Un punyal a la butxaca

Avui he llegit una notícia que segur portarà cua, molts comentaris i posicions contràries. Es tracta de la mort d'un presumpte delinqüent quan intentava robar a una persona que anava en cadira de rodes i que es va defensar amb una arma blanca, apunyalant-lo i causant-li la mort. La notícia afegeix que la víctima mortal tenia antecedents per robatoris semblants.

M'imagino els comentaris perquè cada vegada que detenen un delinqüent la gent protesta perquè està convençuda que després de declarar sortirà al carrer fins a la següent temptativa. Davant la inseguretat que patim, segons per quins carrers circulem i quines hores, hi ha molta pressió perquè qui delinqueixi no li surti tan barat.

En aquest cas, la persona robada es va defensar apunyalant el delinqüent, i algú dirà que no és culpable perquè va actuar en defensa pròpia. Anar pel carrer amb una arma blanca no és gaire normal, sobretot si no tens intensió d'utilitzar-la. Si, per contra, penses que potser l'hauràs de fer servir has de ser molt conscient què significa atacar a una persona, encara que sigui per defensar-te.

Entenc la por de molta gent davant les notícies que apareixen de robatoris i assalts, però no podem anar armats i treure el ganivet a la primera oportunitat. No soc ningú per jutjar la situació i ho deixo als jutges que se n'hauran d'encarregar, però en tot cas caldria pensar en una altra manera d'anar per la vida.

Intentaré no llegir els comentaris que apareixeran, perquè ja hi ha prou violència física arreu per a haver de suportar violència psicològica en la seva lectura. Hi ha molts problemes de violència que no es poden resoldre policialment, sinó intentant dignificar la vida de tots, pensant en les persones més vulnerables, que acostumen a haver viscut una vida molt desestructurada. Això no els justifica, però t'ajuda a entendre quina ha de ser la missió dels nostres polítics dirigents.  

A vegades, calen condemnes severes

Conduir ebri amb un cotxe sense assegurança i no havent passat la revisió de la ITV des de fa tres anys no és fet puntual, sinó que forma part de la manera de ser i obrar d'una persona i, per tant, davant del risc d'haver pogut provocar una desgràcia, la condemna ha de ser severa, si no volem que ara tothom faci el que li roti posant en perill la vida dels altres.

Desconec els càrrecs que se l'imputaran a aquest jove de vint-i-dos anys, que conduïa pels voltants d'Alcarràs, però m'agradaria pensar que la pena serà prou severa per fer-lo reflexionar. Estic convençut que no és la primera vegada que actua d'una manera incorrecta. Potser de no tanta evidència com ara, en conduir contra direcció i alarmant els cotxes que ho feien correctament.

Considero que hem perdut l'autoritat i tothom es veu en cor de prendre'ns el pèl. Una cosa és actuar al teu aire incomplint les normes que ens hem fixat per a una bona convivència, però l'altra és posar en risc els altres. Esdevenir un perill per a la salut i la vida de tots els altres. Si això no és motiu per una condemna exemplar, ja em direu què cal fer perquè tot el pes de la justícia caigui sobre un incívic i delinqüent?

Deu ser la meva manera de pensar i estar educat que quan llegeixo notícies com aquesta em desespero. No puc entendre que hi hagi persones tan salvatges, si em permeteu l'expressió. Un mal dia el pot tenir tothom, i sempre hem d'acceptar la nostra responsabilitat i acatar-ne les conseqüències, però com deia al començament, aquest jove no estava fent un acte aïllat. No disposar d'assegurança o no haver fet la revisió del vehicle més de tres anys enrere, no són actes d'un dia, sinó que s'allarguen en el temps. En algun moment tenen la ment clara i són conscients que no es comporten com caldria. És per això que la pena ha de ser més severa.

I amb vint-i-dos anys no estem parlant d'un adolescent. Ja ha tingut prou temps per adonar-se de què és la vida i de quines són les seves obligacions com a ciutadà. Si no ho ha après, caldrà fer-li aprendre d'alguna manera, encara que sigui a la força. Hi ha perdó possible, però després del penediment i la reparació dels mals. Estem massa acostumats a la reparació dels danys i poc a preveure'ls.

