Conviure

La convivència no sempre resulta fàcil, sobretot si tendim a la intolerància, pensem massa en nosaltres mateixos i no sabem posar-nos al lloc dels altres. Estic segur que hi ha persones que s’esforcen per fer agradable la vida dels altres, però fins i tot elles, en algun moment, provoquen alguna molèstia. És inevitable, però és bo ser-ne conscients, rectificar i, si és el cas, disculpar-se.

Arran dels actes de la festa major, quan es concentren moltes activitats en uns mateixos llocs, provocant més soroll de l’habitual, hem pogut llegir a les xarxes socials diferents opinions i queixes. No tothom ho viu de la mateixa manera ni resideix en els punts cèntrics dels actes, i no podem dir que uns tinguin tota la raó i els altres estiguin totalment equivocats. Cada situació s’ha d’analitzar i també tot el conjunt.

Trobar l’equilibri no és senzill. Acontentar aquelles persones que volen gaudir de la festa sense que s’enfadin els veïns que no hi participen és el gran secret que no sempre sabem trobar. No fa gaires dies ho llegia d’una xerrada que va fer la síndica de Mataró. També a Barcelona ha sorgit el problema en molts indrets, i Arenys no és diferent de les altres poblacions.

Determinar els espais de les actuacions, els horaris i fins i tot la quantitat d’actes és una tasca feixuga que l’administració local ha d’assumir. Ser més flexibles i tolerants durant els dies assenyalats correspon al conjunt de la ciutadania. És bo que es comentin les coses que es consideren que no acaben d’estar prou regulades, per després intentar-ho millorar. En cap cas ens podem tancar en banda. Hem de ser conscients que convivim en espais reduïts i que els nostres moviments afecten els altres, a vegades de manera positiva i d’altres negativament. Si ho sabem veure, i cadascú s’encarrega de la seva part, segur que tots en gaudirem.

El PSC s'apunta a les llistes fantasmes

Diuen que el PSC s'ha afegit al carro del PP en la seva pràctica habitual de confeccionar llistes fantasmes en les eleccions municipals (parlen d'un centenar de municipis). Fins ara havíem vist com les llistes del PP de petits municipis perduts a la muntanya o al pla de Lleida estaven formats per persones de la capital o zona d'influència. Eren municipis on no hi havia candidats, però convenia presentar-se a les eleccions per sumar vots, i d'aquesta manera beneficiar-se de la subvenció i del repartiment de consellers als consells comarcals i diputats a les diputacions.

Aquest pràctica legal, però poc ètica, ja no és una exclusiva del PP, sinó que el PSC també l'ha posat en pràctica, per evitar una davallada encara més dramàtica en el nombre de candidatures. No n'ha tingut prou en amagar la marca, que en molts casos ni l'ensenyen, sinó que ha corregut a confeccionar llistes en pobles sense candidats.

És molt trist comprovar com en alguna població hi ha llistes que obtenen menys vots que el nombre de persones de la llista, o fins i tot on ningú els vota. Serà molt legal i s'entendrà molt bé la intencionalitat del partit polític que ho practica, però des del punt de vista ètic és una vergonya i penso que els ha de fer mal. Qui pot confiar en un partit que utilitza aquesta estratègia? Ens prenem seriosament les eleccions municipals? Quina manca de respecte!

Sens dubte que hi trobaríem altres pràctiques criticables a l'hora de confeccionar les llistes, però la que comento, al meu entendre, supera els límits de la tolerància. Ara que s'està elaborant una llei electoral catalana (portem més de 30 anys sense), potser seria bo tenir-ho en compte i evitar aquests excessos. Potser no cal residir en el mateix municipi, però com a mínim s'ha de conèixer, treballar-hi i viure-hi a prop. Jo preferiria que la residència al municipi fos una condició indispensable, sobretot pel cap de llista, però si això és demanar massa, com a mínim evitar els extrems d'avui que avergonyeixen al més tranquil.

Catalunya s'encamina a l'Edat Mitjana

Avui, creieu-me, no volia parlar de la consulta o la participació del dia 9N, sobretot tenint el cap la mort d'en Santiago Maynou i en Metri. Dono el meu condol als familiars dels dos arenyencs que ens han deixat massa aviat, i desitjo que els seus familiars puguin afrontar aquesta situació tan dolorosa.

