament els seus treballadors perquè donin el millor servei als vilatans i no s'excusin en la seva incapacitat o comoditat, per no atendre com ens mereixem.

Un mòbil al faristol

Com cada any vàrem anar davant del Xifré per poder seguir la dansa d'Arenys. És una bonica tradició que forma part dels actes de Sant Roc, la segona festa de la vila d'Arenys. Una festa molt participada i que cada vegada va agafant més empenta, consolidant-se tots els actes que l'han anat configurant. Probablement, els macips i la dansa d'Arenys són els més destacats, o si més no els més antics.

Ens vàrem col·locar darrere la cobla que interpretava, en directe, la dansa. L'indret estava molt concorregut, despertant la lògica expectació. Cada any s'hi incorporen nous dansaires i se'n jubilen d'altres. És bo que la tradició no es perdi i que les noves generacions també participin i gaudeixin de les tradicions populars i culturals. No podem oblidar que la cultura és la llavor que permet que la societat superi tots els maldecaps i ens alegri la vida, que ben prou ho necessitem.

El músic del davant tenia el contrabaix ben afinat i al seu davant la partitura de la dansa. La curiositat era que al faristol, davant de la partitura, hi havia un mòbil en posició horitzontal. Em preguntava què carai hi feia. Després ho vaig entendre tot.

Estava a punt de començar un partit de futbol on el protagonista era el Barça. No em feu dir amb qui s'enfrontava. Va sintonitzar amb la retransmissió del partit i l'anava seguint mentre tocava l'instrument. Qui ho diu que els homes no podem fer dues coses a l'hora?

Segurament que el director de la cobla no se'n va assabentar i ho devia fer prou bé per no cridar l'atenció, però la veritat és que la imatge que donava, si més no a les persones que ho podíem veure, no era gaire elegant. No és la primera vegada que això passa. M'han comentat de persones que assisteixen a la representació de teatre amb els auriculars seguint retransmissions de futbol. També músics, mentre interpreten el seu concert. Però això ja passa de taca d'oli. 

La passió pel futbol, i en aquest cas pel Barça, sembla no tenir límits. També passar durant els plens municipals, que si cauen en dijous poden coincidir amb els partits internacionals. Hi ha qui no pot desconnectar, ni en els moments més transcendents del seu ofici.

S'acumula la feina

Hi ha setmanes que sembla que s’hagi d’acabar el món. Suposo que també us ha passat. I dies que tot et surt al revés. Com si haguessis trepitjat merda, que es diu vulgarment. M'imagino que també us hi heu trobat. Doncs avui és un d'aquests dies, en una setmana que no hi podia encabir res més. Tant allò que havia planificat com la suma dels imprevistos.

Diuen que ens ho hem de saber agafar bé, però és cert que passes una estona malament. No saps ben bé per què has concentrat totes les coses en uns mateixos dies, sabent que, per la llei de Murphy el pastís et caurà a terra pel costat de la nata.

Dies així penses en les persones que tot això no els passa només en uns dies o setmanes concretes, sinó que bona part de la seva vida està farcida de problemes i situacions injustes. No cal pensar en casos extrems, com els palestins de Gaza, sinó que en podem trobar de més propers. Famílies que no han tingut la mateixa sort que nosaltres. En part no s'ho hauran muntat bé, però segur que arrosseguen quelcom que no han pogut escollir.

I és en aquests moments que penses que els governs estatals es preocupen poc dels més vulnerables, encara que siguin governs progressistes. La vista se'ns en va cap a les coses amables i agraïdes, esquivant tot allò que no funciona. Les persones que tenen problemes per trobar un habitatge, una feina, un grup d'amics per viure plenament i dignament.

Continuen arribant persones immigrants, sigui per la guerra o la fam, i nosaltres encara no hem resolt com encaixar-los a la nostra societat. Volem que s'integrin, però els hi posem totes les traves del món per aconseguir el permís de residència, el permís de treball. Què esperem que els hi passi? Si els nostres tenen problemes per trobar un lloc on viure, què no hauran de patir aquelles persones que no poden demostrar uns ingressos fixos, i a més tenen la cara més fosca que la nostra? 

