El repte dels petits ajuntaments

Ahir vaig anar a parar, via Internet, a una jornada sobre organitzacions que creen valor públic, que va tenir lloc a Mataró, i que tenia per objectiu parlar de la transformació interna de les administracions locals. El tema és molt interessant i cabdal si volem tenir una administració municipal eficient i eficaç, la qual cosa no és fàcil.

Vaig seguir, d'una manera transversal, els diferents ponents i taules rodones, i en el meu interior hi havia una batalla oberta entre la decepció i la il·lusió per poder aplicar els canvis necessaris perquè la cosa funcioni. Certament, pensant en la meva vila, hi ha un problema greu de dimensions, i aquí és on vaig a parar tot sovint i recordo l'estudi de Roca Junyent, que va ser molt criticat.

Realment la dimensió d'una administració local és clau a l'hora de poder introduir canvis organitzatius que millorin la gestió pública. Els ajuntaments de poblacions petites i mitjanes se situen en el mateix nivell de les grans, quant a reptes a afrontar, però amb molts menys recursos. Sí que és cert que la Diputació de Barcelona dona molt de suport i allibera de càrregues que resultarien impossibles de suportar, però tot i així les dificultats dels petits ajuntaments són moltes, i quan parles de modernitzar-ho quedes molt limitat.

Gestionar un ajuntament no és fàcil perquè les eines i recursos de què disposes són escassos. Si a tot això hi afegeixes que figures claus com són els funcionaris d'habilitació nacional, secretari i interventor, acostumen a ser-hi de passada i sense gaire experiència en el càrrec, la problemàtica encara s'agreuja més.

Això hauria de servir per explicar els errors que es cometen en la gestió diària d'aquestes petites i mitjanes administracions, però no justificar-ho. Els reptes són grans, però no impossibles, i per això cal entrar amb força, confiança i amb els màxims aliats possibles. 

El nostre Ajuntament arrossega uns problemes de gestió que cal afrontar d'una vegada per totes, i no permetre que siguin l'obstacle perquè la vila se'n vegi afectada. Calen moltes idees, però sobretot que siguin clares, i també moltes ganes de treballar a fons, durant el temps que ens marquem ser a dins. No podem excusar-nos en les dificultats, sinó que hem de treballar per trobar aliances, suport i formació. 

Un ajuntament és una empresa que necessita una direcció clara, una organització dinàmica i uns professionals formats i engrescats per donar un bon servei a la població. L'objectiu ha de ser el servir als vilatans i vilatanes que esperen dels seus representants un lideratge efectiu, transparent i que obrin les portes a tothom. Tots som coresponsables del bon funcionament de l'administració pública més propera, la que ens ha de conèixer i ajudar a avançar.

Indignació dels veïns amb l'actitud de l'alcaldessa

Decepció i indignació són les sensacions amb què vàrem abandonar la reunió amb l'alcaldessa i la regidora de medi ambient, els veïns del tram alçat del Rial Sa Clavella entre els cinc cantons i el carrer Sant Jaume, on se'ns informà de les obres que s'iniciaven cinc dies després.

Els veïns reclamàvem que es canviessin els arbres d'aquest tram atès que s'han fet massa grossos i provoquen danys al mateix carrer, però també a les cases, entrant a dins dels claveguerams i fins i tot a la planta baixa dels edificis. Aquesta no era una reclamació nova, sinó que es porta reclamant des de fa molts anys.

La resposta de l'alcaldessa va ser un no rotund, mentint sobre un informe del PEPPA on suposadament es protegia els arbres. Mentia perquè des del PEPPA l'única cosa que es defensa és la protecció del model de carrer, amb la bancada, les llambordes i arbres. L'alcaldessa ens va voler fer creure que eren els arbres que estan plantats els que estaven protegits.

En les obres programades s'haurà de trencar moltes arrels que es troben molt a prop de la superfície, la qual cosa debilitarà els arbres amb el perill que puguin caure. Molts dels arbres estant pressionant el mur, no només els 3 que pensen substituir, sinó la majoria d'ells. La solució d'anar-los substituint a mesura que es facin més grossos, no deixa de ser una absurditat i, sobretot, un increment de les despeses municipals, perquè és ara quan s'aixeca tot el carrer que és més fàcil tallar-los i amb ells totes les arrels. Cap d'aquests arguments varen fer canviar d'opinió, perquè estava tot decidit sense que els veïns hi poguéssim influir.

A la reunió es va comprovar la incapacitat de l'alcaldessa d'escoltar els arguments dels veïns i es va limitar a informar de què pensaven fer, agradés més o menys als veïns. Aquesta actitud no és digna d'un càrrec polític que hauria d'estar al servei dels veïns, i posar-se a la seva pell i poder arribar a solucions pactades.

