Nou model de finançament

Avui, el Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) ha avalat un nou model de finançament pactat pel govern espanyol i ERC, que només ha rebut el suport de l'Estat i les comunitats de Canàries i Catalunya. Totes les comunitats governades pel PP o el PSOE hi han votat en contra. Per què? Per què els perjudica? No! Simplement perquè el govern espanyol ho ha pactat amb els independentistes.

Llegint la notícia sona bé. Caldria que m'ho mirés bé per opinar. Sembla que Junts no hi està d'acord, bàsicament perquè voldria que Catalunya gestionés la recaptació de l'IRPF, tal com ERC havia exigit per pactar el govern del president Illa, però que sembla que ha cedit. Què passarà?

El següent pas és que el Consell de Ministres ho aprovi i després es discuteixi al Congrés de Diputats, que ho ha d'aprovar, s'entén que amb l'ajuda de tots els grups parlamentaris que donen suport al govern, entre els quals hi ha Junts. Què passarà?

El tema del finançament forma part d'aquells elements de la cançó de l'enfadós. Quants anys fa que se'n parla? Per què no s'arriba a cap acord? Semblaria que ara, amb la cessió d'una part important de diners de l'Estat a les comunitats autònomes hauria de tenir l'aval d'elles, però... què carai passa?

Sabeu aquella anècdota de qui, després de prometre-li tot el que demani, amb la condició que al seu adversari li donarà el doble, acaba decidint que li tregui un ull? Doncs una mica la cosa va per aquí. Si amb el pacte hi surt guanyant Catalunya, no interessa. Encara que sigui beneficiós per als altres. Així estem.

Recordeu allò de "A por ellos!"?, o de les garrotades al menor que portava l'estelada al voltant del camp de l'Elx? Doncs tot va del mateix costat. No ens estimen, però no ens deixaran marxar!

Podrem invertir?

La web de Ràdio Arenys es fa ressò de l'acord del Consell de Ministres d'ahir dimarts que permetrà que les entitats municipals puguin utilitzar el superàvit de 2025 per a inversions sostenibles i polítiques d'habitatge, que no ho limita a l'exercici passat, sinó que ho fa extensiu als exercicis fins al 2029. Unes inversions que podran ser plurianuals, és a dir, que el superàvit de 2025 no s'haurà d'executar necessàriament aquest any, sinó que es podrà fer durant els quatre anys següents.

Tot i que l'acord l'haurà de ratificar el Congrés de Diputats i que cal mirar bé la lletra petita per tenir clar quina mena d'inversions es poden incloure, la notícia és positiva i rectifica o allibera unes restriccions absurdes que impedien que ajuntaments sanejats poguessin invertir i haver de retenir milions al banc sense poder-los invertir en temes tan importants com el clavegueram o l'enllumenat públic, dos elements problemàtics a la nostra vila.

Si es confirma la notícia caldrà demanar al govern municipal que planifiqui les inversions a realitzar i d'aquesta manera desencallar uns temes que sense sentit comú estaven aparcats per la normativa vigent.

És bo explicar-ho a la gent perquè el desconeixement afavoreix comentaris i crítiques que no hi serien si tots tinguéssim la informació al moment. Per la nostra part hem de ser proactius i cercar sempre les fonts correctes que ens ajudin a entendre el funcionament de les institucions públiques i de la societat en general.

Comencem a fer els nostres càlculs i previsions, esperant que tot això es confirmi i puguem disposar del romanent que any rere any s'ha anat ampliant.

Plaga de senglars

Llegia aquesta tarda la notícia de la web de Ràdio Arenys sobre les destrosses que fa el senglar als conreus de la zona. És bo aturar-s'hi una estona perquè només les persones afectades ho poden explicar i entendre, però en el fons tots en sortim perjudicats.

A casa ho tenim molt clar i s'ha lluitat molt per evitar que tota la feina d'un any se'n vagi en orris després de la vandalització d'una manada de senglars. Són un perill a les nostres carreteres i un greu perjudici per als nostres agricultors.

Reclamen mesures al govern i sé que no té fàcil solució, però segurament que es podria trobar la manera de minorar els efectes d'aquesta invasió de senglars. Aquí són els senglars i cabirols, i en altres contrades els conills. El problema el tenim a sobre i no es tracta de trobar mesures preventives, sinó de reparació i eliminació de la plaga.

Crec que l'Administració hauria d'obrir canals de finançament per fer front a les despeses que s'originen a l'hora de fer els tancaments i barreres per evitar l'entrada del senglar als camps. Això, paral·lelament a buscar solucions per reduir el nombre de bèsties que campen lliurement pel territori.

El finançament dels ajuntaments?

Ara que el tema del nou model de finançament de les autonomies està a les primeres pàgines dels diaris, permeteu-me que insisteixi una vegada més en la necessitat de millorar el finançament dels ajuntaments.

És una llàstima i al mateix un greu problema que la qüestió del finançament de les administracions de l'Estat espanyol estigui encallat des de fa tants anys, tot i que se'n parli de manera continuada. Un mal finançament provoca manca d'inversions i pèrdues d'oportunitats. Si no hi ha diners no es pot invertir i sense inversió el municipi, l'autonomia, el país, no avancen.

