Visitant una vila fantasma

Ahir us parlava del soroll de les ciutats, i tenia molt present la notícia que sortia del carrer de Tuset de Barcelona, i avui us parlaré del silenci. Us parlava de la contaminació acústica i de les dificultats de compaginar la gresca i alegria d'uns amb la pau i tranquil·litat a la llar, dels altres. Només aquelles persones que viuen en un carrer estret o una plaça plena de bars i terrasses poden explicar-nos què és viure i conviure amb visitants ocasionals que han decidit passar la vetllada a la fresca tot bevent una cervesa i fent-la petar.

Avui us parlaré de pobles i ciutats que durant uns mesos esdevenen ciutats fantasma, sense gairebé moviment de persones. Hotels, restaurants i botigues tancades esperant la temporada i la visita dels forasters, la majoria turistes estrangers. Pobles i ciutats que potser només els trenca el silenci un grup de jubilats de l'Imserso. Res a veure amb la gresca i la disbauxa de la temporada d'estiu.

Segur que tots hem visitat un poble turístic a l'hivern, i ens ha sorprès gratament la tranquil·litat que es respira. La pregunta que em faig és què en pensa la gent que hi viu tot l'any? Les persones que es troben desbordades de cop i volta, transformant el poble com aquell que gira el mitjó?

Probablement, les persones que tenen una certa edat valoren positivament aquests mesos de calma i solitud. Són persones que no acostumen a sortir al carrer quan aquest està ple de forasters. Els mateixos botiguers i empresaris de la restauració segurament que tampoc hi són. Els treballadors acostumen a venir de fora i, per tant, desconeixen com és el poble quan està tot tancat. 

Si em feu triar entre un extrem i l'altre m'ho posareu molt difícil. És allò que els extrems no són mai prou bons, però si insistiu us haig de dir que els pobles buits em deprimeixen i que malgrat els problemes de convivència amb què ens podem trobar, no hi ha res millor que trobar-te amb la gent i aprendre a conviure, respectant els altres i fer-los la vida fàcil.

Formació i treball

Fa uns dies la síndica de greuges de Catalunya va presentar un informe que va ser molt criticat a les xarxes socials. Crec que el problema estava en els titulars, que a vegades és l'única cosa que es mira i no es llegeix el contingut. Sovint els diaris busquen titulars que cridin l'atenció i això deforma les notícies. Cal, doncs, entrar al detall i, abans de criticar res i opinar, haver-te llegit tota la informació.

L'informe parlava de l'edat dels joves per poder votar, per ser encausats, per estudiar... i exposava una sèrie de contradiccions, de manera que marcava les edats que considerava adients per a cada cosa. Fins i tot l'edat límit per ser tractat sanitàriament pel pediatre.

Em vaig fixar en l'edat d'escolarització obligatòria, que l'allargava fins als 18 anys. D'entrada em va semblar una mica estrany i discutible. Ahir parlava en aquest blog de la formació contínua. Entenc que durant tota la vida hauríem de fer l'esforç de formar-nos i no acontentar-nos amb el que sabem. Fins i tot els que ja estem jubilats. Allargar l'edat d'escolarització obligatòria a 18 anys, però, caldria matisar-ho i, en tot cas, i sempre segons el meu parer, acompanyar-ho amb l'experiència laboral.

A casa comentàvem que potser hauria de ser obligatori treballar a partir dels 16 anys. L'experiència que s'assoleix treballant és molt important i pot marcar el futur d'una persona. Lligar formació i treball és bàsic per a la formació completa d'una persona. La teoria, que s'adquireix a l'escola o institut, i la pràctica que s'experimenta i exerceix a la feina, han d'anar de bracet. 

Les crítiques a allargar fins als 18 d'anys l'ensenyament obligatori es referien bàsicament a les poques ganes que hi ha entre molts joves, de 16 anys, de continuar estudiant. Si això s'ampliés a 18 anys encara serien més els joves descontents. Aparcar els joves als instituts no és una bona idea, però fer l'acompanyament de formació i treball, per introduir-los a la realitat d'aquest món és una altra cosa.

