Turisme de qualitat i turismofòbia

Sempre s'ha dit que tothom entén d'economia, o si més no s'atreveix a parlar-ne a la barra del bar, o en qualsevol tertúlia improvisada. I si d'economia tothom en parla, què us haig de dir del turisme, amb grans defensors i també detractors, fins al punt de poder parlar de turismofòbia.

Avui llegia la notícia referida a les jornades de turisme que tenen lloc aquests dies a Barcelona, i el paper que han de jugar els polítics de torn, de parlar d'una cosa que... hi entenen?, es repeteixen?, ajuden a millorar la seva indústria?

Com que s'han trobat amb manifestacions amb alguns que hi tenen una veritable fòbia, ara tothom parla de turisme de qualitat. Utilitzen una terminologia inconcreta, que queda molt bé, però que no es veu per on ha d'anar. Com comencem? Quina és l'oferta laboral? De quins salaris estem parlant? De quina formació? Quins serveis estem oferint?

Han passat molts anys des de l'època franquista on el turisme de sol i platja, i para de comptar, ens procurava divises per fer pujar el país. Oferíem simplement un tros de platja i el sol, que no ens costava res, i esperàvem que vingués molta gent i omplir la caixa. En què hem millorat?

Puc entendre la desesperació de les persones que han de compartir espai públic amb masses de turistes passejant i fotografiant monuments. És comprensible el rebuig a la desaparició d'habitatge de residents per oferir-lo als forasters, amb un increment exagerat del preu del lloguer, però d'aquí a criminalitzar el turista hi ha un bon tros. Sense tenir present que moltes persones que ho critiquen, aprofiten les vacances per posar-se el barret de turista.

El conseller d'Empresa i Treball, Miquel Sàmper, deia que tenim un gran país i això sol ja és un incentiu perquè ens vinguin a visitar. Té tota la raó. Tenim un gran país, però amb això no n'hi ha prou. Cal millorar el servei, amb instal·lacions adequades i un personal amb formació, educació i ben retribuït. O ens ho agafem seriosament, o continuarem tota la vida anhelant un turisme de qualitat, no massificat. Les coses no surten soles.

Mals aires

Aquests dies he tingut l'ocasió de parlar amb persones que no ens veiem gaire sovint, però que sempre que en tenim l'oportunitat, ens esplaiem amb grans converses, que ens ajuden a ser més conscients de tot el que passa al nostre voltant, i una mica més enllà, i que ens afecta en positiu i negatiu.

Haig de dir que l'aire que es respira no és el desitjable. Hi ha un pessimisme latent que s'encomana fàcilment, i que has de fer esforços per no acabar deprimint-te. Si a tot això hi afegeixes aquells dies plujosos, que varen anar molt bé per omplir pantans, però ens varen estafar moltes hores de sol, els ànims encara estaven més baixos.

Des de la tornada a la presidència dels EUA del senyor Trump, i l'auge de l'extrema dreta a Europa, políticament no estem en la millor situació possible, i tampoc econòmicament. Les decisions que està prenent el president de la primera potència mundial no només afecten els seus, sinó que ens afecten a tots. Probablement, si no ens haguéssim adormit, no seríem tan dependents, però la influència no la treu ningú.

En l'àmbit local, s'està maquillant la situació. Es va endreçant, però no s'acaben de resoldre els principals problemes amb què ens trobem. Penso en el rial del Bareu, les Clarisses o l'estat del clavegueram, i no acabo de veure com ens en sortirem. Cal molta inversió, però també encert en les decisions que es prenen. No és fàcil.

De totes maneres en moments així, ens convé ser positius, i trobar allò que funciona, parlar-ne i engrescar-nos una mica. No es tracta d'amagar el cap sota l'ala i no afrontar la realitat, però convé posar-hi bona cara i, sobretot, anar una mica de bracet per tenir més força, recollir més idees, i resoldre totes les traves que, vulgues o no, sempre ens trobarem pel davant.

Hi ha coses que no podem resoldre, però amb tot allò que estigui a les nostres mans, cal lluitar-hi i dedicar-hi temps i esforç. Ens adonarem que sí que tenim coses que depenen de nosaltres i som nosaltres que les podrem solucionar.

