Ah, però encara es fa?

Alguns ens preguntem si encara se celebra la manifestació de l'Onze de setembre. Tal com han anat les coses el més normal seria que ens quedéssim a casa i viure dels records, de quan, il·lusionats, sortíem a fer cadenes demanant el dret a l'autodeterminació o directament la independència. Ha plogut molt i la deriva independentista ha degenerat estrepitosament. No cal buscar culpables, perquè d'alguna manera tots en som responsables.

Les mateixes entitats que lideraven les manifestacions de la Diada, també estan en hores baixes. L'ANC és una olla de grills, amb uns dirigents que estan tancant les portes als crítics per salvar-se i tirar endavant no sé quin projecte. 

Entenc que demà hi haurà una manifestació perquè toca, no pas perquè hi hagi gaires ganes de fer-la ni d'assistir-hi. Els actes institucionals ens recordaran que Catalunya i Espanya tenen un repte pendent i que encara no ha arribat l'hora de resoldre l'encaix del nostre país al conjunt de l'Estat. A qui no interessa?

Tot fa pensar, doncs, que caldran noves generacions per tornar a insistir en les reclamacions de sempre, que han esdevingut permanents, encara que variades i amb diferents respostes i acceptació. La nostra generació s'ha cremat i els nostres líders polítics han fet aigües. No ho varen calcular bé? Es varen acollonir? Tenien la majoria del poble engrescada, però no ho varen saber conduir. No era fàcil. Potser precipitat. Només fa tres-cents anys que hi rumiem. 

Un nou Onze de setembre reivindicatiu, però amb els papers mullats. Ja no sabem on som. Quins pactes hi ha pendents?, quines transferències estan a caure?, on són els nostres drets?, què passa amb la nostra llengua als jutjats, però també al carrer?

Demà serà un dia festiu a Catalunya, però no sabem ben bé què podrem celebrar. Potser simplement que no haurem d'anar a treballar, i tal dia farà un any. Bona Diada!

Ara el Hard Rock

Aquest matí el president de la Generalitat ha presentat el projecte d'ampliació de l'aeroport de Barcelona. No m'ha quedat clar si ja està pactat amb els seus socis del pacte de legislatura, ERC i Comuns, o bé ja té clar que obtindrà els vots de Junts i, per tant, pot prescindir de les crosses. Esclar que ERC sempre ha jugat a la puta i la ramoneta i potser ja li està bé.

Si no ho recordo malament, perquè arriba un moment que ja no saps què deien uns i altres fa vuit dies, crec que l'ampliació de l'aeroport juntament amb el perllongament de la B-40 i el Hard Rock de Vila-seca i Salou varen ser el motiu de l'avançament de les eleccions catalanes, sobretot per la contundència de Comuns en el seu posicionament sobre el complex que ara potser li ha arribat el torn.

Fa temps que el PSC es frega les mans. Potser és per mèrits propis, tampoc els hi vull negar, però sobretot per demèrit de les forces independentistes i els Comuns, que va avançant amb peu ferm i sense gaires entrebancs. 

No critico el posicionament en contra o a favor d'infraestructures com les que he esmentat i que han creat tanta polèmica. El que em preocupa és la manca d'arguments seriosos, la incoherència i els moviments interessats dels partits polítics. Al darrere hi ha qui en surt beneficiat i els nostres polítics actuen com a simples titelles. Enteneu això de la desafecció? Jo sí!

Vull pensar que els experts que avalen el projecte de l'ampliació de l'aeroport ho han estudiat seriosament i que el seu posicionament és impecable, professionalment parlant. És cert que m'agrada la veu d'aquells que es qüestionen el fet, sense resoldre temes pendents, com pot ser la reformulació de la indústria turística del nostre país, i treballar fermament perquè la conversió de l'aeroport en un Hub, comporti una millora en les relacions econòmiques del nostre país, i no acabi en un simple augment dels turistes de baix poder adquisitiu que ens venen els estius de sol i platja.

I deixeu-me recordar-vos que problemes molt nostrats i que han estat la base de pactes, es troben encallats i, els més malpensats, temem que no aconseguim desencallar-los. Amnistia, català oficial a la UE, finançament singular, traspàs de Rodalies...

Les bales de la discòrdia

El Partit Socialista té moltes dificultats per trobar els vots necessaris al Congrés de Diputats per poder anar tirant endavant la legislatura, amb pactes i equilibris que fins a darrera hora no estan clars. Realment es tracta d'exercir la capacitat de negociació, que fins ara li ha anat sortint bé. S'ha de dir que el grau de compliment no està assegurat i es valen que l'alternativa de govern seria molt pitjor.

Els pactes a assolir no només són amb partits minoritaris de províncies, sinó que s'hi ha d'incloure el pacte de govern amb Sumar, que tampoc no és una agrupació compacta i, per tant, no es pot donar per un fet segur. Ara, per exemple, amb la confirmació del contracte per comprar bales a una empresa israeliana, trencant l'acord de no comerciar amb aquell país, posa en perill la continuïtat del govern dels dos.

En situacions com aquesta em ve a la memòria la frase repetida pel president del govern, quan diu que és el govern més progressista de la història espanyola. Dir això, tenint com a ministre d'Interior al senyor Fernando Grande-Marlaska és una ironia. Mantenir aquest senyor al ministeri és una demostració de flaquesa que deixa sense sentit el progressisme expressat.

