Trepitjant l'Alt Empordà

Ahir, una vegada més, vaig poder constatar que la gent és, per naturalesa, bona, amable, agraïda. El problema que pateix la nostra societat és que els quatre maleducats i incívics es fan notar massa i fa que desconfiem, d’entrada, de les persones que no coneixem.

Vàrem descobrir un municipi, Maçanet de Cabrenys, que ens ha encantat, per la bellesa, la netedat i cura, sense pretendre ser res de l'altre món, i per la gent amb qui ens vàrem trobar pels carrers, o a la Unió Maçanenca. Perquè l'excel·lència no cal buscar-la en grans inversions, restauracions impecables, i esdeveniments irrepetibles. No es tracta de grandeses, sinó simplement de naturalitat, estima i educació. Quan estimes una cosa i la cuides, t'agrada ensenyar-la i que els altres apreciïn i respectin l'esforç per lluir-la i gaudir-ne. Amb els nostres pobles i ciutats això també passa, i quan visites altres municipis t'adones que a casa tenim moltes coses per aprendre i millorar.

I avui hem passejat per Portbou. Havíem preparat la visita llegint alguns llibres sobre Walter Benjamin, el filòsof jueu alemany, que hi va morir tot fugint dels nazis. M'ha cridat l'atenció les referències que hi trobes, tot i que la idea que t'han venut  és que el municipi s'hi va posar d'esquena i que poca gent en coneix la història. També perquè t'expliquen el fracàs de l'intent de crear una Fundació a la seva memòria.

El monument d'homenatge a Walter Benjamin es troba en un bell indret panoràmic, al costat del cementiri on hi és enterrat, en una fosa comuna. Es tracta d'un túnel esglaonat i excavat a la roca, amb una vista impressionant del mar a través d'un vidre. Potser li caldria un millor manteniment. Ja sabeu que soc una mica crític en això de la neteja i endreça, però en tot cas és interessant que algú s'encarregués de construir aquest memorial, que ens recorda una època negra del nostre continent i que a vegades penso que no hem acabat d'enterrar.

Com diu el meu cunyat: quin país! És cert. Tenim un país ric en molts aspectes, però l'hem de cuidar i això s'aconsegueix ajudant a estimar-lo i que tothom se'l faci seu, sigui quin sigui el seu lloc de naixement, les seves creences, la seva formació, cultura i llengua. Junts podem!

Final de curs

Avui hem acabat el curs de filosofia de l'Ateneu Arenyenc, que hem rematat amb un dinar en un restaurant de la nostra vila. I ho hem aprofitat per conversar sobre tots aquells temes que durant el curs intentàvem introduir entremig de les explicacions del nostre professor, en Joaquim Bretxa. Uns comentaris que a vegades s'emportaven bona part de l'hora de classe. Tot plegat amb molt bon rotllo i moltes ganes d'aprendre.

    Aquest any hem continuat estudiant a fons l'època hel·lenística, que vàrem iniciar el curs passat, i ens ha parlat de filòsofs prou significats com els estoics Epictet, Sèneca i Marc Aureli. De la mateixa manera que amb els cínics, he intentat en tot moment analitzar les semblances entre l'esperit de l'escola estoica i el sentit que li donem avui dia quan d'una persona diem que es comporta de manera estoica. En el cas del cinisme em va quedar molt clar que el concepte actual de cinisme no s'adequa gaire als principis i actituds dels cínics grecs, però m'atreviria a dir que en el cas de l'estoïcisme, salvant les distàncies, sobretot pensant en els segles que han passat des de l'època hel·lenística, sí que hi veuria similituds.

    He tingut molt present un bon amic, força més gran que jo i que ens va deixar fa una colla d'anys, que sempre li comentàvem que era l'estoïcisme en persona. Ho dèiem sense tenir prou coneixement, com a mínim per la meva part, del fons filosòfic d'aquest moviment, però moltes vegades he cregut que no anàvem tan desencaminats.

    I avui ens han anunciat el programa del nou curs, que es dedicarà a l'escepticisme, el de l'època grega, però també a l'actitud escèptica d'avui que, segons ens exposava en Joaquim, té molta lògica veient com funciona tot. Probablement és l'actitud que ens cal mantenir en el món d'avui dia.

 

Un govern amb empresonats i exiliats i lluny de la paritat

Dos exiliats i dos empresonats entre el nou govern nomenat pel president Quim Torra. Les amenaces del govern del PP no han evitat que el president català nomenés els consellers vetats per Madrid. El ministre portaveu del govern espanyol va deixar ben clar que si es produïa aquest nomenament, actuarien. Ara caldrà veure quina serà aquesta actuació, i si això provocarà que es perllongui la vigència del 155.

