Coincidències de la vida

Aquesta setmana han mort dues persones que varen ser protagonistes durant l'intent de cop d'estat del 23-F. Em refereixo a l'extinent coronel Antonio Tejero, que va entrar al Congrés de Diputats armat i disparant trets a l'aire, fent estirar a terra els seus diputats, i a la llavors diputada Anna Balletbò que va poder sortir de l'hemicicle per la seva situació d'embarassada. Sens dubte que no els podem posar de costat quant a mèrits, però la casualitat ha fet que morissin amb poques hores de diferència. 

Arran de la mort del colpista s'han sentit declaracions que no ens hauríem imaginat que en ple segle XXI es produïssin. Ens adonem que estem fent passes enrere en el camí de la defensa dels drets humans, amb l'auge de l'extrema dreta, nostàlgica del franquisme i de la repressió. 

Ahir parlava de la necessitat de ser contundents contra les manifestacions d'odi. Avui afegiria que caldria fer molta pedagogia als joves, que no han viscut la dictadura, però es deixen entabanar pel populisme de l'extrema dreta, fins al punt de creure que l'autoritarisme és la millor solució per organitzar una societat.

Fa uns anys que observàvem manifestacions feixistes en diades assenyalades, com pot ser el dotze d'octubre, però avui és molt més freqüent veure concentracions a diferents llocs del país, amb qualsevol excusa. Tenim l'extrema dreta dins de les institucions, creixent i dominant el discurs fàcil i enganyós, i no estem tranquils pensant en el futur.

La defensa de la llibertat d'expressió serveix moltes vegades per permetre discursos de persones que estan en contra d'aquest dret. És una mica una contradicció. No els podem negar les seves paraules, però hem de combatre-les amb arguments per deixar-los en evidència i evitar que continuïn enganyant a més gent.

Avui podem estar descontents amb els governs que tenim, però hem de ser molt conscients que, si no canvien les coses, l'alternativa és un perill per a la democràcia i la defensa dels drets fonamentals.

Meritxell Batet plega

Meritxell Batet anuncia que deixa l'escó de diputada al Congrés de Madrid i que també desapareix de la primera línia política. No cal dir que la seva activitat pública ha estat important en els diferents llocs on ha estat, deixant una petjada que en tot cas podem discutir si ens ha agradat més o menys, però no li podem negar.

Personalment haig de dir que no m'ha agradat tot el que ha fet, sobretot perquè dels polítics catalans espero una mica més en pro del país, sense necessitat de ser independentistes, sinó simplement treballant per a la millora de Catalunya, lluitant per eliminar els greuges comparatius respecte a altres comunitats, sobretot Madrid.

La prova del cotó podria ser l'actitud de la nova presidenta del Congrés de Diputats en relació a les llengües no castellana. Encara que algú em podrà dir que la situació política ho ha forçat, i que en altres circumstàncies, de no necessitar els vots dels partits independentistes, tampoc s'hauria avançat en permetre el seu ús a les sessions plenàries.

No ha estat només això el que li he trobat a faltar. En tot el seu discurs polític se li ha notat una dependència i devoció al PSOE, i un allunyament a les tesis i actituds de l'antic PSC. No és ella sola, això també és cert. L'entorn l'ha acompanyat i segur que l'ha influenciat, però en tot cas si la seva manera de fer hagués estat una altra, llavors la podria defensar. Ara no.

La seva vàlua política haurà quedat demostrada amb el seu treball, i el partit polític li sabrà premiar i reconèixer. Només em fixo en la manca de sensibilitat cap al país que la va veure néixer. M'imagino que és complicat estimar a fons i lluitar per Catalunya quan no ets independentista i reps tanta pressió, però bé hi ha hagut altres polítics socialistes que han estat a l'alçada.

Li desitjo el millor en el seu futur, personal i professional. És encara molt jove, i pot fer molta feina. Espero i desitjo que tingui salut i que pugui iniciar una nova etapa que l'enriqueixi i on hi pugui aportar tot el seu coneixement. M'agradaria que dediqués part del seu temps per treballar pel nostre país, que necessita l'esforç i estima de molts per no sucumbir davant l'odi i venjança de moltes forces polítiques espanyoles, que només ens deixaran respirar si ens necessiten. A la que puguin ens giraran l'esquena.