Deia que no volia parlar del 9N, però les declaracions i amenaces del president del govern de l'Estat i fins i tot el discurs del rei d'Espanya m'han fet canviar d'opinió. Ho sento, però cada vegada que em pressionen en tinc més ganes i considero més antidemocràtiques les seves declaracions i actuacions.

No s'ha fet efectiu el recurs del govern del PP a la consulta alternativa del 9N, però tot fa pensar que això passarà aquests propers dies, la mateixa setmana que estem cridats a participar. La incògnita serà com reaccionarem, què ens proposaran les persones i entitats que han liderat aquesta iniciativa, però estic convençut que una bona part dels catalans tindran una resposta adequada, sempre dins la tolerància, el respecte i la festa, cosa que no es pot dir d'altres opcions que tots coneixem.

Diu Rajoy que els catalans volem tornar a l'Edat Mitjana. Suposo que una persona que com a molt llegeix un diari esportiu madrileny, pocs recursos té per il·lustrar allò que ell considera que no és el que hauria de ser.

Diu Mas que d'aquí a deu anys serem independents. Tindran paciència els més impacients? Hi ha qui es pensa que assolir la independència és un dit i fet, i els que saben que no és tan ràpid, també creuen que es podrà proclamar en poc més d'un any. Ara quan senten que el president parla de deu anys, què pensen? què s'imaginen?

Seguim les notícies, però no ens deixem portar per l'eufòria ni les anècdotes simplistes. Siguem seriosos i busquem el diàleg. Denunciem les males arts i respectem els drets dels altres. Si ells no ho fan, no caiguem en el parany. 

El concepte de democràcia del PP en un 23F del segle XXI

Mentre milers de persones protesten contra el que consideren un "Cop d'Estat Financer", el portaveu de la Comunidad de Madrid els titlla de colpistes i d'enemics de les llibertats i la democràcia. El senyor Salvador Victoria, que és conseller de Presidència i Justícia, i portaveu del govern de la Comunitat de Madrid, té un sentit ben curiós de la democràcia i dels colpistes. Segur que es trobaria millor amb els colpistes de 1981.

Que al senyor Victoria li molesti que els ciutadans es manifestin contra el poder establert, que domina de manera absoluta el Partit Popular, ho puc entendre, però una altra cosa és l'argumentació que fa servir, i el considerar-se per sobre del bé i del mal. Aquest senyor es creu que una vegada guanyades les eleccions, ningú té dret a dir res, i els polítics poden fer el que vulguin, fins i tot deixar de complir totes les promeses electorals.

Perquè el senyor Victoria considera que aquestes manifestacions són antisistema i antidemocràtiques, perquè no respecten la democràcia parlamentària ni les llibertats. Aquest senyor no sé on veu la imposició de res. Estem parlant de persones i organitzacions que surten al carrer per manifestar el descontentament pels problemes que pateixen cada dia de l'any. Protesten contra uns polítics que han permès que la corrupció fes molt de mal dins els seus partits, enganyant la ciutadania i embutxacant-se diners públics.

Personatges com el senyor Salvador Victoria són els que posen en perill la democràcia, juguen amb la gent amb menyspreu i prepotència, i es creuen que poden fer el que volen, només perquè algú els va posar en unes llistes i varen sortir escollits. La democràcia és alguna cosa més, i aquest senyor encara somia amb èpoques predemocràtiques en què ningú es podia queixar de res.

El PP ens ha vingut demostrant que té poca qualitat democràtica, i això que, segons diuen, els que manen ara són els més tolerants. O sigui que poden venir-ne de pitjors. De fet ja els coneixem: Aznar, Aguirre...

Han passat 32 anys, i malgrat les millores democràtiques que ningú pot negar, ens trobem en un cul de sac que ens resultarà molt difícil superar. Una bona part de catalans volem la independència, però n'hi ha molts més que reclamen justícia i mà forta contra la corrupció. Si els polítics actuals no són capaços de solucionar aquesta xacra, els haurem de canviar.

Qui vol fora Rajoy?

Tenim el govern entretingut entre trames corruptes i presentació de recursos al Constitucional. A més, hi ha qui diu que s'estan defensant d'uns atacs molt ben calculats, per part de la fracció més conservadora i fatxa del propi partit. Algú apunta els noms d'Esperanza Aguirre i del mateix Aznar.

Els catalans som un clar objectiu de tots els atacs haguts i per haver. El ministre Wert té molt clar que es tracta de legislar contra Catalunya, més que canviar el fons de les lleis vigents. Encara que els costos siguin prohibitius en èpoques de retallades.

