I el dissabte, manifestació

Aquest dissabte hi ha convocada una manifestació unitària de professors de secundària a Barcelona per protestar contra la pèrdua del poder adquisitiu que xifren en el 21,64% des del 2010. Si bé és cert que l'IPC es mostra força moderat, encara que darrerament s'està disparant, els sous creixen molt a poc a poc, i això fa que cada vegada tinguis més despeses amb els mateixos ingressos.

El problema no és només dels professors, però és un col·lectiu prou important per a tenir-los en compte. També es poden queixar els professionals de salut i hi podríem anar afegint col·lectius, alguns dels quals estan molt malament, i així ens va.

Demà, doncs, es farà evident el malhumor dels professors que no només tenen problemes amb la pèrdua del poder adquisitiu, sinó també amb la disbauxa que fa anys es manifesta en el Departament d'Ensenyament de la Generalitat, on hi ha passat diferents consellers i conselleres, però el resultat ha estat el mateix. Potser caldria canviar càrrecs i responsables que no tenen gaire coneixement de la realitat dels centres.

Davant d'aquesta realitat hi ha l'efecte comparatiu. Mentre els nostres governants es vanaglorien de tenir uns serveis tan bons, només cal mirar altres comunitats autònomes, per no fixar-nos en Europa, per adonar-nos que estem en els pitjors llocs del rànquing. És clar que no es poden demanar miracles i si no es paguen bé els treballadors és lògic que la seva reacció sigui de crítica.

Desconec quines seran les mesures de força que el col·lectiu d'educadors prendran davant la més probable reacció de la conselleria. Sempre són promeses que es queden en paper mullat. 

No podem oblidar que els professors i professores són els encarregats de formar els nostres fills i, per tant, els professionals de tots els àmbits, també polítics, del futur. No és una tasca qualsevol i caldria cuidar-los una mica. Paral·lelament, que dictin les normes que siguin perquè ningú s'ho agafi a la lleugera, sense compromís ni adquirint nous coneixements a partir d'una formació permanent. Això també és important tenir-ho present per evitar que entremig hi hagi educadors que no fan la seva feina.

El PP no vol un finançament singular

No és una novetat, perquè està en el guió previst. El PP espanyol no vol privilegis, perquè així ho entén, per a Catalunya, i fa sempre tot el que pot per posar-hi traves. No us penseu que el PSOE ho vegi millor, i s'hi posi més bé, però quan no hi ha més remei es diu i es fa el que convingui.

Un finançament singular per Catalunya seria un desastre per a Espanya, i per això entenen que és anticonstitucional. O sigui que hem de continuar pagant les festes de la resta d'Espanya, mentre ells rebaixen impostos i augmenten subvencions. Com que les paguen els altres, no hi ha cap problema. No els cal equilibrar el pressupost, perquè ja es compensa amb els diners que venen de Catalunya.

I la pregunta que em faig, no pas per primera vegada, és què hi diu el PP català? Tampoc ho veu bé? Són d'aquí aquesta colla, i haurien de procurar per casa, però prefereixen mantenir-se a l'altre bàndol. Aquí saben que no governaran mai i, per tant, no hauran de donar compte de res als catalans. O potser és que no pinten res i són uns titelles que els manipulen des de Madrid?

No són tan diferents del PSC. Ells també varen deixar de pensar per ells mateixos i es varen incorporar al bloc espanyol. Passa, però, que ara governen a la Generalitat, però sense majoria absoluta. Hi són gràcies als Comuns, que sempre els tindran al costat, ja que no saben fer res més. I també gràcies a ERC, que només veu com a adversari a abatre a Junts. I aquesta dependència provoca uns equilibris en el PSC, entre la seva dèria espanyolista i el seu compromís de partit de govern en vers els catalans. Només és qüestió de xifres.

Ahir parlava de les xifres quan em referia a temes econòmics, com són l'IPC, l'euríbor, o la revisió de les pensions. Avui també parlo de xifres, i en concret del nombre de diputats electes de cada formació. Quan hi ha majoria absoluta és una cosa i quan depens d'un altre partit és una altra. I si no que li demanin al meu alcalde, que per primera vegada pot fer i desfer sense haver de donar comptes a ningú. Ni Salvador Illa ni Pedro Sánchez tenen aquesta sort. Un s'ha d'agafar allà on pot per anar surant. Cada quatre anys pot tocar-te la loteria.

