Conviure

La convivència no sempre resulta fàcil, sobretot si tendim a la intolerància, pensem massa en nosaltres mateixos i no sabem posar-nos al lloc dels altres. Estic segur que hi ha persones que s’esforcen per fer agradable la vida dels altres, però fins i tot elles, en algun moment, provoquen alguna molèstia. És inevitable, però és bo ser-ne conscients, rectificar i, si és el cas, disculpar-se.

Arran dels actes de la festa major, quan es concentren moltes activitats en uns mateixos llocs, provocant més soroll de l’habitual, hem pogut llegir a les xarxes socials diferents opinions i queixes. No tothom ho viu de la mateixa manera ni resideix en els punts cèntrics dels actes, i no podem dir que uns tinguin tota la raó i els altres estiguin totalment equivocats. Cada situació s’ha d’analitzar i també tot el conjunt.

Trobar l’equilibri no és senzill. Acontentar aquelles persones que volen gaudir de la festa sense que s’enfadin els veïns que no hi participen és el gran secret que no sempre sabem trobar. No fa gaires dies ho llegia d’una xerrada que va fer la síndica de Mataró. També a Barcelona ha sorgit el problema en molts indrets, i Arenys no és diferent de les altres poblacions.

Determinar els espais de les actuacions, els horaris i fins i tot la quantitat d’actes és una tasca feixuga que l’administració local ha d’assumir. Ser més flexibles i tolerants durant els dies assenyalats correspon al conjunt de la ciutadania. És bo que es comentin les coses que es consideren que no acaben d’estar prou regulades, per després intentar-ho millorar. En cap cas ens podem tancar en banda. Hem de ser conscients que convivim en espais reduïts i que els nostres moviments afecten els altres, a vegades de manera positiva i d’altres negativament. Si ho sabem veure, i cadascú s’encarrega de la seva part, segur que tots en gaudirem.

Massa lentitud

Entenc que les coses s'han de fer bé, no es pot improvisar i això vol dir temps per analitzar a fons totes les circumstàncies, que algunes seran agreujants i d'altres atenuants. S'ha d'estudiar bé la responsabilitat de tots els participants, o d'aquells que hi havien de ser i no s'hi varen presentar. Dit això, però, cal insistir que no ens podem adormir, sobretot si al darrere hi ha més de dues-centes morts.

Aquesta setmana farà un any de la catàstrofe ocorreguda al País Valencià i encara no s'ha depurat responsabilitats. Podem trigar anys a conèixer la veritat, perquè els culpables, no de la pluja, sinó de no haver actuat a temps, amagaran tot el que puguin, i la Justícia és massa lenta.

Els valencians afectats, familiars i amics dels desapareguts i morts en la DANA, es manifesten persistentment als carrers de pobles i ciutats. Bàsicament, demanen responsabilitats i la dimissió del president de la Generalitat valenciana, màxima autoritat del país. 

Si Mazón tingués un mínim de vergonya, ja faria temps que hauria dimitit. No es tracta de no lluitar per a la seva defensa. Si té arguments per justificar el que no va fer, ni va saber el seu govern, que ho exposi, sense contradiccions i canvis de versió, però fer-ho apartat del capdavant del país hauria estat una mostra de sinceritat i ganes d'aclarir els fets com varen succeir.

La pressió popular és molt forta, però el suport que rep el president valencià sembla ser-ho encara més. Si la memòria no fos efímera, el resultat de les pròximes eleccions explicaria la situació. Però els humans no tenim ni memòria ni a vegades vergonya. Exigim fets puntuals, però som incapaços de mantenir la força més enllà de la moguda inicial.

I els responsables d'administrar la justícia tenen una part de culpa. Cal ser més expeditius i àgils en totes les tramitacions. Dic totes, perquè quan ha convingut bé que han actuat precipitadament. I això fa que cada vegada siguem més les persones que desconfiem dels jutges, institucions judicials i, en definitiva, de la Justícia que s'aplica al nostre país.