No entraré a valorar el model de finançament que ha presentat el govern espanyol ni les reaccions dels diferents partits polítics perquè entenc que es tracta més d'una lluita entre partits que no pas un treball per millorar el model i posar-ho en pràctica. Només deixeu-me dir que tots tenen part de raó, i el que caldria és asseure's seriosament a trobar la manera de posar en marxa un sistema de finançament just i d'acord amb la realitat actual.

Com deia, però, al començament, em preocupa molt el mal finançament de l'administració local. Segurament que hauríem d'analitzar altres elements tant o més importants, com podria ser la capacitat de gestió dels seus dirigents polítics, la formació contínua dels seus treballadors i la dimensió de la majoria dels municipis i els seus òrgans de gestió. Això és un tema molt delicat, que toca moltes fibres i que sempre que s'ha intentat fer alguna proposta, algú n'ha sortit escaldat.

L'administració local, la més propera al ciutadà, té un seguit de reptes i ha de donar la cara a moltes necessitats que no estan prou finançades i, per tant, queden sense satisfer, algunes de les quals són realment greus. Abans s'han instal·lat entrebancs i malfiances que no pas recursos per gestionar el municipi. És cert que en el cas de la Diputació de Barcelona s'ofereix un bon assessorament i també aportació econòmica, però no és suficient. Cal analitzar a fons quines són les competències municipals, també aquells conceptes que sense estar regulats a la pràctica esdevenen competència local, i quantificar-ne el cost, per aconseguir els recursos necessaris per fer-hi front.

L'espai que dedico al meu post diari és insuficient per tractar a fons un tema que és capital i que caldria abordar d'una vegada. Proposo un debat al respecte, amb professionals i experts en el tema, per il·lustrar-ho i fer-ho entenedor a la ciutadania que, finalment, són els perjudicats directes d'aquesta anomalia.

Darrera setmana d'agost

A les acaballes del mes d'agost es comencen a veure els preparatius per a l'inici del nou curs. És cert que no tothom s'ho planteja de la mateixa manera. Els escolars són els que amb més raó tenen el mes de setembre com a referent de l'inici d'una situació nova. Tot, o pràcticament tot, és nou i des del primer dia es va teixint el que culminarà a finals de juny.

La majoria d'empreses també comencen el mes de setembre després del parèntesi de les vacances estiuenques. Algunes han tancat, d'altres han tingut l'alternança de treballadors gaudint del repòs de l'estiu i el ritme no ha estat el mateix. La interrelació entre les empreses és un reflex clar que els mesos de juliol i agost l'activitat no segueix el mateix ritme.

Hi ha negocis propis de l'estiu que, en canvi, veuen el final de mes com la cloenda de la seva activitat. La seva activitat principal o fins i tot la seva única activitat temporal. Tanquen la paradeta fins a la temporada vinent. 

Hi ha, però, excepcions. Cada vegada s'allarga l'esperança de vida i hi ha més persones jubilades amb mobilitat i ganes de continuar la gresca. Per aquestes persones el canvi no és tan sobtat, o si més no ens el mirem més d'esquitllada. És cert que no és el mateix estar envoltat d'estiuejants i gent de vacances, però el calendari no és el principal desencadenant de l'activitat. Això no impedeix que si vius una mica al ritme de la societat que t'envolta, et sentis condicionat i, d'alguna manera, també experimentis un canvi en el teu comportament.

Les picabaralles polítiques al nostre país no han descansat aquest estiu i han mantingut una activitat frenètica, sobretot al voltant dels maleïts incendis. La pressió del PP per aconseguir que el president del govern espanyol tiri la tovallola s'ha mantingut i cal preveure que anirà en augment a l'inici del nou curs. Quant a casa nostra, tot fa pensar que estem igual que abans de l'estiu. Les promeses de millor finançament, el reconeixement del català a les institucions europees o el traspàs de Rodalies estan allà on eren i no hi ha previsió que s'acceleri més del compte. Una vegada més els partits independentistes s'han deixat prendre el pèl. Cosa que era de suposar.

Quina mandra!

He estat una setmana pràcticament desconnectat del món. No de tot el món, sinó que m'he concentrat en la situació de l'Orient Mitjà, i molt concretament en les conseqüències del genocidi d'Israel sobre els palestins de Gaza, a països del seu voltant. Ara, retornat a la vida que em toca, haig de confessar que em fa molta mandra recuperar la situació política del meu país.

Acostumo a llegir les notícies del dia per escriure el meu post, i us haig de dir que avui mateix no he pogut ni llegir un paràgraf de tot el que s'ha escrit. M'he quedat amb els titulars i ja n'he tingut prou i massa! Encara parlen del finançament. Per una banda, llegeixes que Junts i ERC no es fien dels socialistes, i per l'altra que el PP i Vox estan movent fils per evitar que ens regalin res. De fet, no es tracta de regals, sinó d'allò que seria just, comptant que no ens deixen ser independents.

Pel nombre de lectors que tinc, en funció del tema que tracto, també arribo a la conclusió que no soc l'únic que em fa mandra parlar de política i repetir una vegada i una altra, com la cançó de l'enfadós, si el pacte deia això o allò, de si ens estan prenent el pèl, com sempre, o aquesta vegada va de veres.