No sé si podem arribar a conclusions al respecte, però una cosa sí que tinc clar i és que ens hem d'organitzar millor. Acompanyar els joves al treball és bàsic, i si això va acompanyat d'una bona formació, segur que tots hi sortirem guanyant.

Darrera setmana d'agost

A les acaballes del mes d'agost es comencen a veure els preparatius per a l'inici del nou curs. És cert que no tothom s'ho planteja de la mateixa manera. Els escolars són els que amb més raó tenen el mes de setembre com a referent de l'inici d'una situació nova. Tot, o pràcticament tot, és nou i des del primer dia es va teixint el que culminarà a finals de juny.

La majoria d'empreses també comencen el mes de setembre després del parèntesi de les vacances estiuenques. Algunes han tancat, d'altres han tingut l'alternança de treballadors gaudint del repòs de l'estiu i el ritme no ha estat el mateix. La interrelació entre les empreses és un reflex clar que els mesos de juliol i agost l'activitat no segueix el mateix ritme.

Hi ha negocis propis de l'estiu que, en canvi, veuen el final de mes com la cloenda de la seva activitat. La seva activitat principal o fins i tot la seva única activitat temporal. Tanquen la paradeta fins a la temporada vinent. 

Hi ha, però, excepcions. Cada vegada s'allarga l'esperança de vida i hi ha més persones jubilades amb mobilitat i ganes de continuar la gresca. Per aquestes persones el canvi no és tan sobtat, o si més no ens el mirem més d'esquitllada. És cert que no és el mateix estar envoltat d'estiuejants i gent de vacances, però el calendari no és el principal desencadenant de l'activitat. Això no impedeix que si vius una mica al ritme de la societat que t'envolta, et sentis condicionat i, d'alguna manera, també experimentis un canvi en el teu comportament.

Les picabaralles polítiques al nostre país no han descansat aquest estiu i han mantingut una activitat frenètica, sobretot al voltant dels maleïts incendis. La pressió del PP per aconseguir que el president del govern espanyol tiri la tovallola s'ha mantingut i cal preveure que anirà en augment a l'inici del nou curs. Quant a casa nostra, tot fa pensar que estem igual que abans de l'estiu. Les promeses de millor finançament, el reconeixement del català a les institucions europees o el traspàs de Rodalies estan allà on eren i no hi ha previsió que s'acceleri més del compte. Una vegada més els partits independentistes s'han deixat prendre el pèl. Cosa que era de suposar.

Compartim aniversari

Els aniversaris rodons acostumen a ser més celebrats que la resta i, enguany, en Tallaferro i la Flor d'Alba celebren el seu setantè aniversari, i la colla gegantera d'Arenys de Mar ha preparat un seguit d'actes commemoratius. Si la colla acostuma a pencar de valent, enguany se superarà per tal que no ens passi desapercebuda aquesta celebració.

Tot i que no acostumo a col·locar-me de protagonista en els meus escrits del blog, avui em permeto la llicència d'actuar de coprotagonista en celebrar, precisament avui, el meu setantè aniversari. És un any més, però com deia al començament, el fet de canviar de dècada i col·locar un zero al final, fa que prengui més relleu.

Ens fem grans, i això és una sort. La vellesa és tot un honor, però també un repte. No tothom hi pot arribar, ni tampoc en plenes condicions. Quan era un xiquet, ens parlaven d'un vell de seixanta anys. Avui és tota una altra història i cada vegada hi ha més persones centenàries. Això fa que, malgrat formar part del grup de jubilats, no em pugui considerar un vell, i els nostres gegants encara menys. Tenen molta corda per davant, i moltes generacions per anar engrescant i festejant.