Un nou partit polític a la vista

Si aquesta setmana es presentava un nou partit de dretes català, Centrem, avui es pot llegir a la premsa digital l'anunci de la creació d'un nou partit, en aquest cas més oposat als independentistes, i que surt de les entranyes del PP, un partit que es veu decebut per la iniciativa de la diputada Eva Parera, amb el suport de qui fou militant del partit, el mataroní Juan López Alegre.

Centrem és un partit impulsat per Chacon, del PDeCat, que vol deslligar-se dels lligams del passat de Convergència, i que pretén aconseguir el que no va ser, a les passades eleccions al Parlament de Catalunya. És un intent de distanciar-se de Junts per Catalunya, eliminant qualsevol idea de unilateralitat, amb un discurs una mica ambigu per així poder incorporar persones de diferents perfils.

El nou partit que avui s'anuncia, Valents, és fruit de la desesperació del PP català, que cada vegada ha anat més de baixa, i que en les darreres eleccions catalanes va veure com Vox sorgia amb molta força, triplicant els seus resultats. Amb l'aparició de Valents, es posa en dubte el lideratge d'Alejandro Fernández, que està enfrontat amb Pablo Casado, però que no ho exterioritzen gaire per no posar més en perill els resultats electorals del partit, sobretot ara que s'acosten diferents eleccions autonòmiques, i ja s'està treballant per a les generals del 2023.

En aquests moments a Catalunya ens trobem una gran divisió de partits polítics, tant en el cantó dels independentistes, com dels unionistes. Aquesta diversitat d'oferta no sé si ens beneficia o ben al contrari posa més problemes per a una sortida del conflicte i de la polarització regnant al país.

No cal dir que de moment, si es confirma el naixement de Valents, el PP és qui en surt més perjudicat, i caldrà veure si realment Juan López Alegre és capaç de convèncer Vox per integrar-se en aquesta iniciativa i plantar cara de veritat als altres partits polítics del Parlament. 

Vergonya de polítics!

Aquests dies bona part de les notícies giren al voltant de la formació de govern a Catalunya, i les negociacions que es mig trenquen entre ERC i JxCat, posant accent en alguna o altra qüestió. Ahir parlava del fred a l'exili i avui em referiré a la vergonya que ens fan passar molts dels dirigents independentistes i en concret la diputada Elsa Artadi i el pres polític Jordi Sánchez.

No cal dir que si em demanessin l'opinió jo els aconsellaria que dimitissin i se n'anessin a casa. En el cas d'en Jordi Sánchez, malauradament, és la presó qui el té injustament empresonat. Ara el col·loquem a la pila dels polítics independentistes, però la seva causa va ser liderar una manifestació que en cap cas es pot considerar violenta. Realment el cas dels dos jordis és un cas de vergonya democràtica i la història se'n farà ressò durant molts anys.

Avui, però ens trobem en un atzucac que dura des de fa molts mesos i que no s'hi veu solució, ja que sigui amb pacte o sense, no s'acaba de veure un futur positiu per al nostre país. A casa diríem que el que està passant és que quan un lliga l'altre afluixa. Un dia uns diuen que formin govern en minoria, i quan els altres s'ho prenen al peu de la lletra, llavors els primers els amenacen en no donar-los suport per al nomenament del president.

A mi, personalment, m'han decaigut molt, sobretot els dos personatges que he nomenat. D'Artadi s'ha de dir que no n'he esperat mai gairebé res, però d'en Jordi Sánchez sí que en tenia un millor concepte. M'imagino que el seu paper no és fàcil, però hi ha una cosa que sempre s'ha de tenir en compte i és la possibilitat de dimitir, quan no te'n surts.

Queden encara uns dies per saber el final del relat, si anem a unes noves eleccions o no. El problema és que fins i tot en el cas d'unes noves eleccions no hi ha cap garantia que els resultats aconsegueixin treure'ns del forat on estem immersos. Què hauria de passar perquè les coses canviessin? Mentre l'independentisme sumi majoria absoluta i no hi hagi un relleu important en els protagonistes dels tres partits, no hi veig solució, i molt em temo que hi ha poca gent disposada a substituir-los. Qualsevol s'hi embolica!

Cayetana Álvarez de Toledo cessada

Hem conegut que el líder del PP, Pablo Casado, ha cessat Cayetana Álvarez Toledo com a portaveu del PP al Congrés de Diputats. Ells sabran els problemes que tenien i si la mesura benficia el partit o, com diu la cessada, el perjudica. A mi, personalment, quan menys la senti millor. 

