Bufa el vent

Aquest Diumenge de Rams l’hem aprofitat per fer una passejada tranquil·la, badant i contemplant com el vent, que es presentava a batzegades, anava canviant la llum i el paisatge. Un vent que darrerament ens preocupa més del compte i ja no sabem si som nosaltres que vivim obsessionats, o bé és cert que el canvi climàtic és una realitat que es manifesta amb múltiples facetes.

Hem notat també el canvi horari, amb una posta de sol molt més tardana, tenint en compte l’horari oficial, ja que ell ha continuat el seu camí, sense preocupar-se de si els europeus ens posem d’acord a decidir a quina hora volem viure.

Una mica ridícul sí que ho és, però avui no teníem ganes de polèmica, sinó de gaudir d’aquesta primavera que ens ha arribat amb els pantans plens i tot una mica més verd. Us heu fixat en els rierols, els darrers anys eixuts i, en canvi, enguany ben eixerits?

Els carrers que hem trepitjat avui estaven nets i endreçats, i això sempre és d’agrair, ja sigui als residents i visitants que ho respecten, o els serveis que estan a punt de deixar-los com una patena. Com és que hi ha qui no ho sap valorar i no té cap consideració a l’hora d’embrutar-los?

Hem acabat la jornada com el mateix dia, asserenats i calmats, sense rauxes ni esveraments. Demà és dilluns, però no és un dilluns qualsevol. Hi ha força gent que té vacances i no caldrà anar a la feina a fitxar. Potser s’aprofitarà per fer una nova passejada, esperant que no sigui tan ventilada!

Només hi faltava ell!

Us confesso que darrerament em fa molta mandra parlar de segons quins temes, sobretot si hi ha implicat algun personatge com Donald Trump. Tinc l'esperança que arribarà un dia que recordarem un passat nefast amb moltes ganes de girar full i recuperar la serietat i la democràcia. Ara, però, ens toca haver de suportar segons quines imatges, paraules i amenaces. El més greu de tot és que una persona fa i desfà com vol i tothom li riu les gràcies. Com és possible?

No hi ha dia que no surti a les primeres pàgines dels diaris i no pas en clau positiva, sinó tot el contrari. Gaudeix fent patir els altres, sentir-se amo del món i menystenint tothom, amb grolleria, mala educació i histèria.

Avui tocava parlar de Gaza i de la Junta de Pau que ha de resoldre tots els problemes. Els problemes de qui? Hi ha col·locat el seu gendre, no fos cas que no tingués protagonisme la família, i també l'ex primer ministre britànic, el senyor Tony Blair que em faria vergonya haver estat escollit. Però per acabar-ho d'adobar, avui hem sabut que també hi ha incorporat el president argentí. Només hi faltava ell!

És trist seguir diàriament tot el que fa el president dels EUA, però encara és més trist observar la reacció dels dirigents europeus. Em fa vergonya i no entenc que ningú d'ells s'adoni del ridícul que estan fent, però també de la responsabilitat que assumeixen posant-se al costat de Trump, incapaços d'enfrontar-s'hi. Què més ha de fer Donald Trump perquè Europa li planti cara i digui prou? 

De moment, tot el que ha volgut fer aquest personatge ho ha aconseguit, amb el vistiplau dels mandataris europeus. Ara quan ataca directament un país de la UE veurem quina és la reacció. També li permetran l'ocupació de Groenlàndia? Tan avall hem caigut?

Ho enteneu per què em fa tanta mandra parlar d'aquests temes? Malauradament, no en podem prescindir i, amb molta humilitat, hem de denunciar-ho esperant que tot això acabi com més aviat millor.

Drons, què hi ha del cert?

Darrerament, llegim que diferents països europeus s'han vist sorpresos per la invasió de drons prop dels seus aeroports provocant que s'haguessin de cancel·lar vols i fins i tot tancar per unes hores tota l'activitat. En tractar-se de països més o menys fronterers amb Rússia, i passant el que està passant amb la invasió a Ucraïna, que sembla no tenir aturador, totes les mirades són cap al Kremlin, que nega qualsevol implicació.

Què està passant? Qui hi ha al darrere? És Putin que intenta posar nerviosos els països de l'OTAN? Què es pretén amb aquests moviments? Despistar-nos d'altres objectius més importants i perillosos?

M'imagino que al final sabrem la veritat, però, com sempre, trigarem a conèixer el fons de la qüestió. A qui interessa entretenir-nos d'aquesta manera? Com a simples mortals ens passegem per aquest món desconeixent la majoria de les coses. Intuint, a vegades, què ens volen dir i fer, però molt innocents i víctimes del poder, que sempre queda lluny de nosaltres.

Aquests dies he parlat d'Europa i el paper gairebé de ridícul que està fent davant de Rússia, la Xina o els EUA, que sembla haver-nos deixat de la mà. Ara, amb aquestes incursions de drons sembla que es vol insistir en el paper de víctimes incapaces de posar ordre a casa nostra, essent la burla d'un president, Putin, que fa quatre dies el donàvem per acabat, però que fa i desfà sense que ningú li pugui parar els peus, ni tan sols el poderós i bocamoll Trump.