Ahir escrivia que no ho veia convenient, però és evident que era la meva opinió, i que al llarg de tot el que portem de procés, en més d'una ocasió he pensat de manera diferent de com s'ha actuat. Veurem si la decisió és bona i ens ajuda a avançar, o bé ens continua mantenint encallats.

Ahir vaig acabar de llegir "Al mateix riu d'Heràclit", de Pep Coll. M'ha resultat interessant i he pogut reflexionar sobre algun dels pensaments del savi filòsof, sobretot relacionats amb la vida pública i la política, però sobretot en la consciència de les persones, la responsabilitat dels seus actes, i les conseqüències dels mateixos.

Un govern en què el president tampoc s'hi ha lluït gaire a l'hora de tenir en compte la paritat. A vegades ens esplaiem amb grans proclames i exigències, però a l'hora de la veritat actuem de manera contrària i incoherent amb allò que hem defensat. No hi havia altres opcions? No es tracta d'obsessionar-se amb el percentatge exacte, però d'això a la realitat que podem observar hi ha una gran diferència.

La Retrotopia, per Zygmunt Bauman

A l'epíleg de la darrera obra del filòsof i sociòleg Zygmunt Bauman, Retrotopia, que subtitula "Mirem cap al futur, per variar", demana diàleg com a única solució als molts problemes actuals. És una llàstima que haguem banalitzat el concepte diàleg que en pronunciar-lo no li donem la transcendència, el valor que té per ell mateix. Tothom s'atreveix a parlar de diàleg, quan el que volen dir és monòleg, imposició de les idees, anul·lació de l'altre.

Ens ho acabem creient, perquè en el fons som uns ingenus. Ens ho vàrem creure quan ens en parlava la vicepresidenta espanyola després del darrer nomenament de Rajoy, i també quan ens ho prometia l'actual delegat del govern a Catalunya, acabat de ser designat.

Diu Bauman: "Ens hem de preparar per viure un període molt llarg més ple de preguntes que de respostes, amb més problemes que solucions, com també per actuar a l'ombra d'un equilibri molt delicat entre la possibilitat de guanyar i la de perdre", i acaba el llibre dient: "Més que en cap altra època, nosaltres -els habitants humans de la Terra- ens trobem en una situació en què cal decidir: o ens donem les mans o cavem la nostra fossa comuna."

Desanimats, quan no veiem un futur esperançador, caiem en la temptació de creure i idealitzar un passat que tampoc no estava tant bé. És per això que Bauman ens anima a pensar en el futur i a tenir en compte que hem de sumar, que no hi podem anar sols. A mesura que ens fem grans ens tornem més nostàlgics, però la societat no ho pot ser, sinó que ha d'encarar el repte del futur amb idees i voluntat ferma de superar tots els obstacles. Pensareu que el moment i lloc on vivim ens ho han posat difícil, jo també ho penso, però no per això hem de deixar de lluitar.

Una bona diada de Sant Jordi a Arenys de Mar!

Sembla ser que, per les informacions que rebem, un Sant Jordi en festiu no és tan catastròfic com sempre s'ha dit. No sé quines seran les xifres que es donaran al vespre, però en tot cas la placeta de l'Església, aquest matí, era intransitable. Llibres, roses, plantes, punts de llibre... Tot ple de parades per poder comprar i badar, i també per signar el nostre suport al referèndum.

Els barcelonins potser no s'han quedat a Barcelona per celebrar la diada de Sant Jordi, però en tot cas han participat al municipi de segona residència, o la vila visitada en diumenge.

El meu llibre no l'he trobat, si més no en català, però ja l'he encarregat. Això pot passar quan no vius a la capital i tens poques opcions per escollir llibreria, i sobretot quan no vas darrere dels grans candidats a ser el llibre més venut de la diada. En aquest cas he escollit Retrotopia, del filòsof i sociòleg polonès Zygmunt Bauman.

Les roses repartides entre dos punts d'interès, per lligams familiars, el Cau Flos i Calcat i La Presentació. Les dues vermelles, que són les tradicionals, i al meu entendre les més encertades per a un dia com avui.

I els polítics, com sempre, menant l'aigua cap al seu molí. De fet tot és política, també la festa de Sant Jordi, que fins i tot el govern de Madrid defensarà perquè sigui declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat. De fet la política no faria mai nosa si no fos per la corrupció i la mala praxis d'uns quants dels seus protagonistes. Que acabeu de passar una bona diada de Sant Jordi!

