Metges sobrecarregats

Que els professionals de l'ensenyament o la medicina es manifestin no és un fet gratuït, sinó que ens fa veure que alguna cosa no funciona i que cal estudiar-ho a fons. El govern de la Generalitat no pot mirar cap a una altra banda ni creure's o fer-nos creure que es tracta d'unes persones que només pensen en elles. Al darrere hi ha els nostres joves, els catalans del futur, i també hi som la gent més gran, que tenim més possibilitats d'haver d'acudir als centres mèdics.

Podem discutir si les maneres de manifestar-se són les apropiades, però hem d'entendre que quan les coses no s'arreglen tranquil·lament, arriba un moment que exploten i això és el que veiem aquests dies a les nostres principals carreteres, o davant dels centres mèdics.

Mentre el govern està tancat negociant amb els sindicats de mestres i professors, potser amb molt poca mà esquerra i forçant al màxim, els nostres metges ens diuen que a partir de dilluns deixaran de fer hores extres. Que se senten explotats i pressionats i que la Conselleria de Sanitat no escolta les seves reivindicacions, i diuen prou.

El nostre sistema sanitari ha estat modèlic i ho hem pogut experimentar quan l'hem necessitat. Tenim molts exemples de preparació, professionalitat i mitjans quirúrgics de referència, però ara descobrim que tot això ha estat possible en bona part pel sacrifici dels professionals de la medicina, que han fet més hores que un rellotge.

Hem perdut pistonada quant a dies d'espera per ser diagnosticats o operats, i això és preocupant. Sempre ens han dit que val més prevenir que curar, però si el diagnòstic arriba tard, potser ja no hi ha remei. Ens han explicat que els professionals traumatòlegs dels hospitals públics són els millors, però hem d'esperar molts mesos per ser operats. 

Un país no funciona bé quan els serveis públics no responen adequadament i tenim el perill que tot es vagi deteriorant. No pot ser que els nostres fills rebin una atenció escolar i mèdica pitjor que nosaltres. El país ha d'anar endavant i no enrere. Segons el Sindicat de Metges falten especialistes i estan mal distribuïts en el territori.

No tot s'hi val!

La pràctica dels camuflatges policíacs no és exclusiu de les forces de seguretat espanyoles. Aquesta setmana s'ha descobert que la policia autonòmica va infiltrar dues agents dels Mossos d'Esquadra en una assemblea de mestres d'un institut de Barcelona. Aquestes són les que s'han descobert, però... n'hi ha hagut d'altres?

Sempre he defensat que la millor manera de solucionar els problemes és partint de la confiança mútua. En el moment que es trenca la confiança es fa molt difícil continuar avançant. No discutiré si és legítim o no col·locar policies d'amagat en concentracions o assemblees de col·lectius, com poden ser els mestres, però en tot cas no ho considero una bona pràctica. La millora manera de resoldre els problemes, o si més no d'intentar-ho, és dialogant. Dialogar ensenyant les cartes, defensant cadascú la seva posició per intentar arribar a un acord.

En algun altre moment d'aquest episodi crític de la Conselleria d'Educació ja he dit que hi trobava a faltar diàleg. És cert que el Departament es va reunir i pactar acords amb representants d'uns sindicats dels professors, però no amb tots, ni tampoc amb els més representatius. Posteriorment, s'ha negat trobar-s'hi de cara a cara argumentant que ja ho havia fet amb els altres. No ho trobo encertat.

La policia autonòmica va passar uns moments molt crítics i semblava que ara estaven més tranquils. El coneixement que s'ha tingut d'aquesta infiltració policial no ajuda a tranquil·litzar el país, sobretot en aquests moments que els mestres i professors estan revoltats, exigint diàleg i millores. Unes millores salarials, però també en les condicions amb què treballen. Tan difícil és asseure's a parlar?