Jo vaig seguint les notícies i espero que un dia sabrem la veritat. Entretant, confio que només siguin ensurts i lluny de casa nostra. Volar té els seus riscos i no cal afegir-hi entrebancs ni posar més por al cos. A veure si ens espavilem i trobem uns dirigents que es facin respectar d'una vegada!

El Castaween

Ara en diuen Castaween i ho trobem tan normal. Fa uns anys que la nostra tradicional castanyada va començar a rebre la pressió forana del Halloween. Cada vegada hi havia menys castanyeres i més carbasses amb espelmes. Era la moda importada que resultava més atractiva als més joves, aquells que no portaven a sobre la motxilla de la tradició. La televisió i les pel·lícules en tenien bona part de la culpa.

Sempre hi ha hagut, però, persones que s'han manifestat en contra d'aquesta invasió i reivindicat la nostra festa, amb un poder de convicció, potser sí, més aviat escàs. La força del Halloween era poderosa. Amb els anys sembla que algú ha trobat la manera de compartir la nostra tradició amb la festa americana i s'ha inventat aquest mix entre castanyada i Halloween, la Castaween.

Personalment, em decanto per la castanyada nostrada, perquè a part d'agradar-me les castanyes, els moniatos i els panellets, el món del Halloween se'm fa estrany, encara que ho respecti. Tothom té dret de gaudir de la festa que més li plagui, sempre que respecti els altres.

I aquí potser podríem aturar-nos i puntualitzar que la primera cosa que hem de tenir en compte és el comportament respectuós i cívic dels participants en la festa. Acostuma a passar que moguts per l'empenta i la disbauxa ens passem de la ratlla i no sabem comprendre que no tothom s'hi sent a gust. Aquestes festes que incorporen bromes cauen en el perill de sobrepassar els límits i provoquen conflictes on no n'hi hauria d'haver.

I els comerços s'hi han apuntat. Totalment lícit, encara que en algun cas es caigui en el ridícul. Les festes han de servir per unir-nos i no pas per enfrontar-nos. La convivència entre diferents maneres de pensar i d'actuar no ha de ser un inconvenient. Hem de créixer en la diversitat i recordar que contra gustos no hi ha res escrit.

Buscant relleu a Feijóo?

De més verdes en maduren i no podem descartar que un impresentable arribi a ser president del govern. En tenim exemples relativament recents. No em direu que no fos ridícul ni provoqués vergonya aliena tot el que envoltava al president Rajoy. Després tenim exemples d'expresidents que també ens avergonyeixen. Només cal fixar-se en Aznar o Felipe González. 

    Amb això vull dir que malgrat no hi hagi dia que Feijóo no s'entrebanqui amb les seves declaracions, i sigui incapaç de presentar un programa alternatiu de govern amb cara i ulls, que pugui engrescar a la majoria, la majoria necessària per aconseguir el govern, no vol dir que al final no ho acabi aconseguint. Malauradament no cal nivell per assolir la presidència, sinó no hauríem tingut el reguitzell de presidents que hem tingut.

    Ahir, quan llegia les declaracions de Feijóo apuntant la possibilitat de presentar una moció de censura, no acabava d'entendre el joc. Tothom va fer números i partia, com a base de qualsevol càlcul, del concurs de Junts, amb Puigdemont al capdavant, en aquesta suma necessària per aconseguir tirar endavant la moció. S'ha d'entendre que si no sumen no té sentit presentar-la. I si necessitaven a Puigdemont, el dimoni gros, com ho vendrien als seus militants i simpatitzants que només se l'han posat a la boca per insultar-lo, i també al president socialista, que governa gràcies al fugit de la justícia?

    No em direu que els actuals dirigents polítics no ens ho posen fàcil per deixar-los de banda i dedicar-nos a una altra cosa i, evidentment, no anar a votar. Els articulistes aquests dies es fan un tip d'animar-nos a votar, pel davant i pel darrere. Ja estic d'acord que és bo que els altres no decideixin per mi, però el problema és saber a qui puc confiar el meu vot, i que sigui efectiu, productiu i significant. M'ho pinten tan malament, i els dirigents ho venen amb tanta poca gràcia, que sembla que estiguin interessats en què diumenge tothom es quedi a casa.

    Davant de tot això he arribat a la conclusió que l'alternativa de govern a Espanya no la donarà el senyor Feijóo, sinó que el PP se n'haurà de buscar un altre. No és fàcil trobar líders a sota les pedres, o inventar-ne de nous, però si realment volen tornar a la Moncloa, els caldrà picar molta pedra.

Un verificador salvadoreny?

No sé si anirà de baixa o bé l'agenda del senyor Feijóo i simpatitzants es mantindrà plena de convocatòries de manifestacions al carrer durant, al menys, quatre anys, el que dura una legislatura. De moment el PP continua sortint al carrer, amb més o menys èxit de convocatòria, amb un objectiu fixe, que és fer caure el govern socialista, i amb unes proclames que van canviant, adaptant-se a l'actualitat. Avui li ha tocat el torn al verificador salvadoreny.

