El meu poema de Nadal

Nadal a casa

Feia un parell de mesos que havíem tornat a casa. Bé, millor dit, on hi havia hagut casa nostra, ara un solar devastat ple de runa i on el pare va improvisar un refugi per guardar-nos de la pluja i el vent.

El primer que va fer va ser enretirar tots els enderrocs i crear un espai on ens poguéssim bellugar. Va aixecar un petit mur amb les pedres caigudes i va entrelligar les bigues per plantificar-hi un tendal. Estàvem a les fosques i aprofitàvem la claror del dia i la il·luminació de les flames del foc a terra a la nit. 

Som pocs, molt pocs els que aquí celebrem el Nadal. La gran majoria dels nostres veïns són musulmans. Nosaltres hem conservat la tradició malgrat les circumstàncies. Ja fa un parell d’anys que no podem gaudir-ne com abans. La por i les ganes de sobreviure han estat presents en tot moment. De totes maneres, no ens podem queixar. N’hi ha molts que no ho podran explicar.

Enguany no podrem instal·lar l’arbre a casa, ni tampoc n’hi haurà a l’església: va desaparèixer en un dels primers bombardejos. La mare ha improvisat una petita cuina i ens ha promès que no ens perdrem els dolços.

Els meus germans petits no entenen res de tot el que ens ha passat. No s’han adonat de l’odi dels nostres germans jueus. No pas de tots, però sí d’aquells que tenen les armes i el poder. Però aquesta ignorància i desconeixement els allibera de l’amargor que experimento, i els permet ser feliços amb les quatre quincalles que hem aconseguit desenterrar de sota la runa.

El pare ens explica que avui commemorem el naixement de Jesús, en una cova, no gaire més còmode que la nostra llar. Ens parla del bou i la mula i de l’estrella d’Orient. D’estrelles en podem observar moltes, però les bèsties ja fa temps que les vàrem sacrificar. No és fàcil poder menjar cada dia, i estem a l’aguait per a quan arriben els aliments al poble.

En Samir, el nostre veí més proper, ens ha vingut a desitjar bones festes. Ell no ho celebra, perquè és musulmà, però sempre ens ha felicitat i, quan li era possible, ens portava algun regal, en forma de galetes de sèsam i festucs. Ara viu sol. Un bombardeig li va arrabassar muller i fills.

Aquesta nit ens trobarem sols, davant del foc a terra, i ens desitjarem un bon Nadal. L’any vinent plantarem l’arbre!

Postals de Nadal

 —Mare, a quina hora anirem al mercat de Santa Llúcia? Recorda que l’any passat se’ns va trencar Sant Josep i demà no podrem muntar el pessebre!

—Avui venen els avis a sopar i hem de ser aviat a casa. Ja hi anirem demà al matí. 

—També hem de comprar la molsa, perquè l’avi ara no en pot portar de l’hort. Es veu que està protegida i no es pot arrancar!

El dia és tan curt que de seguida es fa fosc i no tens temps de res. Els nois volen muntar el pessebre, perquè diuen que ja anem tard.

—Mare, a l'escola ens varen dir que el pessebre es munta per la Puríssima, la Mare de Déu fumadora, i això era la setmana passada, oi?

—Tant se val! El més important és que quan arribi Nadal el tinguem a punt i puguem fer cagar el tió al davant del nen Jesús, el bou i la mula.

A casa no havíem fet cagar mai el tió. Els regals apareixien davant del pessebre, quan tornàvem de la Missa del Gall. Hi anàvem abrigats i ben calçats. Quina il·lusió que ens feia sortir de l’església amb la neu caient lentament, en un silenci gairebé absolut. 

I aquell tocadiscs, que era una maleta que s’obria, i en un cantó hi havia l’altaveu i a l’altre el plat per al disc. No era estereofònic, i havies de canviar sovint l’agulla per no sentir aquell freginat tan típic i molest.

El pare ens feia la instal·lació elèctrica, i ens portava paper d’embolicar per tapar el sota de la taula. Llavors la molsa l’anàvem a buscar al bosc de darrere a casa. N’hi havia tanta com volies, i ningú et deia res. Com volies amagar el paper de diari, si no?

