Són intel·ligents els jutges?

El post d'ahir dimecres donaria per a molts capítols del meu blog. No sé si vàreu enllaçar l'entrevista a Xavier Sala i Martín. En tot cas avui em pregunto on situaríem els jutges. Són intel·ligents, o es tracta de rosegaapunts o aquells que només memoritzen?

Se sap que les oposicions a jutge es basen en la memorització de tots els temes que poden preguntar-se a l'examen i que els aspirants a jutge es passen moltes hores, dies, mesos i anys, estudiant el temari per aconseguir la plaça. No he entès mai la necessitat de posar en pràctica aquest model d'examen, sobretot ara que tens tantes possibilitats d'obtenir la informació a través d'Internet.

Crec que caldria canviar el sistema i desconec si s'està plantejant, o bé continuen pensant que la plaça de jutge és per aquella persona que té la capacitat de memoritzar tot allò que ha llegit i entès, i no tant la capacitat d'enfrontar-se a la vida, que és canviant i plena de sorpreses.

Estic convençut que si els jutges rebessin una formació diferent, els judicis anirien d'una altra manera. Probablement, el tancament obligat per memoritzar tots els textos els allunya de la realitat del món i llavors, quan han de resoldre els conflictes humans, no els acaben d'entendre, o la seva visió és molt parcial i fins i tot perillosa.

Quan em pregunto si els jutges són intel·ligents, no insinuo que puguin ser uns rucs. Cal haver llegit el meu post d'ahir, o haver escoltat l'entrevista a l'economista Xavier Sala i Martín. Es tracta de saber si davant d'un cas no previst, tenen la capacitat de trobar una solució raonada i efectiva, que sigui al mateix temps justa.

Ja veieu que en aquest post no parlo d'ideologia. Sabem on s'encasellen la majoria dels jutges espanyols i això és un problema greu, i pels independentistes catalans encara s'agreuja més. Només tenint en compte la formació que reben i la manera que tenen per treure's les oposicions, n'hi ha prou per pensar que el nostre país no funciona prou bé. Algú em pot dir com s'ho fan altres països europeus? Estan igual que nosaltres? A veure què me'n dieu.

La televisió arraconada

Per què deixar de mirar la televisió? La pregunta no és fàcil de respondre, ja que hi hauria molts motius per oblidar-te que la televisió existeix, no sempre per culpa de la pròpia televisió ja que, a vegades, és simplement qüestió de prioritzar què vols fer en el teu temps lliure. De totes maneres sí que podríem trobar algun motiu que expliqués per què hem deixat de mirar la televisió, o bé ho fem en escasses ocasions. 

L'inici de la televisió, quan nosaltres érem adolescents, va ser tota una novetat. La televisió resultava gairebé irresistible, i això que durant molts anys només podíem accedir a un sol canal, i per tant tots miràvem el mateix, el que ens volien transmetre. Amb els anys, i potser amb la competència entre canals, la televisió va anar oferint uns programes de qualitat, que formaven a més d'entretenir. Tot això fins que, sense saber dir quan va ser, tot d'una es va girar la truita, i va primar més l'entreteniment, deixant els programes culturals i formatius a hores intempestives o segons canals.

Segurament no soc just en les meves apreciacions, ja que fa temps que no miro la televisió i probablement hi ha coses interessants, però va arribar un punt que em va resultar totalment prescindible. No m'interessava tot allò que feien, encara que entremig hi pogués haver algun programa que mereixés ser vist. Sempre tens el recurs de mirar-ho en diferit, encara que mai he trobat el moment d'asseure'm davant la televisió per seguir-ho.

Al meu entendre, no només s'ha prioritzat l'entreteniment, sinó que a més s'ha basat en un nivell molt baix, de molt poca qualitat, sense aportar gairebé res de positiu. Molta xafarderia i riure de la incultura predominant al país. Res que puguis agafar d'exemple. 

Sempre he pensat que no tot és sempre negatiu. De les coses cal destriar allò que és interessant del conjunt que pot ser més sobrer i inútil. Creia que les famílies que no disposaven d'aparell de televisió a casa seva eren uns exagerats. Que alguna cosa de bo podien aprofitar, i regular la seva visió en funció de la programació. En aquests moments, però, tenint en compte que gairebé no engego la televisió, més enllà de seguir algun canal de notícies, he arribat a la conclusió que probablement no és cap exageració deixar la teva llar sense un aparell televisiu. Tenim alternatives, que ens acosten a la realitat del món, i potser sortir al carrer, anar al teatre o l'auditori, pot ser una millor opció.