Diuen que parlant la gent s'entén, i aquesta hauria de ser l'opció del govern català. Reunir-se no significa cedir a res, simplement escoltar l'altre i tenir arguments per defensar-se. El mal que suposa aquesta actuació policial és perillós i caldrà exigir responsabilitats per aconseguir refer la confiança que no s'hauria de perdre mai!

En què quedem? Volem escriure bé o no cal?

Avui potser no hauria d'escriure el post, després de vint anys de fer-ho diàriament. I dic que potser no l'hauria d'escriure pel perill de no dir-la gaire grossa.

Quan em disposava a iniciar l'escrit m'he assabentat del canvi d'opinió del Departament d'Ensenyament del nostre país sobre l'ortografia als exàmens de selectivitat. És evident que des de fa una colla d'anys tenim un problema, i aquest és la manera com funciona la Conselleria d'Ensenyament amb canvis de criteri constantment, però també amb criteris que fan vergonya.

Els meus fills, que són encara prou joves, parlen de la generació actual dels estudiants, com si ells tinguessin cinquanta anys. S'adonen que avui no s'exigeix com s'exigia en la seva època d'estudiant. Imagineu-vos si ho comparéssim amb la nostra generació, aquells que estem a punt de fer la setantena.

L'altre dia s'anunciava que les faltes d'ortografia només restarien punts en les proves de llengua, cosa que permet que en les altres disciplines els correctors els caigui la cara de vergonya llegint segons quines paraules o frases fins i tot inintel·ligibles. No anem bé!

Al final dels estudis obligatoris els alumnes obtenen el nivell de català que els eximeix de les proves que en el nostre temps havíem de superar si volíem accedir a segons quins treballs. Llavors entens per què la gent escriu tan malament. A la meva època disculpàvem els nostres pares que escrivíssim malament en català, perquè no havien tingut l'oportunitat d'estudiar-lo. Ara, que els alumnes l'han pogut estudiar, també els haurem de disculpar? De què? De ser governats per uns ineptes?

Ens queixem i lamentem tot el que està passant al País Valencià o les Balears en contra del català, pels pactes de govern de Vox i PP. Certament és lamentable i vergonyós. Però potser ens hauríem de preocupar del que està passant a Catalunya, amb un Departament d'Ensenyament que caldria reformar de dalt a baix. Són massa anys d'actuacions anòmales i distorsionadores. El nivell formatiu és cada vegada pitjor, i no sé si en tenen la culpa els mestres i professors, o els nostres dirigents que naveguen dia rere dia, sense tocar de peus a terra, ni saber dirigir la nau.

Què passa al Departament d'Ensenyament?

Ha canviat el govern de la Generalitat, però sembla que el caos al Departament d'Ensenyament es manté. Potser no han tingut temps de canviar la dinàmica, o és que hi ha personal que hauria de canviar de feina. 

Pots estar més o menys d'acord amb les decisions que es prenen des d'una conselleria, però el que no hi pot haver és el guirigall que fa temps s'ha instal·lat al Departament d'Ensenyament i que, tot i anar-hi circulant diferents consellers, no s'entenen. Avui es diu una cosa i al cap d'unes hores es diu el contrari. En què quedem?

Des de fa temps tenim la preocupació dipositada en els resultats acadèmics dels nostres alumnes. També en les declaracions de molts mestres i professors que es troben amb moltes dificultats per dur a terme la seva professió. Si a tot això hi afegim directrius confuses i anades i vingudes sense sentit, no podem esperar res de bo, ni en els resultats dels alumnes ni en la satisfacció d'haver fet bé la feina dels seus professors.

La literatura i la llengua catalana són massa importants per deixar-ho en mans d'ineptes, i les programacions tenen massa incidència en els resultats. Per què no es consulta el professorat abans de prendre decisions? És molt còmode ordenar des d'un despatx sense tenir ni idea de què està passant al peu del canó. Es pot ser molt entès en pedagogia, però si no es trepitja l'aula un no capta ben bé què hi passa.

