Les competències supramunicipals que ens ofeguen

Els de casa acostumem a caminar sovint pel camí paral·lel a la platja des d'Arenys fins a Canet. És una passejada agradable que, si la prens amb un cert ritme, et serveix com exercici físic, per cremar calories i mantenir-te una mica més en forma. L'altre dia vàrem voler anar en direcció contrària, cap a Caldes d'Estrac i Sant Andreu de Llavaneres, però hi trobes totes les dificultats del món.

Fa anys, molts anys, que anem reivindicant que s'arregli aquest camí que avui dia es troba tallat, havent de fer alguna imprudència, si vols arribar al final. Antigament, baixant fins a la platja aconseguies travessar la muralla que representa el túnel del tren, però això ja fa molts anys que no és possible. 

La manera més pràctica per no haver de jugar-te la vida, sobretot en travessar la via del tren, és arribar fins a la zona comercial i dels cinemes, seguint la vorera de la carretera nacional, i creuar-la per sota per continuar pel costat de mar, fins al terme municipal de Caldes. Això fa, però, que et perdis una part del litoral, el que pertany a Arenys, que és molt bonic de fer.

Per què no hem aconseguit que s'arregli el camí? 

No ha estat culpa dels diferents governs municipals que s'han anat alternant, ja que tots ells han lluitat per aconseguir-ho. El tema està en quines administracions públiques són les que controlen aquesta part del territori. Com a la majoria de les poblacions del Maresme, la competència en bona part dels nostres termes municipals correspon a altres administracions, ja sigui l'estatal, com seria el cas de Costes, o l'autonòmica,  en el cas de Ports i Carreteres, o a empreses públiques com l'Agència Catalana de l'Aigua, Renfe, Adif. 

El fet que l'administració local no tingui competències en aquesta part del territori fa que, per més diners que es puguin tenir estalviats, no es poden invertir, i els vilatans som els que en sortim perjudicats. Llavors passa allò que des de lluny no es viuen els problemes propers a la ciutadania, i es viu d'esquena a la població, les seves inquietuds i voluntat. 

Com a conclusió, doncs, ho tenim magre si volem caminar en direcció sud, gaudint de la nostra costa, el nostre mar i la llum de l'horitzó. Ens haurem d'acontentar a mirar cap al nord, i repetir les caminades fins a Canet. O potser algú hi veu una solució?

Les entitats d'Arenys es donen a conèixer

El teixit associatiu és una riquesa que no sempre sabem valorar prou bé. Qualsevol cosa que serveixi per donar-la a conèixer i engrescar la gent a participar-hi és lloable. Avui Arenys de Mar ha tingut una mostra d'entitats al punt neuràlgic de la vila, a la Riera, i aquestes han pogut ensenyar tot el que fan durant l'any, moltes vegades imperceptibles per a la majoria de la població.

Els governs municipals acostumen a reconèixer la seva feina, però mai és suficient. Disposar d'un local per a les seves activitats, facilitar-los espais públics per actes puntuals i un suport econòmic per sufragar les despeses mínimes de funcionament, són una aportació necessària per aconseguir que les entitats dinamitzin la vila, ofereixen recursos i possibilitats d'esplai, formació i lleure, que en tenim molta necessitat.

Feia goig veure totes les entitats juntes, parlant amb els visitants, i algunes d'elles actuant per mostrar el treball que desenvolupen durant l'any. La dansa, la música, l'esport o el contingut de xerrades que ens aporten coneixement, són alguns dels exemples que ens ofereixen les entitats, sense ànim de lucre, on al darrere sempre hi ha persones disposades a donar-ho tot pels altres. Gaudint de les activitats, però sacrificant moltes hores i esforços per reeixir.

Les entitats substitueixen, moltes vegades, la mateixa administració pública. Hi ha activitats que són molt necessàries i que, sense la presència d'aquestes entitats, els ajuntaments les haurien de liderar, i no sempre tenen ni la preparació ni les persones per poder-ho fer.

