Hi haurà transfuguisme?

Avui els mitjans de comunicació estan pendents del que passa al Congrés de Diputats, on el candidat guanyador de les eleccions generals del mes de juliol, el senyor Feijóo, intentarà convèncer els diputats que ell és la millor opció per governar el país. Els càlculs que s'han fet són que només gràcies a vots trànsfugues del PSOE, el resultat li pot ser favorable. N'hi haurà?

La voluntat del PP és que alguns diputats socialistes s'adonin que el seu cap de llista i actual president del govern ha perdut els papers, i que el millor que poden fer és votar el seu home, que és qui va guanyar, i només li falten quatre vots per aconseguir la majoria del Congrés. 

Diumenge varen convocar la ciutadania a manifestar-se en contra de l'amnistia. De fet es tractava de manifestar-se en contra del PSOE, i més concretament del senyor Pedro Sánchez, que no ha estat mai sant de la devoció de personatges tan significats, com l'expresident del govern, el senyor Felipe González.

De fet, a Espanya ja hi ha experiències de transfuguisme descarat, a l'Assemblea de Madrid. Precisament entre els dos partits polítics que ara s'enfronten. No seria, doncs, tan estrany que això tornés a passar. Sobretot si pensem que al darrere de tot això hi ha un enemic comú de socialistes i populars: els catalans.

Des d'aquí no tenim cap garantia que el president en funcions atorgui tot allò que se li demana per poder disposar dels vots dels partits independentistes. M'imagino que tothom ho té clar, i si es dona el fet que Feijóo fracassa i és Pedro Sánchez qui es presenta per ser investit novament cap del govern espanyol, el premi no serà el que volem, però alguna cosa se'n pot treure: Rodalies?

Les xarxes en van plenes, i els articulistes del món digital no han parat d'escriure diferents supòsits. Tenim el president Puigdemont atabalat amb una colla de representants de la República que se li han rebel·lat, queixant-se de la manera autoritària d'actuar, probablement assessorat pel vicepresident Toni Comín. A veure si això el despista i no està tan concentrat en les negociacions amb Madrid.

Us confesso que només he vist cinc minuts de la sessió del Congrés d'aquesta tarda, i ha coincidit quan parlava el senyor Abascal i li responia el candidat Feijóo. He tingut la mala pensada d'obrir la televisió mentre em menjava el iogurt de la tarda. No ho tornaré a fer. Ja m'assabentaré de tot a través d'Internet. Almenys així selecciono què vull llegir i quan. Està pelut! 

Salvar els mobles a l'emèrit

Haig de reconèixer que no tinc gaire clar com funcionen les coses de la Justícia, però sí que hi ha coses que no entenc. Probablement és perquè utilitzo la lògica en els meus raonaments, el sentit comú a l'hora d'analitzar els fets, i potser ni la lògica ni el sentit comú són elements que es tinguin en compte en la Justícia.

Segons he pogut llegir, avui a la Cort d'Apel·lació d'Anglaterra i Gal·les, a la ciutat de Londres, hi havia convocada una sessió perquè la defensa del rei emèrit pugui salvar-li els mobles. Es tracte de declarar-ho immune i per tant quedar impune de tota la seva activitat corrupta. 

El que no entenc és que els anys de corrupció essent rei en exercici els hi puguin perdonar, i en tot cas castigar-lo a partir de la seva abdicació. No puc entendre ni acceptar que un rei pugui ser un corrupte sense rebre'n les conseqüències. Una cosa és defensar-lo per les decisions que pugui prendre per raó del càrrec, com passa amb tots els polítics, i l'altra que no se'l pugui condemnar pels seus actes particulars corruptes que no tenen res a veure amb l'exercici del càrrec, i en tot cas s'aprofita del càrrec per a uns guanys personals.

Segur que és el que deia al començament de l'escrit: no hi ha ni lògica ni sentit comú, és simplement per una imposició, ja sigui de la Constitució o de la judicatura, que tots abaixem el cap i allò que a nosaltres ens condemnaria, a ell ni li fa pessigolles.

Ja sé que el mateix passaria amb un president de la República, com se'n beneficien presidents del govern, i potser per això caldria especificar quins són els delictes que no hi ha impunitat que hi valgui, i quines són aquelles actuacions que cal protegir per salut democràtica. 

Veurem en què acaba tot plegat, però desconfio molt del que puguin dir els tribunals de justícia, també els anglesos. Sembla que hi ha una consigna de protegir els caps d'estat, i llavors ens queixem de la desconfiança de la ciutadania i de l'arribada del populisme i l'extrema dreta. Els ulls també els tinc als EUA on avui pot ser l'inici del retorn de Donald Trump.

Doña Elena, ¿vale?

Ahir es va fer viral l'observació que la infanta Elena de Borbó va fer a una reportera, per tutejar-la. La infanta li va recriminar que no la tractés de "doña Elena". Això ha fet molta gràcia i ha servit perquè tothom hi fes comentaris, com ara jo mateix en aquest blog.

