A falta d'arguments...

Quan s'acaben els arguments per defensar lo essencial, es corre a buscar-ne d'altres substitutius. Això passa a tot arreu, i la qüestió es tenir alguna cosa amb què defensar-se, abans d'acceptar l'error, o tan sols la realitat.
Avui pensava en el Madrid i el Barça, quant a equips de futbol. En la sana rivalitat, sempre es busquen justificacions, quan s'està al darrera, abans d'acceptar que l'altre, que és al davant, ho està fent més bé.
Tot i que no són "culé" - jo sempre he estat fidel a l'Athlètic - prefereixo el Barça al Madrid, però això no treu que sigui crític a actituds gens lògiques, i totalment ofuscades per la simpatia a l'equip. En aquests moments, als fòrums d'Internet sobre aquesta rivalitat, predominen les excuses dels simpatitzants blaugranes i la lògica reacció dels madridistes, que han vist el seu equip criticat per no jugar bé. Uns, però fallen quan menys els convé, i els altres puntuen cada setmana.
En no poder competir amb arguments futbolístics, es parla de l'educació de l'entrenador madridista en contraposició de l'afable entrenador blaugrana. No es parla tant dels àrbitres com passava abans, però si de l'entorn: els presidents, les juntes...
Com sempre, tot és aplicable a tot arreu, i només falta obrir els ulls per adonar-se si s'estan utilitzant els mateixos clixés o es prenen les coses seriosament. Per alguns el futbol no serà seriós, però caldrà veure què els és seriós i de quina manera actuen. Al final tot va a parar al mateix lloc: la reflexió és necessària per adonar-se cap on es va, i evitar passos innecessaris, o bé errors lamentables.
Com que l'Athlètic de Bilbao ho té una mica difícil, esperaré que com a mínim sigui el Barça qui s'emporti la lliga, però s'hi ha de fer!

L'Aznar i l'altra banda del mirall

Penso que el senyor Aznar situat a primers del segle XX hauria estat perillós. A vegades em fa l'efecte que és un clònic que juga fora de temps, massa tard. Diuen que la ignorància és atrevida, encara que aquest no és el cas, perquè no el considero ignorant, però si atrevit fins al límit indefinit que voreja el precipici.
L'orgull el perd, i això és un consol, com també l'excés de fanatisme, que obra massa ulls, i se li gira en contra. Penso que el seu problema és l'època que li ha tocat viure; va arribar massa tard.
El cobrador d'impostos que arriba a president de govern i es jubila jove, per dedicar-se a predicar. No és pas l'únic que ho fa, i segons sembla és molt productiu. En Clinton va refer la seva economia, i en Gorbaxev ha pogut sobreviure amb dignitat, cosa que no hauria estat possible amb la pensió que li assignaven.
Hi ha persones que necessiten estar al poder i governar, perquè a l'oposició no hi saben estar i sempre consideraran que no és per demèrit propi sinó per apropiació de l'altre. Aznar no va perdre les eleccions, sinó en Rajoy, però Rajoy era l'espectre d'Aznar. En el fons doncs, el resultat electoral suposava la derrota del seu projecte.
Algú ho deia en una tertúlia, i en donava motius: Aznar pot ser l'alternativa d'un Rajoy fracassat i gris. Un Rajoy que ha estat incapaç de definir el seu projecte, navegant sempre des de la posició més conservadora i reaccionària, fins a actituds més liberals. Aquesta incapacitat ha provocat que siguin els primers qui finalment s'han quedat amb el control del partit. En el fons, ha estat l'espectre d'Aznar qui ha sortit a posar les coses al seu lloc. És això un aplanament per a l'aterratge?
Hi ha qui diu que resulta més còmode mantenir-lo ocupat a dins, que no pas lliure voltant d'aquí a allà. El cert és que els seus discursos, el seus sermons, són cada vegada més reaccionaris, i demostren que l'absència d'obligacions de govern, li provoquen un excés d'odi vers les coses que no controla, vers les idees dels altres que pensen diferent.
No és ignorància, encara que els resultats són força els mateixos. No es tracta de defensar o atacar el govern, sinó de ser honest i entendre que no es pot anar per la vida pensant que és l'únic posseïdor de la raó, de la veritat. Si obre els ulls s'adonarà que n'hi ha d'altres que també s'ho pensen, i això ja desmunta la seva teoria.

El defensor, les entitats i la participació

D'aquesta setmana destaco l'inici de l'activitat del defensor del ciutadà, en Manel Pou, ahir dimecres; la reunió de les entitats esportives d'ahir la nit, en què es va consensuar el Reglament del nou Consell Municipal d'Esports, i la reunió d'aquest vespre del procés participatiu del Pressupost 2008.
Han passat més coses, com els primers passos per a l'elaboració del Pla director de Participació d'Arenys, el programa de ciutadania... però em quedo amb els tres que figuren al títol, perquè són un pas important en el programa de govern.
La figura del defensor del ciutadà és important perquè suposa una garantia per als ciutadans, de control del treball de l'administració local, i de l'actitud d'aquesta vers els vilatans. El Reglament de Participació contempla aquesta figura, que no ha estat realitat fins vuit anys de la seva aprovació. També parla dels consells sectorials, i aquests seran realitat al llarg del mandat.
A partir d'ara, doncs, totes aquelles persones que considerin que l'administració local no els ha donat resposta, o bé la resposta que han obtingut no la consideren adient, tenen l'oportunitat d'acudir al defensor del ciutadà, perquè valori l'actuació municipal i en cas que consideri que no s'ha obrat com calia, ho comuniqui a l'administració perquè rectifiqui la seva actuació.
Caldrà seguir els esdeveniments, i desitjar que l'administració local no provoqui massa casos per al defensor del ciutadà.
Les entitats esportives han realitzat un bon treball de diàleg i discussió, que són la base de tot procés participatiu. El Reglament que surti del consens tindrà, estic segur, la garantia de referent per un treball constant i participat en el camp de l'esport a casa nostra.
I avui, al Calisay, hem donat el tret de sortida del procés participatiu del pressupost 2008. Un procés pilot, que ha de servir per acostar la gestió municipal al vilatà, i permetre que expressi les seves prioritats a l'hora d'invertir a l'espai públic.
Poc més de trenta persones han assistit a l'acte, que ha servit per explicar el funcionament del procés. Al final hi hagut diferents intervencions, aportant suggeriments i també alguna crítica al procés. Tothom s'hi ha pogut expressar i crec que s'ha entès el missatge de fons: volem la participació, i animem a participar-hi.
No cal dir que han estat positives, al llarg de la setmana, les mostres de suport d'amics i coneguts, davant d'esdeveniments que ningú voldria, i que hauria de fer reflexionar a més d'un; no tant pel contingut, com per les formes i les tergiversacions creades. El balanç: positiu; s'ha fet bona feina, i això és el que estem obligats a fer.

La Classe Neutra al Muntaner

Aquest vespre hem assistit a la primera representació de La Classe Neutra, al Teatre Muntaner de Barcelona. L'obra estarà en cartell durant cinc setmanes.
Jordi Pons broda l'obra que farà uns quinze anys vàrem poder veure per primera vegada. L'època és diferent, i per tant les sensacions que es viuen al llarg de la representació, també ho són.
La Classe Neutra és una adaptació típica del segell Jordi Pons, de l'obra de Santiago Rusiñol, l'auca del senyor Esteve. Qui coneix l'obra de Rusiñol t'explica que la versió de Jordi Pons surt de la novel·la i no pas de l'obra dramàtica, utilitzant els personatges, però donant-li un aire i una perspectiva diferents.
No fa massa que la vàrem poder presenciar al Teatre Principal d'Arenys, i tot s'ha de dir que l'entorn i el caliu varen jugar un paper important. Avui a Barcelona, amb una bona representació d'arenyencs, comptava amb la presència de crítics i personatges del món de la faràndula.
Qui no coneix Jordi Pons ni la seva tasca teatral, de ben segur que surt impactat de l'obra. Els que tenim la sort de poder seguir en Jordi, només podem dir-li que en la representació de l'obra es nota la seva mà, la seva màgia, el seu caràcter.
Si em permeteu us diré que, la sensació que he tingut avui, comparant-ho amb la representació a Arenys, és d'uns passatges de l'obra més lents i que en algun moment determinat, semblava que posava en perill l'atenció del públic. També he pensat que podia ser un efecte fruit del cansament que jo arrossegava avui.
Si voleu veure una interessant versió de l'obra de Rusiñol, amb uns actors i actrius molt ben dirigits, i amb un molt bon nivell interpretatiu, no us ho perdeu, i aneu al Teatre Muntaner, els propers dies.

Les obres que amoïnen

Les obres són necessàries, però mentre duren es fan antipàtiques, molesten i només desitges que s'acabin. Hi ha gent que sap viure amb tot una mica empantanegat, però a mi m'agrada més l'ordre i abans renunciaria a una obra, tot pensant en el trasbals que embolicar-me a fer millores. Al final, però, t'adones que han valgut la pena, encara que no et serveix per a la propera vegada.
Si les obres que t'afecten, les fan els altres, encara t'atabalen més, perquè d'alguna manera no les controles i no saps fins on arribaran, o bé què passarà, de quina manera t'afectaran. Viure en societat té aquests "maldecaps", però com tot, té la seva part positiva, i això és el que val.
N'hi ha d'altres d'obres, per exemple l'arranjament de carrers, o la canalització de rials, en el cas del Maresme, que són necessàries i en benefici de tots, i que també són molestes, i provoquen canvis de circulació, tancament de carrers, cues... no trobes mai el moment idoni perquè es facin i sempre penses que ho podien haver fet en un altre moment, d'una altra manera. En una ciutat o un poble, sempre hi ha racons amb les potes enlaire, perquè hi ha vida, i Arenys no és diferent. Aquests dies s'inicien les actuacions al clavegueram de la Platja Cassà, a la NII, i serà una molèstia per aquelles persones que hi viuen, i també pels conductors que passin per la carretera, però l'obra és necessària, ja fa massa temps que s'havia d'haver fet. Veurem els maldecaps que s'ocasionaran, espero que siguin els mínims, ja que els resultats segur que seran bons.

Avui he recordat la novel·la

Aquest vespre m'ha vingut a la memòria una novel·la de quan jo era molt jovenet, que em va impressionar molt. No recordo massa detalls, ni molt menys el nom de la novel·la, però estic segur que la mare, que al Cel sia, ho recordaria; ella tenia molta memòria.
Ho recordo perquè estava espantat, i ara caldria situar-ho en el temps. El protagonista era un sacerdot a qui un assassí li havia confessat el crim. El sacerdot era acusat de l'assassinat i només revelant el secret de la confessió quedaria lliure de la sospita. Jo patia en veure la situació, i m'adonava del que representava no poder dir la veritat, fins i tot quan li queia la condemna a sobre.
Salvant les distàncies i el temps, podríem parlar de situacions en què ens trobem a vegades, quan sabem una cosa i no la podem dir; perquè és una promesa, un jurament, o el secret professional. Hi ha altres situacions en què no és convenient explicar allò que saps, ja sigui perquè no et creuran o bé perquè ho mal interpretaran, ho veuran com una defensa personal per tirar pilotes fora.
M'he trobat en alguna situació semblant, i llavors tinc dubtes de si cal ser valent i desemmascarar el fals, el manipulador, el que juga brut, amb el perill que no s'entengui o que no et creguin, o bé és preferible esperar que la raó s'imposi, que els manipulats s'adonin de l'error i es recuperi la calma; que retorni la veritat i s'enterri la tinya.
Són dubtes raonats, que no et deixen tranquil, perquè t'adones que cada vegada la pilota és més grossa, i els disbarats més gruixuts; que qui va de mala fe, posa més llenya al foc, en benefici propi, i ajuda a que la confusió sigui cada vegada més gran.
En tenim d'aquests, més a prop del que ens pensem, però la feina del dia a dia, és el que al final compta, i per sobre de tot, que es constati que la vida continua i cap amenaça s'ha fet realitat.