Tot i que l'estiu comença als voltants de Sant Joan, per alguns és el dia 1 de juliol l'inici de les vacances, també per als jubilats. Els mestres i professors han acabat el curs, els casals d'estiu s'han posat en marxa, i algunes persones ja preparen les maletes per al seu viatge d'estiu.

Per a totes aquelles persones que comenceu les vacances, us desitjo un molt bon estiu, que gaudiu de les festes de carrer, de la festa major, amb totes les seves activitats, i tingueu uns moments de record per a tots aquells joves que amb il·lusió i dedicació ens ajuden a passar-nos-ho d'allò més bé. Bon estiu!

Pendents de les xifres

Acaba el mes de novembre i les persones a qui se'ls hi ha de revisar la hipoteca estan pendents de l'euríbor, i saber si la nova quota mensual baixarà més o menys. Després d'uns anys d'una gran crescuda, s'està observant una davallada, lenta, però constant que deixa respirar una mica més a totes aquelles famílies que tenen una hipoteca d'interès variable, i que ara fa dos anys varen experimentar un ensurt important.

Paral·lelament, els jubilats que tenen la sort de cobrar una pensió contributiva, també s'han fixat en la xifra final de l'IPC anual, que serà l'increment que s'aplicarà a la seva pensió del 2025. I també els llogaters a qui se'ls hagi de revisar la mensualitat, hauran estat atents al valor de l'IPC del mes de novembre.

És evident que les xifres resultants provoquen sensacions diferents segons quina sigui la situació de cadascú. Per a un pensionista, és bo que l'increment proposat es mantingui a l'alça. Per a un llogater, no li haurà agradat gaire veure com el darrer mes l'increment ha estat més alt que en els mesos anteriors. I per als hipotecats, obtindran una rebaixa que no els solucionarà la vida, però si més no mantindrà la tendència dels darrers mesos.

Sovint ens preguntem si aquestes xifres estan ben calculades i s'adapten a la realitat. La impressió que tens és que els sous i pensions creixen molt a poc a poc, i els preus dels productes, també els més bàsics i imprescindibles, cada vegada són més cars.

Necessitem xifres de referència per saber a què atendre'ns, però seria convenient revisar-les per assegurar-nos que són certes, i analitzar els components que les determinen. Hi ha productes i serveis que no es tenen en compte a l'hora de determinar l'increment de preus, i que en algun moment donat experimenten uns increments que capgirarien les xifres obtingudes.

Tenim les xifres, però també les dades del nivell de pobresa al nostre país. Avui no només les persones sense feina tenen problemes per arribar a finals de mes. Tenim persones que treballen i, així i tot, estan per sota del llindar de la pobresa. Moltes d'elles amb problemes per poder gaudir d'un habitatge digne. És per això que els nostres governants han d'esforçar-se per treure'ns d'aquesta situació i vetllar perquè tothom pugui viure amb dignitat i respecte. 

De vacances!

Els mesos de juliol i agost acostumen a ser els mesos de vacances, si més no per aquelles famílies amb fills, aprofitant les vacances escolars. Això no impedeix que hi hagi persones que puguin gaudir-ne a qualsevol època de l’any, com seria el cas dels jubilats, i d’altres que, per contra, ho tenen prou difícil, perquè l’economia no està tan bé.

Les vacances, per als que tenim la sort de poder-ne fer, haurien de servir per canviar d’hàbits, desconnectar de la rutina de durant l’any, però també per reflexionar sobre tot allò que hem viscut, pensat i realitzat els darrers mesos. Aquest exercici seria bo fer-lo diàriament, però no en tenim gaire el costum, o la pressió que rebem i acumulació de tasques i nervis no ens ho permet.

Fer vacances no vol dir necessàriament viatjar, però si aquest és el cas, segur que n’hem començat a gaudir tot preparant el viatge i, una vegada retornats a casa, recordant l’experiència viscuda, sigui comentant-t'ho o revisant les fotografies i anotacions fetes.