Pendents de les xifres

Acaba el mes de novembre i les persones a qui se'ls hi ha de revisar la hipoteca estan pendents de l'euríbor, i saber si la nova quota mensual baixarà més o menys. Després d'uns anys d'una gran crescuda, s'està observant una davallada, lenta, però constant que deixa respirar una mica més a totes aquelles famílies que tenen una hipoteca d'interès variable, i que ara fa dos anys varen experimentar un ensurt important.

Paral·lelament, els jubilats que tenen la sort de cobrar una pensió contributiva, també s'han fixat en la xifra final de l'IPC anual, que serà l'increment que s'aplicarà a la seva pensió del 2025. I també els llogaters a qui se'ls hagi de revisar la mensualitat, hauran estat atents al valor de l'IPC del mes de novembre.

És evident que les xifres resultants provoquen sensacions diferents segons quina sigui la situació de cadascú. Per a un pensionista, és bo que l'increment proposat es mantingui a l'alça. Per a un llogater, no li haurà agradat gaire veure com el darrer mes l'increment ha estat més alt que en els mesos anteriors. I per als hipotecats, obtindran una rebaixa que no els solucionarà la vida, però si més no mantindrà la tendència dels darrers mesos.

Sovint ens preguntem si aquestes xifres estan ben calculades i s'adapten a la realitat. La impressió que tens és que els sous i pensions creixen molt a poc a poc, i els preus dels productes, també els més bàsics i imprescindibles, cada vegada són més cars.

Necessitem xifres de referència per saber a què atendre'ns, però seria convenient revisar-les per assegurar-nos que són certes, i analitzar els components que les determinen. Hi ha productes i serveis que no es tenen en compte a l'hora de determinar l'increment de preus, i que en algun moment donat experimenten uns increments que capgirarien les xifres obtingudes.

Tenim les xifres, però també les dades del nivell de pobresa al nostre país. Avui no només les persones sense feina tenen problemes per arribar a finals de mes. Tenim persones que treballen i, així i tot, estan per sota del llindar de la pobresa. Moltes d'elles amb problemes per poder gaudir d'un habitatge digne. És per això que els nostres governants han d'esforçar-se per treure'ns d'aquesta situació i vetllar perquè tothom pugui viure amb dignitat i respecte. 

La sequera i l'alça de preus, dues preocupacions més

En plena guerra europea, la sequera i l'increment de preus al consum són dos aspectes a tenir en compte i que preocupen a tothom. No cal dir que la guerra s'emporta la majoria de titulars, i ens colpeixen. Se'ns fan molt presents les imatges que ens arriben d'Ucraïna, amb un treball excel·lent dels diferents corresponsals destinats en aquest país. Malgrat tot, no podem deixar de pensar en la situació en què ens trobem, amb una sequera que porta molts mesos intensificant-se, i amb una apujada de preus, que tot fa pensar que encara aniran més a l'alça, en bona part pel conflicte de l'est d'Europa.

És important que les autoritats monetàries i els polítics responsables de conduir el nostre país, i Europa en general, estiguin preparats i atents a l'evolució del mercat i les conseqüències que això comporta als preus dels productes i, de rebot, a la pèrdua del poder adquisitiu de les famílies, a l'increment de les hipoteques, del lloguer de les cases, etc.

Les dades que han aparegut sobre l'IPC del mes de febrer són força alarmants, encara que entesos en la matèria consideren que no cal extremar la por, però sí estar a l'alerta pel que pugui passar els propers mesos.

La sequera és l'altra preocupació a casa nostra, un país que repetidament té problemes d'aigua, però que en aquests moments porta massa dies sense ploure, i els embassaments estan molt baixos. Una preocupació per tota la gent que viu de l'agricultura, però de tots nosaltres, que podem arribar en situacions de restricció en el subministrament de l'aigua corrent. Ja hi ha alguna zona de Catalunya que s'ha començat a restringir aquest subministrament.

