Un esperpèntic Salvador Illa

Un dels temes que s'ha comentat aquests darrers dies són les declaracions del cap de l'oposició al Parlament de Catalunya, el senyor Salvador Illa, sobre els pitjors 10 anys de la història de Catalunya. Algú ha encertat quan les ha considerat unes declaracions esperpèntiques. De fet, el senyor Illa no ha demostra mai una gran categoria com a polític, sobretot tenint en compte que aspirava a la presidència de la Generalitat. La seva mediocritat ha quedat palesa en aquestes desafortunades declaracions.

La pregunta que sempre em faig és si el nostre país no hi ha millors aspirants a ocupar càrrecs de responsabilitat política. Probablement la gent que val no li interessa enredar-se en política, i els que ho fan, són majoritàriament persones que s'aprofiten de la política per treure's un bon sou i viure de la rifeta.

El PSC ha tingut militants de categoria, seriosos i capaços de representar els seus afiliats i simpatitzants, assumint responsabilitats polítiques importants. M'imagino que en la línia del que passa a molts partits polítics, fa uns anys que aquests bons candidats han desaparegut i s'ha quedat el rebuig, allò que no vol ningú.

És una llàstima que el nostre país estigui en mans de gent tan mediocre, tant a nivell de govern com d'oposició, la qual cosa fa que no avancem, i les possibilitats d'ocupar un bon lloc en el rànquing de països desenvolupats són escasses. 

No seria just només fixar-me en els polítics catalans, perquè el mal està molt escampat. Quan veus o sents les declaracions del senyor Casado, candidat a presidir el govern espanyol, et cau la cara de vergonya, i se't fa difícil pensar que en tota Espanya el PP no tingui ningú més vàlid per aspirar a governar el país. No es tracta del contingut rancorós i venjatiu contra els independentistes catalans, que es podria entendre, sinó en la qualitat dels missatges que fa arribar a la nació.

El senyor Illa no està sol en aquest llistat de polítics sense categoria suficient com per representar els ciutadans que necessiten un bon lideratge per poder aspirar a viure millor, socialment, però també política i cultural.

De rebel·lió a desobediència

Les darreres informacions que tenim sobre el judici al major Trapero i altres càrrecs són que l'acusació ja no seria de rebel·lió, sinó que podria acabar sent de desobediència, la qual cosa no comporta presó. Tot fa pensar que els arguments per declarar-los rebels han desaparegut, no són consistents, però està clar que no els poden deixar sense càstig, encara que seria el més just.

L'estat espanyol no podria aguantar tanta vergonya en haver de reconèixer que els Mossos d'Esquadra varen actuar correctament i que per tant als seus caps no se'ls pot acusar de res. Una cosa o altra hi han de trobar per justificar tot aquest judici i totes les acusacions i insults rebuts.

Crec que hauríem de reaccionar demanant l'anul·lació del judici per no haver-hi causa, i no permetre que se'ls acusi de desobedients, quan això no és cert. Els mals moments que han passat des de llavors no els hi estalvia ningú, i tot per un orgull quixotesc dels membres de l'Estat espanyol, ja sigui del món polític com el judicial.

Sempre hem cregut en el bon fer de la policia catalana, que com tot tenen els seus errors i és criticable, i que al final de tota aquesta moguda ens ho acabaran de certificar. La llàstima serà que trobaran qualsevol excusa per acusar-los de qualsevol cosa per no quedar en evidència. L'estat espanyol continua corrupte, venjatiu i insensible. No és estrany que molts vulguin tallar qualsevol dependència.

L'impresentable de Borrell

Ahir quan parlava dels personatges que ens governen em venien al cap molts noms, de tots colors i partits polítics, però tenia molt present el ministre d'exteriors Josep Borrell. Considero que és el pur exemple de persones que no ens mereixem que tinguin una representativitat i responsabilitats adjuntes als càrrecs que ocupa i ha ocupat al llarg dels anys. El seu currículum és impur, i la seva boca és fastigosament malvada.