Per la desconnexió que he fet, desconec quina és la situació avui, però em nego a entrar de ple a les notícies i em prenc un marge d'hores per anar-ho paint a poc a poc, i que no em provoqui un tall de digestió. Amics, si no canviem els personatges que ens representen, ho tenim magre!

Me'n vaig a l'Ateneu a aprendre a ballar amb l'Anna Xena, i d'aquesta manera faré alguna cosa profitosa i m'oblidaré dels titulars que, com la gota malaia, van foradant el nostre cervell.

I encara Rodalies

Avui el nostre Parlament parla de Rodalies. Si tots els esforços per tractar el tema s'haguessin destinat en invertir per millorar la infraestructura i donar bon servei, no estaríem perdent el temps i el podríem dedicar a altres temes també importants. El transport públic ho és d'important i no ha tingut el tracte que es mereixia. Algú pensarà que per desinterès, o potser per incapacitat per liderar un projecte polític de país. 

Els governs successius de la Generalitat ha tingut l'excusa de les competències. És cert que no som lliures i tenim una dependència econòmica i també política de la resta d'Espanya, que mai ens ha correspost com calia, tot i la nostra aportació al finançament de la resta de comunitats. Però la ciutadania no vol més excuses. Cal afrontar la realitat i encarar-se a l'Estat per aconseguir el que és just.

Segurament que ens hauríem d'autoculpar de no haver estat prou exigents. Fa mandra! A casa hi estem molt bé i sortir al carrer a aturar els trens no agrada a gairebé ningú. Els nostres governants, però, tenen altres maneres de plantar cara, que tampoc els ve de gust, però tenen tot el país al darrere. A què esperen?

No he seguit el debat del Parlament. Ja llegiré el resum que en farà la premsa. I no l'he seguit com tampoc no vaig seguir la Comissió parlamentària per sentir les altes representants del PP negar l'Operació Catalunya. N'estem farts de sentir mentides. Tot és un engany i no passa res.

El president Illa s'ha compromès a resoldre d'una vegada els greus problemes de Rodalies, amb el suport del president del govern espanyol. Prenguem-ne nota i ho analitzarem d'aquí a uns mesos, o potser anys. Ho dic perquè no és la primera vegada que ens diuen que s'hi posen, que hi dedicaran no sé quants diners i aquests no arriben.

Perquè amb nosaltres s'hi atreveix tothom. S'hi atreveixen els jutges, els polítics, els sindicats, la policia... Qualsevol intent de pacte de cessió de competències és boicotejat per algú o altre, i nosaltres ens limitem a protestar amb veu baixa, acotant el cap. El nostre mal no té remei. Marxarem d'aquest món sense haver avançat en res.

Continuem parlant de finançament

Quan llegeixo notícies sobre el model de finançament de Catalunya, dins d'Espanya, i la necessitat de la seva reforma, ric per no plorar. Com en la majoria de temes que tenen a veure amb la relació entre Catalunya i Espanya, no és res més que la cançó de l'enfadós. 

Avui era el Cercle d'Economia qui es manifestava apostant per un sistema federal, res a veure amb el model basc i navarrès. Podem entrar a valorar-lo, però el més important és recordar que l'actual model data del 2009 i que havia de reformar-se al cap de cinc anys. N'han passat setze i el més calent a l'aigüera. I no és que se n'hagin oblidat, perquè el tema surt a l'agenda cada dos per tres. El problema rau en el fet que no hi ha cap voluntat política de resoldre-ho. Ja els va bé com funciona, en perjudici de moltes comunitats, entre elles la catalana.

Un mal finançament provoca dèficit en tots els camps i una incapacitat per resoldre les emergències que se succeeixen encara que no vulguis. Ens trobem que tenim problemes greus en transport, en sanitat, en educació, com a columnes bàsiques de qualsevol societat, per no parlar d'altres àmbits no menys importants, però que gairebé ja no hi somiem.

El Cercle d'Economia defensa la doble tributació, compartint impostos l'Estat i la Generalitat, on cada administració pugui fixar els paràmetres i criteris independentment de l'altra. No veuen bé l'existència de dues agències tributàries, l'estatal i l'autonòmica, sinó que donen suport a la participació conjunta en una sola agència tributària.

Diguin el que diguin, però, des de la resta d'Espanya, amb la pressió de partits com el PP i Vox, i bona part del PSOE, ho criticaran dient que els catalans no som solidaris i que som rics gràcies a ells. Com si no tinguéssim un alt índex de pobresa, i no fos totalment falsa la seva crítica. 

És per tot això que tinc molts dubtes que es pugui avançar en la reforma, malgrat els acords verbals, o potser fins i tot escrits, entre el partit socialista espanyol i els partits independentistes catalans que li donen suport i el mantenen en el govern de l'Estat. 

Remunicipalitzar la gestió de l'aigua

A la conferència d'ahir divendres a l'Ateneu sobre la remunicipalització de la gestió de l'aigua, hi va intervenir l'alcalde d'Arenys de Munt, en Josep Sànchez, que no només va parlar de l'experiència de la seva empresa pública GUSAM, sinó que va explicar, en quatre paraules, quina és la realitat de l'administració local, els problemes que ha de resoldre i els pocs recursos de què disposa per fer-hi front.

