De sorolls, molèsties i respecte als altres

L'altre dia em comentava una família d'Arenys que estaven farts de patir el soroll continuat, més accentuat els caps de setmana, i que ho havien intentat tot per tal de resoldre-ho, però que no se n'havien sortit. És cert que es troben en un punt molt concorregut, els vespres, amb molts bars i restaurants, que a l'estiu tenen les terrasses de fora ben plenes, i l'hivern no ho tenen prou insonoritzat per a estalviar les molèsties als veïns.

El primer que varen fer va ser aïllar bé les finestres. Avui és més usual col·locar tancaments amb doble vidre i ben estancs. Abans això era impensable, i moltes famílies han hagut de fer la reforma. Malgrat la inversió i la millora, no van aconseguir aïllar-se del soroll.

Han parlat amb els responsables dels establiments per intentar que facin pedagogia entre els seus clients, i també, per la seva part, abaixin la música i insonoritzin millor el seu local. Tampoc ha donat bons resultats. 

L'Ajuntament és conscient d'aquesta realitat i té una ordenança que regula els sorolls a la via pública, als establiments oberts a la gent, i als domicilis particulars. El fet de bordar dels gossos és un motiu de moltes queixes i denúncies, i em consta que la policia ha aixecat acta en algunes visites a domicilis particulars. Quan es tracta de negocis sembla que l'Ajuntament és més reticent a intervenir, però estic convençut, no en tinc dades, que també han rebut queixes i probablement han visitat els establiments denunciats.

Entenc que el tema és molt complex, i requereix la col·laboració de tots. Per una banda, cal més sensibilitat i respecte als veïns. Saber posar-se a la pell dels que pateixen les molèsties. Les ordenances han de ser-hi per ser exigides i respectades, i si fa el cas, per denunciar i multar qui les incompleix. Al mateix temps, però, han de ser clares i entenedores. L'ordenança en qüestió, que és molt tècnica, no hi ajuda, prou.

Viure en societat no és fàcil. Tothom ha de tenir la llibertat de moviments, però sense trepitjar l'altre. Els establiments han de fer el seu negoci, perquè també els necessitem, però no pot ser a qualsevol preu, no tenint en compte que al costat hi ha una família que, quan arriba a casa, necessita pau i tranquil·litat.

I no ens oblidem de les motos, amb un tub d'escapament manipulat, que fan fimbrejar els fonaments; els que improvisen espais nocturns de xerinola, i qui li agrada eixordar-se amb la música al màxim volum, i els finestrons oberts. En el fons, en totes les circumstàncies, el sentit comú i el respecte als altres és la clau de l'èxit.

Pixar on no toca!

Avui a les xarxes socials he vist que algú havia enganxat un cartell denunciant els incívics que tenen gos i embruten els nostres carrers impunement. Són moltes les actituds inapropiades d'unes poques persones que molesten a la majoria. No és tan difícil comportar-se i intentar mantenir nets els nostres carrers. No hem d'esperar que el nostre Ajuntament ens netegi la brutícia dels carrers, sinó que hem d'evitar d'embrutar-los nosaltres.

Es repeteixen en el temps les queixes per no recollir les caques del gos o per pixar on no toca. Cada vegada hi ha més persones que surten a passejar el seu gos amb una ampolla d'aigua per regar per sobre dels pixums, però el que molts no saben és que no es pot deixar pixar el gos a qualsevol lloc, encara que després s'hi tiri aigua. 

Per començar ha de quedar clar que està prohibit pixar a les façanes de les cases. Això ho diu la normativa vigent, i a més és de sentit comú. Passant-hi aigua per sobre no se soluciona el problema, i això tothom que passeja un gos ho hauria de saber.

De la mateixa manera que s'està fent una campanya explicativa sobre el reciclatge de les deixalles i la implantació del sistema de recollida de la brossa del porta a porta, seria bo que també s'endegués una campanya explicativa de com s'ha de comportar una persona que passeja el seu gos per la vila. Ja sé que ho diu molt clar el reglament corresponent, i que tots tenim l'obligació de conèixer-ho, però no està per demés un recordatori amable, per després buscar la manera que tothom en faci cas.

Una vegada més hem de parlar de comportaments a la via pública, i semblaria que això ja ho hauríem de tenir molt clar des de sempre, ja sigui perquè ens ho ensenyen a casa, o perquè tenim prou coneixement com per saber què està bé i què no.