Des d'aquí, doncs, el meu agraïment, que estic segur que molts de vosaltres us hi sumareu, a totes les persones altruistes que fan possible l'èxit d'aquest teixit associatiu que és l'ànima viva de la nostra vila. Gràcies!

La manera de fer de Junts!

Permeteu-me que em fiqui allà on no em demanen. M'he fixat en el congrés de Junts, a Calella, i concretament en tres punts de modificació dels seus estatuts, que es portaven a votació. Per una banda, bloquegen les llistes de les candidatures que es presenten per dirigir el partit, també permeten poder entrar a l'equip directiu encara que s'acabin d'apuntar al partit, i podran continuar compaginant el nombre de càrrecs que vulguin. 

I per què ho han votat així?

Perquè interessa als actuals dirigents. No volen que es qüestioni a ningú de la llista que presenten. Hi volen inscriure una persona que acaba d'arribar, i hi ha un dirigent que ostenta diferents càrrecs i el volen protegir. Més simple que això no hi ha res.

Són lliures de decidir com es volen organitzar, i no ens ha d'importar, perquè no som de la colla. Però sí! Per què ens pot importar? 

Els que defensem les llistes electorals obertes, de manera que la ciutadania pugui escollir les persones que l'ha de representar a les institucions públiques, no ens pot agradar aquest posicionament. Si dins del partit es protegeixen i no permeten que ningú qüestioni a ningú, com voleu que després defensin llistes obertes a les eleccions? Assumpte tancat!

Decidir que no és necessària una certa antiguitat per formar part de la direcció del partit, també grinyola una mica. Hi ha experiències, en entitats, d'entrada massiva de nous socis poc abans d'una assemblea, amb la finalitat d'aconseguir-ne la direcció i canviar la dinàmica i el treball d'anys. Ara, com que els interessa a col·locar-hi una persona que acaba d'arribar, canvien la norma. 

I rebutjar la incompatibilitat de l'acumulació de càrrecs perquè hi ha un company que hauria de retirar-se, tampoc no sembla un argument prou sòlid. I és clar, penses que, en aquesta línia, si arriben a legislar, elaboraran les lleis en funció dels interessos personals de la seva gent.

Com que el nostre sistema democràtic es basa en els partits polítics, d'alguna manera podem opinar al respecte, perquè en el fons ens condiciona la manera d'organitzar-nos. Si governen, segur que aplicaran els mateixos principis, i no els acabo de trobar ben justos.

De moment, tenen feina per recuperar tot el que han perdut i tornar a ser un partit polític amb possibilitats de governar el país. A mi m'agradaria que aquestes coses es fessin diferent, però ningú em demana l'opinió, i el que jo pugui opinar, poc els interessa!

L'opacitat del govern local és preocupant!

Sabíem que passaria des del moment que vàrem conèixer els resultats electorals a la nostra vila. Majoria absoluta de la candidatura de Junts. A partir d'aquest moment el nou govern tindria les mans lliures per aprovar tot allò que volgués, sense que l'oposició pogués fer res, més enllà d'opinar i votar-hi en contra o a favor. Teníem la confiança en les promeses de transparència i mà estesa, però tot ha quedat en no res. Des del govern es fa i desfà, sense ordre ni concert. No es compleixen els terminis de presentació de la documentació per portar a aprovació al Ple, dificultant la tasca de fiscalització que té encomanada l'oposició.

Per no tenir, no tenim ni tan sols la tranquil·litat de la feina ben feta. El caos organitzatiu cada vegada és més gran. Les decisions es prenen precipitadament, sense una anàlisi a fons de les conseqüències d'una mala elecció. Els nyaps que han anat succeint en són una bona mostra, sense que ni tècnics ni polítics sàpiguen reaccionar, malbaratant recursos. 

La incapacitat de prendre decisions o asseure en una taula les parts en discòrdia, com és el cas de les obres de la nova biblioteca, és gairebé un escàndol. Després d'un any d'haver sorgit un problema, que va paralitzar l'obra durant uns mesos, ens trobem encara en la mateixa situació.

Els problemes de la neteja i la recollida selectiva de la brossa, no se saben abordar. No és un tema senzill, però cal trobar una solució més enllà de netejar durant més hores, sense que els resultats siguin satisfactoris.

