Obrim bé els ulls!

Tots recordem les botigues de barri amb una certa nostàlgia. Potser no les valoràvem prou, perquè era la cosa més natural. En Pere, en Josep, en Joan... aquell botiguer de tota la vida que no tancava fins tard i que ens anava tan bé quan ens acabàvem d'adonar que no ens quedaven ous, o sal a casa. Eren el gran recurs que teníem per poder fer el sopar. 

Avui tenim els supermercats vint-i-quatre hores que fan la seva funció, encara que no és el mateix. Ens serveixen per a aquells descuits de darrera hora, això sí, però ja no ens explicaran aquelles històries del veí que fa dies que no el veuen per la botiga, o d'aquell altre que ha canviat de feina i se n'ha anat a viure a no sé pas on.

Són uns petits supermercats, franquícies d'empreses amb nom, amb personal treballant, no sempre en les millors condicions. Segur que no tots funcionen de la mateixa manera, però no és estrany que de tant en tant llegim que han inspeccionat aquell o aquell altre supermercat, amb productes caducats, treballadors esclavitzats i condicions deplorables de les instal·lacions.

No hem de viure dels records i cal ser realistes, però ens hem de fixar bé on entrem a comprar perquè no ens enredin. Hem d'obrir bé els ulls i que no ens venguin gat per llebre. Amb l'excusa que trobem allò que necessitem, a l'hora que sigui sense caminar gaire, no ens ha de fer abaixar la guàrdia.

A vegades ens hem posicionat davant de multinacionals que han explotat els seus treballadors amb uns sous ridículs, aconseguint uns productes molt bé de preu, i no ens adonem que, potser al costat de casa hi ha un supermercat on els venedors cobren una misèria treballant tot el dia, sigui feiner o festiu. 

Amb això no vull dir que davant d'un supermercat hàgim de desconfiar i col·locar-los tots al mateix sac de l'especulació i l'engany. Simplement, estiguem alerta i que no sigui un d'aquests, i si arribem a la conclusió que ho és, denunciem-ho. 

Pendents d'Europa!

No fa gaires dies que en vaig parlar en aquest blog, però és que aquests dies estan reunits, a Europa, els ministres de la pesca per decidir quants dies podran els nostres pescadors sortir a la mar. Es parla de 9 dies, la qual cosa seria una barbaritat. Com es pot viure de la pesca amb aquestes imposicions? Ens estem carregant el sector?

Els pescadors es queixen i diuen que Europa decideix des d'un despatx, sense conèixer la realitat ni tenir en compte tot el que s'ha fet fins ara, i l'obediència mantinguda. Ara, diuen, s'ha acabat. Si ho restringeixen més que aquest 2025, caldrà desobeir. Els nostres representants polítics s'han de posicionar fermament i no deixar els pescadors a l'estacada.

S'ha fet la vida impossible als pescadors i també als ramaders i els pagesos. Després entren productes de fora, sense cap mena de control durant la seva producció i és impossible de competir-hi. Què pretenen? Moltes reglamentacions, per als de casa, i els ulls grossos per allò que ve de fora.

Si realment volem una Europa forta i unida, cal que reflexionem amb tot el que està passant. Les reglamentacions són necessàries, però no a qualsevol preu, i encara menys fent distincions. Hem de protegir el medi ambient, però sense escanyar la gent.

Sense vincles amb el mar i la pesca, puc entendre, però, la problemàtica i el patiment de les famílies dels pescadors. Quant al consum de peix, ja no sé què dir. Cada vegada es compra menys peix fresc i les peixateries van desapareixent. M'imagino que tot plegat té alguna relació, però en tot cas, quant a les limitacions de la pesca, crec que si es va en aquesta línia, alguna cosa s'haurà de fer, i podrem entendre que la gent deixi d'obeir. No es pot estirar massa la corda, amb el perill que aquesta es trenqui.

A mi, ni fred ni calor!

