Ja arriben els Reis!

Aquesta nit màgica on la quitxalla somia amb els regals que esperen rebre de ses majestats, a Arenys s'hi afegeix la tradicional penjada de naps i cols. És una nit d'il·lusió i de disbauxa, que no passa desapercebuda. En el primer cas parlem d'innocència i família, pel que fa als naps i cols, es demana creativitat i imaginació, però també serenitat i control, per no fer destrosses, ja que en alguna ocasió algú s'ha passat de volta.

Recordo els reis, a Vic, quan era un xic, però també quan hi portava els meus fills. Crec que ells també en guarden un bon record. Cada població s'estima la cavalcada i la considera única. És lògic i bo. A Vic, l'esforç de l'organització crec que mereix una bona nota. És espectacular la quantitat de participants i la il·lusió que hi posen per engrescar els més menuts i fer-los passar unes hores agradables, amb molts nervis i ganes d'anar aviat a dormir.

I em venen al cap comentaris que he llegit aquests dies, que no són nous d'ara, de persones que consideren que la festa és un engany a les criatures i que caldria aturar-ho. Penso que tothom té dret a defensar i opinar sobre les coses i participar o deixar de participar-hi segons creguin convenient. La festa de Reis és un engany? 

És cert que fem creure als més petits l'existència d'uns personatges que arriben cada any per portar-nos regals. A partir d'aquí podem acceptar que els estem enredant i que arribarà un dia que ho descobriran, perquè algú els ho explicarà, i potser tindran un desengany. Hauríem de deixar de celebrar-ho i dir la veritat? Regalar nosaltres directament les joguines sense pensar en majestats arribades de l'Orient? 

Aquesta festa m'agrada, tot i que ja fa molts anys que no la visc en plenitud. Si no hi ha quitxalla per casa, es fa més estrany. Intento no posar-me transcendent i de la mateixa manera que estimo la festa de Sant Jordi, com el dia de la rosa i el llibre, quan ho podríem comprar cada dia de l'any, també m'agrada pensar en la il·lusió que es transmet a la canalla, i als més grans, sobretot tenint en compte que la nostra vida està plena de traves, desenganys i problemes. 

Que tingueu una bona nit de Reis, i de naps i cols!

Viure malfiant de tot

No sé si us hi trobeu, però tinc la sensació que visc malfiant-me de tot i tothom. Reps informacions de totes bandes i el primer que penses és que t'estan enredant. Que t'estan intentant estafar, i això no és viure.

Podríem dir que abans no passava i segur que no és cert. Sempre hi ha hagut persones que s'han dedicat a pressionar els altres, normalment els més vulnerables i indefensos, per intentar treure'ls-hi els diners. Ara, però, com que tenim tantes finestres obertes, no només la porta de casa, sinó les xarxes socials, els correus electrònics, els missatges i les webs, sembla com si l'estafa és més present i insistent.

Si bé és cert que reps molta informació de les institucions públiques i la policia, sobre delictes i estafes que corren per les xarxes o bé a la cantonada de casa, no deixa de ser preocupant que hagis d'estar tot el dia desconfiant d'allò que t'arriba.

Avui, sense anar més lluny, mentre esperava un paquet que m'havia d'arribar a casa, he rebut un missatge on se'm deia que el repartiment s'havia suspès perquè no hi constava l'adreça. No m'ho he cregut! Evidentment, no he accedit al missatge ni telefonat per donar cap informació, sinó que he trucat a la casa subministradora, que m'ha confirmat que tot estava en regla i que el missatge no era d'ells.

Moltes vegades t'arriben missatges que ja veus de seguida que és una estafa. Avui, donant-se la casualitat d'estar esperant l'encàrrec, podia caure en el parany. La capacitat de desconfiar de tothom, m'ha salvat, però això, repeteixo, és molt trist, perquè ens fa viure en una situació desagradable, quan seria convenient pensar que tothom és bo i et desitja el millor per a tu.

