Feijóo, fidel a Aznar

Feijóo, a la desesperada, ha agafat la idea de l'expresident José M. Aznar i convocarà una manifestació contra el govern, a Madrid, el diumenge 24 de setembre. Tothom té dret a manifestar-se, i així ho ha entès el candidat Feijóo, que a dos dies del debat d'investidura, voldrà demostrar la seva capacitat de convocatòria, en pro de la nació espanyola i contra un govern amic dels independentistes. Ves que no li vagi bé!

Com que falta més d'una setmana, tindrem temps de comentar-ho, tant els preparatius com després la resposta de la gent. Estic segur que ompliran els carrers, perquè el lema és molt atractiu. Anar en contra del govern, però sobretot en contra dels catalans, és el més preuat a l'Espanya profunda i predemocràtica. I en són molts.

M'agradarà fixar-me amb quantes banderes i altres símbols feixistes s'ompliran els carrers de la capital del país. Sabem que aquesta és la ideologia de fons, i també que tenen les portes obertes, a diferència d'altres països on el nazisme i la seva exaltació està prohibida.

Si el PP i amics fossin seriosos, intentarien que aquestes banderes no sortissin al carrer, per allò de la imatge. Però sabem com són i com pensen, i aquestes banderes i símbols predemocràtics formen part del seu ADN. No ho poden evitar, ni ho volen.

I de la mà del PP hi trobem nostàlgics socialistes. Perquè el problema de la nostàlgia predemocràtica a Espanya no és patrimoni exclusiu de la dreta i extrema dreta, sinó que hi ha un bon gruix de socialistes espanyols que hi combreguen completament. Les declaracions de l'expresident Felipe González i altres exministres, só prou evidents i demostren bé quin és el seu tarannà. 

Ens ha tocat viure en un país farcit de fatxes que han prioritzat aquesta simpatia a qualsevol altra manera de pensar i ideologia. L'alternança política de la dreta i l'esquerra a Espanya ha estat una pantomima. En el fons sempre han governat els mateixos, amb diferents noms. La transició democràtica ha estat un fracàs, i només la pressió externa del món occidental ha aconseguit maquillar-la. Els catalans, però, ho hem patit i ho continuarem patint, perquè l'enemic també el tenim a dins.

Fastigosament parcials

Hi ha moments en què envejo les persones que són capaces de viure al marge de la política, al marge de les notícies que ens ofereix la política, sobretot en aquests moments en què la trobo fastigosament injusta. A vegades penso que vivim un càstig diví. Ens hem comportat tan malament que ens mereixem els polítics que tenim!

Quan parlo ara de política, penso també en totes les institucions de l'Estat, del poder judicial i també de el legislatiu, perquè ningú seriosament i honradament pot estar defensant la separació de poders a Espanya, ni tampoc la imparcialitat de la Justícia, que no existeix.

He llegit que el TC ha suspès, un dia més tard del termini legal, l'entrada a presó del grup de fatxes que va entrar al local de Blanquerna ja fa uns anys, no és d'ahir mateix. Hi ha una cosa que se'n diu moralitat que a Espanya s'ha perdut, i això provoca que tot allò que fa la dreta i l'extrema dreta sigui permès, i només s'estigui a l'aguait de què pretén fer el moviment sobiranista català i la majoria del nostre poble. Això ens fa ser independentistes als que en un principi n'hauríem tingut prou amb un tracte just per part de l'Estat espanyol.

És realment fastigós llegir un dia rere l'altre la porqueria que amaguen les estores del PP, i de quina manera se'n surten per no ser culpats, tret d'algun cap de turc que paga per tota la resta. En un país realment demòcrata i amb polítics honrats, molts dels nostres haurien dimitit, començant pel mateix president del govern espanyol. Ho llegíem en temps de Franco, però continua vigent: Spain is different!

Una transició permissiva amb el feixisme

Moltes persones defensores de la unitat d'Espanya es queixen que es parli d'ells com a unionistes, i encara més que se'ls titlli de feixistes o fatxes. Molts d'ells tenen raó, perquè defensar una Catalunya dins de l'Estat espanyol no pot ser considerat feixisme, com tampoc s'hauria de titllar de nazis els independentistes, però ja sabem que el més fàcil és posar noms i adjectius, sobretot malsonants, encara que no s'adeqüin a la realitat.

De totes maneres les persones que s'han mogut pels carrers de Barcelona i alguna altra ciutat catalana defensant la unitat d'Espanya, han tingut la desgràcia d'anar de la mà d'uns impresentables preconstitucionals que s'han dedicat a agredir qui trobaven pel camí que aparentment pensava diferent d'ells. Esclar que si la policia pot fer ús de la força contra la ciutadania pacífica, per què no ho poden fer també ells?

La consigna repetida en les manifestacions en pro del referèndum ha estat de comportar-se pacíficament i no donar peu a què els altres els titllessin de violents i provoquessin les forces de l'ordre públic. La resposta ha estat immaculada i no s'ha produït cap acte de violència. Després mires què ha passat amb els altres i t'adones que una minoria ha provocat aldarulls i insults, i la policia s'ha mantingut al marge, deixant fer, excepte a la batalla campal de dijous a la terrassa del Zurich.

Les conclusions són les mateixes de sempre. Des de l'any 2010 s'han organitzat actes multitudinaris de reivindicació de l'autogovern sense que es produïssin accions violentes, entre tant, però, cada any a Barcelona pots veure cremes d'estelades i insults al govern català i el nostre Parlament, sense que ningú faci res per evitar que a la via pública es defensin propostes i símbols feixistes. Aquesta és la transició que tant ens vanagloriem.