La vida ens ensenya que en política no cal ser bo, sinó més aviat un cara dura. Els polítics que són bones persones se'n cansen molt aviat o bé tenen una gran paciència i sentit de la responsabilitat, perquè el seu entorn, començant per dins dels partits polítics, és d'una irresponsabilitat i mediocritat, que en el fons t'adones que el que importa a la gran majoria és el poder i el diner fàcil, però sobretot el poder, que els altres s'hagin d'agenollar davant teu.

Borrell només viu per fer mal, políticament parlant. És rabiós i venjatiu, i un desconsiderat respecte els que pensen diferent, no cal que siguin d'altres partits. La seva piulada amb dades de l'euroordre i que des d'Europa li han fet esborrar, és només una petita mostra de quina persona és, de la seva malícia i de les seves ganes de fer mal. Aquesta venjança és la que han practicat els membres de les diferents institucions espanyoles contra Catalunya, que els va passar la mà per la cara. Venjança policial, judicial i de l'executiu. Europa no ho veu prou clarament, però ho comença endevinar. El fet és que té prou problemes com per analitzar els dels seus països membres.

La presència de Borrell en les institucions europees no les afavoreix com es mereixerien, o potser és per la participació de personatges com Borrell que Europa ha perdut valors, moral i solidaritat vers les persones que ho passen malament.

Madrid té por

Per bé o per mal s'ha aconseguit atemorir Madrid. Qualsevol acte a realitzar a Catalunya comporta l'alerta de la seguretat. Sigui la visita del Rei aquest dilluns o la jornada de reflexió del dissabte vinent, han fet que el govern espanyol es mogués per evitar aldarulls i sobretot l'alteració de la pau que s'espera en els dos esdeveniments.

No sóc persona de guerres, però sí que considero que el resultat obtingut és fruit de l'actuació policial i judicial de l'Estat contra Catalunya. Podem situar-ho a l'1 d'octubre de 2017 o podem retrocedir a l'any 2006 amb l'Estatut d'Autonomia aprovat i posteriorment retallat, a la meva manera de veure-ho, il·legítimament. L'Estatut resultant no ha estat el que el poble català va referendar com marca la sagrada Constitució dels unionistes.

El jovent, empès per la sentència injusta del Procés, que manté els presos polítics a la presó, amb condemnes fruit de la venjança de l'Estat i no de la Justícia que calia esperar, ha sortit al carrer a protestar i rebel·lar-se contra un Estat insolent, injust i venjatiu, que retalla els drets democràtics de tots els espanyols.

Sabem que mantenir aquesta força al carrer no és fàcil, com no ho va ser el moviment del 15M, i és per això que cadascú de nosaltres, segons la manera de ser i obrar, hem de mantenir aquesta flama que clama justícia, vingui d'Espanya o d'Europa, però que ha d'acabar amb aquests governs corruptes, venjatius i injustos. Només la resistència i perseverança ens farà vèncer.

Un judici de paper maixé

Aquests dies escoltem quina serà la posició i en què basaran la defensa dels nostres polítics empresonats, de com els traslladaran a Madrid per tenir-los a prop del Tribunal que els haurà de jutjar, i jo només penso en tot el sideral, aquest muntatge tan complex per acabar ser un circ, una atracció amb final conegut.

Potser hi ha persones que, malgrat tot el que ha passat i hem conegut del Poder Judicial, encara creu que el judici serà seriós. Com pot ser seriós un judici que parteix d'uns delictes inexistents? Com potser just un judici amb un tribunal que no actua de manera imparcial? Com podem imaginar que la sentència serà justa si es tracta d'un judici venjatiu?

Jo sí crec que la sentència final serà absolutòria, però aquesta no vindrà de Madrid, sinó que ho farà des d'Europa, però d'aquí a uns quants anys. Massa tard per la pena que hauran de complir entretant uns polítics que no van fer res més que seguir el mandat de les urnes i d'acord amb la majoria parlamentària. Ser fidels a les urnes és democràcia. Imposar la conducta a través de tribunals corromputs és autoritarisme.