Trobo a faltar molta pedagogia dels nostres polítics per informar i donar a conèixer a la ciutadania com funciona l'administració, quines són les seves competències i de quins recursos disposa per poder-les exercir. Estic convençut que si dediquessin una part del seu temps a il·lustrar-nos la realitat amb què s'han trobat quan han entrat en un ajuntament, el grau de desafecció o el nombre de ciutadans que s'hi giren d'esquena o bé critiquen sense una base sòlida, es reduiria.

És per això que animo als nostres governants a posar en pràctica aquestes sessions explicatives, que ben segur no provocaran una assistència massiva, però sí que faran possible que les persones interessades en la cosa pública, que estimen i treballen pel bé social, obtinguin una informació real i a temps de tot el que passa, i puguin disposar d'uns arguments per valorar la tasca dels nostres polítics i les mancances del nostre sistema de funcionament públic.

Ho he dit moltes vegades en aquest blog, i l'alcalde d'Arenys de Munt ho va dir clarament quan es va referir als pocs recursos de què disposa l'administració local per desenvolupar totes les tasques que té encomanades, i les dificultats que les administracions supramunicipals imposen i que no fan gens fàcil la seva execució. Catalunya es queixa que no rep els recursos que li corresponen, però els municipis no estan pas millor.

I ahir es parlava de recuperar un servei de competència municipal, com és la gestió de l'aigua, que fa vint-i-cinc anys es va oferir la concessió a una empresa privada. I voldria destacar un fet que va mencionar el representant de l'Associació de Municipis i Entitats per l'Aigua Pública (AMAP), Lluís Basteiro: licitar un servei perquè se n'encarregui una empresa privada és molt fàcil. Recuperar-lo perquè ho gestioni l'administració pública és la cosa més complicada que et puguis imaginar. No té cap sentit, però aquesta és la manera de gestionar els serveis públics que l'administració de l'Estat ha volgut que regís. Cal conèixer-ho a fons i treballar per revertir-ho.

Junqueras recupera la presidència

Aquest cap de setmana la militància d'ERC ha decidit que Oriol Junqueras recuperi la presidència del partit. Ho ha aconseguit! És la militància qui decideix i la resta de mortals no hi tenen cap dret. Es pot opinar, dir que t'agrada més aquest o l'altre, però si no pagues la quota no és cosa teva el que passi dins del partit. Tampoc s'està parlant de candidat a la presidència de la Generalitat, que això ja seria una altra cosa i ens podria afectar com a catalans.

Suposo que la seva victòria no ha sorprès a ningú. Crec que estava cantat. L'alternativa a Junqueras no era aigua clara i semblava que l'únic objectiu era aconseguir que Junqueras no guanyés i seguís el camí de Marta Rovira o Pere Aragonès. Després d'un fracàs tan clar semblava, però que calia canviar els dirigents per intentar salvar els mobles, refer el partit i presentar un nou partit amb possibilitats d'assumir novament el govern del país.

Junqueras és molt hàbil i sap el que ha de dir i el que ha d'amagar, com per exemple si va votar a favor o en contra d'investir Salvador Illa i d'aquesta manera estalviar-se alguns enemics, que potser ara l'han votat. I per aquest motiu som moltes les persones que no hi confiem gaire. El seu pas per la política no és clar, i això genera desconfiança i no és bo, sobretot si hi ha ganes d'arribar lluny i tenir un paper destacat en la governabilitat del país.

Ara, després d'una campanya crítica, amb crispació entre les dues candidatures, caldrà veure si el partit es tranquil·litza i aconsegueix fer les paus internament, i arribar al punt de sortida units, amb les idees clares, pensant en el país que volen servir, i rectificar tots els errors comesos fins ara. No seria gaire intel·ligent continuar les batalles internes. S'han d'acceptar els resultats, reconèixer el vencedor i, en tot cas, fiscalitzar de manera positiva la feina que haurà de fer per reconduir el partit.

A veure si arriba la calma i dediquen tots els esforços a pensar en Catalunya i en tots els problemes que tenim, de llengua, habitatge, finançament... No és moment d'aturar-se. Ja portem massa temps encallats.

El PP no vol un finançament singular

No és una novetat, perquè està en el guió previst. El PP espanyol no vol privilegis, perquè així ho entén, per a Catalunya, i fa sempre tot el que pot per posar-hi traves. No us penseu que el PSOE ho vegi millor, i s'hi posi més bé, però quan no hi ha més remei es diu i es fa el que convingui.

Un finançament singular per Catalunya seria un desastre per a Espanya, i per això entenen que és anticonstitucional. O sigui que hem de continuar pagant les festes de la resta d'Espanya, mentre ells rebaixen impostos i augmenten subvencions. Com que les paguen els altres, no hi ha cap problema. No els cal equilibrar el pressupost, perquè ja es compensa amb els diners que venen de Catalunya.

I la pregunta que em faig, no pas per primera vegada, és què hi diu el PP català? Tampoc ho veu bé? Són d'aquí aquesta colla, i haurien de procurar per casa, però prefereixen mantenir-se a l'altre bàndol. Aquí saben que no governaran mai i, per tant, no hauran de donar compte de res als catalans. O potser és que no pinten res i són uns titelles que els manipulen des de Madrid?