La lletra de l'himne

Els objectius o el sentit dels himnes ja sabem quins són, i per això entenem que no es necessita cap tesi doctoral per escriure el text. Fem un repàs de tots els textos d'himnes patriòtics que coneguem, i veurem que, amb més o menys gràcia, tots van a parar al mateix.
Aquests dies s'ha filtrat una proposta de text per a l'himne espanyol, perquè pugui ser cantat en els grans esdeveniments. Dissabte el podíem llegir als diaris:

"¡Viva España! Cantemos todos juntos con distinta voz y un solo corazón. ¡Viva España! Desde los verdes valles al inmenso mar, un himno de hermandad.

Ama la Patria pues sabe abrazar, bajo su cielo azul, pueblos en libertad. Gloria a los hijos que a la Historia dan justicia y grandeza democracia y paz."

Resulta que el Comitè Olímpic Espanyol (COE) ha organitzat un concurs, i aquest és el text guanyador. Deixo de banda els comentaris periodístics sobre el fet que l'autor és a l'atur, com si això fos un obstacle per poder crear. L'altra cosa és el gust del jurat que l'ha escollit, o bé pensar com devien ser els altres perquè guanyés aquest.
Avui el ministre de Defensa José Antonio Alonso puntualitzava que en tot cas qui ho ha d'aprovar és el Parlament Espanyol i al mateix temps feia notar que si s'ha d'inventar un text per a l'himne, s'ha de fer ben fet, i ha insistit que es tracta d'una qüestió de prestigi nacional (no ha de fer pena) i ha de representar la qualitat cultural del país. Sembla ser que després li han demanat si la proposta de text complia aquests requisits, i no ha volgut respondre... no deuria tenir ganes de dir el que pensava.
Jo penso que fa tant temps que fem el ridícul per aquí i per allà, (amb cantarulles, l'Eurovisió s'emporta la palma), que ja no ve d'aquí i no val la pena perdre massa temps discutint, i encara menys si se't fa tan llunyà. Entenc, però que hi hagi qui estigui molt interessat en aprovar el text i poder-lo incorporar a l'exèrcit, per exemple, on es canta molt i els textos són d'allò més representatius de la cultura del país.
M'agradaria saber si en Plácido Domingo s'està estudiant l'himne, i què passarà el dia 21, que sembla ser que era el dia escollit per interpretar-lo per primera vegada, en un acte del COE que ja s'havia d'haver fet el mes de desembre, però necessitaven més temps per aprovar el text.
Els més afectats seran els esportistes que se l'hauran d'aprendre per quan els passa la càmera de televisió pel davant, enfocant els llavis, i els polítics. A Catalunya, el Partit de Ciudadanos, que ara no cantaven els Segadors, se'ls girarà feina i tindran l'oportunitat de demostrar el seu nacionalisme espanyol.

De mitjans de comunicació, enganys i manipulacions

Tenir accés als mitjans de comunicació dóna facilitats per manipular la realitat, a base de falsedats i invencions, normalment motivades per aconseguir algun tipus de poder. Voldria que les ments malpensants no interpretessin que estic dient que els mitjans de comunicació manipulen ni que tota la gent que treballa en mitjans de comunicació manipula. Crec important fer aquesta observació perquè no es vulgui aprofitar per fer acusacions sobre coses que no dic.
Dit això, em referiré a la campanya del Partit Popular que no és nova sinó que té una continuïtat en el temps i en la forma que arriba a avorrir. Tots haureu entès que es tracta de la manipulació de la realitat de les llengües pròpies de Catalunya i el País Basc.
Sabem que és una manera de recaptar vots de la gent més allunyada i enganyada de la profunda Espanya, que viu preocupada per la situació del castellà a les províncies catalanes i basques. El PP sap que a Catalunya no hi té res a fer, perquè fins i tot en el vessant més caspós i fatxenda ja li ha sortit un altre partit - Ciudadanos - que li ha pres l'espai polític. A partir d'aquí es tracta d'arrencar el més gran nombre de vots possibles de l'Espanya i quina no és la millor manera que sembrant polèmiques i conflictes entre comunitats autònomes, enganyant la ciutadania.
En alguna ocasió he reclamat la institució del codi deontològic a la classe política. Una reclamació que no aconseguirà cap resultat, perquè no els interessa. L'engany i les interpretacions intencionades formen part del combustible amb què s'alimenta tota la maquinària electoral dels partits polítics. Tots sense excepció, encara que amb diferents nivells i dignitats, busquen confondre en benefici propi, i tenen la sort que la ciutadania som poc crítics, massa innocents i un xic irresponsables. Ens deixem enlluernar amb massa facilitat i a més tenim una certa devoció pels cataclismes i les desgràcies, fet que ens porta a imaginar-nos el pitjor, per poc que ens ho deixen entreveure.
A Arenys també passa, no som diferents, i també hi ha gent que ho sap i que sap com aprofitar-se'n, però a la llarga el pes de la raó i de la veritat cau repartint justícia. Això és el que ens pots reconfortar i preveure que, per exemple, el català no acabarà sent víctima de la "opa hostil" que algú vol presentar-li.

hàbits, actituds i educació

Parlem d'hàbits o d'actituds. Dels primers diria que s'aprenen a partir de l'experiència, el costum, la tradició... però de les actituds més aviat apuntaria a que són fruit de l'educació. És cert que l'experiència també té un paper molt important en les actituds que adoptem, però la base podria situar-la en una bona formació i educació.
Em passa que quan una persona adopta actituds asocials, em dol i em fa preguntar el per què, quan és tan fàcil correspondre. Probablement em ve de petit, de l'educació que vaig rebre, d'uns pares que em varen ensenyar a respectar les persones i actuar amb educació.
Recordo que una persona molt propera a la família, amb un caràcter molt fort i egoista, em tenia molta estima, però en alguna ocasió havia fet plorar a la meva mare. La reacció immediata era l'enuig i la planificació de la venjança; una venjança que es traduïa en negar la salutació quan ens creuéssim pel carrer, o l'escala.
Tot i els esforços no aconseguia complir el meu propòsit, perquè mai he estat rancorós, i se m'havia educat per saludar i desitjar el bon dia a les persones a qui coneixia i també a qui no; una acció que ha esdevingut un hàbit, però no pas rutinari, perquè l'acompanya un desig sincer. Cada dia al matí, quan surto de casa em trobo a veïns i vilatans, alguns d'ells de manera força periòdica, a qui desitjo un bon dia, encara que desconec qui són, d'on són i on van, però són persones que s'han llevat com jo, i inicien el dia amb ganes de ser feliços.
No sé si us ha passat mai que passejant pel carrer, aneu a saludar a una persona i aquesta es gira d'esquena. A mi m'ha passat, i el primer que penses és que no t'ha vist. Aquest va ser el comentari en arribar a casa. La segona vegada que t'hi trobes, ja ho mires d'una altra manera: "aquí passa alguna cosa!". Les altres ocasions et confirmen que no es tracta d'una distracció sinó d'una voluntat expressa.
Sap greu que a la nostra societat puguin passar aquestes coses. A casa em parlaven de famílies que no s'entenien; que estaven renyits. Ens venia de nou; no ho podíem entendre! com es podia renyir entre família?
És evident que una mostra d'aquest tipus, que no deixa de ser una mostra d'intolerància, ha de venir motivada per algun fet o fets concrets. Probablement per desavinença de criteris; posicionaments contraris; defensa de realitats o pensaments diferents... El que no està tan clar és que la decisió encertada sigui negar la salutació, perquè es pot entendre com a menyspreu, i això a casa meva m'havien ensenyat que no s'havia de tenir ni amb el pitjor enemic. És clar que a casa valoraven molt la convivència, la col·laboració, el respecte i el bon fer, i probablement això no passava a totes les cases, per desgràcia d'ells o elles.

Comissió Bilateral Estat-Catalunya

Avui s'ha reunit la Comissió encarregada dels traspassos de competències de l'Estat a Catalunya, amb un ordre del dia prou interessant, on destacava el tema dels trens de rodalies. Cada vegada que es convoca la Comissió es crea un clima d'expectació comparable a l'arribada dels Reis Mags, als ulls dels infants. La llàstima és que tenim poca memòria i ara aniria bé recordar cadascuna de les ocasions en què s'han reunit.
Com us deia, avui parlaven de Rodalies i a ningú se li escapa que després de tot el sarau de finals d'any, la negociació no es presentava gens fàcil. Una infraestructura sense inversió des de fa tants anys, no podia ser assumida sense un bon piló de diners, o resultaria la nostra ruïna.
Què ha passat? Doncs que Rodalies continua a càrrec de l'Estat perquè és de suposar que les condicions que ens oferien no eren acceptables, almenys a parer de la part catalana de la Comissió. Una decisió que m'imagino que no haurà sorprès a massa gent.
Al principi de conèixer que Rodalies passaria a ser responsabilitat del Govern català, i sense ser cap entès, temia que no fos un mal negoci, ja que sent una vigatà i havent utilitzat molts anys la línia de tren Barcelona-Puigcerdà, tenia prou coneixement de la situació en què es trobava i els diners que caldria invertir-hi, però després dels desastres arran de l'arribada del TGV a Barcelona, si algú ho ignorava, ja se li havien obert els ulls.
El tema donaria per a molts comentaris, perquè tot plegat anirà per llarg i amb el parèntesi electoral i la incògnita dels resultats i la configuració del nou govern espanyol, no cal que ens posem nerviosos.
Això em fa pensar en aquella idea de que un disbarat es produeix molt fàcilment, en qüestió de segons, i una reparació necessita el seu temps, com en el cas de la confiança, que costa molt poc de perdre i molt per recuperar-la. Per què ho dic? Perquè va ser molt fàcil perdre competències i resulta molt complicat recuperar-les, sobretot quan qui te les ha de donar no en té ganes.

Preocupació, por o engany?

No prendre decisions importants poques setmanes abans de les eleccions, anima els ciutadans a votar, o és una raó més perquè moltes persones deixin de fer-ho? Avui sortia la notícia del possible ajornament de l'adjudicació del traçat de l'AVE que passa soterrat a pocs metres de la Sagrada Família. El motiu que exposa el diari seria la carta que podria jugar Zapatero amb un possible pacte amb CIU, que no vol el túnel. Això, però, comportaria problemes al desenvolupament urbanístic al voltant de la Sagrera, on s'hi ha apostat des de fa temps i que el govern municipal entén que seria un desastre.
Al llarg del dia tothom hi ha dit la seva, però queda sense respondre l'efecte que tot això provoca en els ànims dels ciutadans. No hi ha faltat qui ha suposat que l'ajornament era degut a la por del president espanyol davant els dubtes que s'han creat sobre el perill de què el túnel passi tan a prop de la Sagrada Família. I per què no? Tot hi cap i això és el que desencisa els votants.
També és cert que amb tants processos electorals, arriba un moment que la gent es cansa, perquè, a més, totes es plantegen sota els mateixos esquemes, quan es tracta d'eleccions diferents. Els mateixos tòpics i les mateixes tàctiques, fan que a la llarga ja no sàpigues què estàs votant o fins i tot a qui estàs votant.
Una solució passaria per l'elaboració d'una vegada per totes de la nova llei electoral catalana, que s'adeqüi al nostre país, i que li doni caràcter; que estudiï la possibilitat d'introduir les llistes obertes o sistemes mixtes. Tot això, però no treu que els polítics en particular i la societat en general, facin l'esforç de ser més transparents i més clars en els missatges que donen els uns, i de ser més crítics i participatius els altres. I jugar net, amb sinceritat, sense amagar la veritat, perquè això és el que dóna confiança, la confiança que tots plegats hem perdut.

K.O.