El següent pas és portar al Tribunal Constitucional la declaració sobiranista del Parlament català. Una declaració que en un primer moment deien que no tenia valor jurídic. Ara tot són presses per deixar sense efecte un primer pas cap a la declaració de la independència.

Convindrà que el govern català mesuri molt bé les seves passes, i tot i així es fa difícil poder avançar sense diàleg o xoc de trens. Hem de reconèixer que la situació del nostre president no és gens fàcil ni còmode. No sé si en algun moment ha desitjat tornar enrere, com si res de tot el que passa hagués existit, però el que és evident és que ara per ara ho té cru. Ningú li perdonaria que afluixés, encara que ho pugui desitjar internament.

La pregunta que plantejo és amb quin govern Catalunya tindria més possibilitats d'èxit, amb el seu somni sobiranista? Amb el govern Rajoy o amb l'hipotètic retorn del president Aznar? És a dir, hi sortiria guanyant o perdent amb un govern més intolerant i tics preconstitucionals?

Gabrielles Giffords - Joan Ferran - Salvador Cardús

"Gabrielles Giffords havia denunciat amenaces i actes vandàlics a la seva oficina provocats per la retòrica de dirigents republicans".

"Ferran també critica CDC, els seus socis de ERC, --a qui considera “uns immadurs i uns suïcides”--, i contra els consellers d'Economia i Finances i d'Educació, els socialistes Antoni Castells i Ernest Maragall, a qui retreu les seves crítiques al PSOE i al mateix tripartit".

"És la simplicitat del discurs de la senyora Sánchez-Camacho el que fa possible que pugui ser sostingut amb la contundència que només permeten les falses obvietats i la ignorància atrevida."

Aquests podrien ser tres titulars de comentaris a fer sobre notícies del dia o escrits d'opinadors. En primer lloc tenim la congressista demòcrata que va ser tirotejada mentre participava en el seu primer acte públic. Coincidència o no, la republicana Palin l'havia apuntat amb una diana. Durant la campanya proclamava a tort i a dret que calia fer fora els representants demòcrates. Vull pensar que no pretenia que s'utilitzés armes de foc per deixar fora de combat els seus adversaris polítics, però m'agradaria que li servís d'escarment de cara a una nova campanya electoral.

El segon titular fa referència a Joan Ferran, un diputat socialista que ja ens té acostumats amb les seves intervencions directes contra tot aquell que no pensa com ell, ja sigui d'un partit polític adversari, com del mateix partit socialista. Hi ha persones que no tenen sentit del ridícul ni tampoc educació. Es podrà estar d'acord o no amb unes persones o amb les seves idees, però el primer que hi ha d'haver és respecte. Quan aquest no hi és, deixa clar que estem davant d'un impresentable que no mereix cap mena de credibilitat. Faria bé el PSC de despendre`s d'aquest individu.

El tercer titular fa referència a un article del sociòleg Salvador Cardús al diari ARA d'avui diumenge. Realment ha fet un retrat del Partit Popular català, i de la seva cap de llista Sánchez-Camacho, que ni clavat. Hi estic totalment d'acord i ho subscric. Confio que el bon fer de molts polítics catalans deixaran marginats els populistes demagogs que s'han infiltrat al Parlament català.

L’expulsió dels gitanos

El Consell d'Europa es mostra preocupat per l'actuació del govern francès amb l'expulsió de la població gitana romanesa. Declara que s'ha d'eradicar qualsevol manifestació racista, i recorda que la situació actual no s'hi ha arribat per casualitat, sinó que hi hagut un tracte vergonyant contra els immigrants, que no es pot permetre.

Tot això és molt fàcil de dir, sobretot si no hi som a prop, però al mateix temps que critiquem l'actuació del govern francès, hem de mirar què estem fent a casa nostra i si no podem arribar a tenir una situació semblant amb el temps.

Ningú es considera racista, però analitzant les nostres actuacions, hem de fer molts actes de contrició. Quan les coses van malament la culpa se l'emporta el que menys té, el que no té feina, que viu en un entorn difícil, que és foraster i per tant sense arrels. Confonem, a vegades conscientment, la delinqüència amb la immigració i no recordem els anys en què molts espanyols es trobaven treballant a Alemanya, Bèlgica o França. No recordem aquella època que la font d'ingressos espanyola era compartida entre el turisme i les transferències de diners dels familiars que treballaven a l'estranger.