Després ens queixem de les vagues i manifestacions, però és evident que si no hi ha voluntat de parlar en una taula. Si no es busca el diàleg amb totes les persones implicades i coneixedores del tema, és inevitable haver de sortir al carrer o deixar les aules buides.

Aquest govern té un discurs conciliador, amb molts desitjos de trobar solucions als problemes enquistats. De moment, però, no ho acaben d'encertar. A veure si treuen de la circulació aquelles persones que tenen bloquejat el Departament, i s'obren a parlar amb tothom. El que es decideixi condicionarà el futur dels nostres joves i, per tant, el futur del país.

Escalada de nomenaments

Tot esperant i desitjant que el nou govern es posi a treballar i millorar tot allò que feia anys que vèiem que no se'n sortien, estem observant aquests dies els nomenaments de les persones de confiança dels nous consellers i conselleres. La veritat és que en desconec la majoria, però m'agradaria pensar que ho faran molt bé, si més no això és el que voldria.

Penso en la conselleria d'Educació que, amb la sortida de Josep Gonzàlez-Cambray i l'arribada de l'Anna Simó confiava que solucionarien els greus problemes que s'hi arrossegaven. Al final, però, arribes a la conclusió que no n'hi ha prou amb canviar el conseller, sinó que al seu voltant hi ha un conjunt de persones que mereixen un relleu, ja sigui perquè són els que malmeten les coses, o perquè arrosseguen vicis de fa temps. Ara, amb el nomenament del personal de la conselleria estàs a l'expectativa si es posarà remei a tots els mals.

Aquesta tarda he llegit que s'ha nomenat el nou director general de Professorat i Personal de Centres Públics, a qui no tinc el gust de conèixer, però que espero que ho farà millor que la persona a qui substitueix i que no ha destacat en el seu lloc de responsabilitat.

Els canvis van bé, perquè remouen allò que a vegades s'ha estancat i no hi ha manera de fer avançar. Això no impedeix que en algunes ocasions el remei sigui pitjor que la malaltia. Però si em permeteu m'agradaria creure que avui és possible que recuperant tantes persones del món local per a la gestió governamental, sigui en benefici del món local. Massa vegades hem dit que si els parlamentaris i membres del govern haguessin passat per l'administració local, potser la tractarien millor. Això, que podria ser una evidència i una clau on agafar-se, ens hem adonat que no sempre ha funcionat. Com si, una vegada a l'administració autonòmica, s'oblidin de tot el que han patit quan eren a la local.

El PSC s'ha caracteritzat per la seva experiència del món local, i quan no tenien entrada a la Generalitat, creies que als nostres governants els faltava aquesta sensibilitat. Després t'adones que uns només es fixen en allò que tenen al davant, i la memòria és efímera. A veure si aquesta vegada no passa el mateix i els nous governants tenen amb més consideració i estima a l'administració local, que és la que dona la cara, i és on un polític amb vocació de servei hi té tota la feina a fer.

Que pleguin, però que pleguin tots!

Parlant de manera vulgar podríem dir que aquest govern ha trepitjat m... Ja em dispensareu. Què està passant al Departament d'Educació de la Generalitat? Qui hi ha allà dins? La impressió que tens és que es tracta d'una colla d'incompetents, que van dictant normes i corregint a mesura que reben les crítiques. Em pregunto, ja saben de què va tot això de l'ensenyament?

    El govern d'Aragonès ha tingut moltes taques que l'han portat al fracàs electoral, però qui se n'emporta la palma és la conselleria d'Educació. Alguns crèiem que amb la incorporació de l'actual consellera, la seva experiència i bon fer, la cosa s'arreglaria i aconseguiríem sortir de l'atzucac on ens va portar l'anterior conseller, el senyor Josep González Cambray. Doncs, no!