Els veïns, després de la reunió vàrem decidir presentar una instància amb recollida de signatures, demanant una vegada més la retirada dels actuals arbres i que siguin substituïts per altres de més joves, i amb arrels verticals, perquè no afectin les cases. Aquesta solució respecta la voluntat del PEPPA i soluciona els problemes que ocasionen aquests arbres.

Aquests vells polítics que no saben callar

Escoltar les declaracions de Felipe González et remou l'estómac, et vénen ganes de vomitar. Com es poden dir aquestes bestieses en boca de qui va ser president del govern espanyol. Com es pot tenir la barra de banalitzar el nazisme per interessos que se m'escapen. Felipe González es creu posseïdor de la veritat. Jo només li demanaria humilitat i sentit comú. Que reflexioni una mica sobre la seva vida i on ha arribat, abans de gosar criticar ningú. 

Tots cometem errors, a vegades voluntàriament, però sovint de manera involuntària. Jo puc entendre que Felipe González estigui en contra de tot el que va passar el dia 1 d'octubre, i fins i tot li reconec la seva crítica a la mala gestió del cas per part del govern de Madrid, i sobretot del seu president M. Rajoy. No calia, però caure tan baix i barrejar-hi Hitler i Franco. Malauradament vivim situacions que ens recorden el passat franquista, però no precisament perquè vàrem sortir a votar, sinó per la conxorxa de jutges, polítics i policia a criminalitzar l'acció i, sobretot, mentir descaradament sense escrúpols.

Els que vàrem viure els anys de lluita democràtica amb Felipe González al cap davant, i molts d'altres, fossin de la nostra devoció o no, però a qui reconeixíem el seu valor, la seva força i la seva resolució per situar Espanya en el món democràtic, ara sentim nostàlgia i al mateix temps decepció. Pensem que l'actitud de Felipe González no és la que calia esperar del jove polític socialista. Tothom actua com vol, però com a mínim que calli i es dediqui a la vida contemplativa, sense embrutar amb més enganys i paranoies la societat que entre tots volem construir.

Rajoy aprovarà els pressupostos al marge del PSOE

El pitjor que li pot passar al PSOE és que després d'haver regalat la presidència del govern a Rajoy, aquest aprovi els pressupostos sense necessitat d'ells. Una bufetada a les galtes de Susana Díaz que rebria la primera gran decepció, i potser l'ajudaria a tocar de peus a terra.

El gran beneficiat de la jugada seria Pedro Sánchez, descavalcat per donar l'esquena a Rajoy, per ser coherent amb el que havia defensat sempre. Una mostra de les contradiccions que existeixen en la política, on la hipocresia té més reconeixement que no pas la lleialtat als principis propis.

Estic molt d'acord amb la notícia de Dani Sánchez "L'acord pels pressupostos descol·loca Susana Díaz", al diari ARA, que m'ha ajudat a expressar el que sento després de llegir la notícia que Rajoy podria aprovar els pressupostos, encara que fos per la mínima.

Avui és un dia trist per als socialistes i per a totes les persones que, en la discrepància, valorem el treball honest de molts polítics. Aquest és el cas de Carmen Chacon, amb qui he discrepat des del primer dia, però que també m'hi he solidaritat davant d'un tracte injust per part dels seus companys de partit, sobretot de les grans patums que no hi ha manera que els deixin en pau!

Desconeixia la seva malaltia i això em fa valorar-la més per la seva valentia, lluita i esforç, sobretot pensant que ningú no li ha posat fàcil. Davant la mort tot són floretes cap als que ens han deixat, però cal diferenciar unes persones de les altres, i el seu cas, per exemple, no té res a veure amb l'exalcaldessa de València. Humanament, totes les persones que ens deixen, sobretot quan són tan joves, es mereixen ser recordades en positiu, en tot allò que han fet per servir la ciutadania, però mai podem oblidar-nos de quin ha estat el seu comportament, i això marca diferències.

El PSOE ha perdut una gran política, en un moment que una altra dona intenta pujar fins al punt més alt que a Carmen Chacon se li va negar. Potser perquè era catalana, i això també cou dins del PSOE. Carme Chacon descansa en pau.

Canviar l'horari i els hàbits

Arran de les notícies que han aparegut sobre el canvi d'horari a Catalunya, que s'està treballant des de fa temps, tenint en compte els principals pilars on se sustenta la vida social, m'he llegit els comentaris que es reprodueixen en les xarxes socials, i us haig de dir que n'he obtingut una decepció, bàsicament pel nivell intel·lectual que transpiren. Una cosa és estar-hi d'acord o en contra, i l'altra desbarrar com fan alguns, la majoria malauradament.