Ara tenim immigrants que han vingut a casa nostra no pas per turisme, sinó perquè al seu país no tenien feina ni possibilitats de trobar-ne. És normal que en situacions de crisi, com l'actual, es vulgui culpar del mal als que han vingut de fora. Els autòctons que estan a l'atur pensen que és culpa dels forasters que els han tret la feina. És important que siguem objectius i no ens deixem portar ni per l'angoixa ni l'excusa fàcil.

Els gitanos romanesos que França ha expulsat, com a comunitaris, tenen el dret de residir-hi, si més no temporalment, i no és just que se'ls acusi, com a col·lectiu, de ser els culpables de tots els mals. El remei aplicat no és cap solució, i només fa augmentar els sentiments racistes de la societat occidental.

Ni Barça ni Senat

Avui no parlar del partit del Barça és estar outside ja que sembla que no existeixi res més. Haig de confessar que estic escrivint el post d'avui amb la televisió engegada i mirant de reüll com el Barça intenta fer dos gols i classificar-se. Malgrat tot no puc deixar de parlar de coses que passen a Madrid, ben lluny del partit, però que ens toca de prop. Em refereixo al Senat que avui ha votat i aprovat una iniciativa per ampliar l'ús de les llengües cooficials al Senat, amb el vot en contra del PP que, com ja ens té acostumats, sempre vota en contra de qualsevol mesura a favor dels drets lingüístics de Catalunya i les altres comunitats amb llengua pròpia.

Segons diu la notícia de La Vanguardia, el representant del PP, el senyor Van Halen, ha dit que faríem un ridícul esperpèntic amb tots els senadors amb auriculars per entendre el què es diu al Senat. És la música de sempre, allò de què les minories haurien de renunciar a la seva personalitat en benefici de les majories. Per què hem de perdre temps i diners per salvar una llengua i una cultura minoritàries si tenim una gran cultura i una gran llengua castellana que tots coneixem. És un argument que el PP utilitza sovint i que molts militants socialistes subscriurien, però el partit ho dissimula per interès o estratègia.

Tot aquell discurs de la Càmera territorial, on hi siguin representades les autonomies i nacionalitats, queda com un conte d'una nit d'estiu, un miratge, una manera d'enredar-nos perquè no creuen amb la diversitat, en un país plural...

Jo, permeteu-me que, com els ànims dels barcelonistes a 10 minuts del final del partit, vegi molt negra la possibilitat de fer entendre els amics espanyols que això nostre és real, que no és un invent per fastiguejar-los, sinó que hi ha un fons cert que caldria que valoressin.

Allò de la mona i el vestit de seda

Em varen passar gairebé inadvertides les fotografies de les ministres espanyoles, com també el vestit de l'actual ministra de defensa, o la fotografia de la diputada del Partit Popular, la senyora Soraya Sáenz de Santamaria; just per saber que havien generat polèmica, però sense parar-hi cap atenció. Han estat les declaracions d'alguns polítics les que m'han fet aturar en el tema i escriure quatre ratlles al respecte.
Cadascú tindrà la seva opinió, però penso que la nostra societat encara es fixa en la manera de vestir de les dones, i molt més si aquestes tenen algun protagonisme, sigui directe o sobrevingut. No és d'estranyar doncs, que veure les ministres fotografiades en una revista, com ha passat ara amb la diputada del PP, cridi l'atenció de la majoria, amb l'ajut dels mitjans de comunicació gràfica.
Si bé la ministra Carmen Chacon serà sempre motiu de polèmica, des del mateix moment de ser nomenada ministra de defensa, el cas de les altres ministres o bé de Soraya de Sáenz de Santamaria, apareixeran sempre i quan les enquadrin en un ambient diferent del que ens tenen acostumats, o en actes de certa rellevància.
Avui La Vanguardia, en les seves pàgines centrals, especulava sobre el vestit que portarà l'esposa de Barack Obama el dia del seu nomenament com a nou president dels Estats Units d'Amèrica. Els homes, aquí i allà, no aporten cap sorpresa perquè la seva indumentària està prou definida, amb poques possibilitats de modificar res.
Ha estat bé que Rajoy hagi defensat la seva diputada i ho aprofités per treure importància a la polèmica que el seu dia va despertar les fotografies de les ministres dones, del govern Zapatero. En aquells moments no recordo que en fes cap menció, ni tan sols per desaprovar les declariacons masclistes del seu amic, l'actual primer ministre italià, el senyor Berlusconi.
El fet que la senyora Sáenz de Santamaria es deixés fotografiar pel diari, em fa pensar que hi ha algun interès al darrere i en això tots podrem especular. Sigui, però quin sigui el motiu, tinc por que representi una pressió per a les nostres tres regidores de govern, i per extensió a les tres més de l'oposició. Sigui, però quina sigui la seva decisió, nosaltres valorarem el seu saber fer i continuarem confiant amb la seva competència. Un servidor no es disfressarà, encara que arribi Carnaval.