Confio que a la llarga la gent se'n cansarà, però en tot cas és molt trist que es perdin pistonades per millorar la manera de governar i defensar els interessos de tots els espanyols. No és bo que la incapacitat de pactar el govern comporti aquesta actitud destructora. Perquè en el fons, l'amnistia és l'excusa que el PP pren per desgastar el govern que, a la seva manera de pensar, els ha pres la Moncloa. Ho tenien coll avall, i no ho han aconseguit.

Tot i així, s'ha d'entendre que la negociació iniciada ahir a Suïssa entre Junts i el govern espanyol, amb un avalador estranger, crispi els nervis dels patriotes espanyols. Com poden aguantar que algú de fora vingui a solucionar els problemes interns? Qui s'han cregut que són? L'orgull patri dels nacionalistes espanyols no permet acceptar ingerències foranes. Només s'ha escoltat a la Unió Europea quan els conservadors i amics seus s'han pronunciat a favor d'ells. Abans, ningú podia opinar sobre Espanya, i encara menys posar en dubte els poders de l'Estat.

Soc conscient que la pressió persistent, com una gota malaia, és difícil de suportar, i que el govern socialista i els seus militants i simpatitzants no ho estan passant gaire bé. La sort que podem tenir tots plegats és que cada vegada hi hagi més persones que s'adonin del ridícul, i dels veritables interessos dels dirigents del PP per empastifar la política espanyola. Caldrà molta paciència, tenint en compte que els catalans som un objectiu fàcil per anar-hi en contra, sobretot quan qüestionem la sagrada unitat de la pàtria.

Veurem més manifestacions, aprofitant qualsevol excusa, i escoltarem improperis de dirigents com la presidenta madrilenya, però sí que demanaria als meus polítics, els de casa, que no s'oblidin de governar i de demostrar que nosaltres som capaços d'espavilar-nos i fer alguna cosa de positiu. Ja fa massa temps que estem aturats i hem perdut el nord. Probablement amb un relleu dels governants ens en podríem sortir més de pressa i amb més possibilitats d'èxit.

L'odi i el menyspreu haurien de ser vetats en la política

El pitjor que pot passar en política és que l'odi, la ràbia, el menyspreu, i tot un seguit d'actituds del mateix estil estiguin presents en el dia a dia, tant dins de les institucions com a fora. No podem anar bé si els nostres polítics actuen empesos per uns instints grollers, primaris i sense escrúpols, perquè llavors és impossible posar-se d'acord en res. Ja no es tracta d'aconseguir dialogar, perquè el panorama no ho permet de cap manera.

El nivell que es desprèn en les intervencions dels nostres polítics al Congrés de diputats, Senat o parlaments autonòmics és molt baix i deplorable. L'altre dia parlava de la necessitat que els polítics donin exemple, i em referia sobretot en qüestió d'honradesa i transparència. També en la manera de parlar i d'opinar sobre els altres és important. Es pot ser molt crític sense arribar a l'insult i al menyspreu. Sense pretendre denigrar el contrari.

Ahir vàrem poder veure una sortida de to, infantiloide, però plena de ràbia, per part d'un eurodiputat del Partit Popular quan intentava boicotejar una entrevista d'un periodista de TV3. Els fets desqualifiquen l'autor, i el deixen al lloc que es mereix. De totes maneres no fan cap favor al conjunt del país, perquè donen una imatge molt poc edificant de persones que han estat escollides per representar-nos a les institucions públiques, en aquest cas a Europa.

Si una persona no és capaç de comportar-se amb educació i respecte no mereix ocupar un lloc de representativitat pública. Hi ha uns mínims que s'haurien de garantir i fins i tot exigir. La nostra societat hauria de ser capaç d'arraconar aquelles persones que no se saben comportar decentment i no saben acceptar la diversitat ni la discrepància. Pot ser per un sentit de culpabilitat mal acceptada, o per una incapacitat per argumentar amb elements suficients una posició que resulta difícil. Sigui el que sigui, han i hem de ser capaços de posar per davant de tot el respecte als altres, la seva feina, la seva opinió i la seva actuació, encara que no ens agradi o que puguem arribar a pensar que és anòmala i discordant.

M'agradaria pensar que la ciutadania castiga, negant-los el vot, aquells partits polítics i els seus representants, que no estan a l'alçada, que no saben defensar la seva opinió i ideologia sense haver de caure tan baix. Fan el ridícul, quan no aconsegueixen el seu propòsit, però ja han embrutat la imatge de tots plegats.

La traïció de Pedro Sánchez no ha servit per a res

Espanya és un perdedor, si més no des de finals del segle XIX. No és estrany que els diferents governs de l'estat espanyol dediquin tants esforços per assegurar-se la seva integritat, ja que de cara a fora sempre hi surt perdent. Ho han intentat amb Gibraltar, sense cap èxit, i ara tenen els problemes agreujats amb el Marroc, per la sobirania de Ceuta i Melilla.

Pedro Sánchez va trair descaradament els sahrauís, amb les seves declaracions sobre la sobirania del Marroc malgrat el compromís assumit d'un referèndum. Tot això ho va fer per tranquil·litzar les relacions amb el Marroc, després dels diferents enfrontaments a la frontera, amb algun desenllaç mortal, com tots recordem. 

