S'ha d'estar molt malament del cap!

Han detingut un home acusat del darrer incendi de Collserola. La Guàrdia Urbana de Barcelona el va enxampar cremant contenidors en un carrer molt proper al lloc de l'incendi. Segurament que tenen prou proves per acusar-lo, però en tot cas, el simple fet d'incendiar contenidors ja demostra que estem parlant d'una persona que no carbura bé.

Aquest estiu hem viscut molts incendis i m'imagino que ja ens explicaran quines n'han estat les causes, encara que sabem que si més no uns quants d'ells han estat provocats intencionadament, i això és preocupant. Qualsevol beneit et pot desgraciar la vida, i una vegada fet el mal, poca cosa més es pot fer.

Hi ha comportaments que no entenc. Alguns els podem considerar de criminals, com seria el cas d'un incendiari, però n'hi ha d'altres que tenen menys conseqüències, però que demostren una falta de civisme i de saber conviure que et pot fastiguejar. 

Només cal donar un tomb per la vila i segur que trobarem mostres suficients d'incivisme i menyspreu cap a la cosa pública, allò que és de tots i que tenim l'obligació de respectar, però que no tothom ho té entès. Després reclamem els nostres drets! Cal que entenguem que amb diners no solucionem els problemes. No perquè paguem unes taxes ja ens dona dret a embrutar o fer malbé el mobiliari. Tenim unes normes de conducta, uns reglaments que ens han de permetre conviure sense més problemes dels inevitables, i qui no entengui això, que s'ho faci mirar.

No podem posar en el mateix sac aquella persona que deixa la brossa en una paperera de qui cala foc a un contenidor, però ni una cosa ni l'altra les hauríem de tolerar, i ens hauríem de comprometre a comportar-nos. No hem d'esperar que ens vingui algú a solucionar els nostres problemes quan aquests els provoquem de manera innecessària, per comoditat o menyspreu a l'altre. Conviure vol dir, bàsicament, respectar-nos.

Premis i reconeixements

Llegia avui a les xarxes la voluntat de l’Ajuntament de Mataró de formar part del conjunt de viles florides. Segons diu la notícia, del Maresme hi consten 23 dels 30 municipis de la comarca, entre ells Arenys de Mar.

La primera pregunta que em faig és en què es nota quan reps aquest reconeixement? Quins requisits has de complir per ser acceptat i quin seguiment se’n fa? Quan ja ets a dins no cal fer res més?

No entraré a valorar si el meu municipi es mereix aquest reconeixement. Que cadascú jutgi amb els seus ulls. Sí que voldria comentar que probablement hem banalitzat això dels premis i si no fixeu-vos en el Premi Nobel de la Pau.

Probablement tenim baixa l’autoestima i necessitem que ens premiïn per sentir-nos còmodes i reconeguts. Que som útils a la nostra societat, al nostre entorn. Que no som menys que els altres.

Reconec que és bo sentir-se important i realitzat quan convius amb els altres i és bo ser agraït i felicitar els altres. Hem d’evitar de només moure’ns per aquests estímuls i trobar en la nostra manera de ser i actuar les raons per ser feliç.

És molt important tenir la vila florida, neta i polida. I en això hi hem de col·laborar tots. No hem d’esperar que ho facin els altres. Però no podem oblidar-nos de les persones. Hem d’evitar i treballar perquè no hi hagi vilatans que visquin al marge, amb dificultats greus per a la seva subsistència. Les persones per davant de tot!

Estimar el país

La millor manera d'aconseguir que et respectin és fer-te estimar. Si volem que la gent respecti el país, l'espai públic, el municipi d'acollida, hem de procurar que s'ho sentin seu, que els agradi, que ho sàpiguen valorar, que se sentin protagonistes. I tot això no és tan difícil si ens ho proposem. Malauradament, no sempre li donem la importància que té, i per això passa el que passa. 

És més fàcil que hi hagi actes incívics quan les persones no s'hi troben bé. No consideren que allò també els pertany i que necessiten respectar-ho encara que només sigui per interès propi. També és cert que el lloc que has vist sempre, el teu lloc de naixement i infantesa resulta més senzill d'estimar i respectar, i avui, que hi ha més mobilitat, més persones han canviat de residència. Tot i això, no hi ha cap garantia que els primers siguin més respectuosos que els segons. És qüestió d'educació, i la família hi juga un paper molt important.

Sempre he pensat que l'ajuntament d'una població té una ocasió única d'obrir-se als nouvinguts, sigui quina sigui la seva procedència. Donar la benvinguda, explicant com és la vila on han anat a raure. Quins són els costums, les tradicions, però també els serveis que poden rebre i els deures que han de respectar. 