Llibertat per expressar-te

Parlar de llibertat d'expressió avui, al nostre país, pot semblar estrany, fora de joc, antiquat. De fet els de la meva generació i més grans hem viscut una bona part de la nostra vida amb la llibertat d'expressió reduïda, però d'això ja en fa uns quants anys.
M'agradaria poder comprovar quina és la sensació que experimenten les persones joves, davant la notícia d'amenaces a la llibertat d'expressió, com podria ser la que avui sortia als diaris sobre l'escriptor napolità Roberto Saviano, amenaçat a mort per la màfia, per haver publicat un llibre on denunciava la Camorra. Als més grans ens venen a la memòria fets ocorreguts a Xile, Argentina... Espanya, però no com a pel·lícules cinematogràfiques, sinó havent-t'ho experimentat a casa mateix, quan teníem prohibit parlar la nostra llengua, fi no era possible discrepar del govern establert.
Però hi ha maneres més subtils de limitar la llibertat d'expressió, que en un principi passen mig desapercebudes, però com la gota Malaia, aconsegueixen el seu objectiu. Aquest model és el que predomina a casa nostra el segle XXI, i només cal obrir bé els ulls i parar les orelles, pe adonar-se'n.
També hi ha maneres barroeres de fer callar la gent, però aquestes cauen pel seu propi pes, i desautoritzen la persona que les utilitza. La lliçó que aprens és que tot el que no puguis demostrar en fets, el vent s'ho acaba emportant, encara que a vegades costi més del que voldries. Quan una persona fa callar l'altra a base d'insults, desconfia d'ella.

Lluitem contra la xenofòbia

Aquest matí mentre esmorzava, abans de marxar cap a Barcelona, he sintonitzat la ràdio, a l'hora del programa Primera Plana, i he pogut escoltar alguns comentaris que m'han preocupat i al mateix temps indignat.
Si sóc sincer us diré que no escolto mai la ràdio el dissabte el matí, i en concret aquest programa, que per l'hora d'emissió, o bé estic dormint o ja he sortit de casa. És un programa de tertúlia que parlen dels temes de la setmana, m'imagino que llegint els retalls de diaris que el conductor del programa, el senyor Rodríguez, ha seleccionat durant la setmana.
En el moment que he connectat la ràdio estaven parlant de les mesures del govern sobre immigració, i he reconegut a tres de les veus i m'ha quedat per conèixer la quarta, en aquest cas la d'una senyora.
Qui parlava en aquells moments era el senyor J.S., i estava fent unes afirmacions que es podrien catalogar fàcilment de xenòfobes. He pensat que no podia ser que en una emissora de ràdio, i sobretot una ràdio amb diner públic, es poguessin escoltar aquells insults a la intel·ligència i a la sensibilitat humana, sense que ni el conductor del programa, ni els altres tertulians fessin res per aturar-ho.
Recordo que fa temps, en una ocasió, es va qüestionar que el micròfon de l'emissora s'obrís a tothom, per parlar de temes, sense que en tinguessin idea ni coneixement. Algú pot pensar que era un posicionament sensor, però en el fons tenia raó, si més no tenint en compte la incapacitat de la majoria d'entrevistadors i col·laboradors (inexperts com jo mateix), per tallar segons quins comentaris i afirmacions.
No penso que la ràdio pública hagi de seleccionar els entrevistats, o com en aquest cas, els tertulians, però sí que ha de fer un esforç per formar els conductors dels programes perquè tinguin recursos, per sortir airosos de situacions com les d'aquest matí.
Voldria pensar que el director de l'emissora treballarà perquè situacions com la d'aquest matí no es tornin a repetir, i a més avisarà al conductor de Primera Plana que estigui més al cas, en properes edicions, si compta amb els mateixos tertulians.
Ja heu vist que no he reproduït les frases que denuncio, i no ho faig perquè no vull embrutar el meu blog. Confio que el tertulià en qüestió, si s'adona del què ha dit o accedeix al meu blog, ho reconsideri i sigui més curós a partir d'ara.