I l'opacitat és el sistema de treballar del govern local. No només s'han negat a elaborar el Programa d'Actuació Municipal (PAM), que tot i no ser d'obligat compliment, permet observar quin és el recorregut que vol fer el govern municipal, i fer-ne un seguiment des de la ciutadania. Altres elements, que sí que estan contemplats en el Reglament d'Organització Municipal (ROM), com és l'Audiència Pública, no s'està convocant. L'excusa que fa anys que no es convoca, no és raó per no complir la norma establerta. 

La setmana vinent el ple municipal aprovarà les ordenances fiscals, sense que els vilatans n'hàgim estat informats, i ens tocarà les butxaques. Convocar o no l'Audiència Pública no és una deferència cap a l'administrat, sinó una responsabilitat de l'equip de govern que té l'obligació de convocar, com a mínim, una audiència cada any.

El Reglament de Participació Ciutadana, que regula, entre altres coses, la creació i organització dels consells de participació, i que s'havia d'actualitzar, està aturat, sense cap explicació. Però ni tan sols allò que hi figura ara, s'està complint, com és l'obligació dels presidents dels consells d'informar en sessió plenària de l'activitat dels consells, com a mínim un cop l'any.

La informació de la carpeta ciutadana, on figuren els expedients oberts entre els vilatans i l'ajuntament, va desaparèixer fa uns mesos, i encara no s'ha restablert, i no sabem quan estarà disponible. I podria continuar...

Malgrat això, els vilatans, a títol personal o implicats en entitats i col·lectius, no perdem l'esperança de ser escoltats ni renunciem a la voluntat de col·laborar en qualsevol tasca per millorar la vila.  

Posar ordre

El nou govern de la Generalitat està disposat a posar ordre en el desmanec que s'ha trobat quan ha assumit la responsabilitat del govern català. Darrerament, ens arriben notícies de diferents estaments en la línia d'endreçar allò que grinyola des de fa temps. Hi ha sectors més complicats que d'altres, alguns dels quals s'arrossega el desmanec de fa dècades. Penso, per exemple, en el departament d'Ensenyament, on no hi ha manera d'organitzar-ho bé, sense que estiguem tapant forats i fer pedaços que s'acaben esquinçant.

Avui mateix llegia els resultats d'una enquesta de la USTEC, sobre l'estat d'ànim del professorat, amb uns percentatges alts de professors i mestres que firmarien donar-se de baixa, amb uns mínims de garantia, ara mateix. No ens ve de nou, perquè les notícies que ens han anat arribant, o la informació que rebem de gent propera que està en aquest món, ens il·lustren un panorama que és preocupant.

La responsabilitat és una mica de tots. No cal carregar totes les culpes als polítics, però aquests lliurement s'han ofert a dirigir el país, i per això tenen l'obligació de posar-hi remei. Fins ara no se n'han sortit.

Posar ordre en el desgavell econòmic, d'aprofitament de recursos, vetllant per mantenir un grau d'eficiència acceptable. N'he parlat darrerament. No pot ser que, jugant amb els diners d'altres, s'encantin o no busquin la celeritat a l'hora de resoldre els molts problemes que existeixen.

No cal entrar a parlar de corrupció, amb el malbaratament de recursos públics ja n'hi ha prou per ficar el dit a la llaga i exigir responsabilitats.

En l'àmbit autonòmic i estatal, però també local, cal que els polítics que voluntàriament han decidit presentar-se a unes eleccions i han guanyat, que ara s'esforcin per fer les coses bé, i vetllar perquè tots nosaltres també actuem correctament, amb la nostra responsabilitat com a membres d'una societat, que es té per avançada, una societat que ens proporciona uns drets, però també unes obligacions. 

Posar ordre vol dir compromís per encarar totes les contradiccions i afrontar totes les traves que sempre hi haurà qui s'encarregarà de posar-nos. Qui no vulgui pols que no vagi a l'era! Doncs, això mateix!

L'últim, que tanqui la porta!

