Una gran interpretació musical

El cap de setmana és cada vegada més complicat confeccionar la teva agenda per assistir als actes que es programen a la vila. Per una banda, és bo que hi hagi tanta activitat i que puguis escollir, per l'altra, el fet d'haver de renunciar a assistir en alguns dels actes programats et xafa una mica la guitarra, i et queda aquell regust de no haver-ho encertat.

Aquest divendres em va passar amb els actes de la tarda. A la mateixa hora coincidien més d'un que, aparentment, podien ser del meu interès. Al final vaig haver de decidir per a un d'ells, i em vaig equivocar. M'ha quedat al cap la idea que potser no vaig estar prou amatent a l'hora d'escollir.

No puc dir el mateix de dissabte. Ahir l'Escola de Música organitzava un concert amb la interpretació del Quintet Die Forelle. Cinc joves, molt joves, estudiants del Conservatori Professional de Música de Badalona que ens varen oferir el treball de dos anys. Ens ho explicava, al final de l'acte, la seva professora. Es tractava d'un fet únic que no acostuma a repetir-se. Una excel·lent interpretació, fruit d'un excel·lent treball de temps, esforç i il·lusió.

Hi anava refiat que m'ho passaria bé. Hi anava, també, mig enganyat per la publicitat que en feia prèviament la pàgina web de Ràdio Arenys. No és la primera vegada que m'enreden, involuntàriament, però que haurien de mirar de corregir-ho. Vaig gaudir del concert i el públic assistent va escoltar fidelment tota la interpretació, respectant els silencis entre els moviments de la peça, cosa que no sempre succeeix.

Em va impressionar no només el resultat sonor, sinó també la tècnica interpretativa i el sentiment dels músics, que no és usual amb persones tan joves. Els auguro molts d'èxits, sobretot si continuen treballant amb l'interès i esforç que demostren haver-hi dispensat. Felicitats!

Opinió diversa i plural

Sovint trobem afirmacions gratuïtes sobre la capacitat de la gent d'emetre el seu vot, des d'una posició prepotent i de possessió de la veritat absoluta. Posar a votació unes opcions de govern o decisions sobre actuacions a realitzar vol dir confiar en les persones convocades i tot allò que posi en dubte la seva consistència va en contra del sentiment democràtic que ha de presidir qualsevol societat que es tingui per demòcrata i plural.

Hi ha persones, més de les que ens creiem i que es retraten, que no creuen que les persones tinguin criteri a l'hora de decidir, i d'aquí la resistència a sol·licitar l'opinió oberta a la gent. Hi ha països que de la pràctica dels referèndums n'han fet la base de la seva vida en comú. Tots coneixem el cas de Suïssa on tot sovint se'ls demana que opinin sobre temes ben diversos, abans de posar-ho en pràctica. A casa nostra són rares les ocasions que podem opinar, i quan ho fem encara se'ns qüestiona.

Aquests dies hem pogut sentir una de les persones que es creu viure per sobre del bé i del mal. Com molt bé deia un articulista, potser pel fet de ser premi Nobel pensa que està per sobre dels altres i que la seva opinió és millor que no pas la de tot un país. L'escriptor Vargas Llosa en més d'una ocasió ha afirmat que els opinadors o votants, com és el cas de Colòmbia, han votat malament. S'han equivocat. Ho va dir en relació al Perú i també a casa nostra.

Malauradament hi ha massa condescendència vers aquests personatges que es creuen Déu, i se'ls fa massa cas. Tot i que obtenen fracassos, com seria el cas del seu suport a Valls, a Barcelona, o a Ciudadanos, a Espanya, continuen a les primers pàgines dels diaris, i la seva opinió és respectada i fins i tot considerada com a tesi a tenir en compte. S'arriba a posar en dubte l'encert de la voluntat de tot un país, en contraposició del que pensa l'escriptor.

Cadascú de nosaltres, en algun moment ha tingut la temptació de voler interpretar el vot dels altres i les ganes de poder-hi incidir com per voler-los fer veure clarament la realitat. Acceptar que els altres puguin opinar diferent de tu és clau per a qualsevol persona que es tingui per demòcrata, i aquesta sensació de tenir la raó sempre, és molt negativa per a la convivència de tots, donada la gran diversitat. És cert que la població és manipulada, però això no vol dir que les persones no tinguem criteri i puguem discrepar d'aquells que per el motiu que sigui esdevenen personatges notables, que els mitjans de comunicació en parlen, destacats de la resta de mortals.