Els mecanismes de control i denúncia d'aquests fets no van a la mateixa velocitat que els estafadors, i això fa que sempre estiguis exposat a ser enredat. El consell, doncs, és de no confiar de ningú, encara que et puguis equivocar i donar per fals allò que és ben cert. És el que ens toca a viure, i si algú hi troba un remei, si us plau que me'l digui.

Periodisme i xarxes socials

L'article del senyor Burgaya a l'ARA m'ha servit per escriure aquest post sobre les xarxes socials i el periodisme. En més d'una ocasió he parlat de les xarxes socials. Tothom en parla perquè són molt presents a la nostra vida. La majoria hi anem a parar per assabentar-nos de coses que potser ens passarien de llarg, però és cert, i no em canso de dir-ho, que hem de ser molt cauts a l'hora d'agafar-nos seriosament tot el que allí hi trobem. 

Rebutjo d'entrada els escrits anònims. No em generen confiança. Defenso la llibertat d'expressió, sempre que sigui respectuosa, però vull que les persones que ho escriuen donin la cara i signin amb el seu nom. Amagar-se sota l'anonimat convida a insultar i això no és bo per a ningú. Opinar és lícit, i és important saber qui ho diu i per què ho diu.

Certament, les xarxes socials esdevenen fàcilment tòxiques. No tot el que hi ha escrit és fals i enganyós, però necessitem posar-ho en quarantena. Ja sigui perquè els seus autors van amb mala fe, o per ignorància i desconeixement real dels fets que es relaten. Dit això, però, em guardaria prou de pensar i afirmar que tot el que escriuen els periodistes és cert i benintencionat. Com a tot arreu, hi ha interessos amagats, o no tan amagats que fan dir coses per enredar i confondre la gent.

És per això que no estic gaire d'acord amb qui creu que les xarxes socials són el mal de la nostra societat i que els periodistes i mitjans de comunicació són la virtut personificada. En tenim prou exemples. Només ens cal llegir els titulars de la majoria dels diaris espanyols, tots ells en l'òrbita dretana i extrema, quan parlen de Catalunya i els catalans. Nosaltres en som testimonis directes i també honestos quan pensem que no tot ho fem o ho hem fet bé. 

La desconfiança en el periodisme també ha ajudat a acostar la gent a les xarxes socials i el desengany que ens ha ocasionat segons quin article periodístic, també ha fet que no trobéssim tan greu el que es diu per les xarxes. 

La conclusió final és que tot el que llegim necessita ser contrastat abans de creure'ns-ho cegament. No sempre tenim la possibilitat de comparar les notícies per poder valorar-ne la veracitat, però en tot cas hem de vigilar què ens diuen i, sobretot, no difondre-ho sense estar segurs que allò que hem llegit és realment cert. No podem contribuir a la desinformació.

Estiguem alerta!

No podem badar ni deixar-nos enredar. Els estafadors fan hores extres i ens els podem trobar arreu. Movent-nos per Internet, utilitzant mòbils i tauletes digitals naveguem per una selva plena de perills que ens obliguen a desconfiar de tothom.

No hi ha dia que no t'avisin d'alguna nova estafa, cada vegada més sofisticada i més lligada amb la realitat del dia a dia. Avui llegia que estan arribant avisos sobre un nou temporal de pluges i adjunten un enllaç, que és on hi ha la trampa que no hi pots caure.

És ben clar que no ens podem cansar de repetir a tothom que mai accedeixin a un enllaç que els pugui arribar a través de l'ordinador o el mòbil. Els bancs, les empreses i l'administració pública estan farts de dir-nos que no és aquesta la seva pràctica i que, per tant, hem de desconfiar de tot aquell que ens convidi a accedir en un lloc que, aparentment, és inofensiu i bo per a nosaltres.

Vivim en un món ple d'estafadors que viuen a costa dels altres. Acostumen a enredar a les persones més confiades, a aquelles que sempre han anat amb la veritat per davant i que no s'imaginen que algú els vulgui enredar. La desconfiança no és bona per a ningú, però avui has de desconfiar per seguretat i per evitar caure en el parany del desconegut que només busca els teus diners, i aprofita qualsevol ocasió per fer-t'hi caure.