M'imagino que l'enrenou d'avui acabarà en no res, perquè estem acostumats que Sumar sempre acaba baixant del burro, però la incertesa i dubtes estan garantits i potser el president perdrà algunes hores de son.

A Espanya tot el tema d'armament, despesa militar i entrada a l'OTAN ha estat un engany des del primer dia. Sigui quin sigui el govern de torn, amb més o menys dissimulació, va tirant pel dret, amb excuses de mal pagador. Per tant, res de nou. Tot continua igual.

El mal negoci dels nostres dirigents

Nova incidència a Rodalies. En aquesta ocasió la línia afectada és l'R3, de Barcelona a Puigcerdà. Una línia maleïda, majoritàriament de via única, i que funciona pitjor de quan jo la feia servir, ara fa cinquanta anys. Després llegim les amenaces dels sindicats a convocar noves vagues. Puntualitzem!

Els treballadors i, per tant, els seus representants sindicalistes, tenen tot el dret a anar a la vaga si consideren que els seus drets corren perill. Encara que puguin perjudicar els usuaris, ningú els pot privar d'aquest dret. Dit això, però, han d'estar segurs que hi ha perill de sortir malparats, fruit del traspàs de competències a la Generalitat. Si no és així, estaríem parlant d'un posicionament partidista, totalment polític i contrari als drets dels catalans a gestionar un servei públic tan essencial, i tan mal servit durant anys.

Els usuaris, cansats de patir les incidències diàries del transport ferroviari, comencen a malfiar-se dels sindicats. La incapacitat dels nostres polítics de prendre decisions i mantenir-les, pot provocar un enfrontament innecessari i maliciós entre usuaris i treballadors. En lloc de carregar les culpes als nostres polítics mediocres, no ens confonguem i les carreguem als treballadors de Renfe i Adif, que algun gandul i impresentable hi deu haver, però majoritàriament són excel·lents treballadors, que també pateixen els mals de la infraestructura, la manca d'inversions històrica i la desídia dels nostres polítics. Però que no ens enganyin!

Els catalans desconfiem dels polítics de l'Estat, que mai ens han tractat com mereixíem, i ens han promès moltes coses i mai s'han complert. Ara, però, també desconfiem dels polítics catalans, que s'omplen la boca dient-nos que han pactat no sé què, i a l'hora de la veritat hi renuncien, deixant aquells pactes en paper mullat.

Necessitem un relleu urgent dels nostres polítics, per evitar anar enrere en drets i serveis. Ja no ens queixem que no n'obtenim de nous, sinó que ja patim per no perdre els pocs de què disposàvem.

La falca dels Comuns

Des de sempre el grup polític de Comuns, amb els seus diferents noms al llarg dels temps, ha estat un partit que ha servit per falcar els socialistes quan no sumaven prou i s'han deixat. Trobem molts exemples en ajuntaments, a la Generalitat i en aquests moments, a nivell espanyol, amb Sumar. El pacte polític acostuma a ser positiu i convenient, sobretot quan els partits guanyadors no compten amb la majoria suficient per governar. No tots els partits ni polítics tenen la capacitat d'arribar a un pacte, i aquí rau moltes vegades la frustració i el desengany. Els pactes són importants, però també la coherència a l'hora de pactar.

    Si bé és cert que trobem incoherències a molts llocs i partits polítics, permeteu-me que en aquesta ocasió em refereixi als Comuns i la seva il·lusió per pactar amb el PSC un govern d'esquerres a Catalunya.

    Té sentit que la Jèssica Albiach sospiri per aconseguir aquest pacte, però hauríem de mirar com s'hi ha arribat. El govern d'ERC, el seu president, va decidir convocar eleccions anticipades perquè no va aconseguir aprovar els pressupostos. I el motiu, o l'espurna que va encendre la metxa, va ser la negativa dels Comuns a votar-hi a favor pel seu desacord amb els projectes del Hard Rock, l'ampliació de l'aeroport de Barcelona i la B-40, que eren la condició sine qua non del PSC per donar suport a ERC. I ara pactaran amb el PSC? S'oblidaran de tot això?

    No em vull avançar en els esdeveniments, i potser ja tenen la manera d'actuar amb coherència, pactant el suport sense renunciar als seus principis, però estem massa acostumats que els principis saltin a la primera ocasió que fan nosa.

    Els resultats electorals de diumenge han donat un clar vencedor, encara que no amb prou marge com per no dependre dels altres. L'època de les grans majories ha passat una mica a l'història i probablement costarà que torni. És per això que els partits polítics amb poc suport esdevenen claus a l'hora de pactar, i els Comuns són uns d'ells. L'anunci d'ERC de mantenir-se a l'oposició, després del fracàs electoral, posa més difícil un pacte d'esquerres que, mirant les xifres, semblaria el més lògic.

    Seguirem les negociacions, fins allà on ens deixin, però en tot cas sí que ens agradaria que tots plegats fossin honestos i coherents. Entenem les renúncies i les concessions. No tot és gratuït, però hi ha uns límits que cal respectar si no es vol defraudar els electors que, d'alguna manera, han confiat en la paraula dels polítics i per això han anat a votar una opció determinada. Si tots actuem bé, hi sortirem guanyant.