És per això que alguns ajuntaments varen elaborar uns documents explicatius que es lliuraven en el moment d'empadronar-se, i que facilitaven la integració dels nouvinguts al municipi. Alguns d'aquests ajuntaments continuen amb aquesta pràctica, però d'altres no ho han continuat. Crec que seria bo recomanar la recuperació d'aquest hàbit, en bé de tots, no només de les persones que acaben d'arribar sinó també d'aquelles que no se n'han mogut mai, o fa molt temps que varen escollir-ho com a lloc de residència.

Conviure és exercir drets i deures, respectant els teus veïns, ajudant-los en el que faci falta, sabent que mai ens deixaran de banda si els necessitem. Si ho fem fàcil, estimarem el nostre entorn, i el respectarem. 

El paper de les biblioteques

He llegit l'entrevista a Darren McGarvey, al diari ARA, perquè m'ha cridat l'atenció el seu titular, "Les biblioteques han de ser el refugi per als nanos d'entorns marginats", i en reprodueixo un paràgraf que m'ha semblat interessant, perquè diu moltes coses que sovint molts ignoren.

—  Les biblioteques són dels pocs llocs on no s'espera que et gastis diners, on pots seure tranquil·lament. Les biblioteques són un refugi si has nascut en una comunitat pobra i experimentes molt estrès perquè vius en pisos molt petits, on sents els veïns, sempre hi ha soroll, baralles, conflictes... Però avui hi ha menys usuaris perquè no s'hi ha invertit prou per modernitzar-les, almenys a Escòcia, i moltes ocupen edificis antics i no són llocs atractius. Quan la gent deixa d'utilitzar la biblioteca, els ajuntaments consideren que la gent no les vol. Però és que la gent hi aniria al vespre un cop han acabat de treballar, oi? Doncs estan tancades. I les nostres biblioteques són un reflex del que pensen els polítics sobre la mobilitat social i sobre les classes baixes. Qui entra en una biblioteca és qui està intentant cultivar-se culturalment, econòmicament; per tant, hem de donar suport a les biblioteques. Han de ser aquest lloc de generació de progrés i de fer comunitats.

Sempre he defensat el paper de les bibilioteques, i crec que aquí en aquest meu blog ho he escrit moltes vegades, però això no vol dir que pensi que s'aprofitin suficientment per a la missió que estan destinades a complir. La biblioteca és la porta a la cultura per a tothom, i ha de ser l'escola que desenvolupi la nostra sensibilitat. Una sensibilitat que ens ajudarà a conviure i respectar els altres i les coses que tenim en comú.

Davant dels molts problemes d'incivisme i violència només se'ns acut reclamar més policia i mà dura, però ens oblidem de conrear els valors que ens han de permetre conviure. Les biblioteques han de permetre que molts infants on a casa seva no hi ha ni un sol llibre, on els seus pares no tenen ni temps, ni formació, ni possibilitats de sensibilitzar els seus fills perquè creixin culturalment i com a persones amb il·lusions i projectes de futur, obrin les seves portes i els integrin a aquesta societat que els ha d'estimar i que han de participar per fer-la més justa i solidària.

Fixeu-vos, però en el fragment que us transcric de Darren McGarvey. Les biblioteques tenen l'obligació d'estar obertes més enllà d'un horari restringit, per necessitats pressupostàries, han de ser còmodes, perquè t'hi puguis trobar bé, i treballar per incloure totes aquelles activitats que acullin a totes les persones, tinguin una tradició familiar cultural, o estiguin immerses en un entorn farcit de problemes i dificultats. 

Tant de bo les nostres autoritats locals apostin per una biblioteca oberta a tothom, amb suficients recursos per donar resposta a totes les necessitats culturals i de formació dels nostres vilatans. Que l'esforç econòmic que afrontem no sigui en va, ni representi un simple canvi de local.

Per què els actes incívics es repeteixen tan sovint?

Resulta força decebedor llegir dia rere dia notícies sobre actes vandàlics, incivisme i estafes a persones grans, per posar només tres exemples del que ja ha esdevingut una rutina a la nostra societat. No vull parlar gaire de si això abans no passava i si la culpa és de l'educació dels nostres joves, del que veuen a les xarxes socials, o amb el que es troben els caps de setmana quan surten de gresca. Més que tot perquè tampoc no serveix de gaire res. El que convé és analitzar la situació actual i intentar trobar la manera de reduir aquests comportaments que no fan altra cosa que generar por i desconfiança, i en certa manera una frustració en veure que som incapaços de conviure amb un mínim de dignitat.

Si bé és cert que sovint creiem que no és cosa nostra i que nosaltres ja ens comportem educadament i respectuosa, sí que és important que aprofitem tots els espais i contactes que tenim per insistir en la necessitat de lluitar perquè la gent sigui més respectuosa amb el mobiliari urbà, la cosa pública, però sobretot amb les persones. 

La família és un bon lloc per treballar-ho, i no pensar que només cal fer-ho quan tens fills adolescents, sinó que això ha de continuar sempre. També quan els fills ja són adults o amb la mateixa parella, és important tenir sempre a punt els recursos per lloar el comportament cívic de les persones i rebutjar aquelles actuacions que no porten res més que violència i malestar.