    M'imagino que el problema està en que una persona no ho pot resoldre tot, per competent que sigui, i que dins del Departament d'Educació hi ha molts tècnics i càrrecs polítics que haurien de prendre l'exemple del president i sortir del mig. Ens lamentem dels resultats PISA i cada vegada ho fem pitjor.

    Aquesta setmana avançaven canvis en les proves d'accés a la universitat (PAU), i de seguida han hagut de córrer a desmentir-ho. Ens diran que som nosaltres que no ho hem entès, però això ja passa de taca d'oli. Es repeteix massa sovint i no pot ser que tots estiguem equivocats. No seran ells?

    El futur del país està en mans dels adolescents i joves que es troben en l'etapa de l'aprenentatge. Si els ho posem tan difícil, no hi ha dubte que les conseqüències seran desastroses. Tots tenim les nostres idees al respecte, però els que tenen responsabilitats, ja siguin tècniques o polítiques, han d'estar molt convençuts del camí a seguir, sabent que les seves decisions són determinants i poden comportar un fracàs difícil de revertir.

    Veient com està el panorama només et venen ganes de dir que ja és hora que agafin la porta i canviïn d'aires, però que no només siguin uns quants, sinó que s'aprofiti el canvi per fer foc nou. A veure si aconseguim d'una vegada per totes uns dirigents responsables i que coneguin a fons la matèria i siguin conscients del mal que poden fer al país, si van donant pals de cec. 

Notícies del dia

Acostumat a buscar la notícia del dia per comentar-la al meu blog, avui m’ho han posat difícil perquè em costa decidir amb què em quedo. N’esmentaré tres per deixar-ne constància i després ja veuré amb quina d’elles faig més incidència.

Tot i que no ens ha sorprès gens, avui hem sabut que Nacho Martín Blanco entra al PP, i s’estrena anant de primer per Barcelona a les eleccions generals del mes de juliol. Estava cantat que la sortida de Ciudadanos tindria una ràpida solució que li permetés continuar vivint de la política i participar de les tertúlies televisives.

Itàlia ens ha comunicat la mort de qui fou primer ministre, el senyor Silvio Berlusconi. Parlar d’ell ens ocuparia moltes pàgines i segur que ja trobaré l’ocasió de fer-ho. La notícia de la seva mort tampoc ha estat una sorpresa, doncs la seva salut no feia preveure gaires més anys de vida.

La tercera notícia potser és la que m’ha generat més sorpresa i al mateix m’ha caigut millor. El president Aragonès ha destituït el conseller d’Educació González-Cambray. Ja era hora! Hi ha polítics que s’ho guanyen a pols, encara que en política mai se sap. Sabem que ERC ha rebut un avís que necessita millorar i m’imagino que els seus dirigents han de mirar de decantar aquells càrrecs més conflictius, i el conseller n’era un de molt evident. No he arribat entendre com es pot ser tan poc empàtic. Només s’explica per una prepotència innata o potser adquirida, que els fa sentir amos de tot, posseïdors de la veritat absoluta, i que per això no els cal escoltar a ningú, ni analitzar si allò que fan és el millor per a tothom. 

Celebro, doncs, la destitució del conseller i desitjo que la persona que el substituirà en el càrrec, l’Anna Simó, s’adoni de la situació amb què es trobarà la conselleria i canviï la manera de fer. Entenc que altres càrrecs de la mateixa conselleria també hauran de sortir, per tal de fer una neteja a fons d’una manera d’actuar i procedir que no hauria d’haver-se practicat mai. 

El Departament d'Interior intenta vetar una periodista

Una notícia preocupant d'avui és l'intent de vetar una periodista especialitzada en temes policials i judicials, de TV3, a una trobada amb periodistes convocada per la Conselleria d'Interior de la Generalitat de Catalunya, per explicar els recents canvis a la cúpula de la policia catalana.