No ho estem fent bé, i pensant en tot això arribes a la conclusió que el cúmul de problemes que has patit no té gens d'importància al costat del que pateixen ells. No ens podem queixar!

Pendents de l'estrena

Tot i que és un tema que em preocupa ben poc, sí que ho vaig seguint perquè els mitjans de comunicació en parlen prou. Em refereixo a la pugna entre l'Ajuntament de Barcelona i el Barça per poder obrir el nou camp reformat. El club té molt interès a poder-lo estrenar, encara que només sigui una part, i l'ajuntament vol estar segur que les obres realitzades garanteixen seguretat als espectadors.

No hi ha dubte que l'obra del camp de futbol és important i no ha d'haver estat fàcil el seu disseny ni la seva execució, però la impressió que tens és que no ha acabat de funcionar, sigui per l'empresa encarregada o pels seus treballadors, però han sorgit una sèrie de dubtes que ho posen en qüestió. 

Avui llegia que l'ajuntament ha tornat a denegar el permís d'obertura al públic per deficiències observades, algunes de prou importants per a la seguretat dels seus usuaris. I la pregunta que em faig és de qui és la culpa?

Potser perquè tenim l'experiència de la construcció de la nova biblioteca a la nostra vila, que està resultant força caòtica, i encara no sabem ben bé de qui és la culpa. Se la passen els uns als altres, i la casa sense escombrar, amb el perill de perdre les subvencions atorgades si no s'acaba l'obra abans del mes de juliol de l'any vinent.

Sense la voluntat de posicionar-me a cap dels llocs, entenc que l'Ajuntament de Barcelona vetlli perquè l'ús de les instal·lacions es faci amb total seguretat. Això és el primer a tenir en compte si no volem haver de lamentar víctimes o afectats. El club hauria d'entendre la qüestió i si amb algú s'hi ha d'encarar ha de ser amb l'empresa constructora si no fan prou bé les coses. Una empresa, per cert, que té allotjats els seus treballadors en un hotel del Maresme on són freqüents els aldarulls i destrosses, amb la passivitat dels seus propietaris i la por dels veïns. 

I d'aquesta manera, el seguiment de les obres de l'estadi de futbol es concentra en la disputa sobre terminis. Esperem que no passi com en la reforma de l'estadi de Montjuïc que a la primera gotellada es varen haver d'aixoplugar com varen poder, per les goteres inesperades.

Qüestió de lideratges?

Avui, fent una llegida a la premsa, m'he aturat a pensar sobre els líders dels partits polítics i el paper que juguen, o millor dit, la importància que representen per al conjunt del seu partit polític. Repassant els diferents partits polítics catalans m'he anat fixant en els seus líders i el grau de coneixença, i he intentat lligar-ho amb els resultats electorals.

Encara que puguis defensar la importància del treball d'equip i el concurs del més gran nombre de persones possible, t'adones que la significació del màxim dirigent condiciona molt el seguiment i, per què no, el nombre de vots que pot arribar a recollir un partit polític. 

Probablement no és la situació i desgast del president Puigdemont el que provoqui que Junts es trobi en moments complicats i amb una tendència a la baixa de seguidors i votants, però en tot cas es troba a faltar una direcció potent per recompondre el partit després del fracàs del Procés. 

ERC va córrer a salvar els mobles amb la recuperació de Junqueras, per manca d'una alternativa forta que evités més desastres al partit. Junqueras també està desgastat i qüestionat, però qui el pot substituir amb cara i ulls?

El PSC també necessitava un canvi de lideratge, amb uns personatges força caducats. El president Illa, tot i el seu caràcter avorrit, sembla que ha aconseguit aglutinar un partit que havia tingut temps gloriosos, però que havia quedat superat durant l'auge de Ciutadans. 

La CUP i els Comuns resisteixen com poden, possiblement mancats d'un lideratge que els permeti viure amb l'esperança de continuar vius a la política. Pot ser que sigui volgut, pel seu caràcter assembleari, però jugant al costat dels altres, que treballen i poleixen el líder ideal, ho tenen magre.