Viure en societat no és difícil si tens clara una consigna: no vulguis per als altres allò que no vols per a tu mateix. Oi que no t'agradaria que es pixessin a la façana de casa teva, encara que després te la ruixin amb aigua? Doncs no permetis que el teu gos ho faci a la façana d'un veí qualsevol de la teva vila. Respectem les coses de tots, respectem les coses dels altres.

L'excés de soroll i la convivència

Avui havia decidit que parlaria del soroll, suposo pel fet que havia llegit al diari ARA tot un reportatge sobre sorolls i les dificultats per viure a diferents ciutats del món per culpa del soroll, ja sigui del trànsit rodat o de l'oci nocturn, sobretot ara que s'han pacificat diferents zones de la ciutat i la gent acostuma a sortir a prendre alguna cosa en terrasses, compartint l'espai amb veïns que hi tenen la casa, alguns dels quals intenten dormir.

El tema és interessant perquè ens afecta a tots, si més no els que vivim en pobles i ciutats, però sobretot aquelles persones que viuen en ciutats turístiques o que s'ha convertit en tradició sortir al carrer i prendre la fresca tot prenent alguna cosa. La convivència no és fàcil i en situacions com aquestes pot arribar a ser molt problemàtica.

Quan anava a escriure sobre el tema m'he trobat amb la notícia d'una periodista de casa nostra que havia fet pública una queixa que s'havia trobat a la porta de casa seva i es referia al soroll que provocaven els seus fills, molestant, segons l'escrit a mà, la pau i tranquil·litat del veïnat. La notícia venia acompanyada de bona quantitat de comentaris que lluny de donar la raó a la periodista, justificaven l'escrit del seu veí o veïna.

Penso que la periodista en qüestió s'ha equivocat a l'hora de publicar l'escrit i sobretot a l'hora de criticar els seus veïns i sobretot quan els engega a la m. Penso que tot és qüestionable i s'ha d'analitzar a fons i conèixer què hi ha de cert i també el nivell de soroll i molèsties que poden ocasionar els seus fills, però d'entrada haig de suposar que els veïns poden arribar a estar molestos amb ella i els seus fills, si de veritat els crits, encara que sigui arran dels seus jocs infantils, són tan sorollosos que trenquen la pau que tots volem per a casa nostra.

Sempre he dit que és molt trist quan una família no pot tenir un nivell d'intimitat i tranquil·litat a casa seva. A la via pública es fa difícil la quietud i és per això que molts anhelem arribar a casa i poder descansar, també de sentir el soroll viari. Quan això no és possible a casa, ja sigui perquè el carrer és massa sorollós o perquè tens uns veïns que no respecten el silenci o no són prou curosos a l'hora de bellugar-se i relacionar-se familiarment, és de plànyer i pot justificar la queixa, sobretot si aquesta es fa de manera educada i sense insultar ningú.

Al marge de l'anècdota d'aquest escrit, penso que tots plegats hauríem de mirar de resoldre els problemes que l'excés de soroll provoca a les persones. No és bo estar tot el dia i nit intentant aïllar-te de l'excés de so, perquè tots necessitem de moments de silenci. Tot el que els nostres governants puguin fer per minorar el soroll i procurar espais de silenci, sobretot a la nit, serà benvingut i afavorirà d'alguna manera la bona convivència que, precisament ara, tenim força en perill.

Tot sigui per aconseguir una vila més neta

He llegit al web de Ràdio Arenys que aquesta passada nit l'empresa L'Arca del Maresme ja ha començat a gestionar la recollida d'escombraries, encara sense que es faci efectiva la recollida porta a porta a tota la vila, sinó que això començarà a la tardor, després que l'Ajuntament iniciï una campanya de difusió i explicativa sobre la manera de treure la brossa de casa.

Cal desitjar molt encert a l'empresa i també a l'ajuntament perquè hi ha molta feina a fer, i hem de dipositar moltes esperances en la campanya del mes de juny per veure si som capaços, els arenyencs, de fer bé la feina, ser més cívics i endreçats i deixar de donar mal exemple als visitants.

Aquest matí hem fet una escapada a la veïna població de Sant Pol, i una vegada més he pogut comprovar que els altres municipis estan més nets que el nostre. M'imagino que és gràcies a un millor servei municipal, però sobretot a un millor comportament de la població a l'hora de mantenir nets els carrers i places.

Suposo que us podeu imaginar la ràbia que t'entra quan t'adones que és possible tenir el poble net, sense brossa ni deixalles, ni plàstics ni papers pel carrer. A la nostra vila ni tan sols som capaços de mantenir nets vials que acostumen a ser visitats per forasters, com ara la pujada del camí de la Pietat.

