Cal arriscar sense radicalismes

Els radicalismes són perillosos i al mateix temps absurds. A la llarga no porten enlloc, i obliguen a rectificar a no ser que l'orgull sigui massa crescut. No estic parlant d'assumir riscos, també perillós, però necessari si no volem estancar-nos i no avançar, massa freqüent avui.

Valdria la pena diferenciar una cosa de l'altra. A vegades creiem que s'ha de cremar tot per solucionar els problemes i ho contraposem a la immobilitat. Hem de ser agosarats, però no suïcides. Per què ho dic? Doncs per responsabilitzar aquells que fan farts de llop creient que la societat avança, però desapareixen tot seguit i al final no s'ha mogut res.

En què penso? Ara mateix recordava la reacció de la nova alcaldessa de Barcelona en relació al Mobile World Congress. Per poc no s'engegava tot a rodar, per una manera errònia d'entendre el funcionament d'una societat, de col·locar elements a la dreta o a l'esquerra, sense analitzar els beneficis o perjudicis d'una decisió mal presa.

Barcelona és una gran capital, que fa gran el nostre país, però aquesta grandesa té les seves servituds, no podem negar-les, però cal fer balanç i apreciar què suma més, els perjudicis o els beneficis de celebrar un esdeveniment com aquest a casa nostra. Si no es fa a Barcelona es farà en una altra gran ciutat, i els ingressos econòmics no vindran.

L'altre dia em queixava de la inactivitat del govern municipal de la vila, avui hi pensava i em dolia veure que estem estancats i que no tenim ni idea de què volem ser en un futur proper. No hi ha risc ni ganes d'actuar. Estem fent bullir l'olla, quan hauríem d'estar planificant i posant les primeres pedres d'allò que ha de ser Arenys de Mar. No demanem que es llancin a la piscina sense aigua, sinó que arrisquin projectant l'Arenys del futur.

Han convertit la Constitució en l'home del sac

No tinc formació jurídica i per tant la meva opinió és la d'un ciutadà emprenyat perquè un dia es va creure allò de la independència dels tres poders i fins a molt gran no he obert els ulls per adonar-me que tot era una fal·làcia. 

La dictadura democràtica que patim i que alguns n'han dit transició democràtica, es basa en dominar els tres poders, de manera subtil al començament i barroerament en l'actualitat, per fer allò que els rota en contra de la societat civil, i si som catalans, encara més. 

L'arma d'aquest govern d'imposició i anul·lació dels drets adquirits, és la Constitució, que l'han convertit en l'home del sac, que atemoreix les criatures, en aquest cas, els ciutadans espanyols. El tractat que havia de servir per ajudar-nos a sortir de quaranta anys de dictadura franquista, s'ha convertit en una llosa que no ens deixa respirar. No podem moure res perquè tot està lligat i ben lligat.

No és només un problema per a les aspiracions sobiranistes catalanes, sinó també per qualsevol moviment i transformació social de tots els espanyols. Aquest document sagrat en què han convertit la Constitució, esdevé una arma perillosa en mans d'un adversari poderós, que fa i desfà segons més li convé, interpretant-la de la manera que l'afavoreix.

La cirereta d'aquest pastís la trobem en el fet que els defensors de la Constitució som els més crítics a la immobilitat imposada, i qui la defensen a mort són els que hi varen votar en contra i els seus hereus. El món al revés, només per conveniència. Tot plegat és una demostració més de la prostitució de la política al nostre país.