Hem perdut la vergonya!

Han imputat Aguirre i Cifuentes. Molt bé! Que no ho estaven ja? Fa anys que les dues senyores surten a la premsa relacionades amb actes de corrupció, però elles viuen tan amples. El fet que ara un jutge les hagi imputat, no els treu el son. Han perdut la vergonya i viuen entremig de la merda.

Al nostre país s'ha perdut la vergonya, i ja no ens amaguem de res. Els corruptes són nomenats per a càrrecs polítics, sense que a ningú li pugin els colors a la cara. No passa res! Abans entraven nets i s'embrutaven dins de la política, però ara ja hi entren bruts, corruptes.

Com que els processos judicials s'allarguen tant en el temps, arriba un moment que ja et perds, i aquell que ja li havien penjat una causa, essent un presumpte corrupte, ara li cauen altres casos, sense haver aclarit els anteriors.

A Espanya la corrupció no és motiu de càstig, o de passar vergonya. Aquí els honrats passen per imbècils, ja que no han sabut com enriquir-se amb el càrrec. Aquesta és l'Espanya que Borrell defensa a Europa. Una Espanya demòcrata i transparent. I ho és! Perquè la transparència ens permet observar la corrupció. El problema és que al corrupte no li passa res, encara que sigui motiu de primeres pàgines dels diaris, i això és perquè han perdut la vergonya, l'ètica i la moral.

La corrupció del PP és una anècdota per Rajoy

Nosaltres tan preocupats i escandalitzats per la corrupció que els surt per les orelles als polítics populars, i ara resulta, segons Rajoy, que simplement es tracta d'una anècdota. Quins nassos! No només ens roben, sinó que a més ens prenen per imbècils!

El problema de tot plegat és que malgrat estiguin podrits de corrupció la gent els vota i d'aquesta manera no cal ser honrat. Tot i ser imputats per corrupció la justícia els condona la pena, cosa que no passa amb el pobre desgraciat que roba setanta euros. Els polítics enriquits paguen la llibertat amb els diners robats, un fet que pot succeir amb el cunyat del rei.

M'indigna la cara dura instaurada en el nostre país, i les dificultats per aconseguir fer aflorar les bones intencions, la generositat, l'honestedat... No sé si els polítics que tenim són els que ens mereixem. No sé si són el reflex de la societat, però si fos així, podem preocupar-nos perquè hem arribat molt avall.

Imbecil·litat col·lectiva?

Antoni Bassas, a l'ARA, entrevista Jorge Wagensberg i Joan Martínez Alier, autors del llibre "Solo tenemos un planeta", i posa en relleu la frase "L'humà és individualment intel·ligent, però col·lectivament imbècil".

No he llegit el llibre i per tant no en puc opinar, però m'ha cridat l'atenció aquesta frase i he arribat a la conclusió que hi estic molt a favor. Potser és massa xocant i agosarada, però sí que crec que té molta raó en distingir les persones individualment i col·lectivament.

Hem sentit dir moltes vegades que les concentracions de persones provoquen a vegades reaccions que els propis protagonistes serien incapaços de realitzar individualment. Un s'engrandeix al costat dels altres que es van animant fins oblidar qui són i com actuen normalment. S'emparen uns amb els altres i ningú en té la culpa i tots la tenen a la vegada.

De la mateixa manera que en ajuntar-nos podem actuar de manera negativa, el mateixa passa en positiu. Les grans manifestacions dels darrers onzes de setembre han estat una prova de civisme i respecte, sense que es detectessin incidents que després hem de lamentar o la mateixa Marató de TV3.

Aquesta darrera reflexió posaria en dubte la frase de Jorge Wagensberg, i en tot cas hauríem de deixar una escletxa per a possibles situacions en que la col·lectivitat seria sensible i aportaria valors positius.  No podem ignorar que la unió fa la força i que junts podem aconseguir grans objectius. Per què, doncs, podem acceptar que col·lectivament siguem imbècils? L'única defensa que hi veig és la pràctica, és a dir, si sempre aprofitéssim la intel·ligència individual per posar-la al servei de la col·lectivitat, segur que la nostra societat avançaria molt més del que passa, i això és culpa que en societat no sumem les nostres individualitats, sinó que vivim aïllats i poc compromesos, i ens deixem portar en moltes ocasions per sortides fàcils i gens comprometedores.