El PSC no hi pinta res!

Ara que encara hi som a temps, abans no decidim a qui donem el nostre vot el proper diumenge, és bo tenir present el paper que fan els nostres polítics i la seva incidència a Madrid. Si ha quedat clar que ERC, tot i ser necessaris perquè els socialistes espanyols continuïn governant a Espanya, no ha aconseguit res més que els indults als seus dirigents, no podem deixar d'observar els socialistes catalans, que una vegada rere l'altra queden desautoritzats pels seus amics espanyols. El PSC tampoc no compta per a res!

Avui llegia la premsa i he vist que el govern espanyol del PSOE vol presentar recurs d'anticonstitucionalitat a una llei aprovada al Parlament català, amb els vots del PSC. Es tracta de la llei que ha de fer front a la sequera. No estem parlant de declaració d'independència, ni de reclamacions a les inversions promeses i que no arriben, sinó d'una llei tan bàsica i urgent com és la de combatre la sequera.

Indigna veure com els nostres amics del PSC s'esgargamellen demanant el vot per Pedro Sánchez mentre aquest passa solemnement de nosaltres i no ens té en compte per a res. Davant d'aquesta posició, només podem anar a Madrid a cantar les veritats i deixar de donar suport inútil a canvi de res.

Ja ho sé que ens preocupa molt l'arribada del feixisme a la Moncloa, i que hauríem d'ajuntar esforços per evitar-ho, però no podem deixar de dir que els socialistes no ens beneficien en res. Si en algun moment el PSC va tenir protagonisme a Espanya, amb ministres i diputats que tenien influència a Madrid, això ja és història. Ho és per la manca de lideratge escaient, amb persones de vàlua contrastada, però també per un desinterès descarat cap al fet català. Al PSC sempre hi ha hagut dirigents que no tenien cap estimació al país, i no em refereixo a la independència, sinó a tenir cura perquè el nostre tracte des de Madrid fos just. Ara, però, sembla que són la majoria els que des de dins del PSC tenen un desinterès total cap al nostre país, la nostra llengua i la nostra cultura. I això queda palès a l'hora de defensar les lleis que el nostre Parlament aprova, fins i tot amb el vot favorable dels socialistes catalans. A què juguen?

Sabem que el PSC guanyarà les eleccions a Catalunya i que serà un bon puntal per a Pedro Sánchez, a qui volen de president, però no tingueu cap dubte que per al nostre país no seran garantia de res. Cal que les forces independentistes, úniques defensores de la nostra cultura i el nostre país, tinguin veu pròpia i força a Madrid, si més no per deixar clara la injustícia que pateix el nostre poble. 

Una premsa que fa fàstic

Vivim un temps molt complicat políticament parlant. El paper que juguen les institucions i els diferents governs no sempre és el que voldríem, ni són exemples a seguir. Molts polítics han col·locat la política en el punt de mira, ja sigui per corrupció o per la seva incapacitat de liderar projectes polítics honrats, i amb un esperit clar de servei públic. Malgrat això, la societat no està exempta de culpa i no són els polítics els únics que haurien de fer una reflexió profunda i canviar actituds.

La premsa espanyola està fent molt mal a la societat, perquè ja no es tracta que mantinguin una actitud esbiaixada de la realitat i que tirin l'aigua al seu molí, sinó que desinformen i menteixen descaradament, fins al punt de fer creure falses mentides. Ja no és exclusivitat dels polítics enganyar els ciutadans, sinó que la premsa hi juga fort i aconsegueix desestabilitzar la societat.

Espanya té un problema greu amb la premsa i això tard o d'hora ho pagarem car. Els catalans estem molt acostumats que la informació que surt publicada ens perjudiqui amb falsedats continuades, però no som només nosaltres els que en rebem les conseqüències. La dreta espanyola ha trobat en la premsa un aliat perfecte per deteriorar la convivència per tal d'aconseguir fer fora l'esquerra de qualsevol possibilitat de govern. L'esquerra no sempre n'és conscient.

Llegir la premsa espanyola en la distància resulta indignant, però el més preocupant és que hi ha molts espanyols que no tenen cap alternativa per poder contrastar el que llegeixen, i de tant insistir-hi que les mentides semblen veritats.

Ja sé que és un problema global i que, per exemple, els nord-americans ho han viscut en la pròpia pell des de la proclamació de Trump com a president dels EUA. Espanya, però no queda enrere, i el suport que la premsa dona a la dreta i l'extrema dreta espanyola és significatiu. L'esforç per contrarestar les mentides de la premsa és important, i aconsegueix desgastar l'esquerra. Amb això no vull que s'entengui que es tracta d'una baralla entre bons i dolents. A tot arreu hi ha temes a resoldre i culpes repartides, però en el cas de la premsa, és ben clar a quin camp juguen i a qui volen afavorir, encara que sigui carregant-se els principis d'honestedat. No dic que s'hagi de comportar amb independència i objectivitat, sinó tan sols amb honradesa.