Espero i desitjo que tots tingueu l’oportunitat de trencar el ritme de treball de l’any, tot gaudint d’uns dies més relaxats, sigui amb noves aventures, o sota un arbre i amb una bona lectura.

La Biblioteca, un servei cultural

Si no vaig errat, l’any vinent es compliran quaranta anys de la creació de l’Escola de Música d’Arenys de Mar. La Blanca, que és l’única persona, de les quatre que la vàrem iniciar, que continua al capdavant de l’escola, m’ho podrà corroborar. Començàvem amb molt d’interès perquè el projecte fos seriós i permetés que els nois i noies de la vila poguessin seguir estudis musicals sense haver de recòrrer a les classes particulars que fins llavors era l’única possibilitat de poder estudiar música.

Durant aquests quaranta anys l’escola ha ocupat diferents espais, des del Seràfics, on vam començar, passant per Can Juncosa, el Casal Parroquial i finalment el Calisay. A Can Juncosa, on hi ha ubicada la Biblioteca, hi vam ser a precari, amb unes condicions que avui difícilment acceptaríem, però era l’única manera que teníem per continuar amb el projecte. En aquest espai hi vàrem coincidir amb la Vocalia de Jubilats, que també ha tingut el seu recorregut i que ara es troba en un local municipal del carrer Doedes.

La Biblioteca va sortir de la planta baixa de l’Ajuntament, on ara hi ha l’Oficina d’Atenció Ciutadana (OAC), per anar a Can Juncosa, i de seguida es va dir que l’espai era insuficient per poder desenvolupar tota la seva activitat. Han passat molts anys, però sembla ser que els dies d’estada en aquest immoble són comptats. 

El servei de biblioteca és un dels pocs, de caràcter cultural, d’obligat compliment per ajuntaments de pobles i ciutats d’un cert nombre d’habitants, i és d’agrair. La seva funció és integradora i el fet de formar part d’una xarxa de la Diputació de Barcelona, permet que hi hagi recursos, encara que menys dels que voldríem, i activitats durant tot l’any.

Ha estat una llàstima com s’ha plantejat la construcció d’una nova biblioteca, ben necessària al meu entendre, que ha fet que es produïssin crítiques i manifestacions, la majoria de les quals hauríem de considerar desafortunades. 

Ens trobem en l’inici de les obres i per tant encara falten dies perquè la puguem inaugurar i gaudir de les noves instal·lacions i serveis. Desconec el projecte i per tant soc incapaç d’opinar al respecte. Voldria pensar que no només s’ha pensat en les obres i la distribució d’espais, sinó que també està tot previst perquè es produeixi un augment dels serveis i horaris d’obertura i, lògicament, més recursos per poder satisfer l’ampliació de personal per poder atendre els vilatans.

Aquests dies he estat parlant, en el meu blog, de Cultura. Les biblioteques realitzen una tasca molt important que l’administració pública ha d’atendre i potenciar. Animo els nostres polítics locals, però també els responsables de la Diputació, a vetllar perquè el futur de la nostra biblioteca sigui el que tots volem i ens mereixem.

L'estat de dret en perill de mort

M'ha semblat interessant referir-me als dos escrits que han sortit al diari ARA aquest cap de setmana en relació al canvi de criteri del Tribunal Suprem sobre la concessió dels indults, per part del govern espanyol, als independentistes catalans condemnats pel Procés. Sempre he dit que hi ha temes que se m'escapen i necessito que me'ls expliquin bé per entendre'ls. En aquest cas són dos magistrats jubilats que ho exposen molt clarament. És una llàstima que això passi només quan ja s'han jubilat.

Els dos escrits a què em refereixo són els publicats aquest dissabte, "la guerra dels indults", a càrrec de l'exmagistrat del Tribunal Suprem, el senyor José Antonio Martín Pallín, i el de diumenge "el Tribunal Suprem contra l'estat de dret", de l'exlletrat del Tribunal Constitucional, el senyor Joaquín Urías. Tots dos coincideixen en criticar la decisió de la sala tercera de canviar la decisió inicial de desestimar el recurs dels partits polítics de la dreta espanyola contra els indults del govern del PSOE, pel simple fet que ara la composició de la sala és majoritàriament conservadora i afí al PP.