El president espanyol va voler convèncer-nos que la seva decisió era en benefici d'Espanya, per tenir pau i tranquil·litat amb el país veí, però ara s'està veient que tot aquest muntatge s'està ensorrant. El Marroc, lluny de claudicar després del reconeixement de la seva sobirania sobre el Sàhara, torna a reclamar les ciutats de Ceuta i Melilla, que considera seves de ple dret.

No, la traïció del president espanyol no ha servit per a res, perquè el Marroc vol quedar-se amb les dues places, i a més culpa la policia espanyola de les víctimes mortals. Una vegada més, doncs, Espanya queda en ridícul i veu perillar la seva sobirania més enllà de la península.

Aquesta feblesa del govern socialista no és exclusiva d'ells. La història recent d'Espanya ens ha ensenyat altres derrotes, i també ridiculeses com la reconquesta de l'illot del Perejil. I aquesta feblesa segur que la faran servir els seus adversaris polítics. Vox, que es considera com el salvador de la unitat d'Espanya de la qual se senten tan orgullosos, ho aprofitarà per desaccelerà la tendència a la baixa després de les seves disputes internes.

Els catalans no aconseguirem marxar d'aquesta trista Espanya, perquè tampoc hi ha una voluntat expressa amb un suport suficient com per aprofitar les esquerdes que els governs de Madrid han tingut al llarg dels anys. I no només ens mantindrem dins de l'Estat, sinó que continuarem pagant els plats trencats, aportant diners a les autonomies que rebaixen impostos, i lluitant perquè la nostra llengua i cultura no siguin esborrades del mapa. Som víctimes dels nostres dubtes, però probablement és a conseqüència de que ja estem bé on som, sobretot quan hem demostrat que no tenim ni tan sols uns polítics aptes per dirigir amb èxit el nostre petit país. 

Una vegada més, la reincidència

Ahir llegíem la notícia de la detenció i posterior alliberament de tres persones que estaven delinquint en una pràctica que ja va sent força habitual, com és la de serrar el catalitzador d'un cotxe per poder obtenir uns diners a canvi dels minerals que incorpora, de gran valor, com són el platí, el pal·ladi i el rodi. 

La notícia no tindria gaire incidència, més enllà que la detenció va ser a la nostra vila, si no fos perquè es va repetint massa sovint i sembla ser que una de les persones detingudes ja tenia antecedents per accions similars, la qual cosa provoca indignació per la facilitat que tenen de reincidir, sense que aparentment hi hagi conseqüències.

Quan llegeixes la notícia penses que si t'ho fan a tu, només et comportarà despeses sense la satisfacció de veure que el culpable ha de fer front a aquestes despeses ni haver de pagar cap sanció per haver delinquit. Simplement se l'apunta i es confecciona una llista d'actes delinquits que servirà per a la història, però no per gaire res més.

Tinc clar que la presó no és la solució per a tots els actes delictius, però considero que com a mínim s'hauria de trobar la manera perquè les víctimes no haguessin de fer front a les despeses ocasionades pels delinqüents, que tornen a casa tan tranquil·lament, per tornar-hi d'aquí a uns quants dies.

A casa, ja fa uns quants mesos, ens varen xafar el cotxe, uns presumptes delinqüents que varen sortir corrents, deixant un total de quatre vehicles abonyegats. Qui et paga les despeses de reparació del cotxe? Doncs, te les has de pagar tu, per més assegurances que tinguis. I és així com t'indignes i malpenses de tothom, de tots aquells que actuen de manera incívica, i t'adones que la llei no els cau a sobre. Al final arribes a pensar que la llei només actua sobre les persones que normalment l'acaten.

Cal trobar la manera que l'incívic i el delinqüent no se surtin amb la seva tan fàcilment, perquè això no ajuda a la convivència, i et situa en una posició contrària als qui dicten les normes i els qui les fan complir. 

Els enxampats serrant el catalitzador d'uns cotxes aparcats a la vila, no sé si hi tornaran, però tot fa pensar que no trigaran a tornar a delinquir, ja que no acostumen a tenir gaire sentit del ridícul, ni de la vergonya, i encara menys respecten els altres. Potser al fons hi trobaríem uns problemes d'educació i mal viure, però això no treu que s'hagi de fer respectar les normes de convivència, al marge de les casuístiques de cadascú.

No em tremolarà el pols...

Aquesta semblaria que és la frase que tindria a la ment el president de la Generalitat, el dirigent d'ERC, a l'hora de fer front a la desconfiança manifesta del seu soci de govern JxCat, i en concret per mantenir la destitució del seu vicepresident. No crec que sigui aquest el final del litigi entre els dos partits polítics, però sí que és un pas important en la desfeta de la coalició de govern.

Crec sincerament que Catalunya no es mereix aquest govern i potser convindria convocar eleccions, amb l'esperança que no s'hi presentessin les mateixes persones, sinó que hi hagués un relleu de candidats. Els actuals estan cremats i generen massa desconfiança cap als ciutadans.

Tot i mantenir la meva actitud de respecte al president del meu país, sigui qui sigui, i m'agradi més o menys, haig de reconèixer que actualment faig un gran sacrifici. Jo també li he perdut totalment la confiança, i no pas pel fet d'haver destituït el seu vicepresident, que hi té tot el dret, sinó per com ha portat les coses fins arribar a la situació actual. Amb ell són molts els polítics del govern i dels partits polítics que li donen suport, que m'han decebut, i que m'agradaria que fessin un pas al costat.

