Programes clars versus idees inconcretes

Acostumo a llegir al filòsof i articulista de l'ARA, en Ferran Sáez Mateu, perquè els seus escrits ajuden a reflexionar i agafar noves idees. A l'article d'avui ve a dir que per guanyar adeptes és millor ser inconcret i genèric i no pretendre ser clar en les idees. Espero haver-ho entès bé.

D'alguna manera el discurs de l'extrema dreta, populista, engresca molta gent perquè no l'acaba d'entendre o perquè suposa que té solucions per a tot allò que els partits tradicionals tenen problemes per resoldre-ho. També diu que a l'hora de governar o buscar complicitats se'ls veu el llautó. És una mica allò que diem sempre que és molt fàcil no portar cap motxilla, quan no has governat mai, perquè qui ho ha fet, segur que tens coses per retreure-li.

I tot plegat és una llàstima perquè les coses s'acaben sabent, però llavors és massa tard. Tenim molts exemples, alguns dels quals són vigents i en fase d'ofuscació o enlluernament, però que acabaran petant. Penso en el president dels EUA, que té molt poder i moltes possibilitats de fer molt mal. Arribarà un dia que tots veurem que hem estat enganyats, però a costa de què?

A Europa l'extrema dreta té la via oberta per anar avançant. Els partits polítics tradicionals s'han vist superats i no saben com enfrontar-s'hi. Hem de tenir molt clar que, amb més o menys raó, amb més o menys encert els partits democràtics de sempre tenen millors intencions que els populistes de moda. És cert que s'han trobat amb personatges corruptes i sense principis, que els hi han fet molt mal, però han estat prou clars en les seves intencions. No han enganyat i els seus simpatitzants els han seguit amb l'esperança de poder avançar en aquells principis.

Els populistes enganyen d'entrada i ho tenen molt assumit. Les promeses que fan són enganyoses. Entusiasmen la gent perquè es presenten com els únics capaços de resoldre tots els problemes. Amaguen, però, que limiten els drets, són sectaris i només busquen la seva supervivència. És una llàstima que tinguem tan poca vista i caiguem en la seva trampa. 

Veïnatge i humanitat

La notícia del descobriment del cadàver d'un home que hauria mort feia quinze anys, sense que ningú l'hagués trobat a faltar, m'ha fet pensar sobre el tema de la soledat i el paper que juga la societat. Com pot ser que una persona que viu al costat de casa teva i que té família, encara que estigui enemistat, desaparegui de la nit al dia i ningú no se n'adoni durant quinze anys?

Aquests dies el diari ARA ha tret un article entrevistant persones que se senten soles, vivint voltades de gent. Recordo que algú m'havia dit que era més fàcil sentir-se sol vivint en una gran ciutat, voltat de gent, que no pas en un poble d'alta muntanya.

Com a membres d'aquesta societat que té tanta activitat, ens hauria de fer reflexionar sobre què estem fent malament que persones veïnes nostres se sentin soles. Hi ha hagut diferents iniciatives ciutadanes, promogudes pels ajuntaments, per detectar persones que viuen soles, per evitar precisament que pateixin qualsevol incident i que puguin necessitar la nostra ajuda. Penso en el programa Radars, però n'hi ha d'altres.

La majoria dels casos han estat programes que han fet fallida, i també caldria estudiar-ne els motius. No crec que siguem poc solidaris. Probablement estan mal orientats i dirigits. Sense caure en la xafarderia, seria bo que tinguéssim un coneixement actualitzat de què fan els nostres veïns, sobretot si es tracta de persones grans o que viuen soles. Algú pensarà que no n'hem de fer res, però com en totes les coses, es pot actuar per una bona causa o simplement ficar el nas on no et demanen.

Si som conscients que vivim en societat i que ens necessitem els uns als altres, hauríem d'entendre que totes les persones són importants, encara que no destaquin especialment en res, o siguin prou modestes i silencioses que gairebé no notis la seva presència. Ens ha d'importar saber que al nostre voltant tothom tira endavant, amb les dificultats que puguem tenir, i la confiança de saber que si necessitem ajuda tenim els nostres veïns que ens vindran a socórrer. És empatia, humanitat i estimació a les persones. No és demanar tant!

L'encert de tancar la televisió

Ja fa una bona colla de mesos que la televisió ocupa ben poc espai a la meva vida. No puc dir que la tingui tancada, perquè en algun moment del dia es connecta, però es tracta de breus minuts, mig d'esquitllada. No m'interessa. 