Considero la diputada una mala educada, que es pensa que pot anar insultant tothom, alegrament, i espera que els altres li riguem les gracietes. No, no la suporto i quan l'escoltava a la televisió o ràdio, em posava de mal humor. 

Cayetana va ser imposada als militants catalans del PP, perquè figurés de número u de Barcelona a les darreres eleccions generals. No he entès mai aquest joc i penso que és una desconsideració vers les persones del partit en el territori. Només s'explica per l'interès del partit central de comptar amb els seus, i per això els reparteixen per la geografia espanyola, per després tenir-los tots a Madrid.

Per sentit comú, els diputats territorials haurien de representar el territori. Està molt bé que defensin el partit, i ho facin com un conglomerat irrompible, però no estaria de més que també tinguessin en compte l'àmbit geogràfic per on han estat escollits. És allò de creure's o no la representativitat dels electors.

Jo no votaria mai una llista electoral d'un partit que hi col·loca una persona forània, que no em representa. En el cas de Cayetana Álvarez de Toledo, a més, no sé a qui podia representar, perquè la seva actitud no em sembla apropiada. No es pot anar a la vida d'aquesta manera. Probablement això mateix ha estat el que al final ha cansat als dirigents del PP, i ara molt probablement desitjarien que deixés l'acta de diputada.

M'imagino que no correm el risc que es presenti com a cap de llista a les eleccions del Parlament català. Només ens faltaria haver-la d'aguantar a casa nostra!

L'embarbussament de l'alcaldessa de Vic

Aquests dies s'ha criticat la diputada Anna Erra, alcaldessa de Vic, per les seves paraules a l'entorn de l'ús de la llengua catalana com a llengua de diàleg entre totes les persones que l'entenem. Som molts que vàrem comprendre la intenció del discurs de la diputada, però hem de dir que no estava gaire ben expressat. Essent un discurs llegit, penso que es podia haver redactat millor i no portar a confusions, alguna d'elles totalment intencionades.

El que volia dir l'alcaldessa és el que faig per costum quan em dirigeixo a una altra persona. La llengua que empro és el català i només si m'adono que l'interlocutor sincerament no m'entén, canvio l'idioma. És molt fàcil i m'ha donat bons resultats. Estar parlant en català, i l'altra persona responent-me en castellà, i acabar els dos parlant en català. No és una imposició. Entenc perfectament que l'altra persona parli el castellà. No li recrimino, però em faig respectar que jo pugui expressar-me en català, que és la meva llengua materna, la pròpia de Catalunya.

Si analitzem les crítiques rebudes ens adonarem que moltes d'elles són xenòfobes, encara que sigui a ella a qui se l'acusi. S'ha volgut mal interpretar un discurs poc afortunat, no pel contingut, sinó per la manera d'expressar-ho. Les crítiques, però han desautoritzat els propis crítics, a qui se'ls acostuma a veure el llautó.

Si em permeteu, us proposo la meva manera de respondre al diàleg, sense obligar ningú a utilitzar la meva llengua, però si exigint que jo la pugui practicar. Si l'altre no m'entén, després ja no hi ha diàleg, i jo sempre busco poder dialogar.

Dolors Montserrat, falsa i carregada d'odi

Escoltar l'exministra Dolors Montserrat resulta indignant i al mateix temps et produeix una sensació de vergonya aliena. Creies que no era possible veure actuar una persona tan mentidera, guiada per l'odi que l'ofega i la ràbia d'haver-se convertit en una simple diputada de l'oposició.

Es poden defensar els ideals i els principis de cadascú, però no es pot fer a base d'intoxicar la societat amb mentides, una rere l'altra, i amb aquest odi cap a Catalunya. Si algú dels que em llegiu aquest post no ho feu per primera vegada, sabreu que sempre havia desitjat que el PP català s'assemblés una mica amb el PP basc. Aquests sempre havien defensat el País Basc en les seves negociacions amb Madrid. Contràriament, el PP català, mai ha defensat els interessos de Catalunya per davant dels interessos del partit.

Observem que això no ha canviat i el PP català continua prioritzant el partit, espanyol perquè el català gairebé ha desaparegut del mapa, abans que defensar Catalunya. Ens trobem amb un discurs curiós en què des de C's i PP s'acusa al govern de la Generalitat de defensar només a una part dels catalans, però no accepten que ells no defensen el país, sinó que lluiten i criden a favor que sigui el govern de Madrid qui mani directament a Catalunya. Què passaria si sumessin majoria absoluta? Desapareixeria el país? Potser l'autonomia continuaria, però la capacitat i autonomia que ens deixarien la convertiria en testimonial, sense poder efectiu. Aquesta és la Catalunya que C's i PP defensen, i aquesta és la Catalunya que molts catalans no desitgem, fins i tot catalans que no volen la independència.