El territori català tampoc no és igual

Diuen que el més fàcil seria tancar-ho tot i confinar-nos a casa sense poder sortir al carrer, però que hi ha altres problemes a tenir en compte. És cert, els extrems sempre són dolents i trobar el punt mig no és fàcil, però un s'hi ha d'esforçar.

Recordo que al començament de la pandèmia i de la presa de decisions des de Madrid, aquí el govern català protestava perquè considerava que no es podien prendre les mateixes mesures a tot arreu. Eren ells qui coneixien el territori i les característiques, i havien de ser ells qui posessin les condicions particularitzades.

Aquest centralisme no es veia bé, però quan la Generalitat té la possibilitat de prendre algunes decisions, no té en compte les característiques del territori català i aplica les mateixes normes a tot arreu. Per què? No serveix el mateix criteri de la centralitat quan aquesta s'exerceix des de Barcelona?

No és el mateix el Barcelonès que el Pla de l'Estany, oi? Doncs per què no es prenen mesures diferents d'acord amb cada territori? És difícil, oi? Però si abans es criticava Madrid, ara podem criticar Barcelona. L'alcaldessa ja ho fa, perquè tancar Barcelona és complicat. És una població molt densa i amb poc recorregut.

Entenc que estiguin vetllant per la nostra salut, però no és lògic que no sàpiguen discriminar. Si es creuen que aplicant el mateix a tothom és el més just, els haig de dir que s'equivoquen. Demano que s'hi esmercin més i siguin més intel·ligents a l'hora de prendre decisions, tenen prou temps per dedicar-s'hi.

La coherència en política, un bé preuat

La coherència de les persones fa que puguis confiar-hi més o menys. En el cas de les persones públiques és important analitzar què diuen i què fan. Malauradament en política hi ha massa discursos per quedar bé, al marge de què practiquen els seus autors. Valors com la bona fe, el servei als altres o l'estimació i respecte a la diversitat, són cada vegada més absents en la política que es practica al nostre país.

Per un moment fem l'exercici de fixar-nos en polítics que probablement ens passarien desapercebuts, potser perquè no acostumen a sortir en les primeres pàgines dels diaris. Analitzem què diuen, com ho argumenten i fem-ne un seguiment. N'hi ha que fins i tot et fan dubtar dels teus principis i plantejaments, perquè hi veus una lògica, que potser no t'acaba d'agradar, però no només la saben vendre, sinó que t'adones que hi creuen i la practiquen.

Fixem-nos ara en aquells polítics que estan més o menys en la mateixa òrbita d'on ens movem nosaltres. Que pensem bastant el mateix i que no els considerem estranys. Mirem com actuen i assegurem-nos que no només són discursos amables, sinó que s'ho creuen i ho practiquen. No sempre és així, i això ens ha de fer pensar molt. 

Tots podríem fer un llistat de noms de polítics o persones públiques a qui elogiem la seva coherència. En algun cas ens podríem equivocar, potser perquè no som capaços de conèixer-los a fons, o perquè dissimulen molt bé el que fan, però l'exercici no és dolent, i probablement són les persones i no els partits els que ens han de fer decantar per donar-los la nostra confiança a l'hora d'exercir el nostre dret a vot.

Sóc conscient que els polítics amb poder de decisió ho tenen més difícil a l'hora de practicar la coherència a diferència d'aquells que pràcticament només poden opinar, però l'exercici d'estudiar les persones és igualment possible i pot esdevenir determinant.

Diuen que el rei vol dialogar... rectificar és de savis

Avui ens hem assabentat, a través del president del Parlament balear, que el Rei d'Espanya podria estar disposat a dialogar amb els partits independentistes catalans. De fet s'hauria de dir que està disposat a parlar amb el govern representant de tots els catalans, i subratllo tots perquè en democràcia parlamentària el govern representa la totalitat de la nació.