No sé si, com va dir el cap de l'oposició, Salvador Illa, parafrasejant el president Tarradellas, el que està fent Pere Aragonès i els seus és el ridícul, sinó més aviat un avergonyir-nos de la situació en què han portat les nostres institucions. Hem caigut molt avall, i serà difícil recuperar el prestigi que havíem tingut. Per la Generalitat han passat presidents de tot tipus, amb errors i encerts, però crec que en aquests moments hem arribat al nivell més baix de prestigi, tan necessari per aconseguir un mínim de respecte per part de tothom. Un respecte dels administrats, però també dels estats veïns.

Desconec com acabarà aquest malaguanyat episodi, però voldria que fos ràpid per poder girar pàgina i intentar trobar una sortida que ens salvi. No, no és ridícul, sinó descrèdit, desconfiança i rebuig a uns polítics que han malmès les nostres institucions, que tant d'esforç s'hi ha esmerçat per mantenir-les vives.

No és ell sol, d'acord, però sí que és un dels principals causants de tanta desgràcia. Voldria pensar que el partit que li dona suport no és el culpable de tot, però la història ens ha demostrat que des de la recuperació de la democràcia, poca cosa ha fet de positiu, més enllà d'anar fent bullir l'olla, veure passar molts dirigents sense gaire carisma ni empenta, ni deixar el pòsit necessari per aconseguir una Catalunya triomfant. Quin desastre!

El sorprenent exèrcit espanyol

La notícia curiosa d'avui, per no dir ridícula, és la que ha proporcionat la ministra espanyola de defensa, la senyora Margarita Robles, anunciant que finalment no s'enviarien a Ucraïna els carros de combat Leopard perquè una vegada se'ls han mirat han observat que es trobaven inservibles.

Aquesta notícia, en un país normal i corrent, faria estralls perquè demostra una deixadesa inexplicable. Però Espanya és diferent, i no passa mai res. Tot és d'allò més normal i excusable. Amb aquest detall, que el govern voldrà passar per alt, demostra que el nivell de defensa del nostre exèrcit és llastimós. Sort que no hem d'entrar en guerra, perquè el ridícul que faríem seria estrepitós.

Són moltes coses les que van sumant i que fan que la ciutadania cada vegada estigui més farta dels nostres polítics. No pots confiar en ningú, i l'única cosa que salva als partits polítics és que tots pequen del mateix i per això no hi ha qui generi més expectatives que un altre. Simplement van girant i ara toca a un i després tocarà a l'altre, i així anirem seguint sense cap tipus d'esperança per a la millora del país.

Ja em direu què podem esperar d'uns i altres en un futur proper, quan veus el peu que calcen. Tots són promeses i mentides, que encara que s'atrapen no passa mai res. Si un partit és dolent l'altre encara el supera, i no tens ganes d'anar a votar, encara que al final, per sentit democràtic i de responsabilitat, col·loques una butlleta a l'urna. Immediatament després ja et penedeixes del que has votat, però ho has fet per a l'opció que et semblava menys dolenta.

Llegint la notícia he vist algun comentari que en demanava la dimissió. He pensat que en el fons som molt il·lusos. Al nostre país la gent no dimiteix. Se l'ha de fer fora i això no és tan fàcil. Ho hem vist aquesta setmana passada amb la presidenta del Parlament català. D'acord amb una llei aprovada per ells mateixos, havia de saltar, però no ho volia fer. Se l'ha hagut de fer fora, i després encara diu que la culpa és dels altres. Això és desesperant. Som adults, però a vegades no ho sembla. Quin país!

Un nou fracàs del govern

Tot fa pensar que finalment no hi haurà candidatura per a l'organització dels jocs d'hivern del 2030 a Catalunya i l'Aragó. Si més no aquesta és la sensació que es té en aquests moments, en no haver-se posat d'acord en el repartiment de les seus entre els dos territoris. 

Suposo que hi ha moltes coses a dir i opinar al respecte, i hi ha gent que té molta informació i que ens ho pot explicar molt bé. De totes maneres hi ha una cosa que penso i és que, al final, s'haurà fet el ridícul més sonat. No tant perquè no es portin a terme els jocs a Catalunya, sinó per la manera com ha anat tot plegat.

Voldria pensar que hi ha serietat en els nostres polítics, i que s'ha tractat més aviat d'una estratègia del govern de l'Aragó per deixar en ridícul Catalunya. Sabem que l'Aragó havia intentat presentar-se sola temps enrere i que mai ho havia aconseguit, si més no això és el que vaig arribar a llegir. Seria, doncs, la manera de dir que si ells no han pogut, Catalunya tampoc.

Però hi ha moltes més coses al respecte. Una part dels catalans no volíem l'organització dels jocs, perquè no ens sembla el més adient. El govern català havia tirat endavant una proposta de consulta a una part del territori, quan d'alguna manera tots en quedàvem afectats. Encara no hi havia data fixada pel referèndum que el govern ja havia iniciat una campanya mediàtica a favor dels jocs. Un resultat en contra era un fracàs del nostre govern, i per això calia fer el que fos per evitar-ho.