La cara amable de la CUP

El Programa 'Fora de sèrie' de TV3 d'ahir dijous ens va ensenyar la cara amable de la diputada de la CUP, Anna Gabriel, una persona que sempre hem vist amb cara de pomes agres, com si estigués enfadada amb el món. Ahir la periodista Júlia Otero ens va brindar la possibilitat de veure una altra Anna Gabriel.

Al marge del que jo pugui pensar sobre l'actitud de la CUP en aquesta legislatura, s'ha de reconèixer que la diputada es va mostrar molt coherent amb els seus principis, fins al punt que podria servir d'exemple per a molts polítics professionalitzats.

La sorpresa d'Otero amb la resposta d'Anna Gabriel "no podem ser esclaus dels escons" és digne de recordar. Sempre he pensat que aquesta dependència que es crea en molts polítics és el pitjor símptoma que la política no funciona bé, és la causa del populisme practicat per acontentar els electors i evitar perdre'ls.

Si jo penso d'una determinada manera no puc trair-me només per acontentar qui vull que em voti. Si una persona entra en política ha de ser amb esperit de servei d'acord amb les seves creences i principis. Jugar amb aquests per perpetuar-se a l'escó és la manera més flagrant d'empastifar el sistema democràtic. 

La hipocresia dels mitjans de comunicació

Que unes declaracions de la diputada de la CUP provoquin tant de rebombori ja indica que el món no rutlla fi. A part de les manipulacions interessades, no és normal que les seves paraules siguin titulars de les primeres pàgines dels diaris. Arribar a creure o fer creure que les converses d'una diputada, sigui del color que sigui, poden tenir tanta influència en les persones com perquè algú s'esquinci el vestit, demostra ignorància o mala fe.

Fa una pila d'anys que la ignorància del nostre poble feia que es veneressin els quatre que tenien estudis. El capellà i el metge del poble eren escoltats i se'ls creia en tot allò que sentenciaven. Pretendre que en el segle XXI la societat respongui de la mateixa manera és una estupidesa i els mitjans de comunicació actuen com a propagadors de la ignorància d'uns quants i la mala llet dels fomentadors d'un estat adormit de la nostra societat.

És una llàstima que les millores en el coneixement tècnic estiguin renyides amb la serietat i intel·ligència dels seus protagonistes.

Uns dies que no ens han d'enfonsar

Són uns dies que haurem d'analitzar amb perspectiva. Familiarment i també políticament, no estem passant per uns moments gaire tranquils i això fa que a l'hora d'opinar, a l'hora d'escriure hagis de ser més caut del compte. Tot t'influeix molt, les baixes defenses, el dolor d'un familiar proper...

Aquests dies he parlat força del cul-de-sac on ens ha portat la política catalana. Cadascú dóna les culpes a qui l'interessa. L'altre és el responsable que estiguem on som, però mai els nostres, els que creiem que ho fan tot bé. Penso que les actituds són importants, i no és estrany que membres de la CUP de Granollers hagin demanat la dimissió de la diputada Anna Gabriel. És que és ella la culpable? No, no és això, però sí que les maneres a vegades ofenen. S'ha de fer cas al militant de Granollers? No necessàriament, però sí que la diputada hauria de reflexionar-hi.

Arenys viu uns dies tristos per uns fets lamentables que no es poden descriure sense enuig i ràbia. Per què poden passar coses així? Tot s'ajunta? A vegades sí que penses que tots plegats hem trepitjat merda. Posem-hi distància i procurem valorar i estimar allò que realment val la pena, i restem dramatisme on no cal.

Siguem també humils i demanem ajuda. No ens avergonyim de les nostres misèries, sinó procurem treballar-les i créixer com a persones. Si no ens trobem bé i tot ho veiem negre, pensem en aquelles persones que fa molt temps que no viuen bé i no reben l'ajut que els cal ni la comprensió dels que es troben bé. I si cal tornar votar, votarem de nou, però que ningú ens expliqui històries per a no dormir, ni encara menys sopars de duro. Tots som culpables d'on som, i si no ho som, no cal buscar culpables en els altres. Demà potser ho farem millor.