Mala praxi dels partits polítics

Llegint la notícia de la proclamació d'Ursula von der Leyen com a candidata del Partit Popular Europeu (PPE) a les eleccions del mes de juny t'adones com actuen els partits polítics per no perdre poder. Es tracta de copiar polítiques d'adversaris polítics per no perdre vots en favor d'aquests. Això és molt típic de la dreta més o menys moderada que, per evitar que els seus votants se'n vagin a posicions més a l'extrem, els hi copien els seus plantejaments a l'espera de convèncer els seus electors i mantenir-los fidels.

    En lloc de defensar el propi posicionament, amb tots els arguments possibles i convenciment, prefereixen canviar el seu discurs i objectius per tal de mantenir-se a dalt. Això, mirat fredament és un engany i una demostració de la manca de rigor i honestedat que caldria combatre. Però és una pràctica massa habitual. 

    A Espanya, el PP té molta feina per desenganxar-se de Vox. De fet, són els principals enemics, malgrat tinguin pactes de govern en una bona colla d'ajuntaments i comunitats autònomes. Ells voldrien trobar-se amb la situació de Galícia, on Vox està desaparegut i el PP té la majoria absoluta. Però això no és fàcil d'aconseguir, i al País Valencià o les Illes Balears, per posar dos exemples propers, han hagut de pactar i claudicar en moltes coses. També és cert que no tenen gaires manies ni perjudicis, i poden vendre's fàcilment per un plat de llenties.

    La notícia que em referia al començament de l'escrit diu que la presidenta i futura candidata pel PPE, haurà de claudicar i fins i tot anar en contra de plantejaments que fins ara havia defensat, només per aconseguir el suport dels seus, i evitar que molts electors es passin a l'enemic. Trist, molt trist! Aquesta no és la manera de combatre l'extrema dreta. No s'han d'adaptar als seus principis i consignes, sinó defensar els propis com a garants dels drets civils i les llibertats.

El fred de peus d'ERC

 Si una cosa podem destacar aquesta setmana, després de les votacions del Congrés de Diputats, són les manifestacions de fred de peus del govern d'ERC pel paper jugat per Junts. Al marge del resultat que s'acabi aconseguint, ja que del PSOE no ens en podem refiar gens, la reacció de diferents membres del govern català ha estat penosa. És trist que es primi l'acció partidista per sobre de l'acció de govern, en benefici de tot el país. Una cosa és malfiar-se dels pactes, que per experiència ERC ho pot entendre perfectament, i l'altra deixar veure l'enveja i ràbia respecte a Junts, perquè d'alguna manera han estat més astuts que ells, si més no aparentment, i això ven.

    Com podem anar bé si els nostres polítics prefereixen tirar-se els plats pel cap que no pas treballar per aconseguir beneficis per a Catalunya? Aquesta baralla constant entre ERC i Junts ens fa mal, i provoca una desafecció de la majoria de gent, i facilita el desplaçament cap a posicions populistes i trencadores, que sabem que no ens portaran enlloc, però que poden fer trontollar més el país.

    ERC té un problema de lideratge. Els seus consellers i alts càrrecs no tenen la capacitat mínima per ostentar els càrrecs que ocupen, i per això el país no avança. És trist que només sàpiguen desautoritzar els seus adversaris, per la por que tenen de perdre la poltrona. Estic convençut que el PSC es frega les mans ja que veu cada vegada més a prop la victòria que els ha de permetre presidir la Generalitat. ERC i Junts els hi estan posant a dit.

    Vergonya és el que sento quan escolto les declaracions de diferents conselleres d'ERC, intentant treure valor a tot allò que aconsegueix Junts amb la seva estratègia, molt més política i directa que no pas ells. ERC ha demostrat, amb tot el temps que ha presidit el govern català, la seva incapacitat per fer seure el govern espanyol i aconseguir alguna cosa. És ara que Junts en treu alguns rèdits, que de resquitllada ERC n'obté alguna cosa, però no pas per mèrits propis.

    Jo també desconfio dels pactes d'investidura i les contraprestacions pel suports als darrers decrets del PSOE, però això no treu que consideri el paper que estan jugant els membres d'ERC de ridícul, criaturer i el pitjor de tot, gens positiu per als interessos catalans. No anem bé!

Podem parlar clarament de feixisme

Entristeix veure com un dels temes que es fa present en els pactes entre el PP i Vox per assolir les majories als governs i parlaments autonòmics és la llengua catalana. Em refereixo, esclar, a les Illes Balears i al País Valencià. És preocupant que la base del suport de Vox a les presidències autonòmiques del PP en aquestes dues comunitats sigui frenar el poc ús del català, com si es tractés d'un virus a combatre i la causa de tots els mals d'aquests territoris.

La catalanofòbia declarada de Vox i la majoria del PP, ens ha de fer reflexionar molt. En un país amb tants problemes de desigualtat, que posen el llistó de la pobresa tan avall, indigna que els nous dirigents només es fixin en la llengua i de quina manera poden posar més traves per aconseguir convertir-la en una llengua residual i d'ús purament domèstic.