Finalment els jocs no es faran, no perquè l'organisme internacional consideri que la proposta no és prou atractiva i hi ha altres candidatures millors. No perquè els catalans que haurien tingut el privilegi de votar-ho en referèndum hagin dit que no, sinó simplement perquè els dos governs, o tres, no s'han posat d'acord i han estat incapaços de consensuar una proposta unitària.

La no organització dels jocs, que personalment no em comporta cap disgust, és un detall més de la incapacitat dels nostres governants de fer política, de fer créixer el nostre país i aconseguir no deixar-nos a la cua del món occidental. Ahir ho parlava sobre les renovables, però és que estem quedant enrere en tot, i no tot és culpa de Madrid. Potser sí que amb la independència aniríem millor, però molt probablement necessitaríem uns altres polítics que demostressin la seva vàlua. Els actuals tenen molt que desitjar.

No saben ni emetre el seu vot

Ahir parlava de la Reforma Laboral que es votava al Congrés de Diputats, però encara no se sabia quin seria el resultat final, atès que hi havia dos vots dubtosos, els d'Unió del Poble Navarrès, que la direcció del partit els obligava a votar-hi a favor, però els diputats no ho tenien prou clar. Després de la votació han sorgit molts comentaris, perquè el cert és que tot plegat és vergonyós.

Finalment els dos diputats navarresos hi varen votar en contra, però la reforma va tirar endavant per l'error que va cometre un diputat del PP, que va votar telemàticament i es va equivocar. Ho podríem titllar de ridícul, però jo penso que és més greu. Tenia sis hores per votar, des de casa, i es va equivocar, encara que després el partit polític ha denunciat que va ser un error informàtic.

El cas és que, segons he llegit, el diputat va sortir corrent de Càceres fins a Madrid, per intentar votar presencialment i anul·lar el vot erroni telemàtic. Va arribar tard i les portes del Congrés estaven tancades, perquè ja havia començat la votació, i així ho marca la normativa interna de funcionament.

Els ciutadans s'indignen, perquè el PP, en lloc de culpar el diputat pel seu error, i fer-lo fora, donen la culpa als altres i fins i tot a la informàtica, abans d'assumir l'error. És possible que un senyor diputat sigui tan calamitat com per no votar correctament una votació tan important per al seu partit?

No és estrany que cada vegada hi hagi més desconfiança i desmotivació de la ciutadania vers els polítics i la política. Estem mantenint una colla d'inútils que no saben fer la seva feina, fins i tot la més simple, com és la de votar. Avui a Planta Baixa de TV3 han ensenyat com funciona el programa de votacions i dona una segona oportunitat abans d'enviar el vot emès, per comprovar que ho estàs fent bé.

Si va agafar el cotxe i va marxar de Càceres fins a Madrid, no va ser perquè el programa informàtic estava malament, sinó perquè posteriorment es va adonar del seu error. La jugada li va sortir malament, i ara el PP diu que es queixarà al Tribunal Constitucional. Suposo que es refien que una vegada més, els doni la raó. El ridícul, però, ja està fet.

El ridícul de la mesa del Parlament català dona per a un altre article.

Falta sentit del ridícul

Aquests darrers dies han estat notícia declaracions del presidenciable del PP, Pablo Casado, que més aviat el posen en ridícul, tot i que en política sembla que s'ha perdut el sentit del ridícul des de fa temps. Casado té un front obert dins del partit que posaria en perill el seu lideratge, i això potser el fa ser més actiu, la qual cosa no el beneficia.

Sembla que els polítics han d'entendre de tot i per això parlen de tot, però t'adones fàcilment que hi ha molta ignorància, i aquesta és molt atrevida. L'altre dia parlava del sol, com energia renovable, i pretenia ridiculitzar el president espanyol dient que a les 8h del vespre no hi ha sol. Crec que les seves pròpies paraules el deixen en la posició que es mereix. 

Això, quan no menteix descaradament per defensar la seva posició, i guanyar punts a l'hora d'enfrontar-se amb el seu adversari, el PSOE. Avui, precisament, ens donaven els resultats de la darrera enquesta del CIS, on ambdós partits baixen en intenció de vot, però els socialistes continuen en primer lloc. La mala notícia, al meu entendre és que Vox es mantingui en la tercera posició. No diu res de bo per al nostre país, i no és una disculpa pensar que en molts altres països l'extrema dreta hi és present.

Falten molts mesos per a les eleccions generals, i per tant els discursos d'ara del líder del PP s'han d'entendre més en clau interna, per destacar per sobre d'Ayuso, i al mateix temps intentar anar desgastant el govern, d'una coalició que amb empentes i rodolons va avançant, amb una líder de Podemos que ha guanyat terreny a nivell personal.

La llàstima de tot plegat és que per més ridículs i corruptes que siguin els nostres polítics, aquests aconsegueixin presidir un govern d'un país. No hi ha una relació directa entre capacitat i honorabilitat per un cantó i èxit electoral per l'altre. No és qüestió de gustos, sinó de manca d'esperit crític dels electors, que sembla que ens acontentem amb qualsevol cosa.

