Preparant el terreny de Nigel Farage

Sembla que la manipulació electoral és cada vegada més present i més perfeccionada, aconseguint tergiversar els resultats que en un principi caldria esperar i que els principals beneficiats, probablement perquè són els més llestos a l'hora de posar-la en pràctica, és l'extrema dreta.

Avui llegia la notícia del salt que vol fer Elon Musk a la política del Regne Unit, pensant en les eleccions previstes per al 2029, amb la voluntat que l'extremista Nigel Farage aconsegueixi entrar a Downing Street, la qual cosa no em satisfà gens, sobretot pensant en la possibilitat que ho aconsegueixi, com ha passat amb Donald Trump a la Casa Blanca.

És sorprenent la capacitat de deixar-se entabanar per falsos profetes, i com estem enganyats i seduïts pel món de les xarxes socials, encara que ens pugui semblar que n'estem al marge i que no ens deixem sorprendre.

Ho deia no fa tant temps que avui no et pots creure res ni a ningú. Tot ho has de posar en quarantena, però el pitjor de tot és que t'adones que, com més va, els polítics pinten poc i esdevenen uns titelles del món econòmic i poder fàctic ocult. I no ens adonem que els passerells som sempre els mateixos, molts dels quals voten a favor de qui més mal els farà.

No vull caure en el pessimisme persistent, però veient el panorama actual obtens poques alegries i veus el futur molt fosc. No es tracta de discutir quines opcions són les més apropiades per fer avançar el món, sinó de ser dirigit per unes forces ocultes que no et faran cap bé. Es mouen per interessos econòmics i de poder, i utilitzen els mecanismes democràtics que ens hem atorgat per fer de nosaltres el que més els convé. No és la lluita dels uns contra els altres. No és una disputa ideològica, sinó la submissió de la massa poblacional per part d'uns quants que es reparteixen el pastís.

Caldrà anar seguint de prop Elon Musk, perquè està molt envalentit i, de moment, les coses li estan sortint prou bé. La pregunta que em faig és: qui el podrà frenar?

El repte d'Europa

Els experts en l'àmbit internacional fa molt temps que ens parlen dels problemes del nostre continent i concretament de la Unió Europea. Els de la meva generació somiàvem en entrar a l'Europa democràtica, patint com ho fèiem amb la dictadura franquista. Un somni que es va fer realitat força tard, però que ens il·lusionava pensant que s'havien acabat els nostres mals.

No us estranyarà que us digui que darrerament estem molt desenganyats. Hem obert els ulls i hem vist que la idíl·lica Europa no era tal, sinó que té moltes mancances. El paper de la Unió Europea en el món cada vegada està més desprestigiat. Hem anat augmentant el nombre de membres integrants, però aquest creixement no ha comportat més fortalesa, sinó tot el contrari. Avui, prendre decisions estratègiques resulta una quimera i tens la impressió que els nostres governants dubten de tot i aquesta incertesa ens fa perdre prestigi, però sobretot poder econòmic amb relació a l'exterior.

Estic convençut que hi ha fets positius que sense la nostra pertinença a la Unió ens deixarà a l'estacada, però també és cert que podíem haver aprofitat molt millor la unió d'estats d'un nivell econòmic i cultural prou elevat.

Europa, però, no s'ha fet gran ni independitzat d'un tutor, els EUA, que ha fet i desfet d'acord amb la seva voluntat. Ha estat el nostre pare protector, i ens hi hem arrepenjat. Ara, que retorna Trump a la presidència, tothom es posa a tremolar. Ell és molt més contundent en la defensa dels seus interessos, i té ben poc interès en el que ens pugui passar. 

La impressió que tinc és que ni ara som capaços de reflexionar i fer els passos necessaris per fer-nos adults i independents. Aprofitar els nostres recursos per encarar les dificultats que un món en hores baixes i de moltes turbulències ens pressiona. Som una Unió poc unida, on cadascú mira per la seva conveniència, i n'hi ha uns quants que només en volen treure beneficis, però en cap cas cedir cap mena de sobirania, i tot no pot ser.

Estem a l'expectativa de tot el que està succeint als EUA amb el relleu presidencial. Sabem que tenim les de perdre, però nosaltres hem trepitjat fang, i no acabem de veure la manera de sortir del llot. Són temps difícils per a la Unió Europea, i ens caldrà arremangar-nos si no ho volem engegar tot a dida.

El futur de la Unió Europea, més que dubtós

En plena campanya electoral per decidir els futurs diputats del Parlament europeu, la lectura de l'article de Ferran Requejo al diari ARA, Unió Europea: o integració o irrellevància, convida a la reflexió. No ens diu gaire res de nou, però sintetitza molt bé la gran problemàtica actual, i no és gaire optimista de cara el futur d'Europa, tenint en compte el que s'està fent, sumant-li la previsió que l'extrema dreta augmenti de manera desorbitada la seva representació parlamentària.

