Un agraïment als nostres llibreters

Sempre he pensat que a Arenys de Mar teníem la sort de comptar amb una llibreria com El Set-Ciències. A vegades no t'adones de la importància de les coses perquè les tens sense cap mena d'esforç per part teva, però si et paressis a mirar i pensar en un moment què passaria si això o allò no existís, t'adonaries de la importància de que hi sigui.

Hi ha poblacions molt més grans que la nostra vila que no gaudeixen d'una llibreria amb un bon estoc de llibres i amb un servei de lliurement ràpid com passa a Arenys, i avui m'hi feia pensar l'article de Javier Pérez Andújar, al diari ARA, parlant de llibres i del fet que a la seva població de Sant Adrià, amb uns 37.000 habitants, no tenien cap llibreria.

A Vic, la meva ciutat natal, també va ser molt important la llibreria La Tralla, com a Granollers ho és La Gralla, per posar uns exemples. Hi ha ciutats que la tradició cultural és rica i els llibres ocupen una posició important. També hi destaquen les seves biblioteques, on la Diputació hi ha fet una gran tasca.

Arenys està en procés d'ampliar la seva biblioteca en un nou emplaçament més gran, per facilitar tota la tasca que s'hi està duent, de porta a la Cultura per a moltes persones, sobretot els més joves. Tots els esforços per millorar les condicions de fer arribar la cultura a les persones són benvinguts i cal agrair als governs municipals, amb la Diputació de Barcelona al capdavant, tots els recursos i inversions que hi dediquen.

Ahir va ser una diada de Sant Jordi atípica, després d'un parèntesi d'un any degut a l'epidèmia. Vàrem tornar a veure cues, però no pas per vacunar-se, sinó per adquirir un llibre, un fet que sorprèn a estranys i a nosaltres mateixos que som poc consumidors de lectura. Un any més Sant Jordi ha omplert de llibres i roses els nostres carrers, encara que amb certes restriccions, que desitgem no haguem de patir durant gaire més temps.

No només són efectes econòmics

La desescalada en l'eliminació de les restriccions pel coronavirus està resultant molt lenta, fins al punt que la gent no ho acaba d'entendre. Avui se'ns ha notificat que a partir de dilluns, uns dels més afectats per les mesures preventives del contagi massiu del virus, els restaurants i bars, podran obrir de manera ininterrompuda fins a primera hora de la tarda. S'estalviaran, doncs, fer tot el parament un parell de cops al dia.

Són molts els sectors perjudicats per les mesures contra la COVID-19, la majoria de l'àmbit econòmic, però també ens podríem fixar en l'àmbit social i relacional. Les persones necessitem relacionar-nos i després de tants mesos confinats, la nostra situació personal també s'ha vist afectada.

Les entitats culturals i socials, formades per una gran quantitat de voluntaris, que dediquen el seu temps lliure als altres i a les afeccions, han vist com durant més d'un any han hagut de tancar les portes i restringir sinó totalment, sí en bona part la seva activitat. Aquesta paralització no té efectes només en la pròpia activitat, sinó també en l'ànim i sentiments de la persona, fins al punt que pot haver provocat un canvi en la manera de ser de cadascú de nosaltres.

M'imagino que de tot plegat n'haurem après moltes lliçons, però una d'elles hauria de ser la consciència de la nostra vulnerabilitat. Ens creiem amos del món i després resulta que un virus ho pot remoure tot, i deixar-nos pràcticament indefensos. Afortunats els que ho podrem explicar, perquè molts s'hauran quedat en el camí. Tot té remei menys la mort, i l'epidèmia n'ha ocasionat força.

És bo que el govern sigui curós a l'hora de prendre les mesures per afrontar la situació epidemiològica, però ha de tenir molt present que portem molt temps amb restriccions, i que la nostra salut també se'n ressent, a part de la nostra economia, dels ingressos de totes aquelles persones que han hagut de tenir aturats els seus negocis.

Nit de naps, confinats

Enguany la nit de naps arriba amb el confinament nocturn, la qual cosa afecta directament l'activitat frenètica del jovent d'Arenys. La policia avisa que vetllarà pel compliment d'aquest confinament, la qual cosa provocarà que els naps i les cols s'hagin de penjar ben aviat del vespre, o matinar demà dimecres abans no ens desvetllem per jugar amb els regals de reis.

La tradició es manté, malgrat que durant uns anys semblava que la cosa podia anar de baixa. Per una banda es reclamava suport de l'administració pública i per l'altra més permissivitat amb les bromes, algunes de les quals havien pujat de to.

