El rei, la figura i la persona

Arran de la mort de la reina d'Anglaterra, Elisabet II, i la proclamació del nou rei, el seu fill Carles, hi ha hagut alguns comentaris sobre la manera de ser del nou rei i de quina manera afectarà als diferents estats que el tindran o deixaran de tenir com a rei.

Quan parlem de reialesa hem de diferenciar la figura del rei de la persona que ostenta la corona. No podem posar en el mateix sac tots els reis i reines, com tampoc ho hem de fer amb els polítics, però acostuma a passar que no apreciem les diferències, a no ser que ens hi detinguem a analitzar-ho.

Setanta anys de regnat són molts anys i això, vulgues o no, marca tendència i consolida una persona a la corona. Es fa difícil distingir la figura de la persona, perquè d'alguna manera és com si ho hagués estat tota la vida, i per tant és molt difícil dissociar-ho. 

El canvi que experimentarà Anglaterra i tots els països súbdits del nou rei segur que serà gran i probablement no tothom ho pairà de la mateixa manera. Passar de la reina Elisabet II al rei Carles III no ha de ser fàcil, sobretot perquè al nou rei l'hem vist com el príncep a qui se li passaria l'arròs. Molts creien que ja no hi seria a temps a regnar. Veurem el que dura i, sobretot, si hi ha països, com per exemple Austràlia, que continuïn com a súbdits o decideixen independitzar-se d'aquest lligam.

A casa nostra també hem viscut no fa gaire el relleu del rei Juan Carlos I pel seu fill Felip VI, i de ben segur que hem notat la diferència. És evident que tots els tripijocs i corrupteles del rei emèrit han afectat la manera de veure un i altre rei, però de ben segur que el tarannà és diferent. L'actual rei també ha de patir el desencís dels monàrquics que es mantenien fidels a la institució sobretot per la persona del seu pare. Després de tot el que ha passat no sé si encara queden seguidors del rei emèrit o finalment han obert els ulls.

De tot plegat s'arriba a la conclusió que la reialesa actualment està molt condicionada en les persones que l'ostenten i, com ja deia l'altre dia, s'ha de tenir en compte que és més una rèmora del passat que no pas un model del present. Carles III haurà de convèncer que pot ser el rei de tots els britànics i potser haurà d'amagar aquesta gesticulació que l'ha retratat en els primers passos de l'accés al tron. Han estat molt comentades les ganyotes i exigències durant la seva primera signatura pública, i algú creu que el seu mal caràcter li pot passar factura.

Ànims Valtònyc!

Una vegada més la justícia belga s'ha manifestat en contra de l'extradició del raper Valtònyc, i sembla ser que la fiscalia no presentarà cap més recurs, per la qual cosa la sentència seria definitiva, que no vol dir que es normalitzi la situació, ja que el raper haurà de continuar vivint a l'exili, perquè la justícia espanyola el continua acusant d'injúries a la Corona, perquè com molt bé se sap, el rei emèrit ha aconseguit lliurar-se del judici que com a corrupte hauria d'haver afrontat.

Aquesta justícia espanyola que està a mans del poder de l'Estat i en contra del poble. Una justícia que com hem dit moltes vegades no actua de la mateixa manera amb tothom, i permet situacions tan injustes com aquesta, en què un corrupte, per ser rei, pot passejar-se tranquil pel país, i qui l'hi ha cantat les quaranta, amb prou base, ha de viure a l'exili, només emparat per la justícia d'altres països europeus.

El pitjor de tot, però, no és que el rei emèrit se n'hagi sortit, sinó que tingui el suport de la majoria dels partits polítics espanyols, amb el partit socialista més progressista de la història al capdavant, i també de la majoria de la població, que acata, gràcies a la força mediàtica, i exculpa de corrupció un rei que només ha procurat per a ell.

En cap cas s'ha dit que l'actuació del rei emèrit no fos corrupta, sinó que no se'l podia jutjar, ja fos per haver prescrit alguns dels seus delictes, o pel fet que la Constitució el consideri inviolable. Una consideració que s'interpreta, al meu criteri, malament, perquè una cosa és protegir el rei en l'exercici del seu càrrec, i l'altra, molt diferent, protegir-lo davant del delicte.