    La Unió Europea, com molt bé diu l'articulista, ha anat perdent pistonada. Ja no té l'aura que tant admiràvem quan somiàvem en entrar-hi. Probablement també és víctima de la mediocritat dels polítics actuals, però no podem oblidar-nos dels efectes de la globalització i que cada vegada més els poders econòmics mundials sobrepassen els polítics.

    Dubta de la conveniència de l’ampliació d’estats membres, sobretot per la clàusula que obliga a aprovar-ho tot per unanimitat, un fet que bloqueja moltes decisions, no sempre en benefici de la ciutadania.

    Catalunya, al meu entendre, no ha rebut el tracte que li correspondria, motivat pel fet que és una institució formada per estats, i aquests es protegeixen entre ells. No és menys cert, però, que la proximitat territorial ha estat clau per evitar una involució democràtica. Si el nostre país es trobés al continent sud-americà no ens ho estaríem passant tan bé.

    Requejo parla d’integració o irrellevància. Crec que en aquests moments estem més a prop de la irrellevància que no pas de prendre decisions valentes, traient competències als estats membres per omplir de contingut el govern europeu. A l’extrema dreta no li interessa i hi ha estats membres i d’altres a punt d’entrar que tampoc volen cedir res. El que volen és treure’n el màxim benefici amb el mínim cost, sense perdre competències locals. D’aquesta manera serà molt difícil aconseguir una Unió Europea forta, que pugui parlar de tu a tu amb les grans potències mundials. Ens falta autoestima, però també capacitat de lideratge en tots els àmbits. No és la millor època per al continent europeu!

Vint anys després no reconeixen l'engany

Avui toca parlar de l'11 de març d'ara fa vint anys quan un impresentable president del govern espanyol, el senyor Aznar, i tota la seva colla, varen voler manipular la ciutadania per evitar una derrota electoral. No els importava tant la mortaldat d'espanyols com perdre les eleccions. Així és com varen actuar i encara avui ho volen negar. No tenen ni vergonya, ni moral, ni res. Són uns desgraciats!

    Ens queixem que la gent està tipa dels polítics, però alguns d'aquests ho provoquen descaradament. És molt trist que estiguem governats per una colla de gent que només busquen satisfer els seus interessos, enganyant a qui faci falta i abusant del poder que els hi concedeixen les urnes. Quan deixen la política se'n van a cobrar de multinacionals o monopolis que ells mateixos han protegit quan han estat al poder.

    Em repugnen i em farien dir disbarats. El PP és un especialista en agombolar polítics corruptes i tenen la complicitat del poder judicial, els mitjans de comunicació i el poder econòmic. Hi ha de tot a la vinya del senyor, però al PP hi ha un reguitzell de figures que fan vergonya i ràbia. 

    Avui llegia un article al diari ARA que parla de la presidenta del Comitè de Peticions de l'Eurocambra, la senyora Dolors Montserrat, i com de sectària és a favor del seu partit polític. No tenen escrúpols de cap mena i saben que sempre se'n sortiran, ja sigui des de la política com des del món professional que després hi entraran. 

    Avui li ha tocat el rebre al PP, però és que porta una acumulació que fa feredat. I avui es commemora el trist atemptat de Madrid, en què Aznar i els seus es varen trobar a sobre i només van pensar en les repercussions electorals. Sortosament varen perdre les eleccions. Al fons de tot hi havia l'engany de les armes de destrucció massiva que hi havia d'haver a l'Iraq, i que va servir d'excusa per entrar en guerra. 

    Amb tot el currículum que té el senyor Aznar, el millor que hauria de fer, si fos una persona digna, seria callar i no dir res. Si voleu, li estalviem demanar perdó, però que calli per sempre!

La pagesia i la banca, el gran contrast

Les manifestacions dels pagesos que hem pogut seguir a través dels mitjans de comunicació ens haurien de servir per reflexionar sobre el món que hem estat construint. Em preocupa molt que Espanya tingui un govern socialista, el més progressista de la història -diuen ells-, i que ens trobem amb un tracte tan desfavorable vers un sector, l'agrari, quan en paral·lel estem veient cada dia els beneficis de la banca, un sector que amb diner públic es va rescatar, un diner que no han tornat ni ho faran mai.

    Certament hi ha moltes situacions immorals i moltes polítiques equivocades que caldria revertir, però aquesta injustícia és digna de ser considerada, i ens ha de servir per posar en dubte la capacitat del govern per redistribuir la riquesa contrastant els efectes perversos del lliure mercat, però també per exigir que es posi fi a una diferència de tracte en funció de qui hi ha al darrere. Sabem que el poder econòmic defensa el capital i la banca és un dels seus artífexs principals. 