Desconec quin suport rep de l'ajuntament l'entitat coordinadora de la nit de naps, però en tot cas continuo pensant que les tradicions no poden viure exclusivament del patrocini públic, sinó que hi ha d'haver la part generosa de la ciutadania. Precisament si algun problema hi ha amb en el món associatiu és que hi ha entitats que només es belluguen si hi ha diner públic al darrere, i això és el que ho fa malbé tot.

La iniciativa ciutadana sempre haurà de prevaldre i és la prova de la vivesa de les entitats i de la societat en general. És bàsic entendre que l'associacionisme només té sentit si té alguna cosa per aportar a la col·lectivitat, més enllà de distreure els seus socis. Quan les entitats s'impliquen en les festes i tradicions d'una població, és quan tenen més vida i ressò.

Tot això no treu que no haguem de reconèixer el valor i l'empenta dels seus organitzadors i, d'alguna manera, col·laborar-hi perquè no defalleixin, i es continuï amb les tradicions. El 2020 ha estat un mal any i un entrebanc per a les festes populars, i la nit de naps també en pot sortir mal parada. Desitgem que aquest 2021 sigui diferent, que puguem sortir aviat de la captivitat a què ens té sotmesos l'epidèmia, i que recuperem les nostres festes amb tota l'energia i participació de sempre.

Un 2021 esperançador

Acomiadem l'any més pesat dels que probablement hem viscut tots nosaltres, amb moltes ganes que el proper sigui millor i que tinguem encarrilada la solució per fer fora l'epidèmia. Un cansament que es pot notar a les cares de les persones quan desitgem una bona entrada d'any, i ens ve al cap tot el que hem viscut des de mitjans de març.

Li diem adéu d'una manera diferent, ja sigui pel confinament o les mesures restrictives que el govern ens recomana, o bé perquè tampoc ens queden gaires ganes de celebrar res. Ho farem a casa, recollits i una mica en silenci, però pensant molt en el demà, amb moltes ganes que sigui cert que la vacunació ens traurà del pou.

Volem pensar que aquest cap d'any serà diferent de tots els viscuts, però també dels que vindran. No volem imaginar-nos una situació semblant a finals del proper any. Creiem fermament que és qüestió d'uns pocs mesos, d'acabar el curs i que vingui un estiu alliberador. Que puguem tornar a sortir de vacances, i fer vida normal.

L'any 2020 el recordarem molt temps, i sortirà als llibres d'història. L'explicarem als nostres nets i no es podran imaginar què ha suposat per a nosaltres. Com ens ha canviat la vida, els costums i les tradicions. Nosaltres mateixos, quan ens parlaven de la grip del 1918, no podíem entendre què representava. Ha estat a partir de viure l'experiència del coronavirus que hem pogut saber què és una epidèmia i què comporta.

Li diem adéu a l'any transcorregut, amb més intensitat que altres vegades, i esperem de l'any entrant, un canvi total, perquè no ens veiem capaços de patir un altre any, amb les condicions que hem hagut de viure el present. Us desitjo a tots i a totes, una bona entrada d'any, i molta sort en aquest 2021 en qui tots hem dipositat moltes esperances.

Tornant al cinema

Estava intentant fer memòria de quants anys fa que no vaig al cinema. No recordo quina va ser la darrera pel·lícula que vaig veure en un cinema, però segur que fa uns quants anys. Sempre faig la broma que va ser l'estrena de Benhur. Tampoc és que acostumi a veure pel·lícules per televisió, però en aquest cas hauria de parlar de mesos, a excepció de la sèrie "Gambito de dama", que he seguit per Netflix i que haig de dir que m'ha agradat.

Avui, doncs, després d'anys de no trepitjar un cinema assistiré a la presentació de la pel·lícula "La vampira de Barcelona" del director arenyenc Lluís Danés, i després al col·loqui que hi ha previst acabada la pel·lícula.

Probablement no és el millor dia per tornar a un cinema, tenint en compte la situació de l'epidèmia, però confio que hi haurà totes les mesures de seguretat i que no hauré de penedir-me d'haver-hi anat. És una bona ocasió, per felicitar el director en un dels molts èxits i veure l'actuació de Queralt, la filla de la Glòria.

Serà un cap de setmana cultural arenyenc, perquè demà tenim entrades per assistir al concert de Nexus Piano Duo, i gaudir de la magnífica interpretació a què ens tenen acostumats, i en aquesta ocasió celebrar els 250 anys del naixement de Beethoven. Ja us explicaré com haurà anat tot plegat.