Ahir parlava del retorn, encara que només sigui temporal, del rei emèrit a Espanya, i avui llegia que es confirma que serà aquest dissabte 21 de maig. La vergonya que hem de patir tots els seus súbdits, també aquells que no ens hi considerem, però que ens hi obliguen per imperatiu legal.

No estem discutint tant la conveniència o preferències entre monarquia o república com la necessitat d'obligar a qui sigui a comportar-se d'una manera legal i transparent, encara que es tracti del rei. Crec que això no és demanar tant, i aquesta seria la pregunta que m'agradaria fer al nostre president del govern, que té la barra de presentar-se com a progressista en un Estat de democràcia dubtosa, encara que no ho reconeguin. Ànims Valtònyc!

Més sobre la corrupció del rei emèrit

Aquest diumenge, a l'ARA, podem veure com aprofundeix en els afers del rei emèrit deixant en evidència la seva activitat corrupte, que s'ha conegut gràcies a la premsa exterior i no s'hi ha pogut fer res per silenciar-ho, malgrat l'hermetisme que s'ha practicat des de dins. Resulta interessant conèixer com ha actuat el rei que ens va treure de la dictadura, però que, igual com varen fer antecessors seus, sobretot Alfons XIII, va caure en la corrupció per fer-se ric a expenses dels seus súbdits.

Una vegada més queda demostrat que la inviolabilitat no és una bona cosa, sinó que actua contra la democràcia. No té cap sentit democràtic respectar-la, sinó que hauria de caure tot el pes de la Justícia,  perquè tal com el mateix emèrit ha dit moltes vegades, la Justícia és igual per a tothom. Li faltava afegir: menys per a mi.

Estic d'acord amb les afirmacions que surten en els articles de l'ARA on es diu que els republicans no han fet la feina, no estan prou preparats, ni compten amb prou gent a Espanya, sinó que el desastre de la corona ve del propi rei emèrit, i que per tant la monarquia a Espanya no es troba en perill.

Felip VI, a qui se li observa molt poca empatia amb la població, sobretot la que no li és favorable, podrà continuar regnant amb comoditat, perquè els principals partits polítics espanyols sempre li donaran suport. Això no vol dir que a la monarquia li puguem garantir una vida infinita, doncs les seves bases s'han remogut i no sabem si pot ser un principi d'un llarg final.

Difícilment nosaltres veurem la reinstauració de la república, perquè la classe política que l'hauria de defensar està molt debilitada. No hi ha líders amb suficient capacitat per moure la població espanyola a reivindicar-la, amb un mínim de garanties d'èxit, i els espanyols, en general, encara son massa fans de la monarquia com per voler-la fora.

El següent pas en tota aquesta història de la corrupció del rei emèrit serà la reacció que pugui tenir el rei actual respecte al seu pare, i si li convindrà fer-lo fora de la Zarzuela per garantir la continuïtat del seu regnat, amb menys dificultats de les actuals. La desconfiança cap a la figura del rei ha augmentat, i això pot anar a més, si no hi ha una reacció dràstica per part del rei.

La banca ètica, una alternativa a la pressió bancària

Avui les amenaces de desplaçar la seu d'empreses catalanes fora de Catalunya han pres el relleu a les primeres pàgines dels diaris i noticiaris. El Capital no vol soroll i la situació actual al nostre país no és el més favorable a l'especulació positiva de les empreses i els seus guanys. Per altra banda també funciona com a xantatge polític per fer tirar enrere els plans del govern català. Rajoy ho veu amb bons ulls i ho reforça decretant una llei que faciliti la sortida de les empreses catalanes. 

A cada moviment d'un bàndol s'espera la reacció de l'altre. Després que el Banc de Sabadell ho hagi aprovat aquesta tarda i decidit instal·lar la seu a Alacant, i que La Caixa es plantegi anar a les Balears, i que també se'n parli a Catalana de Occidente, entre altres, caldrà veure quina és la reacció del govern català i com tranquil·litza la ciutadania, encara engrescada amb la DUI.