Tot això m'ha vingut al cap arran d'una notícia que he llegit on es comparava els entrevistats de fa anys amb els entrevistats d'avui. El nivell dels personatges no es podia comparar.

Tots els matins del món

Acostumo a escoltar l'emissora Catalunya Música mentre faig el meu exercici diari de gimnàstica que coincideix amb el programa 'Tots els matins del món', que presenten els mataronins Joan Vives i Esther Pinart. Un programa d'unes tres hores de durada que jo acostumo a sentir durant una hora, gairebé sempre coincident amb el moment del seu esmorzar, una entrevista amb una persona lligada al món de la música.

Haig de dir que m'agrada sintonitzar l'emissora de ràdio per poder escoltar música, més que no pas sentir gaires parlaments, malgrat puguin ser d'interès. En aquest cas, però, sempre m'agrada sentir explicar experiències de joves músics, i de no tan joves, alguns dels quals estan vivint a l'estranger, ja sigui estudiant o exercint la seva professió. 

Les experiències de les persones entrevistades són agradables d'escoltar, perquè sempre aprens alguna cosa, o si més no t'adones de la riquesa que hi ha dins de molta gent, la seva virtut i les ganes d'aprendre i viure de la música allà on sigui. També t'adones de la necessitat de conèixer noves ciutats i països, no tant pensant que a casa nostra no es fan bé les coses, sinó per descobrir-ne de noves i adaptar-les a la teva formació i coneixements personals. Quan, uns moments abans, anuncien qui sera el protagonista de l'esmorzar, intento imaginar l'interès que em despertarà la seva entrevista. Sempre resulta més interessant del que he imaginat que seria.

Aquesta setmana un dels entrevistats era en Lluís Gual, de Berga i molt implicat amb la festa de la Patum. Ell afirmava que va ser el seu amor a la festa que el va animar a estudiar música. Cridava l'atenció el seu entusiasme a l'hora de respondre les preguntes que li feien els dos presentadors. Se li notava que vivia plenament de la música i encomanava il·lusió. 

A vegades, a través de les xarxes socials, veig alguna fotografia de les persones entrevistades i que he escoltat prèviament i no sempre la imatge és la que m'havia format mentre escoltava l'entrevista. Aquest és el poder de la ràdio que no fa necessari veure qui et parla i et concentres més en el que t'està dient. En el cas de Lluís Gual la imatge explicava ben bé la idea que m'havia fet del personatge entrevistat. Coincidia plenament amb l'empenta i dinamisme de la persona i l'entusiasme que despertava mentre l'escoltaves. Això no passa sempre.

Felicito en Joan Vives i l'Esther Pinart per la manera com condueixen el programa, i em sap greu pensar que durant unes setmanes hauré de continuar exercitant-me sense poder gaudir-ne. No deixaré d'escoltar l'emissora, però estaré esperant la nova temporada de després de l'estiu.

Marta Pascal no desisteix

Avui a les xarxes socials sortia la Marta Pascal, no sé si a partir d'una entrevista de l'ACN, el cas que m'ha sorprès una mica la seva moral i m'ha cridat l'atenció que també se'n sorprenia un habitual a les xarxes socials i a la premsa, amb els seus articles, l'Eduard Voltas.

De fet la Marta va ser la primera que d'una manera evident i clara va qüestionar el paper del president Puigdemont i va sortir del partit. No sé si era simplement incompatibilitat de caràcters o bé hi havia un fons polític i estratègic que els diferenciava. És clar que, aparentment, no s'ho va pensar dues vegades i va marxar per crear poc temps després un nou partit català.

M'imagino que el fet que el PDeCAT s'hagi plantat i es presenti a les eleccions al Parlament li resta protagonisme, ja que no és l'única nota discordant, i per tant l'alternativa a Puigdemont, del conjunt d'hereus de Convergència Democràtica. Això farà que li resulti molt difícil preparar una proposta amb un mínim de garanties de poder ser present al Parlament.

Ens trobem amb unes eleccions en menys de dos mesos i un ventall de possibilitats que dibuixen un panorama molt disgregat, amb la dificultat d'obtenir uns resultats que reforcin bé cap opció política. Probablement l'opció de Puigdemont com a cap de llista venia obligada per no debilitar prou la seva opció i fer possible que les alternatives tinguin molt poques opcions d'entrar al Parlament. El guirigall afavoreix ERC que ha de lluitar contra les seves incoherències i una mala gestió dels seus consellers i conselleres.