Indigna pensar que l'esquerra, quan ha governat, tampoc ha fet gaire res per potenciar-ne l'ús, i ho ha deixat a mans de la improvisació i la iniciativa ciutadana, sense els recursos ni la planificació necessària perquè la llengua i la cultura pròpia d'aquest territori tingués el reconeixement i suport necessari. Em fa ràbia pensar que molts votants i militants d'esquerra d'aquests territoris es freguen les mans, culpant la dreta de tots els mals, quan ells no han estat capaços d'establir les bases perquè el que està passant ara no arribés a succeir.

I sabem, els catalans, que el proper govern espanyol, que és el que realment marca les directrius a seguir a tot l'Estat, estarà format per les mateixes forces polítiques, per la qual cosa el retrocés de la nostra llengua, la nostra cultura i tots els drets diferencials que tenim, més o menys respectats, està assegurat. Som conscients que haurem de batallar no pas per avançar en res, sinó per recular el mínim possible. I en això no ens hi ajudarà ningú, ni Europa, ni Espanya, ni molts partits catalans que han sucumbit a la pressió de la resta d'Espanya, i ja els va bé.

I sap greu, perquè l'enfortiment de l'extrema dreta, per no parlar clarament de feixisme, es prou motiu de preocupació com per haver d'estar pensant i defensant la llengua. És evident que molts altres drets estaran en perill, alguns anecdòtics, però d'altres de profunds i contundents. Aquesta simfonia, que fa tant de temps que escoltem, perdurarà i ens marcarà el camí tortuós, però no podem defallir. Ara més que mai ens toca lluitar contra el mal que nosaltres mateixos hem creat i envalentonat.

Els càrrecs de confiança pendents dels pactes

Una altra de les qüestions que crea polèmica i si més no desconfiança dels vilatans respecte als polítics i la seva tasca és tot el que envolta els càrrecs de confiança i beneficiats de la política. Dic una altra qüestió perquè ahir parlàvem dels pactes postelectorals i les majories que desbancaven als guanyadors d’unes eleccions i que no sempre s’entén.

Si seguim amb l’exemple d’ahir, amb el suport dels Comuns i el PP a l’alcaldia de Collboni, ens trobem amb tot un seguit de càrrecs municipals que podran continuar treballant a l’Ajuntament de Barcelona i que no hauria estat el mateix si qui hagués aconseguit l’alcaldia hagués estat el senyor Trias.

D’entrada no soc crític amb els càrrecs de confiança sempre i quan es tracti de professionals experts en la matèria que se'ls encomana. Fins a cert punt té lògica que el polític que assumeix una responsabilitat vulgui assessorar-se amb les persones amb qui confia. Una altra cosa diferent és quan l’operació té com a objectiu col·locar uns amics i coneguts a l’administració pública sense que la seva competència ni coneixements destaquin per al lloc a ocupar. I això, dissortadament passa massa sovint.

Com podeu veure, no cal caure en la gravetat de la corrupció descarada per provocar dubtes sobre l’ús correcte de les competències i poder adquirit a través d’unes eleccions que poden ser totalment legals i transparents.

Tot el que es pugui fer per ensenyar bé les cartes i argumentar les decisions que es prenen afavorirà la gestió pública, acostarà els administrats als seus representants elegits, i millorarà el nivell de confiança que es necessita per al bon funcionament de l'administració pública.

Em preocupa el mal ús que es fa de la política, els interessos que es posen per davant de l'esperit de servei i altruisme necessari per fer una bona tasca. Podríem parlar sobre la professionalització de la política i discutir si s'ha de potenciar o més aviat enfocar-ho com una etapa o parèntesi en la vida i professionalitat d'unes persones, però el més important és que, ja siguin professionals de la política o persones que en un període de la seva vida exerceixen de polítics, actuïn honestament, amb coherència i voluntat de servir. Quan hi ha interessos personals sorgeix el perill de no estar fent el que convé a la població, al país. I això és el que fa trontollar tot el sistema i crea aquest distanciament entre la ciutadania i els polítics. 

La guerra dels pactes post-electorals

A poques hores de la constitució de la majoria de consistoris encara podem trobar municipis on no està tot decidit i les diferents formacions polítiques estan treballant a fons per aconseguir el pacte que els permeti formar part del govern municipal. Uns treballs que no han estat exempts de polèmica i picabaralles, algunes de les quals s'haurien d'emmarcar.

La pugna que ha esdevingut eterna entre Junts i ERC a nivell nacional també s'ha produït en moltes poblacions, on queda clar que no és tant qüestió de persones, com es vol vendre, sinó que la motxilla del partit encara pesa molt. 

Curiosament a Barcelona, sembla ser que aquesta tensió entre els dos partits independentistes pot passar més desapercebuda i arribar fins i tot a un pacte per convertir Trias novament en l'alcalde de la capital. Un cas que ens permet observar algunes debilitats del PSC que ha arribat fins a uns límits que poden explicar perquè els socialistes i l'esquerra en general no aconsegueix la confiança necessària de l'electorat per evitar un auge important de la dreta més extrema.

Alguns comentaris i propostes de pacte fan una mica de frissança i provoquen aquesta desconfiança dels electors i afavoreix la desafecció i amplia el percentatge d'abstenció electoral. Si bé és cert que el sistema electoral no és presidencialista i no votem l'alcalde o president de govern, sinó que ho deixem a mans dels pactes posteriors, resulta força xocant segons quins són els moviments post-electorals.