Això obliga a les empreses privades i a l'administració pública a evitar qualsevol campanya que pugui confondre a la gent. I ho dic perquè la setmana passada vaig rebre una notificació, que ha resultat ser correcta, però utilitzava l'enviament d'un enllaç, que no hi vaig accedir, sinó que vaig demanar que deixessin d'enviar aquests comunicats. No poden col·laborar amb els estafadors. Hi ha prou maneres de comunicar-se amb les persones sense haver d'usar mètodes que generen desconfiança.

Vivint dels records

Els catalans estem molt acostumats a celebrar aniversaris de fets que no han anat bé. No sé si catalogar-los de fracassos, però en tot cas no han estat un èxit ni ens han solucionat els problemes que anem arrossegant des de fa segles. I amb aquestes celebracions ens entretenim. Ens entretenen fent-nos creure que anem avançant. No, no avancem, sinó que estem encallats des de fa temps.

Ara vivim amb l'esperança d'un nou finançament. D'un finançament just, pactat entre ERC i PSOE, que ha permès la presidència de la Generalitat al PSC, però temo que poca cosa més. Molt probablement la contrapartida no serà efectiva, si més no en un temps prudencial. Què esperem?

El fre posat del PP a qualsevol iniciativa que pugui beneficiar els catalans, està funcionant. Ho fa quan el PP té el poder de Madrid, encara que a Catalunya sigui residual, i també quan està a l'oposició. El PSOE no està més disposat que els altres a regalar-nos res. El que passa, avui, és que necessita els nostres vots per poder-se mantenir al govern, i la manera fàcil d'aconseguir-ho és fent promeses que no s'acostumen a complir, però, qui dia passa, any empeny.

I nosaltres anem fent festes i festetes, recordant dates històriques que ens enorgulleixen, però que no en traiem cap rèdit. És un orgull de poble vençut, traït i enganyat. Però estem contents. Pura comèdia!

Potser ens hauríem de fer la idea que no anirem més lluny, i que convindria organitzar-nos bé per assegurar un present decent, sense esperar grans canvis ni millores per al futur. Aquest engany, que d'alguna manera és autoengany, ens fa perdre moltes pistonades. Algú dirà que d'aquesta manera vivim feliços, perquè l'esperança és la darrera cosa a perdre. A mi, però, no em satisfà, i em fa malícia veure com uns als altres ens enredem i així anem passant els dies, mesos i anys.

Junts torna a enredar la troca

Segons he pogut llegir, Junts, que s'ha envalentit després de l'acord assolit per votar la presidenta del Congrés de Diputats, demana que per aconseguir la investidura, Pedro Sánchez ha de pactar l'amnistia, incorporant-hi Laura Borràs, pels fets al capdavant de l'Institut de les Lletres Catalanes.

Ja ho he dit en altres ocasions, però ara que torna a sortir el tema, i que es posa com a condició per arribar a un acord d'investidura, vull recordar que no es poden confondre les coses i per tant no es pot estar enredant a la gent. Laura Borràs va ser condemnada per haver fraccionat contractes i d'aquesta manera haver afavorit empreses de la seva corda. 

Podem estar d'acord que el judici i posterior condemna va ser molt estricte si ho comparem amb altres casos similars, i això segur que té a veure amb el càrrec que ocupava i amb el marc de les condemnes i judicis pel procés d'independència. Malgrat tot, s'ha de dir les coses pel seu nom i no barrejar-les.

Junts té tot el dret de demanar l'amnistia, també de la senyora Laura Borràs, com també podria demanar-la per a altres persones i casos que ara desconeixem, però ficar-ho en el mateix sac de les negociacions no és la millor manera de clarificar les coses. 

Crec que la posició de Junts, si es manté, no ajudarà a arreglar les coses. Tot i entenent que la senyora Borràs ha pagat el preu de la seva posició, manera de pensar i dir, en un entorn gens favorable, el delicte pel qual se la condemna no té a veure amb el procés independentista, sinó amb la corrupció. Podem estar d'acord que no hi havia lucre personal, però això la condemna ja ho deu tenir en compte.