La participació a debat amb Daniel Innerarity

Aquest matí he assistit a una interessant conferència a càrrec del filòsof Daniel Innerarity, autor, entre altres, del llibre "la política en tiempos de indignación". La conferència formava part de les jornades que promou la Diputació de Barcelona, avui sota el títol de "la participació en temps de canvi".

Hi érem tècnics i regidors de participació de diferents ajuntaments i d'alguna manera hem manifestat que ens ho hem passat bé. La ponència ha estat directa, entenedora i enriquidora, i el debat posterior també ha aportat inquietuds i experiències al voltant de la participació.

En algun moment podíem pensar que el ponent es situava molt en el vessant polític i menys en el tècnic i fins i tot de la participació, però d'alguna manera m'imagino que seguia el guió del llibre abans esmentat.

Permeteu-me que us digui que per un moment he pensat que allà hi faltava l'alcalde d'Arenys de Mar, el meu alcalde. Ho dic amb tot el meu respecte, i parlo d'ell com podria parlar de molts altres alcaldes de les nostres poblacions. Es parla molt de participació, es fan moltes promeses a la ciutadania, però es té molt poc coneixement i formació al respecte, i això fa que es puguin cometre errors importants.

Allà no s'ha dit, perquè els que hi assistíem ja ho sabem, que obrir la participació de la gent no és només permetre que donin la seva opinió. La participació és molt més, i abans de votar i opinar s'ha d'haver informat molt bé als vilatans i deixar-los també ben clar que les decisions finalment qui les acaba prenent són els representants escollits democràticament en convocatòria electoral. Per tant, i això sí que s'ha dit, cal explicar molt bé a la ciutadania què s'espera d'ells i quin serà el seu paper.

Que pensés en el meu alcalde ha vingut a tomb per la voluntat del nostre alcalde de convocar els vilatans a decidir què volem que es faci al Rial del Bareu, o bé on volem que es traslladi la Biblioteca municipal. Ja vaig dir el seu dia que em feia por, per no trobar-nos amb un Xifré-2.

Hem parlat de les xarxes socials i la participació, però això dóna per tot un altre escrit que deixaré per un altre dia.

Reflexionant sobre el meu vot de demà

Tal com està establert, avui he reflexionat sobre les eleccions de demà diumenge, i d'aquesta manera decidir a quina opció havia de donar suport. Diguin el que diguin no totes les eleccions són iguals i és per això que el vot no sempre es dirigeix al mateix partit polític.

Diuen que en les eleccions municipals el que compta són les persones i no pas els partits. Discrepo una mica en el sentit que en gran mesura sí que es vota les sigles, però és més fàcil que les persones que estan a les llistes tinguin un pes important a l'hora de prendre la decisió, més que en altres eleccions. 

La reflexió d'avui m'ha portat a decidir el meu vot en funció de la persona que liderava la llista electoral, o el català o catalana amb possibilitats de convertir-se en eurodiputat o eurodiputada. 

He pensat que votar PP volia dir donar el meu suport al senyor Cañete i afavorir que el senyor Santiago Fisas entrés al Parlament europeu. Votant el PSOE donava suport al jove Javi López i podia facilitar que Esther Niubó també anés a Brussel·les, i tota la gent del PSOE.

Si votés C's donaria ales al senyor Javier Nart, que té les seves simpaties amb Catalunya, i si ho feia a UPyD ajudaria a que la inestimable Teresa Giménez Barbat tingués alguna opció a entrar al Parlament europeu. Votant ICV-EUiA reforçaria que Ernest Urtasun defensés els interessos catalans des de Brussel·les.

Hi ha també dues opcions en què el cap de llista és català. La llista de CIU, que incorpora el PNB com a segon, o la d'ERC, amb el filòsof de Calella, el senyor Josep Maria Terricabras, al capdavant.

A part hi ha 34 llistes més, però us confesso que no me les he mirat i per tant les he descartat. Amb 7 opcions per escollir m'ha semblat suficient, sobretot perquè a l'hora d'analitzar les expectatives de qui ens podria defensar millor els interessos dels catalans, n'he trobat alguna que he descartat aviat.

Finalment m'he quedat amb dues opcions, de partits polítics ben diferents, i he mirat bé les dues llistes i els polítics catalans amb opcions d'entrar al Parlament, però sobretot la confiança que em donaven per defensar-nos a Europa, i això ha estat definitiu. No sé si m'equivocaré, però ja tinc clar a qui votar.