Anar al jutjat o a la mediació?

Acabo de llegir l'article del catedràtic de dret processal, el senyor Jordi Nieva-Fenoll, a l'ARA, i mentre el llegia he pensat que portaria cua. En el seu escrit, el professor defensa acudir a la Justícia, per resoldre els litigis, en detriment de l'alternativa de la mediació. El seu argument principal és que el jutge t'empara i et protegeix de possibles privilegis que puguin tenir els poderosos, i en canvi això no succeeix en la mediació.

Nieva afirma que "el jutge iguala les parts en un procés, per poderoses que siguin, donant la raó a qui la té", i afegeix que en una mediació, qui no la té, "sempre aconseguirà quelcom només pel fet de no haver complert a temps amb les seves obligacions, cosa que és un premi injust".

Segueixo des de fa temps l'amic Xavier Pastor, professor de l'UOC i director del postgrau de resolució de conflictes a la Universitat de Girona, i suposo que hi tindrà molt a dir. Ja estic esperant el seu escrit. 

Sempre he cregut en la mediació, i suposo que les afirmacions gaire contundents sempre s'han d'analitzar a fons. M'imagino que hi ha situacions on la mediació pot resultar molt efectiva, penso en situacions entre iguals, i en altres casos, probablement no n'hi hagi prou i sigui recomanable acudir a la Justícia.

També crec que estem molt desenganyats de la Justícia i la manera com es porta a terme. Soc dels que pensa que la Justícia no és igual per a tothom, i per això estic convençut que les grans empreses, els poderosos, també tenen més possibilitats d'èxit que no pas el pobre ciutadà de peu, que no té cap coixí que l'avali, més enllà de la possible raó en el conflicte.

L'article del catedràtic probablement necessita molts aclariments i puntualitzacions. No es pot llegir pensant que una cosa és bona i l'altra no. En ambdues situacions es poden donar casos d'injustícia flagrant.  És cert que sovint s'acudeix a la mediació per tal d'agilitar els resultats. Malauradament la Justícia al nostre país és molt lenta i costosa, i això anima a que la gent opti per la mediació i tancar el més aviat possible el conflicte. És per això que si la Justícia fos més àgil i de més qualitat, com apunta el senyor Nieva, potser aniríem tots cap a ella, amb la confiança que als poderosos els posen al mateix nivell que a nosaltres, i només qui té raó se surt amb la seva.

Una reflexió sobre la vellesa

Observar de prop com una persona es fa gran és una barreja de dolçor i agror. Les persones acceptem amb facilitat i fins i tot ens fa gràcia la indefensió de les criatures. Anem seguint amb paciència i joia la manera que van adquirint capacitats de sobreviure, d'expressar-se, de relacionar-se. 

La vellesa, per aquelles persones que hi poden arribar, produeix un procés invers. T'adones que la persona gran que tens al costat cada vegada té més dificultat per moure's, per pensar i recordar, i fins i tot reconèixer. No cal arribar a l'extrem de les persones que pateixen l'alzheimer, sinó simplement el deteriorament de les facultats naturals.

Hi ha excepcions, persones que arriben a la vellesa amb moltes facultats de relació i comprensió. En aquest cas es tracta gairebé d'un regal. No és l'habitual. Qui no té un problema de vista el té de cames, d'oïda, d'agilitat mental...

La nostra societat no està suficientment preparada per a la gent gran. Amb prou feines ho està per a les criatures, però poquíssim per als nostres vells. Ara, cada vegada s'allarga l'esperança de vida i no es fa estrany arribar als 100 anys i molt menys passar dels 90. Jo recordo haver vist vells de 60 anys, i ara jo em considero un adult. Veig el meu pare i penso que em queden més de trenta anys. Molt de temps per fer moltes coses, però llavors llegeixo les esqueles i m'adono que ja són una colla les persones més joves que jo que hi figuren.

No sabem què ens passarà, però tots diem que fins a valer-nos de nosaltres sols. Som conscients de les dificultats de la dependència i del poc que la nostra societat s'ha esmerçat per suavitzar-ne les conseqüències. La vellesa no està suficientment reconeguda socialment.