Jordània, un país segur

Acabem de visitar Jordània, un país molt turístic, però en hores baixes per culpa del conflicte bèl·lic. Molts dels seus habitants viuen del turisme, sigui de manera directa o indirecta, i l’estrepitosa baixada de visitants els porta a la misèria. 

Si els venedors de records no tenen compradors, ells tampoc poden comprar dolços per regalar-se el dia, i fins i tot han de reduir la despesa dels àpats diaris.

Si us ha passat pel cap visitar Jordània, no dubteu de no anar-hi per por, ja que la seguretat és total i podreu gaudir de bonics paratges i gent encantadora. Ens demanen que us ho fem saber. Ho necessiten i s’ho mereixen.

Encara que el pitjor de tot són les víctimes del genocidi israelià, hi ha molta més gent afectada per la crueltat d'uns dirigents immorals i indecents. Uns criminals que haurien de ser jutjats, juntament amb tots els dirigents del món que no fan prou per aturar aquesta barbaritat. Coneixem el nombre de morts, o això ens sembla, però desconeixem la quantitat de persones afectades, siguin familiars i amics directes de les víctimes o, com us comentava parlant de Jordània, persones que han vist reduïts els seus ingressos tan necessaris per subsistir.

Jordània és més que Petra i Jerash, que molts vàrem estudiar pel seu nom grec d'Antioquia. Unes ciutats que no podem deixar de visitar i enamorar-nos de la seva bellesa i conservació. Jordània és un país amable, que viu de l'agricultura i el turisme, bàsicament. Un turisme que fa uns anys per la pandèmia, i ara per la guerra d'Israel contra l'Iran, ha baixat dràsticament. 

Hem pogut gaudir dels seus paisatges i costums. Hem parlat amb moltes persones que ens han obert els seus cors. Hem sofert amb ells l'amargor d'aquests dies per culpa d'uns desaprensius que no pensen en els altres. En guardem un bon record, però tampoc oblidarem les seves penúries, fruit d'una gran injustícia.

Al darrere hi ha més de 220 víctimes mortals

De la DANA que va inundar el País Valencià a finals del mes d'octubre passat només hauríem de parlar i estar preocupats per totes les víctimes, més de 220, els seus familiars, i també els efectes al seu patrimoni. Malauradament, sembla que els mitjans de comunicació parlen més del president valencià que no pas dels damnificats, i la culpa no és només dels periodistes, sinó que bona part d'ella se l'ha d'atribuir al mateix president, i al seu partit polític que el defensa.

Es parla molt del president perquè des del primer dia no ha deixat de mentir. La seva incapacitat per afrontar el problema sobrevingut, i m'imagino que la seva mala consciència per no haver estat al lloc ni en el moment oportú per intentar minorar els efectes de la catàstrofe, fan que el seu nom i les seves declaracions apareguin a les primeres pàgines dels diaris, quan ja han passat quatre mesos.

Voldria posar-me a la pell dels familiars dels morts i d'aquelles persones que han perdut la casa i pràcticament tot el seu patrimoni, i observar de què s'està parlant i de com reacciona el senyor Mazón i el Partit Popular, amb Feijóo al capdavant. Voldria imaginar què se sent, però és massa gros i dolorós per comprendre-ho en tota la seva magnitud. 

Es dona el cas que la jutgessa que investiga els fets, reconeix que la majoria de les morts es podien haver evitat si el govern valencià hagués donat l'avís a temps i no quan la majoria de les víctimes ja havien mort. I malgrat això, el president valencià no reconeix la seva responsabilitat i no fa el que seria més just i lògic en aquestes circumstàncies que és dimitir del seu càrrec. 