Avui, KO. Quan et trobes bé, no t'imagines què és estar malalt; no li dones importància i actues com si la salut es sobreentengués. No sé si la llei de Murphi intervé també en això, però sempre et passa que el dia que ho tens tot programat, un nyap qualsevol et deixa al llit, i tot en doina!
Com que m'agrada reflexionar sobre qualsevol fet, per insignificant que pugui semblar, tenir en compte la salut és prou rellevant com per no parar-hi atenció. No em refereixo a malalties greus, que malauradament n'hi ha prou i també moltes persones afectades, sinó a l'estroncament del dia a dia per un mal de cap, una grip, un virus a la panxa... Un dia parlava de la "passa", doncs si n'hi havia, l'he agafat de ple.
Un dia al llit, o a casa tancat, et fa adonar de les gestions que arribes a fer un dia normal de feina; els temes que toques; les persones amb qui et relaciones; els assumptes que tens engegats i les coses que tens pendents de solucionar.
El dia no s'ha aturat, ni les gestions que es poden fer a distància gràcies al telèfon, el correu electrònic, o Internet. Això ha permès que no perdés un dia prou important, després de l'embranzida posterior als dies de Nadal i Reis.
Demà, com si no hagués passat res, o almenys això és el que espero, i tot gràcies a una bona medicina: 24 hores sense tastar res!

Adéu Montserrat

Avui és un dia trist per l'Ajuntament d'Arenys de Mar, i per a totes les persones que en formem part, en saber que la Montserrat Escardó, companya nostra, ens ha deixat a causa de la greu malaltia que patia des de fa un any.
Tots sabem que arribarà el nostre moment, però tenim l'esperança que serà després de molts anys de vida, després d'haver-nos realitzat en aquest món que és de pas, però quan la fi toca tan aviat, a persones joves, que es troben a mig camí, el dolor és més intens.
No vaig coincidir amb la Montserrat, però em consta la seva tasca al capdavant del Punt d'Informació i Juvenil, havent estat molts els joves a qui ha atès, amb professionalitat i dedicació. Des d'aquest blog personal, vull manifestar la meva solidaritat amb la família i els amics, amb qui comparteixo el dolor per la pèrdua de la Montserrat.

La rauxa recupera el seny

La nit de Reis és nit de naps a la nostra vila; una nit que moltes persones temen i d'altres esperen que arribi. Des dels fets d'ara fa dos anys, l'expectativa ha estat més important, però hi ha hagut un treball que sovint s'oblida, que pot haver estat la clau de l'èxit de la nit.
Desconec detalls de com ha anat la nit i dels possibles desperfectes i bretolades que hi puguin haver hagut, però pel que m'ha semblat veure i he pogut llegir per Internet, la nit va seguir l'esquema traçat i treballat amb els mateixos joves.
No és hora de posar medalles, però sí que val la pena fer constar que les coses no s'improvisen, i que els acords i el seu respecte, s'obtenen després d'hores i dies de negociació; d'escoltar una i altra part; els pros i els contres, i aconseguir consensuar els actes, els límits, i les responsabilitats a compartir.
Tot fa pensar doncs, que la tradicional nit de naps i cols pot haver superat l'examen, gràcies a la preparació, l'estudi i la planificació, i podrem dir amb orgull que la vila d'Arenys de Mar ha normalitzat una de les seves tradicions més singulars, i que a partir d'ara tenim la fórmula per deixar de patir, i fins i tot, d'haver de desmuntar el mobiliari urbà, per prevenció.

Nit emotiva

"Nit de Reis al Maricel" podria ser el títol del post, però he preferit ressaltar el que realment m'ha representat: emoció màxima, pel què he vist, pel què he pensat, per la impotència davant la realitat.
Sempre he elogiat la tasca de la comunitat de Sant Vicenç de Paül, a Arenys de Mar, i la vivència d'avui, no pot sinó reafirmar-me en els meus sentiments.
Per als que em llegiu des de fora d'Arenys de Mar us diré que aquesta comunitat té, sota la seva responsabilitat, educar a nens i nenes de famílies desestructurades o incapaces de pujar els seus fills, sinó desconegudes.
Aquests nens, que tenen de dos a quinze anys, han rebut, com és tradicional, la visita de ses majestats els Reis Mags, amb un carregament de regals. No us podeu imaginar la il·lusió amb que, els més petits, esperant l'arribada dels Mags, o la dissimulada indiferència dels més grans, expectants, però, per descobrir el regal que els esperava.
Veure els ulls dels més petits al veure els Mags, ha estat tot un poema, però observar de quina manera recollien el regal i el començaven a desembolicar, m'ha provocat una emoció que m'ha negat els ulls. La mateixa emoció que em ve ara quan escric l'experiència viscuda fa poc més de mitja hora.
He parlat amb sa Majestat Melcior i també amb Sor Pilar, sobre el present i el futur d'aquests nens i nenes. Realment, tal com ens comentava Sor Pilar, són moltes les coses que aquest nens i nenes reben, però els falta el més important. Quin futur els espera? als quinze anys alguns potser podran reinserir-se a la seva família, però d'altres hauran d'anar a viure en pisos, amb altres companys, una situació força dura.
L'experiència d'aquesta nit ha estat la de contemplar uns infants a qui la vida no els ha estat fàcil, ni tenen un futur massa esperançador, però que avui tenen la sort de viure molt ben atesos, estimats per unes germanes que han decidit viure per servir i estimar als altres. Hi ha però molts nens i nenes, que no coneixem, que de ben segur es troben en una situació encara més greu. Aquests nens segurament no hauran rebut cap regal, ni tindran unes persones al seu costat que en tinguin cura, que els estimin. La nit de Reis és una nit màgica, però no per a tothom. Des d'aquí el meu agraïment i felicitació a la comunitat de Sant Vicenç de Paül d'Arenys de Mar. I a la resta, com a mi mateix, menys lamentacions davant petits problemes, quan n'hi ha que sense la formació que nosaltres hem rebut, han d'afrontar amb duresa la vida que els espera.

L'apatia, el principal obstacle

Amb la festa dels Reis, enguany en diumenge, s'acaben dues setmanes de pausa laboral, per als que han gaudit de vacances i també pels que han vist els altres gaudint de les vacances. Són dues setmanes especials, que tenim ben assumides i plenes de tòpics, però això ja ens agrada.
La sortida mai és el mateix que l'entrada, i l'esperit regnant tampoc. Si us hi fixeu, abans de començar el Nadal, tot són paraules de bons desitjos, reflexions, records... quan acaben les festes, només pensem en la feina del dia a dia, en les novetats a l'empresa, l'escola, però de les reflexions, fins l'any vinent no hi dedicarem ni cinc minuts.
No us passa que l'endemà de tornar de vacances, encara que hagin estat llargues, ja esteu absorbits per la feina diària? Aquesta facilitat d'adaptació no sempre és positiva. Per què? pel que suposa de manca de reflexió i consciència. Un dels perills de la nostra existència és acabar vivint en la rutina; convertir les novetats en simples parèntesis; ignorar el pes de les nostres decisions i la possibilitats de prendre-les.
L'altre dia llegia sobre l'apatia o el conformisme. Penso que cada vegada fem més soroll, però som menys rebels; ens empassem qualsevol cosa per no haver de moure fitxa. Ens creiem que vivim en una societat crítica i tan sols és cridanera. Això fa que es confongui el terme participació, i es consideri com a sinònim de dret a dir-hi la nostra, i prou. Participar significa assabentar-te de les coses; discutir-les; treballar les opcions; dialogar amb tothom, i si fa el cas, votar les preferències. Massa gent vol passar directament al vot, i llavors és quan fracassa qualsevol projecte. Votar ja ho estableix el model de democràcia representativa; participar en l'aprenentatge i discussió dels projectes, és un pas més, i és el que dóna sentit al model participatiu.
L'apatia és un dels principals inconvenients i enemics d'un sistema participatiu, i contra ella cal lluitar-hi, des de dins, però també des de fora. Seria bo doncs, ara que ja s'ha acabat la festa, que ens proposéssim lluitar contra la inèrcia a l'apatia, i motivar i motivar-nos per ser part implicada del que s'està construint dia rere dia.

Més sobre el laïcisme

Ho deia avui el diputat Francisco Garrido de la formació Els Verds: "Hi ha un sector de l'Església que suposa un perill per a la democràcia, talment com el fonamentalisme islàmic". Segons informava l'esmentat diputat, la seva formació demanarà per Llei que Espanya es converteixi en un estat laic separat de l'Església catòlica i es trenqui el Concordat amb la Santa Seu.
Les declaracions venien a tomb per les paraules que alguns dels bisbes més conservadors varen pronunciar a la manifestació de Madrid en defensa de la família.
Aquests dies hi ha hagut moltes reaccions de persones que es consideren membres de l'església catòlica, però que no combreguen amb les idees i expressions de bona part de la jerarquia eclesiàstica actual. A casa nostra, sense ser res de l'altre món, com a mínim es mantenen una mica les formes, i no s'arriba als nivells de València o Madrid, casualment governats pel Partit Popular. La crítica rebuda per prendre partit, no és gratuïta, sinó que hi ha prou elements que la sostenen. Podríem dir que és anar a favor de l'opció més fàcil, encara que es pugui considerar hipòcrita, però manté les formes més amables amb el conservadorisme que els impregna.
Del laïcisme fa molts anys que se'n parla, però a la pràctica consisteix més en una opció personal i no tant social. És per això que quan l'entorn és menys propici, el laïcisme esdevé el dimoni a batre, i aquest dimoni concentra totes les mirades esbiaixant la realitat, per interès de qui està al darrera.
No sé si l'afirmació del diputat, amb què iniciava aquest escrit, s'ajusta a la realitat, però estic d'acord amb ell que sentir segons quines afirmacions posen en dubte la intencionalitat de qui les pronuncia. No sé si serà fanatisme religiós, o interessos polítics disfressats en la religiositat manifestada diumenge a Madrid. No sé si és comparable amb el fanatisme islàmic, però els efectes poden ser nocius per a la convivència que volem per a la nostra societat.

Simplement llegir, escoltar, observar...

Llegir, escoltar, observar... són unes facultats molt importants de la persona, que no sempre sabem valorar. És interessant doncs, que de tant en tant fem una aturada i ens hi fixem.
Descobreixes moltes coses, molts pensaments, moltes persones, moltes virtuts, també defectes. Aprecies actituds, intencionalitats, pors, orgulls, desitjos. T'adones de rancors disfressats, gratituds amagades. Palpes la innocència, la tendresa, però també la supèrbia, l'engany, la traïció, les mitges veritats, i les mentides.
No necessites massa espai ni temps, es tracta d'observar, escoltar, llegir... i llavors penses quan fàcilment caus en els mateixos paranys i no saps adonar-te'n a temps. Et sembla que tens tota la raó i observes que als altres també els hi passa. I et preguntes atemorit, si tot allò és verídic, si hi ha tanta tinya al món capaç de provocar actituds tan poc nobles, interessades, i vergonyants.
És la història del poble, del país, del món... una història que es repeteix i no per això s'és capaç de preveure i evitar tornar-hi caure. N'hi ha que són uns experts i espavilats per tirar l'aigua al seu molí; d'altres es deixen portar per la brisa enverinada; uns pocs es resisteixen, sense massa reserves i suport, però la vida continua i uns i altres han de sortir de l'atzucac que a voltes construïm inconscientment, ja que no podem aturar-nos si no volem llançar la tovallola i deixar que el corrent ens mani, difícilment a bon port.
Imagineu-vos que en lloc de tripijocs, picabaralles i ressentiments estiguéssim parlant de centenars de persones mortes, víctimes de la injustícia, de les ànsies de poder d'uns quants... oi que seria horrorós? doncs això passa a Kènia, al Pakistan... i a molts altres llocs que no en parlen els diaris, però no per això deixen d'existir. Aquesta és la maldat humana que pretenem ignorar, però és real i castiga els humils. Davant d'això, el que ens passa no té cap mica d'importància. Som uns privilegiats que ens queixem per no avorrir-nos.
Simplement llegir, escoltar, observar... per després posar-nos a treballar.

