Espanya, territori judicial

Està vist i comprovat que Espanya és territori judicial. Són els jutges i els seus tribunals els que marquen l'itinerari a seguir per sobre de qualsevol altre poder establert. I això no és nou d'ara, encara que darrerament ha augmentat exponencialment. 

Els de la meva generació recordem molt bé jutges com el senyor Garzón, que després va caure en desgràcia, però que durant molts anys feia i desfeia i sortia a les primeres pàgines dels diaris. Avui en tenim uns quants que són estrella per sobre de cantants, artistes i, evidentment, polítics.

No seré jo qui digui si tal jutge o tal altre té raó o no. Ho deixo per a les persones que hi entenen més que no pas jo. Tampoc seria objectiu. Em fixo simplement en el fet de la transcendència, de la publicitat i protagonisme dels jutges, encara que si em permeteu una indiscreció, sempre segons la meva manera de veure les coses, la seva actuació acostuma a estar esbiaixada cap a un mateix cantó. Per què serà?

Els catalans, en el moment que aixequem la veu, hem estat a ull de l'huracà, però després n'han vingut d'altres. Avui tot són ulls dirigits cap als socialistes, aprofitant que ostenten el poder polític a Madrid. I em permetré una altra llicència: pequen de memòria i no recorden tot el que varen fer els altres, aquells que estan esperant amb candeletes les eleccions per tornar al poder. Bé, el poder refrendat, perquè el real no l'han perdut mai.

M'agradaria que els jutges fossin com els bons àrbitres de futbol. Aquells que no recordes ni el nom. Que acaben d'arbitrar un partit i ningú se'ls posa a la boca. Quan els àrbitres són els protagonistes, o com és el cas dels jutges, crec que alguna cosa no està funcionant prou bé. El principi d'objectivitat i transparència han desaparegut i la confiança vers ells ha desaparegut. Soc conscient que sempre critiques aquell que et porta la contrària, però quan es fa d'una manera tan descarada... no saps què pensar. 

A Espanya qui remena les cireres és el jutge. Un personatge que ningú no ha escollit ni votat.

Dibuixants urbans per la vila

Aquest dissabte la nostra vila es va omplir de dibuixants cercant els indrets més interessants per immortalitzar-ho. Era curiós observar què els cridava l'atenció i de quina manera ho veien i ho sabien expressar, amb tota mena de pinzells i llibretes.

S'ha de dir que la majoria dels racons escollits són reconeguts per nosaltres, que ens hi passegem sovint, però també n'hi havia d'aquells que probablement ens passen desapercebuts i que dissabte els participants en la VIII Trobada de Dibuixants Urbans de Catalunya ens varen ajudar a descobrir, o si més no, a parar-hi més l'atenció que de costum.

El món de l'aquarel·la i el dibuix el tinc molt oblidat, però em varen fer pensar quan era jove i vaig passar per l'escola de dibuix de Vic, on ara hi ha el Museu Episcopal. La meva poca traça devia fer que la meva carrera artística no prosperés, però durant uns anys, a estones perdudes, vaig fer les meves pràctiques. Ja no sé on va anar a parar tot el meu instrumental, ni tampoc guardo pintures ni dibuixos que recordo haver fet. 

Em va sorprendre el minimalisme dels estris que utilitzaven els participants en la trobada d'aquest dissabte. Abans tot era més aparatós. Ara ho poden portar a sobre en tot moment i aturar-se a dibuixar quan troben un marc interessant per treballar-hi.

Els arenyencs, dissabte, ens vàrem sentir una mica observats, però al mateix temps estàvem molt ufans en veure l'atracció que la nostra vila tenia per tota aquella gent que va venir de fora i que s'haurà endut un bon record de la vila. Per uns moments ens vàrem oblidar que tenim el poble una mica desmanegat, perquè no en tenim prou cura. A cap dels dibuixos que vaig estar observant hi vaig veure una bossa de la brossa ni una paperera plena fins a vessar. Aquells detalls, si n'hi havia, els varen obviar. Els artistes visitants venien amb ganes d'observar i plasmar la bellesa de les nostres façanes, carrers i places. Gràcies!

La corrupció que ens emmetzina

Llegint les notícies d'avui he arribat al punt de pensar que trobem tanta corrupció per tot arreu, que ja gairebé n'estem immunitzats. Resulta tan familiar que no ens ve de nou. Fa temps que ens hauríem escandalitzat en descobrir corruptes en llocs públics, també entre artistes i grans professionals, però avui ja ho normalitzem.

Cada dia que passa anem descobrint més sistemes de corrupció, i més personatges implicats. Però el més greu de tot això és que els culpables no reben el càstig que entenc caldria aplicar. Arribes a pensar que els corruptes ho tenen tot de cara i els babaus som la resta. 