La immigració dona per a molts debats, amb coneixement, però sobretot amb molt desconeixement. Bàsicament perquè jutgem per allò que veiem, sense conèixer a fons la realitat. Tampoc és el mateix parlar de la immigració que ens trobem a casa, o del que està passant a la frontera entre Mèxic i els EUA. Allò no ho veiem, sinó que ens ho expliquen, i si qui en parla és un candidat a la presidència, pots anar ben servit.

Avui llegia un article de l'ARA, que m'ha semblat interessant. Es veu ben bé allò que sempre s'ha dit: els darrers a arribar són els primers a demanar que es tanquin les portes. Si entra més gent, a qui perjudicaran serà als que encara s'estan situant i, com és normal arreu, la solidaritat acostuma a escassejar.

Arran de les eleccions dels EUA, que tindran lloc ben aviat, l'enfrontament entre els dos candidats amb possibilitats de presidir el país té com un dels punts centrals la immigració, probablement perquè saben que la gent és molt sensible. I a l'article que esmento queda clara una cosa: les promeses incompletes acaben fent mal. I encara hi afegiria que la motxilla de qui governa acostuma a ser una llosa davant d'unes eleccions. És molt fàcil fer promeses electorals, i molt complicat justificar per què durant el mandat no s'han complert.

Els llatins establerts als EUA no volen més entrades. És per això que simpatitzen amb Trump. No recorden el camí que ells, o els seus pares, varen recórrer ni les penalitats sofertes. O, si ho fan, creuen que és hora de tancar portes perquè ja són suficients. 

A casa nostra podríem fer molts paral·lelismes, però cal pensar que tot plegat és molt delicat. S'ha de saber interpretar bé. Catalunya ha tingut moviments migratoris al llarg de la història, amb períodes de molta intensitat. Cada moviment nou ha estat observat amb preocupació pels residents, fossin autòctons o arribats anteriorment. Normalment, aquests darrers són els que han estat més crítics o bel·ligerants, i no els podem culpar sense entendre els motius. Qui ho té tot assegurat, desconfia menys dels altres. Qui ha de lluitar dia rere dia per arribar a finals de mes, tot ho veu més inestable, i l'arribada massiva d'immigrants l'inquieta. 

Com en tot, s'ha de fer molta pedagogia i ser molt transparents. A casa hi ha feina per a molta gent, però l'acollida s'ha de fer correctament i les lleis que la regulin han d'estar ben escrites. Jugar amb la immigració acostuma a ser habitual en les campanyes electorals, i els EUA no en són cap excepció.

Els Comuns, la crossa del PSC

No ens sorprèn gens el canvi de la normativa del Parlament per legalitzar el pagament, per part del PSC, a dos assessors dels Comuns. Una altra cosa és que sigui entès per la gran majoria, els que no militen en cap partit polític. I dic que no ens sorprèn perquè afavoreix als dos partits polítics, i la resta de partits, que podrien fer fracassar el pacte, no saben si també els pot convenir en una altra ocasió. 

Hi ha un fort cansament de la política i molt especialment dels partits polítics. No s'acaba d'entendre tot el que passa dins de les institucions, amb falta de transparència, la qual cosa fa que la gent tingui molts dubtes sobre la feina que s'hi fa. Es pot entendre la diversitat ideològica, però quan es barregen les coses, per interès de partit, la gent arrufa el nas.

L'assignació de recursos als partits polítics és també motiu de polèmica. Potser el desprestigi generalitzat dels polítics i de la seva tasca, fa que es pugui confondre la funció del polític com a part del voluntariat i que, per tant, no li cal una retribució econòmica. Probablement, si tot fos més transparent, no hi hauria tants dubtes. 

El nostre sistema polític es basa en el concurs dels partits polítics, com estructures tancades, amb tot el que això comporta. El que passa a dins dels partits només ho saben ells, i la manera de grimpar a posicions de domini, tampoc és transparent. Si a aquesta opacitat li sumes els casos de corrupció, que no en són pocs, et fa entendre que hi hagi tanta desconfiança entre la ciutadania.