Reivindicar el teu barri

Fa uns dies vàrem poder veure la importància que pot tenir un gest fet per una persona reconeguda i que, d'alguna manera, està servint d'exemple i model de molts joves. Em refereixo al jove jugador de futbol del Barça, que ha valorat ser d'un barri de Mataró, Rocafonda, molt desprestigiat, i que gairebé ningú hi voldria viure. En aquests casos, el més fàcil és marxar-ne a la primera que pots, i deixar-lo per impossible.

Lamine Yamal ha parlat del seu barri i l'ha reivindicat. I això és el millor que es pot fer de l'entorn on t'ha vist néixer o créixer. Defensar allò que et pertany, amb tots els seus defectes i inconvenients, però que és el que has vist i segur que en guardes bons records. Mai res és totalment negatiu, per malament que estigui la situació i el lloc.

Tots podem fer aquest exercici de parlar en positiu, encara que ho acompanyis d'instàncies als nostres dirigents perquè hi inverteixin i ho millorin. La diferència està, però, si qui ho fa té un reconeixement públic, del tipus que sigui. En aquest cas es tracta d'un jove talent del futbol que està fent meravelles i aconseguint que molts joves, i no tan joves, gaudeixin d'un esport, d'un club, d'un país. I tot això gràcies a una persona que col·locaríem al sac dels més desprestigiats, de les famílies migrants, amb el que això significa.

No sabem fins on arribarà la jove estrella del futbol. Confiem que no sigui un èxit efímer, com ha passat altres vegades. En tot cas, però, mai li podrem agrair prou el seu gest. Sobretot les persones que viuen al barri de Rocafonda, però també totes aquelles que fàcilment li hem penjat l'etiqueta de lloc infernal on no cal anar.

Encara que no segueixo gaire els partits de futbol, sí que he pogut veure, a través de les xarxes socials, algun gest d'en Lamine, que et fa entendre per què ha actuat d'aquesta manera. No és un simple gest, sinó una manera de ser i de viure que fa feliç als que té al seu voltant. Ens hem de felicitar d'haver-lo conegut i tingut ben a prop, i sobretot, de la lliçó apresa d'empatia i orgull de pertinença. 

La confiança és bàsica

Sovint parlem de desconfiança, sobretot quan tractem de política, dels nostres governants, que ens representen a les institucions fruit d'un resultat electoral. Llavors parlem de desafecció probablement degut a aquesta manca de confiança. Acostumem a rebre moltes promeses, en campanya electoral, però també a l'inici de les legislatures o mandats, i a vegades costa veure els resultats. No sempre és per desídia, ja que governar no és fàcil, però acostuma a passar que un s'engresca i intenta convèncer els altres prometen coses que d'entrada ja saben que no s'aconseguiran.

Però la confiança no només l'hem de buscar i aconseguir en la política. La confiança l'hem de provocar a tot arreu on ens movem. Una família no pot reeixir si no hi ha confiança mútua entre tots els seus membres. Cal ser transparents, no enganyar i demostrar que allò que es predica es compleix, o si més no, s'intenta. 

I també a la feina, entre caps i subordinats, però també entre col·legues. I en el lleure, al club esportiu, o la societat cultural on ens movem. Malfiar de l'altre no porta enlloc. Necessitem confiar entre nosaltres per aconseguir allò que pretenem, encara que només es tracti de passar bé l'estona.

Quan es perd la confiança haurem de replantejar com continuem. No podem fer com si no passés res. Hem de mirar què ha fallat i com ho podem resoldre. Hem d'esforçar-nos a recuperar aquest valor tan preuat, imprescindible per continuar junts. Però si arribem a la conclusió que allò no té remei, que per més que vulguem rectificar no aconseguirem mai més confiar en l'altre, s'han de prendre decisions. 

En política hi ha la dimissió, en el cas dels dirigents, donar-se de baixa, els militants, o canviar el vot, els simpatitzants. Al lleure, ens pot resultar més complicat, però segur que trobarem alternatives. I a la família, aquí tenim un problema. A la nostra societat la família actua d'eix vertebrador de la nostra existència, si no per a tothom, sí per a la gran majoria. Desconfiar dels nostres pot ser traumàtic, i trencar amb ells, molt dolorós. Potser aquí haurem d'arremangar-nos i trobar la manera de recuperar la confiança. Sense ella, no podrem ser feliços, i sense la felicitat no serem capaços d'encomanar-la als nostres.