Jo sóc dels favorables a modificar l'horari, i crec que hi ha dos elements importants que ho poden avalar com són la conciliació familiar i la productivitat en el treball. Estic d'acord que no és una tasca fàcil de resoldre i que hi ha una tradició que és difícil de canviar, però és important valorar els pros i contres, sobretot si es tenen en compte aquests dos elements que he esmentat.

Al nostre país, qui té la sort de tenir feina, es treballa més que en molts països europeus, però la productivitat és molt inferior. Això és un problema i demostra que no per treballar més hores se'n treu més profit. Cal regular els horaris laborals i també els escolars per millorar la conciliació familiar. Si volem educar els nostres fills hem de conviure amb ells, i això no sempre és possible.

Opinar que nosaltres ho fem així, perquè som diferents, o bé que la temperatura solar fa que tinguem aquests horaris, és molt simplista. No nego que tot el nostre entorn influeix, però no per això no hem de treballar per trobar uns horaris més racionals, de descans i lleure, i, sobretot, de convivència familiar.

Europa ens avergonyeix

Els catalans de la meva generació hem passat del somni al desencís i avergonyiment de pertinença a Europa. Recordo els anys de dictadura franquista en què estàvem segurs que només Europa ens en podia alliberar. Aconseguir entrar a l'Europa democràtica era l'única manera de deslliurar-nos de la repressió feixista. 

Finalment va succeir el que era imparable, encara que no de la millor manera possible, amb una transició que ens ha portat a un carreró sense sortida, però en un sistema democràtic amb els seus defectes, però lluny d'aquella repressió que vàrem haver d'aguantar. 

Som a Europa, però cada vegada sentim més vergonya de la incapacitat de liderar un projecte comú i solidari, amb iniciativa i sense una dependència tan descarada de fora i, sobretot, del gran capital. Una Europa que és incapaç de coordinar serveis tan elementals i necessaris com és l'acollida dels refugiats del nord d'Àfrica. Que ens hem obert la boca de solidaritat i no hem sigut capaços d'avançar en res. El Canadà, sense tants escarafalls ens ha passat la mà per la cara i ens ha fet sentir molt malament.

No és només el cas dels refugiats, encara que sigui prou greu, sinó que tampoc hem aconseguit construir un model just per a totes les nacions i estats europeus, i hem engrandit les desigualtats entre rics i pobres, a uns nivells extrems que han arraconat moltes persones per sota del llistó de la supervivència.

En un moment que es posen en dubte l'eficàcia i fins i tot la dignitat de moltes institucions mundials, com l'ONU, el FMI o el mateix Tribunal Penal Internacional, la Comunitat Europea ha continuat sense pena ni glòria essent la riota de la resta del món occidental, però també del món a qui representava que acudíem a salvar de la misèria i la guerra. No és estrany doncs que aquelles persones que somiàvem poder formar part d'aquesta Europa idealitzada, sentim una gran decepció, però també vergonya col·lectiva, i molt poques esperances d'aconseguir canviar un rumb que de moment no se li veu una sortida satisfactòria a curt termini.

Audiència Pública sense Pla de Mandat?

Diuen que el problema de l'administració pública és la poca transparència i la gairebé nul·la avaluació dels exercicis acabats. Normalment es treballa el pla de mandat i els diferents plans d'actuació municipal, amb pocs indicadors, s'ensenya un pressupost inicial, i es passa de puntetes amb el pressupost liquidat, i encara més amb la valoració de l'exercici tancat.

A Arenys de Mar, pel que veiem aquests dies, ni tan sols es té clar el Pla de Mandat. A hores d'ara els arenyencs desconeixem quin és el Pla de Mandat del govern municipal, i tampoc el Pla d'Actuació Municipal per al 2016. No en sabem res, però demà convoquen una Audiència Pública per parlar del Pressupost 2016. Un pressupost per fer què? Està clar en què es vol invertir? I si ho tenen clar, quins són els objectius a un i a quatre anys de mandat municipal?

L'Audiència Pública a la nostra vila es converteix en una pantomima per cobrir l'expedient (ho obliga el ROM) i poder dir que els arenyencs podem participar en... en què podem participar? 

Diu el govern des del seu web municipal "...Les xifres que es presentaran no seran, però, les definitives, ja que el govern i els grups de l'oposició estan treballant plegats encara en la confecció d'aquests. El que sí podran copsar els assistents, seran les línies generals -molt similars en quant a xifres amb les de l'exercici present- i les prioritats d'actuació de cara al 2016..."