La regidoria de serveis municipals té un repte molt important que nosaltres no li posem fàcil. Tan sols deixant de llençar papers i plàstics, i també paquets buits de tabac, no col·locant bosses de brossa a les papereres, o deixar de treure mobles vells posant-los a la primera cantonada que ens ve de gust, ja n'hi hauria prou perquè els nostres carrers fessin més goig.

Entenc que qui acostuma a comportar-se com a bon vilatà està fart de llegir comentaris sobre brutícia, i en canvi són els incívics i barroers els que ni tan sols hi paren atenció. Cal que tots siguem curosos a l'hora de passejar per la via pública i, sense posar el nostre físic en perill, recomanar qui no es comporta, que canviï d'actitud. A veure si aquest 2022 és un punt d'inflexió per a la netedat de la nostra vila, i ens podem posar una medalla tots plegats per haver aconseguit fer un pas endavant.

Incivisme o delicte?

Arran de la crema intencionada d'un vaixell, aquest cap de setmana al port d'Arenys de Mar, s'ha parlat d'incivisme. Probablement aquest és un qualificatiu que podríem emprar, encara que jo ho titllaria de més greu. Incendiar un vaixell no és un simple acte incívic, sinó que cal pensar en delicte. No podem permetre que els incívics puguin arribar a aquests extrems. 

És cert que arreu hi ha incivisme, i a Arenys de Mar també ho podem constatar. Fruit d'aquest incivisme ens trobem amb una vila bruta i desmanegada que el nostre govern municipal es veu incapaç de resoldre. No els podem culpar dels actes, però en tot cas sí que és imputable la seva no-resposta a uns fets que es repeteixen des de fa massa temps.

Observar com joves esbotzen capses de cartró pel carrer sense to ni so, i són incapaços de deixar-ho endreçat, és molt trist. Algú podrà dir que això ha passat sempre. Permeteu-me que digui que ara és molt pitjor, amb el risc que se m'acusi de persona gran que pensa que el passat era millor que l'actualitat.

Les famílies han renunciat a l'educació dels fills, com també varen renunciar a la neteja de la via pública, esperant que ho facin uns altres, però, i això és el més greu, descuidant la pròpia educació i respecte a l'entorn. 

El que ha passat al port de la nostra vila aquest cap de setmana és greu i, com ja he dit, no catalogable com a incivisme, però és cert que es detecten actes incívics, cada vegada més presents i sense que els culpables en rebin les conseqüències. Podem exigir molt als nostres governants, però no podem oblidar que nosaltres hem de ser coresponsables del bon fer. Sense la nostra complicitat es fa impossible mantenir una vila, un país net i endreçat, on faci goig de viure.

Imagineu-vos per un moment que esteu ensenyant la vila a uns amics que venen de fora. Feu una passejada pels nostres carrers i places... segur que us avergonyirà adonar-vos de l'estat en què es troben. Potser si fem aquest exercici, ens ajudarà a canviar la nostra manera de tractar l'espai públic, i ens vindran més ganes de col·laborar en mantenir-ho més net i endreçat.

Aprendre a estimar

Des de fa temps hem deixat d'aprendre a estimar. Un fet tan simple que té gran abast. Estimar és la solució a molts mals, també a l'incivisme. Recordo que els meus pares m'ensenyaren a comportar-me a la via pública, respectant els altres, sobretot els més grans, i la base de tot era l'estima cap a les persones, les veïnes, les menys afavorides.

Al cap dels anys entens que estimes els altres quan defenses comportaments cívics a la vila, quan et fa mal veure que els altres l'embruten, sense que els vegis preocupats. Estimar també vol dir això. I la història, i la geografia, el país...

Una tradició, que no s'ha perdut encara que probablement sigui minoritària, era l'escoltisme, els grups d'esplai, les sortides organitzades a la natura, on s'ensenyava respectar les persones, però també les coses. Ja em crec que encara t'ho pots trobar, però abunda més l'incivisme, l'avorriment, el no saber en què dedicar el temps... I és potser això el que fa que hi hagi gamberrisme, actes incívics, i fins i tot delictius.

I això s'aprèn a l'escola, però també i sobretot a la família. Hem renunciat a l'educació dels nostres fills, i fins i tot els hem aviciat a l'excessiva competència, a menystenir el perdedor, a fer-ne escarni. Reivindico, doncs la necessitat que recuperem l'exercici de fer aprendre a estimar, no només els nostres, sinó també aquells que són diferents. A estimar l'espai públic i sentir-nos orgullosos de mantenir-lo endreçat. A treballar perquè la vida pública sigui harmònica, sense estridències i justa per a tothom.