Aquesta nova normalitat

L'experiència del coronavirus ens fa ser més pessimistes. No sé si ho coneixem millor, però el cas és que cada vegada és més complicat ser optimista i mentre sembla ser que estem sortint de la segona onada ja ens estan anunciant una tercera que, en cas de no seguir les recomanacions de Salut, la podríem tenir a tocar.

Mentre les famílies estan pensant en com celebrar el Nadal, ja ens estan dient que si no fem bondat el Nadal el podríem passar confinats. A tot estirar un màxim de sis persones i només alliberades les nits de Nadal i Cap d'Any.

És cert que ens venen que tenim la vacuna a tocar, però aquest tocar són com a mínim tres o quatre mesos per als més afortunats, i això, després de tot el que hem passat, s'està fent molt llarg. Hem passat de tenir por i obeir fidelment a sentir-nos cansats i mal dirigits per qui ens ho hauria de resoldre. 

El coronavirus, si una cosa ha ajudat, ha estat que hem fet fàcil la vida dels nostres polítics locals. Considerant que eren víctimes com nosaltres, els hem permès que estiguessin aturats sense fer gairebé res. Tenen l'excusa per no haver complert les seves promeses electorals, algunes d'elles justificables, però no pas totes. 

El pitjor de tot plegat és que els problemes econòmics derivats de l'epidèmia ningú no vol fer-se'n responsable, i s'ha treballat molt prohibint activitats i molt poc compensant les pèrdues econòmiques dels petits empresaris i autònoms. Els ajuntaments, però, n'han quedat al marge, més enllà de compensació d'arbitris i alliberament de taxes. Veient que la cosa va per llarg, sobretot si es confirma una tercera onada, seria bo que algú mirés de trobar la manera de passar millor aquesta nova normalitat, i no agreujar més els problemes de la nostra societat.

Més enllà del COVID

Avui, mentre estava escoltant el telenotícies, em preguntava de què estaríem parlant si no hi hagués el COVID. Que ningú es pensi que li faig la pilota al president Trump, sinó que em prenc molt seriosament la seva existència, i crec que hem de lluitar-hi per evitar més víctimes. Però sí que em feia la pregunta, perquè és cert que l'epidèmia ocupa bona part de les notícies, però també de totes les tertúlies i avisos que es produeixen al llarg del dia.

Probablement repescaríem alguna notícia que ara queda aparcada, i no pas perquè no sigui important, sinó perquè no ens toca de prop. Hem dit moltes vegades que les informacions passen molt de pressa, i que tens la sensació que només succeeix allò que et comenten, quan t'ho fan saber, però que després desapareix el problema, amb la mateixa rapidesa que la notícia.

Quantes guerres no hi ha que nosaltres només ens n'assabentem de tant en tant, però el dolor i la mort hi perduren. Fa uns dies parlàvem de l'enfrontament entre armenis i azerbaidjanesos, i n'hem deixat de parlar. És que la guerra no continua? No és això, sinó que hem passat pàgina i anem per un altre tema.

Les redaccions dels diaris i les televisions, segur que tenen molts temes a tractar, però la prioritat ara és el coronavirus i totes les conseqüències. S'entén, però el que no s'entén és el nostre poc interès per les injustícies que s'estan produint en aquests moments al món, més enllà de casa nostra.

Malauradament la previsió és que durant molt més temps haurem d'estar parlant del coronavirus, però seria bo que els mitjans d'informació no s'oblidessin dels desastres que passen pel món, i que massa sovint ens n'oblidem. També de les bones notícies, que segur que n'hi ha!

Bars i restaurants tancats

La notícia sobre el tancament de bars i restaurants que dictaminarà el govern català, i que serà efectiu a partir de demà dijous a la nit, no deixa indiferent a ningú. Els propietaris i treballadors d'aquests establiments es mostren preocupats per la repercussió que això tindrà. 

Es fa molt difícil opinar sobre aquestes decisions. El govern i especialistes mèdics afirmen que la mesura és necessària degut a l'augment de les persones infectades pel coronavirus, i consideren que aquests espais són els més propensos a incrementar els casos de coronavirus. El cert és que la majoria de països europeus estan prenent decisions restrictives a la mobilitat, perquè l'epidèmia està avançant, no amb la perillositat o gravetat de la primavera passada, però amb el risc de tornar a una situació com l'anterior.

