Un gran equip per a un gran canvi al nostre Ajuntament

Aquesta tarda he estat retocant els apunts de la meva intervenció a l'acte central de campanya que la CUP celebrarà demà dissabte, al migdia, a la plaça de l'Església. Sempre amb el permís del temps i la pluja. Mai hem agraït tant que plogui com ara, encara que ens faci moure els actes de lloc. La sequera que estem patint és massa seriosa com per dubtar de la seva bondat.

Aquests dies, i ja portem una colla de setmanes, hem estat treballant a fons, distribuint les tasques, totes elles necessàries i imprescindibles, si el que volem és aconseguir arribar al més gran nombre de persones, i fer-ho amb un missatge clar, sincer i honest. Volem transmetre la il·lusió que compartim per aconseguir entrar a l'Ajuntament amb la força suficient per ser decisius en tot allò que ha de fer-nos sortir de l'atzucac en què ens ha ficat l'actual govern en minoria d'ERC.

M'he escapat una estona a col·laborar en la tasca de difusió del nostre programa a peu de carrer, en les paradetes que aquests dies hem anat organitzant per la vila. El contacte amb les persones és molt important, perquè sempre aprens d'elles, siguin de la mateixa corda o pensin diferent. La gent és amable i els desagradables són una excepció.

Ens han felicitat per la tasca realitzada aquests dies. Fins i tot alguna persona que durant la campanya actua d'adversària nostra. I ho hem agraït. La feina, quan es fa amb ganes i de manera col·laborativa, amb un gran equip de persones, sempre et compensa. Una altra cosa són els resultats electorals. No sempre va en consonància la bona feina amb la victòria, però nosaltres no defallim i ens quedem, de moment, amb la satisfacció de fer arribar a la gent les ganes de canviar la política municipal, pensant en les persones. En com fer-los la vida més fàcil, millorant la gestió, la mobilitat, la neteja, i comptant amb tothom per créixer junts.

Torno a casa a repassar el text perquè sigui el més clar possible, però sobretot el més honest, sincer i creïble. No enganyarem a la gent, perquè ens estaríem enganyant a nosaltres mateixos. Volem una vila millor i poder-ho compartir amb persones amables, treballadores i de confiança. Amb la CUP segur que s'hi podrà comptar. Som un gran equip!

La credibilitat del nostre president

Estic molt d'acord amb l'article de Josep Ramoneda a la contraportada de l'ARA. L'he llegit de dalt a baix pensant que descrivia molt bé tot el que he pensat aquests dies sobre el nostre president. No hi ha dubte que Ramoneda és un gat vell i il·lustra amb enginy la dinàmica política del nostre país.

Ho pensava avui: no m'agrada el meu president. Jo sempre he acceptat el president del meu país, encara que no l'hagi votat. De tots els que he vist, des de Tarradellas fins a Torra, haig de dir que és l'actual qui em preocupa més que sigui president. Llegint l'article d'en Ramoneda queda clar quin és el problema de Quim Torra, la manca d'autoritat.

Com molt bé diu l'articulista, l'autoritat es basa en la credibilitat d'una persona. No necessàriament hi has d'estar d'acord, però has de veure-li una coherència en tot el que diu i fa, i això no passa amb el nostre president. Té sortides que són veritables atzagaiades, reaccions infantils i fora de lloc. No cal anar a eleccions per rellevar el president, potser només es tractaria de fer un pas al costat i confiar que sorgeixi un president amb cara i ulls, que sàpiga afrontar la realitat amb autoritat, que no vol dir autoritarisme, sinó que sigui creïble i generi confiança. 

Avui he vist que els mateixos partits polítics que li donen suport han qüestionat les darreres paraules amenaçadores al partit en el govern de l'Estat. Quan s'ostenta un càrrec de tanta responsabilitat no es pot sortir amb ciris trencats. S'ha de vigilar molt el que es diu, tant des del punt de vista estratègic, com de seriositat i responsabilitat. Em preocupa la seva continuïtat com a president, probablement perquè li he perdut la confiança, i signaria on fos per canviar de president.