No són tan diferents del PSC. Ells també varen deixar de pensar per ells mateixos i es varen incorporar al bloc espanyol. Passa, però, que ara governen a la Generalitat, però sense majoria absoluta. Hi són gràcies als Comuns, que sempre els tindran al costat, ja que no saben fer res més. I també gràcies a ERC, que només veu com a adversari a abatre a Junts. I aquesta dependència provoca uns equilibris en el PSC, entre la seva dèria espanyolista i el seu compromís de partit de govern en vers els catalans. Només és qüestió de xifres.

Ahir parlava de les xifres quan em referia a temes econòmics, com són l'IPC, l'euríbor, o la revisió de les pensions. Avui també parlo de xifres, i en concret del nombre de diputats electes de cada formació. Quan hi ha majoria absoluta és una cosa i quan depens d'un altre partit és una altra. I si no que li demanin al meu alcalde, que per primera vegada pot fer i desfer sense haver de donar comptes a ningú. Ni Salvador Illa ni Pedro Sánchez tenen aquesta sort. Un s'ha d'agafar allà on pot per anar surant. Cada quatre anys pot tocar-te la loteria.

Els equilibris de Salvador Illa

Ser president de la Generalitat i socialista no és fàcil, i sinó que li preguntin a José Montilla o al mateix Salvador Illa. Quan el president ha estat de Junts o ERC, la reivindicació sistemàtica per aconseguir més autonomia, més inversions o un tracte més favorable, ha quedat plenament justificada. No hi havia cap obstacle ni reticència que frenés l'impuls d'insistir en la defensa de Catalunya i els catalans, tant quan el govern de Madrid estava en mans del PP com del PSOE. La cosa canvia quan les dues presidències estan en mans del mateix partit. No ha estat el cas dels populars, que a Catalunya continuen sent residuals, però sí en el cas dels socialistes.

Salvador Illa, dels tres presidents socialistes que hem tingut fins ara, és el més fidel a les tesis governamentals espanyoles. Ho hem dit des d'abans de ser nomenat president i ara, que ja fa uns mesos que exerceix com a tal, ha quedat ben palès. Amb Maragall i fins i tot amb Montilla les coses no eren tan plaents per al president espanyol de torn. 

L'actual president, doncs, haurà de fer molts equilibris per acontentar tothom, bàsicament perquè la seva presidència i la del seu homòleg espanyol, pengen d'un fil, però també perquè com a president català ha de mostrar-nos la seva voluntat i lluita per aconseguir millores en tots els aspectes, sobretot en el finançament.

Avui hem sentit les declaracions de la consellera Sílvia Paneque sobre donar informació de les balances fiscals, un tema que sempre ha provocat molta controvèrsia entre els governs espanyol i català, i que semblava que el govern de Salvador Illa volia passar-hi de puntetes i no parlar-ne, no fos cas que Pedro Sánchez s'enfadés. 

El temps ens dirà com acabaran els acords de legislatura entre PSC i ERC. De moment el president s'està desplaçant per la maroma, amb certa prudència, però no sabem si serà capaç d'aguantar-s'hi fins al final de la legislatura, o bé arribarà un moment que saltarà pels aires. No ho té fàcil. Ningú no li ho posarà fàcil, ni aquells que li varen facilitar la presidència, ni els seus socis de partit de més enllà de l'Ebre. Haurà de fer molta pedagogia, però aquí no en tenim prou i volem resultats. Si tot s'allarga gaire sense avançar, li començaran a caure patacades de totes bandes i el futur no el tindrà gens clar.

L'ús eficient dels recursos públics

Les persones que hem estat relacionats amb l'administració pública local, sigui com càrrecs electes o treballadors, tenim molt clar els problemes financers dels ajuntaments i el desequilibri que hi ha en el repartiment de recursos entre les diferents administracions. La que dona la cara és la més mal pagada.

No sé si us sona, però és molt típic sentir a dir que qui té els diners és la Diputació de Barcelona. El món està mal repartit i, malgrat que fa anys que es demana una millora del finançament dels ajuntaments, això no es produeix. 

La Diputació ofereix serveis als ajuntaments, sigui en espècie o amb diners, i aquests han de fer la carta als reis per aconseguir-ne com més millor. La desconfiança fa pensar que si els negociants són de la mateixa corda, pertanyen al mateix partit polític, tenen més possibilitats de rebre diners i recursos. Digueu-me mal pensat. Però hi ha un tema que se'n parla poc, o si més no, encara que se'n parli, s'hi treballa poc, i és el control sobre l'eficiència i l'optimització dels recursos oferts. 

Si un ajuntament rep recursos o serveis, que han tingut un cost, ha de rendibilitzar la inversió, encara que a l'ajuntament no li hagi costat ni un ral. El tema de l'eficiència passa una mica desapercebut. Com que no em costa diners, ja no me'n preocupo!

La Diputació de Barcelona va licitar, l'any 2022, la contractació de l'elaboració de plans directors de clavegueram de sis municipis de la província, entre els quals hi havia Arenys de Mar. L'import era de 174.000 euros, IVA inclòs. A finals de l'any passat va lliurar al nostre ajuntament l'estudi realitzat amb una sèrie d'instruccions i inversions a fer, algunes d'elles de caràcter urgent, per la perillositat que suposa l'estat actual del clavegueram a la nostra vila. El pla director ja el tenim, ara només falta aplicar-lo. Hi ha previst fer alguna cosa al respecte?