Estic segur que en la majoria dels casos, quan es posa a debat segons quines conductes, hi ha consens total a l'hora de fer una crítica a l'incivisme i el mal comportament, però també és cert que acostumem a evitar situacions polèmiques i a vegades girem la cara per tal de no haver de veure allò que ens desagrada.

Avui llegia al web de Ràdio Arenys la notícia sobre els desperfectes produïts a les instal·lacions del camp de futbol de la nostra vila, després del partit jugat aquest cap de setmana. A part del cost de la seva reparació, que és una despesa no prevista i evitable, és molt trist pensar que uns joves que representa que fan de l'esport una manera de viure, caiguin en la temptació de destruir per destruir, encara que sigui fruit d'un disgust per un resultat esportiu que no volien. La culpa ningú no la vol assumir, però tots plegats hauríem de reflexionar sobre què estem fent malament perquè coses com aquestes passin tan sovint.

Com a apunt final, penseu un moment en la retirada de l'ascensor de la part baixa de la Riera, que va tenir lloc fa poques setmanes. Un ascensor que no ha funcionat mai, per culpa de l'incivisme. Trist, no?

Avergonyit de segons quins comportaments

Fa uns dies que vivim pendents del cel, de si aquells núvols que ens amenacen acabaran deixant un ruixat o no. De si tota aquella tronada portarà aigua a la vila o bé una vegada més ens quedarem amb les ganes. Aquesta tarda, l’últim dia de previsió de pluges sembla que potser sí que acabarà plovent, però encara no cantem victòria. No sabem si les primeres quatre gotes en portaran d’altres o ens quedarem sense poder gaudir d’un bé tan apreciat com és l’aigua.

Però també vivim avergonyits pel comportament d’uns quants, cada vegada en són més, que no respecten els altres. Podem ser molt crítics amb tot el que passa. Hem de ser molt crítics, però respectuosos, i això, aquests dies, ho trobo a faltar.

Ja no es tracta de persones que sota l'anonimat es dediquen a insultar tothom, sinó que ja hem perdut la vergonya i a cara descoberta s'insulta i increpa, no perquè siguem crítics amb aquella altra persona i el que hagi pogut dir o fer, sinó pel simple fet de pensar diferent de nosaltres que ens fa pensar que ja podem dir-li de tot. No diguem d'aquells que menteixen deliberadament per fer mal. Ho hem vist a la premsa, entre polítics, però també entre persones de carrer.

No he vist les imatges, ni en directe ni en diferit, de l'homenatge d'ahir a Barcelona recordant els cinc anys de l'atemptat de les rambles, però segons he pogut llegir no es va respectar el minut de silenci, un símbol de respecte i homenatge als afectats, en aquest cas, de l'atemptat terrorista. Algú pot pensar que és un detall sense gaire importància, però jo no opino el mateix. Es pot discrepar de com s'han portat les coses. Malfiar-se de la intencionalitat de les institucions de l'estat a l'hora de descobrir què hi havia al darrere de tot, però mai hem de perdre el respecte a ningú, i encara menys a qui ha estat víctima innocent d'un atac terrorista despietat.

I això ho veiem cada dia. És per això que soc molt crític amb segons quins comportaments dels nostres polítics, perquè considero que haurien de donar exemple. No pretenc que siguin model de res, però sí que la seva condició de representants de la societat que els ha escollit, haurien de ser els primers de respectar tothom, en la discrepància, criticant allò que considerin injust i erroni, però sense faltar al respecte.

Hi ha principis i normes que no s'haurien de trencar mai. Hi ha un model de comportament que neix a la pròpia família, i els que hem tingut la sort de viure en una família estructurada i amb suport suficient, tant econòmic, com cultural o social, no podem deixar de respectar. Si som incapaços de respectar el contrari, el futur del nostre poble no té solució. No podrem sortir de l'atzucac en què ens trobem, i no aconseguirem créixer com a societat ni persones. És molta la vergonya que passo darrerament, i m'agradaria que fóssim capaços de canviar i aprendre a conviure amb el respecte a les persones, a les coses, a les bèsties, a les tradicions, a la cultura, al coneixement. Un respecte a tot i a tothom, que ens honori i ens faci persones.

Begur és notícia

Acostuma a passar que la gent es queixa per coses que consideren abusives i després resulta que són totalment legals, simplement que hi ha desconeixement i el primer que es pensa és que t'estan estafant i no respectant els teus drets. És important, doncs, conèixer quins són els drets i quina la normativa que regula les relacions humanes abans de presentar reclamacions, o simplement criticar actuacions. Una altra cosa és opinar sobre normatives i discrepar-ne. 

Aquest estiu he observat que Begur ha estat protagonista per diferents incidents. Recordo que aquest any, fora de temporada, vaig visitar la població de Begur, i em va agradar. No vaig anar a la platja, sinó que només em vaig bellugar per la part interior del municipi.

