Els resultats que no deixen dubtes

La política no és agraïda, i això ho saben totes les persones que en un moment o altre de la vida han format part d'aquest món. Alguns han estat més encertats que d'altres. També alguns han estat més honestos i eficients que d'altres, però en algun moment de la seva trajectòria han rebut patacades.

Els polítics són una mica l'ase dels cops. Reben moltes crítiques i no sempre estan justificades. També és cert que n'hi ha que han fet mèrits per provocar desconfiança i antipaties, i, com en totes les coses, paguen justos per pecadors.

El personatge d'avui va arribar a la política i en poc temps va ser encimbellada, aconseguint guanyar allò que a molts els hi és difícil i pocs ho han aconseguit. El problema d'aquesta senyora era el menyspreu cap als adversaris, una certa prepotència i pensar que estava per sobre del bé i del mal. 

En política, però hi ha molts factors que influeixen a l'hora de tenir rellevància i mantenir-se a dalt de tot. Hi ha els socis i col·laboradors que ho poden fer fàcil, però també poden provocar el desenllaç final. I l'acceptació i fidelitat dels electors, que d'alguna manera són el pal de paller de l'èxit d'un polític, que no sempre es té en compte, ni es tracten de la millor manera. Quan aquests fallen i es posen d'esquena, has begut oli.

Des de fa uns anys el seu projecte polític ha anat de capa caiguda i han anat desapareixent del mapa. Se li ha de valorar la seva resistència davant de totes les adversitats, amb problemes interns que tampoc l'han ajudat. Al final, però, tot té un límit, i avui ens anunciava l'adeu que molts esperaven des de feia dies. Sabíem que no trigaria a passar, i que tot depenia d'una nova sotragada fruit d'uns resultats electorals que no deixen marge de maniobra.

En el seu comiat es manté ferma i convençuda que ella ho ha fet bé, i que en tot cas els electors no l'han entès. Segons ella el seu projecte, el del seu partit, es manté viu, i confia que sense ella continuaran sent necessaris per collar els independentistes i que no se'n surtin amb la seva. 

Inés Arrimadas ha dit prou, perquè es troba cansada i no es veu en cor de continuar endavant. No es penedeix de res. Es considera l'artífex de l'aturada de l'independentisme. Va guanyar unes eleccions al Parlament català, que ningú s'hauria imaginat que fos possible, però ara es troba més sola que la una, i se'n va. Algú ha escrit, amb molta raó, que ells se'n van, però el mal ja està fet.

Un estiu anormal per al turisme

Una de les incògnites és què passarà aquest estiu, si es podrà viatjar per vacances o ens haurem de quedar dins del país. El cas de les Balears, on hi ha gairebé un 2% de persones nascudes a Alemanya que estan empadronades a Mallorca, crida l'atenció i hi ha una pressió sobre el govern alemany, perquè deixi sortir del país aquest estiu, i sobre el govern balear, perquè hi puguin entrar. 

No hi ha dubte que si les portes es mantinguessin tancades seria una bona sotragada per al món del turisme i agreujaria la situació econòmica que ja s'està patint. Sembla, però que el govern alemany ha canviat d'opinió, i si en un principi prohibia que els alemanys sortissin del país per anar de vacances a l'estranger, ara ja no hi posarà traves, i podria ser que a partir de mitjans de juny ja obrís les portes.

Caldrà veure si, al marge de les Balears, també hi ha incidència a Catalunya. Els alemanys també hi tenen tirada, encara que no sigui turisme de residents temporals, sinó de passavolants, i més aviat amb poques despeses, però que al cap i a la fi també sumen i donen treball. Un turisme que caldria replantejar, però que no es pot fer de cop i volta, i que prescindir-ne ara, tindria conseqüències negatives.

Haurem d'esperar a veure com evoluciona tot plegat, i si el desconfinament pot anar sent progressiu fins arribar a l'estiu. De ben segur que serà un any anormal, però es tractaria de recuperar el que es pugui, i no haver d'esperar a finals d'any per normalitzar la situació, sobretot tenint en compte que ja es parla del mes d'octubre que hi pugui haver algun rebrot del coronavirus.

Borrell es queda!

Quan he llegit que el ministre Borrell renunciava a l'acta d'europarlamentari el primer que he pensat era que no li asseguraven cap càrrec més enllà de l'acta com un vulgar Puigdemont o Comín. Després he llegit la notícia i es veu que encara podria ser comissari.

De moment Europa se l'estalvia i nosaltres el continuarem patint. És el nostre corcó i ell ho sap i li agrada. De la mateixa manera que C's va néixer per anar en contra de Catalunya i els seus drets singulars, Josep Borrell viu per posar travetes a qualsevol aspiració catalana. Ens haurem d'anar fent la idea que continuarà batallant contra nosaltres, contra el govern que no sigui PSOE, i contra les apertures d'ambaixades catalanes a l'exterior.