La conclusió a què arriben els dos articulistes és que es tracta d'una decisió política i no pas jurídica, per la qual cosa es posa en dubte la independència del Poder Judicial, quedant totalment polititzat i per tant afectant l'estat de dret del nostre país.

Entenc que es tracta d'un fet molt greu, que malauradament no escandalitza els responsables jurídics espanyols, i que donen més força a la decadència i prostitució de la democràcia espanyola, que s'encamina a un caos total, amb l'arribada properament de la dreta més extremista al govern de la nació espanyola.

M'agradaria ser al subconscient del president socialista Pedro Sánchez per saber què pensa de tot això i si no li preocupa. A vegades crec que és prou inconscient i que només procura per la seva situació personal, ni tan sols la del seu partit polític. Una mica el que ha fet el seu antecessor, el senyor Felipe González, que va renunciar a tots els principis socialistes que defensava fa uns anys, per abraçar el món capitalista que li ha proporcionat una vida segura i plena de riqueses.

Aquest és el gran problema que patim tots plegats, perquè estem en mans d'unes persones sense escrúpols que diuen defensar els nostres drets, però que simplement lluiten per aconseguir el poder i els seus propis beneficis. Abans els polítics ensenyaven la trampa una vegada ja s'havien retirat. Ara t'adones que fins i tot en plena vida política ja deixen veure què hi ha de veritat al darrere, provocant que desconfiïs totalment de la seva paraula.

Confinats a Arenys de Mar

Cap de setmana confinats al nostre municipi. Avui a les 6h del matí ha entrat en vigor la prohibició de sortir del municipi sense una justificació clara, com pot ser anar al treball o a l'escola. Teòricament havíem d'observar molta policia a les carreteres controlant que ningú no sortís sense motiu. La veritat és que a casa hem estat tres els que ens hem desplaçat fora de la vila i cap de nosaltres ha sabut veure cap control.

Pot ser que la policia s'hagi concentrat al perímetre de les grans ciutats i hagi deixat de banda els petits municipis. El cert és que amb mesures com aquesta es pot comprovar cada municipi si és importador o exportador de treballadors. Pel que fa a la vila d'Arenys sempre s'ha dit que el nombre de persones que treballen fora és més gran que no pas les que venen a treballar aquí.

Aquest confinament intenta evitar que ens moguem, ja que acostuma a ser els caps de setmana quan ens desplacem més lluny, ja sigui a la segona residència, o a fer turisme aprofitant els dies de festa laboral. Per a qui viu a Barcelona i se sent angoixat, una mesura com aquesta costa d'acceptar, però sempre hem de fer l'esforç de pensar en les víctimes que podem estalviar.

Avui, però sentíem una dada curiosa i no tan estranya com podria semblar, tenint en compte la nostra picaresca. Ahir dijous, quan hi havia llibertat de moviments, la sortida de vehicles de Barcelona va ser molt més alta que l'entrada experimentada el matí. Quins cotxes varen sortir de més? Els de segona residència?

Tot fa pensar que algunes famílies han avançat la sortida de cap de setmana a dijous, comptant que l'endemà divendres no ho podrien fer. Va per aquí la cosa? I quan tornaran a la gran ciutat? Els esperarem i demanarem on han anat. Si tornen durant el dilluns voldrà dir que es tracta de famílies que ja no formen part del món laboral, jubilats o rendistes, que no els cal arribar al dissabte per gaudir de dos dies de festa, o persones que la pandèmia els ha deixat a l'atur.