    No podem prescindir de la banca, que s'ha convertit en una eina necessària per a la gestió de la nostra economia. No només ens faciliten els diners per hipotecar-nos, sinó que la nòmina o la pensió ens ve obligatòriament a través d'ella. No podem pagar les grans factures si no és a través del sistema bancari, i estem a la seva mercè, amb tota la protecció governamental, per a la seva conveniència. La banca obté grans beneficis a costa nostra, i els nostres pagesos, per situar-nos en el context d'aquests dies, tenen greus dificultats per comercialitzar els seus productes, sense patir pèrdues econòmiques.

    I el govern europeu, ho hem llegit d'anada i tornada aquests dies, posa tots els entrebancs a la pagesia comunitària, subvencionant, directament o indirecta, aquells països extracomunitaris que no compleixen les estrictes normatives internes i que per tant poden oferir els seus productes a preus reduïts. Una competència deslleial, amb suport institucional.

    Si l'esquerra, quan governa, és incapaç de resoldre aquesta situació, què podem esperar de la dreta quan recuperi el poder polític? El poder econòmic ja el té, perquè no l'ha perdut mai, i l'esquerra governamental ha estat incapaç de contrarestar-ho tot defensant els interessos de la ciutadania. Què entenen per progressisme? Hem de deixar perdre la nostra agricultura i ramaderia? Quin futur ens espera com a país?

    Tots hem de contribuir en la defensa de la nostra pagesia. Hem de ser conscients de què comprem i què mengem, i quin treball hi ha al darrere, però el nostre govern ha de canviar la legislació per fer viable el treball del camp i reduir diferències amb altres sectors que han esdevinguts els privilegiats de l'Estat.

A bona hora!

Recordo que en alguna ocasió havia comentat que em sorprenia, però al mateix temps em molestava, veure com ex-magistrats opinaven molt diferent dels magistrats que es trobaven exercint els seus càrrecs, però també diferent de com pensaven i opinaven ells mentre estaven en actiu. Em preguntava, per què quan ja no tenen incidència el seu discurs és tan diferent? En relació al Procés i totes les actuacions dels jutges i tribunals espanyols, la seva opinió era més favorable als independentistes, no tant perquè estiguessin d'acord amb la independència de Catalunya, sinó perquè no entenien els arguments dels jutges que hi estaven en contra, i podien empresonar-los durant un llarg període.

    Ara, veient les declaracions de l'expresident del govern espanyol, el senyor Zapatero, també penso en aquella expressió de "quan fou mort el combregaren". Ara defensa els catalans, els nostres drets i la necessitat de millorar l'encaix de Catalunya a Espanya. Què va fer quan presidia el govern espanyol?

    Entenc que els polítics, per més que disposin de majoria absoluta o pactada, no tenen tot el poder, sinó que reben pressió de les forces realment dominants, sobretot el poder econòmic. Tot i així, sí que podrien fer més del que fan. També he comentat més d'una vegada que el progressisme de l'esquerra a Espanya té molt que desitjar. Acostuma a ser més una qüestió verbal que no pas efectiva. L'esquerra sempre ha quedat aturada davant l'oportunitat de canviar la inèrcia dominant de la dreta, hereva del franquisme. També Zapatero va quedar curt, i ara els seus elogis no ens acaben de fer gràcia, en part perquè no deixa de ser una manera de defensar el seu partit polític que, amb Pedro Sánchez i la seva necessitat de pactar amb els independentistes, està caminant per sobre de la maroma, amb tota la dreta expectant per veure quan s'estimba.

    La conclusió a la que arribes és que ningú et farà la feina. Si no t'ho treballes, et quedaràs amb el cul enlaire. I això ho haurien de saber els nostres polítics independentistes i no perdre tant el temps amb picabaralles fruit d'una lluita per ser el primer, oblidant el que realment interessa. 

Un discurs crític i valent

Segur que se m'han escapat detalls interessants del debat d'investidura del president Pedro Sánchez, perquè no l'he seguit en directe i m'he limitat a llegir, a posteriori, comentaris i anècdotes de les diferents intervencions dels nostres polítics. Cada vegada em costa més estar concentrat seguint els debats, i opto per llegir les cròniques, parant atenció en els aspectes que em semblen més interessants, i ometent la palla que acostuma a intoxicar.

M'ha agradat la intervenció del representant d'ERC, el senyor Rufián, a la sessió de dimecres i que he pogut escoltar a les xarxes socials. Gabriel Rufián és una persona que en més d'una ocasió he criticat, per la seva manera de fer i dir les coses, i que per tant és just que ara ho destaqui. La crítica, sempre subjectiva, s'ha de poder fer sense partidismes ni manies personals, i quan estàs d'acord amb les paraules i el discurs, has de saber-ho reconèixer. La polarització que ens domina des de fa un temps, trenca aquesta dinàmica que hauríem de ser capaços de recuperar.

