Hem de parlar

De manera humil, coneixent l'abast del meu blog, de tant en tant comento temes que em preocupen per la desinformació que hi ha, o millor dit, per la falsedat de molts arguments i exposicions. La facilitat que tenim d'escriure i expressar tot allò que ens passa pel cap, fa que, a vegades, expressem erròniament conceptes i fets que potser ens sembla que van d'aquella manera, però no ho encertem. Deixo de banda la manipulació intencionada, que això ja és un altre capítol.

Ens agrada guiar-nos pel sentit comú i la lògica, però ens sembla que allò que pensem i en què creiem és el comú dels sentits i la raó certa, sense arribar a pensar que potser no és cert. Ens deixem portar efusivament defensant posicions que ens agradarien que fossin d'aquella manera. Quina culpa en tenim?

La nostra vida laboral, professional i també familiar, va acumulant experiència que en la majoria dels casos ens serveix de raonament per plantejar sortides, respostes i opinions, però cal estar alerta no sigui que estiguem una mica contaminats. D'aquí la importància que els entesos en la matèria s'hagin de comprometre a fer una mica de pedagogia, i no quedar-se muts quan escolten o llegeixen segons quins disbarats. La resposta més usual és: quina mandra!, per què m'hi haig d'embolicar.

És important que quan opinem en públic tinguem la certesa que allò que diem és realment cert i ens abstinguem de dir tot allò que no hem contrastat o afinat prou. No podem anar sentenciant si no en tenim la certesa, i hem d'evitar reproduir i escampar opinions dels altres quan no ens hem aturat a valorar-ne el contingut i tenir el convenciment que allò que diuen i escriuen és cert.

I si no podem opinar lliurement d'allò que no sabem, encara menys criticar i insultar els que fan allò que tu, sense coneixement, creus que fan malament. Una mica d'humilitat, si us plau, i menys ganes de protagonisme. Tots tenim les nostres coses, els nostres coneixements. No pretenguem saber de tot i pensar que són els altres els que van errats. Permeteu-me que no us digui amb qui estic pensant mentre escric aquest pensament. Qui sigui frare, que prengui candela! 

Salvar els mobles a l'emèrit

Haig de reconèixer que no tinc gaire clar com funcionen les coses de la Justícia, però sí que hi ha coses que no entenc. Probablement és perquè utilitzo la lògica en els meus raonaments, el sentit comú a l'hora d'analitzar els fets, i potser ni la lògica ni el sentit comú són elements que es tinguin en compte en la Justícia.

Segons he pogut llegir, avui a la Cort d'Apel·lació d'Anglaterra i Gal·les, a la ciutat de Londres, hi havia convocada una sessió perquè la defensa del rei emèrit pugui salvar-li els mobles. Es tracte de declarar-ho immune i per tant quedar impune de tota la seva activitat corrupta. 

El que no entenc és que els anys de corrupció essent rei en exercici els hi puguin perdonar, i en tot cas castigar-lo a partir de la seva abdicació. No puc entendre ni acceptar que un rei pugui ser un corrupte sense rebre'n les conseqüències. Una cosa és defensar-lo per les decisions que pugui prendre per raó del càrrec, com passa amb tots els polítics, i l'altra que no se'l pugui condemnar pels seus actes particulars corruptes que no tenen res a veure amb l'exercici del càrrec, i en tot cas s'aprofita del càrrec per a uns guanys personals.

Segur que és el que deia al començament de l'escrit: no hi ha ni lògica ni sentit comú, és simplement per una imposició, ja sigui de la Constitució o de la judicatura, que tots abaixem el cap i allò que a nosaltres ens condemnaria, a ell ni li fa pessigolles.

Ja sé que el mateix passaria amb un president de la República, com se'n beneficien presidents del govern, i potser per això caldria especificar quins són els delictes que no hi ha impunitat que hi valgui, i quines són aquelles actuacions que cal protegir per salut democràtica. 