No tinc la informació i m'agradaria pensar que els nostres tècnics municipals, per indicació del govern local, hi estan treballant. Temo que no sigui així, i que ens trobem amb dos problemes. Per una banda, que els problemes de clavegueram no se solucionin i s'agreugin, i que la inversió de la Diputació, amb recursos públics, no hagi servit de res. Tant de bo que m'equivoqui!

El PSC hi hauria de dir alguna cosa

Els arguments de García-Page, el president de la comunitat autònoma de Castella-la Manxa, socialista per a més inri, contra el finançament singular pactat entre ERC i el PSOE, farien riure si no fossin tan greus. Els diners de Catalunya són de tothom, per no dir que són d'ells, i encara gràcies. 

Juguen amb la sensibilitat i la solidaritat entre els pobles per aprofitar-se d'uns diners que no estalvien. Una solidaritat que només té una direcció, perquè potser no saben que a Catalunya també hi ha pobresa. També hi ha famílies que no poden arribar a finals de mes, que malviuen, sense una llar digna, i uns serveis essencials a la seva disposició.

Hem entès des de fa molt temps que no ens estimen, però que no ens deixen marxar perquè viuen de les nostres aportacions, que superen el límit de la solidaritat i passen a formar part de l'explotació. No tenen ni la vergonya de dissimular, i s'atreveixen gairebé a dir que els nostres guanys són gràcies a ells i que, per tant, els hem de compartir, o millor dit, els hi hem de fer arribar.

És ben cert que en la construcció del nostre país hi ha participat molta gent. Persones autòctones i persones arribades d'arreu de la península, durant uns anys, i d'arreu del món, en l'actualitat. Tots hi han contribuït i els continuem necessitant. Que es pretengui, per exemple, respectar el principi d'ordinalitat, de manera que una vegada fetes les aportacions solidàries, no quedem més malparats que els que reben els diners, no crec que sigui ni injust, ni criticable, sinó totalment necessari i de justícia. Perquè a tot això cal afegir que algunes comunitats s'aprofiten del que reben per rebaixar impostos. I això no és tolerable!

García-Page no és una excepció dins del PSOE, però és qui s'atreveix a dir-ho. No ens creguem que es tracta d'un posicionament de la dreta espanyola. Tots pensen el mateix, però ara, per interès del seu màxim dirigent, el president Pedro Sánchez, que necessita els vots dels partits independentistes, ara els socialistes, amb aquesta excepció, callen i fan veure que estan d'acord en millorar el finançament. També el PSC, que és el més espanyolista de tota la seva història, pensa el mateix, però ara ha pogut entrar a governar a la Generalitat, i cal dissimular molt, perquè la moma duri temps. 

Tot plegat és molt trist, i la nostra butxaca depèn dels altres. És trist, sobretot, per aquelles famílies catalanes que ho tenen difícil. És trist i injust, i denunciable.

Iran intervé en el conflicte

El que està passant aquests dies, amb els atacs d'Israel a Beirut i la resposta de l'Iran, és preocupant. Però no oblidem que no podem només centrar-ho en aquests atacs, quan portem gairebé un any de la massacre a Gaza, ni tampoc que no va ser el 7 d'octubre de 2023 quan va començar tot, sinó que hem d'anar molt més enrere.

La complexitat del cas fa que, a vegades, oblidem d'on venim i les causes de la situació present. Valorem el que vivim, però ens queda molt emboirada tota la història que, en definitiva, és la que ens ha conduït a la realitat actual.

Fa ràbia pensar que avui hem d'estar més preocupats que mai per les repercussions que poden originar-se si en confirma una guerra generalitzada. Fa ràbia, perquè només en un any hem comptabilitzat milers de morts, com a venjança d'uns fets execrables, però que no justifiquen tot el que ha fet l'exèrcit israelià.

La intervenció de l'Iran en el conflicte, d'una manera activa, fa posar els pèls de punta, però no és l'inici de res, sinó la continuació d'una injustícia flagrant, que ha ocasionat la mort de milers de víctimes innocents. I tot per què?

És cert que els nostres problemes amb el finançament català, la manca d'inversions, bàsicament per l'incompliment de les promeses dels successius governs espanyols, la prevaricació dels jutges, que passen olímpicament dels acords i lleis aprovades pel Poder legislatiu, no els podem deixar de banda i els hem de tractar i intentar resoldre, però davant de tot el que està passant a l'altra punta del mar Mediterrani, no podem oblidar-nos que allà hi ha morts diàries, sense que cap raó justa ho pugui explicar.

Israel declara persona non grata al secretari general de les Nacions Unides, perquè no ha condemnat l'atac de l'Iran. La presidenta de la Comissió Europea sí que condemna l'atac i és més ben vista pel govern d'Israel, però tot això és paperassa, diplomàcia i protocols que no porten enlloc. Que no resolen els greus problemes ni salven vides. Hem perdut la sensibilitat. Se'ns ha endurit el cor. No tenim resposta a la maldat.