Malgrat tinguem les eleccions a prop, encara falten prou setmanes com perquè no hi hagi canvis i ens aportin novetats que dibuixin un panorama diferent a l'hora d'escollir a qui votar i a qui sacrificar.

Governança i independència

Cada vegada hi ha més escrits i comentaris sobre la necessitat de convocar eleccions al Parlament, i poder tenir un govern que governi, i sortir d'aquesta manera d'aquest atzucac en què ens trobem. I no em refereixo a polítics i partits polítics de l'oposició, sinó de ciutadans amb més o menys ressò als mitjans de comunicació.

Avui podia llegir l'article de l'Albert Pla Nualart, a l'ARA, amb un títol que cridava l'atenció: Per què no soc independentista, en què deixava clar que prioritzava la governança a la independència, i fa una crítica als polítics que la seva priorització és al revés.

Té sentit el que diu, i probablement el títol és una provocació que facilita que els lectors s'hi aturin. Estic d'acord, i ho he vingut dient des de fa temps, que cal que el govern, sigui aquest o un altre, es posi a treballar i en tot cas encari la governança cap a la independència, però no ho deixi tot aturat pensant només en la independència.

Artur Mas no és clar en les seves respostes a l'entrevista que li fa l'ARA, sobre la conveniència o no de la convocatòria de les eleccions, i es centra més en la polèmica entre el PDECat i JxCat. Penso que en el seu cas hauria prioritzat les eleccions i que l'actitud de Torra és una mostra de la rebecaria de Puigdemont, i probablement d'una estratègia que busca tornar a liderar unes llistes amb possibilitats de guanyar.

Resulta tot plegat molt cansat, i no sé si s'adonen que cada vegada som més els que els hi demanem un canvi d'estratègia, perquè no veiem que anem enlloc, i la pandèmia del coronavirus és una excusa si es col·loca com a motiu per no convocar eleccions. Sempre he respectat el president del meu país, l'hagi votat o no, m'agradi més o menys, però avui se'm fa molt difícil mantenir aquesta coherència amb el president Torra.

La fixació d'Elisenda Paluzie

He llegit l'entrevista de l'ARA a l'Elisenda Paluzie, presidenta de l'Associació Nacional Catalana (ANC), perquè el titular es fixava en el risc que l'independentisme no vagi a les urnes. És cert que estem tots molt cansats i desanimats. És molt possible que hi hagi persones que ja no vulguin sentir a parlar més d'eleccions ni manifestacions. Això podria fer que els resultats electorals no fossin els que molts esperen i, sobretot, no s'aconseguís superar el 50% de vots independentistes i justificar la fixació que té la presidenta de l'ANC en la unilateralitat.

No sé perquè aquesta mania de pensar que en superar el 50% s'acaben els problemes, quan tots sabem que per més que pugi aquest percentatge, la part contrària no estarà disposada a negociar un referèndum, i els que s'ho miren en distància, per exemple Europa, haurien d'observar un augment poc creïble en aquests moments i per a molts anys.

Considero que és una pèrdua de temps i d'esforços, però té més sentit en una organització cívica i privada, que no pas quan això passa en el marc públic, en formacions polítiques que ens representen. M'agradaria, però que la senyora Paluzie m'expliqués què pot fer de diferent si els resultats electorals donen un vot independentista per sobre del 50%. Quina estratègia pensa seguir per convèncer els partits polítics elegits que actuïn contra el marc legal, sabent que ells mateixos tenen presos polítics de llarg recorregut. 

Penso que hi ha una feina a fer important, i és la lluita contra la injustícia que es practica a Espanya quan es jutja independentistes. L'ús de la Justícia per escarmentar qui pensa contra la unitat d'Espanya. El diferent tracte rebut si ets independentista o no. Hi ha prou camí per recórrer per solucionar uns problemes que seran sempre letals davant de qualsevol intent de revolucionar el país, de manera pacífica. Una altra cosa, és tornar a caure al mateix parany, i no aconseguir cap pas endavant.