A casa nostra, de petits, se'ns va acostumar a tractar els pares de vostè i, com la manera més normal, sempre ho vàrem fer fins a la seva mort. Se'ns feia estrany sentir que companys nostres tutegessin els seus, i d'altres que els tractaven de vos.

Era un costum, o signe de respecte, un marcar diferències... cadascú hi dirà la seva, però en tot cas, de petits, sempre ens varen acostumar a tractar de vostè les persones grans i així ho he vingut fent fins ara. A vegades, fins i tot, a persones que ja són més joves que jo mateix.

Ho dic perquè probablement si m'hagués trobat en la situació de la reportera, no se m'hauria acudit tutejar la infanta, encara que és més jove, i per tant ella no hauria hagut de rectificar-me. Això no vol dir que no em resulti estranya la reacció de la infanta, encara que fins a cert punt és comprensible perquè estan molt acostumats al tracte de vostè i poden creure que el fet que una reportera s'atreveixi a tutejar-los és una demostració de manca de respecte.

Sigui com sigui, el que és ben cert és que l'anècdota amb la reportera ens fa veure quina és la realitat de la monarquia avui. Això vindria a tomb amb la discussió sobre què s'escau més avui dia, si monarquia o república. En tot cas la monarquia atorga uns drets a unes persones pel simple fet de formar part d'una família determinada, la reial, i aquí és quan entra la discussió si avui això és just o bé s'hauria d'abolir.

Al marge del tractament que acostumem a utilitzar en les nostres relacions socials, sí que és molt important el respecte. No dependrà del tractament ser més o menys respectuós cap als altres, i aquí sí que hauríem de fer un esforç per reflexionar si som prou respectuosos, sobretot amb qui pensa diferent de nosaltres. Particularment, si em trobés amb la infanta la tractaria de vostè, però desitjaria que ens deixessin opinar si volem continuar mantenint una monarquia o bé anem a crear una república.

Monarquia o República?

Arran de la mort de la reina Elisabet II avui parlàvem de monarquia i república, i de què ens feia més pes. Quan estudies les monarquies les consideres fruit d'un altre temps, com si estiguessin fora de lloc. Ara això no es porta, són eines de temps històrics... però si ho vas mirant t'adones que no són pocs els estats europeus on encara regeixen, amb més o menys implicació i repercussió.

Probablement nosaltres, a part dels nostres borbons, sempre hem centrat les monarquies en la britànica, en gran part per la longevitat. Setanta anys són molts, sobretot en l'actualitat que tot va tan de pressa i tot canvia d'un dia per l'altre.

És per això que moltes vegades hem comparat les dues monarquies i d'alguna manera hem estat més crítics amb la nostra, possiblement perquè és la que ens afecta més directament, i sobretot darrerament, amb tot el que s'ha anat coneixent del rei emèrit, i dels primers passos del nou rei, amb el discurs del 3 d'octubre de 2017 que molts retenim a la memòria.

La pregunta que ens fèiem, i que de ben segur ens hem plantejat més d'una vegada en moltes tertúlies és la nostra preferència: monarquia o república. És evident que hi ha gustos per a tot, i que els monàrquics de tota la vida ho tenen clar, i els republicans enyorats també. Molts coincidim a dir que no ens agrada la monarquia, que és el poble qui ha de decidir qui l'ha de governar. El problema és quan analitzes la situació política del nostre país, i la història recent de la democràcia. No tots els polítics que hem tingut han merescut la nostra confiança, al marge de si ens han agradat més o menys.

Si em permeteu un exemple, us diré que per més que no m'agradi la monarquia, se'm posaria molt malament que em sortís un Aznar qualsevol com a president de la república del meu país. Davant del dilema se'm fa molt difícil mantenir la meva convicció que una república és millor i més democràtica que no pas una monarquia.

El problema, doncs, és la desconfiança vers els nostres governants i la por que la seva conducta no sigui prou democràtica, que la seva elecció es vegi condicionada per factors que ens superen. Algú creu que els nostres governants tenen la capacitat de fer i desfer segons els sembli? Creieu que poden fer tot allò que volen, sense impediments que no són fruit d'un resultat electoral, sinó de la força de poders incontrolables democràticament? 

Aquest article no arriba a cap conclusió, sinó que deixa la porta oberta a opinar. El perill actual és aconseguir el control amb un sistema democràtic i just. Que la representativitat sigui la que governi. En un estat pur, seria clar que la república és la millor opció, però en la situació actual, ens entren molts dubtes. Malgrat tot, jo continuo pensant que l'objectiu és una república, o si ho preferiu, que sigui el poble qui governi, amb el sistema més just i democràtic possible.

Ànims Valtònyc!