No he estat mai als EUA tret d'unes hores tancat en unes dependències de l'aeroport de Miami, en trànsit, en el meu viatge cap a Mèxic, i tot fa pensar que trigaré a visitar-los. Trump ha anunciat que revisarà les opinions a les xarxes socials de totes aquelles persones que tinguin intenció de visitar el seu país i no autoritzarà l'entrada a aquells que, entre altres coses, siguin crítics amb el seu govern. La llibertat d'expressió està compromesa amb Donald Trump a la presidència.

Em consta que hi ha llocs molt interessants i dignes de ser visitats, però davant d'aquest panorama haig de confessar que no en tinc pas ganes, sobretot tenint en compte que el món és prou divers i atractiu, i em queden molts llocs per visitar i conèixer a fons.

L'acció de control està en la línia de la manera d'obrar i dirigir el país, més propi d'una dictadura que no pas d'un sistema democràtic. No us estranyi que el president se les empesqui per aconseguir tirar per terra la limitació de dues legislatures i es perpetuï en el càrrec. Coses més difícils s'han vist.

Per la informació que rebem, la societat nord-americana no està en els millors moments de la seva història. Les condicions de vida i atenció, sobretot en temes sanitaris i de dependència, són molt precàries, i no serà aquest president qui hi posi remei. Tots sabem els interessos de qui defensa, i no són precisament els de les famílies més vulnerables, encara que hagin pogut votar-lo com a president. 

I com que no tinc cap necessitat de viatjar als EUA, ja pot anar posant les traves que vulgui que a mi no em farà ni fred ni calor. Des d'aquest blog, i amb tota la humilitat del món, continuaré opinant sobre allò que consideri important i que afecta les persones, sobretot que ho fa de manera negativa per aquells que tenen menys defenses i estan més deixats de la mà de Déu.

Que no ens enganyin!

El president dels EUA només fa que posar-se medalles, proclamant arreu que gràcies a ell les guerres s'acaben, i pressionant, el seu dia, perquè li atorguessin el Premi Nobel de la Pau. De moment, però, tot és una enganyifa. Ni s'ha acabat la guerra entre Rússia i Ucraïna, ni s'ha posat fi al genocidi d'Israel a Gaza. Què ha canviat?

La diferència està en l'engany manifest que intenta amagar la realitat. A Gaza es continua matant víctimes innocents malgrat haver proclamat l'alto el foc. No podem ser tan innocents i creure'ns allò que diu Trump. Hem de tenir clar que tot el que l'envolta és una falsedat. Els dirigents europeus no poden tancar els ulls a uns fets deplorables. Cal que siguin forts defensant els principis que prediquen internament, però que són incapaços de mantenir de cara a fora.

Hem de continuar denunciant el genocidi d'Israel i mantenir-nos ferms en el bloqueig armamentístic, però també comercial i cultural. Cal ser forts en la defensa dels més vulnerables i no claudicar davant de l'agressió intolerable del govern d'Israel i els seus aliats.

Em preocupa la reacció dels europeus i avui penso en el lliurament del Premi Nobel de la Pau a l'opositora veneçolana, Maria Corina Machado. Ja vaig comentar, el dia que se li va concedir, que no ho veia clar, no pas perquè defensi el posicionament de l'actual president veneçolà, sinó perquè no es pot premiar una persona que es troba en mig del conflicte i que no és cosa clara. Al darrere també hi ha uns interessos de classe i polítics. Hi ha prou gent que treballa per la pau al món, contra totes les adversitats, sense pretendre res en benefici propi, per poder-los atorgar el premi.

Segons llegeixo a la premsa, i crec que no m'enreden, des del dia 10 d'octubre, que es va proclamar l'alto el foc a Gaza, almenys 386 civils han estat assassinats i es calcula una mitjana de 12 atacs diaris. El territori continua ocupat per l'exèrcit israelià i ens preguntem: com podem permetre que un assassí continuï decidint el destí dels palestins? Sisplau, no oblidem què està passant i denunciem-ho.