Ja vaig parlar del cordó sanitari, argumentant perquè no els considerava oportú, i també hauria d'afegir que hi ha pactes que són força antinaturals. Quan diem que als pobles les persones tenen molt de pes, no podem pensar gaire en ciutats com Barcelona, on la marca del partit té molt de protagonisme. Que Collboni forci un pacte amb el suport del PP per aconseguir l'alcaldia, no té gaire justificació, sobretot tenint en compte que es va voler distanciar dels Comuns pocs dies abans de la campanya electoral. Què podem pensar de tot això?

Em sembla bé que després d'unes eleccions, si cap partit polític obté la majoria absoluta es pugui arribar a pactes que deixin el partit guanyador a l'oposició, sobretot si s'argumenta i hi ha una coherència entre les forces que configuren el pacte. Quan aquest només se sosté en la voluntat de fer fora el partit guanyador és quan tot comença a grinyolar. 

És difícil diferenciar l'interès personal i partidista de la voluntat i desig de la població que ha acudit a les urnes. Intentar trobar-hi una vinculació i explicacions el més objectives possibles podria ser la manera de no provocar un desengany a les persones que encara tenen la voluntat d'acudir als col·legis electorals per manifestar quins representants polítics volen per a les institucions públiques.

Transició democràtica

Aquesta setmana serà la darrera dels governs municipals que iniciaren el mandat el mes de juny de 2019. Han estat quatre anys on es podien haver fet moltes coses, però que no sempre ha estat així. La lògica ens diria que els equips que han treballat i millorat el seu municipi han obtingut el premi de la reelecció, però tampoc és exacte. Hi haurà hagut governs locals que s’hi hauran esforçat, però que, a l’hora de recollir els fruits, s’han trobat amb una carbassa. Ja he dit en altres ocasions que la política no és agraïda.

Dissabte vinent es constituiran els nous governs i ja hi ha poblacions on els resultats han estat clars i per tant coneixem qui serà el nou alcalde o alcaldessa, sigui perquè han obtingut una majoria absoluta, com seria el cas d’Arenys de Mar, o bé que s’intueixen uns pactes evidents. En altres pobles i ciutats la cosa no està tan clara, i com ja ens va passar en altres ocasions, fins a darrera hora no queda determinat l’equip de govern ni qui el presideix.

Sigui quin sigui el cas que ens representi, els vilatans volem esperar el millor dels canvis i que el nostre municipi recuperi tot allò que considerem que hem perdut, sigui per degradació, manca de manteniment o nul·la voluntat política. 

L’impàs d’aquestes setmanes que van des de la proclamació dels resultats i la constitució dels nous ajuntaments no s’ha paït de la mateixa manera. Tot i acceptar i entendre el desengany dels possibles perdedors, cal esperar d’un servidor públic i en democràcia, la màxima predisposició per acceptar allò que diuen les urnes, que no és res més que la veu del poble que ha escollit els seus representants perquè condueixin la vila a bon port. Esperem i confiem que la transició sigui el més natural possible i que els nous governants rebin tota la informació necessària per no haver de començar de zero.

Els vilatans han parlat. Ara és l'hora d'actuar de veritat!

L'endemà de les eleccions toca valorar els resultats i planificar el treball a realitzar durant els quatre anys del mandat. El dia de les eleccions acaba la campanya i comença de veritat la feina per portar a terme aquells objectius que ens havíem traçat. Sens dubte que no aconseguir el govern i quedar-se a l'oposició no ho fa fàcil, però això no vol dir que s'hagi de renunciar al programa il·lusionador que tots junts hem elaborat per millorar la nostra vila.

Junts per Arenys ha obtingut la majoria absoluta, un fet insòlit a la nostra vila, que li permetrà governar sense haver de pensar en pactes amb altres formacions polítiques. Alguns ho veuran bé i d'altres creuran que no ho és. L'experiència dels dos darrers mandats no han estat bons per a la formació que ha vist que tot i guanyar les eleccions es quedava a l'oposició, pel pacte dels altres partits polítics. Ara això ja no traurà el son del futur alcalde de la vila.

Des de la CUP s'ha treballat fort per aconseguir ser decisius en la formació del nou govern, i no ha estat possible. Hem denunciat la manera d'exercir el govern per part d'ERC i els vilatans ens han donat la raó. El càstig ha estat exemplar i de ben segur que servirà per fer-los reflexionar. És una situació que no només els afecta en clau local, sinó que ha estat força general a tot el país. Fa temps que denuncio una praxis equivocada del govern de la Generalitat, amb uns conselleres prepotents que es creuen amos i senyors del país, uns dirigents que reparteixen sermons, deixant d'escoltar la gent. Estic convençut que si avui hi haguessin eleccions al Parlament català, el resultat per a ERC seria igualment demolidor. Potser l'exemple d'ahir els pot ajudar a canviar. 

La CUP, que ha mantingut la mateixa representativitat al Consistori, continuarà treballant per millorar la vida a Arenys de Mar, ajudant al nou govern en tot allò que sigui necessari per sortir de l'atzucac que ens ha deixat ERC, i denunciant allò que no es faci correctament, també la inactivitat davant de realitats que necessiten una resposta. 