Una vegada més la justícia belga s'ha manifestat en contra de l'extradició del raper Valtònyc, i sembla ser que la fiscalia no presentarà cap més recurs, per la qual cosa la sentència seria definitiva, que no vol dir que es normalitzi la situació, ja que el raper haurà de continuar vivint a l'exili, perquè la justícia espanyola el continua acusant d'injúries a la Corona, perquè com molt bé se sap, el rei emèrit ha aconseguit lliurar-se del judici que com a corrupte hauria d'haver afrontat.

Aquesta justícia espanyola que està a mans del poder de l'Estat i en contra del poble. Una justícia que com hem dit moltes vegades no actua de la mateixa manera amb tothom, i permet situacions tan injustes com aquesta, en què un corrupte, per ser rei, pot passejar-se tranquil pel país, i qui l'hi ha cantat les quaranta, amb prou base, ha de viure a l'exili, només emparat per la justícia d'altres països europeus.

El pitjor de tot, però, no és que el rei emèrit se n'hagi sortit, sinó que tingui el suport de la majoria dels partits polítics espanyols, amb el partit socialista més progressista de la història al capdavant, i també de la majoria de la població, que acata, gràcies a la força mediàtica, i exculpa de corrupció un rei que només ha procurat per a ell.

En cap cas s'ha dit que l'actuació del rei emèrit no fos corrupta, sinó que no se'l podia jutjar, ja fos per haver prescrit alguns dels seus delictes, o pel fet que la Constitució el consideri inviolable. Una consideració que s'interpreta, al meu criteri, malament, perquè una cosa és protegir el rei en l'exercici del seu càrrec, i l'altra, molt diferent, protegir-lo davant del delicte.

Ahir parlava del retorn, encara que només sigui temporal, del rei emèrit a Espanya, i avui llegia que es confirma que serà aquest dissabte 21 de maig. La vergonya que hem de patir tots els seus súbdits, també aquells que no ens hi considerem, però que ens hi obliguen per imperatiu legal.

No estem discutint tant la conveniència o preferències entre monarquia o república com la necessitat d'obligar a qui sigui a comportar-se d'una manera legal i transparent, encara que es tracti del rei. Crec que això no és demanar tant, i aquesta seria la pregunta que m'agradaria fer al nostre president del govern, que té la barra de presentar-se com a progressista en un Estat de democràcia dubtosa, encara que no ho reconeguin. Ànims Valtònyc!

Vivim dels records

Fa ràbia adonar-te que el nostre país viu massa del passat, dels records, de la història, i molt poc del present, i encara menys del futur. Cada dia trobem un motiu o altre per recordar el passat i en fem molta ostentació, però després t'adones que estem aturats, sense saber com avançar ni solucionar els problemes actuals.

Ahir commemoràvem la proclamació de la República, i ho fèiem amb tota la solemnitat. Sembla que ens motiva i ens fa feliços, però deixem de banda que fa quatre anys que només rebem patacades i som incapaços d'asseure'ns tots junts per intentar resoldre l'impàs. Ens ajuntem per recordar allò que va passar fa uns anys, però no ho sabem ni ho volem fer per avançar i sortir d'aquest atzucac.

Admiro i reconec el valor dels nostres polítics empresonats o exiliats, però això no treu que no m'agradi com estan actuant en aquests moments. He perdut la confiança d'aquells que al seu dia varen portar-nos a somiar un futur esplendorós per al nostre país, i que després hem sabut que tot havia estat improvisat i ara són incapaços de reconèixer l'error, ni assumir les conseqüències dels seus actes.

És cert que tots som responsables, cadascú de la seva part, però això no treu que ara els demanem que es treguin de sobre el protagonisme i s'arremanguin per intentar treure'ns del clot, i sinó ho saben fer, que s'apartin i deixin el lloc a qui en sigui capaç.

Ahir llegia proclames del president d'ERC, engrescadores si no et pares a valorar-les i ets una mica crític davant la lleugeresa amb què són predicades. No podem continuar somiant coloms, sinó que hem de tocar de peus a terra. Està molt bé que tots sapiguem qui fou Macià o Companys, però no podem oblidar que estem al segle XXI, encara sota els efectes dels fets del 2017, sense que siguem capaços de veure la llum.

Hem d'exigir als nostres polítics més serietat i responsabilitat per tot el que diuen i fan, demanant-los que siguin conscients de la repercussió de la seva actuació i el mal que provoquen a una societat que encara no sap on és ni què vol ser de gran. Que no ens enredin més, que s'asseguin a parlar i discutir, i es posin d'acord, sempre amb l'interès de país per davant de qualsevol particularisme.

Mattarella continuarà a la presidència italiana

En el moment de fer aquest escrit tot fa indicar que Sergio Mattarella continuarà com a president de la República Italiana. Tot i que no volia repetir com a president, no hi ha hagut manera que els partits polítics italians es posessin d'acord per escollir el seu substitut. La possibilitat que el primer ministre Mario Draghi optés a la presidència, posava en perill la situació política italiana que, com tots sabem, té sempre molts problemes en la continuïtat del seu govern. 