Veurem en què acaba tot plegat, però desconfio molt del que puguin dir els tribunals de justícia, també els anglesos. Sembla que hi ha una consigna de protegir els caps d'estat, i llavors ens queixem de la desconfiança de la ciutadania i de l'arribada del populisme i l'extrema dreta. Els ulls també els tinc als EUA on avui pot ser l'inici del retorn de Donald Trump.

Anem a teatre, però no al TC

Començo l'escrit d'avui de la mateixa manera que acabava el d'ahir, esperant el veredicte del Tribunal Constitucional. Encara que la lògica portaria a no acceptar el recurs del govern de Rajoy, coneixent el panorama i els seus protagonistes, qualsevol cosa és possible. De ganes en tenen prou, l'altra cosa és que vulguin fer bé la seva feina, cosa que han posat en dubte en més d'una ocasió.

Veig que l'alternativa al TEDH de Pérez de los Cobos, la catedràtica Maria Elósegui, també va mentir en el seu currículum. Sembla ser una cosa habitual al nostre país, potser en altres països això també passa, però allà, una vegada descoberts, dimiteixen.

El panorama polític i judicial de l'Estat espanyol és esperpèntic i només s'aguanta per c... No hi ha drets, ni lleis que valguin, sinó que tot s'ha de fer segons la voluntat de qui ostenta el govern que, malauradament és el PP i ho continuarà essent per molts anys, a no ser que anem a pitjor i la ultradreta de C's els guanyi.

Avui, però anirem a teatre, a la nostra vila. És una oportunitat que s'ha d'aprofitar: poder gaudir del teatre a cent metres de casa. Les adaptacions d'en Jordi Pons i la interpretació dels actors i actrius que escull sempre són un encert, o gairebé sempre. Només recordo una ocasió en què vaig sortir del Teatre Principal decebut. Estic segur que en aquesta ocasió no em passarà.

D'entrada, i a diferència d'aquella ocasió, el text és bo i en Jordi ho sap treballar bé, en treu bon suc, del text, però també de la interpretació. A veure si ens oblidem, encara que només sigui per un parell d'hores, d'aquesta situació desagradable d'ofec a les nostres institucions i els nostres líders. 

Una cosa ha quedat clara: el govern espanyol no li ha agradat que els catalans votéssim lliurement segons la nostra voluntat, i fa tot el possible judicialment per canviar els resultats. Que algú m'expliqui on és la democràcia en tot aquest joc.

Rajoy i Rivera es retroben donant l’esquena al PSOE

No em direu que els espanyols no han d’estar desconcertats amb tot el que estan fent els partits polítics. Ni sentit comú, ni lògica, ni compromís ideològic, ni res de res. El senyor Rivera que en les anteriors negociacions pactava amb Pedro Sánchez la presidència del govern espanyol, ara ho farà amb el PP. Què ha canviat?

A mi que no em vinguin a dir que ara és més lògic que es doni suport a Rajoy que abans, sobretot quan s’ha passat tota la campanya electoral i més, negant qualsevol tipus de suport a la persona de Rajoy. És que ara ja no és corrupte? És que ara ja no és un ninot que no desencalla les coses?

Que ningú es pensi que jo trobava més lògica la combinació C’s – PSOE que no pas l’actual C’s – PP, res de tot això ans el contrari. Trobo que té molt més sentit que Ciudadanos pactin amb el PP perquè són molt similars i probablement els primers varen fer perdre la majoria absoluta del PP. Amb aquest gest es fan perdonar.

En una situació normal diríem que Ciudadanos ha mort com a opció política a Espanya i retorna als braços del PP d’on, per a molta gent, no havia d’haver-ne sortit mai.

El gest, però, de C’s té també un component de càstig al PSOE per no haver estat capaç d’aconseguir el pacte a tres en les anteriors negociacions. Ara Rivera li diu a Pedro Sánchez que es quedi a l’oposició, que és el lloc que li correspon com a polític fracassat.