Què més cal demostrar?

No tinc res en contra de Dani Alves. No tinc prou coneixement de tot el que va passar el desgraciat dia pel qual se l'ha jutjat i no tinc tampoc prou coneixements jurídics per valorar la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que l'ha absolt, però haig de dir que la seva decisió crea inseguretat jurídica i no crec que ajudi a reduir la xacra que afecta la nostra societat.

Vull pensar que els magistrats del TSJC són conscients del que han sentenciat i que tenen prou arguments jurídics per avalar-ho. Dubto que tinguin arguments morals i socials, però probablement aquests no compten a l'hora de proclamar les sentències, tot i que al nostre país estem molt acostumats a veure coses que no s'expliquen. Decisions de tribunals de justícia que semblen imparcials i molt esbiaixats.

Ens queixem que es posen massa traves perquè les dones que pateixen violència de gènere ho denunciïn. Hem vist comportaments de jutges que no ens han agradat i han ratllat el delicte o si més no han provocat rebuig unànime de la societat. Ara ens trobem amb una sentència que grinyola i deixa, al meu entendre, molt desprotegides les dones davant de violadors i mascles que no saben comportar-se a la vida.

No sé si la víctima presentarà recurs i hi haurà d'intervenir el Tribunal Suprem. Tampoc tinc la certesa que en cas que sigui així, aquest tribunal decideixi canviar la sentència d'uns col·legues. La desconfiança amb els jutges del nostre país és absoluta. Aquesta desconfiança provoca, com he dit al començament, inseguretat jurídica, i això és el pitjor amb què ens podem trobar.

Crec que és hora que els nostres polítics es manifestin en contra d'uns magistrats ancorats a l'extrema dreta, nostàlgics del franquisme i involucionistes. Hi ha prou motius morals i socials per pensar que la violència masclista no pot sortir-se'n tant alegrament, encara que puguin dir que no hi ha prou indicis que ho avalin, tot i reconèixer els fets. O si més no això és el que he entès d'una sentència que crec errònia i perillosa per a la bona convivència.

El mal negoci dels nostres dirigents

Nova incidència a Rodalies. En aquesta ocasió la línia afectada és l'R3, de Barcelona a Puigcerdà. Una línia maleïda, majoritàriament de via única, i que funciona pitjor de quan jo la feia servir, ara fa cinquanta anys. Després llegim les amenaces dels sindicats a convocar noves vagues. Puntualitzem!

Els treballadors i, per tant, els seus representants sindicalistes, tenen tot el dret a anar a la vaga si consideren que els seus drets corren perill. Encara que puguin perjudicar els usuaris, ningú els pot privar d'aquest dret. Dit això, però, han d'estar segurs que hi ha perill de sortir malparats, fruit del traspàs de competències a la Generalitat. Si no és així, estaríem parlant d'un posicionament partidista, totalment polític i contrari als drets dels catalans a gestionar un servei públic tan essencial, i tan mal servit durant anys.

Els usuaris, cansats de patir les incidències diàries del transport ferroviari, comencen a malfiar-se dels sindicats. La incapacitat dels nostres polítics de prendre decisions i mantenir-les, pot provocar un enfrontament innecessari i maliciós entre usuaris i treballadors. En lloc de carregar les culpes als nostres polítics mediocres, no ens confonguem i les carreguem als treballadors de Renfe i Adif, que algun gandul i impresentable hi deu haver, però majoritàriament són excel·lents treballadors, que també pateixen els mals de la infraestructura, la manca d'inversions històrica i la desídia dels nostres polítics. Però que no ens enganyin!

Els catalans desconfiem dels polítics de l'Estat, que mai ens han tractat com mereixíem, i ens han promès moltes coses i mai s'han complert. Ara, però, també desconfiem dels polítics catalans, que s'omplen la boca dient-nos que han pactat no sé què, i a l'hora de la veritat hi renuncien, deixant aquells pactes en paper mullat.