Des del primer dia hem afirmat que l'Ajuntament necessita reorganitzar-se davant d'una gestió nefasta de l'actual equip de govern. Cal escoltar tots els vilatans i donar-los resposta a les seves sol·licituds. Cal tenir en compte les entitats, més enllà de les festes i la xerinola. S'ha de treballar de manera decidida per reduir el perill de l'exclusió social que cada vegada afecta a més persones, i tot un seguit de temes pendents que aniré desgranant els propers dies.

Des del meu blog continuaré denunciant tot allò que consideri que no es fa prou bé, però sempre amb un to constructiu. És absurd criticar per criticar, només per desprestigiar qui té la responsabilitat de la gestió pública. La crítica ha de servir per millorar i no oblidar aquelles accions que són beneficioses per als vilatans, sobretot aquells que tenen una vida més precària.

Cal esperar i desitjar encert als nous responsables polítics, i molt de treball. El seu compromís ha de ser total, perquè els vilatans els hi han donat la confiança i n'hauran de retre comptes. Estarem a l'aguait i vetllarem perquè no tot quedi en una exposició de voluntats sense treball efectiu. No defallirem!

Hem votat

Avui teníem l’oportunitat d’escollir les persones que volem que ens representin a l’Ajuntament i alguns ho hem aprofitat i d’altres han preferit quedar-ne al marge. Hem votat qui ens agradaria que fos el nou alcalde, sabent que encara que guanyi pot acabar no sent l’escollit. Aquest és el sistema electoral que funciona a casa nostra i si no ens agrada hem de demanar als nostres polítics perquè lluitin per canviar-lo, però en cap cas ens hem de sentir traïts o enganyats.

La capacitat de pactar amb altres forces polítiques també és una qualitat a tenir en compte en el currículum d’un polític, i quan no s’aconsegueix no podem culpar només als altres, sinó que probablement també nosaltres hi tenim alguna cosa a veure.

En el moment d’escriure aquest post desconec quin serà el resultat electoral a la nostra vila i a la resta de ciutats del país, però una cosa sí que tinc clara, i és que sigui quin sigui el resultat, m’agradi més o menys, la veu de la ciutadania té raó, i els pactes que se’n derivin seran els necessaris per aconseguir una millora substancial de la gestió pública. Si la participació puja n’estarem agraïts. Si és baixa voldrà dir que alguna cosa no estem fent bé i hem de millorar. La desafecció política no és bona per a ningú. Ni per als polítics ni per als vilatans.

La llengua d'ús al Ple municipal d'Arenys de Mar

Tot i la força que en el seu moment va tenir, a nivell català, el partit polític de Ciutadans, a la nostra vila no han aconseguit mai entrar al Consistori, tot i que ho han intentat. Desconec si en aquesta ocasió ho tornaran a provar, malgrat estiguin passant per hores baixes arreu del país. 

En aquest mandat que s'acaba, tampoc el PP, que ha governat en diferents ocasions, pactant amb Convergència i Unió, i també amb el PSC, no va poder entrar a l'Ajuntament, probablement per la lluita que va patir amb Ciutadans. M'imagino que ara tenen esperances de recuperar un lloc al Ple municipal i, si és possible, ser determinants a l'hora de pactar majories.

Sigui perquè Ciutadans, declarats enemics de la llengua i cultura catalanes, no ha tingut presència a l'Ajuntament, o bé pel tarannà dels regidors i regidores del PP a Arenys, el cas és que la llengua castellana no ha fet acte de presència, tret d'algunes excepcions de regidors castellanoparlants.

En el darrer Ple municipal, va ser un regidor del PSC qui va emprar la llengua castellana, sorprenent a molta gent. Una llengua que és molt freqüent als carrers i places de la vila, però que no s'acostuma a utilitzar en sessió plenària. La pregunta que alguns es varen fer és si es tractava d'una estratègia, en vistes a les properes eleccions, o simplement perquè és la llengua amb què se sent més còmode el regidor en qüestió.

L'atac visceral contra el català que practiquen polítics catalans del PP i Ciutadans, avui ho hem vist a l'Eurocambra, ens recorda els anys del franquisme i la prohibició de parlar-lo en públic. Si bé hem de respectar que una persona utilitzi la llengua amb què es troba més a gust, quan s'hi barreja intencionalitat política i, sobretot, atac directe contra l'ús del català, és lògic que s'aixequin les alarmes i que no tothom ho accepti de bon grat.

No sé què passarà en el futur, i si el castellà serà més present a la casa de la vila, sobretot si torna el PP, i posa en pràctica el que darrerament acostuma a fer gairebé sempre al Parlament català o a la majoria d'ajuntaments on hi té presència, o si el PSC canvia d'estratègia i també de llengua.

Els catalanoparlants estem tan farts d'haver de justificar-nos per utilitzar el català a molts llocs oficials, i fins i tot en serveis privats, i que a sobre t'acusin de prohibir la llengua castellana, que arriba un moment que tens ganes de dir prou. És per això que estarem a l'expectativa de quina és la direcció que prenen les coses i si resulta que a partir d'ara hi ha una altra dinàmica a les sessions plenàries a Arenys de Mar.

L'Audiència Nacional és qui mana

La decisió de l'Audiència Nacional de condemnar la destitució del cap de la Guàrdia Civil a Madrid, el senyor Pérez de los Cobos, demostra una vegada més qui mana i que per més que anem votant a les eleccions que ens convoquen, tot plegat no serveix per res. El Poder judicial ho domina tot i a ells no els podem escollir.

