La credibilitat de Villarejo

No sé com ho veieu vosaltres, però a mi aquest personatge em cansa, o més aviat tot el que gira al seu voltant, les declaracions que fa, però sobretot els comentaris al respecte i la distracció que provoca sobre temes massa importants.

També us haig de dir que he desconnectat i segurament que hi ha moltes coses que no sé, perquè no les segueixo, encara que llegint els titulars m'adono que el senyor té corda per rato, i que acapara excessivament l'atenció.

El pitjor de tot això és la lectura que es fa de les declaracions. Si fóssim capaços de sintetitzar tot el que ha dit i tot el que s'ha dit d'ell i de les seves declaracions, ens adonaríem que està ple de contradiccions. Veuríem que hi ha unes mateixes persones que l'han criticat i l'han lloat en diferents moments, en funció dels interessos i el benefici o perjudici que poden provocar les seves declaracions, ja sigui a títol personal o en el marc de l'entorn que interessa.

He arribat a la conclusió que un país que es distreu amb personatges com el senyor Villarejo demostra molt poca categoria. Puc entendre que la premsa groga el col·loqui a primera pàgina, però no té lògica que això passi arreu. Potser perquè tot és periodisme sensacionalista, poc creïble, i el que és pitjor, interessat.

M'estalvio posar exemples de declaracions i de les diferents reaccions que han sorgit. Vosaltres mateixos en podeu ser testimonis o comprovar-ho navegant per Internet. Estic convençut que arribareu a la conclusió que el panorama que ens dibuixa el personatge i tot el que l'envolta és desolador, trist i reprovable, i que en un país sa i culte això no hauria de passar.

Tenim el que ens mereixem? Aquesta pregunta me la faig sovint. Jo voldria pensar que no ho triem, sinó que se'ns imposa, però al final arribo a la conclusió que som tan simples i ens fa tanta mandra perdre una estona per reflexionar sobre el que passa, que hem d'acabar reconeixent que sí, que tenim el que ens mereixem, i que malauradament trigarem a sortir-ne ben parats, si és que mai ho aconseguim. 

Si ens trobem en una tertúlia no em traieu el tema Villarejo, perquè no m'interessa. Prou intoxicació i més intel·ligència, sisplau! Ah!, i credibilitat nul·la.

El mal ús de la comunicació de les televisions privades

No calia que arribés el coronavirus per adonar-nos de les diferències entre televisions privades i públiques, però sí que ens ha ajudat per veure qui està fent bon ús dels mitjans de comunicació i qui hi busca només l'enriquiment a base de sensacionalisme, i amb el risc d'alarmar la població innecessàriament.

Ahir vaig escoltar qui deixava anar una frase important que probablement molts descuidem i és el fet que les televisions privades són concessions públiques, la qual cosa hauria de servir per regular millor la manera de fer d'aquestes privades que no contribueixen a resoldre situacions problemàtiques, sinó que les utilitzen per cridar l'atenció desfigurant la realitat, fins i tot en casos com el del coronavirus on hi podrien haver morts també a casa nostra.

Reconec que a casa no acostumem a mirar la televisió privada, però en tens referències a tot arreu, i t'adones que hi ha uns programes amb uns conductors que només busquen el sensacionalisme. Només cal veure els tipus de concursos programats, la seva poca categoria ètica, i les tertúlies amb protagonistes que no tenen cap aportació interessant, més enllà de les anècdotes escandaloses o dramàtiques.

Crec que el control, que no vol dir censura, de les emissions televisives hauria de ser més exhaustiu, i condemnar tot allò que no compleixi amb un codi deontològic consensuat i que estigui d'acord amb els valors d'una societat lliure i democràtica. A vegades ens inventem molts organismes, però la seva actuació no està a l'altura. Ens queixem de l'educació dels nostres fills, però no ens preocupen prou les barbaritats que ens arriben des dels mitjans de comunicació, on sembla que si no hi ha denúncia, tot s'hi val.

Proliferació de periodistes grocs

Avui en parlava l'Empar Moliner a la seva columna del diari ARA, l'absolució. "No fas periodisme groc per vocació, el fas perquè no en saps més". Tot això ho comentava arran de l'allau de periodistes desplaçats al lloc de l'accident d'avió d'aquest dimarts passat, i dels programes de televisió al voltant de la notícia, intentant entrevistar familiars de les víctimes.

El tema del periodisme groc sempre m'ha interessat, pel simple fet que el detesto i, malauradament, en tenim força al nostre voltant. Sempre m'ho mirava, però, tenint en compte els diaris i classificant-los com a tals, però llegint a la Moliner m'he adonat que cal pensar en els periodistes més que no pas en les empreses i diaris.