Itàlia, que políticament acostuma a ser molt inestable, es manté forta econòmicament. Hi ha països europeus que tenen sempre dificultats per aconseguir governs estables, però això no els impedeix avançar econòmicament. Catalunya n'hauria d'aprendre. A casa nostra portem molts anys amb dificultats per tenir un govern fort, però aquí sí que en rebem les conseqüències. 

No podem comparar la situació catalana amb la italiana o la belga, perquè en el nostre cas hi ha una dependència directa i contundent d'Espanya. No som un estat, ni tenim prou autonomia per governar-nos amb un mínim de garanties per avançar econòmicament. Amb més gran raó, caldria tenir-ho present i no anar jugant amb picabaralles entre els partits polítics que ens governen.

L'excusa del procés independentisme no pot supeditar-ho tot. Hi ha prou arguments per defensar que ho posem com a excusa i així sembla que no hi ha tanta responsabilitat per part dels governants catalans. Fa dies que ho estic dient, potser arran de la decisió d'una persona de la societat civil, en Jordi Cuixart, de fer un pas al costat, en la presidència d'Òmnium Cultural, que demano que polítics catalans, que han tingut un protagonisme gens insignificant, facin també aquest pas al costat. Penso molt amb en Jordi Sánchez, que considero que ha perdut els papers, però no és ell l'única persona. Al seu costat hi ha alguna política que també ho hauria de veure i, tot i la seva relativa joventut, donar pas a persones que portin noves idees i no tinguin aquest trauma de la rancúnia vers als seus teòricament aliats, però en certa manera adversaris.

La retirada de Berlusconi de les seves aspiracions per esdevenir el nou president de la República Italiana, crec que ha estat una sort per al país, i probablement la continuïtat de Sergio Mattarella també ho sigui, si més no fins que Itàlia no pugui escollir democràticament, a través d'eleccions, el nou primer ministre.

Els partits polítics espanyols aplaudeixen el rei

No puc parlar del discurs del rei perquè no el vaig escoltar. Només m'he fixat en els comentaris que es fan des de cada partit polític. La conclusió a què arribes és l'ús del discurs per beneficiar-se en els propis postulats. Els constitucionalistes recalquen les seves paraules a favor de la Constitució, i els independentistes troben a faltar responsabilitat en els afers de la corona.

El paper del rei ha de ser això: quedar bé davant l'ordre constitucional, allò que permet no tocar res, encara que es pogués millorar. És per això que els defensors del dret a l'autodeterminació no hi podran estar mai d'acord. Llavors...

Què podem esperar d'una taula de negociació entre uns i altres? A Junts per Catalunya ja els va bé. Ells no s'hi han sumat i només esperen que fracassi. Per altra banda, a ERC els molesta aquest posicionament, sobretot perquè no tenen gens clar que puguin aconseguir res de positiu. Ells han optat per asseure's a la taula, però tenen coll avall que no en trauran res.

Una altra dada lògica del discurs del rei és el nombre d'oients a nivell espanyol i català, i el fet que les comunitats on menys es va seguir el discurs siguin Catalunya i el País Basc. Quan els grans partits espanyols defensen majoritàriament la monarquia, encara que s'hagi demostrat la seva corrupció, és lògic que la majoria del país confiï en el rei, i més si el seu pare, l'emèrit. es manté lluny del país.

Davant d'aquesta situació, el PSOE hauria de defensar el referèndum per demanar a la població si prefereix la república abans que la monarquia, perquè tindria gairebé assegurat el triomf monàrquic i quedaria bé davant d'aquells que reclamen l'opció de triar. Els partits polítics que tenen opció de guanyar i governar el país, tenen molt clar i volen que res es toqui, i poder anar remenant les cireres, encara que sigui amb alternança.

Ona Curto, presidenta de l'Assemblea de representants

Ona Curto, regidora de l'Ajuntament de la nostra vila, per la CUP, ha estat escollida com a presidenta de l'Assemblea de representants del Consell per la República. Una sorpresa, tenint en compte que la CUP, en la seva totalitat, no dona suport al Consell, però potser per això precisament s'ha escollit una militant d'aquest partit. De fet, Ona Curto va obtenir molts vots, ocupant una de les primeres posicions de tots els representants escollits.

Som molts els que no acabem de veure la utilitat d'aquest Consell, i per tant de la seva Assemblea, sobretot amb l'encaix i relacions amb les institucions formals del nostre país. Està clar que tot va encaminat a aconseguir la independència de Catalunya, però les desavinences entre els partits independentistes ho posen tot molt difícil.

Desconec la dedicació que li suposarà a la nova presidenta de l'Assemblea, i si li traurà temps a la dedicació que li suposa ser regidora de govern de l'Ajuntament d'Arenys de Mar. No voldria que això suposés un perjudici per a les tasques que té assignades al govern municipal, sobretot tenint en compte el repte en la millora de la recollida selectiva de la brossa, un tema pendent a millorar, després del funcionament caòtic que té en aquests moments, en part per les discrepàncies amb l'empresa encarregada i el nou model que es proposa per a tot el municipi.