El cas en si em preocupa poc, perquè tant m'és que mani un o altre a la institució de la Guàrdia Civil, però és el fet, un més, que demostra qui són els que tallen el bacallà. Està bé que no només passi amb les decisions que prenen els governs catalans, sinó que també ho pateixin els governs de l'Estat. La llàstima és que això només passa quan governa l'esquerra. La dreta a Espanya continua immune, i pot fer el que li roti. Els anys de transició no han servit per a res.

I està bé que el cas li hagi passat al ministre Marlaska, perquè va molt de suficient pel món. És bo que a persones com ell tinguin aquestes patacades, a veure si s'adonen que a la vida s'ha d'anar amb més modèstia i que també els pot passar allò que a ells els agrada que passi als altres.

Sigui com sigui, tot plegat és un desastre, i no és estrany que la gent normal estigui tan cremada i desencisada de la política i dels que hi ha al capdavant. Avui no et pots refiar de res ni de ningú. I allò que et semblaria que queda decidit, perquè ho diu la majoria que governa, fruit dels pactes post electorals, t'adones que ho pot canviar un jutge o un tribunal, format per persones que no cal que siguin demòcrates, perquè no n'han tingut mai necessitat.

El PSC busca aliats al centre-dreta

Aquests dies, a uns tres mesos de les eleccions, estem seguint els preparatius dels diferents partits polítics que procuren estar a punt per obtenir uns bons resultats, en una època estranya que ens toca viure, socialment, però també políticament. Fa tres anys dels fets d'octubre i de l'inici dels maldecaps per als nostres polítics, alguns d'ells empresonats i altres a l'exili, i encara amb repercussions per a alts càrrecs i persones significades políticament, com ha estat l'operació Volhov d'aquesta setmana.

Crida l'atenció les negociacions del PSC per presentar-se a les eleccions amb l'aixopluc a uns partits de centre-dreta, com són Units, Lliures i la Lliga Democràtica. Amb els primers ja ho varen fer a les darreres eleccions i va servir per cedir la butaca a l'exconseller Ramon Espadaler, que en certa manera era el que buscava i que ara vol repetir.

Donar entrada a més polítics de l'òrbita de l'antiga Convergència es fa estrany, i sembla ser que també hi ha algun sector dels propis socialistes a qui no acaba d'agradar. No sé si es tracta de la por a perdre representants socialistes al Parlament, o per principis ideològics, que seria més lògic i coherent.

Em resulta rara aquesta estratègia de Miquel Iceta i no l'acabo d'entendre. M'imagino que és simplement això, una estratègica electoral, pensant que poden prendre vots a votants de JxCat que ara es troben indecisos, sobretot arran de la fractura amb el PDECat.

No em semblaria tan estranya la col·laboració amb federalistes d'esquerra, amb qui es pot compartir més la ideologia, però probablement tampoc són els que els poden aportar més votants. És cert que hi ha els descontents de l'antiga Convergència que poden veure, en el pacte electoral amb el PSC, la possibilitat d'entrar al Parlament, cosa que tindrien difícil anant per lliure. M'imagino que com és el cas d'Espadaler, el també exconseller Antoni Fernández Teixidó deu tenir moltes ganes d'obtenir un escó en el nou Parlament.

Caldrà veure si es materialitzen aquests pactes i, si és així, el resultat que en puguin obtenir. És clar, i així ho diuen les estadístiques, que el PSC va a guanyar escons en aquestes eleccions. Veurem si aquests pactes li donen prou impuls per posar en perill la majoria d'ERC al Parlament, i la majoria absoluta dels partits independentistes.

Canvi d'estratègia de C's

Tal com ja vaig comentar fa unes setmanes, sembla confirmar-se el gir de C's en relació al govern socialista. A diferència de quan ho liderava Albert Rivera, ara veuen bé d'asseure's a la mateixa taula i negociar. Aquest canvi és lògic si tenim en compte la gran patacada que varen patir a les eleccions generals, però tot està per veure si d'aquesta manera recuperaran força o bé s'acabaran d'enfonsar.

La decisió d'Arrimadas de canviar d'estratègia, encara que mantenen els pactes amb VOX i PP a diferents comunitats autònomes, s'haurà d'analitzar què comporta. Pactar amb el PSOE els posa a l'altra banda dels dos partits de dreta i això és un avís per als simpatitzants i votants. Acceptaran aquest canvi?

Caldrà veure si els seus votants valoren aquesta aproximació a l'esquerra moderada del PSOE, i es mantenen fidels, o bé si prefereixen anar cap al PP, que és l'alternativa de govern. Què pot beneficiar a C's aquest canvi? No és fàcil de preveure, però sempre s'ha vist que els partits que han pactat amb el govern hi han sortit perdent, i aquesta podria ser la conseqüència d'aquest canvi de posició de C's.

Arrimadas no ha vist mai bé que el PSOE s'hagués de refiar d'ERC, els independentistes a batre, però no crec que aquesta sigui l'única raó per alinear-se amb el PSOE. Arrimadas és intel·ligent i no vol ser un partit polític residual, i ha de fer esforços per sortir al mapa. El problema és encertar la decisió, perquè estiguin amb uns o els altres, sempre poden rebre disgustos. Les persones ens apuntem als guanyadors, i els segons partits no ho són mai. El canvi de postura pot beneficiar el PP, que torni a ser el gran partit de la dreta d'abans.