Les comoditats de la dreta a Espanya

L'Alejandro Fernández, el líder del PP català és el que és, i si no tenen ningú millor han de tirar amb el que tenen. Aquest no és només un problema del PP, sinó que s'hi troben tots els partits polítics. En l'entrevista que avui li fa l'Antoni Bassas o en les declaracions que acostuma a fer, sembla que acabi de sortir de l'ou i que no tingui memòria històrica. Ningú no diria que és del PP, quan parla d'estar alerta amb el que fan els altres partits i sobretot amb els pactes, com si el PP tingués un passat immaculat. No sap o no recorda que el PP ha estat el partit polític més corrupte de la democràcia espanyola? També hi ha corrupció en altres partits, catalans i espanyols, però ningú no els supera.

Ho dic perquè sentint-lo parlar fa l'efecte que et ve a donar lliçons de pulcritud, de transparència política i de no haver trencat mai cap plat. No ho sé a nivell personal, però si que ho sabem del partit a qui representa.

En l'entrevista ja amenaça. La qual cosa és molt típic del PP, i del PSOE en campanya. Si es pacta canvis al marge del PP llavors passarà el mateix que amb l'Estatut. Ho recordem, oi? I aquí ho podria enllaçar amb el que comentava ahir en el meu post. Potser sí que per avançar necessitem la conxorxa del PP, ja que l'estructura de l'Estat és prou conservadora com per contrarestar tot allò que puguin pactar les esquerres. 

Les institucions estatals són del bàndol conservador, amb molts membres afins a discursos propers a Vox. Llavors no ens ha d'estranyar que els pactes progressistes se'ls endugui el vent. Espanya no se n'acaba de sortir. L'esquerra és molt feble i disgregada. La dreta acostuma a ser corrupta, però emparada pel poder judicial.

L'enteresa i coherència de Jordi Cuixart

He trobat interessant l'entrevista del diari ARA al president d'Òmnium Cultural, en Jordi Cuixart. Les seves respostes demostren l'enteresa del dirigent social, la seva manca de ressentiment i la seva coherència. M'ha agradat que consideri una necessitat tenir el PSC al costat. L'empresa és de tots els demòcrates de bona fe. Ho dic perquè podem excloure fàcilment els dirigents de C's, perquè han actuat sempre de mala fe, no els seus votants, sovint enganyats, sinó els que han liderat el projecte, un projecte destinat a atacar els valors democràtics i històrics de Catalunya.

Estic d'acord en la necessitat de treballar plegats i buscar el màxim de consens. Malgrat els fets puntuals que s'han anat succeint els darrers deu anys, podríem trobar en els meus escrits les ganes d'avançar junts, sense necessitat d'excloure ningú que no desitgi ser exclòs. Això no treu que no sempre tothom pot acceptar les proclames, no sempre encertades, dels més abrandats. 

Estic convençut que només sumant podem aconseguir alguna cosa. L'enfrontament radicalitzat no porta enlloc. Això no treu, però, que els nostres sentiments surtin a la llum, i que manifestem els nostres desigs, amb il·lusió i a vegades certa innocència.

Critico els nostres dirigents actuals, perquè no estan a l'alçada de l'actitud de la societat catalana. La seva preferència pels interessos partidistes i el seu ego, fa que ens mantinguem a una certa distància. Fa uns dies que tenia molt clar que la resposta a l'onze de setembre d'enguany seria més fluixa que anys anteriors, i en culpava els partits independentistes. Ara tinc els meus dubtes perquè observo que la nostra societat manté la il·lusió malgrat les discrepàncies. Personalment encara no tinc presa la decisió.

Aquest govern solucionarà els problemes del Mercat municipal?

He llegit el resum de l'entrevista al regidor Joaquim Mas, a la pàgina web de Ràdio Arenys i m'ha fet una mica de llàstima. No sé si és per com està resumida la notícia o pel gran desconeixement sobre què fer amb els temes que li han tocat en cartera al regidor d'ERC. Sisplau feu-hi una llegida i digueu-me què en penseu.

M'he fixat especialment en què deia del Mercat i és desolador... "ajuntar les parades existents i a la part del darrere fer-hi activitats". I llavors pregunto: a mida que es vagin tancant parades anirem ampliant les activitats? Aquesta és una proposta seriosa del regidor de mercats?

Després mireu què diu del viver d'empreses. "s'ha d'intentar impulsar-ho" I com ho vol fer? escrivint a les xarxes socials, tal com proposa per donar a conèixer la feina de Promoció Econòmica? Segur que volia aquesta regidoria o bé li ha tocat sense demanar-la?

La llàstima de molts governs municipals és que els seus membres, o una part d'ells no estan preparats per tirar endavant la regidoria que lideren. No n'hi ha prou amb bona voluntat, sinó que hi fa falta idees, creativitat, i treball, molt treball. 