Fa unes setmanes que va sortir a la premsa la urbanització que ha destrossat un bosc del municipi. Realment la notícia cridava l'atenció perquè la destrossa del bosc és més que evident, i no acabes d'entendre com ha estat possible. M'imagino que tothom ha seguit els passos que els interessava, i que els promotors es varen assegurar de poder aconseguir el seu objectiu, al marge de l'estètica, que era el que menys els importava.

Desconec com ha acabat tot plegat, perquè l'Ajuntament declarava que la construcció era totalment legal, ja que es tractava d'una zona urbanitzable, i el projecte complia tota la normativa. Suposo que en tindrem més notícies.

Pocs dies després la tenista Paula Badosa feia unes declaracions que provocava moltes queixes a les xarxes socials. La noia parlava de les llengües que coneixia, i en un moment d'ofuscació va dir que si bé parlava el català, aquest no es podia considerar una llengua. Posteriorment ha demanat perdó, i no sé si es tracta d'un posicionament personal sobre el català o una incultura manifesta de la tenista. En tot cas li hauríem de perdonar i animar-la a que en alguna altra ocasió sigui una mica més llesta.

I avui llegia que molts banyistes s'han queixat de la cala Aiguablava de Begur perquè consideren que s'ha privatitzat, i fa impossible poder-hi anar sense haver de pagar per serveis de para-sol i gandula. L'Ajuntament ha justificat la concessió, que s'adequa a la llei, i al mateix temps serveix per controlar l'aforament i beneficiar els usuaris de la platja. 

Estem molt acostumats que tot és de tothom i que podem fer allò que volem a qualsevol racó del país. Ens queixem si ens fan pagar per aparcar, per banyar-nos i utilitzar un tros de platja... Organitzar la vida pública no és fàcil, i d'alguna manera hem de confiar-ho a les nostres autoritats, ja siguin municipals, autonòmiques o estatals, per tal de garantir un ús de tots els serveis sense discriminació. Tal com funciona tot, pensar que les coses s'organitzen soles sense cap tipus d'ordre ni concert és un error. Convé que algú marqui la pauta, però és important que es doni a conèixer i que, en tot cas, tinguem l'oportunitat de discrepar i opinar al respecte. Conviure no és fàcil!

Un vol sobre les civilitzacions

Per primera vegada m’he enlairat en globus i ho hem fet de matinada, a la sortida del sol, per sobre de milers d’anys d’història. De la mateixa manera que des de dalt ho vèiem tot molt petit, també era una perspectiva amb una gran distància en el temps. Tres quarts d’hora de viatge al passat d’una civilització molt rica que, amb el temps, ha derivat a una situació precària, amb molts problemes econòmics, però també culturals.

Després ho hem trepitjat sota un sol de justícia que et recordava que, malgrat tot, el nostre país gaudeix d’una temperatura prou agradable. La manca d’aigua de què ens queixem no té res a veure amb el que passa en aquest país del sud-est del Mediterrani.

L’aigua és riquesa, i això queda constatat quan veus què passa al voltant del riu principal del país, i com, a pocs centenars de metres, entres al desert més àrid.

Conviure amb persones amb uns mateixos objectius és fàcil, però té la durada que té. El més complicat és viure tots els dies de l’any amb persones que no sempre pensen el mateix que tu, ni tenen els mateixos objectius de vida, ni els interessos culturals i socials que marquen la teva vida. És per això que es requereix de molt d’esforç per fer fàcil la vida, i és bo que, mentre gaudeixes d’uns dies de repòs i de canvi d’aires, tinguis un moment per valorar què vol dir conviure en la divergència.

Desconnectar del món per uns dies

Avui he decidit que no volia saber res del que passava pel meu país, ni tampoc arreu. Em concentraria en el meu entorn immediat i, sobretot, gaudir del dia i de les novetats i sorpreses que em presentés. Haig de dir que ho he aconseguit i crec que ho posaré en pràctica durant aquests dies de vacances.

Oblidem sovint de la riquesa de conviure amb altres persones i ser capaç d’acceptar les diferències i les discrepàncies en el pensament i també en la manera de reaccionar davant dels esdeveniments. De tot se’n pot aprendre, i de les persones encara més.

Fas noves amistats, que saps que no durarà gaire, encara que sempre hi ha la incògnita, però et planteges viure l’experiència al màxim, el temps que sigui, i que en puguis guardar un bon record. T’adones que hi ha problemes que comparteixes, que no ets l’únic en patir-los, i parlant-ne a vegades t’ajuda a resoldre dubtes que no sempre són fàcils d’afrontar.

Avui, doncs, ha estat un dia amb moltes experiències. No només per visitar coses diferents, sinó per compartir moments amb altres persones que han tingut un passat probablement molt diferent al teu, però que t’uneix les ganes de passar bons moments, però sobretot fent la vida fàcil als altres. 