Puigdemont continua en llibertat

Una vegada més el jutge Llarena ha perdut la batalla. No sé si al final guanyarà la guerra, però de moment sembla ser que les coses no li acaben de sortir prou bé. Reconec que no sé massa què està passant, ni què pretenen els jutges espanyols, i els tribunals corresponents, en la seva baralla amb la justícia europea, però mirat des de fora, per una persona que no hi entén, sembla que fan una mica el ridícul.

Està clar que la motivació principal dels jutges espanyols és la venjança contra uns fets que no haurien volgut que haguessin passat mai, i contra el fet que Puigdemont pugui bellugar-se tranquil·lament per Europa sense aconseguir que no l'extradeixin a Espanya, per castigar-lo severament.

No sé si al final Llarena i companyia aconseguiran que Puigdemont s'assegui davant la justícia espanyola i sigui jutjat per sedició. El procés és molt lent i llarg i diria que els advocats que assessoren el president estan força assabentats de tot plegat. Això desespera la dreta espanyola, i també al PSOE, encara que aquests darrers ho dissimulen. Espanya voldria castigar l'atreviment de Catalunya, en la persona del president, i no té cap mania a l'hora de fer el ridícul i perdre pistonades. Els jutges espanyols tenen a favor els fanàtics que ataquen tot allò que té a veure amb Catalunya, i el president Puigdemont n'és un clar exponent.

Procuraré llegir a fons les notícies relacionades amb la sentència de la jutgessa italiana, i poder entendre per què ha deixat en llibertat Puigdemont, encara que sembla ser que estava cantat que això és el que acabaria passant. També m'agradarà entendre quin és el futur immediat en tot aquest procés, i fins quan Puigdemont tindrà llibertat de moviments per Europa, mig rient-se dels jutges i polítics espanyols, que els tremolen les dents de ràbia.

Espanya perd la partida

Avui he llegit les cròniques del partit que va jugar la selecció espanyola contra la kosovar, on el punt d'interès no està en el desenvolupament del joc ni en el resultat, sinó en el tracte que es va retre al representant de Kosovo. 

No cal dir que m'afegeixo a la gent que ho titlla de ridícul. Així és com ha d'actuar un país per no acceptar la realitat. Quina estupidesa més gran! Està més clar que l'aigua que el no reconeixement del país és en prevenció a possibles reaccions pel cas de Catalunya. Aquesta manera d'obrar demostra no tan sols la ridiculesa de qui la practica, sinó també la debilitat dels arguments per defensar-la.

No vaig mirar el partit de futbol, ja que el lloc que ocupa la selecció espanyola en el meu racó de preferències és massa avall. He llegit que varen guanyar, i que aquest era el resultat més lògic, vist el nivell d'ambdues seleccions, però si ens fixem en l'actitud del govern i en conseqüència dels mitjans de comunicació espanyols, qui va perdre la partida va ser Espanya i els seus polítics i mitjans de comunicació.

Està molt clar que mani qui mani a Espanya, ja sigui la dreta o l'esquerra, el comportament sempre és el mateix, i no és digne de formar part de la comunitat europea. Semblem un país subdesenvolupat, sense possibilitat d'emmirallar-nos amb els altres països europeus. L'eslògan famós del franquisme "Spain is different" es manté amb més força que mai. Pena!

L'atac d'ira de Borrell

Com ja ens té acostumats el senyor Borrell, després de fer el ridícul a Rússia i que uns quants diputats li demanessin la dimissió per com havia gestionat la visita, ara s'ha enfadat i vol venjança. Amenaça Rússia amb dures represàlies i sancions. Que tremolin!

El seu orgull no pot suportar que ningú es burli d'ell i el deixi en ridícul. És massa bo com per caure en descrèdit davant de tothom. Ell ho ha fet bé i són els altres els dolents. Aquest és el preu que es paga per permetre que personatges com el senyor Borrell arribin a ocupar càrrecs d'alta responsabilitat a nivell europeu.

A nosaltres ens va deixar tranquils quan va marxar a Brussel·les, i ja ens està bé que el tinguin entretingut. No volem pas que ens el retornin. A més s'ha hagut d'empassar la bufetada dels presos polítics catalans, que tant mal li ha fet sempre i que tant d'odi li ha desencadenat.

Anava molt decidit a alliçonar els russos pel que havien fet a l'opositor que havien intentat matar enverinant-lo, i que ara tenen a la garjola, però no s'imaginava que li sortirien justament amb els presos polítics que, es cregui el que vulgui, li posa el dubte al cos.

De totes maneres, que no pateixi. Els representants de la Unió Europea el salvaran. No els interessa provocar cap crisi interna i el defensaran. Només haurà estat una mala estona que li hauran fet passar, però suficient com perquè s'enrabiï i vulgui ara descarregar tota la mala llet contra els malvats russos. Estarem amatents al serial!

Ratllant la ridiculesa

No sabia si riure o plorar, però he trobat molt ridícul el reclam del PDeCAT sobre el vot útil. Cada vegada que hi ha eleccions surt el tema del vot útil. És una manera de demanar a la gent que et votin perquè el seu vot serà útil, a diferència si ho fan a altres, però aquesta vegada no podria ser més curiós. 