En temes d'immigració no s'hi juga

Rajoy ha rectificat, i això és important, encara que valdria la pena evitar segons quines afirmacions a les que sempre hi ha ments malvades que s'hi agafen per justificar lo injustificable. Les persones que treballem o tenim contactes amb el món de la immigració ens resulta molt dur escoltar segons quines afirmacions, i encara més si són fetes amb l'ànim de crear polèmica.
La percepció que existeix al voltant de la immigració s'allunya de la realitat i només falta que els polítics d'alt nivell ajudin a marejar la perdiu. S'ha de ser molt curós en el que es diu, i justificar totes les afirmacions que es fan, i evitar segons quins comentaris que es poden mal interpretar.
A ningú se li escapa que quan hi ha problemes, el culpable és l'últim d'arribar. Ara, amb la situació de crisi i l'augment important de persones a l'atur, la presència de nouvinguts és una excusa fàcil per justificar el problemes de la feina, però s'ha de ser just i posar les coses al seu lloc, i no carregar els neulers als altres.
Si no som capaços de treure'ns del cap la idea que els autòctons hem de ser els primers i altres a la cua, no anirem bé. No es pot anar contracorrent i amagant el cap sota l'ala. El món no és el del segle passat, el dels nostres pares i avis, que es passaven tota la vida veient les mateixes persones, sense moure's de la comarca. Ara ens desplacem d'una banda a l'altra del món en un dia, trencant totes les barreres que abans ens mantenien entre quatre turons.
Si encara hi ha qui es creu allò dels ATV (arenyencs de tota la vida), com serem capaços d'acceptar que el nostre veí hagi nascut al Marroc o el Senegal, que la seva bíblia sigui el Corà, i la llengua materna el xinès?
A Arenys de Mar treballarem perquè les diferències no siguin obstacles sinó oportunitats; treballarem perquè tothom, sigui quina sigui la seva procedència, respecti els drets dels altres, i compleixi amb les seves obligacions de vilatà responsable. L'èxit dependrà de tots, i el fracàs ens condemnarà.
Senyors polítics sigueu responsables i no caigueu en el parany de la xenofòbia i la intolerància, com ja n'hi ha que ho han fet, amagats sota la bandera d'una falsa plataforma per Catalunya. Per quina Catalunya? La Catalunya que vull és la de tots i totes, la de la tolerància.

Tolerància, civilitzacions, ignoràncies

"No hi ha un xoc de civilitzacions sinó d'ignoràncies i prejudicis", ho deia avui Tahar Ben Jelloun, en la presentació del seu llibre "No entenc el món àrab". L'autor d'aquesta novel·la enyora l'ensenyament de la tolerància i les ganes de descobrir els altres.
Veient la nota de premsa m'han vingut ganes de llegir la novel·la, per comprovar si m'ajuda a descobrir les persones que viuen a prop meu i que tenen una arrel cultural diferent, una altra llengua, uns altres costums, però amb qui compartim espai i temps.
Avui parlar de tolerància, segons a quins ambients, pot arribar a ser considerat ridícul, sinònim de debilitat, potser perquè no entenem prou bé el significat de la paraula, o perquè hi ha massa egoisme i, perquè no, ignorància o prejudicis.
Em preocupa quan des de les institucions públiques s'ha de fer tanta propaganda sobre el respecte a la diversitat. Em fa pensar que no ens ho creiem gaire i que encara hi ha massa racisme al nostre voltant. No sabem trobar en la pluralitat i la diferència, les potencialitats, i ens quedem amb les servituds i la nostra immaduresa social.
Toquem de peus a terra i adonem-nos que la uniformitat no és bona, i si no som capaços de navegar en la diversitat, no tenim futur.