He arribat a la conclusió que les grans masses veneren els líders i que els partits polítics, per aconseguir governar, s'esforcen a trobar aquests personatges que els han de catapultar a la victòria.

Esperant el xàfec

Després de la DANA del mes d'octubre de l'any passat a València crec que s'ha intensificat l'estat d'alerta davant de possibles temporals descontrolats. El que va passar a València és molt greu i gros, i encara que mai es farà prou per evitar desgràcies humanes, tots els indicis fan pensar que aquella vegada varen fallar massa coses. Encara s'estan investigant responsabilitats, però la confiança en què els responsables de la catàstrofe siguin jutjats cada vegada és més escassa.

Deia que darrerament l'estat d'alerta davant de possibles aiguats és més freqüent. Cada vegada que anuncien pluges comencen a sortir totes les alarmes. A la nostra vila, per exemple, els avisos de retirar els cotxes dels rials són constants. Normalment, no passa res, però en tot cas es curen en salut i que ningú els pugui buscar les pessigolles. Esclar que el perill és que no passi com en la història d'en Pere i el llop: en veure el resultat, que la gent deixi de fer-ne cas.

Els negacionistes del canvi climàtic, que n'hi ha, m'imagino que s'ho deuen mirar d'esquitllada, convençuts que el món està malalt i que tot plegat és una mania d'uns quants, encara que aquests siguin especialistes en temes climàtics.

Sigui com sigui, la veritat és que cada vegada estem més pendents del temps. Les previsions continuen fallant com abans, però ara es miren més amb lupa. Vivim una mica tensats, i la situació del món no ens hi ajuda. Siguin les declaracions de Trump, el cinisme de Putin, o la impotència dels estats europeus davant d'una realitat que no saben com agafar-la, avui viure distret no és fàcil i això ens pot portar més problemes del compte. El remei pot passar per posar-hi distància, sense aclucar els dos ulls, no sigui que quan ens despertem sigui massa tard.

Política i gestió al municipi

Avui m'ha vingut al cap fer la comparació entre micro i macroeconomia aplicada a la política, és a dir, parlar de micropolítica i macropolítica, i intentar comprendre les diferències. De fet, la idea m'ha sorgit arran de la notícia que sortia a l'ARA sobre un possible malestar dels alcaldes de Junts en relació amb els seus dirigents.

Els conceptes me'ls he inventat jo, i es refereixen a la política que es fa des d'un ajuntament, sobretot un ajuntament petit o mitjà, i la política que es fa des de la seu central del partit. Jo que no he militat mai a cap partit polític, el que he vist no m'ha agradat. Puc entendre que des de la direcció es vulgui controlar qui fa ús de les sigles, però sovint es passen de frenada i, el que és més greu, no acaben d'entendre la realitat dels municipis.

He dit moltes vegades que si una persona vol viure tranquil de la política que no es fiqui en un ajuntament. Si pot, que opti a entrar al Parlament. Allà viurà sense tants maldecaps. Més allunyat de la ciutadania. Els regidors i alcaldes de les nostres poblacions són carn de canó de totes les crítiques. Unes crítiques que no només es troben a les xarxes socials, sinó a la cantonada del carrer de casa.

En alguna ocasió m'han criticat que doni tanta importància, en la governança d'un municipi, a la gestió i menys a la política. Puc entendre que des d'un ajuntament també es fa política, sobretot si tens la possibilitat de prioritzar les tasques a fer, que no sempre passa. El dia a dia se't menja i moltes de les coses que t'agradaria fer, perquè hi creus, es queden en un calaix tot esperant l'ocasió.

Sí. Es pot fer política des d'un ajuntament i se n'ha de fer, sobretot pensant en les famílies més vulnerables, que la dinàmica els va decantant i cal posar-hi intenció i fermesa per evitar que quedin al marge. Però a l'hora de fer política des del municipi, no es pot oblidar la gestió. I aquesta gestió s'ha de fer ben feta, perquè si no pots ocasionar molts problemes als teus conciutadans. És aquesta micro, que és molt important i que pot anar lligada amb la macro que t'arriba des de la centralitat, però t'has de fer valer i fer-los entendre que al municipi hi ha unes prioritats que ningú se'n pot oblidar.