La ridiculesa de Duran i Lleida no té límits

No sé si heu tingut l'ocasió de llegir l'article que avui ha publicat l'historiador Joan B. Culla a l'ARA, Duran i Lleida parla de ridículs. Acostumo a llegir els articles que publiquen tant si els autors són del meu grat com no. No ens podem tancar a llegir només allò que pensen les persones amb qui combreguem, sinó que ho hem de llegir tot i després opinar. Joan B. Cull és un dels articulistes amb qui coincideixo menys amb el que escriu, o potser és que tinc prejudicis sabent com pensa del conflicte de l'Orient Mitjà. Sigui com sigui el llegeixo i avui m'ha cridat l'atenció el seu article i l'he volgut compartir amb vosaltres.

Una vegada més es demostra les dificultats que un mateix es vegi els defectes que, en canvi, sí atribueix als altres. Duran i Lleida, que ha destrossat un partit històric fins fer-lo desaparèixer, després d'haver furetejat els polítics que més fidels eren amb els principis fundacionals del partit, s'atreveix ara insultar els que l'han hagut d'aguantar i se n'ha aprofitat durant molts anys, i cau una vegada més en l'error de no saber parar i retirar-se.

Em resulta estrany, però ho puc entendre, la reacció de Fernández Teixidó creant un nou partit, però en el cas de Duran i Lleida no és comprensible, per la ceguesa del protagonisme o, sinó, per la barra que té de no haver demanat perdó per la seva acció política al capdavant d'Unió Democràtica de Catalunya, i a sobre pretendre donar-nos lliçons.

Coincideixo, doncs, amb l'escrit de Joan B. Culla, encara que discrepo en el final del seu article. En el meu cas no estic desitjant llegir les memòries que sembla ser que està preparant Duran i Lleida. El que em pugui dir em resultaria poc creïble.

Tarda assolellada a Vista Alegre

Si el camp de futbol de Vista Alegre - Molinos fos al vessant de mar, hauríem pogut gaudir d'unes bones vistes del nostre mar, però no. Asseguts a les grades sense cap tipus de protecció del sol i mirant cap al sud, no teníem cap perspectiva, però sí un sol intens d'abril que he mig amagat amb un tros de diari al cap.

L'Arenys de Mar ha guanyat al Molinos, però ens ha fet patir com el Barça a la seva afició. L'excusa és el camp de sorra, l'únic camp d'aquestes característiques a Mataró, i crec que de tota la comarca. Espero que la vermellor de la meva clepsa no m'ho faci pagar.

Entretant els socialistes de Barcelona han convocat els seus militants i simpatitzants a la segona volta de les primàries per escollir el candidat del PSC a l'alcaldia de Barcelona. I ja tenen guanyador. S'imaginen qui ha estat? doncs sí, en Jaume Collboni. Amb pakistanesos o sense, el preferit per la direcció del PSC ha quedat en primer lloc. La nota curiosa, i que considero que els socialistes han de reflexionar-hi, és que els militants socialistes no han escoltat la convocatòria i a Collboni l'ha votat una majoria que no té res a veure amb el partit.

Tots els partits s'ho han de fer mirar perquè cada vegada és més evident que la ciutadania està al marge dels seus objectius. Ja no es tracta de ser més transparents, sinó més creïbles. Parlem de la llei electoral que són incapaços d'aprovar. Tot per culpa d'interessos de partit i no de país. Aquesta actitud deshonesta els portarà a ser cada vegada més distants i menys eficients a l'hora de dirigir un país. 

2.980 barcelonins han apostat per Collboni, qui ha d'aconseguir recuperar l'alcaldia que un PSC fort no hauria d'haver perdut mai. Haurà de treballar molt per aconseguir-ho, i no crec que Pere Navarro li ho posi fàcil. El descrèdit del PSC té molt a veure amb el seu actual primer secretari.