El fraccionament dels contractes per esdevenir menors i no haver de passar pels controls dels contractes majors, és una pràctica massa habitual. S'hauria de vetllar perquè això no passés i denunciar aquelles pràctiques que, per les raons que siguin, no arriben a ser jutjades. Caldria no fer diferències en funció de si una persona o un partit polític et cau més bé o no, però dit això, al final qui no actua d'acord amb la llei administrativa, i contracta directament a qui li ve de gust, ha de pagar-ne les conseqüències.

M'imagino que les negociacions per a la investidura seran llargues i complexes, i no serà aquesta la principal causa de malestar. De totes maneres els ciutadans voldríem que els nostres representants polítics fossin coherents, transparents i amb les idees clares. No maregem la perdiu, perquè llavors perdrem bous i esquelles.

La CUP vol entrar amb força a l'Ajuntament

Avui ha estat la primera trobada a peu de carrer dins de la campanya electoral. Fins ara ho batejàvem com a precampanya i la gent no s'ho trobava tan a sobre. Amb la campanya en marxa els partits polítics surten al carrer a demanar el vot i es fa tot presentant el programa electoral que s'ha preparat pensant en quatre anys de mandat. L'intercanvi d'opinió amb la gent sempre és positiu, però hem de ser conscients que en campanya electoral hi ha un objectiu molt clar que ens pot deformar el veritable sentit del diàleg. 

L'interès per conèixer l'opinió de la gent no es pot limitar durant els quinze dies de campanya, sinó que ha de ser extensiu durant tot el mandat, i aquí és quan tot comença a grinyolar. Hi ha partits polítics que tenen molt clar que només es dediquen a la gent quan hi ha un interès concret i immediat, com són les eleccions. D'altres que ho allarguen en el temps, però se n'obliden al cap de pocs mesos, potser setmanes. Finalment hi ha aquells que s'ho creuen de veritat i treballen per practicar-ho sempre, hi hagi o no eleccions a la vista.

Creure en els altres és bàsic per aconseguir empatia i confiança de la gent. Jugar amb la gent fent-los creure que treballes per a ells, que els respectes la seva opinió i els escoltes, quan després fas el que vols i et centres en els "teus", no afavoreix la relació administració-administrats.

Avui, hem repartit el tríptic amb un petit resum dels principals objectius de la nostra campanya. Disposem d'un programa exhaustiu que vol ser creïble, sense promeses impossibles de dur a terme, i amb projectes que no són fàcils i que requereixen el seu temps, però que ens hi podem posar a treballar des del primer dia.

La gent que circula pel carrer, anant o tornant de la compra del dissabte, no està per grans debats i discursos. Va per feina! Malgrat tot, nosaltres ens volem donar a conèixer i intentar convèncer-los que no ens fiquem a la política local per ocupar un seient que ens doni seguretat econòmica ni prestigi, sinó que ho fem amb esperit de servei. I això ho haurem de demostrar ja sigui des de govern o des de l'oposició. Posant per davant els interessos de la gent, i esmerçant tots els nostres esforços, coneixements i experiència per aconseguir millorar el funcionament de la vila. No és fàcil, i que digui que ho és, ens enreda. Però ho hem d'intentar, i ho hem de fer amb la col·laboració de tothom, pensin com pensin, tinguin els interessos legítims que tinguin.

Per això la CUP vol entrar a l'Ajuntament de la mà de tothom, perquè tots tinguem consciència que som part implicada i responsable del funcionament del nostre municipi. Que entre tots ho hem d'aconseguir, perquè és cosa de tots i no de 17 persones que durant 4 anys ocuparan unes cadires de molta responsabilitat i compromís. La gent és agradable i amable, però vol canvis reals per millorar la vida del nostre Arenys, i nosaltres estem convençuts que amb la CUP ben forta ho podrem aconseguir!

Que no ens enredin amb falses promeses!

Aquests dies preelectorals escoltem molts discursos i proclames que fan referència a la participació ciutadana, probablement perquè ha estat la gran absent d'aquest mandat, on s'han deixat de convocar les audiències públiques, els consells municipals o no han existit o s'han reduït a la mínima expressió, o les poques intervencions al Ple municipal han quedat sense resposta per part de l'alcaldia, i on la participació s'ha limitat al procés de pressupostos participatius, totalment obsolet.