Governar davant les dificultats

Si ahir era l'Oriol Junqueras qui en sortia escaldat, avui ha estat el torn del president català. El Tribunal Suprem continua en la línia de no deixar tranquils els independentistes i fa tot el que està a la seva mà per fer la guitza. Entretant l'Audiència Nacional ha deixat lliures els dos CDR que quedaven a la presó després de la seva detenció del mes de setembre passat.

El panorama no pot ser més complex i molts creiem que al final la solució ens haurà de venir de fora, d'Europa, però quan? Malauradament trigarà i els actuals botxins ja estaran jubilats i vivint de la rifeta. D'això ja hi estem acostumats.

I Arenys de Mar continuen els problemes amb la recollida de la brossa. Ja no es tracta només de reciclar bé, sinó de recollir totes les bosses cada dia. Si dimecres l'empresa no recollia el plàstics d'uns quants carrers, ahir tampoc no va recollir l'orgànic, i el més calent a l'aigüera.

Ens trobem en un moment, doncs, que no és fàcil governar, però cal que els escollits, els qui hem donat el nostre vot, sàpiguen resoldre les dificultats, perquè governar quan tot va bé és molt fàcil, però la capacitat de governar i d'estar a les institucions públiques es nota quan hi ha dificultats, i de moment, ni uns ni els altres sembla que ens ho sàpiguen demostrar.

El trist paper dels partits polítics a Espanya

Una vegada més ens trobem amb una mobilització ciutadana, en aquests cas els jubilats i pensionistes, on els partits polítics l'única cosa que fan és solidaritzar-s'hi, però són incapaços de liderar el canvi de polítiques socials injustes des del seu lloc, des del Congrés de Diputats on els dos partits d'extrema dreta, PP i C's, no tenen majoria absoluta.

És una vergonya que el PP pugui fer el que està fent, que no és res més que afavorir el gran capital a costa de polítiques nefastes per a la classe treballadora. És una política d'extrema dreta consentida pels partits polítics de l'oposició, el PSOE com a primer culpable.

Es rescaten bancs i autopistes per afavorir banquers i grans empresaris i s'apuja un 0,25% les pensions, d'unes persones que no reben els diners suficients per sobreviure. Tot això passa mentre l'oposició només parla i es queixa, però no fa res efectiu per fer fora un govern corrupte i explotador de la classe obrera i dels pensionistes. 

L'excusa de "no hi ha diners" no serveix quan comprovem que es malgasten diners en altres àmbits, els que afavoreixen els acumuladors de diners. El més trist de tot és que el populisme del PP és capaç de dissimular i aconseguir els vots d'aquelles persones contra qui es programa tota la seva política. 

Cal fer una crida als partits polítics de l'oposició perquè s'encarin d'una vegada amb el PP i el facin fora del govern d'Espanya.

La conxorxa dels poders de la democràcia

Estàvem massa acostumats que tot el que deia el govern anava a missa i ningú ho qüestionava, i si gosava fer-ho havia de sortir amb la cua entre cames. Parlàvem de la independència dels tres poders i ens ho crèiem. Ningú es ficava amb l'altre, però això era realment ser independent? Hores d'ara ens temem que vivíem molt enganyats.

Avui critiquem la dependència dels tres poders i parlem d'una democràcia aigualida i la pèrdua dels drets més elementals de la ciutadania. A més, l'anomenat cinquè poder, la premsa, també està aliada amb els altres poders. Tots contra nosaltres, i sobretot contra els catalans, per agosarats!

No només el Tribunal Constitucional va donar la raó al govern central contra la llei de la pobresa energètica, sinó que fins i tot ara que sembla que Madrid la vol aprovar hi ha jutges que hi posen traves i suspenen l'obligació de les companyies elèctriques de comunicar els talls de llum.