La sensació de que paguen justos per pecadors és present, sobretot quan et fixes en realitats com la que vivim cada dia a l'hora d'esmorzar, en bars que són molt estrictes en el compliment de les normes de seguretat, i que no hi trobes aglomeracions de persones. Per què ells?

El més difícil de tot és, en aquests casos, ser coherents i exigir a cadascú el mateix, coneixedors que les circumstàncies acostumen a ser diferents. Aconseguir dictaminar mesures equitatives, d'acord amb cadascuna de les realitats és una utopia, però resulta injust que uns empresaris i treballadors es vegin afectats, probablement pel mal comportament d'uns quants.

Només podem reclamar atenció al govern, que dicta les mesures, que sigui just en la compensació econòmica dels afectats. Que es trobin remeis per pal·liar la crítica situació, i que no es passi tota la responsabilitat i perjudicis a uns pocs, sense miraments. Desitgem que el tancament sigui de només quinze dies, i que se'ls compensi per les pèrdues que se'ls generaran.

Segona onada del coronavirus

Tot fa pensar que ens trobem a l'inici de la segona onada del coronavirus. Després d'uns mesos d'estiu amb incertesa sobre l'evolució de l'epidèmia, sembla ser que iniciem un nou període de reforçament del virus que ens obligarà, sinó a confinar-nos, sí a reduir les nostres relacions socials i potser fins i tot a tornar al teletreball els que l'havíem aparcat a començaments d'estiu.

Aquests dies ens trobem tots plens de dubtes de si estem fent bé les coses, i no sabem veure en els nostres polítics una seguretat en el seu posicionament. Entenc que no és fàcil, però la incertesa que generen arriba a ser perillosa i es pot entendre el neguit que regna a Madrid, amb la picabaralla entre el govern central i l'autonòmic.

És preocupant llegir que els professors universitaris no estan preparats per impartir les classes telemàticament. Puc entendre que els professors i mestres d'ensenyament tinguin dificultats als cicles inicials i fins i tot batxillerat, però no és comprensible a la Universitat. Una cosa és no estar-hi habituat i que et vingui de nou, però una altra és no estar preparat. No se'ls demana una gran expertesa, però sí ser capaços de reproduir el que ensenyen de manera presencial a través de la pantalla.

Crec que a les empreses, quan això ha estat possible, hi ha hagut una adaptació prou bona a les reunions telemàtiques, substituint les presencials, algunes d'elles amb un nombre important de participants. No es tracta de comparar què és millor i on ens sentim més còmodes, es tracta de poder fer ús dels mitjans telemàtics per aprendre, dialogar i ensenyar tot allò que fa falta perquè l'ensenyament o l'empresa continüi funcionant. 

Projecte Radars

La solitud que afecta la gent gran s'ha de combatre, i una de les eines que ha tingut èxit en algunes poblacions, i que a la nostra vila està començant a treballar, és el projecte Radars. Com en moltes de les coses que ens ajuden a viure amb dignitat, partim del voluntariat.

El projecte es basa en la identificació de persones grans i que viuen soles, i procurar estar atents, a través de veïns i voluntaris, per si es detecta alguna necessitat, ja sigui de companyia o ajuda. Evitar en última instància que aquestes persones desapareguin de la nostra vila sense que ningú els trobi a faltar.

L'individualisme que regna a la nostra societat ha fet que projectes com aquest siguin necessaris. Abans tots estàvem més intercomunicats, i no calia que ningú ens demanés d'estar alerta dels nostres veïns, perquè ja ens sortia de dins, perquè els coneixíem tots i sabíem què i quan necessitaven alguna cosa.

Avui som capaços de viure en una comunitat de veïns sense dirigir-nos la paraula i amb prou feines conèixer-nos. Hem passat d'un extrem a l'altre. De viure com si tots fóssim part d'una mateixa família, a gairebé ni parlar-nos.

Espero que el projecte Radars a la nostra vila sigui un èxit, que hi hagi moltes persones voluntàries que s'hi incorporin, i que les nostres persones grans tinguin qui els faci companyia i els doni un cop de mà en moments difícils, sobretot ara que estem angoixats per l'epidèmia del coronavirus.

Com hem d’evitar viure cohibits?

Davant la situació del coronavirus al nostre país et preguntes què és millor, si amagar informació per no fer tan dramàtica l'existència o bé explicar-ho tot molt bé, ben transparent, perquè la gent en prengui consciència i actuï amb moderació i evitant al màxim les trobades amb estranys, amb persones fora del cercle més habitual i familiar.