Vagi per endavant que com a rei, què voleu que us digui? No em fa perdre ni cinc minuts, la qual cosa no vol dir que no respecti com a persona, com a qualsevol persona, tingui el pensament que tingui. Per tant, si vol fer marxa enrere de la seva intervenció del dia 3 d'octubre de 2017, allà ell, però això sí, hauria de reconèixer que es va equivocar, o que va llegir un escrit desencertat. Aquell 3 d'octubre va posar molta distància amb la gran majoria de catalans.

M'ha cridat l'atenció la reacció de C's, que ha estat d'escepticisme, com la majoria dels partits polítics, però la diferència és que ells no voldrien que això passés, perquè tot allò que pugui acostar-nos al diàleg va en contra dels seus interessos. C's només té sentit si es manté la crispació, i a poder ser provocada per ells. Aquesta és la tristesa de C's. Un partit polític nascut per fracturar la nostra societat.

Cal educar els jutges!

He llegit la frase: "No n'hi ha prou amb canviar el codi penal, cal educar els jutges". Ho deia Viviana Waisman, presidenta de l'ONG Women's Link Worlwide. I té tota la raó, i no és una afirmació gratuïta, sinó que té molt de sentit i explica moltes de les coses que estan passant.

Els jutges no es comporten com un robot que té introduïdes totes les casuístiques i genera automàticament la sentència, sinó que és una persona humana que examina més coses que el simple comportament de les persones jutjades. El jutge interpreta i sentencia, i és per això que es pot equivocar. No ens concentrem només en el cas de "la manada", sinó que ho podem generalitzar.

És just i encertat que 12 persones, per més ben instruïdes que siguin, puguin tombar una llei aprovada per totes les institucions implicades i referendada pel poble? És el cas de l'Estatut. No creieu que hi ha components més enllà de la causa que hi intervenen?

En el cas de la violació múltiple a Pamplona, que crea alarma i inseguretat entre la població, no creieu que s'ha de tenir en compte més coses que les considerades per l'Audiència de Pamplona?

Com diu la Viviana Waisman a l'entrevista del diari ARA, "Cal examinar el Codi Penal, però sobretot el que cal és educar les persones que tenen la responsabilitat d'aplicar la llei". "L'ONU ha recomanat a l'estat espanyol la formació dels jutges en perspectiva de gènere".

Malgrat aquesta manca de visió que s'hauria de resoldre, hi ha el sentit comú i el concepte "alarma social" que moltes vegades es té en compte a l'hora de prendre decisions que poden provocar més problemes dels existents.

Continuo pensant que la Justícia no s'aplica de la mateixa manera a totes les persones, i això és un problema que només es pot resoldre si en són conscients.

No ens mereixem polítics com Lluís Rabell

Ahir vaig seguir per TV3 el concert organitzat per "Casa nostra Casa vostra" i em va servir per reflexionar sobre el tema que fa tants mesos que vivim, encara que sigui a través de la televisió o de les pàgines dels diaris. La realitat que ens avergonyeix i que potser no fem prou per evitar que la situació es perllongui encara més.

Em varen agradar més les paraules que la música, i em varen molestar les pauses per a la publicitat. Potser em va sobrar una part de la intervenció més polèmica, la que ha originat més controvèrsia a les xarxes socials, la de Jordi Évole. Ens queixem de la demagògia dels polítics, però sovint la premsa, i en aquest cas un periodista estimat i qualificat, també cau en el mateix parany, però el que més em molesten són aquells oportunistes que ho aprofiten per fer encara més demagògia, com és el cas de Lluís Rabell.

Rabell és un bocamoll que Déu ens guardi de no donar-li mai cap tipus de responsabilitat pública. Xerra perquè té boca, però és injust i mentider. Évole es va equivocar quan va parlar d'incompetència del govern de la Generalitat en el cas dels refugiats. Podem trobar moltes incompetències en el govern actual, no diré que no, però en el cas dels refugiats, són els Estats els únics que poden prendre decisions. L'alternativa seria la desobediència, però sense garanties, perquè ho hauria de permetre la Unió Europea.