Programes clars versus idees inconcretes

Acostumo a llegir al filòsof i articulista de l'ARA, en Ferran Sáez Mateu, perquè els seus escrits ajuden a reflexionar i agafar noves idees. A l'article d'avui ve a dir que per guanyar adeptes és millor ser inconcret i genèric i no pretendre ser clar en les idees. Espero haver-ho entès bé.

D'alguna manera el discurs de l'extrema dreta, populista, engresca molta gent perquè no l'acaba d'entendre o perquè suposa que té solucions per a tot allò que els partits tradicionals tenen problemes per resoldre-ho. També diu que a l'hora de governar o buscar complicitats se'ls veu el llautó. És una mica allò que diem sempre que és molt fàcil no portar cap motxilla, quan no has governat mai, perquè qui ho ha fet, segur que tens coses per retreure-li.

I tot plegat és una llàstima perquè les coses s'acaben sabent, però llavors és massa tard. Tenim molts exemples, alguns dels quals són vigents i en fase d'ofuscació o enlluernament, però que acabaran petant. Penso en el president dels EUA, que té molt poder i moltes possibilitats de fer molt mal. Arribarà un dia que tots veurem que hem estat enganyats, però a costa de què?

A Europa l'extrema dreta té la via oberta per anar avançant. Els partits polítics tradicionals s'han vist superats i no saben com enfrontar-s'hi. Hem de tenir molt clar que, amb més o menys raó, amb més o menys encert els partits democràtics de sempre tenen millors intencions que els populistes de moda. És cert que s'han trobat amb personatges corruptes i sense principis, que els hi han fet molt mal, però han estat prou clars en les seves intencions. No han enganyat i els seus simpatitzants els han seguit amb l'esperança de poder avançar en aquells principis.

Els populistes enganyen d'entrada i ho tenen molt assumit. Les promeses que fan són enganyoses. Entusiasmen la gent perquè es presenten com els únics capaços de resoldre tots els problemes. Amaguen, però, que limiten els drets, són sectaris i només busquen la seva supervivència. És una llàstima que tinguem tan poca vista i caiguem en la seva trampa. 

Als catalans de Mèxic

Avui la Clara s'ha acostat fins al centre de l'Orfeó Català de Mèxic, per fer la donació d'un exemplar del llibre de novel·la de ficció, del seu cosí Gil Pratsobrerroca, "El joc del silenci", que té un èxit espatarrant. És la primera novel·la d'en Gil i estic segur que no s'esperava la resposta dels lectors.

Aprofitant que la Clara visitava la ciutat de Mèxic, i havent-se endut el llibre per aprofitar les hores de viatge, ha semblat oportú fer aquesta donació i permetre que catalans d'aquella ciutat i usuaris de la seva biblioteca, puguin gaudir, en préstec, del treball de l'escriptor vigatà.

Aquests dies tenim molt present el país mexicà. No només pel viatge de la nostra filla, sinó també per la fira internacional del llibre de Guadalajara, amb Barcelona com a ciutat convidada d'enguany. Però Mèxic també se'ns fa present quan recordem l'època de la dictadura franquista i li reconeixem l'acolliment que va brindar a tants exiliats espanyols, i catalans de manera especial.

Hi ha diferents casals catalans arreu de món, que destaquen per la seva activitat cultural. A la ciutat de Mèxic, l'Orfeó Català és un clar exponent del nostre país, a vegades més ben considerat a l'altra banda de l'Atlàntic, que no pas més enllà de l'Ebre.

Tant de bo que el llibre d'en Gil entusiasmi els lectors mexicans, com ho està fent als de casa nostra, i que el gest de la Clara sigui entès com una manera de connectar catalans d'aquí i d'allà.

Consulta ciutadana i salut democràtica

En una democràcia representativa les consultes ciutadanes no són vinculants, excepte quan es tracta de les eleccions per escollir els nostres representants polítics, però sí que és bo que les institucions en convoquin i respectin els resultats, perquè és una manera de tenir en compte la ciutadania, més enllà de cada quatre anys, i de generar confiança, que prou falta ens fa.