Vivint dels records

Els catalans estem molt acostumats a celebrar aniversaris de fets que no han anat bé. No sé si catalogar-los de fracassos, però en tot cas no han estat un èxit ni ens han solucionat els problemes que anem arrossegant des de fa segles. I amb aquestes celebracions ens entretenim. Ens entretenen fent-nos creure que anem avançant. No, no avancem, sinó que estem encallats des de fa temps.

Ara vivim amb l'esperança d'un nou finançament. D'un finançament just, pactat entre ERC i PSOE, que ha permès la presidència de la Generalitat al PSC, però temo que poca cosa més. Molt probablement la contrapartida no serà efectiva, si més no en un temps prudencial. Què esperem?

El fre posat del PP a qualsevol iniciativa que pugui beneficiar els catalans, està funcionant. Ho fa quan el PP té el poder de Madrid, encara que a Catalunya sigui residual, i també quan està a l'oposició. El PSOE no està més disposat que els altres a regalar-nos res. El que passa, avui, és que necessita els nostres vots per poder-se mantenir al govern, i la manera fàcil d'aconseguir-ho és fent promeses que no s'acostumen a complir, però, qui dia passa, any empeny.

I nosaltres anem fent festes i festetes, recordant dates històriques que ens enorgulleixen, però que no en traiem cap rèdit. És un orgull de poble vençut, traït i enganyat. Però estem contents. Pura comèdia!

Potser ens hauríem de fer la idea que no anirem més lluny, i que convindria organitzar-nos bé per assegurar un present decent, sense esperar grans canvis ni millores per al futur. Aquest engany, que d'alguna manera és autoengany, ens fa perdre moltes pistonades. Algú dirà que d'aquesta manera vivim feliços, perquè l'esperança és la darrera cosa a perdre. A mi, però, no em satisfà, i em fa malícia veure com uns als altres ens enredem i així anem passant els dies, mesos i anys.

La por de deixar de viure de renda!

No hi ha dia que no surtin declaracions contràries a un possible finançament singular català. És, ni més ni menys, la por que tenen a deixar de viure a costa nostra. Si els catalans aconsegueixen un finançament just, de què viurem els altres? Ara, es poden permetre el luxe de reduir impostos, perquè la solidaritat catalana els proporciona els diners que deixen de percebre. Fins i tot el president de la patronal CEOE intenta ficar-hi cullerada i vol una votació, que sap que guanyarien, per impedir aquesta singularitat.

Està vist i comprovat que només ens desitgen pel rèdit que en treuen. Sempre he dit que quan desitges la companyia d'algú, fas el possible per agradar, ser simpàtic i amable i, en tot cas, dissimular l'interès que puguis tenir amb aquesta relació. En el cas de la relació entre Espanya i Catalunya no es molesten a dissimular res, ho obtenen per la força i tan tranquils.

Si realment el sistema de finançament actual fos just, no farien tants escarafalls. El problema rau en la injusta relació amb què s'han acostumat des de sempre. Quan a algú li treus la gallina dels ous d'or, és lògic que protesti. A ningú li agrada passar a pitjor. El remei no té cura i només caldrà veure tota la pugna i l'intercanvi de declaracions, per no arribar a bon port.

Que ningú s'estranyi que un partit polític català no es refiï dels pactes amb els partits de govern espanyol. La història ens ha demostrat que mai no hem aconseguit res. Seria molt estrany que ara fos una excepció, i que arribessin allà on tots voldríem. Tots, vull dir els catalans que ens estimem el país i que, siguem o no independentistes, volem un tracte just definitivament.

La culpa és dels altres

Llegint els articles de l'ARA sobre l'augment de robatoris a l'aeroport del Prat he pensat que probablement  ja no ens fa angúnia el que poden pensar els turistes que ens venen a visitar, o que acudeixen a certàmens i convencions al nostre país. Segurament que tot està molt interrelacionat i aquella educació que vàrem rebre de petits a la nostra família queda, avui, com una anècdota. De fet, mirant segons quins comentaris en contra dels visitants, com si ells fossin els veritables causants dels nostres problemes, ja et dona la idea d'on hem anat a parar i de la simplicitat i estupidesa de molts a l'hora de fer segons quines deduccions.

Hem passat d'uns anys en què col·locàvem estores vermelles als turistes que ens portaven divises, a voler fer-los el buit, culpant-los de tots els mals. És cert que durant molts anys les dues fonts de finançament del nostre país eren els diners que ens enviaven els nostres familiars emigrants i els ingressos dels turistes que venien a prendre el sol a les nostres platges, i avui això ha canviat, però que ningú cregui que el turisme hagi deixat de ser una font d'ingressos. 

El problema rau en el fet que nosaltres no ens hem encarregat de millorar la nostra economia, oferir uns serveis de qualitat i seleccionant els nostres visitants, no pas posant barreres a l'entrada del país, sinó apujant el llistó de la nostra oferta. L'especulació mal regulada, amb l'explotació de personal, sense suficient formació i tacte, fa que els clients potencials siguin els que són, que es massifiqui tot, i que es provoquin tants problemes de convivència. Però, sobretot, no són ells els culpables!

Quan viatges a un altre país tens molt clar la indefensió en què et trobes sovint. Hi ha països més perillosos, on et sents més insegur. Avui hem aconseguit que el nostre país sigui un d'aquests on el visitant ha de mirar bé on deixa la cartera i malfiar-se de tots aquells que se li acosten gaire.