I el temps va passant...

Avui llegia al web de Ràdio Arenys la notícia del nou projecte de l'estació de bombeig que ha d'evitar que les aigües residuals d'Arenys de Munt es passegin per la nostra vila amb tots els problemes que patim de vessaments. Una obra que porta anys de retard i que, com moltes, ens fa caure la cara de vergonya. Què passa amb l'administració pública d'aquest país?

L'ACA a Arenys de Mar ens té força escarmentats. Governi qui governi a Catalunya, l'entitat pública no ens ha tractat mai bé. Sempre hem tingut discussions amb el final de la Riera, els rials i també el clavegueram. No cal recordar el tema del rial del Bareu, que arrosseguem des de fa dècades i encara no tenim una solució que permeti viure i circular per aquell entorn amb la deguda seguretat i comoditat.

En el cas de l'estació de bombeig l'ACA ja va fer un projecte que l'ajuntament veí no va acceptar perquè no encaixava en l'entorn on s'ha de situar. Han passat els mesos i des del Consell Comarcal del Maresme s'ha gestionat de molt mala manera. El Consell també necessita millorar, governi qui governi. Aquí podríem parlar del funcionament de la majoria de consells comarcals del país i plantejar-nos la seva utilitat. Segur que quedarien mal parats.

El problema de l'estació de bombeig i el retard en la seva construcció rau en la importància de l'obra per les nefastes conseqüències que té per a la nostra vila. Si un tema tan important es retarda sine die, què passarà amb les coses menys transcendents? Fa quatre dies que parlàvem de l'encreuament de carreteres a la sortida de la C-32 en el límit dels dos Arenys. Una altra obra que anem reclamant de fa temps i que la nostra Generalitat té aparcada en un calaix.

Ens queixem que des de Madrid ens fan la guitza, però estem comprovant que el govern propi tampoc ens posa les coses fàcils. Està vist i comprovat que només des del govern municipal es podrien solucionar la majoria de problemes. El cas és, però, que les competències i recursos són escassos. I ara que ens sobren diners, ens diuen que no ens els podem gastar. L'administració pública no rutlla i d'això en treu rèdit l'extrema dreta. País!

Telefonar a l'hospital de Mataró

Aconseguir parlar per telèfon amb l'hospital de Mataró és gairebé una proesa. Un objectiu que et proposes de bon matí, havent fet els exercicis corresponents d'acumulació de paciència i et llences a l'aventura. Per què costa tant que t'atenguin per telèfon? Quin és el problema? Massa usuaris per les dimensions de l'hospital? Una oficina d'atenció esquifida i per sota de les necessitats de l'empresa?

No sé si heu tingut la necessitat de trucar per telèfon a l'hospital de Mataró i com us ha anat. Potser només em passa a mi, però temo que no sigui això, sinó que el menyspreu cap als pacients és exagerat. No pot ser que necessitis tot un matí per poder-hi parlar i que al migdia claudiquis, perquè no ho has aconseguit. 

Probablement hi ha alguna manera que se m'escapa i he intentat esbrinar-ho per Internet sense èxit. El contestador automàtic et respon de seguida i et diu que si saps l'extensió telefònica que l'escriguis. No sempre la coneixes i quan és així, no hi ha manera de trobar-la. Semblaria que anant al web de l'hospital hi hauria d'haver una secció on constessin les extensions. Doncs, no hi és. O si hi és deu seu complicat de trobar-la. Jo no l'he trobat.

Amb una mica de sort aconsegueixes que un veu automàtica et digui que estàs a la cua, i de mica en mica et vas situant més al primer lloc. T'il·lusiones perquè entens que amb paciència arribaràs a ser el primer de la cua i t'acabaran atenent. No!, quan gairebé et toca, et diuen que els seus agents no et poden atendre. Que si vols et trucaran ells quan puguin. I et deixen amb la paraula a la boca.

L'esperança és la darrera cosa que es perd, i així acabes de passar el matí pendent del telèfon. Sobretot que ningú no et truqui i perdis la trucada. L'estrès també entra en joc i així em trobo, esperant que algú es digni a trucar-me. L'alternativa és tornar-ho a intentar, però necessito un tram d'hores disponibles per iniciar la nova aventura.