No hi estic d'acord

Hi estic totalment en contra! No es pot permetre cap acte que atempti la llibertat d'expressió; per malament que et semblin les seves idees, no tens cap dret a tancar-li la boca; per més que et revelin els seus discursos, no tens cap dret a boicotejar-los.
Què pretenen aquests joves independentistes, boicotejant un míting del PP? Deixar constància de la seva actitud intolerant? Estaran defensant un estat basat en la intolerància, on només es pugui dir el que ells pensen i volen? És un acte intel·ligent això de convertir en víctima al PPC?
D'on han après aquesta pràctica antidemocràtica? creuen que d'aquesta manera beneficien el país que diuen defensar?
A Catalunya hi som tots, i hem de continuar sent-hi tots. Aquestes actituds incíviques no porten enlloc ni beneficien a ningú, sinó que perjudiquen la imatge del nostre país, i posen en dubte qualsevol voluntat democràtica del nostre poble a la independència.
El PP espanyol s'equivoca quan ens ataca i mobilitza part del poble espanyol contra el nostre país, però això no és motiu per negar la llibertat d'expressió. Les pràctiques totalitàries han fet molt mal, també a casa nostra, com perquè ara vulguem seguir el seu exemple.
Celebro que la JERC hagi manifestat estar al marge d'aquests incidents. Els considero més intel·ligents, incapaços de desacreditar-se amb actes com els d'avui a la Facultat de Dret de la UPF.
Continuaré essent molt crític amb el posicionament del PP, però en cap cas defensaré cap acte que posi en perill la llibertat de totes les persones a manifestar la seva ideologia política.

Falta diàleg i sobra crispació

Em comenten, jo no ho he escoltat, que avui a Ràdio Arenys, al programa El dominical, el grup municipal de CIU s’ha esplaiat dient pestes de la majoria dels regidors i regidores del govern, i de mi especialment.
Els arenyencs que seguiu la política local ja sabeu que el senyor Rubirola no m’aprecia gens i aprofita qualsevol ocasió per dir pestes de mi. Avui, sembla ser que m’acusava de falta de respecte, de riure’m d’ell durant els plens. No sé si és cert, perquè ja he dit que no he escoltat el programa. L’altre dia, des d’un altre grup municipal, es deia que m’havien tapat la boca i no em deixaven parlar.
No entraré en el seu joc. Sé que em llegeix el bloc, però jo no l’escolto a la ràdio, com tampoc acostumo a escoltar les altres intervencions, ni tan sols la dels grups municipals amb qui conformem el govern municipal.
Entenc que ha de ser molt dur ser a l’oposició havent estat vuit anys alcalde d’Arenys. La política és dura i només ho sap aquell que la pateix. No es pot fer sempre el que un voldria, i quan no es governa, encara menys.
Em sap greu que es caigui en temes personals, i jo, encara que asseguri el contrari i m’acusi del mateix, mai he considerat la meva discrepància amb el senyor Rubirola, com una cosa personal. Tinc prou motius per defensar que el seu govern no ha estat excel·lent, i que una vegada he entrat a l’Ajuntament, m’he adonat de moltes mancances que, des del primer dia estic intentant de resoldre. Jo també cometré errors i deixaré per resoldre temes importants, i per això mereixeré ser criticat.
M’entristeix pensar que aquesta situació pot durar tot el mandat, perquè jo només he entrat a l’Ajuntament, per dedicar quatre anys de la meva vida, del meu temps lliure, per servir Arenys, d’acord amb els principis que sempre he defensat. No ho he fet per lluïment ni per cap tipus de reconeixement i el pes important del meu treball és de portes endins més que enfora, però una tasca que espero doni fruits i esdevingui un punt d’inflexió en la manera de gestionar l’administració municipal, no només per mèrit personal, sinó per l’esforç de totes les persones que ens hi hem posat a treballar, polítics i treballadors municipals.
Aquesta carta oberta, escrita al meu bloc no pretén atiar la flama de la discòrdia, sinó procurar tancar una etapa de mal record, per obrir-ne una altra de més positiva. Jo sempre hi estaré disposat.