Se'm fa molt difícil entendre com es pot ser tan ingenu per provar de vetar una periodista, quan això serà públic en pocs moments. En quin paper queda la Conselleria després dels fets? Malauradament estem massa acostumats a fets molt més radicals, però al mateix temps dissimulats i opacs, com per no adonar-nos que aquest cas és massa evident i transparent com perquè tots ens posem les mans al cap i ho denunciem.

He llegit el comunicat signat pel Consell Professional d'Informatius i d'Esports, de TV3, i haig d'entendre que hi ha base per afirmar que el que diuen és cert, però em falta saber els motius pels quals no volien la presència de la periodista, la senyora Fàtima Llambrich, a l'esmentada trobada. De què tenien por?

El primer que penses és que la consciència dels responsables de la Conselleria d'Interior no és clara ni neta, i que hi ha alguna cosa que potser se'ns escapa i que pot aparèixer properament, i que expliqui els moviments que hi ha hagut dins dels Mossos d'Esquadra, que potser no són tan justificats com manifesta el conseller Elena.

És una llàstima que el prestigi del periodisme, sobretot a Espanya, estigui tan avall, perquè la seva funció és clau per garantir una transparència i fidelitat democràtica de les institucions públiques. Diuen que la por guarda la vinya, i aquesta seria la tasca del periodisme: vetllar perquè no ens passin per alt segons quins moviments de la política del nostre país.

Està prevista la compareixença del conseller d'Interior en sessió parlamentària per donar explicacions de tots els canvis a la cúpula de la policia catalana, i també haurà d'explicar què hi ha de cert en aquest intent de vetar una periodista professional, i quins han pogut ser els motius per prendre aquesta decisió. Ho seguirem de prop, perquè només així podrem estar segurs que no se'ns enganya.

Què hi ha de la visita a Madrid del major Trapero?

Avui el diari La Razón treia la notícia d'una visita a Madrid del cap dels Mossos d'Esquadra, el major Josep Lluís Trapero, que hauria visitat el Tribunal Suprem, l'Audiència Nacional i el Palau de la Zarzuela, sense que la conselleria d'Interior n'estigués assabentada. Aquesta informació ha comportat un seguit d'escrits a la xarxa, la majoria d'ells criticant l'actuació del major, considerant-lo deslleial, i fins i tot exigint la seva dimissió.

No hi ha dubte que avui dia qualsevol informació s'escampa molt ràpidament i a vegades sense conèixer a fons la seva veracitat ni el contingut, en aquest cas, de les visites suposadament realitzades pel cap de Mossos d'Esquadra. 

És important la transparència, i també en aquest cas, conèixer a fons el motiu i intencionalitat de les visites, i si com diu la conselleria, es tracta de reunions operatives, no fer-ne més cas del necessari. No hi ha dubte, però, que totes les circumstàncies que varen envoltar l'1 d'octubre i el judici posterior, han creat molta alarma i desconfiança, tant cap al govern de la Generalitat com del propi major Trapero.

És per això que convé saber què hi ha de veritat i què s'esperava d'aquestes reunions. Un país necessita poder confiar en els seus governants, i també en la seva policia. No podem estar dubtant sempre de tot i tothom. Trapero sempre ha defensat la professionalitat en el seu càrrec, i és per això que no sempre ha agradat, sobretot a qui confiava poder tirar de la policia catalana per obtenir l'enyorada independència. En això crec que Trapero ha estat honest i transparent a l'hora de manifestar la seva posició, i en tot cas si no es vol que continuï en el càrrec, no seria per engany, sinó per concepte i predisposició professional.

M'imagino que en els propers dies es coneixerà més detall de tot plegat, i serà el moment de valorar les possibles conseqüències d'aquest suposat viatge a Madrid. De moment, però, crec que és important no fer valoracions sense prou coneixement i evitar el mal improvisat d'engegar-ho tot a fregar a la més mínima.

