Un nou espai cultural

Aquests dies hem tingut notícia de l'obertura d'un nou espai cultural a la nostra vila, promogut per l'entitat La Intercultural, un projecte de l'Associació Intercultural Llatins per Catalunya, arrelada a altres poblacions del nostre país i que ara ha obert l'espai al carrer Bonaire d'Arenys de Mar, amb un seguit de propostes culturals que animen a participar-hi i associar-t'hi. Xerrades, conferències i tallers són les primeres activitats que han col·locat a la seva agenda.

La vida cultural del nostre municipi no defalleix malgrat que estiguem passant uns moments en què tot sembla convidar a anar a la baixa. Històricament, Arenys ha destacat per la quantitat d'entitats i propostes culturals i tot fa pensar que no vivim només dels records del passat, sinó que aquesta empenta cultural continua donant els seus fruits.

Voldria destacar d'aquesta entitat, fins ara desconeguda per a mi, el fet que es tracta d'una iniciativa a càrrec de persones que han vingut de fora, no només de la vila, sinó també del país, i que no s'estableixen per alimentar culturalment una part de la població, sinó que s'integren i desitgen captivar l'interès i participació de l'autòcton, aquell que té una llarga tradició cultural del país, però que no es vol tancar a altres cultures i coneixements.

Aquest fet garanteix que no es tracti d'una entitat arribada per competir amb ningú, sinó per engrandir el món cultural de la nostra vila, obrint nous mons i enriquint-nos culturalment gràcies al treball i propostes que ben segur ens brindaran a partir d'ara.

Des d'aquí vull desitjar-los èxit i llarga vida, perquè això tindrà repercussió en la vida cultural de la nostra vila. La Cultura, en majúscula, és la saba que ens manté vius en un món cada vegada més castigat i ple de dubtes.

Santi Vidal, mentider o bocamoll inoportú

Avui és molt fàcil criticar l'exjutge Vidal per les declaracions que des de fa temps realitza en les diferents trobades per terres catalanes. Personalment no el criticaria si fins ara l'hagués defensat, però totes les persones que em coneixen i han compartit amb mi debats sobre la independència i en concret sobre l'actuació de Santi Vidal saben que jo mai l'he defensat, sinó més aviat l'he criticat i no he volgut assistir mai a cap de les seves conferències.

Deixant de banda si l'exjutge es mereixia el càstig d'apartar-lo de la seva professió, la seva actuació redactant una constitució pel seu compte ja no em va semblar bé i vaig considerar que tenia massa ànsies de protagonisme. Com a càrrec polític ha quedat igualment demostrat que no dóna la talla, ni més ni menys que molts altres polítics, però no se'l pot considerar un bon polític.

Mancat de sentit comú i estratègia, només empès per mobilitzar i agradar multituds, s'ha dedicat a mentir o descobrir actuacions que no s'ajusten a la legalitat, i això és el que caldrà conèixer. Sigui una cosa o l'altra, però Santi Vidal no ha estat encertat i s'ha deixat portar per l'entusiasme de les masses a qui es dirigia, i al final ha fet un flac favor als que deia defensar.

No vull crucificar la persona ja que penso que tots errem i en moltes ocasions hem de rectificar. Això és el que haurà de fer Santi Vidal al lloc on acabi actuant. Lloable la decisió de dimitir, encara que hagi pogut estar convidat a fer-ho, però és una sortida digna que no acostuma a passar al nostre món.

Espero que quedi demostrat que les paraules de Vidal no eren certes, sinó que es tractava de frases incendiàries per fer aixecar de les cadires els seus oients i seguidors, tots ells il·lusionats per un somni que des de fa uns quants anys està latent en bona part de la ciutadania. Cal, però intel·ligència política i bon fer, qualitats que han abandonat l'exjutge Santi Vidal.

Avui, conferència de Joan Herrera

Avui era el torn d'Herrera en aquesta marató de conferències setmanals dels partits polítics catalans, i encara no s'ha acabat, el proper en David Fernàndez de la CUP. 

He volgut entendre el missatge d'Herrera, cada vegada més difícil perquè no acabar de definir-se prou bé. És allò que passa quan es vol acontentar tothom i s'acaba distanciant-se de la majoria. Reconec que Podemos no li posa fàcil, ja que és la força que hi pot sortir més malparada. L'últim sondeig ja li pronosticava una gran davallada.

Herrera és clar a l'hora de defensar un front d'esquerres i intenta sumar-hi tots els partits que es defineixen d'esquerra encara que quan han governat no ho han demostrat gaire. Voldria anar junts amb ERC, Podemos, Procés Constituent, escindits del PSC... i parla de transversalitat, i a favor del dret a decidir.

El que no em queda clar és quan, parlant de les relacions Catalunya-Espanya, defensa el diàleg de tu a tu, d'igual a igual. No ho entenc perquè no sé com pot aconseguir aquesta posició d'iguals tenint en compte que estem parlant d'un Estat amb totes les institucions a les seves mans (Tribunal Constitucional, Poder judicial, legislatiu i executiu...), i una autonomia amb l'Estatut i el finançament retallat. 

Els que defensen la tercera via, sobretot els que s'hi han posat ara, per què creuen que està sorgint aquesta idea? per què sí? o potser perquè el moviment independentista ha mobilitzat més dos milions de persones? Els actuals defensors de la tercera via haurien sortit a la llum pública sense el moviment independentista? No, oi? doncs això vol dir que posició d'igual a igual, ni somiar-ho!

L'única possibilitat que té Catalunya per fer asseure l'Estat espanyol a dialogar, és amenaçant amb la independència. I quant més creïble sigui aquesta, més fàcilment el govern espanyol mourà fitxa. Per tant, senyor Herrera, m'està molt bé que vulgui remoure més coses que la relació Catalunya-Espanya, però concreti el camí que vol recórrer per arribar a bon port. Només així ens podrà convèncer. Entretant, no es vulgui enganyar, no s'enganyi.

Corruptes amb impunitat celebrant la Constitució

No parlaré de Bankia ni del senyor Rato perquè només escriure el nom m'entra una ràbia difícil de contenir. Encara que siguin tantes les persones corruptes que s'ha anat descobrint, no ens hi hem acostumat, i això és bo. Els mitjans de comunicació, però, sembla que ja ho tracten de manera rutinària, i això no és bo.

No en parlaré, però sí, perquè són la imatge que es repeteix darrerament i no hi sé trobar ni penediment, ni retorn dels diners embutxacats, ni lliçons per altres corruptes en potència. Anirà a la presó el senyor Rato? Hi anirà en Millet? Hi aniran tants d'altres que dia rere dia apareixen a les primeres pàgines dels diaris?

És precisament aquesta sensació de que els corruptes tenen una total impunitat, la que fa que la gent estiguem cansats de les declaracions i conferències polítiques, que comencen sempre negant qualsevol il·legalitat per acabar amagant el cap sota l'ala, dissimulant i negant haver negat cap actuació corrupta. 

I demà és festa, però una festa d'aquelles que molts no celebrem més enllà de no anar a la feina i llevar-nos una mica més tard. Passa bastant el mateix amb el 12 d'octubre. Són festes imposades. Tot el que gira al voltant de la Constitució és complex, perquè ni els seus grans defensors la varen votar, ni molts dels que la vàrem votar, estem d'acord en la mania de no tocar-la i adaptar-la als temps actuals. Els papers s'han canviat? El que passa realment és que hem arribat al punt en que les lleis, més que estar al servei de la ciutadania, estan al servei dels que les promulguen.