Quan vaig llegir la composició del nou govern vaig pensar que caldria molta paciència per no desanimar-nos. Vull creure que les persones que han estat escollides donaran la talla, però de moment només són intencions, desitjos. Llegint segons quines declaracions ens cau la moral per terra!

Compartint habitació amb en Jose

He llegit l'entrevista al Pare Hilari Raguer, i n'he gaudit com passa sempre que escoltes o llegeixes les paraules d'un home savi i bo. Estic totalment convençut que el món giraria de manera diferent si hi haguessin més persones com el Pare Hilari, però encara més si fóssim tots plegats més sensibles i aprenguéssim del seu testimoni.

Vivim en una societat tan buida de contingut que em preocupa tornar-me asocial. A vegades em vénen ganes de recloure'm i quedar-me només amb qui i amb què m'alimenta intel·lectualment parlant. Això no és bo, perquè l'home és social i hem de viure en aquesta socialització.

Durant sis dies he compartit habitació amb una persona totalment diferent a mi, en cultura, estudis, tarannà, experiència viscuda... però ens hem avingut tan! Tot el secret ha estat en l'educació en el tracte. No cal tenir molts estudis per ser una persona educada. A vegades quants més estudis es tenen menys educació es practica en el tracte amb altres persones. En tota persona pots arribar-hi a trobar moltes qualitats, encara que pensis diferent i en moguin altres interessos. L'únic obstacle pot ser el tancament per l'altra part a manternir una relació de cordialitat. 

Pensava què hauria passat si aquests sis dies hagués compartit habitació amb Albert Rivera o Pablo Casado. Jo hauria intentat fer el mateix que he estat fent amb en Jose, però ells? Els veig tan poc sensibles i obsessius i interessats, que se'm fa molt difícil que per un moment es puguin comportar com persones civilitzades. Segur que si tots hi poséssim una mica del nostre esforç la vida en societat aniria millor, i no em caldria recloure'm a casa.

Un polític indigne sense arguments ni credibilitat

Sembla ser que les persones que aquest matí estàvem treballant ens hem estalviat un espectacle denigrant a càrrec del líder de C's, el senyor Albert Rivera. He pogut llegir la transcripció que s'ha fet de l'entrevista de Lídia Herrera i no he sabut veure que el senyor Rivera presentés arguments a les seves acusacions als professionals de TV3.

És curiós que mentre la televisió espanyola s'ha hagut de reformar de dalt a baix amb el canvi polític, per l'existència de responsables de TVE a mercè del PP, es dediqui a criticar la televisió pública catalana perquè no tergiversa les notícies i ensenya el que són capaços de fer els manifestants de C's.

Estic convençut que hi ha moltes coses a criticar de la televisió catalana, però un polític que pretén governar el país, ha de demostrar allò que afirma o sinó tot fa pensar que s'ho inventa.

Cada vegada queda més demostrat quin tipus de polítics conformen la direcció de C's, i només faltava que ara aixopluguessin a un dels polítics més detestats de França, el senyor Manuel Valls, que pretén ser l'alcalde de la nostra capital i donar lliçons de processos migratoris. És ben bé allò que diuen que Déu els crea i ells s'ajunten.

Desitjo fermament que cada vegada siguin menys els simpatitzants i votants de C's. Que obrin els ulls i s'adonin que hi ha altres partits que defensen l'unionisme, sense necessitat d'arrastrar-se per terra amb un comportament fastigós i indigne.

No es tracta d'una discussió entre independentistes i unionistes, sinó entre un partit indigne i la dignitat plural de la resta de partits polítics, a Espanya i a Catalunya.

Aquest rei no és el meu

Deixant de banda que no m'agrada la monarquia com a sistema polític, aquest rei espanyol que va fer el discurs que va fer el passat 3 d'octubre no pot ser mai el meu rei. No em considero el seu súbdit, com ell pretén, ni tampoc l'aniria a rebre, perquè m'ha ofès.

He llegit l'entrevista de l'Antoni Bassas al fundador i president del Nexus Institute, Rob Riemen, que avui surt a l'ARA, i l'he trobat interessant. Ahir em referia a C's els qualificava de mala gent. Penso que estem vivint una època molt dolenta, on ens caldria una reflexió profunda abans de continuar avançant. M'ha cridat l'atenció la definició de populisme que fa Rob Riemen, quan l'equipara al feixisme. Allò que pensàvem que es tractava d'una banalització del feixisme, resultarà que no, que estem vivint i patint els efectes d'un nou feixisme.