Els polítics, quan fan el pas de presentar-se a les eleccions i assumeixen responsabilitats, han de donar la cara i si la seva actuació no ha estat la correcta i ha provocat tantes desgràcies i morts, no poden excusar-se en res i han de retirar-se. La justícia seguirà el seu curs i decidirà si hi ha responsabilitat penal per tot el que va passar, però d'entrada el primer pas l'hauria de fer el president i el seu partit polític li hauria de fer veure i no estar aguantant-lo per interès partidista. 

Com podeu veure, el meu article parla més de l'incompetent que no va actuar com calia, que no pas de les morts i els seus familiars. Cal revertir la situació i el PP ens hi ha d'ajudar, si no pren la iniciativa el senyor Mazón.

Reduir víctimes, l'única xifra important

Dins de la polèmica entre govern català i espanyol en la interpretació de les dades sanitàries i les decisions preses sobre la tornada al treball a les empreses no essencials, demà a Catalunya després de les festes (?) de Setmana Santa es reobriran moltes de les empreses que han estat quinze dies aturades, amb tots els treballadors que no ho poden fer a través del teletreball.

Algú pot pensar que ara es tracta de mirar què passa amb les possibles noves infeccions per poder donar la raó a un o altre govern. Jo desitjo que l'expectativa no se centri en aquestes dades, sinó que, sigui perquè ja es podia acabar amb el confinament total o perquè es prenen mesures severes per evitar-ho, no es produeix aquest increment d'afectats pel coronavirus.

Els que tenim la sort de poder disposar del teletreball continuarem quinze dies més confinats, amb moltes ganes que s'acabi aviat. Les xifres que sí que ens mirarem són les del infectats diàriament i malauradament també en les morts diàries. Qui s'hagi de reincorporar a la feina presencialment, li demano que respecti tots les instruccions preventives, que sigui responsable en benefici propi, però també dels seus familiars, amics i companys de feina.

És important passar pàgina el més aviat possible, i hem de demanar que l'esforç de totes les persones que estan a primera línia salvant vides humanes sigui recompensat pel nostre esforç en seguir les pautes dels experts per fer fora d'una vegada el coronavirus de les nostres vides.

El coronavirus ens presenta el nostre veí

Es fa difícil trobar una notícia que no estigui lligada directament o indirecta amb el coronavirus. Des de les que parlen del nombre d'afectats i l'evolució que això té a casa nostra fins aquelles que et comenten accions solidàries i iniciatives d'entreteniment per passar millor les hores del confinament. 

No estem acostumats a estar a casa tantes hores i dies seguits, fins i tot aquelles persones que ens agrada feinejar per casa, llegir o escoltar música. Sembla que el simple fet que t'imposen la reclusió, ja et venen ganes de sortir a donar el vol.

El coronavirus ens haurà canviat els hàbits, però no sé si suficientment com perquè una vegada hagi passat tot, no tornem als costums d'abans. Segur que hi ha més d'una família que amb el confinament ha descobert els seus veïns d'escala, o de l'edifici del costat. Això sobretot passa en ciutats grans, més que no pas en pobles petits. 

Ja sigui perquè resulta interessant treure el cap pel balcó, o bé aquells veïnatges on han tingut lloc actuacions musicals, haurem pogut veure el nostre veí amb qui potser no havíem coincidit mai. També haurem sentit la quitxalla del pis de sobre, corrent pel passadís, o fent botar la pilota.

Probablement haurem hagut de tenir més paciència amb els veïns o amb els propis familiars de la casa. Són moltes hores que propicien més d'una enganxada. Tot és més difícil, però hem d'estar orgullosos de poder conviure. Imagineu-vos per un moment aquelles persones que no tenen la sort de tenir familiars, o veïns, perquè no tenen un lloc fixe on viure. Gaudim de la companyia i, amb dos metres de distància, conversem amb els nostres veïns de balcó.

Amb l’excusa del coronavirus...