L'Església ha pres partit

Després de la manifestació i els actes de diumenge a Madrid, una de les conclusions a què puc arribar és que l'Església jeràrquica espanyola ha pres partit, una vegada més, en els preliminars d'una campanya electoral, en aquest cas la del mes de març.
Com dic, una vegada més, les màximes autoritats eclesials espanyoles han beneït les posicions més conservadores de la societat espanyola, i s'han alineat contra qualsevol postura en favor de separar les creences religioses de l'organització política i social del país.
La postura de monsenyor Rouco i seguidors, cada vegada es manifesta més compacte dins l'Església, perquè afavoreixen que les veus més crítiques surtin, ja sigui per cansament o per impotència. Les veus crítiques cada vegada tenen més arguments per anar-hi en contra, però al mateix temps, cada vegada es troben més cansades pel persistent atac jeràrquic.
Fa uns dies m'avergonyia llegint les declaracions del bisbe de Tenerife, en la línia de gairebé justificar les agressions sexuals a menors, traspassant a aquests la culpa de tot. Ara sents vergonya quan a Madrid es declara que el laïcisme és un atac a la democràcia. A quin tipus de democràcia es refereixen? Què entenen per democràcia?
L'Església, com institució formada per homes (en sentit general, encara que les dones hi són molt mal parades), ha comès molts errors i té molts motius per demanar disculpes. No hi ha dret que per defensar els propis interessos, s'ataqui insultant a la intel·ligència de les persones que creuen en la paraula de l'Evangeli, però veuen horroritzades el nivell cultural i social dels actuals mandataris de l'Església a Espanya.
Convindria que els dirigents eclesiàstics trobessin temps per analitzar els casos de corrupció, explotació i favoritismes que existeixen dins l'entorn amb qui s'emparen, i no veure tants dimonis en les lleis i dirigents que separen les creences religioses de l'organització civil de l'Estat.
Em diuen sovint que la divisió entre dreta i esquerra ha passat de moda, i que en aquests moments no hi ha tantes diferències entre uns i altres. De ben segur no és el mateix el que passava en temps de la dictadura, amb el que estem vivint en aquests moments, però els actuals bisbes i cardenals espanyols, cada vegada tenen menys escrúpols per defensar el posicionament de l'Església jeràrquica a favor dels interessos de les classes més dòcils, perquè tenen tot el que necessiten, i més en contra d'aquells que qüestionen la pròpia existència i la idoneïtat del camí que s'està seguint.
Seria aquest un tema per a una tertúlia, o bé és massa evident i poc rellevant? Poc rellevant perquè el millor que es pot fer és ignorar aquest posicionament de la jerarquia, i avançar en el convenciment que el dia a dia i l'exemple constant de les bases poden fer més servei per a la defensa de la família, per exemple, sense necessitat de posar ningú en contra de ningú.
He defensat, defenso i defensaré la família com a nucli de formació en valors de les persones, però el model de família serà el que serà, d'acord amb l'entorn, el temps i la voluntat dels seus membres. Capitalitzar la defensa de la família i buscar l'enfrontament, és un error del qual algun dia se n'haurà de demanar disculpes.

Adéu 2007, Déu vos guard 2008

Avui tothom repassa els esdeveniments de l'any que s'acaba i desitja bons auguris per al nou any. Crec que és un bon exercici i ens ajuda a tots entendre que la vida vola i que si no vigilem en serem fora sense adonar-nos-en.
No faré un repàs del 2007, tot i que ha estat dens i ple de notícies, algunes positives, però d'altres no tant, sinó més aviat em decanto per desitjar que els errors del 2007 no es repeteixin en el nou any, sinó que n'haguem après la lliçó.
També desitjo que les ments recargolades que s'han dedicat durant mesos, i amb especial força els últims dies, a manipular les ments més innocents, a base de mentides i inexactituds, s'adonin que això no porta enlloc, que no fan cap servei als qui diuen servir, i rectifiquin, sense que això suposi cap renúncia a buscar la veritat.
M'he callat situacions, expressions i manifestacions que podien ajudar a rebatre posicionaments en contra, per pura lleialtat a la Institució a qui vaig prometre servir lleialment, i a les persones que en formen part. Una posició que no tothom ha pres, però que deixo a la seva consciència valorar la seva actitud.
Desitjo per aquest any 2008 la implicació del més gran nombre possible d'arenyencs en l'administració pública local, a partir dels òrgans i ens participatius que anirem creant, però també a partir de les comissions i grups de treball que es vagin convocant, a petició del govern i també de la ciutadania.
Desitjo també que els projectes que ens varen empènyer a presentar-nos a les eleccions i que s'han reflectit al Programa d'Actuació del Mandat, i tots aquells altres que resultin dels processos participatius, vegin la llum el més aviat possible, perquè ens animin a continuar endavant, superant els obstacles que de segur trobarem pel camí.
M'agradaria que tot allò que no hem fet bé, ho superem i rectifiquem, per aconseguir sumar esforços, sense que això vulgui dir renunciar als objectius plantejats obertament i defensats en campanya.
Que cadascú es miri el seu interior, valori què ha fet i què ha dit, i amb transparència, honestedat i esperit de servei, treballi per la societat en què participa.
Que tingueu tots i totes un bon any 2008!

Qui la dirà més grossa

Probablement no ho hem explicat prou bé, i si és així ens hem equivocat, però no pel fet d'haver extingit els patronats, sinó per no haver-ho sabut explicar millor, però ningú podrà dir que s'ha actuat amb nocturnitat i traïdoria, com sembla que algú va escampant. Hi ha raons de pes que ho desmenteixen:
1- La supressió dels patronats formava part del llistat d'actuacions a realitzar i que explicàvem durant la campanya electoral.
2- Es va encarregar un estudi a una empresa externa a l'Ajuntament, perquè analitzés la situació actual dels patronats i les possibles sortides per a una gestió més eficient, eficaç i participativa.
3- Es va convocar una reunió amb tots els representants dels grups municipals presents al Consistori arenyenc, i hi va haver consens en afirmar que els patronats no funcionaven tal com s'havia previst al moment de la seva constitució, ni s'havien adequat a la nova llei vigent des de 1985. Tots els grups municipals, amb algunes reserves per part de la representant del Partit Popular, estaven d'acord en la supressió dels actuals patronats i la conversió en uns ens diferenciats, que facilitessin la gestió administrativa.
4- La manera d'extingir els patronats ha respectat la legalitat, en tot moment, i així ho ha informat favorablement el Secretari de la Corporació.
Actuar de manera diferent al que pensen els grups polítics de l'oposició, deixant al marge si al llarg d'aquests quatre mesos hagin o no canviat d'opinió, no significa que s'estigui fent un greu error històric ni una barbaritat, com es va sentir a dir en el darrer Ple municipal. Escoltar dia rere dia que ens hem omplert la boca de participació ciutadana, deixarà de tenir sentit molt aviat, quan es comencin a veure els fruits dels treballs que des del primer dia de govern hem anat realitzant. És que pretenien que canviéssim de la nit al dia la inèrcia imperativa i centralitzada del poder del mandat anterior? Ara és un govern de consens, i això no s'improvisa, però a la llarga la pràctica dialogant i consensuada del treball de govern, dóna molts més bons fruits que no pas un simple seguiment d'instruccions d'una sola persona, per més intel·ligent i capaç que sigui. Es tracta de la feina d'un equip de persones amb diferents sensibilitats i, per què no, prioritats, però amb el convenciment que s'està dissenyant un nou model de govern local, més transparent i participatiu.
Sap greu que es disfressi la realitat amb un conjunt d'alarmes i de pors absurdes, a no ser que sigui fruit d'aquella dita castellana: "piensa el ladron que todos son de su condición".

Són estratègies de partit que no entenc

El president espanyol en els inicis de la precampanya electoral del mes de març escull els seus aliats (CIU i PNB) per estabilitzar el país i descarta ERC i PP. No ho entenc (?) probablement és perquè no conec el món dels partits polítics ni les seves estratègies. Això em passa per no estar-hi ficat (encara que per Internet s'empenyin a definir-me com a militant de base).
Jo em pensava que ara era el moment de presentar el propi partit com l'opció més vàlida per governar, en aquest cas continuar governant, i en tot cas fent veure la necessitat d'obtenir majoria absoluta per no dependre de ningú. És cert que el PNB és l'actual aliat més servent que té, però CIU? Aquest partit no té massa motius per estar agraït amb l'actual govern de Madrid, i les perspectives tampoc són massa favorables.
Probablement el que es tracta és fer front al PP i evitar que recuperi el poder amb l'ajut dels potencials aliats (CIU i PNB), ja que si te'ls poses al costat es farà més difícil trobar-te'ls a la banda contrària... ara falta que ells s'hi avinguin.
Per altra banda no considera ERC (amb qui forma govern a Catalunya) com aliat per estabilitzar el país, llavors com el pensa estabilitzar? Tancant l'aixeta dels estatuts i nacionalismes perifèrics, tal com vol el PP? potser, doncs, el millor aliat seria el PP (?).
És clar que l'anàlisi que fem des de la perifèria és sempre esbiaixat, ja que només pensem en el binomi centralisme-autonomia, i en unes eleccions espanyoles el que importa són els 35 milions d'espanyols no catalans. Tot el que sentim i sentirem serà fruit de la campanya electoral? Què hi ha de cert que pugui perdurar? O és que sempre viurem en campanya electoral?
A mi m'agradaria que es preocupessin per implicar la ciutadania en els afers públics, i això passa per aconseguir més transparència, més coherència, més diàleg, més sinceritat... i tot i així seria difícil. Passa per no estar fent electoralisme tota la vida; per explicar bé les coses, tant si es fan com si no es fan. Perquè si continuem d'aquesta manera caldrà bonificar els electors que es prestin anar a dipositar el seu vot a l'urna. Si no volem que la participació continuï disminuint seria bo que es proposessin a prendre's més seriosament l'esperit de servei i visquessin més la realitat del carrer.

Indignació generalitzada

Sigui quina sigui la causa de la mort de Benazir Bhutto; fos quina fos la trajectòria política de la dirigent assassinada, només puc parlar d'indignació per l'atemptat sofert per l'exprimera ministra pakistanesa, amb resultat de mort, no només d'ella sinó de vint persones més i d'altres de ferides.
La història es repeteix, i Bhutto, que tenia la mort a prop des de que va tornar al seu país, cau víctima del terrorisme més sanguinari que no coneix fronteres, però que d'una manera cruel i constant es passeja per aquelles contrades.
No hi ha cap raó sensata que justifiqui enfrontaments fanàtics i perillosos, i encara menys cap tipus de justificació que aboni actuacions com les d'ahir a terres pakistaneses. La lluita política ha de consistir en argumentacions i propostes de govern que resultin atractives per a la ciutadania, però en cap cas s'ha d'escalfar els ànims davant el perill de perdre el control i provocar actes com el d'aquest dijous sagnant.
Els interessos més enllà dels polítics i econòmics, comporten situacions que s'allarguen en el temps i que són de difícil solució. No podem jutjar amb ulls d'Occident els problemes de l'Orient, però la injustícia d'un assassinat i el terrorisme no es justifiquen des de cap tipus de mentalitat ni cultura.
Avui em solidaritzo amb els familiars de les víctimes i reclamo el dret a la vida i criminalitzo les persones que es creuen amb el dret de decidir la vida i la mort dels altres.

S'ha acabat el Ple

Un Ple que s'ha allargat 3 hores, i on s'ha aprovat el Pressupost 2008, la supressió dels Organismes Autònoms Locals, i el Senat Municipal. No ha estat un Ple fàcil, perquè hi havia posicions enfrontades, però no s'ha comès cap il.legalitat, com algun grup ha manifestat.

Ressaltar el que ens uneix

Arran de la bandera de cinc barres del PSC, s'ha dit de tot i he pogut llegir alguns comentaris a Internet. Val la pena ser una mica tafaner i llegir tot allò que es diu, encara que pugui semblar que perds el temps. És bo sobretot per aquells que opinen, perquè d'aquesta manera s'adonen que n'hi ha d'altres que opinen diferent.
En un dels debats hi he vist dues postures; per una banda els que consideren el PSC com si el fet català no els correspongués, arribant a considerar que el president Montilla ho és del govern d'un país que no hi creu, i per l'altra els que menystenen els primers per defensar la senyera i els signes d'identitat del país que volen independent.
No anem bé, i això es demostra amb els escrits. Ho he dit més d'una vegada i no em fa res tornar-hi, perquè si a dins no ens entenem, ens resultarà molt difícil fer-nos entendre pels de fora. Si els de casa no sabem anar junts, poca cosa aconseguirem dels veïns. Mentre remarquem allò que ens diferencia, per sobre d'allò que ens uneix, difícilment aconseguirem anar plegats enlloc.
Tot el que vindrà en els propers mesos, s'haurà d'analitzar amb cautela, ja que la precampanya electoral està en marxa i les afirmacions no són gratuïtes sinó ben intencionades, però això no treu que per sobre de tot lluitem per entendre'ns i deixar-nos de romanços, si no volem anar fraccionant cada vegada més el nostre país, que impossibiliti un front comú per exigir els nostres drets; també el d'autodeterminació.