Ningú podrà negar que darrerament s'han envalentit aquells hereus del franquisme que ens crèiem desapareguts i penedits. Santa innocència! Ara podem entendre el ressorgiment de personatges i moviments com C's, totalment fidels a la visió populista i, després de llegir Riemen, feixista. 

No ens ha de venir de nou posicions i actituds com les de C's, el PP i representacions folklòriques de bufons com qui s'autoproclama president de Tabàrnia. Feixisme pur, que se senten representats per un rei que em va deixar clar que mai m'havia representat ni ho podria fer en un futur.

Imbecil·litat col·lectiva?

Antoni Bassas, a l'ARA, entrevista Jorge Wagensberg i Joan Martínez Alier, autors del llibre "Solo tenemos un planeta", i posa en relleu la frase "L'humà és individualment intel·ligent, però col·lectivament imbècil".

No he llegit el llibre i per tant no en puc opinar, però m'ha cridat l'atenció aquesta frase i he arribat a la conclusió que hi estic molt a favor. Potser és massa xocant i agosarada, però sí que crec que té molta raó en distingir les persones individualment i col·lectivament.

Hem sentit dir moltes vegades que les concentracions de persones provoquen a vegades reaccions que els propis protagonistes serien incapaços de realitzar individualment. Un s'engrandeix al costat dels altres que es van animant fins oblidar qui són i com actuen normalment. S'emparen uns amb els altres i ningú en té la culpa i tots la tenen a la vegada.

De la mateixa manera que en ajuntar-nos podem actuar de manera negativa, el mateixa passa en positiu. Les grans manifestacions dels darrers onzes de setembre han estat una prova de civisme i respecte, sense que es detectessin incidents que després hem de lamentar o la mateixa Marató de TV3.

Aquesta darrera reflexió posaria en dubte la frase de Jorge Wagensberg, i en tot cas hauríem de deixar una escletxa per a possibles situacions en que la col·lectivitat seria sensible i aportaria valors positius.  No podem ignorar que la unió fa la força i que junts podem aconseguir grans objectius. Per què, doncs, podem acceptar que col·lectivament siguem imbècils? L'única defensa que hi veig és la pràctica, és a dir, si sempre aprofitéssim la intel·ligència individual per posar-la al servei de la col·lectivitat, segur que la nostra societat avançaria molt més del que passa, i això és culpa que en societat no sumem les nostres individualitats, sinó que vivim aïllats i poc compromesos, i ens deixem portar en moltes ocasions per sortides fàcils i gens comprometedores.

L'empàtica que es tancava al diàleg

Avui he dedicat una bona estona a Economia, a la Teoria de la Demana i l'Oferta, al preu d'equilibri, a la regulació del mercat... i poc temps a la política. Que bé, no? M'estalvio de parlar del mateix, encara que de rebot...

Abans de començar a escriure el post he llegit de passada les notícies del dia i m'ha cridat l'atenció la referència a una entrevista al fins fa poc ministre d'Exteriors. Un ministre que xerrava pels descosits i que era qui més s'implicava opinant sobre el procés i la independència de Catalunya.

És curiós com les coses, quan les coneixes, et canvien l'opinió. Ara resulta que l'ex-ministre Margallo era del grup dels bons, no pas perquè estiguessin amb nosaltres per concedir-nos la independència, però sí dels que veien que el govern espanyol no estava fent bé les coses. Ara el president Rajoy ha col·locat l'empàtica vicepresidenta al davant del diàleg amb Catalunya, però Margallo diu que precisament ella formava part del grup poc disposat a mantenir els ponts de diàleg. I ara... ara serà l'encarregada de dialogar? Quines curiositats té la vida!

Carles Capdevila, la perla de l'ARA

Interessant l'entrevista de l'Antoni Bassas al catedràtic d'història contemporània Borja de Riquer. Quin gust poder llegir persones intel·ligents i quin tip d'escoltar porqueria per televisió que es fa la gent!

Avui al diari ARA hi havia escrits que t'animen a llegir i a pensar. Fins i tot m'ha agradat l'article d'en Xavier Fina, encara que no és sant de la meva devoció. S'ha de dir que l'he començat a llegir amb poc interès. El títol 'En defensa de Félix de Azúa', si m'ha cridat l'atenció ha estat més aviat per rebuig. Llavors, una vegada l'he llegit hi he estat d'acord, però crec que el títol no és encertat. A mi em costa molt posar títol als meus escrits.

