Com se sentirà l'Ahmed?

L'articulista de l'ARA, Ferran Sáez Mateu, filòsof, ens recorda avui la infàmia comesa per Espanya contra el poble sahrauí, i la recent decisió de l'ONU, avalant el pla d'autonomia del Marroc i negant-los el dret a l'autodeterminació.

Vivim uns moments en què tots són dubtes i hem perdut confiança amb les institucions, també les Nacions Unides. I això és greu! A Espanya l'administració de la justícia està en mans de jutges, alguns dels quals són corruptes, però sobretot guiats per la seva ideologia. Europa, amb qui hem confiat des de sempre i que d'alguna manera ens alliberava de la repressió franquista, també ens ha decebut, posant-se al costat dels seus socis, els estats. I ara l'ONU, incapaç de ser efectiva davant del genocidi de Gaza, també ens ha regalat una galleda d'aigua freda amb la seva decisió sobre el Sàhara.

Durant molts anys el posicionament de l'ONU era clar, encara que no fos capaç de fer-lo complir. Ara, amb la pressió dels actuals dirigents mundials, ha canviat de criteri i s'ha posat d'esquena del poble sahrauí, antiga colònia espanyola, abandonada pel franquisme i pels dirigents de la transició. Vergonya que hem de patir tots plegats, veient com pensen i actuen els nostres dirigents, i això que tenim el govern més progressista de la història!

A casa, un estiu, quan els nostres fills encara eren menuts, vàrem acollir l'Ahmed. Era una decisió que no tothom entenia. Potser posaves la mel als llavis a uns infants que després tornaven a la crua realitat. La intenció era, però, alegrar-los l'estada estiuenca, compensant tot el seu sofriment i neguits, i l'abandonament del món occidental.

L'Ahmed s'haurà fet gran i si tenia l'esperança d'aconseguir la llibertat per al seu poble, s'haurà vist frustrat. La pressió i els interessos dels estats dominants han deixat a l'estacada els refugiats a Algèria, negant-los el dret a l'autodeterminació, que a diferència del cas català, estava totalment garantit (això creia) per la legislació vigent. 

Un nou revés a la confiança amb les nostres institucions. Una nova xacra que afecta moltes persones i que de manera injusta es tolera i permet.

Contextualitzar els fets

Sovint entrem en discussions sobre fets passats i no sempre ens posem d'acord. Analitzar el passat requereix, al meu entendre, la capacitat de posar-ho en context. No podem jutjar allò que va passar fa no sé quants anys, segles fins i tot, amb els paràmetres actuals. Això, que sembla tan evident, no sempre es té en compte i caiem en la trampa d'imaginar-nos, segurament de manera inconscient, que aquelles persones que jutgem pensaven com nosaltres ara, o tenien els mateixos referents que ara nosaltres.

El cas dels colonitzadors espanyols en seria un exemple i jo, d'alguna manera l'he tingut present aquest estiu, durant el meu viatge de vacances. Al marge dels patriotismes contumaços. Aquells que la bandera i la pàtria ho són tot, la resta sempre hem estat molt crítics amb els descobridors d'Amèrica. Uns abanderats amb la creu d'estendard. 

Aquest estiu he constatat la subtilesa de molts guies sud-americans a l'hora de parlar de la història del seu país, de l'arribada dels colonitzadors i dels efectes destructius d'una civilització que no va resistir la invasió. Subtilesa en part per por de ferir-te, sabent d'on venies i no pas com pensaves, i també perquè tampoc la critiquen obertament. Hi busquen la part positiva. Sempre hi ha una part que pots salvar, encara que a vegades costa de trobar-la.

Si hi ha un exemple que és molt present des de fa temps a casa nostra és la història dels indians. De considerar-los uns herois i uns exemples a seguir es va passar a criticar-los el negoci basat en l'esclavatge. Aquí anem d'un costat a l'altre, i és difícil no deixar-se portar per la passió. En cap cas podem justificar el negoci amb persones humanes, i hauríem d'evitar retre homenatges o posar-los als altars. Una altra cosa és jutjar-los amb els paràmetres actuals.

L'experiència d'aquest estiu m'ha servit per aprendre a valorar les coses amb fredor, tenint en compte tots els paràmetres i no creure que els referents es mantenen en el temps. Tot canvia i hem de ser capaços d'acceptar-ho i després actuar en conseqüència. Les bestieses del passat no les podem acceptar, però és encara pitjor trair els pobles per conveniència pròpia. Penso en els sahrauís, i la traïció del govern espanyol actual. Això no té perdó.