Aquests dies rebem informacions sobre la situació a Madrid que conviden a reflexionar si som prou meticulosos a l'hora de valorar les nostres relacions, però al mateix temps hi ha qui et comenta que la situació a la capital és molt pitjor de la que et presenten. A qui hem de creure?

El curs escolar ha començat presencialment, però cada dia hi ha més alumnes confinats. Anirà això en augment, o ens estem movent en les xifres previstes pels tècnics de salut competents? El mes de març passat, quan a tots ens va sorprendre, es va afrontar l'epidèmia de manera dràstica, confinant-nos a les cases, amb la repercussió social i econòmica que això va tenir, però que potser gràcies a l'obediència ens vàrem alliberar de situacions encara pitjors. Ara no es vol arribar a l'extrem de la primera onada, però correm el risc de perpetuar l'epidèmia fins que la vacuna no sigui una realitat, segura i universal.

Estic d'acord en què no es pot dramatitzar i que, amb les mesures adequades, cal normalitzar la vida tant com es pugui, però també entenc que se li ha de donar la importància necessària perquè ningú no s'ho prengui a la lleugera i es pensi que no cal ser tan alarmistes. Trobar l'equilibri és difícil, però ens hi ha d'ajudar el seny i el sentit cívic. Hi ha actituds que no convenen i que es poden evitar. Normalitzem la nostra vida i relacions, sense oblidar que hi ha una amenaça que no té treva.

Ensenyament no ha fet la feina

Érem molts els que a finals de juny posàvem en qüestió els preparatius d'Ensenyament per a l'inici del curs escolar del mes de setembre. Finalment s'ha pogut comprovar que el Departament no ha fet la feina i qui sí ha treballat de valent ha estat els claustres de professors, la direcció dels instituts i escoles, que han vist com tornant de vacances, els que n'han fet, es trobaven amb l'aigua al coll i sense resoldre's res del que se'ls havia promès.

Aquest país funciona d'aquesta manera i hem pogut constatar que ni la consellera de Salut ni el conseller d'Ensenyament han donat la talla. S'improvisa després de prometre moltes coses i no acaba de solucionar-se res.

Ha estat molta la feina que han hagut de fer les escoles per preparar l'inici de curs d'aquest matí, i no es veu per enlloc la quantitat de professors ni les ràtios promeses. Estem com abans, però amb el problema dels contagis que pengen d'un fil. Hem de confiar que tot anirà bé, però no haurà estat mèrit d'Ensenyament, sinó en tot cas de la voluntat i professionalitat de la direcció de les escoles i instituts.

Avui molts pares han patit en veure com els seus fills entraven a l'escola, sense tenir cap garantia que s'haguessin pres suficientment les mesures necessàries per evitar un confinament, que cada vegada fa més por. Jo soc optimista, en aquest cas, i penso que ens en sortirem, però no està per demés deixar constància que el govern català fa massa promeses, es pensa que ho fa millor que els altres, però al capdavall ho deixa tot a la sort, i a la feina dels altres.

Si els mesos de març i abril havíem d'aplaudir el personal sanitari, que amb un esclop i una espardenya varen afrontar l'epidèmia, posant en risc la seva salut, ara hauríem de fer el mateix amb els mestres i professors que s'han esforçat per deixar-ho tot a punt abans de començar el curs. Confiem que tot surti bé, però sisplau exigim al nostre govern que planifiqui millor, i no es posi tantes floretes.

Les proves de la vacuna d'Oxford aturades

La reacció que ha patit un pacient voluntari en la investigació d'una vacuna contra la COVID-19 a Oxford ha creat l'alarma i, sobretot, ha fet trontollar les expectatives de poder disposar de la vacuna el mes de desembre. Ara toca investigar si la malaltia que pateix el voluntari és causada per la vacuna, i entretant es paralitzaran les proves.

Anem contra rellotge i ja ens ha avisat que no és bo córrer massa. Hi ha una cursa per veure quin laboratori aconsegueix abans la vacuna i quin país es posa la medalla. EUA, Rússia i la Xina serien els grans concursants, i moltes persones pensem que deixarem que ho provin uns altres abans de prestar-nos a ser vacunats.

Les autoritats sanitàries comenten que és normal que en el procés de proves de noves vacunes es produeixin parades, per reaccions inesperades dels vacunats. Caldrà veure si hi ha reaccions similars en altres persones o saber per què ha passat en aquest cas.