Vivim en un país que qui realment mana són les grans multinacionals, els bancs i el diner en totes les seves facetes. Tot el que puguis fer per anar-hi en contra resulta inútil, encara que siguis un Parlament escollit per una comunitat com Catalunya. Em pregunto, doncs com pot ser que hi hagi persones i polítics de ments obertes i progressistes que no s'adonin que estem lluitant amb tots els elements en contra. Només ho puc entendre si reconec que el diner ha fet molt mal, i nosaltres en diem corrupció política. Si m'adono que la categoria ètica i personal de molts polítics té molt que desitjar, i no em refereixo als abnegats que dediquen el seu temps lliure per treballar per la societat, sinó a aquells que ostenten gran poder, exercint o estan jubilats de la política.

Una escapada a la natura

Aquest matí he travessat el Montseny que és la barrera natural que separa la meva ciutat natal de la meva vila d'adopció. La destinació era Tavertet, al bell mig de les Guilleries, però no hi volia anar pel camí més ràpid, la C-17, sinó pel trajecte que t'acosta a la natura en l'estat més pur, per Coll Formic. És una carretera que, entre setmana, en un dia feiner com avui, et vénen ganes d'aturar-te cada vegada que et creues amb un altre cotxe, i saludar-lo. Oi que ho fem quan passegem pel bosc, i no ho recordem quan som a ciutat?

Ahir el meu fill, parlant de Barcelona, em comentava que allà la gent no saluda. Entren a les botigues i com si no hi hagués ningú. Passejant per la vila et fas un tip de saludar i desitjar el bon dia, i això és agradable perquè dóna sentit al compartir un espai i un temps, i deixar de viure isolat.

Tavertet es lleva molt tranquil, amb molt poca gent pel carrer. Uns jubilats ben abrigats i calçats, han deixat aparcats els cotxes i es disposen a fer una petita ruta, potser camí de Rupit, per l'Avenc. Hi ha uns joves que han instal·lat un càmera fotogràfica a sobre d'un trípode de color groc llampant, o potser és una filmadora. No ho acabo de veure, però s'han situat a la punta de l'espadat. 

Els sis excursionistes em desitgen bon dia, quan passen pel meu costat, i un bon profit. Estic menjant l'entrepà de pernil dolç de cara a la Mare de Déu del Coll, a sobre d'Osor i del pantà de Susqueda. Després aniré a fer el cafè a Can Mariano. L'avi Mariano havia estat veí nostre fa anys, i ens conreava l'hort. Després la casa els hi va comprar la filla de la propietària del pis dels meus pares. Casualitats de la vida. Han passat molts anys!

La tornada l'he fet pel camí més usual, com per anar-me acostumant al que veuré la resta de la setmana. Molt més trànsit, radars i civilització. M'ho prenc com si es tractés d'una vitamina, que ens reforça...

En el PP tot són corredisses per a no perdre la cadira

Sempre he estat en contra dels polítics que s'entretenen més en ocupar càrrecs que no pas en fer un servei a la societat, d'acord, això sí, amb els seus principis i creences. La diversitat ens permet escollir aquells que prediquen un discurs més semblant a la nostra manera d'entendre la vida en societat. El problema sorgeix quan t'adones que els diferents membres del partit que t'agrada, busquen perpetuar-se en els càrrecs, com a font d'ingressos, però sobretot quan aquesta és la seva prioritat.

Arran dels desastrosos resultats del PP a Catalunya i la perspectiva que això passi també a les generals de desembre, aquests dies tot són corredisses per assegurar-se un lloc. Ni tenen la delicadesa de dissimular-ho. 

Sembla ser que Alícia Sánchez-Camacho va cedir el primer lloc a Xavier Garcia Albiol, amb la condició que li asseguressin una butaca al Congrés de Diputats. Ara Albiol voldria fer una revolució dins del partit i deixar a la cuneta alguns dels històrics del PPC, entre ells Alícia Sánchez-Camacho.

Entenc que quan els partits polítics, elecció rere elecció, van perdent representants a les diferents institucions públiques, es produeixin situacions de pànic i molts cops de colze, per aconseguir mantenir-se subvencionat, en nòmina. D'alguna manera el Parlament Europeu i el Senat Espanyol s'ha convertit des de fa molts anys, en residències de polítics jubilats, no tant per l'edat, que també, com per haver caigut en desgràcia. Feu-hi una ullada.