Sempre m'havia estranyat aquelles famílies que no tenien televisió a casa seva. Em semblava impensable, potser més abans que no hi havia Internet i, per tant, era pràcticament l'única manera que tenies d'assabentar-te de què passava pel món, a part dels diaris. Creia que hi havia programes interessants que valia la pena veure. Ara segurament també n'hi ha, però me n'he cansat.

L'altre dia, de visita, vaig poder veure uns moments d'un programa de tarda de la televisió catalana. Es tractava d'una taula amb quatre o cinc persones parlant de coses sense cap mica d'importància ni interès. Em va semblar fins i tot estúpid i que només es tractava d'anar omplint la tarda, encara que fos dient beneiteries.

Segur que no tot és així, i de tant en tant llegeixo que s'emeten documentals prou interessants, sobre temes que ens afecten, però fa tanta mandra obrir la televisió! I em sap greu que es desaprofiti una bona eina que podria servir per formar, entretenir de manera intel·ligent i no barroera, per aprendre, per estar informat, per gaudir del temps lliure, però... Què millor que un bon llibre, que tu esculls, i una bona peça musical, que t'emociona! 

Llegia avui l'entrevista de l'Albert Om a l'Antoni Puigverd i m'ha fet gràcia quan deia que es penedia d'haver anat a les tertúlies, perquè encara que no es vulgui formes part de l'espectacle. I crec que té molta raó. No he seguit mai cap tertúlia de canals espanyols de televisió, amb unes cadenes privades que fan vergonya. No soc masoquista. La tertúlia surt molt bé de preu, però per aconseguir què? Sé que no es pot generalitzar i que hi ha excepcions que no es poden posar en el mateix sac, però se n'ha fet tant d'abús, sobretot aquelles tertúlies que només serveixen per ocupar hores d'emissió, que no es poden aguantar. Per tot això crec que vaig estar encertat quan vaig dir: fins aquí. Només quan sigui estrictament necessari.

Veniu a la festa d'inici de campanya de la CUP!

Pancartes, cartells, revistes, programes, tríptics... tot arriba a l'hora per començar una campanya electoral que ens ha de portar a la constitució d'un nou consistori a la vila. Un inici de campanya remullat, però contents després de tants mesos esperant la pluja. No n'hi ha prou i en necessitem molta més, però no podem deixar d'estar contents amb la sequera que estem patint i la repercussió que té sobre la pagesia i el benestar de tots plegats.

Lamentar profundament els actes incívics i pertorbadors que han portat a retirar la propaganda electoral d'una formació política, poques hores després de ser penjada amb tota la il·lusió del món. Aquests actes són reprovables i només comporten malestar i ràbia, per la manera de fer d'unes persones que no saben jugar democràticament. Tot el meu respecte als nostres adversaris afectats, amb les mateixes sensacions com si ens ho haguessin fet a nosaltres.

Reivindicar també la feina feta per les nostres regidores, malgrat el to de menyspreu que es desprèn d'una entrevista a una representant d'una altra formació política que no està a l'alçada de les circumstàncies, i que vol amagar les pròpies mancances culpabilitzant d'aquesta ineptitud a qui li pot fer ombra.

Demanar a totes les forces polítiques un treball seriós i honest, sense enganys ni trampes, en la tasca de convèncer els vilatans perquè els ofereixin els vots suficients per ser decisius a l'hora d'aplicar polítiques econòmiques, socials i culturals en benefici de tots, absolutament tots, els vilatans.

I recordar que la CUP som l'alternativa a un govern obsolet, poc empàtic i gens resolutiu, que ha deixat al marge la ciutadania, i ara corre a fer-se el simpàtic per no perdre més vots dels que la pròpia dinàmica els comportarà.

Animar a tothom a participar i opinar. És per això que la CUP posa a disposició de qui ho vulgui, un espai de participació i tramesa d'opinions i suggeriments, perquè ens ajudi entre tots a sortir d'aquest atzucac que l'actual govern ens ha deixat, i que altres forces polítiques difícilment seran capaces d'aconseguir.

I aquest és el programa que presentem per als propers 4 anys, amb la confiança de rebre tot el suport necessari per ser decisius en l'aplicació de les polítiques que necessita la vila d'Arenys de Mar.

En plena precampanya electoral

Acostumat a veure les campanyes electorals des d'un costat es fa estrany trobar-te a l'altre cantó. No sempre ets sents còmode en les situacions en què et trobes i llavors has de fer l'exercici d'intentar ser coherent amb tot el que dius i fas, i procurar entendre els altres, el que puguin pensar i opinar al respecte.