Investigant qui filtra informació

M'agradaria que algú m'ho expliqués bé, perquè no ho acabo d'entendre. Sembla que avui és més important i més perseguit, com a delicte, la filtració de dades que no pas les actuacions corruptes que es donen a conèixer, potser no de la manera més correcta.

Ho veiem en el cas del fiscal general a qui s'acusa d'haver filtrat la notícia del reconeixement de frau de la parella de la presidenta de Madrid. No vull dir que no s'hagi d'aclarir l'actuació del fiscal, per la confiança que ens hauria de merèixer, ocupant un alt càrrec, però no creieu que és més important el frau de la parella de la presidenta? Hi va haver moltes morts, que la presidenta ha menystingut.

Avui també llegia que el cap del gabinet de la presidenta, el senyor Miguel Ángel Rodríguez, amb un llarg currículum no gaire favorable, també se l'està investigant per haver filtrat dades de periodistes. Segurament és important això que ha fet i s'ha de saber com i per què ho ha fet, però no us sembla que el personatge en qüestió no hauria de ser investigat per moltes altres coses?

És cert que, si rasques una mica la informació que et donen veus que l'actuació del senyor Rodríguez pot tenir com a objectiu espantar aquells periodistes que han tingut la mala idea d'investigar sobre la parella de la seva presidenta. És que no hi ha ni un pam de net!

M'imagino que els mètodes per investigar i detectar corruptes han de ser legals i no tot s'hi val, però és evident que en una societat on els corruptes que tenen un suport polític o econòmic important no entren mai a la presó, tret d'algun boc expiatori, semblaria que el menys important hauria de ser com ens n'hem assabentat. Quan el presumpte delinqüent és pobre desgraciat, de seguida se sap tot, però quan és un personatge amb diners i poder, la cosa canvia.

És ben bé que aquella frase del rei emèrit que tan sovint ens ve a la memòria, que la justícia és igual per a tothom, és una enganyifa que ja no es creu ningú.

Votem els jutges?

Com que veig que els jutges fan i desfan en funció de la seva ideologia, potser ha arribat l'hora que els ciutadans puguem votar qui volem de jutge al Tribunal Constitucional, o al Suprem, o al Superior de Justícia de cada comunitat. Seria el més lògic, no?

Ja vaig comentar en alguna altra ocasió que em sorprenia que els jutges, quan es jubilen, comencen a parlar i dir coses que no han estat capaços d'assumir mentre estaven en exercici. Es manifesten molt més progressistes i contraris al funcionament normal dels diferents tribunals on hi han format part. Per què serà?

Avui llegia que una colla d'exmagistrats, i altres persones, han presentat una querella contra el rei emèrit, per delictes fiscals. Una cosa que sempre ens han dit que no se'n podia parlar perquè a Espanya el rei pot delinquir, no sé si fins i tot matar qui li faci nosa, sense que li pugui passar res, perquè és inviolable. Una concepció de la inviolabilitat que no entenc i que no crec que sigui correcta, però com que ho diuen els jutges... i als partits grans, els de sempre, PSOE i PP, ja els hi està bé...

M'imagino que la iniciativa, que ben segur ha estat meditada i deu tenir un fons jurídic correcte, no comportarà res més que soroll. Us imagineu que condemnessin el rei emèrit i hagués d'anar a la presó? Creieu que els Emirats Àrabs, que l'acullen, accedirien a l'extradició?

Tot plegat és una mica una pel·lícula de ciència-ficció, però amb un resultat previst i que no és el que ens agradaria, si més no als que pensem que la Justícia s'ha d'aplicar de la mateixa manera a tothom, i que el seu exercici és totalment objectiu i gens ideològic. Tot al revés del que acostuma a passar, si més no al nostre país.