Necessitem un relleu urgent dels nostres polítics, per evitar anar enrere en drets i serveis. Ja no ens queixem que no n'obtenim de nous, sinó que ja patim per no perdre els pocs de què disposàvem.

Ens oblidem de la sequera?

Aquests darrers dies han estat carregats de pluja, cel tapat i molt poc sol. Avui, que havia de ser de sol radiant, tampoc és que s'hagi excedit, però la pluja ha cessat. Fins quan?

La sequera ha estat durant molts mesos el tema de preocupació de tots nosaltres, amb algunes zones del territori que n'ha patit les conseqüències, amb restriccions d'aigua, que és vital per a la nostra existència i que només valorem quan ens fa falta.

No sé si us hi heu trobat o bé ho heu comentat, però semblava que tots plegats patíssim una certa depressió. Ens faltava alguna cosa, i probablement era el sol. Hem arribat a pensar què ens passaria si en lloc de viure en un país mediterrani estiguéssim al nord d'Europa, on el sol, durant l'hivern, hi escasseja. Podem entendre el temperament de molts europeus i les ganes que tenen de venir a prendre el sol a les nostres platges.

Diuen que hem batut el rècord de dies seguits de pluja. No sé si també de quantitat de litres acumulats, però en tot cas hem d'estar contents. De mica en mica hem recuperat estones de sol i els núvols, que no han acabat de marxar del tot, ens han permès veure'l a estones i d'esquitllada. Però el més important de tot és que la reserva d'aigua als nostres pantans ha experimentat una crescuda que ens permet esperar l'estiu amb optimisme, sense necessitat de restringir, forçadament, el consum d'aigua. Una altra cosa és que sigueu curosos amb l'ús que en fem, i que evitem malbaratar-la.

L'aigua no és cara. Si ho comparem amb altres productes que no són tan necessaris ni vitals, podríem fins i tot dir que l'aigua és barata. De fet, tothom ens diu que l'aigua s'encarirà, per cobrir el cost de la seva gestió. Una gestió que uns quants de nosaltres voldríem que fos pública, com passa a la majoria dels països del món. La gestió privada del nostre país és atípica.

Ha arribat la primavera i també la pluja i la neu. Ara, d'aquí a poques setmanes, ens començarem a queixar de la calor que fa. És que no estem mai contents! L'aigua és vida, i ha quedat demostrat, encara que durant uns dies hàgim estat una mica malhumorats.

Erradicar l'amiant del nostre entorn

Avui el Parlament de Catalunya ha avalat la tramitació del projecte de llei d'erradicació de l'amiant de Catalunya. Un projecte de llei que va aprovar el govern de la Generalitat a començaments del mes de desembre passat, i que fins avui no s'ha donat el tret de sortida per a la seva tramitació.

La llei regula la retirada de l'amiant de les nostres teulades, baixants d'aigua i revestiments pluvials, amb la intenció que l'any 2032, tal com aconsella la Unió Europea, estigui tot erradicat, començant pels edificis públics que se'ls dona el termini de l'any 2028.

Em consta que hi ha ajuntaments que hi estan treballant, entre ells el de la meva vila, per detectar tots els elements existents, elaborant-ne un cens, amb la col·laboració de la ciutadania. Una col·laboració que és bàsica tenint en compte la limitació d'eines de què disposen per poder-ho identificar.

Arran de la notícia, he fet una ullada al veïnat i m'he adonat que hi ha més amiant del que ens pensem. Si tenim en compte que fa més de vint anys que està prohibida la seva instal·lació, encara hi ha multitud d'edificis, públics i privats, que tenen una antiguitat molt superior i que han mantingut aquests elements fins a la data d'avui.

L'anunci de l'ARA parlava de les sancions als propietaris que no eliminin l'amiant dins del termini fixat. Ja sabem que això crida més l'atenció i anima a llegir els diaris, però és cert que, si no hi ha una amenaça de sancions, ens ho agafem tot molt a la lleugera.