No cal dir que el coronavirus ha pres el lloc al Procés, al judici al major Trapero, a les decisions del Tribunal de Comptes... i fins i tot a la corrupció al món de la política. Tot gira al voltant de la pandèmia i estem veient que a Espanya, sobretot a Madrid, avança molt ràpidament l’afectació a les persones.

Ja no es tracta només de conseqüències sanitàries, sinó que també incideix en economia, amb un daltabaix important, i en el comportament de la societat que es veu obligada a canviar els seus hàbits. Aquests canvis no sempre s’utilitzen de la mateixa manera i hi ha qui ho aprofita per treure’n profit, ja sigui personal o col·lectiu.

Llegíem fa un parell de dies unes declaracions dels responsables de Foment del Treball que ens varen impactar, sobretot per la poca vergonya dels seus dirigents. Aprofitant que les empreses es veien afectades pel coronavirus, demanaven mesures per facilitar l’acomiadament de personal. Ho vaig haver de llegir dues vegades i assegurar-me que la font era fiable.

La reacció no s’ha fet esperar, però entenc que la demanda de Foment hauria de tenir conseqüències. No es pot ser tan cínic i defensar unes mesures com aquesta sense que et caigui la cara de vergonya. Vull pensar que el govern no caurà en la trampa i vetllarà per a què tothom en surti el menys mal parat possible. Seria, però desitjable un toc als dirigents de Foment perquè no vulguin aprofitar-se d’una situació que ens afecta a tothom, per treure’n profit. Es posen al mateix nivell dels que fent-se passar per metges entren a les cases dels més indefensos per robar-los.

Recordant les víctimes d'ara fa dos anys

Tots, en algun o altre moment del dia, hem tingut un record pels fets d'ara fa dos anys a Barcelona i Cambrils. Va ser un cop que va colpir a molta gent i que encara ens manté d'alguna manera afectats. El fet en sí és suficient per trasbalsar-nos, al marge de tenir en compte les circumstàncies i tot allò que encara no hem pogut saber, ni nosaltres ni les persones més properes a les víctimes mortals i les ferides.

Avui calia fer un acte de manifestació de dolor per la mort de persones innocents, víctimes d'un atac terrorista que no havia de succeir. Que no es justifica, per més cridòria que vulguin fer, aquelles persones malaltes mentalment, ofuscades i manipulades. Avui no era dia de reivindicacions, encara que les tinguem presents perquè la nostra societat necessita explicacions, necessita respostes d'aquestes institucions, d'aquest Estat que diu fer tan bé les coses.

Han passat dos anys i encara cueja el mal afegit per interessos. La premsa espanyola, la policia espanyola i el mateix Estat es varen preocupar per trobar culpables més enllà de la seva responsabilitat. Els mossos varen estar al punt de mira. Tot per justificar que no estaven preparats i que la millor sortida era la gestió central de la policia. Qualsevol excusa és bona per voler recentralitzar el poder. Vergonya!

Avui recordem l'atac d'uns nois venuts, enganyats i manipulats per qui només s'alimenta d'odi vers els altres, vers aquells que són diferents. Hem de continuar creient que no tothom és igual, i que només en són uns quants els que estan afectats i impregnats d'aquest odi que els fa actuar d'aquesta manera. Hem de continuar lluitant per aconseguir una convivència rica en la diversitat.

