dimarts, 3 de desembre del 2024

Com recuperar la confiança?

Quan es perd la confiança en una persona o una institució es fa difícil recuperar-la. Passa sovint que davant d'una successió de fets de dubtosa legalitat o imparcialitat, en funció de qui sigui el subjecte a analitzar, les persones els hi perdem la confiança. Ja no en els mirem amb els mateixos ulls, i dubtem de tot o gairebé tot el que ens diuen o fan. Després, una vegada solucionats els problemes, ja sigui perquè s'ha admès la mala pràctica, o s'han canviat els personatges, la recuperació de la confiança perduda no és automàtica, sinó que requereix molt d'esforç per totes les parts.

Crec que no m'equivoco si dic que a Espanya una gran majoria de la població ha perdut la confiança en la Justícia, i en tots els tribunals que l'han d'aplicar segons les seves competències. Hem vist massa coses que no ens han agradat, no pas perquè vagin en contra d'allò que nosaltres voldríem, sinó perquè no hi hem vist la imparcialitat, l'objectivitat i l'esperit democràtic que calia esperar-ne. Tenim uns tribunals farcits de magistrats nostàlgics del franquisme i les pràctiques autoritàries, polititzats i de la mà de la dreta i l'extrema dreta, que donen massa senyals de subjectivitat i rancúnia vers posicions polítiques que no són del seu grat.

Mentre les víctimes érem els catalans, i d'aquests, els independentistes, tot semblava una qüestió de resistència al trencament de la sagrada unitat d'Espanya. Tot era anticonstitucional, mereixedor de penes de llarga durada, per sublevació i sedició. Però després ha vingut el torn de l'esquerra que no hi ha manera de treure-li el poder polític, i han començat a aparèixer actuacions que resulten molt sospitoses.

Me'n guardaré prou de pensar i dir que els socialistes siguin immaculats i no hi hagi possibilitat d'accions corruptes i condemnables, però la manera com es porten les coses crec que no és la millor, ni la més recomanable per mantenir aquesta confiança necessària en el Poder Judicial.

La confiança s'ha perdut i ara caldria recuperar-la, però això no es fa amb un simple girar full, sinó canviant les pràctiques equivocades i molt probablement també els seus protagonistes. Aquests, però s'hi agafen amb totes les forces i no serà fàcil. Ens cal paciència, això no obstant, voldríem veure-hi passos en aquesta línia. Si no és així, la qualitat democràtica del nostre país continuarà sota sospita i nosaltres en continuarem rebent els plats trencats.

dilluns, 2 de desembre del 2024

El PP no vol un finançament singular

No és una novetat, perquè està en el guió previst. El PP espanyol no vol privilegis, perquè així ho entén, per a Catalunya, i fa sempre tot el que pot per posar-hi traves. No us penseu que el PSOE ho vegi millor, i s'hi posi més bé, però quan no hi ha més remei es diu i es fa el que convingui.

Un finançament singular per Catalunya seria un desastre per a Espanya, i per això entenen que és anticonstitucional. O sigui que hem de continuar pagant les festes de la resta d'Espanya, mentre ells rebaixen impostos i augmenten subvencions. Com que les paguen els altres, no hi ha cap problema. No els cal equilibrar el pressupost, perquè ja es compensa amb els diners que venen de Catalunya.

I la pregunta que em faig, no pas per primera vegada, és què hi diu el PP català? Tampoc ho veu bé? Són d'aquí aquesta colla, i haurien de procurar per casa, però prefereixen mantenir-se a l'altre bàndol. Aquí saben que no governaran mai i, per tant, no hauran de donar compte de res als catalans. O potser és que no pinten res i són uns titelles que els manipulen des de Madrid?

No són tan diferents del PSC. Ells també varen deixar de pensar per ells mateixos i es varen incorporar al bloc espanyol. Passa, però, que ara governen a la Generalitat, però sense majoria absoluta. Hi són gràcies als Comuns, que sempre els tindran al costat, ja que no saben fer res més. I també gràcies a ERC, que només veu com a adversari a abatre a Junts. I aquesta dependència provoca uns equilibris en el PSC, entre la seva dèria espanyolista i el seu compromís de partit de govern en vers els catalans. Només és qüestió de xifres.

Ahir parlava de les xifres quan em referia a temes econòmics, com són l'IPC, l'euríbor, o la revisió de les pensions. Avui també parlo de xifres, i en concret del nombre de diputats electes de cada formació. Quan hi ha majoria absoluta és una cosa i quan depens d'un altre partit és una altra. I si no que li demanin al meu alcalde, que per primera vegada pot fer i desfer sense haver de donar comptes a ningú. Ni Salvador Illa ni Pedro Sánchez tenen aquesta sort. Un s'ha d'agafar allà on pot per anar surant. Cada quatre anys pot tocar-te la loteria.

diumenge, 1 de desembre del 2024

Què entenem per oposició?

En política, estar a l'oposició no és fàcil. No ho és per diferents motius. Si tens la possibilitat de governar, pots portar a terme aquells projectes que havies promès i plantejat a la ciutadania abans de les eleccions i que, d'alguna manera, justifica el fet que t'hagin donat el suport. També pots no fer-ho i canviar d'idea, i pensar que els votants tenen poca memòria i no se'n recordaran d'aquí a quatre anys. Si, per contra, ets oposició, aquelles promeses que havies fet no tens la possibilitat de dur-les a terme, però sí que hi ha tota una feina que no pots deixar de fer, i que els teus votants et poden reclamar.

L'oposició té l'obligació de fiscalitzar la feina del govern, sigui municipal, autonòmic o estatal. I aquesta fiscalització no vol dir posar bastons a les rodes ni bloquejar l'obra de govern, sinó observar si allò que s'està fent és correcte. Segurament no agradarà, perquè és la idea d'una altra formació política, però d'això n'has de prescindir i, en tot cas, demostrar que la teva opció era millor, amb arguments i proves.

Tradicionalment, a Espanya hi ha hagut alternança en el govern entre la dreta del PP i l'esquerra del PSOE. Sigui amb majoria absoluta o sense, aquests dos grans partits han tingut responsabilitats de govern, però també han estat a l'oposició. I quin paper han jugat quan eren oposició?

El PP s'ha dedicat sistemàticament a increpar els governs socialistes, amb un sentiment molt cregut que són ells els que tenen el dret a ser govern i que els socialistes són uns usurpadors. Els governs socialistes sempre han estat il·legals, als ulls de la dreta espanyola, que fins ara era la més rància d'Europa, però li han sortit competidors. 

Aquest pensar que no els toca als altres, sinó que han de pressionar tant com puguin per fer-los caure i recuperar el govern que no havien d'haver perdut mai, fa que l'ambient crispat sigui permanent i ens cansi a tots, fins i tot als que no tenim una simpatia especial pel partit en el govern. 

Aquesta legislatura està marcada per la denúncia continuada de corrupció, i ho fa un partit polític, el PP, que té un llarg currículum amb imputacions, denúncies i sentències en contra per culpa de la corrupció. I els ciutadans ens ho hem de mirar amb bona cara. El PP no sap quin paper li toca jugar a l'oposició, i per això el país va com va.