Entretant avui hem vist arribar els nostres presos polítics després d'una nova burla de les forces de l'Estat. Un trasllat que es pot fer en un dia i poques hores, l'han volgut allargar per escarni, perquè quedi clar que l'Estat espanyol fa dels presos polítics catalans allò que li dóna la gana i muts i a la gàbia!

I el nostre govern desaparegut, fent el ridícul més no poder, perdent votacions al Parlament, i esperant què més passa perquè la societat civil reaccioni. El que és ells... res de res. Aquesta ha estat una bona sotragada i la gran victòria de l'Estat espanyol. La manca d'un pla B i d'uns recanvis per al govern català ens ha portat a una crisi i a una aturada de gairebé dos anys. Des del túnel encara no veiem la sortida.

Es prepara una coalició d'esquerres per desbancar la dreta i el PSOE

Sense que hi hagi res resolt, tot sembla inclinar-se a la convocatòria d'eleccions generals el 26 de juny. Si més no els diferents partits polítics comencen a recuperar les eines electorals, que aquesta vegada tenien a prop i sense teranyines, i ja es comença a sentir a parlar de possibles coalicions, la més mediàtica és la de Podemos i IU.

Si és cert que els resultats electorals no han de ser molt diferents del 20 de desembre, la coalició d'esquerres superaria el PSOE i es convertiria en la segona força política. No sé si això facilitaria la formació d'un govern d'esquerres. Fins i tot si, com algú comenta, el PSOE i Podemos mateix tinguessin el risc de perdre vots, la coalició podria evitar que PP i C's sumessin majoria absoluta per governar. De fet això és el que ha pretès des d'un principi el senyor Albert Rivera.

Ha passat massa poc temps i cal esperar si es convoquen aquestes noves eleccions a veure què passa, però no seria gens estrany que aquest pacte teatralitzat del PSOE amb C's passi factura als socialistes i siguin els únics perjudicats.

La por a ser menjats per Podemos, podria fer-se realitat si es va a unes noves eleccions. És per això que tampoc seria estrany que a última hora rectifiquessin i accedissin a pactar la gran coalició amb PP i C's, i poder continuar liderant l'esquerra espanyola. Si fos així, però, la sotragada trigaria a arribar, però no la podrien evitar. 

A reveure pare

El pare s’ha anat apagant, perdent les seves forces després de 95 anys. Aquests darrers dies ens miràvem, el mirava i intentava entendre què estaria pensant. Tenia la mirada fixa com si es preguntés què estava esperant.

De mica en mica havia anat reduint el seu cercle d’interessos, d’il·lusions, de ganes de viure. Estimava amb bogeria l’Elisabeth, de qui s’ha hagut de refiar durant tant temps, i també la visita diària d’en Guerau, quan encara el podia mig sostenir sobre la falda. Es miraven.

La sotragada del pare, després que la mare ens deixés farà ja tretze anys, va ser perdre la vista. Es resistia a no fer res per tal de recuperar-la. No volia quedar-se a les fosques. Se’n lamentava i és comprensible. Confiava que hi hauria una solució, i quan el retrobava sempre em repetia el mateix: "el problema és que no hi veig".

Aquests darrers dies li he demanat que m’expliqués què pensava, per què no ens parlava i mantenia fixa la mirada. Vaig decidir atacar amb un altre sentit: el tacte. L’acariciava, insistia a fregar-li les orelles, i li agafava la mà. No aconseguia cap resposta. O sí! Amb el seu silenci i manca d’expressivitat, semblava voler dir-me que s’acomiadava de nosaltres. Que es trobava pendent que Déu se l’endugués d’aquest món per retrobar-se amb la mare, la seva mare de qui tant ens va parlar, i de la nostra mare, l’Assumpció.

El pare ha estimat i ha tingut una fe absoluta en Déu. No sempre hem coincidit en les formes. Hi ha hagut moments i situacions delicades que hem passat com hem pogut. En el fons, però, hi havia estimació i temor de Déu.

Avui li diem adéu i gràcies. No ho ha tingut fàcil, però ho ha donat tot, a casa, però també a fora, a les germanes de les Sacramentàries, a l'Hospitalitat de Lourdes, i això és el que més podem agrair-li al pare.

Pare, dóna-li molts records a la mare. Diga-li que hi pensem molt sovint, i que ara pensarem en tots dos, que de ben segur estareu pendents de tot el que anirem fent, aquí baix, amb els nostres fills i el seu besnét Guerau.