La ironia, típica en el diputat, va ser present en tota la seva intervenció, sense deixar-se cap detall al calaix que no fos important d'explicitar, contra una dreta que ha sortit de mare, i un president que no ens acaba de generar la confiança suficient per creure en el futur. 

Rufián va deixar les coses molt clares a aquesta dreta que l'únic problema que té és que no ha aconseguit recuperar la Moncloa, que és l'única cosa que els interessava, i que han posat l'amnistia com a excusa per fer desestabilitzar políticament el país i intentar que la investidura del líder socialista fes fallida.

El diputat va deixar en evidència l'herència franquista de la dreta espanyola, i amb suficients exemples de situacions que retraten quin tipus de polítics tenim al país, i com es manipula la ciutadania per aconseguir el poder al preu que sigui.

No sé si el pacte in extremis contra la dreta extrema espanyola tindrà una durada gaire llarga, però si més no ha quedat evident que Espanya no podia permetre que Vox condicionés el govern d'una dreta en hores baixes, que subsisteix gràcies al suport d'uns mitjans de comunicació, però sobretot dels poders judicial i econòmic del país, que enyoren l'etapa franquista i no suporten la idea que l'esquerra es mantingui en el govern, i encara menys si això es fa gràcies al suport dels independentistes catalans.

Pensar en la repercussió de les paraules d'un diputat en seu parlamentària es fa molt difícil, i encara més quan pel carrer es succeeixen actes frívols i cavernícoles que ens provoquen vergonya aliena.

Aprovat l'ingrés mínim vital

Avui podríem dir que és un dia important perquè el govern de l'Estat, en consell de ministres, ha aprovat l'ingrés mínim vital, que posarà en marxa aviat. Ara es tracta d'això, de no haver d'esperar gaire temps a que s'apliqui, com acostuma a passar sovint. És important perquè d'alguna manera es rebaixa el calaix de les injustícies. Estem molt avesats a veure com s'apliquen normes que només beneficien uns quants, normalment els mateixos, i és més estrany que els realment vulnerables en puguin treure algun profit.

Segons he pogut llegir l'import mínim serà de 462 euros mensuals, fins al topall dels 1.015 euros, en funció de l'estructura familiar. No estem parlant de grans imports, però si més no es comença per aquí, assegurant que qualsevol persona, en situació legal, tingui dret a uns ingressos mínims per subsistir.

No he rebut l'impacte que aquesta mesura té entre els polítics de la dreta espanyola, grans defensors del capital i del poder econòmic, però m'imagino que suma a la llista d'elements que els fa criticar el govern espanyol de marxista i comunista.

No acostuma a passar gaire que un govern d'esquerres es tregui la por del cos i s'aventuri a aprovar mesures com aquesta, i és de lloar. Caldrà analitzar com es regula i que de veritat se'n puguin servir totes les persones que hi tenen dret, i reuneixen les condicions per rebre aquests diners. 

Entre escollir el menys dolent o el com pitjor, millor

En dies com avui sorgeix la discussió sobre què han de fer els polítics catalans davant del xantatge de la por a què arriba la dreta, i en aquests moments parlaríem de l'extrema dreta. Hi ha qui té molt clar que abans de oferir l'oportunitat que la dreta governi és preferible donar suport al PSOE, fins i tot tenint en compte que a dins hi ha personatges com Guerra, González, Borrell o Lambán. D'altres consideren que tant és si governa la dreta o l'esquerra espanyola, que els resultats per a Catalunya són els mateixos.

Particularment penso que hi ha matisos a fer en una i altra solució. No penso que sigui el mateix ser governats pel PSOE que per qualsevol dels tres partits dretans d'avui. Posar-los al mateix sac és injust. Una cosa diferent és pensar que amb el PSOE ho tinguem més fàcil. Les aspiracions dels sobiranistes no s'aconsegueixen ni amb uns ni amb els altres. La diferència és que el PSOE no t'ofega i en canvi el PP, que fins ara seria el més moderat de la dreta, t'esclafa i té al darrere jutges i poder econòmic que el fan més fort i destraler.

Ho tinc clar, però el punt a què havien arribat les negociacions no resultava fàcil i criticar-los alegrement tampoc és just. Potser si acceptéssim que des del 27 d'octubre de l'any 2017 s'han fet les coses molt malament, podríem acceptar que ara tampoc era el moment d'arriscar-se. La posició d'ERC i el PDECat s'entendria millor si en el darrer any els partits sobiranistes haguessin actuat de manera coherent, sense errades importants que ens han dut a un atzucac. Aquí rau el dilema sobre si la decisió dels diputats sobiranistes del Congrés ha estat encertada o no.