Obren hospitals de campanya en detriment dels CAP

Entre el col·lectiu de metges hi ha una discussió sobre la decisió de la conselleria de salut de tancar la majoria de Centres d'Atenció Primària (CAP) que es troben repartits per la geografia i concentrar els metges en hospitals i les seves ampliacions en pavellons diversos. Els metges de família consideren que els CAP fan d'aturador de moltes persones que sense ells aniran directament als hospitals, amb la possibilitat de saturar-los. 

Des de la conselleria es vol concentrar els metges de família per atendre els malalts que s'ubicaran en aquestes ampliacions dels hospitals. Entenc que la conselleria ha calculat que aquesta és la millor manera d'atendre els contagiats pel coronavirus, i deixen de banda la política en èpoques normals, de prioritzar els CAP per evitar la saturació dels hospitals.

Uns i altres tenen els seus motius per defensar la seva postura, però com a persones que en algun moment o altre som atesos pels metges de família, entenem molt bé la posició d'aquests i valorem la feina que fan, tant per proximitat, com per coneixement dels usuaris.

Hem de confiar que les decisions es prenen observant els criteris de donar la millor resposta a la crisi actual, però a vegades costa d'entendre i d'acceptar el que des de la distància, encara que en ple coneixement dels fets, decideix aplicar en cada moment.

La dimissió arriba tard

Per les notícies que ens han arribat del cas del cap de gabinet de la conselleria d'Exteriors, considero que el conseller hauria de dimitir. Són importants les formes, i aquesta resistència a dimitir l'acusat d'assetjament sexual, i fins i tot de voler-lo promocionar, crec que no es mereixen cap respecte i li hauria de costar el càrrec.

És evident que cal estudiar-ho a fons i conèixer la realitat, però per la informació difosa, l'actitud del conseller és penosa i no dóna cap bon exemple. No es tracta d'un fet espontani, sinó que se'n tenia notícia des del mes de novembre. Temps suficient com per haver mogut fitxa. 

No pot ser que siguem tan condescendents amb els assetjadors. Aquest vici s'ha de tallar d'arrel, i no esperar a arribar a situacions irreversibles. Sembla ser que el senyor Carles Garcias Hernández ja tenia un historial, i havia assetjat companyes de treball a l'empresa on havia treballat anteriorment.

Es pot defensar la presumpció d'innocència, però sense arribar a l'extrem que sembla ser que ha arribat el conseller d'Exteriors, Alfred Bosch.

De moment sembla ser que dins de la política van caient casos com aquest, i costa més pels casos de corrupció. Si no hi intervenen els jutges, els corruptes segueixen vivint de la rifeta. Com explica Paul Preston al seu llibre "Un poble traït", són massa anys de corrupció política com per tallar-ho en sec. Encara hi ha massa polítics que viuen de la corrupció, uns molt destralers, però d'altres de molt refinats i guant blanc.

Miquel Buch i els mossos d'esquadra

No sé si a vosaltres us passa, però jo, a vegades, tinc uns pressentiments que no sé d'on em vénen ni perquè, i s'acaben complint. Normalment hi ha poca base, perquè si no fos així ja no tindria gràcia, sinó que no en saps ben bé els motius, però veig que allò, o tal persona, no acabarà de rutllar, que no acabarà bé, vaja!

Aquest és el cas del conseller d'Interior, el senyor Miquel Buch, que no conec personalment, ni tinc prou coneixement del seu currículum personal ni polític com per opinar, però que des del primer dia m'ha estranyat el nomenament. No sé què em passa, però no li veig una bona fi.

Dit ara, pot semblar que tot em ve pel malestar dels mossos d'esquadra per la decisió d'apartar qui ha estat el màxim responsable del cos, després de la destitució del major Trapero. No és això, sinó que aquesta notícia m'ha recordat la sensació que vaig tenir el moment de conèixer el seu nomenament com a conseller.