Mantenir les formes, també en la Justícia

Aquests dies s'ha criticat el pacte entre el PSOE i el PP a l'hora de nomenar els jutges que hauran de formar part del Consell General del Poder Judicial, però sobre tot a l'hora de decidir qui el presidirà i també el Tribunal Suprem. El president del CGPJ el nomenen els vocals, però en aquesta ocasió ni això faran, o si més no ja els han dit a qui han de votar.

Si els nostres polítics fossin escrupolosos no haurien pactat en obert el nomenament del president del tribunal, sinó que haurien donat les consignes als vocals a qui haurien de votar, i d'aquesta manera tots pensaríem que el resultat ha estat fruit de la deliberació i decisió dels vocals. Tots ho pensaríem i ningú creuria que el poder polític s'ha posat pel mig.

Ho dic perquè fa vergonya i ràbia al mateix temps, el discurs de molts polítics remarcant la independència dels tres poders, quan no hi ha dia que no es presenti alguna evidència que tira per terra el seu discurs. Haurien de pensar com demostrar, per exemple, que amb aquesta intervenció política millora la composició del poder judicial, i deixar de mentir descaradament com si tothom fos ignorant i no se n'adonés.

Hem tingut un canvi de cromos en el govern de Madrid i, tot i que jo prefereixo que hi siguin els d'ara, poca cosa ha canviat, en aquest cas, ni les formes.

Sí, però no. Ho declaro, però ho suspenc

No he pogut escoltar el discurs del president en la seva compareixença al Parlament català, però a través de les xarxes socials entenc que el President dóna compliment a la voluntat expressada en el referèndum de la setmana passada, però que al mateix temps suspèn els efectes d'aquesta declaració d'independència unilateral, per intentar trobar una solució, un diàleg que, en aquests moments, veig complicat.

L'orgull del PP i el seu president del govern espanyol no podrà acceptar mai un diàleg, una negociació, perquè ell ho entén com una derrota. Només accepta el reconeixement de victoriós, i per tant repetirà una i mil vegades que no pot negociar, i el que és pitjor, voldrà fer pagar cara la derrota del seu adversari.

Davant d'aquesta posició del president català, serà el govern de Madrid qui tindrà la iniciativa per acceptar o no la proposta de Catalunya, i per alguns serà la manera de reafirmar la necessitat de ser independents, perquè el PP amb l'aval de C's, i la complaença del PSOE, mai, però mai acceptarà que el tracte que dispensen a Catalunya és pervers i injust, i davant d'aquesta negativa no podem acceptar continuar amb les provocacions i atacs a la llengua, cultura, economia i justícia catalanes. 

La posició del president Puigdemont no era ni és fàcil, perquè digués el que digués es trobaria, i es trobarà amb contraris amb prou arguments com per tirar-li en cara. Una cosa, però, sí que tinc clara, i és que l'actitud del PP espanyol i català em provoquen fàstic per la seva irresponsabilitat i prepotència.

Un acte més del camí cap al Referèndum

Els que no tenim coneixements suficientment profunds en dret ens trobem aquests dies una mica perduts, però interessats en entendre com juristes de diferent manera de pensar argumenten els pros i contres de les decisions que podrà prendre el Parlament català, amb majoria sobiranista.

D'alguna manera ens estan oferint unes classes gratuïtes de dret i per tant els ho hem d'agrair. El que no pot ser són algunes declaracions que repetitivament acusen els polítics catalans de feixistes o nazis, una manera molt simple i estúpida de criticar aquells que no pensen com tu. Jo prefereixo els arguments jurídics que puguin desfer els arguments del govern català.

Entenc que hi pugui haver juristes seriosos que estiguin defensant posicionaments oposats, perquè es tracta d'interpretacions. Probablement, doncs, cadascú té la seva part de raó i quan això passa cal una mediació, que en aquests moments se'm fa difícil veure qui l'ha de presidir o dirigir.

De moment ens estem entretenint amb diferents escenificacions amb assistència de fidels seguidors amb la intenció de fer pinya, però amb el perill de mirar-nos massa el melic i creure que tot allò que veiem és la pura realitat.

Reconec les dificultats de l'actual govern i dels parlamentaris sobiranistes d'avançar amb aquest anhel de la independència. És molt fàcil criticar-los quan no som capaços de presentar una alternativa. Amb tot el meu respecte cap a les formacions polítiques que ho intenten, no podem concebre cap tipus de possibilitat que les forces polítiques espanyoles de torn ens puguin permetre res més del que fins ara hem obtingut, amb prou mostres d'atacs sistemàtics a la nostra cultura, a la nostra manera de ser, al fet diferencial dels catalans, ni millors ni pitjors que els altres.

Amb un Tribunal Constitucional amb una lectura més restrictiva que mai dels drets diferencials dels pobles d'Espanya, no ens defensarà a l'hora de convocar un referèndum, ni comptarem mai amb una majoria al Congrés de Diputats i el Senat que permeti una modificació de la Constitució espanyola per fer possible un model polític federalista.