Recollir l'opinió sobre temes concrets és una bona praxi. Tenim molt present el que passa a Suïssa, on tot sovint se celebren consultes sobre diferents temes, alguns d'ells prou importants i que determinen la política a seguir pels seus representants. Aquí no és gaire freqüent i això, al meu entendre, és sinònim de poc desenvolupament democràtic.

Avui, a Gósol, ha tingut lloc una consulta ciutadana per conèixer què opinen els seus habitants sobre l'adscripció a la província de Lleida. Se'ls preguntava si estaven d'acord a continuar formant part de la província de Lleida o bé preferien passar a integrar-se a la de Barcelona, com tota la resta de municipis del Berguedà. El resultat, amb una participació del 50 % del cens, ha estat majoritàriament favorable al canvi d'adscripció.

Des de la Diputació de Lleida s'han afanyat a declarar que respectaven el resultat i que els donarien el suport necessari per iniciar el procés del canvi i satisfer la voluntat dels seus habitants. M'imagino que no serà fàcil, tenint en compte que hi ha d'intervenir l'Estat, atès que es tracta d'un canvi dels límits provincials, cosa que no és competència catalana. No fa gaire, el municipi d'Aiguafreda va decidir, en una consulta ciutadana, integrar-se a la comarca d'Osona. Això ha estat més fàcil de resoldre.

El nostre sistema polític permet aquesta mena de consultes, encara que no siguin gaire freqüents. Seria bo que a poc a poc anéssim incorporant l'hàbit de convocar-les i animar la ciutadania a participar-hi. Opinar i fer-se corresponsable de les decisions que es van prenent. Deixar-ho tot en mans de la composició de les nostres institucions, després de les eleccions, simplifica els processos, però crec que seria bo fer un pas més enllà, i probablement combatríem la desafecció política de la gent. 

Control d'accés a l'aeroport

Avui llegia que Aena ha decidit posar un control d'accés a l'aeroport de Barcelona per evitar l'entrada de carteristes i limitar-ho als viatgers. Tot i que té sentit i pot suposar una mesura de seguretat i tranquil·litat per als seus usuaris, entenc que s'ha de fer ben fet per no provocar més problemes dels necessaris.

Qualsevol mesura de control ocasiona retencions i acostuma a ser molest per a qui ha d'accedir en un punt a una hora determinada, amb el risc de perdre el vol. És cert que hi podem anar més aviat, però ens podem trobar que estiguem més hores a l'aeroport que no pas volant. També hi ha el tema dels acompanyants o persones que els reben. No és senzill.

Llegia que per facilitar el control, que no pas l'accés, s'ha optat per concentrar l'entrada en una sola porta, la qual cosa posa en risc la seguretat de les persones que són a dins, en cas d'emergència, i provoca llargues cues, amb molts nervis per no fer tard. 

Una vegada més es constata que lluny de facilitar les coses es busca l'interès de l'empresa. Controlar totes les portes d'accés a l'aeroport representa disposar de més personal i, per tant, més cost. Limitar-ho a una sola entrada és més beneficiós per a l'empresa, però no per als usuaris.

Confiem que el que ha passat avui hagi estat un fet puntual i que serveixi per analitzar la situació i les conseqüències de decidir un sistema o altre de control d'accés a les instal·lacions aeroportuàries. No poden posar en risc la seguretat dels viatgers, encara que sigui en pro de la seva tranquil·litat de no ser assaltats per aquells que persegueixen la seva cartera.  

Ensurt al Pla dels Frares

Ahir a la nit es va originar un incendi en un local dels pisos que són propietat de l'Agència Catalana de l'Habitatge, a Arenys de Mar. Sortosament, tot va quedar en un ensurt, sense que es registrés cap persona afectada ni calgués desallotjar els veïns. Aquest fet se suma al conjunt d'incidents que es produeixen durant l'any, des de la seva inauguració.