Aquell any el rector no va venir sol a veure el pessebre. Havia format un jurat per dictaminar quin era el millor, el més ben fet, i d’aquesta manera s’estalviava els maldecaps de decidir a qui donava el premi. Els responsables serien aquelles persones que no havíem vist mai ni tornaríem a veure.

Avui no hem necessitat la molsa. La sequera persistent i les bombes constants no han deixat ni un bri d’herba. La cova està mig enfonsada i no sonen les nadales, sinó la sirena que ens avisa d’un atac imminent. Jesús plora amb tristesa. A quin indret ha nascut que hi ha tant de neguit i dolor?

Felicitar per Nadal

El costum de felicitar-nos es manté, no sé si tant o més que abans, però el que ha canviat ha estat la manera. Com ja ha passat amb les cartes, que molts ja no recordem el dia que vàrem enviar la darrera, les postals i targetes de Nadal també han gairebé desaparegut. Són molt pocs els amics i familiars que ens envien postals. Ara tot ho trobem a través de les xarxes socials. 

    Penso que és bo que, d'una manera o altra, no ens oblidem de les persones que formen o han format part de la nostra vida, per desitjar-los el millor que els pugui passar. I fer-ho en aquestes dates també ens ajuda a recordar els vells temps, a casa amb els pares i com esperàvem aquests dies de festa per celebrar-ho tots plegats.

    La llàstima és que no tothom ho pugui celebrar ni gaudir de la pau i bonança que tant desitgem. Aquests dies he vist a més d'un lloc com representaven el naixement de Jesús en mig de les runes ocasionades per la guerra, sobretot a Gaza on s'hi està cometent un genocidi i no som capaços d'aturar-ho. Aquesta injustícia fa mal i no permet gaudir plenament del missatge de pau que sempre ha presidit aquestes dates.

    Vivim en un món ple de contradiccions, on el poder econòmic preval sobre totes les coses. Ens reunim per parlar de la pau o per intentar resoldre els problemes del canvi climàtic, i al final tot queda en no-res. Les mateixes víctimes de sempre, a qui no podem oferir res de bo. Aquest egoisme és totalment contrari a les nostres paraules i desitjos de pau al món. I aquesta contradicció pot fer que es perdi el veritable sentit de les festes que procurem mantenir en el temps.

    I aquesta pau i bons desitjos comença a dins nostre, adreçant-se a l'entorn més immediat que tenim. La majoria de nosaltres no podem resoldre grans conflictes, ni solucionar molts dels problemes que es produeixen al món, però sí fer feliços als que tenim al costat, i amb això ajudar a que la felicitat s'escampi més enllà de casa, del nostre carrer, de la nostra vila.

    Hem d'exigir als nostres governants que siguin resolutius a l'hora d'aconseguir la pau al món, a l'hora d'oferir una vida digna a tothom, i nosaltres hi hem de col·laborar alegrant la vida als que tenim a l'abast. Sovint les petites coses esdevenen importants, si més no hem de tenir la voluntat de contribuir a aquesta pau que diem desitjar amb totes les nostres forces.

Barcelona té el seu propi estel

Per als contraris a la continuació de l'edificació del temple de la Sagrada Família, avui, diada de la Puríssima, és un esglaó més i motiu de crítica. Són moltes les persones que des de fa anys no han vist bé que es continués construint l'església. Com a símbol podia quedar el que va construir Gaudí, i estalviar molts diners.

Per als defensors, és avui un dia important, coronant la torra de la Verge Maria, amb un estel de dotze puntes, que avui s'ha il·luminat per primera vegada. Molts d'ells pensen que la Sagrada Família és un reclam per al turisme, i per tant es mereix finalitzar l'obra.

No ens posarem pas d'acord en què és millor i potser tampoc fa falta. Quan ens fixem en catedrals com la de Colònia, no parem atenció en els anys que varen trigar per construir-la. L'hem vist, o l'han vist, sempre ja construïda, i per tant no és motiu de discussió. No sé què en pensaven els contemporanis mentre l'estaven aixecant.