Veient el panorama, més d'un cop m'he plantejat si era honesta la meva insistència sobre la necessitat de promoure realment aquesta participació ciutadana i defensar-la. Contribuiria jo mateix a omplir el sac de promeses electorals que després no es compleixen?

Hi he pensat i he arribat a la conclusió que el meu passat com a regidor de participació ciutadana en el mandat 2007-2011 m'avala i fa que pugui defensar-la, i criticar la poca coherència d'altres formacions polítiques, que només n'han parlat quan convenia atraure vots.

Si feu memòria històrica podreu veure quan es varen constituir els primers consells de participació, quan es va fer el primer procés de pressupostos participatius, quan es varen potenciar les audiències públiques, sobretot a l'hora de presentar el pressupost anual de l'ajuntament. Quan es va crear per primera vegada la regidoria de participació ciutadana. Tot això va passar en aquest mandat 2007-2011 i per iniciativa pròpia, perquè hi creia llavors i continuo creient-hi.

Vaig haver de defensar-ho no només davant dels grups de l'oposició, llavors el PP i CIU, sinó també davant dels representants dels partits amb qui vàrem governar, ERC i ICV. Ells tampoc no hi creien, i hi varen posar molts entrebancs per no crear consells com el de Cultura, que encara és una promesa no realitzada.

Ara, quan sento que es posen a la boca la participació amb tant facilitat, m'és molt difícil no sortir públicament a denunciar aquest engany continuat que només pretén obtenir el vot per després oblidar-se de la participació i de totes les promeses fetes. 

És una llàstima aquesta pràctica tan habitual d'enredar la gent per semblar amables i dialogants. Això és el que provoca la desafecció política i que ens posin al mateix sac a totes les persones que hem decidit dedicar el nostre temps lliure per treballar per a la nostra vila, i per a tots i totes les vilatanes. Que no ens enredin les falses promeses! A la CUP hi creiem i treballarem a fons perquè la participació de tots els vilatans a la vida municipal sigui real i efectiva!

La corrupció que ens emmetzina

Llegint les notícies d'avui he arribat al punt de pensar que trobem tanta corrupció per tot arreu, que ja gairebé n'estem immunitzats. Resulta tan familiar que no ens ve de nou. Fa temps que ens hauríem escandalitzat en descobrir corruptes en llocs públics, també entre artistes i grans professionals, però avui ja ho normalitzem.

Cada dia que passa anem descobrint més sistemes de corrupció, i més personatges implicats. Però el més greu de tot això és que els culpables no reben el càstig que entenc caldria aplicar. Arribes a pensar que els corruptes ho tenen tot de cara i els babaus som la resta. 

També és cert que si gratem una miqueta i reflexionem sobre el nostre dia a dia, podríem trobar actuacions que no són del tot lícites, i que arribem a justificar enfrontant-ho amb altres que es passen de llarg. Arribo, doncs, a la conclusió que la nostra societat està sempre a punt d'enredar i ocultar coses, i que quant més poder tens, més alta és la corrupció que practiques.

Un reconeixement general estaria bé per posar-hi ordre, i sobretot per no permetre que el sistema es retroalimenti amb la corrupció accelerada. Cada vegada hi ha més mecanismes per controlar les persones en les seves actuacions públiques i privades, i potser és per això que ara ens adonem de més casos que abans. Sigui com sigui, però, no a tot arreu passa el mateix, si més no en la mateixa mesura. Hi ha exemples de comportament que són de lloar i a casa nostra n'anem escassos.

Els polítics tampoc hi ajuden, i no tenen prou valentia per encarar el problema, ja sigui perquè també tenen coses a amagar, o bé perquè ho consideren massa greu com per denunciar-ho i posar-hi remei. Penso en el rei emèrit i en molts dirigents del PP, que són els que em venen primer a la memòria. 