Nadal al Geriàtric

Avui és Nadal, a casa, al carrer, amb els pares, amb els amics... també ho és a la feina, donant servei als altres... i ho és a l'Asil, a l'Hospital, a la Residència... al Geriàtric.
Aquest matí visitàvem els nostres avis i àvies del Geriàtric i conversàvem amb les persones que les atenien. Elles passarien el Nadal amb les persones per a qui treballen, els avis i àvies que després d'anys de vida familiar, de treball, han trobat en el Geriàtric la seva nova casa, els seus nous amics amb qui compartir records, enyorances, alegries i també tristeses.
També és Nadal al Geriàtric, i de ben segur que el veritable sentit del Nadal hi és més present que no pas portes en fora, on el Nadal s'ha desvirtuat i l'hem convertit en una excusa per consumir i festejar, oblidant precisament avui, les persones amb qui hauríem de pensar més que cap altre dia.
La visita al Geriàtric ha servit de toc d'atenció, per adonar-nos que una quarantena d'avis i àvies arenyenques conviuen dia rere dia, amb les seves limitacions de mobilitat, de recursos, però amb un passat ple d'experiències i de vida, rebent l'estima, el servei i l'ajuda del personal del Geriàtric, també en dies assenyalats com el Nadal.
Ha servit també per valorar persones visitadores que dediquen unes hores del seu temps lliure per treure el cap al Geriàtric, o a la Residència, l'Asil... i conversar amb els residents, fent-los veure que des de fora també hi ha gent que els recorda i pensa en ells.
M'ha quedat gravat l'orgull i satisfacció d'una àvia que ens comentava que avui sortiria per anar a dinar a casa del "noi", i demà ho faria a casa de la "noia". No tots els avis ni àvies tenien un familiar que els aniria a buscar per compartir la taula el dia de Nadal, però allà hi havia les seves infermeres i cuidadores que no els deixarien entristir, perquè és Nadal, i cantarien les nadales de tota la vida, i menjarien sopa de galets i carn d'olla, el menjar típic de Nadal.
Realment, el veritable sentit del Nadal, avui l'he trobat al Geriàtric.

Concert de repertori

Ahir el vespre va tenir lloc el tradicional concert de Nadal del Cor l'Aixa, que tal com va fer l'any passat, va estar acompanyat pel cor de nois i noies de l'Escola de Música. Un concert que, tot i no figurar-hi moltes nadales, sí que ens predisposa al Nadal.
El concert dels dos cors el podríem definir de repertori, tot i la inclusió d'alguna peça nova, sobretot pel que fa al cor de nois i noies, i també l'Al·leluia final, una versió de Mervyn Warren del conegut Al·leluia de Haendel. Una versió interessant, que li faltava un parell d'assaigs i més confiança per part dels cantaires, que estaven molt pendents de la partitura.
No cal dir que el Cor l'Aixa té un bon grapat de fidels seguidors que acudeixen a totes les convocatòries, com també passa amb el cor de nois i noies de l'escola, en aquest cas amb els parents més directes. Tot això va fer que s'omplís l'església dels frares caputxins, de bat a bat, i ens delectéssim amb el resultat del seu treball.
Avui, a la Riera, en parlava amb un cantaire "de la competència", tal com es defenia ell mateix, i que va assistir al concert. Un fet que no li he pogut acabar de dir, perquè m'ho ha impedit una trucada, però que resulta malauradament insòlit. Per què ho dic? doncs perquè normalment els cantaires de diferents corals no acostumen a anar escoltar els concerts dels altres cors, i a vegades ni a cap tipus de concert. El tertulià que m'he trobat a la Riera sí que hi va ser i n'estava molt feliç i content, valorant la qualitat del Cor l'Aixa.
No hi ha dubte que el treball d'en Jordi Lluch és acurat i això es nota a l'hora del concert. La corda dels baixos es manifesta segura, destacant el color de la veu, gràcies en bona part a la recuperació d'un cantaire en relació a l'any passat. Els tenors passen més dificultats, sobretot en els aguts, de la mateixa manera que les sopranos, però el resultat final és bo i el públic ho va saber agrair.
El presentador de l'acte, l'incansable Sixte, excusava el cor de noies de l'Escola i jo lamentava no poder comptar amb elles, atès el bon treball interpretatiu dels concerts que les he pogut escoltar. Tan de bo l'any vinent, i si pot ser abans millor, tinguem l'ocasió de tornar-les a escoltar.

Dona i Nova Ciutadania, dos projectes en marxa

Dues de les noves regidories de l'actual govern municipal comencen a donar els primers fruits. La regidoria de la dona compta des d'aquesta setmana amb una agent d'igualtat, amb l'objectiu de treballar pel foment de la igualtat de gènere a la nostra vila, a través de l'anàlisi de la situació actual i la programació i implementació de polítiques de gènere.
Es tracta de sensibilitzar i donar formació en la consciència de la igualtat d'oportunitats entre home i dona, en la política municipal i en la vida social de la nostra població.
Arenys de Mar és un dels 60 municipis que s'ha adherit al programa d'agents locals d'igualtat 2007-2009, un projecte creat per la Diputació de Barcelona i conveniat amb el Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya. D'aquesta manera es configura una xarxa local d'agents d'Igualtat a la demarcació de Barcelona, uns professionals especialitzats en l'àmbit de les polítiques públiques d'igualtat de gènere.
El govern municipal aposta per una política clara per aconseguir garantir les condicions necessàries que permetin a dones i homes gaudir d'un desenvolupament social, polític i econòmic, i a participar en la seva configuració des de totes les esferes, públiques i privades, de manera equitativa.
La segona regidoria és la de Nova Ciutadania, que des del primer dia de govern ha treballat per dur a terme un projecte d'acollida als nouvinguts, per tal de fer més fàcil la seva integració a la nova realitat social, donant a conèixer quins són els seus drets i les seves obligacions.
Durant aquests primers mesos del mandat municipal, s'ha realitzat un treball de diagnosi de la realitat arenyenca a l'entorn dels nouvinguts, que permetrà, en els propers mesos, posar en marxa el pla d'acollida.
Es tracta de dues regidories amb un pressupost molt baix, però que amb el suport de les entitats supramunicipals inicien una nova experiència a la població, analitzant, treballant i aportant solucions a uns fets i realitats que no es poden deixar de banda.
Són dues petites mostres del treball que, sense fer massa soroll, van conformant una nova realitat, i definint una nova política local, d'acord amb els canvis socials i les necessitats reals.

S'ha perdut amb dignitat

Qui s'oblidi d'educar des de tots els fronts, en totes les situacions i aprofitant totes les oportunitats, s'equivoca. Si a més tracta amb nois i noies, l'error encara és més gros.
Aquest matí, a Sant Vicenç de Montalt hem viscut una situació d'aquestes que et criden l'atenció i que et fa veure que no tot està en jugar bé i guanyar, sinó que hi ha altres valors a tenir en compte, que són tan o més importants.
El nostre equip que, després de tretze partits, encara té 0 punts i molts gols en contra, s'enfrontava a un dels millors de la seva categoria, i al seu camp. L'Arenys ha jugat bé i ha ofert una bona resistència, d'acord amb la seva capacitat i possibilitats. El Santvicentí no ha tingut massa problemes per guanyar de manera rotunda, però hi ha hagut un fet que no ens ha passat desapercebut i que ha ennegrit la victòria local.
L'àrbitre, amb més o menys encert tècnic, tenia molt clar que estava arbitrant uns nois que estan aprenent a jugar a futbol, però al mateix temps fent-se persones, i ha vetllat pel bon comportament de tots i ha penalitzat a qui desconsiderava els altres.
Amb males maneres, el segon entrenador del Santvicentí ha increpat l'àrbitre perquè assenyalava tantes faltes de llançament de banda. La resposta de l'àrbitre ha estat molt clarivident: "no és culpa de l'àrbitre, sinó teva perquè no els ensenyes a llançar-la bé".
Els jugadors del Santvicentí s'han endut dues targetes grogues per desconsideració a l'àrbitre, i el segon entrenador ha estat expulsat, amb targeta vermella, perquè no ha estat a l'alçada d'una persona que a part d'ensenyar a jugar a futbol els ha d'ensenyar a comportar-se.
Els nostres fills han perdut, però el seu comportament ens ha enorgullit. Amb aquest equip podem anar a qualsevol lloc; no guanyarem, però segur que donarem exemple de civisme i comportament, i tot això gràcies a un entrenador, en Salva, que té molt clar que per sobre de tot, la seva feina passa per educar els nostres fills en l'esport. Això és el que realment importa.

Els drets d'autor i el cànon digital

La polèmica al voltant dels drets d'autor no és d'ara sinó que ve de lluny. Probablement us vingui a la memòria la imatge d'aquell home (normalment eren homes), que es presentava a la festa a cobrar els drets d'autor. Era una sensació estranya, gens agradable, de que et venien a usurpar part dels guanys, de la recaptació. Els mateixos ajuntaments, organitzadors de festes majors, es miraven el recaptador dels drets d'autor amb mala cara, segurament que encara passa.
No se si hi ha cap explicació per entendre aquest comportament general, però podríem trobar-la en el fet que la sensació és com si es tractés d'un impost, i els impostos no agraden, i les preguntes que et feies eren de l'estil: "i per què haig de pagar a un senyor que no conec que em diu que representa a l'autor de tal obra?", "Si ja paguem als músics, per què hem de pagar als autors de les lletres o la música?", "com sabem que els diners van a parar a l'autor?"
Fem un salt en el temps i ens trobem amb les mp3, els ipo, els mòbils... i la baixada d'Internet, de cançons, videos... i arriba el cànon digital que grava tots aquests aparells. No grava a qui es baixa música d'Internet, sinó qui compra els aparells. I la polèmica continua, però ara no són els organitzadors sinó els consumidors els que paguen aquest "impost" o sobrepreu que acaben d'aprovar.
La pregunta que em faig és si tothom que compra aquests aparells ho fa per baixar-se música d'Internet, o bé es es pressuposa que ho farà. Si no fos així s'estaria perjudicant els compradors que no tenen intenció ni baixaran res d'Internet. I la pregunta de qui ho cobra és vigent? Algú me'n va cinc cèntims?

Ja tenim data per a les eleccions

Avui el president espanyol ha confirmat que les eleccions estatals tindran lloc el dia 9 de març. A partir d'aquí comença el temps enrere i els partits polítics, que ja fa temps que hi estan treballant, tanquen el calendari amb tots els actes a realitzar.
L'objectiu: aconseguir el vot que et permeti governar; els mitjans: els que facin falta. La vida del professional de la política no és fàcil, perquè no només cal demostrar la capacitat dia rere dia, sinó que cada quatre anys han de convèncer que la seva manera de fer i pensar és millor que la dels altres.
El temps passa més de pressa del que t'imagines, o potser la Justícia camina poc a poc, però fa quatre dies que hi havia la sentència del terrible atemptat que no va deixar indiferent a ningú, pocs dies abans de les eleccions de 2004. Unes eleccions precedides per la polèmica i que encara no hem estat capaços de posar-nos d'acord sobre la intencionalitat dels diferents posicionaments polítics.
Els períodes pre-electorals són propicis per acumular excuses per obrar d'una o altra manera, i les decisions polítiques estan massa subjectes als interessos electorals. És per això que s'aturen els projectes, però augmenten el nombre d'inauguracions, algunes d'elles abans d'hora per aconseguir sortir a la foto.
Què anem a buscar el dia 9? conèixer a fons els protagonistes? distingir els programes electorals? aprofitar l'avinentesa per llençar retrets contra els que no pensen com nosaltres?
Nosaltres hem d'anar a buscar el millor equip per dirigir els propers quatre anys, encara que no sigui l'equip que voldríem. Jo, en aquests moments, em trobo molt lluny del 9 de març i del que això significa.