De ben segur que podem trobar elements positius i negatius en cadascuna de les posicions personals. No hi ha res que es defensi unànimement. Hi ha qui ho criticarà des d'un punt de vista professional, com a arquitectes, d'altres com a ciutadans de Barcelona, d'altres per un sentiment religiós, o d'altres pel malbaratament econòmic.

Sigui com sigui, la Sagrada Família és reconeguda mundialment, i forma part de l'itinerari de qualsevol visitant de la ciutat, i la intenció dels promotors és acabar-la. La següent etapa serà l'acabament de la torre de Jesús.

Ha mort Pere Casaldàliga

Avui hem conegut la mort de Pere Casaldàliga, el bisbe dels pobres. La seva edat i estat de salut no ha fet possible superar els problemes respiratoris que tenia. L'hem estat seguint aquests darrers dies, des del seu ingrés hospitalari, i teníem molt clar que aquesta era la seva fi a la terra.

Pere Casaldàliga ha estat un lluitador per la justícia social, i per a molts ha estat la constatació que l'Església oficial no sempre ha estat a l'altura de les circumstàncies. Predicador de la teologia de l'alliberament, ha tingut enfrontaments amb el Vaticà, sobretot quan aquest ha destacat per la seva ideologia més dretana i ansiosa de poder.

El testimoni de Pere Casaldàliga ha servit per confiar en el missatge de l'Evangeli, i adonar-nos que no tot estava perdut. La història de l'Església catòlica té uns episodis molt negres i obscurs, que han fet perdre la fe a molta gent. Persones com Pere Casaldàliga han permès la continuïtat del missatge de Jesús, i la interpretació justa del seu exemple de vida.

La vida de Pere Casaldàliga no ha estat fàcil, i només la força rebuda de Déu l'ha permès afrontar tots els obstacles que el poder polític, econòmic i religiós li ha preparat. Estimar els més febles i desvalguts, només té sentit si creus en la bondat de les persones, per sobre de tota la injustícia present en aquest món.

Des de la humilitat vull manifestar el meu agraïment per l'exemple de vida de monsenyor Pere Casaldàliga, que ens ha d'acompanyar per avançar cap a un món més just.

Ernesto Cardenal, un revolucionari convençut

Arran de la mort del teòleg i poeta Ernesto Cardenal, voldria dedicar-li un pensament a qui va ser per a molts una llum dins l'ombra d'un catolicisme desorientat i mal entès. Cardenal va ser un revolucionari com també ho va estar Jesús al seu temps. Una figura totalment contrària a la cúria romana, que havia optat per la riquesa i a l'empara de la classe dominant.

L'entorn de Cardenal, a Nicaragua, va afavorir la seva lluita contra la injustícia, la dictadura de Somoza. Va fer costat a la revolució sandinista, però va abandonar el Front d'Alliberament Nacional quan el seu president Daniel Ortega va derivar a una posició autoritària que res tenia a veure amb les intencions inicials que tant havia defensat Cardenal.

Els que havíem confiat en els efectes del Concili Vaticà II, ens vàrem entristir veient en què s'estava convertint la institució eclesiàstica, amb el Papa Joan Pau II, que havia fer marxa enrere i desencisat molts catòlics convençuts en el paper de l'Església en benefici dels pobres. Va ser la teologia de l'alliberament el que va fer somiar i creure que no tot estava perdut, i persones com Ernesto Cardenal varen liderar la revolució dins l'Església fins que el van fer fora, i posteriorment readmès gràcies al Papa Francesc.

Ha mort un referent de l'església humana, l'exemple de la lletra de l'Evangeli. Cap tipus d'aliança amb el poder, amb la classe dominant, sinó tot el contrari. Nosaltres, els catalans, tenim una figura molt estimada en la persona de Pere Casaldàliga, un altre ferm defensor de la teologia de l'alliberament.