Voldria no estar encertat i que la seva tasca al capdavant de la conselleria sigui tot un encert. No ens podem permetre relliscades després de tot el que ha passat, però continuo pensant que no haurà estat la millor decisió.

La política no és agraïda, i no sempre el millor gestor en surt victoriós. A vegades són els més foscos, els més "putes", que en solem dir, els que millor se'n surten, i això pot resultar molt desagradable per a les persones honestes que han decidit entrar en el món de la política. Li desitjo tot l'encert al conseller, però li recomano molta humilitat i també molta sensibilitat a l'hora de tractar les persones, sobretot aquelles de qui depenen moltes de les seves decisions.

Parlarem d'en Rajoy, en Sánchez, l'Iglesias i en Rivera

Em diuen que la corrupció sí que fa mal, i que si les dades del CIS donaven un lleu augment en intenció de vot al PP era perquè l'enquesta l'havien fet abans de les darreres notícies sobre la trama corrupta del PP valencià. Voleu dir que no fa molt temps que se sap que a València el PP ho tenia tot podrit? Vindrà ara d'unes quantes causes més?

Ha arribat el cap de setmana i avui, primer divendres del mes de febrer, recuperem la tertúlia amb els amics i amigues arenyenques. És cert que han passat coses des de la darrera vegada, perquè el mes de gener no ens vàrem trobar, però també és veritat que la temàtica no canvia gaire. Podem continuar parlant d'eleccions, de corrupció i de procés constituent. En la darrera reunió parlàvem de les dificultats de constituir govern a Catalunya i ara ho haurem de fer sobre Espanya. 

Avui s'ha confirmat que el govern del PP ha presentat recurs contra la conselleria d'Afers estrangers catalana. És qüestió de semàntica o de competències. Si el conseller farà el mateix que venia fent fins ara el seu antecessor, es tractaria simplement que no els ha agradat el nom que han posat a la conselleria. 

L'actitud d'uns i altres i la impressió que tenim no sempre coincideix. Personalment ho trobo molt ridícul, com si les negociacions entre els polítics de torn fos una representació teatral, més aviat un sainet que no pas un drama, tot i que el resultat pot ser dramàtic.

Al Tribunal Constitucional no li donen descans

Com que l'agenda del president del govern espanyol està molt lliure, això li permet mantenir el pols de força amb el govern català i avui, segons he pogut llegir, ha decidit portar al Tribunal Constitucional la creació de la conselleria d'exteriors i també la comissió d'estudi del procés constituent. La pel·lícula és la de sempre i l'objectiu és evitar cap pas en fals perquè Catalunya pugui esdevenir un país independent.

El que no sap el govern espanyol, el govern del PP, és que amb aquesta política no podrà evitar, com molt bé diu el representant de Catalunya sí que es pot, en Joan Coscubiela, el debat sobre el procés constituent, i jo afegiria que està donant més ales als líders de l'independentisme.

Continuo pensant que si el govern espanyol donés plena llibertat per al debat i també pel referèndum, el resultat no seria el que temen, sinó que es trobarien fórmules alternatives per definir un estat i evitar la sortida de Catalunya. Només l'obsessió de Rajoy i els seus pot engrandir la força de l'independentisme i aconseguir superar el 48% del 27 de març passat.

És una llàstima que el PSC no s'apunti al carro de Catalunya sí que es pot i els partits independentistes, sobretot després de veure com aquests han rebaixat el seu discurs per permetre afegir-s'hi els primers. Em sap greu perquè això situa el PSC en el mateix bàndol del PP i C's, i sincerament crec que no és just, ni per la història i tarannà, ni per moltes de les persones que en són militants i càrrecs polítics.

Anem passant pàgines de la història de Catalunya, en uns moments especials per a Espanya, on la continuïtat del PP en el govern està en perill, però no es disposa d'una alternativa clara que pugui prendre el timó d'un vaixell que, en relació a Catalunya, fa aigües des de fa força temps.