Ens han dit de manera repetida que fins que no tinguem la vacuna no ens podrem deslliurar de l'epidèmia i el risc de caure contagiats. Dilluns vinent comencen les escoles, i serà un bon baròmetre per valorar l'efecte que el retorn a l'escola pugui tenir en la nostra salut. No podem tenir més temps el país paralitzat, i és un entrebanc el que ha passat amb aquestes proves, però cal confiar en els científics que puguin desvetllar les causes de la reacció, i la manera de solucionar-ho.

Diada sí o no

Un dels dilemes que s'ha plantejat aquests dies és si enguany es pot convocar els catalans a la manifestació reivindicativa de celebració de la Diada de Catalunya o bé, vista la situació del coronavirus, es decideix no celebrar-la. De moment, i buscant totes les mesures de seguretat, l'ANC sembla que està per convocar-nos tot i la crítica rebuda, entre altres, dels especialistes mèdics.

Des de l'any 2010 la convocatòria de manifestacions de l'onze de setembre ha tingut una gran resposta, fins arribar a xifres rècord. Hi ha hagut prou motius com per engrescar els catalans a sortir al carrer, i un clam comú poc practicat, com és la unitat. Els partits independentistes han fet cas omís al clam del carrer, i cadascú ha anat a la seva, reforçant els interessos partidistes.

Ens trobem a començaments del curs escolar i la tornada a la feina després de les vacances d'estiu, en una situació poc clara quant als rebrots de l'epidèmia que ens va afectar els mesos de març i abril, i que no ha acabat de desaparèixer. Aquest fet posa en dubte la conveniència de convocar una trobada massiva al carrer. Si vàrem saber confinar-nos per evitar mals majors, per què no hem de seguir les recomanacions de Salut ara que ens apropem a la tardor?

Els símbols i les manifestacions són importants, però no tot s'acaba en això. Hi ha l'actitud diària, la coherència amb el nostre comportament, i la lluita contra la repressió més o menys explícita, que s'ha de tenir en compte, i que ens pot ajudar a avançar en el nostre camí a l'autogovern. La història explicarà tots aquests anys, però les circumstàncies del moment, seran també prou evidents a l'hora de fer entendre la resposta de 2020.

Soc partidari de no sortir al carrer i no exposar-nos a agreujar els riscos de contagi del coronavirus, i aprofitar l'enginy de tanta gent per trobar alternatives a la manifestació multitudinària, sense deixar de commemorar una data que ens recorda la pèrdua de drets com a poble. 

Insistint demanant eleccions

Tal com comentava ahir, avui han continuat les baixes de militants del PDECat, de persones que havien format part del govern, diputats, regidors i regidores. La jugada de Bonvehí no sembla haver tingut èxit, i el que ha fet ha estat accelerar el trencament entre les dues formacions. Pel que sembla, els actuals membres del govern es queden a JxCat i per tant no es crea divisió entre ells. L'altra cosa és fins quan durarà aquest govern.

Iceta ha insistit molt en la necessitat d'unes eleccions al Parlament català, que com he vingut dient darrerament, es fan més necessàries que mai. Estem passant uns mesos que no es fa res de bo i aquesta pèrdua de temps no és bona per a ningú. L'excusa que dona el president és que cal concentrar-se en resoldre els problemes derivats per la COVID-19, però és realment això, una excusa, perquè una cosa no treu l'altra. 

No sabem quan podrem deixar enrere l'epidèmia i els efectes que té sobre la nostra salut, i per tant no podem esperar eternament per convocar les eleccions. Un dia o altre s'hauran de convocar, doncs no esperem més!

Ahir llegia un article interessant de qui fou conseller de la Generalitat, Andreu Mas-Colell, que us recomanaria que llegíssiu. S'ha de ser molt pràctic i deixar de somiar. El problema és que no sembla que el govern actual i les formacions que el composen ho tinguin clar, i el perill és eternitzar-nos en la situació actual.

La unitat d'Espanya és condició 'sine qua non' de l'Estat i la sagrada Constitució. Si no ho entenem, tenim un problema de difícil solució. La CUP té unes idees i els altres dos partits independentistes pensen diferent, però sense tocar de peus a terra. A mitges tintes no es pot anar enlloc, i aquest ha estat el problema des del primer dia. No ho tenien tot planificat? Eleccions i canvi de gent!