I és cert que en la mateixa Vanguardia, un diari que no definiria com a groc, hi trobes periodistes o col·laboradors que fàcilment classifiques com a grocs, i probablement, tal com diu l'Empar Moliner, no és que sigui vocacional, sinó que no en saben més.

En alguna altra ocasió ja he comentat la meva estranyesa en què un diari de prestigi no sigui capaç de fer un filtratge més correcte i eliminar aquells col·laboradors que no es mereixen escriure-hi. Llavors és quan m'entra el dubte de si és un error del diari, que no se n'adona i li 'colen' qualsevol tipus de notícia, o bé és que al diari ja li va bé.

Normalment la notícia més propera és la més susceptible de ser tractada per un periodista groc, i no estranya doncs que en el cas d'un accident que ens toca tan de prop, el perill sigui més alt. En el cas de la premsa escrita estaríem parlant de les seccions locals o comarcals, perquè és on el sensacionalisme deixa més petja i causa més rebombori. Quan això passa, i dóna diners, el perill és no moure's de l'estil i acabar prostituint la premsa diària. Una bona part de culpa és nostra per no denunciar-ho i fins i tot per caure-hi de quatre potes. Caldria ser més reivindicatius i rebutjar el mal periodisme.

Enric Sierra demana responsabilitat als partits polítics

Estic d'acord amb la columna d'Enric Sierra, avui a La Vanguardia, "Estratègia delictiva", quan parla del perill que una actitud política irresponsable pugui donar ales als delinqüents. És important el matís de la delinqüència perquè a vegades ens oblidem del més important i jutgem massa a la lleugera.

Darrerament La Vanguardia, no sempre ha tractat aquest tema amb la delicadesa i seny necessari, i és per això que agraeixo l'escrit de Sierra que no cau en l'alarmisme innecessari i adverteix dels perills que poden ocasionar aquells que, per interès de grup, juguen amb fets delictius de conseqüències imprevisibles.

Això em fa pensar en la responsabilitat que assumeixen els periodistes i els editors dels diaris a l'hora de publicar una notícia o opinió. Sense necessitat de mentir, a vegades seria convenient callar i renunciar a uns guanys a canvi de publicar notícies sensacionalistes, normalment sense contrastar la seva validesa.

La Vanguardia és un diari que té un reconeixement, fins i tot d'aquelles persones que no combreguen amb els seus criteris i ideals, que fa que les seves relliscades siguin més perilloses que altres mitjans sense credibilitat. No és el mateix llegir-ho a La Vanguardia que a La Razón, on poses en dubte tot el que t'expliquen, perquè ho demostren dia a dia.

De la mateixa manera que demanem els polítics que siguin referents de bona gestió i honestedat, també ho exigim als periodistes. En Joaquim Maria Puyal parla de la subjectivitat honrada, perquè "l'objectivitat i la desideologització total en el discurs és una utopia". A Vicent Partal li he sentit dir que no podem exigir als periodistes que siguin objectius, però sí honestos.

Els periodistes mediocres fan el seu agost

En èpoques com l'actual és fàcil trobar notícies sensacionalistes i amb un gran poder d'atracció i seguiment. Com que tot va malament necessitem que els diaris i les televisions ens parlin de catàstrofes, incendis, robatoris, morts i violacions. El nostre cos té necessitat de corroborar que els problemes que diem que hi ha, realment hi són i es poden descriure.

Si normalment hi ha periodistes que no contrasten les informacions que reben, en situacions com les d'ara encara ho fan menys. La qüestió és omplir pàgines, al marge dels efectes que poden produir. Es tracta de donar notícies i cobrar el sou.

Ja sé que ara és molt fàcil carregar el mort al periodista. No podem oblidar que d'alguna manera també són víctimes de col·lectius i partits polítics que els interessa donar la sensació que tot va malament, sobretot i especialment quan no es tenen responsabilitats de govern. Aquests partits són els que utilitzen els periodistes mediocres perquè escampin les notícies sensacionalistes. Parlem doncs d'uns periodistes aprofitats i víctimes al mateix temps.

No tots els diaris cauen a la trampa, si més no en casos extrems. Fets que jo hagi pogut contrastar, n'he trobat a La Vanguardia, però no al diari ARA. És greu que en un diari seriós com La Vanguardia  s'hi puguin colar aprenents de periodistes, o reporters sensacionalistes sense escrúpols. Caldria que el diari fes una reflexió i intentés trobar-hi solucions, a no ser que hi estigui d'acord, si aquestes notícies els comporten més ingressos. Desitjo que l'ARA es mantingui en l'actual línia. Ningú demana que els periodistes siguin objectius, però sí honestos.