Els articles a què em referia deixen en evidència el problema actual de l'aeroport de Barcelona. Els avisos de megafonia sobre la precaució de guardar ben lligades les pertinences no són una anècdota. És una alarma que queda totalment justificada amb el que passa dia rere dia a l'aeroport del Prat. 

A mi em fa mal llegir tot això que passa. Adonar-me que al meu país la delinqüència va en augment, i encara més pensar que la sensibilitat ha deixat de conrear-se. Ens hem convertit en una colla d'insensibles que donem la culpa de tots als altres. Potser que ens ho fem mirar!

Com quedem? Què varen pactar?

No s'ha acabat encara el mes d'agost i els pactes d'ERC i PSC ja comencen a trontollar. Arran d'unes declaracions de la ministra socialista, que ha d'aturar com pot el PP, ERC ja ha amenaçat de trencar el pacte de legislatura a Madrid i, per tant, anar a eleccions. M'imagino que el PP s'estan fregant les mans. Això és el que els interessa. I a nosaltres?

ERC necessita demostrar que va fer un bon pacte a canvi de cedir la presidència de la Generalitat a un unionista, la branca més espanyolista del PSC. I si el pacte no es compleix, hauran de deixar caure el govern espanyol. No ho tenen fàcil, ni uns ni els altres. El PSOE no pot deixar passar comentaris que el PP es desesperi i mobilitzi mig Espanya, però tampoc pot dir que el pacte amb ERC és caca de vaca, perquè els republicans els deixaran plantats. Aquests tenen a Junts, que encara naveguen, que només desitgen el fracàs per demostrar que ERC estaven equivocats.

El procés, ens diuen, serà llarg, però al mateix temps molt complicat. Aconseguir un finançament singular per a Catalunya, digueu-li el nom que vulgueu, no serà fàcil. Hi ha totes les comunitats autònomes, no només les presidides pel PP, que estan pendents dels tractes amb Catalunya per saltar a la jugular. És la història de sempre. Nosaltres hi som per pagar el beure!

Personalment, no he vist la lletra petita del pacte i, per tant, desconec el seu contingut, el que haurà de marcar els passos a partir de setembre. Desconfio totalment dels resultats que n'obtindrem, encara que, com deia l'altre dia, necessitem confiar en els polítics i els hem de donar un marge de temps perquè ho desencallin tot. Més que tot, el que passa, és que Catalunya sempre hi hem sortit perdent, i vindria de nou que ara no fos més del mateix.

Seguirem les declaracions, les amenaces, però sobretot els resultats. En el pacte hi havia molts elements, alguns d'ells molt interessants. A veure, si més no les actuacions més senzilles, les veiem materialitzar-se. Seria tot un detall. Entretant tenim els republicans ben actius. Ara també amb el seu expresident que ja està tip de ser-ho durant tant de temps, i reclama les eleccions per tornar-hi a ser. Com vaig dir en el seu dia, aquest no marxa ni amb aigua calenta!

Recuperar la llei de barris

Un dels primers anunciats del nou govern socialista ha estat recuperar la llei de barris que va idear i protagonitzar el govern de Pasqual Maragall, amb uns resultats que, al meu entendre, varen ser prou positius, tot i la complexitat del tema. Diuen que segons parts no són mai bones, però espero que en aquest cas no es compleixi la dita i puguem veure bons projectes i, sobretot, bons resultats. Si no vaig errat, el govern d'ERC també ho va posar sobre la taula, però em sembla que tot va quedar en un projecte sense que s'arribés a materialitzar res, ni tan sols desenvolupar l'estudi que ho havia de fer possible.

Les nostres ciutats continuen tenint barris amb molts problemes. El desenvolupament econòmic i social no és al mateix a tot arreu, i això crea desigualtats que a la llarga afecten a tot el municipi. No es tracta només de la manca d'habitatge, que és general a tot el país i més enllà, sinó de les condicions en què es troben molts barris de les nostres poblacions, en temes de mobilitat, d'espai públic i condicions ambientals. 

La coneguda com a llei de barris va tenir diferents etapes, cobrint una bona part de poblacions. A Arenys de Mar o Mataró, per posar dos exemples molt nostres, es va treballar en els barris de Sant Elm, en el primer cas, o Cerdanyola i Rocafonda, en el segon. Cada barri tenia les seves característiques i el programa intentava resoldre els principals problemes, millorant l'habitabilitat d'aquests barris, actuant en els habitatges, amb la millora de l'accessibilitat i instal·lacions, o el seu entorn, fos per manca d'espai públic o equipaments.

El nou govern de la Generalitat té molts reptes a assumir i no ho tindrà fàcil. De moment està intentant avançar-se amb anunciats de projectes prioritaris per fer la sensació que s'arremanguen i es posen a treballar seriosament. Els pactes de govern el tindran collat en aspectes prou importants i amb molts ulls vigilant pel seu compliment. L'anunci de la recuperació de la llei de barris a mi m'ha semblat interessant. Probablement, aquí s'hi podran esplaiar més còmodament que no pas en altres temes com el finançament singular per a Catalunya, de vital importància, però que és una pedra a la sabata que els farà patir força.