Fracassa la transparència del govern municipal d'Arenys

Segons es va poder saber, la valoració que en fa l'estudi de la Universitat Autònoma de Barcelona és d'un discret 43,75% quan s'havia arribat a superar el 90%. Aquesta xifra demostra que la transparència que practica el nostre govern municipal és pèssima i cal millorar-ho.

La impressió que tens, quan mires a la casa gran, és de desmanec, deixadesa i que l'equip de govern està desbordat. Entenc que les circumstàncies no són gens favorables, però queda demostrat que no tenim el millor govern possible, sinó unes persones voluntarioses que no acaben d'acostumar-se a la vida municipal, superats pels pals a les rodes que s'acostumen a col·locar.

Res justifica que no puguem comptar amb persones capaces de resoldre els entrebancs que el dia a dia presenta, i caldria una reflexió a fons sobre la manera que es dirigeix el municipi, i la necessitat de comptar amb la complicitat de tothom, siguin del color que siguin.

Ni els carrers són més nets, tot el contrari, ni la resposta a les demandes dels vilatans és l'adequada, ni la informació sobre què es cuina dins l'ajuntament arriba als contribuents. No n'hi ha prou amb bona voluntat, que és d'agrair, sinó que cal eficàcia i resolució davant les dificultats.

L'equip que lidera l'alcaldessa Moreno no aconsegueix convèncer que tinguin la capacitat de governar la vila, i hi ha massa temes sense resoldre. Insisteixo que les circumstàncies no són favorables, i que l'epidèmia del coronavirus no ho ha posat fàcil, però no és qüestió de buscar justificacions, sinó estratègies per millorar la governabilitat de la vila i, a més, conservar la confiança que els electors varen dipositar en els partits polítics que configuren l'equip de govern. A tot això, els vilatans hi hem de col·laborar amb més sentit civic.

Lleida es confina als domicilis

A l'espera de conèixer els resultats electorals de Galícia i el País Basc, on ningú posa en dubte les victòries del PP i el PNB respectivament, avui hem conegut que el govern català ha decidit imposar el confinament domiciliari a Lleida i un parell de poblacions més del Segrià. Sembla ser que aquesta és la mesura que pot garantir que els rebrots no vagin a més i es pugui controlar l'epidèmia.

La decisió presa és un pas enrere en el procés de normalització després de tants mesos de confinament i incertesa. Això ens fa pensar que el risc continua viu i cap població pot cantar victòria. Com ja he comentat aquests dies, ja no es tracta de tenir la mirada a la tardor, sinó que les altes temperatures de l'estiu tampoc han ajudat a decantar el coronavirus.

Algú ens haurà de dir si hem abaixat massa aviat la guàrdia, però també s'ha d'entendre que la situació en què ens trobàvem no podia continuar gaire més temps. Haurem d'esperar si les mesures preses fins ara han estat les adequades. Aquesta setmana un article del New York Times, que avui reproduïa l'ARA, parlava de l'experiència de Suècia, en què es va prioritzar l'economia a la salut, i el resultat ha estat pitjor del que s'esperava.

Suècia ha tingut més morts, proporcionalment al nombre d'habitants, que altres països i tampoc s'ha salvat dels problemes econòmics. Sembla ser que ha estat la pròpia població que ha frenat i ha afeblit l'economia del país. L'exemple de Suècia havia de servir per donar la raó a aquells que posaven per davant l'economia del país, i al final s'haurà demostrat que el més important era frenar el virus, encara que posés en perill la situació econòmica.

Tret de sortida a una Festa Major diferent

Avui hi ha el tret de sortida d'una Festa Major peculiar, diferent a totes les festes celebrades fins ara. Seran uns dies estranys en què hi haurà actes culturals molt controlats per no provocar rebrots de l'epidèmia, que es compaginaran amb unes passejades amb mascareta, obligatòries al carrer, a partir de demà, i la feina que alguns ja hem començat a fer de manera presencial.

Els actes d'estiu, que comencen amb Sant Joan, s'han vist modificats per culpa del coronavirus, però no hem renunciat a organitzar-los, encara que l'assistència sigui restringida, sobretot en actes que, amb més o menys bon gust resulten multitudinaris, com ara la traca final de les Completes a Sant Zenon, i no em refereixo a la traca pirotècnica.

La impressió és que no ens trobem davant la Festa Major de la nostra vila, sinó d'una incertesa sobre què pot acabar passant. Quan ens pensàvem que podíem estar tranquils fins a la tardor, han sorgit uns rebrots a Lleida i també a Barcelona, que ens fan creure que no ens traurem de sobre tan fàcilment aquest maleït virus.