També és cert que si gratem una miqueta i reflexionem sobre el nostre dia a dia, podríem trobar actuacions que no són del tot lícites, i que arribem a justificar enfrontant-ho amb altres que es passen de llarg. Arribo, doncs, a la conclusió que la nostra societat està sempre a punt d'enredar i ocultar coses, i que quant més poder tens, més alta és la corrupció que practiques.

Un reconeixement general estaria bé per posar-hi ordre, i sobretot per no permetre que el sistema es retroalimenti amb la corrupció accelerada. Cada vegada hi ha més mecanismes per controlar les persones en les seves actuacions públiques i privades, i potser és per això que ara ens adonem de més casos que abans. Sigui com sigui, però, no a tot arreu passa el mateix, si més no en la mateixa mesura. Hi ha exemples de comportament que són de lloar i a casa nostra n'anem escassos.

Els polítics tampoc hi ajuden, i no tenen prou valentia per encarar el problema, ja sigui perquè també tenen coses a amagar, o bé perquè ho consideren massa greu com per denunciar-ho i posar-hi remei. Penso en el rei emèrit i en molts dirigents del PP, que són els que em venen primer a la memòria. 

El vague progressisme d'artistes i intel·lectuals que ha resultat fals

El post d'avui arrenca de la lectura de l'article de Suso de Toro al diari ARA, "Més Montserrat Roig que mai", sobretot del seu últim paràgraf: "El vague progressisme que es dona per descomptat en tants artistes i intel·lectuals ha resultat ser tan fals com la 'democràcia espanyola'."

Els que ho vàrem viure, i els que no, a través de documentals, recordem la importància que donàvem als manifestos dels artistes i intel·lectuals (músics, escriptors, cineastes...) davant l'actitud repressora del franquisme. Necessitàvem saber que tot un col·lectiu de gent de referència parlava en boca dels oprimits que no renunciàvem a la llibertat.

Què se n'ha fet d'aquest col·lectiu? És possible que s'hagin acomodat en una falsa democràcia? On és el seu esperit crític que feia avançar la societat cap a un sistema democràtic? No ens confonguem i pensem que el procés català no hi té res a veure, que es tracta d'un tema particular i que per això la intel·lectualitat espanyola es mostra silenciosa o fins i tot crítica severa. No, això seria un error. Fixem-nos en què ha passat amb el ressorgiment de l'extrema dreta a Andalusia, de la mà de Vox, o del canvi de discurs del nou líder del PP, el senyor Casado, o de Rivera a C's. Què han dit o manifestat els considerats progres de la nostra societat? Res!

Si tinguéssim una mica de memòria, els més grans, o repasséssim lectures com "El món d'ahir: memòries d'un europeu" d'Stefen Zweig, ens mostraríem més preocupats pel futur del nostre país i també d'Europa. Si les persones que, per cultura, coneixements, ambient social, es podrien manifestar contra un sorgir de posicions antidemocràtiques, no ho fan, de qui ens podrem refiar per evitar un nou desastre mundial?

Que ningú més no s'enganyi. El problema no és la independència o no de Catalunya, sinó la salut democràtica dels propers anys a Espanya. 

Iñaki Urdangarin té la suite a punt

Podria parlar de la tortuga que ha post 170 ous a la platja de Sant Simó, a Mataró, just a un metre del xiringuito. Un fet insòlit i que ha mogut moltes persones a visitar el lloc protegit per aconseguir que d'aquí a un parell de mesos en puguin sortir les tortugues.

Podria parlar de la llista de candidats a substituir M. Rajoy al capdavant del PP, que avui ha caigut un dels que inicialment semblava el més que probable nou president, però he escollit comentar que avui ha ingressat a presó el cunyat del rei, el marit de la infanta de Barcelona, a qui se li va ratificar la culpabilitat i la sanció de més de cinc anys de presó.

També es pot considerar un fet insòlit. En primer lloc que una persona de la família reial hagi estat jutjada i castigada a presó, i per altra banda que aquest familiar entri a la presó. Perquè estem parlant d'Espanya on força anys després de Franco podem continuar afirmant que és "different".

El que no tenim tan clar és el temps que s'hi estarà, però sí que hem sabut les comoditats que tindrà. A casa no em creien quan els he dit que entraria en una presó de dones. Sí, en una presó de dones, però amb un mòdul masculí, fins ara en desús, i habilitat expressament per al cunyat del rei.

En moments així continuo recordant les paraules del seu sogre quan ens deia que la Justícia era igual per a tothom. Nosaltres rèiem, i sabem perquè ho fèiem. Espanya continua avergonyint-nos i el que fa més ràbia és que es vulgui blindar personatges o institucions, i es reprimeixi la llibertat d'expressió, la que vàrem exigir quan defensàvem l'actual bufó del rei, el senyor Boadella, i que ara, l'hem de tornar a exigir, en aquest cas als amics del bufó per evitar que empresonin artistes innocents que han gosat dir mal del rei o de les forces armades.