No hi ha dubte que la columna d'en Carles Capdevila és la perla de l'ARA. Em resulta impossible no estar-hi d'acord, i a més és gratificant, alliçonadora, amb esperit crític, però en positiu, donant gràcies a la vida.

No em passa el mateix amb l'actual directora del diari. No he aconseguit entrar-hi, ni pels temes ni per la manera que els tracta. Se'm fa feixuc, probablement perquè no sóc prou bon lector, o perquè encara fa poc temps que la llegeixo. Siguem positius!

El prioritat d'avui era veure el Barça a Roma

El gran problema d'avui no el trobem a la frontera d'Hongria amb Sèrbia, tampoc en les reaccions a la trobada del Cercle d'Economia, ni en la inseguretat dels discursos de Junts pel sí o el senyor Baños al Telenotícies. El problema d'avui és no haver pogut veure el partit del Barça a Roma.

Crec que he entès el que passa amb els drets de retransmissió, i penso que hi ha gent que té motius per estar enfadat, com és el cas dels clients de Canal+ que han passat de poder veure-ho tot a perdre's partits com el d'avui.

Sé que puc semblar molt demagog contraposant la possibilitat de veure un partit de futbol amb els problemes de centenars de milers de refugiats en el seu tortuós camí cap a la llibertat, però, sense abusar-ne, crec que és important que hi pensem una mica.

Potser si ens acostumem a no veure els partits del Barça, ens entretindrem més en aspectes socials i serem més sensibles amb els problemes bàsics de moltes persones de països llunyans, però també del costat nostre.

Per cert, en la mini entrevista del Telenotícies de TV3 al cap de llista de la CUP he vist una persona molt convençuda i convincent. No enganya ningú i deixa molt clar qui no el votarà. Penso que molts sobiranistes d'esquerres poden sentir-se atrets per la claredat del missatge i la ruta a seguir.

S'atrapa abans un mentider que un coix

Trist, molt trist comprovar com personatges que varen ostentar la presidència del govern espanyol i varen suposar un canvi i una via al progrés d'una Espanya encara massa adormida i poruga després dels quaranta anys de dictadura franquista, ara caiguin en la miserable condició de bocamolls, i en el ridícul decrèpit de qui es resisteix a assumir la seva retirada pública.

Felipe González, quan va comprovar l'escàndol amb què es varen rebre les seves declaracions a La Vanguardia, va córrer a desmentir i culpar el missatger, sense que se li acudís que no estava parlant d'una premsa groga i corrupte com abunda al país, sinó de La Vanguardia que, ens agradi o no, és un diari seriós i havia seguit el protocol professional, d'enregistrar l'entrevista i esperar el vistiplau de l'entrevistat abans de publicar-la.

La diplomàcia malentesa es converteix en l'error de voler quedar bé amb el públic que t'escolta, que et llegeix, manifestant allò que ni es pensa ni s'hi creu, volent estar per sobre del bé i del mal, però ignorant que no som rucs i que la seva credibilitat està sota zero. Fa ja massa temps que les persones que hi confiaren, es varen adonar de qui hi havia realment al darrere d'aquella cara riallera. Els principis que defensava, els va oblidar molt aviat, tant bon punt que va assolir poder, i més endavant, quan es retira de la política activa, diner.

Ho deia en un altre post d'aquest blog: els polítics, millor calladets.

C's qüestiona l'AVE del PP i PSOE

Mentre a Arenys es van presentant les candidatures (hi ha feina amb 10!) a nivell nacional continuen arribant notícies d'Unió Democràtica i Podemos, aquests per la dimissió del número 3, Juan Carlos Monedero. 

Unió té pendent celebrar una assemblea el 14 de juny per decidir la seva posició en el procés sobiranista, però a tot això s'hi ha afegit Construïm, on també hi ha hagut alguna baixa, com és el cas de Francesc Torralba.

A València fan dimitir el president de la Diputació, un altre polític del PP a qui s'acusa de corrupció. No sé si al final se'ls acabaran els candidats per anar a les llistes.

He llegit l'entrevista de La Vanguardia a Víctor Manuel i Ana Belén i m'ha cridat l'atenció la resposta sobre el seu posicionament davant les properes eleccions. La darrera vegada que ho varen fer per Zapatero, després se'ls va posar cara de babaus, segons han dit.