Seguirem de prop el funcionament de l'Assemblea i la capacitat d'avançar en la integració de la resta de càrrecs electes independentistes del país i que fins ara s'han manifestat contraris a la seva constitució. És un repte important si es vol considerar que les funcions de l'Assemblea tenen un aprofitament de cara a aconseguir avançar en la independència del país.

Les dificultats per dialogar

Es fa molt difícil l'actuació dels partits catalans que tenen representació al Congrés de Diputats, a l'hora de donar o no suport al govern socialista. L'alternativa al govern socialista ja sabem quina és, i ara ve reforçada per un partit d'extrema dreta que ho fa tot més perillós.

En aquests moments s'estan debaten els pressupostos per a l'any vinent, i el PSOE necessita el suport d'ERC, que de moment és el partit polític català més proper i disposat a negociar. Aquesta setmana va permetre que la negociació tirés endavant en no presentar una esmena a la totalitat. La raó, segons ERC, és que el govern s'ha compromès a estudiar una manera que el català tingui una presència en els audiovisuals, encara que s'ha resistit a parlar de quotes.

La crítica a ERC és molt fàcil, perquè tots sabem com falta als seus compromisos el president del govern espanyol. N'ha donat prou proves. Tancar-se en banda i afeblir el govern socialista té també els seus perills, sobretot pel que deia al començament de quina era l'alternativa.

Avui tot és molt complicat. També a casa nostra, després del fracàs del moviment independentista, hi ha organitzacions socials que reclamen un tornar a insistir en aconseguir la independència, però el govern no ho veu clar i ERC aposta per la taula de diàleg, sabent amb qui se les ha d'haver. La postura de JxCat tampoc és clara i la seva negativa a dialogar tampoc no porta enlloc. Paral·lelament hi ha el Consell per a la República, que ara ha escollit els seus representants, i que no s'acaba d'entendre quin és el seu paper, i on ens portarà. Un consell on ERC no hi figura i la CUP hi té només una part de representants.

Ens falta confiança, però també entendre quin és el recorregut que els nostres polítics volen traçar, i quina és la seva predisposició a avançar en l'obtenció de la independència. Alguns descarten la unilateralitat, que no va funcionar, però d'altres no la descarten, i davant d'aquests dubtes i embolics, molt ens temem que la casa quedi sense escombrar.

Fa fred a l'exili?

Han passat uns quants mesos, anys fins i tot, i cada vegada resulta més complicat ser actualitat, ocupar les pàgines dels diaris, cada cop fa més fred... L'esperada victòria de JxCat a les passades eleccions era una manera de mantenir viva l'existència de Puigdemont a l'exili, i també la dels seus companys de partit. Amb la victòria d'ERC per davant de JxCat, la cosa s'ha complicat, i probablement per això han anat com han anat les negociacions per formar govern.

Què passa si ERC agafa tot el protagonisme i es deixa de banda el Consell per la República? Quin paper hi juga el president Puigdemont més enllà de mantenir-se exiliat i membre del Parlament europeu? Quin futur li espera?

És cert que tenim presos polítics que ens recorden els fets de 2017 i ens els manté molt presents, però sembla que cadascú va per la seva banda i els exiliats queden més en un segon terme. La tasca realitzada a la Unió Europea no ha donat els fruits esperats i això també ha refredat la situació.

No és fàcil la vida a l'exili, no ho pot ser de cap manera, i quant més temps passi més difícil serà. Si es confirma el trencament de les negociacions per formar govern, caldrà veure el preu que haurà de pagar per aconseguir formar govern amb Pere Aragonès. Vull pensar que JxCat no ho posarà fàcil, tenint com tenen el president a l'exili, i si tot això acaba amb una nova convocatòria d'eleccions se'm fa difícil imaginar quina serà la resposta dels molts independentistes emprenyats amb els seus partits polítics.

Estic convençut que a Brussel·les fa fred i encara que anem cap al bon temps, la temperatura no fa l'efecte que tendeixi a pujar. Tenim quinze dies per acabar de veure-ho.

La Gran Bretanya està de dol

La mort del duc d'Edimburg, marit de la reina d'Anglaterra, ha cobert de dol el país. És allò que encara som esclaus de les revistes i la monarquia n'ocupa moltes pàgines i fotografies. A vegades ens preguntem sobre república o monarquia i t'adones que en el fons les persones ens agrada el glamur, i la monarquia en té molt més.

Aquests dies hi ha molts comentaris sobre la infidelitat del príncep Felip, i de retruc en surt malparat el seu fill i hereu al tro britànic. En el primer cas sembla ser que ho dissimulava molt bé, a diferència del príncep Carles que es veu que ho feia fatal.