Uns gestors ineptes que no ens mereixem

Podem discutir si el transport públic a casa nostra té la infraestructura adequada per donar el servei que se li reclama. També podem acceptar que hi ha fets excepcionals que poden provocar un caos en el transport, per la seva dimensió i casuística, però hi ha una cosa que no té justificació ni excusa possible i que és, al meu entendre, el que demostra els greus problemes del transport públic i per extensió de l’administració pública a Catalunya. Em refereixo al nivell d’informació que es proporciona davant d’incidències ocasionals que, malauradament, són massa freqüents.
La ciutadania no es mereix el menyspreu dels responsables del transport públic que no informen a temps, ni de manera exhaustiva, quines són les causes de l’endarreriment o aturada del transport, ni les previsions que hi ha per restablir-lo.
Passa massa sovint com per no tenir organitzat un sistema de comunicació als afectats, de tot allò que succeeix un dia i un altre. És una vergonya el tracte que reben les persones usuàries del transport públic, que tampoc és barat, i que té també una afectació a l’escola i al treball.
Tot un país paralitzat per incidents climatològics o d’un altre índole, però el més trist de tot és que ningú no ens informa i ens queda la cara de babaus, sense saber què passa ni com podem improvisar cadascú de nosaltres la manera de poder arribar abans a la nostra destinació.
Voldria creure que no es tracta d’actuacions voluntàries amb ànim de perjudicar els usuaris, sinó tan sols d’ineptitud dels seus responsables. És per això que exigim una millora del servei, fent fora aquells professionals que no es mereixen estar al capdavant d’un servei públic.

Per què un boig pot governar un país?

No sé si us heu fet mai aquesta pregunta, però jo sí que m'ho qüestiono i em resulta difícil entendre aquesta possibilitat. Tenim, però prou exemples que avalen el fet. Uns estats que tenen un president o primer ministre que no té les facultats idònies per a tanta responsabilitat, i els afectats són els ciutadans d'aquell estat i, fins i tot, de la resta del món.

Les declaracions que fa el president Trump no són precisament les que caldria esperar del president dels EUA. No es tracta ja d'estar a favor o en contra d'un posicionament polític, sinó de la mínima decència i bones formes d'un cap d'estat que, en el cas de Trump, té un abast més enllà de les seves fronteres.

Erdogan, Putin, Baixar al-Àssad, Trump... i per què no Rajoy, són exemples de dirigents autoritaris, en certs casos disfressats de demòcrates, i amb una nul·la sintonia amb els seus administrats, que provoquen situacions de fins i tot guerra, però en tot cas d'injustícia, corrupció i despotisme.

La nostra societat ha estat incapaç d'organitzar-se d'una manera civilitzada, amb respecte a les persones, utilitzant els càrrecs polítics per servir la població, sobretot la més feble. En contra hem pogut observar que els dirigents, que en molts casos es perpetuen en el poder, l'utilitzen per a benefici propi i el dels seus. Això fa que les relacions humanes estiguin tan deteriorades i que es faci tan difícil conviure en aquesta societat d'interessos particulars i menyspreu als altres.

Cal una revisió global del sistema polític, i hem de poder creure que aquest segle XXI serà un període de reflexió i canvi en la manera de governar, si no volem acabar de malmetre el nostre món i la nostra societat.

De suspensió en suspensió i tirem perquè ara toca

La suspensió de lleis, acords i actuacions del Govern i el Parlament catalans ja no són novetat. Surten a les pàgines dels diaris, perquè bé se n'ha de deixar constància, però ja no sorprenen ningú, ni els defensors ni els afectats. Es tracta del procés lògic d'un moment històric determinat per la voluntat del govern català d'avançar cap al referèndum per a la independència i l'actitud intransigent del govern espanyol. 

No sabem què passarà demà passat, però sí el que passarà després de qualsevol passa endavant dels independentistes, i això no sorprèn, però sí que pot arribar a cansar a més gent de la que a hores d'ara ja n'està farta. Diaris i televisions no parlen d'altra cosa i et vénen moltes ganes d'apagar la ràdio o posar-te a resoldre el Sudoku.

Avui el torn ha estat per als pressuposts aprovats pel Parlament català, i que ja se sabia que serien recorreguts pel govern espanyol i suspesos immediatament pel Tribunal Constitucional. És per això que sobren les declaracions de càrrecs del PP o C's traient pit per haver pronosticat la mesura del Tribunal. Qui no sabia que passaria?