Madrid vota demà

Les eleccions autonòmiques de demà a Madrid ens haurien de fer reflexionar a tots plegats la manera que encarem unes eleccions i en quines coses ens fixem a l'hora de decidir el nostre vot. No podem dir que a tot arreu passi exactament el mateix, però més o menys s'hi assembla. Probablement a Madrid és més exagerat que en altres llocs, si més no aquesta vegada, on la capacitat de saber vendre de l'actual presidenta la farà revalidar i encara amb més força, malgrat els errors comesos tots ells intencionats.

Quan deixem anar aquella frase de que tenim el govern que ens mereixem, no és tant perquè sigui el govern que s'avingui a la nostra manera de ser, sinó perquè som poc reflexius a l'hora de donar el nostre vot. Ens deixem enredar fàcilment, i encara que després ens n'adonem, som incapaços de corregir-nos i tornem a caure en el mateix parany.

Avui mateix llegia queixes dels sanitaris madrilenys de com s'ha gestionat la pandèmia, i les estadístiques ens ensenyen que Madrid ha tingut més morts pel COVID-19 que les altres comunitats autònomes. Això, però no haurà estat motiu per perdre vots, sinó que n'haurà guanyat pel fet d'haver permès l'obertura de teatres, sales de festa i restaurants, que és el que se l'hi ha demanat des del primer dia.

Ayuso i tot el seu equip han sabut amagar les coses negatives i han destacat tot allò positiu que els ha de portar a una majoria, sinó absoluta, pràcticament, amb l'ajut de Vox, que no els fa cap fàstic. L'esquerra haurà perdut novament l'oportunitat de fer valdre els valors humans que està vist que davant d'una campanya electoral poca cosa importen. 

L'obsessió per Catalunya empobreix el discurs electoral

Degut a l'obsessió per xafar la Catalunya sobirana la campanya electoral d'aquestes generals resulta patètica des del punt de vista d'oralitat. Els discursos que es pronuncien fan vergonya, a part de ràbia i por. Sobretot els discursos del senyor Casado, el candidat del PP que fa l'efecte que cada dia quan es lleva se'n pensa alguna per poder sortir als diaris. És igual que les actuacions promeses siguin factibles o no, siguin legals o no. Ell és la llei i si guanya l'aplicarà a la seva conveniència. Té la sort que l'aparell de l'Estat li va a favor.

Enyorem polítics intel·ligents i correctes. La política dels darrers temps s'ha embrutat i la majoria dels nous polítics no tenen la preparació tècnica ni humana per estar liderant els partits polítics que decideixen el futur del país. Ens hi trobem a Espanya, però també a Catalunya. No hi ha ningú millor?

M'he proposat escoltar el mínim possible per no ferir-me. És insuportable, no només el que diuen, sinó també el que estan fent. L'estratègia de tots ells és enredar tant com puguin els electors per portar l'aigua al seu molí. Estan massa acostumats a rebre vots sense merèixer-los. No ho tenim fàcil, hem de votar i jo sóc dels que creuen que hem de barrar el pas a la dreta espanyola, nostàlgica del franquisme. Ara no és un partit polític, sinó que en són tres. No val a badar.

Iceta marca el futur del PSC

Amb l'assistència de Miquel Iceta i Salvador Illa a la manifestació organitzada per Societat Civil Catalana, aquest diumenge a Barcelona, el líder socialista dóna la cara amb convenciment i això és el que s'espera d'un polític compromès en una causa i que busca electors per aconseguir-la. Sempre he criticat quan es pretén enredar la gent, fent la puta i la ramoneta per ampliar al màxim el ventall. Llavors és quan no s'acaba d'acontentar a ningú.

Iceta, una vegada el PSC s'ha desfet de tot el llastre catalanista, ha d'enfrontar-se amb un partit polític, C's, que s'autodefineix liberal, però que té molt clars els seus objectius quant al procés català i la independència. Són la gent de C's qui li estan prenent els vots, i amb ells ha de disputar-se l'electorat.