Delegar el vot

Avui llegia la notícia sobre la primera diputada del nostre país i també d'Espanya que delega el vot per baixa de maternitat. És la primera vegada perquè aquest dret es va incloure en la modificació del reglament del Parlament català, l'any 2006. Dolors Camats, d'ICV-EUiA ha delegat el vot al seu company de grup parlamentari, en Jaume Bosch.
De mica en mica, i de manera lenta, es van introduint canvis en les lleis i reglaments perquè el fet de ser dona no vagi associat amb un perjudici respecte l'home. Analitzats un a un, podria semblar que són simples detalls, probablement perquè afavoreixen a poca gent, però la suma de tots pot aconseguir un reequilibri entre homes i dones. Segur que aquesta delegació del vot, que avui comentem per ser la primera, serà imitada per altres institucions d'altres comunitats i pel mateix Congrés de diputats.
I el dimecres s'ha acabat. Era un dia que es presentava feixuc, amb una estona de mig esbarjo que ens ha permès visitar uns equipaments municipals que formen part del Patrimoni de la vila i que són i seran protagonistes de la vida pública arenyenca.

Procés participatiu, segona etapa

Avui s'ha reunit la Comissió de seguiment del procés participatiu, amb representants d'entitats i persones a títol individual. Ha estat la segona reunió i l'objectiu era tancar la metodologia a seguir en aquest procés de participació, en què es decidirà la destinació de 175.000 euros del Pressupost d'Inversions de 2008, però també haurà de servir per conèixer més a fons què és un pressupost municipal, de què està format, quins condicionants hi ha i què se'n pot treure. El procés servirà igualment per familiaritzar-nos en la pràctica participativa.
Estic molt satisfet de com ha anat la reunió i de la resposta a la convocatòria, perquè demostra l'interès de la gent i de que amb un bon treball podrem aconseguir grans resultats. És important doncs, fer bé la feina, sense voler córrer massa, però avançant a pas ferm i amb la col·laboració de tothom.
Decidida la metodologia, el proper pas serà la convocatòria d'un acte obert a totes les entitats i persones interessades a participar en el procés, previst per a mitjans de gener, en què s'explicarà en què consisteix el procés participatiu; el pressupost, ja aprovat, i el PAM.
La reunió d'avui ha estat participada i entretinguda. Tothom hi ha pogut donar l'opinió i s'ha creat debat i s'ha consensuat el resultat. La dinamització de l'acte, a càrrec d'Espai Públic, ha estat molt efectiva i, tot i la durada, crec que no s'ha fet gens llarg.
És bo que hi hagi dies com avui, perquè compensen d'altres que no van tant bé, o que no et deixen tan bon gust. No hi ha dubte que poder tractar amb la gent és la sort més gran que una persona pot tenir, sobretot si hi ha voluntat de contribució social, i aquesta és imprescindible si vols servir la població per a qui t'has compromès treballar.

Transparència i coherència

Què molesta més, que facis o bé que no facis? Cadascú pensarà el que voldrà i de segur que tindrà arguments per defensar una o l'altra opció. A mi, però, em molesta més que no facin, que es perdin oportunitats, que passi el temps sense que s'avanci. Prefereixo que facin, encara que no m'agradi com ho fan.
Hi ha gent que els molesta més veure que els altres fan, preferirien que no fessin. No sé ben bé per què. Potser perquè els resulta més fàcil justificar actuacions que consideren equivocades, que no pas l'apatia, la inactivitat.
N'hi ha d'altres, però, que estan en desacord tant si fa com si no fas. Si ho fas, perquè no ho veuen bé, i si no ho fas, perquè deixes de fer-ho. Complicat, oi?
De tot, però, se n'aprèn i t'adones que el més important és ser coherent, tant si agrada com no, i coherent no vol dir prepotent, i és per això que busques a l'altre, i li demanes que hi sigui, que col·labori, que participi.
Transparència i participació, per una banda, i determinació i coherència, per l'altra. En Futbol diuen que la millor defensa és un bon atac, en política o professionalment, la millor defensa dels criteris i objectius, és un bon treball, constant i coherent, escoltant qui hi vol ser, i deixant de banda qui et vol fer caure. Al final es poden veure els resultats.

La classe neutra a Arenys de Mar

Després de 15 anys, arriba al Teatre Principal la versió lliure de Jordi Pons de l'Auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol. Divendres per a escolars, dissabte i diumenge per al públic en general, Jordi Pons ens ha delectat amb la seva versió de la gran obra de Santiago Rusiñol, i els que hi hem anat avui diumenge hem tingut la sort de poder assistir a l'acte de cloenda de l'any Rusiñol a Catalunya. De fet l'any 2006 celebràvem els 75 anys de la seva mort, i enguany en fa 100 de l'Auca.
Estava mirant d'explicar La classe neutra, per aquelles persones que no sou d'Arenys ni de prop, però us remeto al web municipal on Miquel Desclot ho deixa molt clar: "La classe neutra és i no és L'auca del senyor Esteve. Ho és perquè els personatges i l'argument són manllevats a la novel•la i al text dramàtic de Rusiñol, però no ho és perquè la trama ha crescut d'una llavor sembrada per en Jordi Pons en una terra nova, que ha conreat amb els seus col•laboradors perquè doni naixença a una planta nova, una planta única que ens faci conèixer L'auca del senyor Esteve com si mai no l'haguéssim vista ni llegida."
M'ha agradat i he tingut unes sensacions diferents de quan la vaig veure per primera vegada. Comentàvem a casa que ara fa quinze anys resultava més provocadora. Han passat aquests anys i tot ha canviat molt, nosaltres també i Arenys... tinc ganes ja de llegir la crítica quan es representi a la Sala Muntaner de Barcelona, el proper mes de gener. Si us agrada el teatre, us interessa Rusiñol, i voleu veure una versió molt diferent de l'Auca del senyor Esteve, no us perdeu l'oportunitat de veure-la a Barcelona mateix.
L'equip d'en Jordi Pons ens té molt mal acostumats, i sovint ens oblidem d'elogiar treballs com l'escenografia, però també la dinàmica escènica, que facilita la progressió de l'obra. Des del meu bloc, felicito a tots els actors i actrius que hi participen, a tot l'equip tècnic i al Jordi Pons de manera especial. Sé l'esforç que li ha suposat, i l'animo a continuar treballant per deixar el pavelló arenyenc ben alt. Gràcies Jordi.

Què val un euro?

Parlar d'economies familiars i de les dificultats per arribar a final de mes és un fet prou freqüent. Afirmar que els sous no pugen en la mateixa proporció que els preus dels productes que consumim ni del serveis, ningú ho posa en dubte, i en tot cas es diu de diferents maneres. L'altre dia, en una conversa durant un dinar d'empresa de l'època de Nadal, un company comentava convençut que estem cobrant en pessetes i pagant en euros.
Qui no ha participat en una conversa en que s'ha dit que amb el canvi de les pessetes a euros, el preu dels productes s'havia inflat descaradament? Es deia als primers moments del canvi, però encara ara pots sentir-ho dir.
El ministre Solbes afirmava avui que "els espanyols no han interioritzat el preu de l'euro", i afegia que aquest era un dels factors de l'increment de la inflació. Tot això ho escenificava dient que en els bars hi ha gent que deixa propines per sobre el 50% del cost del producte.
És cert que no som conscients del valor exacte d'un euro? Vol dir això que encara pensem en pessetes, i no fem bé el canvi? Són els compradors o els venedors els que amb la respectiva actuació inflen els preus?
De moment l'índex del preu al consum (ipc) supera els quatre punts, i encara que el mateix ministre preveu un retorn a l'índex al voltant del 3%, caldrà anar-ho seguint i sobretot, analitzant si es manté la capacitat adquisitiva familiar o bé anem perdent punts, i agreujant la diferència entre increment de salaris i preus.
Per al bé nostre recordem que un euro supera les 166 pessetes, i que un paquet de tabac supera les 500 pessetes, fet que em va sorprendre ja que quan jo fumava, el preu era de 22 pessetes.

Necessitats bàsiques i consumisme

No era primer divendres, però així ho vàrem convenir ja que la setmana passada el divendres queia al mig del pont de la Puríssima Constitució. El tema: les necessitats bàsiques i consumisme podia semblar un tòpic, idoni per aquestes dates prenadalenques, però la veritat és que ha costat força entrar en el tema.
Hem parlat de política, política municipal; dels preus dels locals de la Riera; del comerç arenyenc; de la deixalleria i l'ús dels industrials; de la recollida de trastos vells; dels plàstiques i bosses que et donen a les botigues; de l'aprofitament del vidre...
Finalment ha anat sortint el tema; potser una mica sobtat, però s'han dit coses interessants. S'ha parlat de la publicitat, i de la incitació al consum. Hem comentat la importància de l'educació... i la nit ha anat avançant, sense gairebé adonar-nos-en.

Llei de barris 2007 al Maresme

Tal com us deia ahir en el post, avui l'Honorable Conseller Joaquim Nadal i l'Il·lustríssim alcalde Ramon Vinyes han signat el Conveni de col·laboració de les dues institucions, en la rehabilitació del barri de Sant Elm d'Arenys de Mar, per un import de 3.200.000 euros, a parts iguals, i que s'invertiran en pedra, dels habitatges, però també de l'entorn, i també en projectes socials, culturals...
Malgrat, Argentona, Arenys i Mataró, són les quatre poblacions del Maresme a qui la Generalitat ha incorporat a la quarta convocatòria de l'anomenada Llei de Barris. Quatre projectes que persegueixen millorar barris que amb el pas dels anys potser han quedat antiquats, amb problemes d'accessibilitat, amb densitats de població excessiva, probablement perquè les normes urbanístiques al llarg del temps, no han estat les més adients.
El barri de Sant Elm, aparentment no li posaries l'etiqueta de degradat o el veuries com a barri potencialment candidat a la Llei de barris. És quan vas al detall que t'adones que té unes mancances que l'esperit de la Llei pot resoldre. Són unes mancances urbanístiques i arquitectòniques, però també socials i emotives. La política a desenvolupar durant aquests quatre anys ha d'aconseguir recuperar el sentiment de barri, de col·lectivitat, fomentant les seves potencialitats, i eliminant aquells punts dèbils.
El barri de Sant Elm alberga el mític cementiri de Sinera i és un mirador esplèndid del nostre mar, amb vistes al port i la platja. Les obres de remodelació representen un esforç econòmic important per l'Ajuntament, però el resultat final el compensarà i tota la població se'n veurà afavorida.

No només pedres, però una gran transformació

Avui sí que m'ho han posat difícil. Sembla que hi hagi gent que s'empenyi en promoure picabaralles perquè es parli d'ells. Abans no entri en matèria, però, voldria recordar les víctimes que diàriament cauen per la misèria dels humans. Com és possible tant injustícia i tanta maldat? Ahir ens parlaven dels morts d'Algèria i avui torna a ser notícia Iraq. Us adoneu que ja no ens emociona la notícia? ja no tenim pell de gallina ni esgarrifances. Ens estem immunitzant i cada vegada necessitem catàstrofes més grosses perquè ens hi aturem un parell de minuts. Després d'això, el que pugui explicar resulta insignificant, però paradoxalment hi parem més atenció.
Deia que m'ho havien posat difícil, perquè el PSC continua emetent declaracions al voltant de les valoracions de Joan Ferran. Ara ha estat el torn del benvolgut Manel Mas, que en la distància probablement es veuen les coses d'una altra manera. Però tampoc vull parlar d'aquest tema, ni de la victòria del Barça, ni de les declaracions del conseller Huget, que per cert ens deu una visita a Arenys; unes declaracions que suposo que portaran cua, perquè ataquen al més preuat dels seus adversaris polítics. Tampoc vull parlar dels rumors sobre la sexualitat de Jodie Foster, o de la moda per confeccionar calendaris eròtics, ara a càrrec d'alumnes de les facultats de Medicina de la UAB i de Geologia, de la UB. Tot i que no sé si els regidors i regidores municipals no haurem d'acabar fent el mateix, per poder tenir més pressupost, ja que ni la Generalitat ni Madrid pensen en nosaltres.
Avui volia parlar d'un acte que tindrà lloc demà la tarda a la nostra vila. Un acte sense polèmica ni massa expectació, tot i la importància formal del mateix. Em refereixo a la visita que farà el conseller Joaquim Nadal i la signatura del conveni entre Generalitat i Ajuntament d'Arenys de Mar, per a la remodelació del Barri de Sant Elm, dins el projecte de l'anomenada Llei de Barris.
Per al barri de Sant Elm, en particular, i per tot Arenys, demà és una diada històrica que tindrà una repercussió important per a la població.
No em cansaré de dir que la Llei de barris ha estat, des de l'inici, una brillant aposta dels governs de la Generalitat de Catalunya, formats per PSC-ERC-ICV, que ha permès fer unes actuacions contundents en uns barris amb problemàtiques especials, urbanístiques, però també socials i culturals. El pressupost d'inversions de l'Ajuntament d'Arenys incorporarà durant cinc anys una partida significativa a destinar al Barri de Sant Elm, amb una aportació de la Generalitat, del mateix import. El projecte no comença demà, sinó que ho va fer en l'anterior mandat municipal, i s'allargarà durant tot l'actual mandat. Un projecte aprovat unànimement per totes les forces polítiques municipals.