És trist que estiguem observant judicis ràpids (que triguen anys) condemnatoris per uns miserables euros, i hàgim de suportar i alimentar un presumpte delinqüent sense que li passi res. La vida no és justa, i els que practiquen la justícia ho saben. A veure si arriba el dia que els podrem escollir!

Treballar en la seguretat ciutadana

No sé a quin lloc de l'escala de preocupacions ciutadanes es troba ara mateix la inseguretat ciutadana, però en tot cas és un problema que preocupa força i no s'acaba de trobar la manera de millorar la seguretat, i la sensació de seguretat, que aparentment tindria més facilitat per resoldre's. Perquè una cosa és el conjunt d'actes incívics i de violència que provoquen inseguretat i l'altra la sensació de trobar-te insegur i la por de patir qualsevol estrebada o robatori.

Se'n parla molt, però la sensació que tens és que no avancem en la millora de la seguretat. No cal parlar dels actes extrems, amb morts per apunyalades que, malauradament, es repeteixen sovint. Només tenint en compte els petits furts, els ensurts que es troba la gent quan surt al carrer, o els petits robatoris als domicilis, ja produeix una angúnia que preocupa la gent.

Tot i que hi ha punts concrets on les possibilitats de patir alguna agressió són més importants, també ens trobem en casos a llocs molt habituals i en hores que no són ni nocturnes ni de matinada, sinó fins i tot a ple dia. La resposta ràpida de molts és exigir l'empresonament del delinqüent, el càstig exemplar, evitar la reincidència deguda a la facilitat que tenen els delinqüents de sortir alegrament de les comissaries de policia. Probablement no tot passa per aquestes mesures estrictes, però sí que ens agradaria veure que el ciutadà que es comporta no esdevé amb tanta facilitat una víctima propícia del delicte.

En alguna ocasió he demanat més presència policial al carrer. No es tracta de viure en un estat policial, on no pots fer un pas que no et trobis amb un parell de policies, però crec que seria bo que aquests trepitgessin més el carrer, i que fossin visibles.

Alguns municipis, amb més o menys encert i resultats, tenen establerts els policies de carrer, o de barri, que es coneixen el terreny i les persones que hi conviuen, i mantenen, fins i tot, converses amb la gent que hi viu. Millorar la relació entre ciutadans i policia és una bona manera de millorar-ne la confiança, i disminuir la sensació de por a ser agredits al carrer.

Crec que els nostres governants locals s'haurien de prendre més seriosament els problemes de convivència que són fruit d'aquesta por i d'aquesta desconfiança vers la nostra policia i la seva capacitat per aturar els delinqüents, o si més no fer-los la vida més difícil. És per això que insistiria en la meva petició de demanar més presència policial al carrer, i més lligams amb la ciutadania a qui es deuen, com a servidors públics que són.

La reincidència dels delinqüents

He llegit l'article de l'exconseller Carles Mundó, al diari ARA, "A l'altra banda del mur". Acostumo a llegir els seus articles i normalment coincideixo amb la seva opinió. El tema d'avui és prou delicat com per parar-hi atenció.

És cert que tenim una certa tendència a reclamar més empresonaments per a les persones que causen problemes a la societat, sense pensar suficientment en què representa el fet de tancar una persona a la presó durant més o menys temps. Estic d'acord que la solució als problemes que causen aquestes persones no està només en tancar-los a la presó, sinó que hi ha d'haver tot un treball paral·lel. Dit això, però, entenc moltes persones afectades per la inseguretat creada, quan reclamen que s'apartin els delinqüents de la circulació.

Hi ha un fet que és molt significatiu, i és la reincidència de molts delictes. Resulta preocupant quan s'informa d'un acte delictiu, i es comenta que el causant ha estat reincident multitud de vegades. O també el fet que una vegada detingut, i feta la declaració pertinent, surti automàticament al carrer. Això també desanima els treballadors públics que s'han d'enfrontar als delinqüents, i veuen com aquests es prenen la cosa molt poc seriosament.