I demà més. També més calor. Sembla que forçosament ens hi haurem d’acostumar. No agrada, sobretot a les persones que, com a mi, ens agrada el fred. També en això hem d’aprendre a conviure i agafar la part positiva. Demà, també voldré estar desconnectat del món, i posar les fronteres molt a prop dels meus moviments.

Let's clean up Europe!

Sempre que veig campanyes de neteja del medi ambient penso que és una llàstima que calgui convocar-les i que si tots plegats fóssim més curosos no seria necessari, però per altra banda felicito els seus promotors i tota la gent que s'hi implica. Sens dubte que es fa evident que no respectem el medi ambient com caldria i que per això hi ha qui s'ha d'encarregar de convocar aquestes campanyes i treure porqueria, en el cas d'Arenys de Mar, del mar i rials.

Acostumo a parlar molt de la neteja dels nostres carrers i places, i em queixo sovint que la nostra vila és bruta. Ho mantinc, sobretot quan ho comparo amb altres poblacions que, pel que sigui, es mantenen més netes que la nostra. Però la brutícia no es queda només als nostres carrers, sinó que va més enllà, i ho podem veure a les aigües del mar o pels rials que ens envolten.

Sempre em pregunto si és una manca d'estima del lloc on vius, el que et fa ser poc respectuós amb el medi ambient. Si t'agrada que a casa teva tot estigui endreçat i polit, per què no t'ha d'agradar que l'espai públic que t'envolta també ho sigui? Si t'estimes la terra que t'ha vist néixer, segur que t'ha d'interessar que aquesta faci goig. Llavors és quan dubto si realment ens estimem suficientment el lloc on vivim, hi hàgim nascut o arribat de fora.

L'educació ens ha de venir de molts llocs. D'entrada la família ens ha d'ensenyar a respectar l'entorn, de la mateixa manera que segur que ens ensenya a tenir la nostra habitació endreçada. També a l'escola, on no només hi anem a aprendre assignatures que ens serviran més endavant, sinó també a saber conviure i respectar els altres. Però l'educació ha de venir d'altres bandes. També de la televisió pública, de les normatives que ens marquem a nivell municipal, autonòmic o estatal.

L'exemple de les persones que conviuen amb nosaltres és molt important. Els nostres pares i familiars, els nostres veïns, les nostres autoritats o representants polítics... És cert que no només hem d'actuar fixant-nos en com ho fan els altres, però és ben cert que hi ajuda, i quan la teva vila està neta, és més difícil embrutar-la.

Agrair, doncs, les persones que s'apunten a aquesta campanya per netejar l'entorn, i a totes aquelles que dia rere dia són curoses amb el seu comportament cívic, respectuoses amb el medi ambient, i que ens donen exemple de comportament ciutadà. Si volem, ho podem aconseguir!

El Poder Judicial es menja la resta

Ara ha estat per les zones de baixes emissions, i per tant no només es tracta de temes relacionats amb l'independentisme que els diferents tribunals de justícia espanyols són cada vegada més protagonistes, deixant la política en un segon terme, judicialitzant la vida al nostre país. Es veia a venir que això no tindria aturador. Cada vegada els polítics, però també la societat civil, s'ha acostumat més a portar temes als tribunals de justícia, conscients que els jutges han pres el protagonisme als polítics. Per què?

Està bé que el Poder judicial vetlli perquè les decisions preses pels poders legislatiu i executiu no es passin de la ratlla, protegint la ciutadania de qualsevol abús de poder, però no està tan clar que el que estigui passant en aquests moments sigui legítimament bo i just.

Davant de la situació actual, penso que s'ha creat una inseguretat jurídica que no és bona per a ningú, i fa témer que els grans beneficiats siguin els de sempre, els grups d'interès que en contra de l'interès general, defensen la seva posició i es troben ben acompanyats d'uns jutges que tots sabem de quin mal pequen. Són persones que han guanyat unes oposicions i que no tenen cap vincle amb la ciutadania, ni els ha de donar compte de res. Atès que la transició política no va fer neteja de pensaments autoritaris, resulta molt evident quines són les decisions que es prenen, però no només en temes polítics, sinó, com és el cas d'aquesta setmana, en temes de sostenibilitat.

Se'm fa difícil preveure com es pot resoldre aquesta irregularitat que ha agafat tanta embranzida, i que no sembla que hagi de tenir un aturador, si més no a curt i mitjà termini. Els grans beneficiats, normalment de l'òrbita conservadora, no faran res per parar-ho, i l'esquerra, per més progressista que digui ser, tampoc es veu en cor, ni mostra gaire interès en solucionar-ho. És per això que haurem d'acostumar-nos a conviure amb aquesta prevalença del Poder judicial davant de tots els temes que es puguin presentar el dia a dia. L'esperança que molts teníem en Europa, potser a la llarga pot prendre-hi part, però de moment ens hem d'espavilar sols i acceptar, de mala gana, tot el que està passant.