Us animo a fer l'exercici d'observar teulades, baixants i revestiments de la nostra vila, perquè us adoneu de la quantitat que n'hi ha, i que, si la llei s'aprova, haurem de començar a eliminar, no sé si assumint tot el cost que això representa (imagineu-vos teulats que s'hagin de fer de nou), o bé el govern promourà algun tipus d'ajut per fer-ho més lleu i facilitar que tots hi col·laborem, en benefici de tothom.

I encara Rodalies

Avui el nostre Parlament parla de Rodalies. Si tots els esforços per tractar el tema s'haguessin destinat en invertir per millorar la infraestructura i donar bon servei, no estaríem perdent el temps i el podríem dedicar a altres temes també importants. El transport públic ho és d'important i no ha tingut el tracte que es mereixia. Algú pensarà que per desinterès, o potser per incapacitat per liderar un projecte polític de país. 

Els governs successius de la Generalitat ha tingut l'excusa de les competències. És cert que no som lliures i tenim una dependència econòmica i també política de la resta d'Espanya, que mai ens ha correspost com calia, tot i la nostra aportació al finançament de la resta de comunitats. Però la ciutadania no vol més excuses. Cal afrontar la realitat i encarar-se a l'Estat per aconseguir el que és just.

Segurament que ens hauríem d'autoculpar de no haver estat prou exigents. Fa mandra! A casa hi estem molt bé i sortir al carrer a aturar els trens no agrada a gairebé ningú. Els nostres governants, però, tenen altres maneres de plantar cara, que tampoc els ve de gust, però tenen tot el país al darrere. A què esperen?

No he seguit el debat del Parlament. Ja llegiré el resum que en farà la premsa. I no l'he seguit com tampoc no vaig seguir la Comissió parlamentària per sentir les altes representants del PP negar l'Operació Catalunya. N'estem farts de sentir mentides. Tot és un engany i no passa res.

El president Illa s'ha compromès a resoldre d'una vegada els greus problemes de Rodalies, amb el suport del president del govern espanyol. Prenguem-ne nota i ho analitzarem d'aquí a uns mesos, o potser anys. Ho dic perquè no és la primera vegada que ens diuen que s'hi posen, que hi dedicaran no sé quants diners i aquests no arriben.

Perquè amb nosaltres s'hi atreveix tothom. S'hi atreveixen els jutges, els polítics, els sindicats, la policia... Qualsevol intent de pacte de cessió de competències és boicotejat per algú o altre, i nosaltres ens limitem a protestar amb veu baixa, acotant el cap. El nostre mal no té remei. Marxarem d'aquest món sense haver avançat en res.

Sentir-te controlat

Cada vegada estem més controlats, sigui perquè nosaltres mateixos donem pistes, com perquè el sistema ens detecta. Els pagaments amb targeta, que són tan habituals, deixen un rastre que no pots dissimular. La prohibició de pagar factures en efectiu hi ajuda, però la comoditat de no haver de pensar a tenir diners a la cartera també és important.

Res no és casual i si et bellugues per internet saben el que fas. Si has llegit un anunci, t'insisteixen sobre aquell producte. Si has mirat una pel·lícula, et demanen si t'ha agradat i t'aconsellen altres films que poden ser del teu interès.

I les empreses estan atentes per saber quan i com han d'insistir en la publicitat perquè caiguis a la seva trampa. No cal pensar en els anuncis fraudulents que volen estafar-te. Només tenint en compte la propaganda comercial ja en tens prou per sentir-te bombardejat i distret tot el dia.

Suposo que, si mireu la televisió, us haureu fixat que ara més que mai surten anuncis, en català, del BBVA, per convèncer-te que fer pinya és la millor solució per millorar i créixer, per obtenir els màxims beneficis. Ho fan ara que estan pendents de la decisió de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) sobre l'OPA al Banc de Sabadell.

Pensar que podem alliberar-nos de la publicitat, de la insistència de les empreses perquè compris els seus productes no té cap mena de sentit. El més important, però, és ser-ne conscient. Ser capaç de sospesar tot allò que t'arriba, tant si t'agrada com no, i a partir d'aquí analitzar què és el que més et convé. Què necessites i quin ús en faràs.

No ens podem angoixar per sentir-nos espiats, però sí que ho hem de tenir en compte i, si fa el cas, tancar tot allò que no necessitem i que només és una finestra oberta a la xafarderia.