I és així, perquè avui els posicionaments dels partits polítics estan en funció de què diuen els altres i de com poden agradar més als possibles votants. Avui, per exemple, hem pogut veure el canvi d'opinió del PSOE sobre l'AVE degut a les declaracions que ha fet C's al respecte. Fins ara el PP i el PSOE defensaven continuar llençant diners en el seu afany de construir l'AVE radial al marge dels resultats. En el moment que C's ho posa en dubte, el PSOE corre a matisar la seva posició.

Aquesta hipocresia dels grans partits espanyols només podrà solucionar-se amb l'arribada d'altres partits que els restin suports i, per tant, majories que tant mal ens han fet. Podemos s'ha desinflat, C's encara no. Espero que aguantin fins a les generals.

Núria Parlón, un valor dins del PSC

Avui he escoltat una part de l'entrevista que Catalunya Ràdio ha fet a la Núria Parlón, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet i número dos del PSC, i m'ha agradat. Sempre que l'he sentit, partint de la base del partit que representa, l'he trobat molt coherent i políticament intel·ligent. Penso que el PSC necessita persones com ella per sortir de l'atzucac on l'han ficat.

Sens dubte Pere Navarro no era la millor opció per reflotar el partit i el PSC ha tingut molta sort que dimitís, segurament pressionat per la seva executiva on hi ha gent prou espavilada. Iceta, ja ho deia ahir, ha fet una gran jugada col·locant Ros i Parlón en uns llocs destacats dins del partit, però sobretot en el cas de Núria Parlón que és una referent i un valor de futur. El cas de Ros ja el vaig tractar ahir i no cal donar-hi gaires voltes més.

A aquestes alçades de l'estiu la política estaria adormida a l'espera del mes de setembre. Enguany, però hi ha prou temes per mantenir viva la línia informativa i la tensió. La trobada anunciada per aquest mes de juliol entre els presidentes Rajoy i Mas, els preparatius de la manifestació de l'onze de setembre i la consulta del 9-N, marquen un protagonisme prou significatiu com perquè molts estiguem de vacances amb una orella als informatius radiofònics, o una ullada a Internet.

A nivell local poca cosa a destacar tret dels darrers robatoris a comerços i llars que preocupa els vilatans per la impunitat amb que operen els lladres. És important que els veïns estiguem alerta, i si sospitem d'algun moviment estrany a casa dels nostres veïns, ho comuniquem de pressa a la policia. Si no ens ajudem entre nosaltres qui ho farà?

Primer dia de vacances, gaudint de la casa i recuperant converses que durant l'any costa prou de trobar moments per fer-ho. De mica en mica, sense fer-ho de sobte, desconnectant de la feina, que ja toca.

El govern espanyol cada vegada més pressionat

Són molts els comentaris que es poden llegir aquests darrers mesos sobre la Consulta, el Pacte fiscal, el Dret a decidir, o d'un estatus especial per a Catalunya, i seria bo pensar que hi ha possibilitats de diàleg per poder arribar a un consens, però res ho fa suposar.

De totes maneres s'ha de reconèixer que l'actitud de bona part del país amb el president i els partits que li han donat suport, al davant, ha canviat el panorama. Ja no tothom pensa el mateix que un parell d'anys enrere, o fins i tot més recentment. El PP no es podia imaginar que el president català arribés tan lluny en la seva reivindicació pel dret a decidir, i és per això que no s'ha cansat de buscar tot tipus d'improperis per desacreditar-lo. Ja se sap que quan no es troben raons s'utilitza l'insult.

No sé com acabarà tot plegat ni crec que ningú ho sàpiga, però avui el president del Foment del Treball, el senyor Joaquim Gay de Montellà, a l'entrevista que li fa l'Antoni Bassas al diari ARA, parla de l'esforç fiscal de Catalunya que no pot continuar d'aquesta manera i té molt clar, potser perquè ho desitja, que hi haurà Pacte fiscal.

També avui el PNB ha parlat del dret a decidir d'Euskadi i Catalunya, i demana diàleg per arribar a reconèixer la singularitat d'ambdós estats. Tot és prou complex i s'accelera suficientment com per pensar que el govern espanyol no ho tindrà fàcil si no canvia d'actitud. Ara li sembla suficient plantejar la reivindicació catalana com un escalfament del cap, un excés de sol. Arribarà, però el dia que s'adonarà que la seva actitud 'xulesca' no porta enlloc, si no és al caos i el conflicte. Ho anirem seguint.