Discursos populistes i falses promeses

Vivim un temps en què els conceptes es barregen i quedem confosos. Hem perdut el significat de les paraules i no seguim els mateixos patrons inicials i arriba un moment que ja no sabem què entenem per allò que sempre havíem entès.

Abans tots sabíem què estàvem dient quan definíem una persona de nazi, de terrorista o de populista. Avui aquests mots s’utilitzen a la lleugera, simplement com a insult, al marge de si la persona es mereix aquests qualificatius o uns altres.

En campanya electoral sentim parlar de discursos populistes i criticar-se els uns als altres, per una actitud que m’agradaria que algú m’expliqués qui n'està net de culpa.

Tothom demana el vot amb una simplicitat que fa vergonya. Allò que prometen sona molt bé, però és evident que no és assumible, però el que interessa és atraure votants. Avui sentia el candidat socialista prometent que es rebaixaria el sou, un fet que vol engrescar la gent que creu que els polítics cobren massa. Precisament jo penso que cobren poc, i que potser per això els que aspiren a ser polítics són tan mediocres.

Finalment arribes a la conclusió que t’estan prenent el pèl i que només volen el vot per perpetuar-se en el poder, passant olímpicament de tu quan els necessites.

Xavier Roig escrivia avui, una vegada més, sobre la representativitat dels polítics d’acord amb el sistema electoral, i comparava el nostre, de llistes tancades, amb altres, com el britànic, que les persones elegeixen el diputat. No sé si al nostre país funcionaria, però com a mínim trauria força, com diu Roig, a la dependència que tenen amb l’estructura dels partits polítics, en benefici dels electors.

Sap greu, però que discursos com els de Vox puguin atraure tants votants i no sé si justificar-ho per la immaduresa de la ciutadania o el desencís pels polítics que hem tingut fins ara.

La CUP per part de la seva credibilitat

La CUP, gràcies a l'acció de David Fernàndez, havia aconseguit agradar i simpatitzar persones que mai abans hauríem situat en la seva òrbita. Per a molts la CUP era el partit polític d'un perfil determinat de persones, per la qual cosa tenia un llistó que no li permetia créixer en vot, com sí ho fan altres forces polítiques. El tarannà de David Fernàndez a nivell nacional ha estat admirat per persones d'altres perfils que, avorrits amb els partits de sempre, veien en la CUP una alternativa plausible en les properes eleccions catalanes i, fins i tot, en les municipals del mes de maig.

L'actitud de la CUP al Parlament català, que ha acabat amb l'abandonament de la sala amb l'excusa de no sentir-se representats, no li ha fet cap bé, i penso que una part dels vots que tenia mig conquistats, els ha perdut.

Els parlamentaris poden anar vestits com millor els plagui, però el seu comportament ha de ser seriós i no es pot abandonar la sala, per malament que s'hi puguin trobar. Sortint al carrer no aconsegueixen millorar el Parlament, sinó que es converteix en una rabieta sense cap més conseqüència que deixar en evidència la seva impotència o immaduresa.

Es pot ser molt crític amb la decisió judicial dels fets del Parlament. Es pot discrepar amb la decisió del Parlament de recórrer la sentència de l'Audiència Nacional, però això no és motiu per abandonar la seva responsabilitat de parlamentaris escollits per una part del poble català.

Quant a la sentència haig de dir que celebro que el poder judicial valori el Parlament català, i no deixi impunes les agressions amb què es va ofendre Catalunya en el símbol més preuat de la democràcia representativa. Una cosa és manifestar-se, xiulant, insultant i fent tot tipus d'expressions de protesta, però una altra ben diferent és intentar segrestar el Parlament de Catalunya, atacant físicament els parlamentaris escollits pels catalans.

Es pot discutir si la sentència és exagerada, si la pena imposada és desproporcionada, sobretot respecte a altres fets tant o més greus que no els passa res, però personalment no vaig estar gens d'acord que les accions dels manifestants i assaltants als parlamentaris quedessin sense càstig. 

David Fernàndez i el seu grup parlamentari havien d'argumentar, com així han fet, la seva opinió contrària, manifestar el seu desacord amb la sentència i amb el fet que fos el Parlament qui recorregués la resolució de l'Audiència Nacional, però mai abandonar el Parlament on hi són perquè els hem escollit.