Els partits polítics petits han de tenir les idees molt clares i saber-les explicar bé, i treballar molt bé els pactes amb els altres partits, a l'hora de formar majories que els pugui permetre assumir responsabilitats de govern. Quan sistemàticament un partit esdevé una falca d'un altre, renunciant clarament als seus principis ideològics, és quan comences a dubtar de la seva honestedat, i considerar-los prescindibles. 

Al paper que varen jugar els Comuns, forçant l'avançament electoral i desfeta d'ERC, i el suport actual al PSC, que defensaven les seves línies vermelles, li sumes que els hi paguin el sou dels seus assessors, fa que no acabis d'entendre per què cal que continuïn al marge dels socialistes.

Com mesurar l'eficiència?

M'agradaria que algun expert o entès em clarifiqués com podem valorar l'eficiència. Es parla molt de ser eficient, també eficaç, però em queda sempre el dubte de com mesurem el grau d'eficiència d'un projecte, d'una actuació, d'una obra. Sobretot això em passa quan analitzem actuacions públiques, on qui pren les decisions no li costa ni un duro de la butxaca. 

Si tinguéssim uns paràmetres clars de com determinar si allò que s'ha fet ha estat eficient, s'han reduït costos, s'ha optimitzat recursos, podríem parlar d'eficiència en propietat, però no acostuma a ser el cas. Tothom ho mira amb els seus ulls, i defensa allò que creu, més per ideologia, simpatia o costum, i no tant perquè sigui el millor que es podia fer, i de la millor manera possible. Estem força cansats del malbaratament de recursos públics. Uns polítics s'encarreguen de gestionar una institució pública, i ho fan amb diners públics. No hi ha perill de fallida, com a molt s'incrementa l'endeutament, que algú altre ja vindrà després a solucionar-ho, si és que no s'arrossega indefinidament.

Hi va haver uns anys, de crisi greu, que es va plantejar seriosament el tema de les competències pròpies de l'administració local. És cert que es va passar d'un extrem a l'altre, i arribaves a la conclusió que una bona colla de serveis que oferia un ajuntament no li eren propis, i havia de deixar de prestar-los. No cal anar fins aquests extrems, però sí que convé analitzar a fons què es necessita, quin cost real té, i què és prescindible. No pot ser que el govern de torn tingui la butxaca foradada, que en un primer moment agrada molt, però que a la llarga provoca un llast a l'erari públic que pot arribar a fer tancar l'aixeta.

Quan veig que hi ha grans projectes d'adquisició d'immobles i al darrere no hi ha un estudi seriós sobre la utilització eficient d'aquestes propietats, em poso molt nerviós. A una família no se li acut anar adquirint propietats, que l'endeuten, sense tenir molt clar a què les destinarà, i quin serà el millor rendiment que en pot treure. Si no fa aquest exercici previ, li pot sortir molt car, i acabar en fallida. Quan el polític no té el risc de sortir-ne escaldat, es poden fer molts disbarats. Mesurar l'eficiència podrà ser complicat, però tenia clara una metodologia de treball, sentit comú i responsabilitat, ens pot ajudar a ser més eficients.

Fer fàcils els tràmits administratius

Tot i que en vaig parlar aquí mateix, el dia 7 d'octubre, referint-me a la cita prèvia obligatòria, ara que se n'està parlant pels mitjans de comunicació, i que el conseller de la presidència, el senyor Albert Dalmau, ho ha explicat més detalladament, crec que és important insistir-hi. La paperassa, a l'administració pública, se'ns menja i ens sobrepassa. Cal posar-hi un aturador, i no tothom hi està disposat.

Els polítics passen i la paperassa es queda i, darrerament, augmenta i complica la vida de l'administrat. Diuen que molt es deu a la necessitat d'evitar la corrupció i els greuges comparatius, però això és una excusa de mal pagador. Som prou espavilats, o hauríem de ser-ho, per trobar sistemes de control perquè allò no passi, sense necessitat de complicar-nos la vida i fer tan difícil la tramitació administrativa.