Realment, el servei d'atenció de l'hospital de Mataró necessita millorar!

Participem

Aquest dimarts es varen presentar les propostes escollides per ser votades en el procés de pressupostos participatius de la nostra vila. Devíem ser una vintena de persones, comptant els membres de la comissió de seguiment. Una xifra escassa si volem entendre el procés com una mostra de la participació dels vilatans en la gestió d'una part del pressupost municipal, però que tampoc ens va sorprendre, coneixent quina és la realitat any rere any, i també  a diferents poblacions.

Com ja he comentat més d'una vegada, a la ciutadania li fa mandra participar. És més fàcil criticar les coses que no pas participar-hi. I això sembla que cada vegada és més accentuat. Segur que es podia haver fet més publicitat, o bé escollir un millor dia o horari per programar la trobada, però no crec que el nombre d'assistents hagués variat excessivament.

Tot això ens ha de fer pensar i valorar l'interès i fins i tot la conveniència d'endegar aquests processos. Segurament la manca d'assistència no pot eliminar les possibilitats de participar de la cosa pública, però sí que ens ha de fer estudiar com podem fer més atractiva aquesta participació.

A partir del dilluns 6 d'octubre els vilatans més grans de setze anys podran votar les tres propostes que considerin més interessants, sempre que la suma no superi els 300.000 euros de topall de la convocatòria. Hi ha diversitat en les propostes i segur que alguna o altra interessen al conjunt. Si no n'hi ha més és perquè en la primera fase, en el moment de presentar propostes, no s'ha estat prou actius.

Tot i que hi ha coses a millorar i a tenir en compte de cara a properes convocatòries, caldrà esperar quina és la resposta de la gent i valorar, al final del procés, tot el seu funcionament. De moment n'hem pres nota i hem donat un vot de confiança als responsables del departament municipal encarregat del procés. Probablement, les presses i la improvisació hauran estat les debilitats del procés, però confiem que les propostes guanyadores s'acabin realitzant, i no passi com en convocatòries anteriors que han quedat en un calaix.

Un servei necessari a la nostra vila

Arran de la notícia que apareix avui al web de Ràdio Arenys m'ha semblat interessat comentar la importància de disposar, a la nostra vila, dels serveis del centre de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP). Acostumem a ser molt crítics i reivindicatius, demanant més serveis pròxims, però, en canvi, no apreciem bé allò que tenim, i és bo aturar-nos-hi i parlar-ne.

Les famílies que tenen necessitat d'aquest servei tenen la sort de no haver de desplaçar-se fora de la vila per dur-hi els seus fills. Si ja és un esforç tenir cura d'un fill amb aquestes necessitats, i a més li afegeixes la necessitat de sortir a fora, la cosa es complica. És per això que, en primer lloc, s'ha d'agrair que a casa nostra tinguem la sort de gaudir d'aquesta atenció.

Per altra banda, i per les referències que en tinc, no només hem de parlar de disposar d'aquest servei a prop nostre, sinó que l'atenció que reben els nostres infants és excel·lent. Les professionals que en tenen cura són expertes i molt empàtiques, tant amb les criatures com amb els seus familiars.

Encara que a la notícia de Ràdio Arenys no s'esmenta, des de fa un temps els responsables del servei demanen millores en l'equipament cedit per l'Ajuntament. Tenen la promesa d'una nova ubicació, ja que sabem que aquestes instal·lacions han d'anar a fora, i entretant els han resolt alguns temes que eren urgents.

En un principi la nova ubicació estava pensada al Casal Sant Vicenç, que l'Ajuntament tenia previst adquirir. De moment tot s'ha encallat, i la situació en què ens trobem del pla econòmic financer, fa pensar que pot anar per llarg si, finalment, es manté la voluntat d'adquirir aquesta instal·lació. Com en moltes altres coses, la manca de planificació del govern municipal ens deixa sempre en el dubte. Tot depèn de les circumstàncies que es van presentant, vivint de la sorpresa constant. 

Desitgem que aquest impàs en el possible trasllat del servei no sigui en detriment de la seva continuïtat a la nostra vila, i esperem poder-ne gaudir molts anys.