I es parla del Tractat d'Utrecht. El famós tractat pel qual Gibraltar es quedava en mans de la Gran Bretanya i la Corona d'Aragó a les de Castella. I se'n parla arran del Brexit i les ganes que Espanya té de quedar-se amb Gibraltar. Amb Gibraltar, però també amb Catalunya. No és qüestió de cedir en res, sobretot si s'hi troba la gallina dels ous d'or.

Estic convençut que els nostres néts i besnéts estudiant aquest període de la Història no sé si com un exemple més de la pèrdua de poder polític del nostre país o del començament de la renaixença, però de ben segur que no serà un període desconegut, sinó transcendent. Qui tingués una bola de cristall per saber si és prudent sortir a la foto!

Què sabem realment de Tianjin?

Entre xàfec i diluvi anem observant les notícies de la resta del món i preocupa de manera especial els efectes de l'explosió a Tianjin, a la Xina. Preocupació per les conseqüències, però també per la manera de tractar el tema i la poca transparència que les autoritats xineses mantenen davant del neguit dels afectats i familiars.

L'actitud no és nova en règims totalitaris i no democràtics, la qual cosa no vol dir que en els sistemes democràtics puguem cantar victòria, però sí que és cert que en països com la Xina els ciutadans viuen  a expenses de la voluntat dels seus dirigents i coneixen només allò que els permeten conèixer.

Les notícies que rebem, doncs, són en comptagotes i a més amb totes les reserves del món. En un primer moment ens parlaven d'unes poques víctimes i ara ja passen d'un centenar i de ben segur que la xifra augmentarà amb tots els desapareguts i els ferits greus.

El succés és greu per les conseqüències que comporta en la vida de les persones, però el fa més greu saber que hi ha instal·lacions que són bombes potencials que posen en risc a multitud de persones. Només quan passa és quan hi pensem, però caldria eliminar tot el risc per no haver de lamentar-nos després d'aquests tràgics successos.

Titulars de premsa d'un any electoral

Hi ha dies que estàs més inspirat que d'altres. Dies que ho veus tot negre i tens poques ganes d'obrir la boca perquè no trobes res ben fet. Aquests dies són complicats d'escriure, perquè pots caure en el parany de descriure la realitat, la teva visió d'ella, amb un to massa pessimista. 

Avui, per exemple, si em posés a parlar de la premsa del nostre país i dels corresponsals locals seria molt dur, probablement gens injust, però sí massa cruel. Ja sé que quan ells escriuen, precisament es valen de la crueltat per fer-se llegir més i vendre més notícies als directors i responsables dels diaris. Quan uns i altres estan en sintonia, el resultat pot ser fatídic.

Que ningú pensi que les notícies no s'han d'explicar, encara que no siguin agradables per als afectats, però seria molt lloable que l'autor abans de donar per llest l'escrit es posés a la pell de l'altre i donés el vistiplau. Hi ha persones que es creuen infal·libles, que ho fan tot bé. Jo tinc la sort que m'equivoco molt i se'm fa més difícil pecar d'orgull.

Avui, però ens podem fixar en frases titulars dels diaris, a càrrec de polítics que tenen clar que enguany és un any electoral. "Roben als més pobres per donar-ho als independentistes", parlamentari del PP català. "Anar amb ICV-EUiA a Barcelona no crec que sigui regenerador", alcalde de Barcelona. 

Però a Espanya passen més coses. A l'Audiència Nacional perden l'expedient sobre l'esborrat dels ordinadors de Bárcenas. El president de Telefónica, César Alierta manifesta que en quatre anys Espanya situarà la taxa d'atur per sota del 8%. L'any 2014 es va tancar en gairebé un 24%. Arturo Fernández, expresident de la Patronal madrilenya CEIM, justifica la utilització de les black card en els seus restaurants perquè eren més barats. O sigui, negoci rodó.

Però nosaltres tranquils que tot quedarà resolt, i continuarem pobres i enganyats.