Quan una persona provoca inseguretat un dia rere l'altre, no resulta gens satisfactori veure com la justícia és incapaç de resoldre el problema, i sempre estàs a l'espera de què més acabarà fent el delinqüent. Estic molt d'acord que no es pot empresonar la gent a la lleugera, però sí que hi ha d'haver maneres de resoldre aquesta reincidència i donar seguretat jurídica a les persones afectades.

L'article de Carles Mundó és molt correcte, però caldria tenir en compte què passa quan els delinqüents són reincidents i saben que poca cosa els afectarà, més enllà d'unes hores declarant i formar part d'una fitxa policial. Si no aconseguim generar confiança entre la població, i donem la impressió que els delinqüents tenen la paella pel mànec, la petició de més presó serà inevitable.

Quantes vegades cal reincidir per anar a presó?

Avui llegia la notícia que un jutge ha enviat a presó un noi de vint-i-dos anys que havia estat detingut en 113 ocasions els darrers quatre anys, per diferents robatoris a establiments de roba, joies i cases particulars. La pregunta que ens fem molts és quan s'ha de trigar per enviar a presó una persona. Quantes vegades ha de robar un perquè se'l condemni? A quantes empreses i particulars s'ha de perjudicar abans no se'l tanqui en una presó?

La inseguretat en què vivim s'agreuja quan veus que els delinqüents se'n surten molt bé, entrant i sortint per la mateixa porta de la comissaria el mateix dia. Fins i tot això fa que moltes persones deixin de presentar denúncies, no pas per l'eficàcia o no de la policia, sinó perquè el jutge els deixa anar amb càrrecs. Què vol dir que els deixa anar amb càrrecs?

Estic molt d'acord que no es pot anar tancant la gent a la presó a la més petita, i que cal fer un seguiment de les persones propenses a delinquir, però crec que hi ha uns límits que no s'haurien de superar. No pot ser, com en aquest cas, que una persona hagi delinquit vint-i-cinc vegades en tres mesos i se'l deixi tranquil·lament perquè hi torni. No sé si això és a criteri dels jutges o bé hi ha una normativa que ho imposa. No sé si els jutges són lliures de decidir què en fan del delinqüent reincident, però alguna cosa deu estar mal escrita i convindria revisar-ho, si més no per recuperar la confiança de la ciutadania en la Justícia.

Sensació d'indefensió i impotència

Avui he presenciat el moment en què un petit delinqüent intentava robar dins d'un cotxe aparcat correctament a la via pública, i a ple dia. Una sensació més forta del normal, perquè el mateix que li ha passat al propietari del cotxe danyat, em va passar a mi fa quinze dies, no massa lluny del mateix lloc.

Un jove aparcant una furgoneta, un veí del lloc i jo que passava per allà, ens hem mirat i hem arribat a la conclusió que aquell jove, que havia deixat la bicicleta a terra i després d'alguns dubtes entrava dins del cotxe, estava violant una propietat que no li corresponia. El veí l'ha fet fora i jo tot just l'he pogut fotografiar quan se n'anava. Hem pogut comprovar que havia trencat el vidre fix del cantó del conductor, de la mateixa manera que varen fer en el meu cas. Seria el mateix personatge?

Els comentaris, mentre esperàvem l'arribada d'una patrulla de mossos, eren els de sempre, en relació a la inseguretat davant d'uns fets que no mereixien cap càstig als infractors, més enllà d'una visita de cortesia a la comissaria més propera i ser identificats. 

No és culpa dels policies, ni dels jutges, ni dels polítics més propers. El tema és més complex que una simple modificació de les lleis. Hi ha un col·lectiu de persones, amb l'autoestima molt baixa i amb un futur més negre que el forat d'Stephen Hawking que fa difícil la desaparició d'aquesta petita delinqüència, que malauradament pot portar a grans delictes en un futur.

En aquests casos en què poca cosa podem fer, sí que és interessant que no girem el cap a l'altra banda, sinó que, sense posar la nostra vida en perill, defensem els interessos de la persona absent en aquells moments, davant l'agressió o intent de robatori, com el d'aquest matí.