L'odi que encega

Ho hem vist aquests dies arran dels indults aprovats pel Consell de Ministres. L'odi que posseeix els líders de la dreta espanyola els encega i els faria fer qualsevol cosa per venjar-se del que ells consideren una traïció a Espanya. Com es pot estar tan malalt?

Entenc que una persona no ho pugui entendre i que hi batalli per aconseguir fer marxa enrere, però aquest odi tan exagerat no té cap tipus de justificació, ni fa bé al país. Resulta molt difícil poder conviure pacíficament en un país on una part de la població visqui presa per aquest odi que transmeten des dels partits de la dreta espanyola. Arrimadas i Casado, i molts altres dirigents, són la descendència i deixebles del deplorable Aznar, que al meu entendre ha fet més mal a la democràcia espanyola.

No podem oblidar que el país és governat alternativament per l'esquerra i la dreta i que arribarà el dia en què el PP tornarà al poder. No és fàcil d'imaginar que aquell dia intentaran retornar al passat, perquè mai acceptaran la situació actual. Això és el que ens ha de preocupar i fer esforços per aprofitar la situació actual.

Sabem que els socialistes espanyols tampoc signen favors de manera gratuïta. L'equilibri de forces ho ha permès i per això és bo que s'intenti dialogar amb ells per aconseguir el màxim de passos endavant que dificultin en un futur recular gaire. També és bo que des d'Europa se sentin les veus acusadores a una democràcia feble i amb moltes taques que cal netejar. Tot el que avancem ara servirà d'obstacles per retornar a una situació massa crítica per a les llibertats del nostre poble.

Jugant amb la inhabilitació

Arran d'unes declaracions del diputat Jaume Alonso-Cuevillas al diari digital VilaWeb, s'ha discutit la seva opinió sobre la conveniència o no de posar fàcil la seva inhabilitació, com seria el cas de permetre el debat al Parlament d'una reprovació del rei o el debat sobre l'autodeterminació. Alonso-Cuevillas defensa que no cal posar en risc la inhabilitació per una acció que no porta enlloc, que no serveix de res, i en això hi estic d'acord.

Precisament si d'un mal ha pecat l'independentisme és d'entossudir-se en posicions que no serveixen per res, més enllà de guanyar-se una inhabilitació. Penso en el cas de la retirada de la pancarta del Palau de la Generalitat. Crec que s'ha de guardar els esforços per denunciar la repressió de l'Estat, més que no pas en barallar-se quan se sap que en sortirem escaldats.

Crec que el govern que resulti de les negociacions entre els diferents partits independentistes i el paper d'aquests al Parlament ha de ser estratègic i intel·ligent. No cal renunciar als objectius finals, però tampoc caure en la trampa de cremar-ho tot a la més petita. No sé si amb un treball de formigueta es pot arribar a cap lloc, però el que s'ha vist és que amb la unilateralitat no s'arriba enlloc.

Ens agradi o no, el panorama espanyol és el menys dolent possible, que no vol dir que sigui bo. Discutir amb ells la possibilitat de marxar-ne ja se sap que no és fàcil. Es tracta de pactar la millor manera de conviure, amb el màxim respecte als nostres drets i singularitat social i política, i esperar millors moments per plantejar decisions més agosarades.

No acabo d'entendre la posició de JxCat en la situació actual. Continuo pensant que no ha paït quedar per sota d'ERC, encara que també comprenc que la posició d'aquests no ha estat sempre la més desitjable, com a mínim dels seus representants a Madrid. De moment els fets no els avalen, i fa quatre dies que ho hem patit amb la resolució sobre el castellà a l'escola, i la inutilitat de la Llei Celaá.

Vidres trencats a la via pública

Els mitjans informatius locals tornen a parlar del robatori amb trencadissa de vidres a cotxes estacionats a carrers de la vila. Una fet que indigna els perjudicats, però també les persones que no entenem l'incivisme sistemàtic a què estem sotmesos els vilatans.

Aquest malestar creat per la inseguretat és molt desagradable. No hi ha res que preocupi tant com haver de desconfiar de tothom desconegut, per culpa de quatre incívics que no respecten els altres. Ja sé que aquests comentaris no arriben a les persones que causen els perjudicis, però és una manera que tinc per manifestar la meva ràbia cap aquesta manera d'obrar d'uns pocs, que fa mal a molts.

Deixar el cotxe aparcat al carrer esdevé una loteria ja que no saps si l'endemà serà el teu cotxe el que trobaràs malmès. Podem demanar més vigilància, però es fa impossible garantir la seguretat de tots els vehicles aparcats a la intempèrie tots els dies i nits de l'any. Hem d'exigir civisme i rebutjar qualsevol mostra d'incivisme, per lleu que ens pugui semblar, ja que qui es mostra incívic en els petits detalls, pot resultar incívic en destrosses més importants.