Una campanya electoral no són quinze dies, sinó que hi ha tota la prèvia que dura molt més. N'hi ha que la viuen des de l'endemà de les eleccions, pensant ja en les properes, sobretot si no han aconseguit allò que desitjaven: ser decisius.

Aquests dies intento aprendre. És el millor que es pot fer, i si després pots aplicar-ho o intentar que t'escoltin i en prenguin nota, tot això que en treus de positiu. S'ha de dir que els partits polítics intenten entrar en matèria d'aquelles coses que no han funcionat prou bé, prometent que si ells governen, o ho tornen a fer, les coses aniran millor. És per això que a vegades no s'entén que algun alcalde et faci propostes quan ha estat incapaç de portar-les a terme durant els quatre anys de mandat.

Tal com avançava ahir, avui la CUP ha parlat de la bretxa digital, i de com intentar eliminar-la, o si més no reduir-la, amb formació, assessorament i pràctica per a tothom. L'Enric Pera, que ha conduït la xerrada, comentava que no només hi ha bretxa digital en el col·lectiu de gent gran, sinó que també hi ha molts joves que no se saben espavilar davant d'un procediment digital que els resulta innovador i estrany. És per això que l'administració pública ha d'afrontar aquestes mancances i evitar que ningú es pugui sentir exclòs digitalment.

I la Junta Electoral de Zona ha concedit els primers espais electorals per als actes de campanya, que començaran el proper dijous 12 de maig. Seran els últims espeternecs perquè les diferents formacions polítiques que es presenten a les eleccions municipals donin a conèixer els seus programes i animin els seus simpatitzants a anar a votar.

S'ha dit més d'una vegada que tothom hauria de passar per aquesta experiència, i jo insistiria en la necessitat que tothom dediqués un temps de la seva vida, quan les circumstàncies li siguin més propícies, a treballar per a la societat. Es pot fer des d'un ajuntament, però també des d'una entitat del tercer sector, com a voluntari. I és bo que les persones que tenen certs coneixements i experiències a oferir, no s'ho quedin per a elles, sinó que les aportin a la col·lectivitat. Entre tots hem de construir un món més just i solidari. Ara, uns quants, ho volem fer des del govern municipal de la nostra vila. 

La qualitat de la televisió en perill

Arran de la notícia que apareixia avui a les xarxes sobre la situació en què es troba Betevé, volia comentar les meves impressions sobre la qualitat de les televisions, en general, i el futur que se'n pot esperar. Haig de confessar que no soc un gran televident, però intento entendre per què. Darrerament he observat una baixada important en el nivell dels programes que ens proposen, això sense arribar a veure'ls.

De sempre he notat que la qualitat de la televisió privada és ínfima i només s'explica el seu èxit pel nivell d'exigència dels telespectadors. M'imagino que les persones que s'asseuen davant del televisor, no són gaire exigents i qualsevol cosa que els faci distreure ja els va bé. Si no fos així no es podria entendre l'audiència que tenen alguns programes que, analitzats fredament, no haurien de formar part de la cartellera.

La televisió pública fins ara semblava que compensava en qualitat aquest baix nivell de la privada, però darrerament també es troba a faltar programes de qualitat. TV3 continua líder d'audiència al país, però pels pèls, i si la cosa continua com ara, podria ser que deixés de ser la primera televisió. Cada vegada es fa més difícil trobar-hi un programa que no només et distregui, sinó que t'aporti alguna cosa més. 

A casa la televisió s'obre molt poc i, a diferència d'abans, desconeixem la majoria dels programes que es poden visionar. Els mateixos reclams deixen d'interessar i ja no ens molestem a mirar quan estan previstos de programar. La tasca que TV3 ha fet per la llengua catalana ha estat impressionant. Ha estat la manera que entrés el català a moltes llars, i a d'altres a fomentar la seva pràctica sense complexos. És una llàstima, doncs, que ara passi per uns moments tan baixos que la poden convertir en una oferta residual.

Crec que la direcció de TV3 i el govern català haurien de reflexionar sobre el futur de la televisió a casa nostra, perquè, tot i que la història no es repetirà i el seu paper no serà el mateix per a futures generacions, sí al menys contribueixi en la difusió de la cultura i societat catalana. El llibre és la millor alternativa a la televisió, però per a qui no opti per la lectura, és important que la televisió li brindi la possibilitat d'enriquir-se culturalment.