Aquests pisos socials que gestiona la Generalitat són un pou de conflictes i no pas per la gent que hi viu, sinó per les ocupacions sistemàtiques, la deixadesa de la propietat i la impotència del govern municipal per aconseguir una gestió d'acord amb les necessitats i característiques d'aquests habitatges.

Dissortadament, el mal funcionament no és exclusiu d'aquí a Arenys, sinó que el model i els problemes es repeteixen arreu on hi ha aquests habitatges de titularitat pública. És aquesta experiència nefasta el que ha fet desconfiar, sovint, de la creació de nous habitatges socials. Som molts els arenyencs que encreuem els dits, i desitgem que les fundacions encarregades de gestionar els nous habitatges de lloguer assequible, a la zona del Bareu, no comportin els problemes que estem acostumats a veure.

Des de la seva inauguració, els baixos dels anomenats pisos dels frares, estan tapiats sense cap mena d'activitat que podria ajudar a dinamitzar el barri i, qui sap, si alleugerir els problemes d'ocupació i abandonament que hi tenen lloc. 

Em consta que el govern local, d'ara i d'abans, ha intentat resoldre la situació d'aquests habitatges, sense gaire èxit. Des de la distància, malgrat les múltiples reunions que s'han celebrat, no es viuen ni pateixen els problemes existents, i això fa que tot quedi en paraules i promeses de millora sense que s'acabi resolent.

La defensora del ciutadà, de la nostra vila, hi ha dedicat hores i esforços des del primer dia, insistint a les diferents administracions perquè trobessin una solució a tots els problemes. Van passant els anys i res no canvia. Aquesta nit ha estat un incendi, que encara no es coneixen les causes, però no saps què pot passar demà, i això no permet viure tranquils els seus residents i de retruc ens fa mal a la resta de vilatans.

La balisa V-16

Aquest dimarts parlava de l'ajornament de la posada en funcionament del nou sistema d'enregistrament de factures Verifactu, i em queixava de la poca serietat a l'hora de prendre decisions, amb afectació directa a les persones, sobretot aquelles que són més complidores. El neguit i l'esforç econòmic per tenir-ho tot a punt a u de gener, no ha servit per a res i ningú no els compensarà pel cost que han hagut d'assumir, per culpa de les presses en tenir-ho al dia.

Avui podem parlar de les balises V-16 que seran obligatòries per a tots els vehicles nacionals quan circulin per les nostres carreteres. Un sistema nou per indiciar que t'has hagut de parar, sigui per una avaria o una incidència qualsevol. Ja no són operatius els triangles, que continuaran vigents a la resta d'Europa, sinó que ara hauràs de col·locar aquesta balisa sobre el cotxe, perquè et vegin des de lluny. Aquest aparell també donarà senyal a la DGT, perquè sàpiguen que estàs allà aturat, encara que t'hauràs d'encarregar d'avisar a la grua perquè et vingui a socórrer.

Temo que el nou sistema no està prou estudiat i servirem de conillets d'índies, per anar-ho millorant. Hi estem, però, obligats, si no volem rebre una multa. Ens utilitzen com a rates de laboratori, i no ens podem queixar.

D'entrada, però, ja hi ha hagut una errada important que ha afectat a moltes persones. Des de fa temps que es comercialitzen aquests aparells, tenint en compte que tothom els ha d'adquirir. El fet és que hi ha empreses que s'han posat a produir i vendre les balises sense que estiguessin homologades, i que la DGT ho advertís a tothom. Ara, els més matiners es troben que tenen un aparell no homologat, que no fa totes les funcions que hauria de fer, i que podran ser sancionats per no dur la balisa correcta.

Una vegada més l'administració ha improvisat i no ha obrat com calia, però els perjudicats som nosaltres i els responsables polítics i tècnics d'aquesta decisió viuen tranquils, sense assumir cap responsabilitat. No sé si les queixes que s'han començat a produir servirà per a alguna cosa. Potser també ho ajornaran, o bé facilitaran els tràmits per canviar el model, sense que representi un cost pels conductors. Probablement soc massa optimista i caldrà tancar la boca i pagar, que això és el que els interessa.