Els pactes d'ERC i el PSOE

Tot sembla indicar que el pacte d'ERC i el PSOE per allargar quinze dies més l'estat d'alarma permetrà que el dia 21 de juny sigui el darrer dia a partir del qual cada autonomia podrà actuar amb absoluta independència i, fins i tot, en alguns casos això podria ser abans, quan arribin a la fase 3. Analitzar les diferents negociacions d'ERC i el PSOE segur que donaria per escriure'n un llibre. S'ha passat de l'abstenció al No, i novament a l'abstenció, sempre buscant alguna cosa a canvi. Ha estat un posicionament ben diferent al de JxCat que sempre s'han negat a l'allargament de l'estat d'alarma.

Un altre dels compromisos que semblaria que formen part del pacte, seria el de recuperar la taula de diàleg el mes de juliol, quan es preveu que el tema coronavirus estarà força de baixa, amb la incertesa permanent de si vindrà un rebrot. Aquesta taula tampoc no és garantia de res, i el mateix president de la Generalitat ha posat en dubte la seva eficàcia. ERC s'ho creu?

Tot plegat és una mica allò de fer bullir l'olla, mentre tenim presos polítics i d'altres a l'exili, amb un desencant de molta gent i poques expectatives de canviar res. Més aviat si alguna cosa està canviant és la força del populisme de la ultradreta, que cada vegada agafa més empenta, i la incògnita de cap on caminarà C's, potser com a remei a la seva possible desaparició. Quant a l'independentisme, el més calent és a l'aigüera, i hauran de passar uns quants anys abans no es revifi.

Arrimadas diu que C's és de centre

Ho he escrit diverses vegades, el que em va sorprendre de C's quan es varen venir a presentar a Arenys de Mar, les disputes entre els seguidors, aquell dia al Calisay, sobre si eren de dretes o d'esquerres. Hi havia qui afirmava que ell havia estat sempre d'esquerres i per això s'havia apuntat a C's, però d'altres asseguraven que es consideraven de dretes i que per això eren de C's. Al final de la trobada, els que hi vàrem anar a tafanejar, no vam poder treure'n l'entrellat de si esquerres o dretes.

Avui la nova líder de C's, la Inés Arrimadas, ha deixat molt clar que ells són de centre, un centre que pacta el govern de comunitats com Andalusia, Madrid o Múrcia, amb la ultradreta. Cadascú, doncs, que en tregui les seves conclusions. O potser a partir d'ara canviaran i trencaran aquests pactes? 

Fins ara, i l'Arrimadas tenia un paper important, C's ens ha pres el pèl d'anada i tornada, mentint en benefici seu i en busca de vots d'estranquis. Hauria de canviar molt per creure que ara seran i actuaran diferent. Aquest parèntesi del coronavirus els ha anat molt bé, perquè els haurà servit per intentar renéixer, havent fet oblidar tot el que ha estat C's fins ara. Estic a l'espera sobre quin serà el discurs, a nivell estatal, sobre Catalunya. Molt em temo que en aquest cas pocs canvis hi haurà. De fet va ser el seu anticatalanisme el motiu del seu naixement.

La gran davallada a les darreres eleccions generals haurà servit per fer un canvi en els objectius de la formació? Diu Arrimadas que s'ha d'aprendre dels errors i els encerts, i en això té raó, però el que no pot fer és tornar-nos a enganyar. Si prenen una postura, que sigui la que ens anuncien, i no es valguin de la mentida per fer-se amb el poder.

Primera trobada del primer govern de coalició

Ja tenim govern (gobierno), i encara tenim president. Avui s'ha reunit per primera vegada el nou govern de l'Estat, la primera experiència en règim de coalició després de la dictadura. Els diferents governs, alternant PP i PSOE, han estat monocolors, alguns d'ells per majoria absoluta del Congrés de Diputats, i d'altres per pactes amb partits minoritaris, normalment el PNB i CiU.

Ara inicien una nova experiència fruit de la necessitat de pactar, després de dues eleccions seguides sense uns resultats clars, que permetessin el PSOE de formar govern sols. Podemos ha treballat a fons i contra tothom, per tal d'aconseguir aquesta coalició. És per això que els militants de Vox, s'escandalitzen tot dient que tenim ministres rojos, comunistes!

La pressió que rebrà el nou president espanyol, per part dels tres partits de la dreta, serà immensa seguint el patró de C's al Parlament català, és a dir, la mala educació i bronca constant, i acudint cada dos per tres als tribunals judicials per intentar frenar les polítiques del PSOE i Podemos, que no ho podran fer al Congrés de Diputats. 

Ara seria l'hora perquè els dos partits polítics al govern, avancessin en polítiques socials compromeses, abans no sigui massa tard i torni la dreta, ara més extrema que mai. Veurem si en seran capaços, ja que la història ens ensenya que no sempre ho han fet.

Quant a Catalunya, la mesa del Parlament, escoltats els seus Lletrats, ha decidit mantenir l'acta de diputat del president Torra, i això també ha fet treure guspires als representants de la dreta espanyola. El PSC ha actuat amb seny, avalant la decisió dels juristes. És un gest a tenir en compte?