A nosaltres els catalans, ni fa ni fu. Ja sabíem que d’aquestes eleccions, passés el que passés, no en trauríem res de bo. Nosaltres ja tenim prou feina per organitzar-nos i deixar de fer el ridícul. Si us haig de ser franc, no sé on som, i em fa l’efecte que no sóc l’únic. Fins i tot diria que la gent de l’ANC ja voldria ser l’endemà de l’onze de setembre, perquè a hores d’ara no tenen cap ganes d’organitzar res.

Xavier Amor candidat al Congrés de Diputats

No se si els números quadren, però la proposta de Podemos al PSOE per anar junts a les llistes del Senat no és cap disbarat, encara que pugui no tenir cap sentit. Entenc que si ho proposa Podemos és perquè ha calculat que anant junts evitarien la majoria absoluta del PP al Senat.

El sistema electoral espanyol fa que els resultats electorals del Senat tinguin un component bipartidista amb moltes probabilitats de que un dels dos partits aconsegueixi la majoria absoluta. Si amb l'aparició de C's i Podemos, s'aconsegueix un repartiment d'escons del Congrés de Diputats, entre els quatre grans partits polítics, això no passa en el Senat. La distribució de senadors per províncies fa que el component territorial pesi més que el poblacional (si dic algun disbarat que algú que em corregeixi, sisplau).

La idea de Podemos d'evitar una nova majoria absoluta del PP en el Senat, té lògica si es vol reformar la Constitució. El PSOE ja ha dit que no. Potser volen modificar la Constitució, però no a canvi de presentar-se en coalició amb el seu principal adversari a l'esquerra. Des d'ara, Podemos ja és anomenat com a partit comunista, per part del PP, pel fet d'haver pactar un acord per anar junts a les llistes del Congrés. Imagineu-vos què li dirien al PSOE si pactés concórrer amb IU i Podemos.

Per cert. He llegit que l'alcalde de Pineda anirà a les llistes del PSC al Congrés. Penso que és un molt bon polític socialista a Catalunya, que s'estima la terra i és estimat pels seus conciutadans.

Qui és l'original, Syriza o Unitat Popular?

Després del fracàs del primer ministre grec Alexis Tsipras, es convoquen noves eleccions amb l'escissió del partit que s'ho havia de menjar tot, enfrontar-se amb els líders europeus i salvar Grècia. Al final el líder grec va claudicar i no va tenir altre remei que convocar noves eleccions, amb una bona part del seu partit fora.

Què decidiran els grecs? Per lògica, si és que en política hi ha lògica, els grecs s'haurien de decantar cap a Unió Popular, perquè són els que continuen defensant els principis inicials de Syriza, però caldrà veure si Alexis Tsipras els haurà convençut que estava equivocat, i que s'ha d'actuar de manera diferent.

Pensant en Catalunya, Pablo Iglesias es posa al costat de Tsipras, i per tant modera el seu discurs que ja no esdevé trencador. Al marge del fet nacional, la CUP estaria més en l'òrbita d'Unitat Popular, una proposta atrevida de difícil encaix en l'Europa real, i que només té possibilitats d'èxit si rep un fort suport dels electors grecs.

L'esquerra europea té veritables problemes conceptuals, per les dificultats que entranya un posicionament clar de progressisme, en un espai capitalista molt acomodat. És per això que els partits socialistes dels diferents països europeus tenen tants problemes per mantenir-se en el poder. L'esquerra pura i dura pràcticament ha desaparegut. IU a Espanya i ICV a Catalunya s'han convertit en simplement testimonials.

L'aparició de Podemos feia pensar que es recuperava aquest espai més crític a la societat capitalista, amb una diferència de classes cada vegada més preocupant. Els darrers moviments de Podemos, disputant-se l'espai amb C's, i ara donant suport a Tsipras, fan pensar que Pablo Iglesias ha claudicat i es presta a competir amb el PSOE, com a esquerra acomodada i més teòrica que no pas pràctica. La CUP pot esdevenir l'única força realment d'esquerres a l'Estat.