Penseu que, amb aquesta presentació, seran molts els arenyencs motivats per assistir a l'Audiència? Si us haig de ser franc, com que em parlaran del pressupost inicial, en relació a l'inicial anterior, i no el liquidat, i em diran que encara ho han de consensuar tot, m'espero a saber el final, i entretant, des de casa meva, els demano que m'expliquin el Pla de Mandat.

I l'oposició què hi pinta? La meva impressió és que es dedicarà a queixar-se durant quatre anys i a esperar a veure què passa després. Entretant el PSC valorarà la possibilitat de tornar a entrar a govern i confiar que d'aquí a quatre anys no li tirin en cara els seus simpatitzants.

Decepció, molta decepció, però en cap cas sorpresa. Amb els resultats que es varen produir el mes de maig, no es podia esperar gaire res millor.

L'engany de cada quatre anys

Ens trobem una vegada més en l'etapa de l'engany periòdic coincident amb les vigílies electorals. Quan s'acosten eleccions generals el partit en el govern comença a fer promeses i reduir taxes i afavorir la població per tal de captar vots i poder perpetuar-se en el govern. Això ho fan tots els partits que han tingut l'oportunitat de governar i després, passades les eleccions, es recupera la posició inicial si és que no va a pitjor.

Ni les promeses es compleixen, sempre per causes alienes (?), ni les rebaixes impositives es mantenen, sinó que recuperen els valors previs a la rebaixa i continuen pujant. Malgrat tot això, però, som incapaços de protestar i negar el vot a les falses promeses. 

Aquesta situació que es repeteix cada vegada no provoca un rebuig concret al partit o partits que ens enreden, però sí que a la llarga comporta la decepció i desconfiança generalitzada cap a la classe política. Tot plegat ens porta a l'empobriment social, econòmic, però també cultural d'una societat que no ha aconseguit deslliurar-se de la rèmora del passat predemocràtic i econòmicament feble.

Hem pogut observar com, de manera totalment descarada, el govern de Rajoy ens ha venut la rebaixa d'uns pocs euros perquè apreciem la seva voluntat de millorar la nostra situació econòmica. És ridícul i també indigne. No els demanem regals, sinó justícia. Les diferències salarials i els desequilibris entre la població han anat en augment, i això és el que ens han de resoldre. No és estrany, doncs, que apareguin moviments populistes que simplifiquen la solució per engrescar la població a que, cansada dels maltractes rebuts fins ara, s'apunti al carro i els doni el seu suport, el seu vot.

La història, però es repeteix i, amb altres colors i formes, ens continuen sometent als interessos d'uns pocs que representa que han d'ajudar a la gran majoria de la població, però això tu i jo sabem que no és així, l'ajuda es converteix en simples remeis per anar passant sense dignificar la vida de totes les persones.

Voldria pensar que el diàleg encara és possible

L'actitud i comentaris del govern català a totes les decisions preses pel govern espanyol cansen i avorreixen molt, tot i així trobo a faltar la veu del PSC, del futur nou líder, el senyor Miquel Iceta. Per què no comenta res sobre Wert o Gallardón? no m'agrada llegir cada dia les queixes del govern català, però què podem fer? 

Estic d'acord amb la necessitat de diàleg i entenc la insistència d'Iceta, però el diàleg és cosa de dos, i creu Iceta que la culpa només és de Mas? si Mas no manté la idea de convocar la consulta, què ens fa pensar que Rajoy s'asseurà a negociar? El nou rei parla del català i la singularitat de Catalunya, però què està fent el seu govern?

M'agradaria creure que aparcant la consulta ens podríem asseure i canviar el tracte que rep Catalunya d'Espanya, però no puc. Diuen que gat escaldat, d'aigua tèbia fuig. Ni les promeses de Zapatero, i molt pitjor des de l'arribada de Rajoy al govern espanyol, han representat cap tipus de millora per als catalans. Totalment el contrari, els darrers anys hem sofert tot tipus de menyspreu, pèrdua d'autonomia i capacitat de gestió. Ja no és només el finançament, sinó també tot allò que ens caracteritza. L'Estatut es veu retallat constantment amb l'aprovació de lleis que el condicionen i limiten.

Voldria pensar que la tercera via és possible, però no en aquest país. De ben segur que seria la millor opció, però no amb Espanya, on els seus governs successius han demostrat que només ens volen per xuclar-nos els diners, ataquen la nostra llengua i cultura, des de fora, però també des de dins, amb el PPC i C's com a principals protagonistes. D'aquí la meva decepció amb el PSC.