Pere Casaldàliga, una persona santa que complirà 90 anys

L'ARA ens recorda aquest cap de setmana Pere Casaldàliga, per a molts un sant en vida, un testimoni del sentit que té creure en Déu, molt lluny de l'Església, la seva història i la seva jerarquia. Molt lluny de Roma.

La seva figura és força més coneguda a casa arran de la pel·lícula que es va rodar sobre la seva persona i la seva obra al Mato Grosso brasiler, però per a uns quants fa molts anys que l'hem tingut al cap i hem venerat la seva actitud en aquest món, sobretot perquè ens ha servit per justificar i entendre el sentit de la fe catòlica, molt desvirtuada per l'exemple que ens ha arribat des del Vaticà i de la Conferència Episcopal Espanyola.

Constatar l'existència de persones com Pere Casaldàliga ens ajuda a continuar creient en la paraula de Jesús i oblidar-nos d'aquells bisbes i papes que l'han embrutat i continuen donant exemple del que no predicava Jesús, sinó que s'han servit de la institució per compartir poder terrenal, al costat dels pitjors governants del món.

Pere Casaldàliga ha tingut enemics que han pretès fins i tot llevar-li la vida. Enemics poderosos que veien perillar la seva situació econòmica i de poder, perquè s'ha posat al costat dels humils i esclaus. Ha tingut, però també, molts enemics dins la mateixa Església. Sacerdots, bisbes i papes que no han estat capaços de viure la senzillesa i la pobresa de les persones més humils i han preferit arrecerar-se en el poder del diner, proclamant una religió que no han entès ni practicat. Aquesta ha estat la gran desgràcia de la història de la religió, i la que ha provocat que sorgissin persones com Pere Casaldàliga que han sacsejat la consciència de molta gent, no han revolucionat el món, però han sabut estimar aquelles persones mancades d'estima i desarrelades injustament de les seves terres.

El Papa Francesc allibera Madrid de l'ultraconservador Rouco Varela

Ahir es va conèixer el nomenament del substitut de l'arquebisbe de Madrid, monsenyor Antonio María Rouco Varela. Un bisbe que ha governat amb mà dura els darrers vint anys. Un bisbe franquista, ultraconservador que ha lluitat amb totes les seves forces per intentar retornar a l'època del dictador. Un bisbe que, al meu entendre, ha fet més mal que bé a l'Església. Sobretot pel to fanàtic que ha defensat els seus principis. Un bisbe totalment polititzat i que ha pretès convertir l'Estat laic en confessional.

Recordo la campanya "Volem bisbes catalans" i em feia por que no haguéssim de recuperar-la. Sens dubte que amb Joan Pau II o Benet XVI, a hores d'ara tindríem el bisbe Cañizares com a substitut de l'arquebisbe Lluís Martínez Sistach. Sembla, però que el Papa Francesc s'ha assessorat millor o bé ha estat més intel·ligent i no voldrà provocar la nostra comunitat.

Desconec el bisbe Carlos Osoro, però a totes les notícies que he llegit se'l deixa molt bé, i es dóna per fet que el Papa Francesc s'ha interessat en nomenar com a arquebisbe de Madrid una persona dialogant més propera a la comunitat de l'Església i amb una mirada més d'acord a la de l'actual Papa.

A Arenys de Mar també s'ha notat el canvi. Els feligresos estan contents i l'actitud del nou rector en relació a les tradicions i costums de la vila és molt receptiva i col·laborador. L'Església, com qualsevol institució, ha passat per diferents etapes amb més o menys encert, i ha tingut, i té, dificultats per viure el moment actual, com tenim els pares de família i les entitats i la societat en general. Només amb respecte, transparència i diàleg es pot anar avançant. Voler imposar les coses no és una bona pràctica, i encara menys quan es tracta de creences i doctrines. És per això que bisbes com Rouco Varela només provoquen la fugida dels membres de la comunitat. 

Els diaris parlen de canvis importants en la cúpula de l'Església a Espanya. És l'única solució que hi ha si la institució vol ser útil a la societat, amb el testimoniatge de la persona de Jesús.