Tot això envolta l'entorn de la monarquia, cosa que no passaria amb la república, o si més no molt menys. A Espanya també hi ha molta història al respecte pel que fa al rei emèrit. Sembla ser que això és cosa de reis i prínceps, o si més no aquests tenen més seguiment i interès.

JxCat a l'oposició

En parlava l'altre dia arran d'un comentari de Germà Bel, i avui ho he tornat a llegir en format notícia. Es podria donar el cas que JxCat decidissin no entrar al govern i afavorissin que Aragonés fos el pròxim president de la Generalitat. I dic el mateix que deia l'altre dia, i és que ho consideraria una bona solució, veient que és tan difícil arribar a un pacte.

A més seria reconèixer el valor de JxCat de renunciar a formar part del govern, i ocupar unes cadires molt desitjades. Parlava l'altre dia d'intel·ligència. Crec que no hauria de ser tan complicat, si tothom pensés en el bé del país i no tant en els beneficis personals o de partit, però això sembla que és més difícil del que sembla.

Després de tant temps no t'arribes a creure els polítics, i ens podríem trobar en el punt que estiguessin dient la veritat, però tan escarmentats ja, no ho donem per bo i els col·loquem tots al mateix sac. 

He llegit l'entrevista que l'ARA feia a Elsa Artadi i se'm fa difícil entendre el seu posicionament, sobretot quan se li pregunta sobre la tutela d'Aragonès per part de Puigdemont. Si diferencien tant la tasca de la Generalitat de la que pugui fer el Consell per la República, no veig perquè hi troben tantes pegues a l'hora de pactar el govern. Si entenen que la defensa de l'independentisme s'ha de fer des del Consell i que la Generalitat ha de resoldre els problemes que se li plantegen a qualsevol govern, doncs endavant i deixem-nos de tantes trifulgues.

Com la majoria d'articulistes acabo demanant sisplau que acabin d'una vegada amb tantes negociacions i es posin a treballar, que hi ha molts temes a resoldre i no podem seguir aturats més temps!

Promeses sense cap base

Encara no ha començat la campanya electoral i ja voldríem tenir la resposta, o si més no les explicacions sobre els resultats. Pot ser que siguin les ganes de que acabi tot això el més aviat possible, sigui quin sigui el resultat final.

Una vegada més l'objectiu dels partits independentistes és arribar i superar el 50% dels vots, per poder dir que som majoria, però les expectatives actuals són encara més pessimistes que en les darreres eleccions, i el principal obstacle no és el candidat socialista, sinó la desunió dels independentistes, i els missatges caducs i absurds dels seus líders.

Avui llegia la promesa de la candidata de JxCat de proclamar la república si aconsegueixen aquest 50%. Suposo que no hi deuen confiar, o en tot cas són uns imprudents, per no dir uns irresponsables. Com poden prometre la República a la lleugera, després de tot el que hem passat? Algú s'ho creu?

També escoltava les declaracions de la primera ministra escocesa afirmant que amb acord o sense, celebrarien un segon referèndum d'independència. Aquí és on hi ha molts ulls posats des de Catalunya. Aquí voldríem veure què passa si el primer ministre britànic no els hi deixa convocar.

No hem començat la campanya electoral i ha estem farts de les promeses, més que tot perquè dona la impressió que ens tracten de babaus, que ens volen convèncer amb la cançó de sempre i ja portem tres anys llargs d'aturada i repressió.

El govern espanyol ve amb tota la força a col·locar el seu candidat, que rebrà el suport de tots els espanyolistes per evitar un nou govern independentista. Tampoc hauria d'enganyar a ningú, però sí que es pot veure afavorit per la situació i discursos dels dos partits de govern i la jugada, crec que defectuosa, de la CUP amb el seu pacte amb Guanyem.

Visca el rei! per amagar què està passant

Avui ens han passat fragments del vídeo que han elaborat amb diferents personatges proclamant "viva el rey", el mateix dia que hem conegut el resultat d'una enquesta no oficial sobre la monarquia, que no la deixa ben parada, sobretot a Catalunya.

És ben bé que quan una cosa perilla o es troba en una mala situació, la reacció és instantània intentant fer veure que tot va bé. Potser és això el que ha mogut a totes les persones del vídeo a exaltar el rei, com volent amagar quina és la realitat.

No està clar que en un referèndum sobre república o monarquia, guanyés la república, doncs hi ha molt monàrquic a Espanya i qualsevol canvi sempre fa por, però és cert que la monarquia passa pel pitjor moment, probablement el pitjor de tots els temps, des de la mort del dictador.

La dreta sempre ha defensat la monarquia, perquè ha estat el seu garant. La transició els ha permès continuar manant, fins i tot quan el govern de Madrid estava a mans del PSOE. El rei ha estat un fre a grans canvis, junt amb tot l'aparell de l'Estat. Una república posaria en perill aquesta estabilitat favorable a la dreta, que ara és reforçada per l'ultra dreta desbocada i sense escrúpols.