Deixar de fer el ridícul

Si es confirma la retirada de RTVE d'Eurovisió potser serà la manera de deixar de fer el ridícul any rere any. Haig de confessar que no segueixo el festival des de fa molts i molts anys, i simplement llegeixo la notícia que apareix l'endemà, amb la posició final del representant espanyol, o la representant. Si no tinc mala memòria, en dues ocasions Espanya es va endur el primer premi, i varen ser dos anys seguits a la dècada dels seixanta del segle passat. Fa més de cinquanta anys!

He llegit la notícia que el president de la televisió espanyola planteja la retirada si no s'exclou Israel. Una mesura de força contra la presència d'un país on el seu exèrcit està cometent un genocidi que podem veure en directe per televisió.

És curiós que els moviments contraris a Israel es manifestin en espais i activitats esportives i culturals i no hi hagi una pressió més enèrgica en l'àmbit econòmic i polític. És cert que el president espanyol s'ha manifestat en contra de l'acció israeliana, però no acabo de veure en què es tradueix. Potser és que la cosa va lenta i s'anirà concretant amb el temps.

I és molt trist que sigui el genocidi a Gaza un altre element de discòrdia entre els dos grans partits polítics espanyols, amb l'intent del PP de desgastar el govern i aconseguir la convocatòria d'eleccions, amb l'esperança que tot canviï i puguin accedir a la Moncloa. Amb Vox o sense?

Aquest cap de setmana Vox ha celebrat un acte que els ha d'afavorir l'augment de simpatitzants i futurs votants, en detriment del PP, però també de la majoria d'espanyols. Com ja està passant a molts països europeus, l'extrema dreta està guanyant terreny a la dreta moderada, encara que a Espanya de moderada no en té res.

Per tot plegat, ens toca viure els darrers temps d'una esquerra poruga que encara governa, però que té els dies comptats si la cosa no fa un gir de cent vuitanta graus, que no sembla que hagi de passar. A veure, de moment, què decideix el consell d'administració de la televisió pública espanyola, i si això pot ajudar que des d'altres àmbits s'ampliï la pressió a l'estat d'Israel.

Les coses mal fetes

Arran de les notícies dels accidents ocorreguts a la sortida de l'autovia del Maresme, al límit del terme municipal de la nostra vila, he intentat sense èxit trobar els escrits que vàrem presentar al síndic de greuges per sol·licitar que intervingués en insistir a la Generalitat que havien de millorar el nus de l'encreuament de carreteres en aquesta sortida de l'autovia, pensant sobretot en les persones que es mouen entre les dues poblacions veïnes. Fa molts anys, i el problema continua.

Les coses, quan es fan malament, costa molt que s'arreglin. Des del despatx no s'aprecien els problemes reals i això és un problema. Caldria que els encarregats de dissenyar els projectes analitzessin totes les casuístiques i es presentessin als llocs per evitar decisions que perjudiquen els usuaris.

Aquests dies ens comenten que hi ha hagut més d'un accident de cotxes i estic segur que la culpa és dels conductors que no han respectat els senyals de trànsit. Tot i això, si l'encreuament estigués ben fet, s'evitarien molts dels accidents.

Sabem que el projecte de millora està en algun despatx de la Generalitat. El que no sabem és la prioritat ni la previsió dels terminis per executar-la. Temo que la cosa vagi per llarg i, per tant, continuarà havent-hi més accidents i els vianants hauran de fer la gran volta si volen arribar al municipi veí. 

Aquesta és una prova més de la lentitud amb què actua l'administració pública i fa entenedor el rebuig d'una part important de la població que acaba caient sota el paraigua del populisme que practica l'extrema dreta, i així ens va.

La mobilitat al Maresme està en estudi, però s'avança a pas de tortuga. Els responsables de tirar endavant els projectes no ho pateixen personalment i això fa que s'eternitzi. Vivim, doncs, de projectes i promeses que no arribem a veure, i és per això que perdem la il·lusió i la confiança amb els nostres polítics. No s'estranyin, doncs, que la deriva populista vagi agafant més embranzida. No anem bé!