Continuen havent-hi dues possibilitats. Per una banda veure claudicar l'intent secessionista d'una part de la ciutadania catalana, i de l'altra continuar lluitant amb enginy i esperances, trobant una solució per a cada nova trompada rebuda. En aquest segon cas, avui es tractaria de buscar bancs alternatius al Sabadell i La Caixa. La banca ètica?

La comoditat que ens proporcionen les institucions de sempre, els grans bancs que no ens donen interessos, però que pots arribar a neutralitzar les comissions, és difícil de trobar-la en alternatives més desconegudes i sense una xarxa d'oficines que t'ho faci fàcil. Ocasions com aquesta poden servir també per fer veure als bancs que no disposen de tot el poder i, al marge de si som sobiranistes o simples estalviadors que hem esdevingut els seus súbdits, trobar la manera de dir-hi la nostra plantant cara al gran gegant.

Felip VI amaga les reivindicacions catalanes sota l'estora

Ahir el rei es va estrenar i, per a molts, va errar el missatge, tant en el contingut com en el to. Ningú podia esperar-se que felicités el govern de la Generalitat, però sí que pensàvem que demanaria diàleg i, fins i tot, l'exigiria. Per contra es va dedicar a renyar una part dels seus súbdits no pas amb la intenció de fer-se'ls seus, sinó de posar-los més en contra. Ahir el rei va perdre súbdits i en tot cas va guanyar detractors i republicans.

El paper del rei no pot ser el d'un Rajoy qualsevol. El rei no el vota ningú i per tant ha d'actuar com el rei de tots els espanyols, també d'aquells del nord que clamen per una república. El discurs d'ahir no és el que cal esperar d'un cap d'Estat, sinó d'un líder d'un partit polític que governa el país. Un líder que l'han votat uns quants (molts), però que n'hi ha d'altres que només l'han d'aguantar.

Al marge d'aquestes consideracions, crec que ahir el rei va llegir el text de l'amenaça que el seu antecessor Felip Vè hauria fet el segle XXI, i va posar en safata l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i la repressió contra els líders del procés. 

L'Estat espanyol podrà aconseguir adormir el 'problema', ajornar-lo, però en cap cas solucionar-lo. Han col·locat les reivindicacions d'una part de la ciutadania de Catalunya sota l'estora, però més tard o més aviat, vindrà qui l'aixecarà i el 'problema' tornarà a sorgir, i de ben segur amb més fermesa.

Els nous catalans i la independència

Llegint la notícia de l'ARA sobre "Político", el mitjà europeu que aquesta setmana dedica la portada als nous catalans, he recordat aquells episodis en què el govern espanyol s'ha posat farruc en contra de persones immigrants que s'han acostat a posicions sobiranistes. Hi ha detalls, aparentment ridículs, com que una persona vinguda de fora parli abans el català que el castellà, que es considera un atac a Espanya i la seva llengua, perquè encara és l'hora que entenguin que el català també és una llengua de l'Estat...

La revista parla de la terra d'acollida on han vingut moltes persones i s'hi han quedat, i remarca el fet que bona part d'aquests darrers immigrants, amb dret a vot, puguin arribar a ser decisius a l'hora de votar la independència.

El més trist de tot plegat és aquella guerra contra qui s'implica en el fet català, sigui des de dins o des de fora. L'objectiu dels diferents governs espanyols ha estat posar tot tipus d'obstacles perquè els estats europeus deixessin de rebre representants d'institucions catalanes. En cap moment es valora com a positiu per a tots allò que aconsegueixen els catalans, la qual cosa demostra que no som els seus conciutadans, sinó els seus súbdits.

Penso que aquí rau bona part del problema d'encaix entre Catalunya i Espanya. L'Estat espanyol vol una Catalunya submisa, com pot ser Extremadura o les dues castelles i no una comunitat que li pugui fer ombra. Tot això al marge de la moguda sobiranista que acaba amb la seva paciència.