Ara resulta que un partit que té moltes probabilitats de no entrar al Parlament, per no aconseguir el mínim del 3%, demana el vot que considera vot útil. Jo més aviat hauria dit que era inútil que es presentessin i que perjudicava més els interessos d'altres agrupacions semblants, sense que ells en poguessin treure rèdit, però resulta que no, es veu que votar-los és convertir el nostre vot en útil. I això ho demana qui va ser president de la Generalitat.

Les campanyes electorals cada vegada són més penoses i ridícules. No en tenim prou en haver d'aguantar els polítics durant quatre anys, estiguin al govern o a l'oposició, que cada quatre haguem d'escoltar discursos buits de continguts, plens de falses promeses i encara que et diguin que si vols ser útil, els ha de votar a ells. Ho necessiten per no quedar despenjats del tot!

No sé si aconseguiran entrar al Parlament, però en tot cas em sap greu per persones com Andreu Mas-Colell, a qui respecto i valoro moltes de les seves aportacions, però penso que estan confonent les coses. La ciutadania no necessita aquestes disputes fratricides que no porten enlloc, i que en tot cas beneficien altres forces polítiques molt a les antípodes seves.

Si mai he cregut en el vot útil, penso que aquesta vegada, el reclam publicitari del PDeCAT fa riure, per no plorar, i els desitjo molt sort, que no sé si es mereixen, i en aquesta tessitura hi podem col·locar molts altres partits polítics que entren en la baralla.

I aquests volen que els tornem a votar...

Si així ho volen, que no dimiteixin, però que no es tornin a presentar! Això seria el que demanaria a l'actual govern de la Generalitat. No es pot fer més el ridícul, i el problema és que nosaltres en paguem les conseqüències.

Avui els consellers i conselleres d'ERC s'han aixecat de la taula de la comissió de crisi del govern. Quina manera de treballar per a nosaltres! Així ho solucionen tot, amagant-se, retirant-se enlloc de donar la cara. Em fa vergonya tenir aquests governants. Durant molts anys m'he avergonyit de ser espanyol, però ara m'està passant el mateix amb Catalunya. No ho poden fer pitjor!

El més trist de tot, i això ja ho he comentat més d'un dia, és que ens trobarem en unes eleccions on s'hi presentaran els mateixos personatges. Pere Aragonés es pot presentar amb la cara ben alta després de tot el que està protagonitzant? Voldria pensar que els actuals consellers i conselleres no tindran la gosadia de presentar-ser per a un nou mandat. Segur que estic equivocat, i que veurem les seves cares als diaris. No hi ha ningú més?

No tenim ningú més que es pugui presentar a les eleccions amb un mínim de garanties que ho pot fer mitjanament bé? Diuen que s'han aixecat de la taula perquè els altres han filtrat la informació. Els altres diuen que no és cert, i així estem com sempre, carregant-se mútuament les culpes.

El problema no és tant qui ha filtrat la informació, com la seva incapacitat per prendre mesures raonables i que tinguin en compte la gent. És molt fàcil prohibir, i molt difícil compensar les prohibicions. Si no hi ha diners per compensar les pèrdues, que siguin més cauts a l'hora de prendre les mesures.

Es fa molt llarga l'espera a les noves eleccions, amb la por que no aprenguem res i els tornem a votar. Diuen que ERC són els més ben valorats... com deuen ser els altres!

Un govern farcit d'ineptes

Cada vegada funcionem pitjor. Tenim un govern que no n'encerta ni una i, amb el temps, en sorprèn més la ineptitud dels seus consellers i conselleres. Avui es carregaven les culpes entre ells, m'imagino que en veure que fan tan malament les coses, i voldria entendre que avergonyits. O no se n'han adonat? No han vist que pitjor no ho podien fer?

I no em refereixo a problemes informàtics que ningú no desitja i a vegades no es poden preveure, però sí que hi ha plantejaments que són ridículs i una mostra clara de la incapacitat de dirigir ni un govern ni una empresa, per modesta que sigui.

A qui se li acut oferir deu mil ajudes quan hi ha cinc-cents mil candidats? I a més oferir-les als primers que hi arribin! Què esperaven que passaria? Tan talossos són els nostres consellers? Aquest conseller de treball ja fa temps que hauria d'haver dimitit, però al nostre país aquest verb no es conjuga!

No li fa vergonya presentar aquestes propostes? Es veu que no té sentit de la vergonya. Però és que això és un insult! És riure's dels autònoms, burlar-se d'ells. Si tinguessin aquest mínim de decència que se'ls hauria de suposar, correrien a dimitir. Però no ho faran, i aquesta no serà la darrera pífia que muntaran. 

L'administració pública en mans d'aquests polítics no pot funcionar pitjor, o potser sí! I això ho fan a costa de la supervivència de molts professionals, que es poden veure obligats a tancar els seus negocis i sortir a pidolar!

Estic indignat, i això que a mi no m'afecta personalment, però intento posar-me al lloc dels autònoms, i no puc aguantar tanta inutilitat i desvergonyiment dels nostres polítics. Sisplau que plegui algú, que algú demostri tenir un mínim de dignitat. No n'hi ha prou en demanar disculpes, s'ha de dimitir!