Gaudirem de la Festa Major virtualment? O respectant la distància de seguretat? Jo penso que no serà el mateix i que hi haurem de posar molta imaginació perquè no trobem a faltar la festa de cada any. Ja ens va passar per Sant Joan i crec que ens tornarà a passar ara, i molt em temo que serà el mateix per Sant Roc, una festa que destaca molt per la gran participació en tots els seus actes. 

Diem que ens hi hem d'anar acostumant, però jo penso que no, que només ha de ser un fet puntual i que hem de trobar la solució perquè les nostres festes tornin a ser com abans, molt participades i amb molta proximitat, encaixant les mans i besant-nos.

Tres mesos d'estat d'alarma

Aquest cap de setmana s'han complert tres mesos d'estat d'alarma des d'aquell 13 de març que ens va deixar a tots ben astorats. No sabíem a què ens enfrontàvem, ni el grau de risc que patíem davant d'una epidèmia que havíem detectat molt lluny de casa nostra, però que amb poques setmanes vàrem trobar-nos-la a sobre.

Tres mesos que han estat un parèntesi important a la nostra vida, tant a nivell familiar, com professional, i amb conseqüències socials i econòmiques que trigarem temps a recuperar-ne la normalitat. També moltes morts, majoritàriament gent gran, que amb prou feines hem pogut acomiadar. 

Tot fa pensar que aquesta setmana entrant serà la darrera de tot aquest calvari, encara que després no recuperem ben bé la situació prèvia al coronavirus. Les mesures que ens recomanen de mascareta i distància de seguretat, faran que no sigui com abans, però poc a poc ens anirem oblidant de tot aquest temps, amb només una qüestió present: hi haurà un rebrot a la tardor?

Per més que estiguem preparats i escarmentats per tot el que hem sofert aquests mesos, la intranquil·litat davant d'un rebrot quan la temperatura es moderi, farà que mantinguem una escletxa oberta, i el dubte si el que ha de venir serà pitjor o no.

Hem acabat el curs escolar i també laboral i les vacances són properes. Entrem en una quinzena de passar pàgina i encarar el futur, però no ens podem oblidar d'aquelles persones que han perdut la feina o tancat el negoci. Per aquestes persones el coronavirus ha estat més que un problema de salut, al que s'hi ha afegit la necessitat de plantejar un futur incert que la societat no pot passar per alt, i els polítics han de fer un esforç per minorar el seu patiment.

Les residències una sortida a la dependència

Ho vaig dir fa unes quantes setmanes que un dia hauríem d'analitzar el sistema de residències de gent gran al nostre país i mirar com s'ha de treballar per canviar-ho, sobretot després d'haver comprovat les mancances arran de l'epidèmia del coronavirus. Són moltes les necessitats que caldrà tenir en compte a l'hora de determinar la manera d'acollir la gent gran, els que tinguin o tinguem la sort de poder arribar a una edat avançada, que cada vegada seran més.

Una primera anàlisi global és si les residències són la millor solució per a les persones que no es valen per elles mateixes i necessiten una cura que no els poden proporcionar els seus familiars més propers. Analitzar si no hi ha altres maneres de viure la vellesa, sense haver de formar part d'un col·lectiu que sovint no esculls.

Si considerem que les residències tenen una raó de ser, caldrà estudiar a fons quines mesures hauran de complir perquè el tracte a les persones grans sigui el correcte, tant a nivell social com sanitari. Encara que no siguin residències de salut, sí que hem d'acceptar que la salut té un protagonisme especial i no es pot oblidar.

La formació del personal i la seva remuneració justa, i també els espais on conviure són molt importants i no tot ha de ser acceptable. La llicència d'activitat de les residències ha de tenir molt en compte que no és un magatzem de vells, sinó un lloc de convivència de persones que tenen com a comú denominador l'edat i la dependència que els fa difícil poder continuar vivint al seu domicili.

Regular l'activitat de les residències i les mesures que s'han de prendre, ha de ser un objectiu prioritari per part de l'administració, siguin residències públiques o privades. Els familiars, però també han de conèixer molt bé on traslladen a viure els seus pares o avis, i no es poden alliberar de la responsabilitat del tracte que aquests reben.

En un post no es pot tractar a fons un tema tant important i que afecta a tanta gent, però sí que serveix com a crit d'alerta que hi ha d'haver un abans i un després en el món de les residències, i que no pot tornar a passar el que el coronavirus ha deixat al descobert.