No podem riure les gràcies ni dissimular que no hem vist qui no es comporta com cal a la via pública, perquè això és la base de l'incivisme més greu. Hem de denunciar qui no sap conviure amb respecte als altres i intentar escombrar les persones que s'aprofiten de la indefensió dels altres.

Atac terrorista a França

Hem de lamentar un nou atac terrorista a França, amb tres morts, víctimes del fanatisme. Aquesta inseguretat en què es viu no és bona, i obliga a conviure en un estat d'alerta constant. És tan fàcil llevar la vida d'una persona, que esgarrifa.

No hi ha res ni ningú que pugui justificar la mort d'una altra persona, i s'ha de combatre amb totes les forces per aconseguir una vida tranquil·la a la comunitat. Hem de respectar totes les creences i no doblegar-nos al terrorisme, però també hem de mesurar les nostres paraules.

Seria injust culpar d'aquestes morts a ningú més que al seu botxí, però sí que caldria reflexionar si la nostra reacció davant d'aquests actes és la millor i més apropiada, i encara més, la reacció de persones que ocupen càrrecs públics ha de ser molt mesurada i justa, i evitar qualsevol provocació innecessària.

És delictiva la proclama del president turc davant l'assassinat del professor francès, i caldria una resposta política adequada. No es pot exaltar la població amb segons quines declaracions, però tampoc em sembla correcta la reacció i el to de les declaracions del president francès. Que ningú el vulgui culpar de l'atemptat de Niça, però sí que caldria dir-li que reflexionés sobre les seves paraules, i procurés no exaltar més del compte les persones que erròniament o no, s'han sentit atacades en els seus sentiments i creences.

Res no justifica l'assassinat, res disculpa un acte abominable, però entre tots hem de fer més fàcil la nostra convivència, i respectar la diversitat. Els assassins han de pagar la culpa i els seus actes mereixen un escarment que serveixi d'exemple a altres possibles atacants. Les nostres paraules han d'ajudar a la convivència i no a radicalitzar-la. Els nostres governants han de donar exemple de moderació, que no vol dir feblesa, davant els atacs injustificables, amb missatges rigorosos i exemplaritzants.

El coronavirus ens presenta el nostre veí

Es fa difícil trobar una notícia que no estigui lligada directament o indirecta amb el coronavirus. Des de les que parlen del nombre d'afectats i l'evolució que això té a casa nostra fins aquelles que et comenten accions solidàries i iniciatives d'entreteniment per passar millor les hores del confinament. 

No estem acostumats a estar a casa tantes hores i dies seguits, fins i tot aquelles persones que ens agrada feinejar per casa, llegir o escoltar música. Sembla que el simple fet que t'imposen la reclusió, ja et venen ganes de sortir a donar el vol.

El coronavirus ens haurà canviat els hàbits, però no sé si suficientment com perquè una vegada hagi passat tot, no tornem als costums d'abans. Segur que hi ha més d'una família que amb el confinament ha descobert els seus veïns d'escala, o de l'edifici del costat. Això sobretot passa en ciutats grans, més que no pas en pobles petits. 

Ja sigui perquè resulta interessant treure el cap pel balcó, o bé aquells veïnatges on han tingut lloc actuacions musicals, haurem pogut veure el nostre veí amb qui potser no havíem coincidit mai. També haurem sentit la quitxalla del pis de sobre, corrent pel passadís, o fent botar la pilota.

Probablement haurem hagut de tenir més paciència amb els veïns o amb els propis familiars de la casa. Són moltes hores que propicien més d'una enganxada. Tot és més difícil, però hem d'estar orgullosos de poder conviure. Imagineu-vos per un moment aquelles persones que no tenen la sort de tenir familiars, o veïns, perquè no tenen un lloc fixe on viure. Gaudim de la companyia i, amb dos metres de distància, conversem amb els nostres veïns de balcó.

Prohibir no és la millor solució als problemes

Arran de la notícia apareguda a la premsa sobre la voluntat del govern espanyol de prohibir l'apologia del franquisme, han sorgit una sèrie d'escrits considerant errònia qualsevol mesura que fos de prohibició, amb diferents arguments. Avui, Josep Ramoneda a l'ARA, era molt explícit en el seu article de contraportada i haig de dir que m'ha convençut.

A vegades, quan algú ens fa nosa o no ens agrada voldríem que desaparegués del mapa, i seríem capaços de posar-hi qualsevol trava perquè deixés de molestar. És un error. Hem de saber conviure amb els adversaris, amb els que pensen diferent de nosaltres i en tot cas defensar-nos amb arguments que no puguin rebatre.

Tal com apunta Josep Ramoneda, les prohibicions no són eficaces ni aconsegueixen canviar les idees, sinó més aviat incentiven les provocacions. En el cas del franquisme, les mesures prohibicionistes aconseguiran que esdevinguin les víctimes i això pot fer més mal que no pas bé.

Les prohibicions no són la millor manera de defensar la llibertat d'expressió, sinó tot el contrari. El fet que acceptem unes prohibicions posa en perill la defensa de la democràcia, perquè la determina arbitrària, que és el pitjor que ens podem trobar.

