Al final tot se sap!

Diuen que s’atrapa abans un mentider que un coix. Bé, ara potser no és políticament correcte dir-ho així, però d'aquesta manera ens ho deien a casa, de petits. Avui dic que al final tot se sap i la prova és que hem sabut, després d’una dècada, qui era en M. Rajoy! Tot un descobriment!

La Justícia al nostre país és molt lenta, però ho va desgranant gairebé tot. Sempre hi ha qui se n’escapa, i acostumen a ser els mateixos. Els poderosos, els que tenen amics influents o que tenen la manera de convèncer-los. 

El problema de la Justícia és que arriba tard i quan es podria actuar s’ha covat l’arròs. Què li passarà a l’expresident ara que s’ha descobert qui hi havia al darrere d’aquelles sigles tan poc sospitoses? Res!

Tampoc no li ha passat res a l’expresident Aznar per la seva actitud davant de l’atemptat terrorista de Madrid, a la vigília de les eleccions generals, o en l’atac a l’Iraq.

El mateix podem dir de l’expresident Felipe González i el GAL. I continua donant lliçons de moralitat i comportament democràtic!

I et demanen confiança i suport… Això fa molt mal a la societat. La desconfiança està justificada encara que no ens agradi. Què hi podem fer? La meva resposta sempre és la de donar exemple i ser crític. Fer-los avergonyir del seu comportament, encara que tenen tanta barra que els entra per una orella i surt per l’altra!

No els passarà res i haurem d’anar suportant els seus discursos. No tots són iguals i hem de ser capaços de diferenciar-los. No els podem posar a tots al mateix sac, sinó ningú no s’oferirà de manera altruista per tirar endavant la vila, el país, el món, i necessitem bons líders per treure'ns de l'atzucac.

Quin parell d'ex!

Les declaracions de Felipe González i Alfonso Guerra en la seva reacció contra la intenció del president del govern en funcions de negociar amb els independentistes catalans la possibilitat d'aplicar l'amnistia a tots els immersos en el procés d'independència de Catalunya, resulten ofensives, grotesques i menyspreables. No són dignes d'unes persones que varen presentar-se davant de tots els espanyols com l'ànima del progressisme a Espanya.

La història ens ha demostrat que la gent canvia, o si més no deixa d'enganyar-nos. Perquè ja no sé si llavors, quan eren president i vicepresident, pel PSOE, ens estaven enredant, o és que la vida els ha portat a un canvi rotund en la manera de pensar i viure. 

Puc entendre que no els agradi, que ells ho farien diferent. Ja s'ha vist com han conduit la seva vida, que no té res a veure amb el que predicaven i defensaven anys enrere. Una altra cosa, però, és tenir la cara-dura de dir el que diuen. Mentir, en alguns casos, i comportar-se com uns simples militants de Vox o radicals del PP.

I no tenen el passat immaculat. Haurien de reconèixer tot el que varen fer malament. Les morts injustificades i camuflades. L'ús de la força aprofitant el poder que tenien. Si tinguessin la consciència neta potser no dirien el que diuen, o si més no, si tinguessin una mica de consciència, com a mínim callarien i deixarien que els altres actuïn de la manera que els sembla millor.

González i Guerra es posen al mateix nivell d'Aznar. I dia rere dia ens adonem de quins cràpules hem tingut per presidents del govern. Està vist i comprovat que qualsevol pot arribar a la Moncloa, sempre i quan tingui la capacitat d'enredar tothom i voltar-se de poders fàctics que es protegeixen mútuament.

Em fa molta vergonya sentir i veure tot això. Ja sé que se'm pot dir que no soc imparcial. És cert. Però també ho és que les declaracions d'aquests exdirigents, que no hi ha manera que es quedin a casa calladets, ens amarguen l'existència, sense donar solucions clares i transparents a una situació prou complexa. 

La funció no s'ha acabat i coneixent-los bé, sabem que continuaran atiant les flames per fer caure un líder socialista que no hi ha hagut manera de fer-lo combregar amb rodes de molí. No voldria estar a la pell de Pedro Sánchez. Ho té complicat, i aquest parell encara li posaran més difícil.