Avui, dotze d'octubre, també han sortit els feixistes amb total impunitat, cantant el "cara al sol" i enyorant la dictadura franquista, un fet que seria impensable a Alemanya, però que a casa nostra té tot el vent de cara. Recordava fa pocs dies, el bé que viu aquest moviment, respectat pel poder judicial, malgrat hi hagi sentències condemnatòries. Espanya continua sent diferent!

Els habitants d'Stepanakert volen la pau

Dos es barallaven i el tercer va rebre! Això poden dir els habitants de la capital de Nagorno-Karabkh, que pateixen l'intercanvi de projectils entre Armènia i Azerbaidjan. La no reconeguda República d'Artsakh es troba al mig del foc, perquè Armenis i Azerbaidjans se la disputen. Ells volien la independència, però els altres la volen. Quin interès hi tenen? Tant els estimen? M'imagino la baralla entre Espanya i França per quedar-se amb Catalunya, que es vol i desitja independent. 

Putin ha treballat a fons un alto al foc, per evitar haver-se de posicionar, en el seu cas a favor d'Armènia. No vol que li compliquin més la vida, ja se la complica prou ell mateix. Crec que avui les notícies deien que s'havia arribat a l'acord, però d'entrada Arzebaidjan no hi estava massa d'acord, perquè ells es consideren els afectats, ja que creuen que la regió en disputa els pertany, i que Armènia no hi té res a dir.

Llavors diuen que les fronteres no són importants, però com es pot veure arreu, la propietat del territori és una cosa molt seriosa que ningú es vol deixar prendre. La llàstima és que les discussions són en forma de guerra, amb la mort dels més innocents. Aquelles víctimes que volien viure en pau, i veuen, en aquest cas, com els seus veïns de banda i banda es barallen, rebent ells tots els trets.

Monarquia o República

Llegint l'entrevista de VilaWeb a l'exdiputat de la Cup Julià de Jòdar he recuperat una idea que tenia fa un parell de dies arran de la notícia de la fugida del rei emèrit. En un moment de l'entrevista, Julià de Jòdar treu valor a la possible república espanyola, tenint en compte els partits polítics existents en aquests moments. I és cert.

Què podríem esperar d'una república amb partits polítics com el PP, el PSOE, Ciutadans i Vox? Potser, com també diu l'entrevistat, encara seria perjudicial per a Catalunya. El rei Felip VI va deixar molt clar què pensava dels catalans i de manera especial dels independentistes, però no podem menystenir l'actitud dels polítics del PP i PSOE, els dos grans partits espanyols.

Una cosa és defensar el model d'Estat que preferim, i l'altra esperar que les repercussions d'un o altre model siguin diferents per al nostre país. No confio gens en un president de la república, del PP o el PSOE, per posar un exemple. En què guanyaríem. Amb això no defenso la monarquia, que ens ve imposada i no tenim l'opció de votar-hi en contra. Simplement deixo constància que per a la realitat de Catalunya, un model o altre no són cap tipus de garantia. 

No sé si en la línia de Julià de Jòdar o una altra de semblant, sí que crec que primer de tot hem de tenir molt clar què volem per al nostre futur, com a país, i aconseguir un lideratge capaç d'entusiasmar-nos, crear riquesa, i engrescar-nos a formar entre tots el país del futur.

Podem defensar la república, com a model més democràtic, però no ens podem oblidar que tenim molta feina a fer perquè les nostres institucions siguin realment transparents i ens representin. Portem massa temps encallats i sense expectatives de veure la llum aviat. D'acord que el cop ha estat dur, però no podem continuar amb les mans al cap i dubtant de tot. Hem de recuperar les forces perdudes i aconseguir els canvis necessaris per avançar econòmicament, social i com a país que decideix el seu futur.

Qui mantindrà el rei emèrit?

Com era de suposar el dia avui ha girat a l'entorn de la notícia de la fugida del rei emèrit d'Espanya. Les reaccions han estat força les esperades, amb una dreta i el PSOE defensant la decisió i fent costat al rei Felip VI. Podemos s'ha manifestat de manera diferent, la qual cosa s'ha volgut veure com una crisi de govern. De totes maneres, però, caldrà veure fins on arriben aquestes discrepàncies i, sobretot, la validesa de les seves paraules defensant la República i un referèndum per decidir què vol la ciutadania.

També en l'entorn de les presidències de les comunitats autònomes hi ha hagut reaccions, totes elles molt semblants, amb la discrepància del president català, que ha arribat a exigir l'abdicació del rei espanyol.

L'advocat del rei emèrit ha fet constar que tot i la fugida d'Espanya, es posarà a disposició de la fiscalia per al que faci falta. M'imagino que si ha de venir d'Espanya, poca por han de tenir. Només podrien témer la reacció de la fiscalia suïssa, per si li demanen presentar-se a declarar sobre els moviments financers il·legals.