Avui la CUP ha perdut una part dels simpatitzants que s'hi havien apropat darrerament, i qui sap si això quedarà palès en les properes enquestes d'opció de vot.

Muriel Casals s'equivoca

Òmnium Cultural té i ha tingut un gran prestigi, avalat per la seva acció en pro de la societat catalana, a través de la nostra cultura, com a eix vertebrador. Ha estat un símbol actiu de la societat civil del nostre país, model per a moltes entitats que conformen l'entramat cívic i social de Catalunya. D'alguna manera ha estat el referent a qui moltes persones hem observat i donat suport, sobretot en moments difícils per a la nostra nació.

L'any passat, el 10 de juliol, es va significar en la defensa de la nació catalana i del dret a decidir. La seva presència al capdavant de la manifestació, i la seva activitat en la preparació de la mateixa, va afavorir que el resultat fos un èxit de participació i esperança. Enguany, Muriel Casals defensava la seva absència a l'acte commemoratiu de l'aniversari del 10 de juliol, amb unes paraules assenyades, com acostuma i agrada al poble català.

Les manifestacions de la presidenta d'Òmnium Cultural en pro d'una insubmissió fiscal, però, ha estat un error, no sé si d'ingenuïtat o immaduresa. No es pot deixar perdre tota l'autoritat i prestigi amb unes declaracions poc raonades, sobretot per la impossibilitat de reeixir. En situacions com aquesta, em recordo de les paraules del Rei que visita el petit príncep: si vols ser obeït, ordena allò que saps que passarà, allò que és factible.

Estic completament d'acord amb les paraules de Toni Soler, a l'ARA, quan diu: "La lluita contra l'espoli fiscal l'ha d'encapçalar la Generalitat; els contribuents no podem ser carn de canó davant d'una Hisenda espanyola que té mitjans de sobres per avortar i castigar qualsevol rebel·lió fiscal." I acaba dient: "Si cal que algú es planti, que ho faci el Govern".

La societat civil ha donat prou signes de lleialtat i defensa del dret a decidir la nostra independència. No se'ns pot exigir més que als nostres representants polítics, les nostres institucions. El 10 de juliol de 2010 vàrem sortir al carrer, protestant la sentència del Tribunal Constitucional que, una vegada més, reduïa els nostres drets com a poble sobirà. Perquè si la sobirania emana del poble, amb la resolució del Tribunal Constitucional es va demostrar que això és fals, i que el nostre poble no és sobirà, sinó que viu subjecte a unes lleis que no són nostres, que no ens creiem ni volem respectar.

El testimoni l'han d'agafar des de les nostres institucions, i ja estarem amatents per donar el suport que calgui, però no ens demanin que ens llancem al buit, sense cap tipus d'esperança.

Immaduresa i simplicitat

Les persones quedem retratades pel que diem, però sobretot pel que fem, i en això podeu trobar exemples per tots costats i per tant no cal que us en digui cap, però avui n'he trobat un a Internet i m'ha sabut greu perquè és un jove que aprecio, però que al mateix temps penso que va equivocat.
És important estar segur del camí que emprenem, però això no treu que de tant en tant ens aturem a estudiar si ens hem desviat o bé continuem ben orientats, perquè la supèrbia ens pot jugar una mala passada. És cert que amb els errors se n'aprèn, però a vegades hi ha errors que fan mal i que valdria més no cometre'ls. I m'ha sabut greu perquè ha quedat en evidència i les coses que surten per Internet les arriba a veure molta gent.
Si l'altre dia parlava de fanatisme i obsessió, avui parlaria més aviat d'immaduresa o simplicitat. Les idees poden ser revolucionàries, però no podem encetar una revolució cada dia. Quan escrivim ens podem engrescar, però cal tocar de peus a terra. Si em doneu a triar, amagaria la relliscada de diumenge i em quedaria amb el personatge d'avui, perquè en el seu discurs hi ha elements que es poden aprofitar, perquè hi ha intel·ligència, i perquè el fanatisme i l'obsessió no porten enlloc; perquè en la simplicitat o immaduresa no hi ha mala fe, cosa que en el fanatisme fàcilment hi pots trobar odi.