Reclams de tot tipus

He dubtat una mica perquè no em decidia escollir la notícia de què parlar. "Bono dice que el Estatut ya no lo quieren ni sus padres" o bé "Raynair, denuciada por emplear a sus azafatas como reclamos sexuales". Em direu que no tenen res a veure, i potser és cert, o potser no.
D'entrada, parlar de Bono té l'al·licient de la comoditat: t'ho posa tot molt fàcil. Només cal que obri la boca per trobar mil raons per fer-la petar, amb polèmica, que això és el que compta. No el veieu com l'etern vell que repapieja?
De fet, les coses no es fan per què sí, sinó que sempre hi ha motius més o menys ocults que expliquen el per què de tot plegat. Algú s'ha preguntat perquè s'ha anat a buscar al senyor Bono per a les properes eleccions? Segur que sí. Hi algú ha entès per què? Segur que també. Què ven a Espanya? qui s'ho estava quedant tot sol? Qui podia fer guanyar uns quants enters? És clar, oi?
Torno al començament, quan parlava de possibles semblances entre les dues notícies. De fet, la segona notícia és si més no curiosa. La companyia aèria ha presentat "el calendari més calent de 2008", on presenten les seves hostesses amb poca roba. Davant l'atac rebut, la companyia es defensa dient que es tracta d'una iniciativa de la pròpia tripulació i que la recaptació de la venda del calendari té finalitat benèfica. El cas és que només hi surten dones i cap home, tot i que en tota tripulació n'hi pots trobar.
Segur que no hi veieu la punta del per què he posat les dues notícies de costat. El cas és que he recordat un comentari que vaig escoltar parlant de la companyia Raynair: "qui havia de dir que Raynair es convertiria en una defensora del català", del català a l'Alguer, gràcies als vols diaris Girona-l'Alguer. I llavors en Bono...? doncs el senyor Bono té la facultat de originar conxorxa entre gent diversa en defensa de la nació catalana.
M'apunto a la tesi del conseller Antoni Castells, sempre molt encertat, quan es pregunta si el senyor Bono creu en la nació espanyola. És evidentment una pregunta retòrica perquè ell sap molt bé, que el senyor Bono és un gran nacionalista espanyol.

La llibertat d'expressió al País valencià

Es pot dir clar i desinteressadament, o bé pots jugar al sectarisme i donar sempre la culpa als altres. Amb fets com el que avui tracto, deixen molt mal parats els partits polítics, els seus dirigents i de rebot a tota la societat. Actuacions com aquesta em reforcen l'esperit independent vers els partits polítics, encara que sóc conscient que avançar massa en aquest sentit podria fer-me caure en un judici massa simplista. No vull posar tothom al mateix sac, però hi ha uns errors en què cauen els partits polítics que es repeteixen massa sovint, i això ha de fer pensar, i hauria de provocar canvis en els plantejaments.
Parlo del govern valencià, que la nit passada va precintar el repetidor de TV3 de la Carrasqueta, al sud del País valencià. Alguns partits l'acusen d'haver-ho fet en nocturnitat i traïdoria, però no recorden que també es va fer de nit la retirada dels papers de Salamanca. Doncs, si és així, no critiquem les formes, a la lleugera, i dediquem-nos més al fons i contingut dels actes.
Legalment el govern valencià podia fer el que ha fet, ja que hi havia una sentència judicial que l'avalava. No li discuteixo la legalitat, encara que m'avergonyeix que un partit demòcrata hagi batallat per aconseguir impedir l'emissió de TV3 al País valencià. Em costa d'entendre els motius. Bé, em costa d'entendre que interessos polítics, interessos partidistes es posin per davant dels drets dels ciutadans. Serà que les emissions de la Corporació catalana són nocives per a la salut, per a la salut mental? L'acció del govern del PP és en defensa dels seus votants? De què tenen por?
Em faig més preguntes: actuen de la mateixa manera davant d'emissions televisives que perjudiquen la sensibilitat humana? No els preocupen els programes escombraria? Què fan amb les emissions via satèl·lit?
No continuo amb més preguntes, perquè a mesura que avanço ho vaig trobant més ridícul i absurd. Com és poden justificar sense sentir el ridícul a la pròpia carn!
No ho entenc, i no sé si trobaré cap lector que m'ho pugui justificar. Abans d'acabar, voldria afegir, per si hi algú que s'ho hagi pensat, que no estic defensant TV3 ni cap altra cadena televisiva, el que pretenc és defensar els drets dels ciutadans a sintonitzar l'emissora que vulguin, i en contra d'impedir-ho per interessos partidistes, per interessos d'una política equivocada, mal entesa, interessada. Si l'Albert Boadella fos honest amb els principis pels quals molts ens vàrem manifestar a favor, exigiria el dret a la lliberta d'expressió, però la vida dóna molts tombs, i no sempre s'aconsegueix viure amb coherència.

Vent i pau per començar la setmana

Una jornada molt ventosa, que l'ha fet més freda del que deien els termòmetres. Al camp de futbol la pilota anava d'un costat a l'altre, i sovint entrava a porteria. Avui set!
El diari digital parla de les sortides dels bombers; d'alguns desperfectes; alguna claraboia volant; també problemes en carreteres i a l'estació de França. Com no podia ser d'una altra manera, també hi ha hagut problemes a la xarxa ferroviària; sembla com si no se'n puguin acabar de sortir; un problema rere l'altre, però ja se sap, les coses velles si no es mantenen sovint, acaben per fer-se malbé.
Hauran estat dos dies de descans, de família, probablement per preparar aquest parell de setmanes, abans de Nadal, en què s'han de tancar varis temes i posar-ne en marxa uns quants més. Estic convençut que el temps anirà molt de pressa, molt més del que potser voldríem, i és per això que no podem veure'ns sorpresos, i donar motius a qui espera obtenir-los per poder continuar despotricant, sense cap base, només per fer alguna cosa, pensant que això el beneficia.

Ignorància o mala fe

Llegeixes les notícies i informacions de la premsa i ho incorpores a la teva ment i automàticament s'inicien tot un seguit de raonaments, imaginacions, deduccions, conclusions... i a vegades, un parell de paràgrafs més avall, has de rectificar algunes de les elucubracions i prosseguir. Passa sovint que sense tenir prou referents arribes a conclusions errònies, que després has de corregir. És bo doncs no precipitar-se i, si és possible, assegurar-se d'on vénen les notícies i si els signants acostumen o no contrastar-les.
M'agradaria que tothom que escriu, sobretot quan ho fa en una publicació, signés amb el seu nom, perquè t'ajuda a fer-te la idea d'on vol anar a parar l'escrit, i evites generalitzar i posar en un mateix sac a diferents periodistes i comunicants. Això es fa més necessari quan desconeixes la notícia i voldries assegurar-te que pot ser certa. Quan ets coneixedor de la mateixa, i més si n'ets protagonista, t'agradaria conèixer l'autor per evitar contradir-lo en públic i poder-lo telefonar personalment.
A vegades el que s'escriu són opinions i es venen com fets, en aquest cas cal anar més a fons i procurar donar la pròpia versió, sense qualificatius sinó només relacionant els fets.
En alguna ocasió et preguntes si en el fons és ignorància o mala fe. Entenc que el problema és més o menys el mateix, perquè si s'ignora és de mala fe parlar-ne, com també ho és enganyant al lector per interès propi.
Què passa quan un polític és entrevistat? El més usual és que se li pregunti per allò que pot comportar polèmica, amb ganes de trobar un titular ben llampant i engrescador. Per la seva part, el polític també busca dir allò que sap que li pot beneficiar. Fins aquí jo diria que és correcte, i en tot cas caldria que els lectors en fossin conscients. Una altra cosa és mentir per ridiculitzar l'altre. Això és un engany que pot ser degut a la ignorància de qui menteix, o provocat per ensorrar l'altre.
Hi ha una tàctica molt repetida i prou efectiva en què es tracta de repetir una i mil vegades una incertesa o falsedat, amb la intenció que s'arribi a creure real. És una pràctica corrent quan no hi ha res a oferir, i només es busca confondre.
Ara em ve a la memòria un parell o tres d'intervencions el dia de l'Audiència Pública del PAM i el Pressupost. Una d'elles a càrrec del regidor Miquel Rubirola, en què proposava una possible solució perquè es construïssin les escales mecàniques del Xifré, renunciant de moment a la inversió a la finca de les Clarisses. La comparo amb dues intervencions a càrrec de dues persones que formaven part de la candidatura del VIA, on criticaven els resultats, quan tot just estàvem presentant la feina a fer. Una presentació que fins ara mai ningú s'havia atrevit a fer. Entenc que a vegades és important fer preguntes i donar l'opinió, però val la pena ser concrets, com seria el primer cas, i apartar-se de divagacions com és en els altres dos casos.
Aquest govern s'ha proposat ser transparent i participatiu, i això no s'implanta en quatre dies ni quatre mesos, sobretot si tenim en compte que portem molts anys, no quatre, de polítiques gens transparents i programes d'actuació desconeguts. Estem davant un repte important i qui no ho vulgui reconèixer menteix o va amb mala fe. L'avaluació la farem caminant, i anualment podrem veure els resultats. Caldrà que tots hi participin: govern, oposició i ciutadans; però no podem anar confonent a la gent i declarant que no es fa participació quan hi ha un procés participatiu en marxa i s'ha encarregat el Pla Director de Participació per a l'any 2008. No es pot dir que el tres partits no formen un sol govern, quan són capaços de presentar un Pla de Mandat.
Que cadascú digui el que li plagui, però valdria la pena ser seriosos. Opinar sobre fets, és un dret i una obligació. Seria un flac servei per part de l'oposició, no denunciar allò que es fa malament, però una cosa és fiscalitzar la feina que fa el govern i l'altra confondre la gent.
No criticaré mai el fet que l'oposició critiqui la no creació dels organismes autònoms municipals, però una altra cosa és treure'n conclusions a la lleugera, carregant-se tot un procés de revisió que pretén anar molt més lluny en participació i implicació de veïns i entitats.
La vida política ha de seguir viva, perquè és un termòmetre que visualitza la realitat i ens ajuda a tots, però val la pena ser sincers: des del govern amb transparència i oberts al diàleg i a la col·laboració, i des l'oposició amb respecte institucional, no caient a l'insult com en algun moment s'ha pogut veure i escoltar.