mobing rural

Aquest vespre estava acabant de redactar un document i convertir un power point en pdf, i tenia la televisió encesa. Estaven fent un programa que parlava del "mobing rural". M'ha cridat l'atenció i m'ha fet canviar el tema del dia, que volia dedicar a l'entrevista que sortia avui a la contraportada de La Vanguardia.
Anant directe al tema, ja sé que és molt superficial decantar-te cap una banda sense analitzar-ho a fons, però... ho sento! de seguida he tingut clar que defensava la posició del pagès, i no la del neorural o habitant de segona residència.
Salvant les distàncies m'ha fet pensar en el colonialisme al tercer món. És allò d'anar de savis per la vida; la força del diner. Una persona que es compra una finca a pagès, i que li molesten les granges o bé les campanes de l'Església, i que té la barra de voler que li facin cas, difícilment em farà canviar d'opinió.
Recordo la meva infantesa a Cantonigròs, al Collsacabra, quan hi havia molta menys gens de fora que no pas ara. Potser perquè la meva família feia molts anys que hi pujava, i que l'habitacle era al mig del poble i no pas a la zona més residencial, el cas és que ens sentíem molt lligats al poble, encara que potser als ulls dels autòctons, no deixàvem de ser uns estiuejants més. Sí que era cert que quan jugàvem a futbol, al camp de batual'olla, estiuejants contra el poble, sempre havia jugat amb els del poble, i els Prat, que vivien a sobre de Cal Carreter, davant de l'Església.
Al marge d'aquesta anècdota, a casa mai ens havíem queixat ni se'ns hauria acudit fer-ho contra comportaments o costums rurals, sinó més aviat ens agradava identificar-nos en allò que era estrany per a nosaltres, la resta de l'any. Ens agradava veure voleiar la palla el dia que venia la màquina de batre a fer el paller del veí; o bé sentir rondinar el porc perquè el duien al mig del carrer, davant de casa, per sacrificar-lo, i podíem olorar la fortor de la pell socarrimada.
Allà vàrem aprendre a conviure amb els animals domèstics al costat de casa i aprendre dels costums i enriquir-nos socialment. És per això no puc entendre les posicions que ens han ensenyat a la televisió, que no deixen de ser més símptomes de prepotència i intolerància, que no es justifica en res. Ho sento, però ho tinc molt clar, i tal com podem trobar al nostre refranyer: "si no vols pols no vagis a l'era".

hàbits, actituds i educació

Parlem d'hàbits o d'actituds. Dels primers diria que s'aprenen a partir de l'experiència, el costum, la tradició... però de les actituds més aviat apuntaria a que són fruit de l'educació. És cert que l'experiència també té un paper molt important en les actituds que adoptem, però la base podria situar-la en una bona formació i educació.
Em passa que quan una persona adopta actituds asocials, em dol i em fa preguntar el per què, quan és tan fàcil correspondre. Probablement em ve de petit, de l'educació que vaig rebre, d'uns pares que em varen ensenyar a respectar les persones i actuar amb educació.
Recordo que una persona molt propera a la família, amb un caràcter molt fort i egoista, em tenia molta estima, però en alguna ocasió havia fet plorar a la meva mare. La reacció immediata era l'enuig i la planificació de la venjança; una venjança que es traduïa en negar la salutació quan ens creuéssim pel carrer, o l'escala.
Tot i els esforços no aconseguia complir el meu propòsit, perquè mai he estat rancorós, i se m'havia educat per saludar i desitjar el bon dia a les persones a qui coneixia i també a qui no; una acció que ha esdevingut un hàbit, però no pas rutinari, perquè l'acompanya un desig sincer. Cada dia al matí, quan surto de casa em trobo a veïns i vilatans, alguns d'ells de manera força periòdica, a qui desitjo un bon dia, encara que desconec qui són, d'on són i on van, però són persones que s'han llevat com jo, i inicien el dia amb ganes de ser feliços.
No sé si us ha passat mai que passejant pel carrer, aneu a saludar a una persona i aquesta es gira d'esquena. A mi m'ha passat, i el primer que penses és que no t'ha vist. Aquest va ser el comentari en arribar a casa. La segona vegada que t'hi trobes, ja ho mires d'una altra manera: "aquí passa alguna cosa!". Les altres ocasions et confirmen que no es tracta d'una distracció sinó d'una voluntat expressa.
Sap greu que a la nostra societat puguin passar aquestes coses. A casa em parlaven de famílies que no s'entenien; que estaven renyits. Ens venia de nou; no ho podíem entendre! com es podia renyir entre família?
És evident que una mostra d'aquest tipus, que no deixa de ser una mostra d'intolerància, ha de venir motivada per algun fet o fets concrets. Probablement per desavinença de criteris; posicionaments contraris; defensa de realitats o pensaments diferents... El que no està tan clar és que la decisió encertada sigui negar la salutació, perquè es pot entendre com a menyspreu, i això a casa meva m'havien ensenyat que no s'havia de tenir ni amb el pitjor enemic. És clar que a casa valoraven molt la convivència, la col·laboració, el respecte i el bon fer, i probablement això no passava a totes les cases, per desgràcia d'ells o elles.