Rabell que és un cagadubtes, que no saps mai què dirà ni què farà, i normalment dissimularà i es quedarà sense fer res, gosa donar suport a les paraules de Jordi Évole, quan no dóna suport al govern català per desobeir a Madrid! El millor que podria fer Rabell, si no es vol enfrontar amb Madrid i defensar la independència, és jubilar-se i anar a casa a cuidar l'hortet ben ecològic, i deixar-nos tranquils dels seus discursos i demagògia.

Sí - potser sí - no, però veiem - de cap manera

Sembla ser que aquesta tarda-vespre a Barcelona hi ha hagut competició de manifestacions. Uns a favor de l'acord de Junts pel sí amb les CUP, i els altres en contra del president en funcions, culpable de tots els mals. 

No tinc clar que la gent sabés en quina manifestació es trobava, sembla ser que hi havia transvasaments d'una manifestació a l'altra. El més important, però era manifestar-se, sortir al carrer i demostrar que estem emprenyats. Alguns continuen dient que els nostres polítics no fan els deures.

El més ridícul de tot, perquè hem fet el ridícul, és que uns i altres sempre han afirmat que el menys important era el 'qui'. Oi que ho hem llegit? Doncs, resulta que uns i altres s'han barallat per culpa del 'qui'. Junts pel sí no baixen del burro i presenten el president Mas, sí o sí, i les CUP, també continuen a sobre (del burro), rebutjant Mas, i acceptant a qualsevol altre candidat o candidata del mateix partit polític, que no sigui ell.

Que algú m'expliqui qui dels dos no es base en el 'qui'. Jo no ho entenc, i per això penso que tots plegats han perdut els papers, i el millor que pot passar ens que ens deixin tornar a votar. Rectificar, aquells que no la vàrem encertar, i repetir l'opció els que anàvem pel bon camí. Ara ho tenim clar. Sabem qui vol la independència per sobre de tot; qui la vol de retruc; qui no la vol, però ens deixaria decidir, i qui no ens vol ni tan sols deixar que decidim. És fàcil triar. No ens podem tornar a equivocar.

Bono i Aguirre parlen de Catalunya i Iceta s'hi posa d'esquena

Avui, Diumenge de Rams, primer dia de vacances per aquells que les poden gaudir. Un diumenge que hem continuat escoltant notícies sobre l'accident de dimarts als Alps, en relació al causant del sinistre i també als resultats de la recerca dels cossos de les víctimes i la segona caixa negra.

Avui, però, també hem pogut llegir l'entrevista d'Antoni Bassas a qui havia estat ministre socialista, el manxec José Bono. Un socialista que sempre he pensat que no desentonaria gens a les llistes del PP. I no és l'única persona que m'hi fa pensar. Sempre he considerat que la frontera del bipartidisme espanyol entre PP i PSOE a vegades resulta confusa i podries intercanviar personatges d'una a l'altra banda sense que es notés res significatiu. 

I també Aguirre ha opinat sobre Catalunya i l'Estatut. Ara reconeix que potser es varen equivocar. El problema és que no rectifiquen, i qui podria resoldre els problemes que ens va ocasionar, tampoc no està disposat a moure un dit. No sé qui ho deia un dia d'aquests, però potser tenia raó quan afirmava que Rajoy podria arribar a fer bo Aznar. Jo estic convençut que resultarà complicat trobar un president de govern espanyol pitjor que Rajoy.

Però a casa nostra no us penseu que som diferents dels altres. El senyor Alfred Bosch, alcaldable a Barcelona per ERC, també hi fica cullerada. Avui ha hagut de desmentir allò que acabava de dir per ràdio. Se n'ha adonat solet o bé li han fet rectificar? 

I no diguem què passa amb els socialistes catalans. Avui Iceta ha deixat clar que no permetrà que Catalunya tingui una llei electoral pròpia, perquè no els interessa com a partit polític. El que no s'adona és que el seu partit està desapareixent del mapa. Que no hi ha qui el salvi.

I a França Sarkozy torna i guanya. Els socialistes francesos no poden aguantar una posició ambigua que no han entès ni dretes ni esquerres. A França, el senyor Valls podria ser primer ministre del president Sarkozy sense que els francesos en notessin el canvi. On es troba la diferència entre esquerra i dreta? La resposta podria donar-la Espanya amb una entrada amb força de Podemos i C's.