El PSC ha deixat molt clara la seva posició i els crítics han tingut prou temps per marxar-ne. Ara ja no els cal dissimular més, i si volen aconseguir ser un partit fort, han de defensar els seus actuals objectius i plantejaments de futur. L'esquerra espanyolista a Catalunya no pot estar en standby, sinó que ha de jugar el seu paper, i no permetre que tots els díscols amb el procés i la independència de Catalunya s'hagin de concentrar en posicions d'extrema dreta com són el PP i C's.

No hi ha cap garantia que quan s'acostin les primeres eleccions, el PSC no torni a plantejar dubtes i contradiccions, però crec que seria un error. El PSC ha de defensar amb la cara ben alta quins són els pilars del seu futur polític a Catalunya.

Duran i Lleida hi vol tornar, qui es deixa enredar?

Encara que manifesti descartar la possibilitat de liderar el partit, tots sabem que no cal estar al davant per moure els fils d'un partit polític, sinó que des del darrere sovint encara va més bé. Duran i Lleida no n'ha tingut prou en arruïnar un partit històric que ara en vol crear un de nou, no sé per enredar a qui.

El seu afany de protagonisme no li permet estar amagat a la vida privada, i ha de buscar la manera de tornar a sortir als diaris, encara que sigui per bé.

M'agradarà veure, doncs, quants seguidors tindrà aquest nou partit, si s'acaba constituint, sobretot després de la dispersió dels antics militants d'UDC en nous i minúsculs partits: Demòcrates, Lliures... i els que s'han incorporat a altres partits, com el PDeCAT, i desconec si també a C's o el PP. 

No podem oblidar que, si una cosa té Duran i Lleida és un gran poder de seducció, fins al punt de portar l'històric partit català a fer fallida, això sí, saltant del vaixell abans del naufragi.

El discurs de Duran i Lleida és el mateix, recuperant el to tranquil i d'amiguisme amb el PP, demanant-li, però que escolti els catalans, quedant bé amb la vianda al plat!

Darrerament no havíem sentit a parlar gaire d'eleccions, tret de C's que no diuen altra cosa, però potser sí que els oportunistes estan preparant el seu minut de glòria a l'espera que la càrrega feixuga que suporten els sobiranistes del Parlament pugui amb ells i en rebin les conseqüències en unes hipotètiques eleccions autonòmiques avançades.  

El post número 4.001 al gran estratega Albert Rivera

Ahir vaig publicar el meu escrit número 4.000 d'aquest blog, i precisament no vaig tractar un tema polític, tot i ser el més tractat. Això no vol dir que ara canviï d'estil, precisament avui volia comentar un fet que m'estranyava des de feia setmanes i que finalment m'ha quadrat.

Dedico el meu post número 4.001 a C's que finalment s'han decidit a incloure el tema "català" en el plec de condicions per donar suport a Rajoy per aquesta nova legislatura que ja triga en arribar.

M'estranyava molt que un partit com C's que va néixer per fer la vida impossible als catalans que estimem la nostra terra, pensem el que pensem i haguem nascut on ho hàgim fet, no aprofités l'avinentesa per aguditzar la tasca constant del PP per atacar la nostra pàtria.

Estic convençut que el PSC, tot i haver perdut molts militants i dirigents històrics, continua defensant, per exemple, la immersió lingüística. N'estic segur! M'agradaria estar segur que ICV també està en el mateix cantó encara que darrerament hagi adoptat mesures poc clarificadores de què vol per al nostre futur.

¿Encara hi ha algú que dubti del mal que ens podrien fer el PP i C's junts si obtinguessin la majoria absoluta en unes hipotètiques terceres eleccions? No estic parlant d'independència, sinó de respecte a Catalunya en la modalitat que vostès prefereixin.

¿Encara hi ha algú, alguna formació política que es cregui que formant part d'Espanya podem arribar a tenir un sistema polític que sigui més just i respectuós amb la nostra llengua i cultura? El Federal? i qui el defensa a part del PSC? 

Somiar amb la independència és una utopia, ho entenc, però algú em pot convèncer que no ho sigui somiar en un estat federal al regne d'Espanya?

Que cadascú defensi el que cregui més convenient per a Catalunya, però sisplau tingueu els ulls oberts i no us deixeu enredar pel PP o C's, perquè amb ells el nostre país mai podrà avançar.