No podem caure en la desesperació, però sí que va sent hora de prendre decisions sobre el futur del planeta. Penso que totes les mesures que ens portin a l'estalvi energètic seran benvingudes, i convé, sempre que això sigui possible, optar per les energies renovables, aplicant-les a casa nostra. No podem tancar els ulls a una realitat, que és preocupant, però que pot tenir sortides satisfactòries si hi posem les ganes i l'interès per canviar la manera de fer, que no ha estat sempre la més idònia.

El poder adquisitiu dels treballadors

Les declaracions d'avui del president del Foment, el senyor Josep Sánchez Llibre, sobre la necessitat d'apujar els salaris, perquè els treballadors no perdin poder adquisitiu, tenint en compte el fort augment de l'IPC, sorprenen, no pas perquè no tingui raó, sinó perquè es contradiu amb el que va manifestar pocs mesos enrere.

És evident que la forta inflació perjudica els treballadors, si aquests no veuen incrementat el seu salari, com passa amb pensionistes i treballadors públics. La reducció del poder adquisitiu, provoca alhora una disminució forçada de la despesa i en definitiva també afecta la producció del país.

No cal dir que els moviments econòmics desencadenen uns efectes que poden arribar a convertir-se en una bola que ho arrastra tot. Des de fa molts mesos, per no dir anys, els preus es mantenien força estables, i això ho experimentaven les persones que tenen algun tipus d'hipoteca variable. Ara, amb el fort increment dels darrers mesos del 2021, tot ha canviat i les famílies han de fer un reajustament de la seva economia. També les empreses.

Resistir-se a la pujada dels salaris no és bo per l'economia del país, però també és cert que cal pactar uns increments que no la desestabilitzin. Si només ens fixem en preus i salaris, podem arribar a un punt de no retorn, difícil per al país, que ja té una economia molt feble i poc productiva. S'ha de mirar tots els conceptes i regular també la productivitat. Aquí, Catalunya i Espanya, té una feina a fer important, si es volen mantenir més o menys competitives.

Hem de regular els increments salarials a pactar amb els sindicats, però no podem oblidar-nos del salari mínim, que no pot mantenir-se tan avall. Cada dia llegim escrits sobre la pobresa a casa nostra, i el nombre de famílies que tenen grans dificultats per subsistir. Això és un tema que ens implica a tots, com a membres d'una societat que necessita millorar, per aconseguir ser més justa socialment i econòmica.

L'IPC també assoleix el 3%

Una nova onada del 3% apareix a la premsa espanyola i espanyolista. Fins i tot l'IPC està al 3%, la qual cosa no sé si té algun significat especial. Serà pel procés? 

Estem força cansats del 3% i voldríem que tots els corruptes s'asseguessin en el banc dels acusats i posteriorment els dirigissin a la presó que se'ls assignés. Això no passa, potser perquè no interessa. Què fa més efecte, un cas irresolt o bé resolt amb sentència de culpabilitat? Si fóssim com cal hauríem de voler els casos resolts, i entretant respectaríem la presumpció d'innocència, però no. Les persones interessades en avortar el procés busquen quantes més notícies del 3% millor, però que no es resolgui, no fos cas que no fos cert.

És una llàstima que haguem perdut la fe en la Justícia, en el mal ús que se'n fa i al fet que no és igual per a tothom, com afirmava fa uns dies. Aquesta desconfiança es consolida dia rere dia, i el PP en té bona part de la culpa, però no només ells.

Suposo que heu llegit que C's ja no són tan contundents amb la corrupció, oi? Si més no amb la corrupció del PP. Fa uns mesos que s'omplia la boca de la seva lluita contra la corrupció, declarant que no pactaria amb un partit polític corrupte, però ara... Què passa amb Múrcia? Fins i tot el PP ha fet fora el fiscal que acusava de corrupte el seu president. Més clar no pot ser, i tot i així C's li continua mantenint el suport. Falsos! Que ningú es cregui les mentides de C's. No han estat mai sincers excepte quan han declarat la guerra a tot el català.