Justícia i Societat a velocitat diferent

La Justícia hauria de córrer a la mateixa velocitat que ho fa la societat a qui jutja. Això, però, no acostuma a passar sinó que va a remolc i no és fins molt després quan s'adapta a la realitat. A vegades és massa tard.
Avui llegia la notícia sobre l'avançament, per part de l'Estat, del pagament de manutenció als fills, quan la parella que ha de fer el pagament no ho fa. Només ho sap qui s'hi troba, i és bo parar-hi atenció, perquè la situació és greu.
No totes les separacions són conflictives, però és fàcil que hi hagi conflicte. Deixar de pagar la pensió pels fills, a la parella que en té la pàtria potestat, pot comportar greus problemes de subsistència en famílies sense massa recursos.
Feta la llei, feta la trampa, caldrà veure si les mesures per assegurar-se que no hi ha picaresca al darrera, frenen o limiten els casos que se'n poden beneficiar, i la flexibilitat que hi haurà a l'hora de posar-ho en pràctica.
L'altre dia em comentaven que cada dia hi havia més parelles en què l'home (normalment l'home) abandonava la família, la qual tenia greus problemes de subsistència i havia de recórrer a la beneficència. Això, amics, no només passa a països pobres, o als suburbis de les grans ciutats, sinó que també passa a pobles petits, al nostre poble.
Convé reclamar que les institucions en general i la Justícia en particular, s'adaptin a la realitat sense demora, però al mateix temps hauríem de ser conscients dels problemes i col·laborar per fer-los desaparèixer o, com a mínim, alleugerir-los.
Mai serà suficient l'ajut que es pugui arribar a concedir, però és bo tot allò que vagi dirigit a pal·liar situacions desestructurades, i si nosaltres hi contribuïm, molt millor!

Mercat Medieval a Vic

Avui s'inaugurava el Mercat Medieval de Vic i no ho podia fer amb més èxit. La ciutat es trobava gairebé col·lapsada, amb milers de visitants, en una jornada agradable malgrat senties algun foraster que es queixava de tenir els peus gelats. No tothom va preparat oportunament.
La meva família n'hem fet un petit tastet, però suficient per adonar-nos del reclam dels mercats medievals. La pregunta que se'n desprèn és: per què tenen tan èxit? que hi busca la gent?
És cert que cada vegada s'incorporen nous elements i ja no es tracta d'un seguit de parades amb més o menys bon gust i imaginació, sinó de tot un conjunt d'actes i complements que el fan atractiu i complet.
No està bé que ho digui jo, que sóc un vigatà enamorat de la meva ciutat, però l'entorn és bàsic i el mateix espectacle en un altre indret no seria el mateix. No em negareu que el casc antic de Vic té un encant que per ell mateix ja es mereix la visita. Cada vegada, però, hi ha més poblacions que programen aquesta festa i no sé si la resposta podrà continuar avalant la reedició dels mercats.
Avui sentia que algú preguntava si els paradistes arribaven a vendre alguna cosa. Desconec la resposta, però m'imagino que si no aconseguissin vendre els seus productes, potser no tindrien ganes d'anar a munt i avall, parant i desparant.
Sigui com sigui, us animo a deixar-vos caure per Vic durant aquest cap de setmana, i gaudir de la festa. I si tot això dels mercats medievals no us fa peça, trobareu mil motius per anar fins a Vic, qualsevol cap de setmana de l'any. No us ho perdeu!

Polítics i mitjans de comunicació

Aquests dies es parla de les declaracions fetes per Joan Ferran en relació als mitjans de comunicació, i molt concretament a professionals de TV3 i Catalunya Ràdio. Penso que són unes declaracions desafortunades que no beneficien a ningú; ni al mateix diputat, ni a la classe política, ni als periodistes dels mitjans de comunicació de titularitat pública.
El binomi premsa-política és conflictiu, i us adonareu que diguis el que diguis segur que s'interpreta de la pitjor manera possible. Si a tot això, a més, algú surt a provocar o llançar crítiques furibundes, no és estrany que la reacció sigui colèrica.
Hi penso sovint i em costa treure conclusions que es puguin entendre, o si més no que no s'hi vegi segones intencions. Sabeu tot allò que diem sovint sobre els polítics, de la necessitat d'entendre i acceptar que es tracta de posar-se al servei dels altres? doncs des de dins no ho sé, però des de fora no es veu, ni s'accepta.
Però la crítica és bona i et curteig; al principi és difícil i t'hi resisteixes, però amb el temps arribes a prendre a valorar-la. Això sempre i quan estiguis convençut que no ets perfecte; que no tens la raó absoluta, i que els altres també compten.
Per altra banda els periodistes i la premsa en general també han de fer l'esforç, i no deixar-se portar per lo més fàcil, per la polèmica fàcil, la qual cosa no els obliga a ser objectius, sinó conscients del que diuen i escriuen. En el fons es tracta de maduresa i aquesta s'assoleix o no. Cadascú que opini el que li sembli, però si actues i xerres, t'exposes a la crítica, i mai ningú t'assegurarà que serà una crítica justa. És per això que l'altre dia parlava de a què t'exposes si et manifestes transparent, però al final segur que hi ha recompensa, si més no la satisfacció personal d'haver obrat tal com t'havies proposat.

El PAM i Pressupost es presenten

Avui a les 7 de la tarda havíem convocat l'Audiència Pública per presentar el Pressupost 2008 i el Pla de Mandat 2007-11. Amb l'assistència de gairebé tot l'equip de govern, els tres coordinadors d'Àrea i l'Alcalde hem desgranat les actuacions més significatives dels diferents objectius que configuren el Pla de Mandat de l'equip de govern.
Per primera vegada a Arenys de Mar, s'ha presentat el compromís de govern dels quatre anys, calendaritzat d'acord amb la capacitat pressupostària i de recursos humans. Un repte que hem assumit amb responsabilitat i, per què no, amb risc, per al que això suposa. Un Pla de Mandat que revisarem i el treballarem de manera participativa en el decurs dels nous exercicis pressupostaris.
La sala de Plens feia goig; no he comptat la gent que hi havia, però sense cap mena de dubte superava de llarg l'assistència d'altres audiències de tots els mandats, i no parlo de Barcelona, on tan sols hi varen anar un parell de persones. L'èxit de participació no és només mèrit de l'equip de govern, sinó també de totes les persones que hi han assistit, motivades per la importància de l'acte.
El segon punt de l'ordre del dia ha consistit en presentar el procés participatiu per decidir la destinació d'una part del Pressupost d'Inversions de 2008, concretament 175.000 euros. S'ha comentat que dijous passat s'havia constituït la Comissió de seguiment del procés participatiu i que a primers d'any s'obrirà el procés a tota la ciutadania.
El tercer punt a tractar era el Pressupost 2008. S'ha presentat els imports per capítols, la variació dels darrers anys i la proposta de Pressupost d'Inversions. Hem corregit un error inicial al no haver preparat les xifres pressupostàries en un document per repartir als assistents, tal com sí que hem fet amb el PAM. Ha estat a petició d'un ciutadà compromès i desitjós de col·laborar en l'anàlisi de les dades.
Hem deixat clar que no és un pressupost tancat, ni tampoc un PAM definitiu. Hem demanat que ens enviïn propostes, suggeriments... a partir de la bústia municipal, el web, les bústies que hi ha repartides a diferents equipaments municipals...
Estic content, crec que ha estat un acte correcte, que no vol dir perfecte. Crec que s'ha vist el treball que hi ha al darrera, i les ganes de ser transparents, i no ens espanta la crítica, tot i que tothom sap que quan més transparent et presentes més vulnerable et converteixes.

Rússia versus Veneçuela

Qui ha estat més llest? o més malparit?
Coincidint en el temps, dos països a qui se'ls veu el llautó, i s'olora el tuf, han convocat els electors a les urnes, a Veneçuela per votar en referèndum unes reformes polítiques que deixaven el camí lliure al president, per eternitzar-se en el poder i a més li augmentaven els privilegis en detriment del poble. En el cas de Rússia, el president Putin ha obtingut una majoria absoluta, en unes eleccions que els observadors europeus han titllat de poc transparents o més aviat brutes, dirigides.
El resultat ha estat oposat, ja que el president Chávez ha perdut per la mínima, mentre que Putin se n'ha sortit de llarg. Si em demanen el per què, opinaria que Putin ho tenia molt ben treballat, mentre que Chávez anava massa refiat. Un es dedica a planificar estratègies i l'altre xerra i més xerra, amb un discurs populista, que normalment li surt bé, però en aquesta ocasió no ha pogut enredar a més gent.
Què passarà?
Putin i la seva gent continuaran manant, silenciant qualsevol intent d'oposició, amb la forma que convingui i sense escrúpols, i el president Chávez ho intentarà d'una altra manera, però no es quedarà quiet observant la derrota. És massa Chávez per donar-se per vençut. Ha perdut la batalla, però la guerra continua, i aquesta no pot acabar de la mateixa manera.
I el poble què? cornuts i pagar el beure!

El dret a la vida per sobre de tot

Avui és d'aquells dies que et baralles amb l'ordinador i no te'n surts, o almenys això és el que em passa a mi. No saps per què, però se t'ha desconfigurat i no endevines a tornar-lo a configurar, i això que encara no he fet el pas al programari lliure.
T'adones que has perdut bona part de la tarda per un carall de problema informàtic, que t'imagines que es tracta d'una tonteria, però... al final ho engegues i penses que potser demà tindré més sort, o si més no ho demanaré a algú que m'hi pugui ajudar.
M'he perdut res? He llegit les cròniques d'ahir, de la manifestació vull dir, i no hi he trobat massa entusiasme. No sé si al llarg del dia s'ha dit alguna cosa més, i en tot cas ho llegiré demà. Hi ha un fet, però, que ahir no en vaig parlar i voldria fer-ho avui. Sortosament no té res a veure amb la manifestació ni amb l'enuig o emprenyamenta dels catalans, sinó que ho situem al nord de la península. Em refereixo a l'assassinat d'un jove guàrdia civil a mans d'ETA, en un luctuós incident en què un altre jove va quedar molt mal ferit.
M'ha agradat que els partits polítics s'hagin posat d'acord d'anar junts a rebutjar l'atemptat. Un fet que no passava des de fa molt temps. No sé si és estratègia política (tot pot ser), però convé que totes les persones que ens considerem demòcrates, denunciem uns fets tan vils i traïdors com el de l'assassinat d'aquest cap de setmana.
T'adones que sovint et preocupes per uns fets banals i no veus que el teu veí acaba de rebre una batzegada que no té remei. És quan aprens a valorar les coses per elles mateixes, no afegint-hi res ni exagerant la nota. La pèrdua més gran és la de la vida, la més gran ofensa és atemptar contra ella. No hi ha res que ho justifiqui, no hi ha excusa que valgui.

Pel dret a decidir

No, no he anat a la manifestació, però com moltes de les persones que no ens hi hem sumat, no vol dir que no estiguem d'acord amb exigir el dret a decidir. Qui és que no desitja aquest dret? Vol dir això independència? Vol dir necessàriament sobiranisme?
Penso que hi ha massa por i poca vista en el govern de l'Estat. No es pot fomentar el radicalisme i després combatre'l. Hi ha prou sistemes per endreçar l'administració, per fer-la més propera a la gent, més eficient, sense que s'hagi de demanar la independència.
Entenc que el PSC no s'hagi afegit a la manifestació, més que tot per les formes, però que no s'oblidi d'exigir aquest dret, encara que sigui en la intimitat de les negociacions dins el mateix partit. Si no és valent i no ho defensa, farà molt poc servei al nostre país, al qual estic convençut que volen servir.
No cal definir-se independentista per demanar el dret a decidir sobre les nostres infraestructures. Perquè ens posem tan a la boca el fet participatiu si no donem l'oportunitat, no ja del ciutadà de peu que sovint no entenem moltes coses, sinó ni tan sols a les organitzacions empresarials, sindicals... De què tenen por? d'una competència per millor eficiència?
No sé quins seran els resultats o efectes de la manifestació d'avui, però m'agradaria que anessin en la línia que sempre he defensat, en què no tan sols els que ens considerem nacionalistes sinó amb la resta de ciutadans i ciutadanes de Catalunya, puguem anar a defensar i exigir una administració més propera a la gent, al territori, amb les peculiaritats que el defineixen.
No crec en la idea d'uns quants que prefereixen que les coses es deteriorin en extrem per aconseguir els objectius perseguits. No crec que necessitem que el PP torni al poder a Espanya, per aconseguir més ressò reivindicatiu. Crec en el diàleg i en la intel·ligència dels governants. No ens poden fallar, perquè ens hi estem jugant massa.