Descobrint un programa d'Antena 3

El company d'habitació ha engegat la televisió, ha seleccionat el canal d'Antena 3, i s'ha posat a xerrar amb uns amics que l'han vingut a visitar. Jo estava amb la M. Àngels, i hauríem preferit que l'hagués apagat, però tampoc es tractava de demanar-li. El volum no era gaire alt i et permetia fer-la petar, encara que t'arribaven inputs. I quins inputs!

Comentàvem amb la M. Àngels, aquesta tarda, que hi ha molt mal periodisme i uns programes televisius penosos. Segurament que a molts no els descobreixo res, però a casa no sintonitzem mai aquests canals privats, en vaig tenir prou mirant el programa Alguna pregunta més?, ara, ni això!

D'acord que han parlat molt de Catalunya i, evidentment, malament. També han criticat molt el PSOE i concretament Pedro Sánchez, però deixant de banda aquesta qüestió, que podríem parlar-ne una bona estona, també han parlat d'uns xinesos que els han bloquejat els comptes bancaris, o d'unes mares de lloguer a Kiev, o d'un institut de Lliçà de Munt que manipulava els seus alumnes de primària (?)...

Allò del codi deontològic ja no deu funcionar, ni tampoc el contrastar les notícies. El que importa ara, en aquests canals, és cridar l'atenció, crear polèmica perquè sembla que això és el que ens agrada. Potser per això miro tan poc la televisió.

Jo creia que un periodista que s'envolta de tertulians, no actua com un tertulià més, defensant una opinió i atacant els que no pensen el mateix. El paper de la Susanna Griso ha de ser aquest? Creia que era una bona professional. Em sonava que té molta corda, però ja veig que és una més de la colla d'oportunistes amb poca professionalitat. 

Sortosament, poc després del migdia ja he pogut deixar l'habitació i oblidar-me d'un programa televisiu, que no en sé el nom, però que deixa molt que desitjar dels tertulians, però encara més de la conductora del programa.

Què esperem del nostre alcalde?

Moltes persones diuen que en unes eleccions municipals el que es vota són les persones i no els partits. Jo sempre contesto que és cert que en unes municipals pesen molt les persones, però que malgrat tot, continuen sent les marques polítiques les que acaben pesant. Evidentment hi ha excepcions, i en aquesta ocasió a Arenys de Mar podrien tenir el seu pes, perquè hi ha hagut una anormalitat important que tindrà els seus efectes.

La decisió de l'actual alcalde de constituir un partit polític per poder-se presentar, atès que el seu partit l'havia rebutjat com a candidat, un fet gens normal, ha provocat que molts simpatitzants convergents no acceptessin la decisió d'Unió Democràtica i s'hagin posat al costat de l'alcalde.

En aquesta ocasió, doncs, ens podem trobar en la curiositat que els simpatitzants d'Unió votin CIU i els convergents ho facin a Junts x Arenys, la formació de l'alcalde actual.

Al marge de l'anècdota, la pregunta que plantejo és què esperem d'un alcalde o alcaldessa. Un expert de l'administració local? un bon empresari i gestor? Als ajuntaments es fa política o gestió pública? Què esperem d'ells i per què en votem un i no els altres?

Les respostes no poden ser senzilles, perquè cal entendre que totes les persones que es presenten per a governar volen fer el millor per a tothom, però prioritzen i en això hi té un pes la ideologia, les preferències i els valors de l'alcalde i el seu grup municipal. És per això que es fa gestió, però es prioritza.

La crisi de la qual encara no n'hem sortit ha posat contra les cordes els ajuntaments. Com sabem l'administració local és la pitjor finançada i la que ha de donar la cara davant dels problemes diaris de moltes famílies. No és estrany que les formacions que tenen experiència en els ajuntaments, posi com a prioritari la inversió en les persones. El que estranya i dol és que els polítics, després de gairebé quaranta anys de democràcia, hagin estat incapaços de solucionar la mala distribució del finançament públic. Alguns polítics amb experiència municipal, quan han entrat a la Generalitat no han mogut cap fitxa en favor dels ajuntaments, i això és trist.

A Arenys hi ha llistes amb experts municipals i d'altres sense experiència. Pot ser això un determinant a l'hora d'escollir el vot? Hi ha candidats que concreten molt què volen fer i d'altres que esperen a veure-les venir. Qui ens mereix més confiança? Llegim els programes electorals? Ens els creiem? Moltes preguntes per anar responent.