A mi em queda el dubte de quin serà el futur econòmic del rei emèrit. Sabem que fins ara l'hem mantingut i a més ens ha estafat, però a partir d'ara, que no viurà a la Zarzuela, qui li pagarà les despeses? Ho farà amb els diners que ens ha robat, o el continuarem mantenint via partides pressupostàries noves? Entenc que entre altres despeses hi haurà les de protecció i seguretat, que no acostumen a ser barates i que implica la contractació de persones al seu servei. Quant a la residència, m'imagino que té prou amics que li cediran gentilment les seves propietats.

La incògnita pendent de desvetllar és la destinació d'aquest exili-desterrament. Si es confirmés que ha anat a la República Dominicana, penso que seria un greuge cap a aquesta població, amb prou problemes econòmics, que no es mereix haver d'acollir una persona com el rei emèrit, encara que probablement aniria de conjunt amb el propietari de la residència d'acollida.

L'emèrit fuig d'Espanya

La notícia del dia és la carta que el rei emèrit ha enviat al seu fill anunciant-li que se'n va d'Espanya perquè no li compliqui més el seu regnat. Sens dubte la notícia no ha vingut de nou, ja que fa temps que s'especulava amb aquesta possibilitat. La corrupció de Juan Carlos I l'ha empès a prendre aquesta decisió o algú l'ha fet decidir, per no empitjorar més la situació de la monarquia a Espanya.

Tal com ja deia fa uns dies, no considero que la institució es trobi en perill. Hi ha molts espanyols que la defensen i pocs partidaris actius de la República. Malgrat això, sí que és cert que l'actual rei no està còmode amb tot el que ha anat apareixent del seu pare, i creuen que allunyant-lo de la Zarzuela li farà la vida més fàcil. 

El rei emèrit se'n va d'Espanya, no sabem on, i no se li ha retirat el passaport, com s'ha fet a persones que al meu entendre són més nobles i innocents. Aquest és el problema de la inviolabilitat que permet ser corrupte i que no et passi res. Jo podria entendre que es protegís el rei per a l'exercici del càrrec, atès que comporta risc i prendre decisions que no sempre són fàcils. El que no puc entendre és que se'l protegeixi del mal comportament, per interessos personals, i no per al bé de l'Estat. Crec que caldria fer una distinció ben clara, i aquí, al meu entendre, és l'error i el vici.

La història col·locarà Juan Carlos I al lloc que es mereix, però haurà viscut tranquil·lament la seva corrupció, sense que li hagi caigut cap condemna. Algú pot pensar que el pas que ara donarà és un càstig, el desterrament, però ja voldrien molts castigats per menys delicte rebre aquest i no el que han d'aguantar durant molts anys, si no és tota la vida.

Amb la decisió de marxar d'Espanya es vol tancar una pàgina de la història de la monarquia espanyola, però la història continua i el mal ja està fet. Serà jutjat o no, però moralment està condemnat a la ment de moltes persones de bé.

Preparant la visita del rei

Davant l'anunci de la visita del rei a Catalunya aquesta setmana, els partits polítics i associacions cíviques estan preparant la resposta que se li vol donar, sobretot tenint en compte el ja famós discurs del 3 d'octubre i la corrupció dels Borbons, que ha quedat en evidència, en la figura del rei emèrit, però que esquitxa a tots.

Sabem que la repercussió de les mobilitzacions que es puguin organitzar comportarà la construcció de barreres policials perquè aquests mobilitzats no puguin arribar on es trobi el rei, tant a Figueres com a Barcelona, que potser ni els veurà ni els sentirà. És una acció simbòlica que pretén visibilitzar el rebuig a la figura del rei per part de molts catalans, no només dels republicans de tota la vida, sinó també d'aquells que es varen sentir ofesos amb el discurs del 3 d'octubre, i que potser no s'havien plantejat mai el dilema entre monarquia i república.

Moltes persones consideren la visita com una provocació del rei, perquè segur que és conscient de com es va rebre l'esmentat discurs, i, tot i que la visita forma part d'un recorregut per tota la geografia espanyola, no es considera que sigui el moment més oportú, sobretot tenint en compte tot el que va sortint del seu pare, a qui alguns l'aconsellen un exili discret per no marejar més la perdiu.

La lectura que alguns fan és que el rei emèrit ha aconseguit augmentar sensiblement el rebuig a la monarquia, com mai es podia haver imaginat, i el seu fill, l'actual rei, també hi ha col·laborat, i encara que la continuïtat de la monarquia probablement no es troba en perill, perquè encara hi ha molts adeptes, però sí que com a mínim no passaran desapercebudes les diferents accions i paraules que es vulguin dirigir a la població. A Catalunya, sens dubte, la reacció que ara es prepara, continuarà en cadascuna de les ocasions que es presentin, doncs la memòria, en aquest cas, es manté, i se'l culpa de la situació en què ens trobem.