El govern socialista de la Generalitat s'ha proposat millorar la tramitació, fent-la més fàcil, i una de les coses que ha promès, tal com us comentava l'altre dia, és l'eliminació de l'obligatorietat de la cita prèvia. Els avantatges del sistema no poden condicionar-ho tot de manera dràstica. Hi ha d'haver la possibilitat de presentar-te físicament a la finestreta i ser atès.

Deixo de banda, avui, el tema de la finestreta única, perquè això és un altre problema: haver de saber cada cosa qui te l'ha de tractar i on has d'anar a parar. 

Acostumo a parlar molt de sensibilitat quan em refereixo al tracte entre persones. I això s'accentua quan ens referim a serveis públics, multinacionals que no pots escollir, entitats bancàries, i un llarg etcètera. I en les nostres relacions amb l'administració pública, sigui local, autonòmica o estatal, l'empatia, la simplificació dels tràmits, l'amabilitat, el suport i informació, tot això, hauria d'estar a l'ordre del dia, i en el manual del funcionari de torn. No passa sempre, sobretot pel que fa a la simplificació dels tràmits, que molts d'ells es fan per internet, però que no són prou entenedors, sobretot pensant en gent gran, o persones poc avesades a l'ordinador.

M'agradaria que els nostres governants s'apuntessin, com a cosa a resoldre de manera urgent, facilitar els tràmits dels administrats. Que entenguin que hi són per facilitar-nos les coses, i no pas per complicar-nos-les. No és tan difícil, si hi ha bona voluntat i predisposició. Crec que no és demanar-los tant!

Ordenances fiscals, Pressupost i Audiència Pública

Aquests dies els ajuntaments del país estan preparant les ordenances fiscals i el pressupost per a l'any vinent. Les ordenances han d'estar aprovades de manera definitiva abans del dia 31 de desembre, i entre l'aprovació inicial i la final hi ha un període de 30 dies per poder-hi presentar al legacions. 

La curiositat del tema és que les ordenances fiscals i els pressupostos acostumen a presentar-se per separat, quan, al meu entendre, tindria tot el sentit del món que es fes una presentació conjunta. El fet que les ordenances s'hagin d'aprovar abans d'acabar l'any, i el pressupost es pugui aprovar més tard, fa que les presses siguin per les ordenances, i es deixi el pressupost per a més endavant.

Dic que tindria més sentit que ambdues coses anessin de bracet, perquè les ordenances regulen els ingressos propis dels ajuntaments. Uns ingressos que superen àmpliament la resta d'ingressos que provenen d'institucions supramunicipals. Si en el pressupost han de quadrar ingressos i despeses, seria lògic que es fes tot junt. 

Enguany, a Arenys serà important veure quina és la decisió del govern municipal, amb majoria absoluta, i amb les eleccions encara llunyanes. Apujar taxes i impostos permet disposar de més diners per poder tirar endavant serveis que els vilatans reclamen, però al mateix temps comporta un rascar-se les butxaques, que no acostuma a agradar massa. És per això que l'elaboració de les ordenances fiscals i la determinació dels increments de taxes i impostos, és prou delicat i convindria fer-ho amb molt deteniment, tenint en compte la repercussió a les famílies, sobretot pensant que no tothom pot afrontar els augments de la mateixa manera. I és important pel trencament de la regla de la despesa, que seria bo que algú ho expliqués de manera planera a tota la població, i que condicionarà la inversió dels dos pròxims anys.

Acostuma a passar que, per ideologia, interessos de classe, comoditat o desconeixement de la realitat, normalment es posa la directa sense una anàlisi profunda de la situació. Convindria, doncs, que, vista la situació actual, les decisions que prengui el govern local, amb la tranquil·litat de la majoria absoluta, s'hagin estudiat bé i reflexionat, en bé de tots els vilatans, sobretot d'aquells més vulnerables.

Aprofito l'avinentesa per afegir que, si els nostres governants volen presumir de transparència i participació, ara és un bon moment per posar-ho en pràctica i convocar sessions obertes als vilatans. L'Audiència Pública és una bona eina que acostuma a quedar en un calaix.