No sé de quina manera el govern espanyol vol castigar l'apologia del franquisme, però si persisteix en el tema, es pot trobar que se li giri en contra. Els inicialment perjudicats poden acabar sent botxins dels que defensem la llibertat d'expressió en tota regla.

Ignorància, mandra o incivisme

Aquesta era la pregunta que em feia ahir divendres, al vespre, quan em dirigia a casa a través de diferents carrers de la vila, on es fa el porta a porta, i on havia una gran quantitat de bosses de la brossa. Ahir era el torn del rebuig, és a dir, de tots aquells residus que no podem reciclar ni com a orgànic, plàstic, vidre, ni paper. Això és el que hauria de ser els divendres el vespre, però realment el que passa és que una gran majoria de veïns i veïnes ho aprofiten per treure-ho tot, també paper i plàstics, i andròmines.

Pensava en l'Ona, la regidora actual encarregada de posar-hi ordre, i no volia estar a la seva pell. Em preguntava si algú creia que seria possible canviar la mentalitat d'una gran part de la població. Perquè no només són uns quants. Les ampolles de plàstic que podies veure ahir eren moltes, i tots hauríem de saber que el plàstic ja té dos dies a la setmana per ser tret al carrer.

Em preguntava si faltava pedagogia perquè la gent s'assabentés de quan havia de treure cada cosa, però arribava a la conclusió que només uns quants podien passar per inadvertits, per ignorants del sistema, però estic segur que la gran majoria ho sap, però no col·labora. Ja sigui per mandra o per incivisme, per no saber conviure en societat, molts treuen la brossa el dia que els va bé i allò que els fa nosa.

La regidora diu que vol posar-hi ordre i estendre el porta a porta a tota la vila. Jo ho veig bé, però em perdonarà la regidora si dubto que ho pugui aconseguir. No pas per incapacitat d'ella, que és una gran lluitadora, sinó per la resistència d'uns vilatans molts reticents a exercir els seus deures, i molt disposats a reclamar els seus drets. Tant de bo m'equivoqui!

A mercè dels terroristes

Una de les preguntes que en els darrers temps molts ens repetim és si ens hem d'acostumar a conviure amb la por i la mort de víctimes del terrorisme. Durant molt anys hem observat a través de la premsa i la televisió els efectes del terrorisme a diferents parts del món, lluny normalment d'Occident. Ara, però el terror el tenim aquí i ningú s'acaba de sentir segur en el moment que surt de casa o participa en actes multitudinaris.

L'atac terrorista d'ahir a Manchester ha colpit potser encara més, per la joventut de moltes de les víctimes. Ja sé que al cap i a la fi són morts, però veure-hi entre elles criatures de set o vuit anys fa mal, molt mal.

No ens entretindrem a analitzar quin és l'origen de l'existència d'Estat Islàmic ni els seus crims, perquè semblaria que els exculpem o fins i tot justifiquem. Res justifica el terrorisme, sigui d'un cantó o l'altre, però sí que convé tenir present que a vegades els nostres actes imprudents i temeraris poden comportar mals pitjors. 

Avui ha mort un home de 81 anys, a Madrid, després que rebés un cop de puny a la cara per part d’un conductor a qui li recriminava no respectar el pas zebra. No em direu que no és molt trist que els humans haguem arribat a aquests extrems.

El meu condol als familiars de les víctimes i ferits de l’atac terrorista de Manchester, i el prec als governants a buscar la pau per sobre dels interessos personals.

Nosaltres contribuïm a la netedat de la vila

A la caminada d'avui hem entrat a dins de Canet i passejat per alguns dels seus carrers. Molt a prop del cementiri hi ha una petita plaça, triangular, on es podia llegir un ban de l'ajuntament demanant que si hi veien bosses de la brossa que truquéssim.

A Canet, com a casa nostra, hi ha gent que deixa la brossa on no toca i m'imagino que també quan no toca. Aquests incívics enlletgeixen els nostres carrers i places i encareixen els costos de la recollida. Aquesta manca de civisme i de saber conviure respectant la cosa pública és cada vegada més manifesta i en tenim tots una mica de culpa. A vegades per por a que ens titllin de clàssics no donem l'exemple que caldria als nostres fills. La por a una resposta barroera també evita que avisem el transeünt que llença alguna cosa al carrer.

L'Ajuntament d'Arenys de Mar té una app per notificar incidències al carrer. Penso que s'hauria de millorar i que permetés adjuntar una fotografia del fet observat. L'altra opció és el correu electrònic. Acostumar-nos a utilitzar aquest servei milloraria els nostres carrers, però això també implica una capacitat de resposta de l'Ajuntament que no tinc clar que estiguin prou preparats. Amb una mica d'esforç per ambdues parts podem millorar la nostra vila, però sobretot eduquem els nostres fills en el respecte als altres i a la vida en comú.