El problema sorgeix quan els partits també perden representació al Parlament Europeu i al Senat, perquè llavors ja no saben on col·locar-los.

El PP té dos mesos i mig per fer bé els deures i evitar la gran davallada a nivell espanyol. L'estratègia els ha fallat, i han tingut la desgràcia que aquells electors fidels que mai haurien optat per un partit socialista i encara menys un partit catalanista, s'han trobat amb un C's que els ha pres la cartera. Estic segur que els més agosarats canviaran de bàndol, i no trigarem a veure referents del PP a les llistes de C's. Per a molts polítics el que els importa és continuar vivint de la política.

Polítics, millor calladets

Els polítics xerren més del que seria desitjable, sobretot quan no tenen res de bo a dir i moltes coses a amagar. Verbositat, he trobat al Diccionari, encara que jo empre n'he dit xerrera, que no necessàriament té un sentit negatiu, però en el món de la política acostuma a ser, feixuga, excessiva i innecessària, però principalment definitòria de la qualitat dels polítics. Molts d'ells desprestigien la professió.

Els ministres de l'Estat espanyol en són una mostra flagrant. Quan no és el ministre d'Exteriors és el ministre d'Interior, i sinó el ministre de Defensa. I no només quan es refereixen a Catalunya, que hi tenen una gran devoció, sinó parlant de temes tan rellevants com pot ser la crisi dels refugiats sirians.

No recordo qui ho escrivia un dia d'aquests, en relació a haver d'aguantar els polítics, que no només es tracta dels actuals, sinó que a sobre hem d'aguantar els jubilats.

Sempre em pregunto què estaran pensant mentre engeguen aquells discursos, normalment plens de demagògia, i encara més, com es veuen després en diferit. Em costa creure que no passin vergonya, perquè en el fons a tots ens agrada pensar que tenim una bona imatge, i ens fa por que descobreixin qui som realment.

Penseu en algun polític abans i després d'haver protagonitzat alguna campanya electoral. Segur que el veureu diferent. Per posar un exemple, feu memòria del Miquel Iceta dirigent del PSC a l'ombra i compareu-lo amb el Miquel Iceta candidat a la presidència de la Generalitat. Segur que el veieu diferent. Coincidireu amb mi que el protagonisme d'ara, el rol que li toca jugar, el fa molt més vulnerable. Li veiem més els defectes i on poder-nos-hi agafar. Feu el mateix exercici amb altres polítics. 

Senyora Neus Munté, vergonya aliena!

Que la incapacitat dels partits polítics catalans per consensuar una llei electoral no pugui titllar-se de fracàs, no sé com definir-ho. Em fan vergonya i ells tan tranquils i contents. Poden dedicar-hi trenta anys més i no passarà res. En política sembla que no hi hagi fracassos, simplement es deixen d'assolir els objectius, però no passa res.

Hauria de ser punible l'incompliment de les promeses, dels objectius fixats, i els diputats veterans jubilats, però esclar... no és qüestió de persones, sinó de partits, de consignes partidistes, i aquí rau tot el problema. 

A quin partit polític català li interessa modificar la llei electoral, o millor dit, crear una llei electoral catalana? A cap d'ells. Ja els va bé. Es perpetuen en el Parlament, vivint de la política, treballant ben poc.

Perquè no és el mateix ser regidor que parlamentari. En un ajuntament ets molt proper al ciutadà i tens els problemes a l'abast. No et pots desentendre de la realitat social del municipi, dels seus habitants.

M'agradaria que la portaveu del govern català m'expliqués per què considera que no és un fracàs no haver aconseguit consensuar la llei electoral catalana. M'agradaria conèixer-ne les raons per fer aquesta afirmació. Entretant pensaré que es tracta de justificar les pròpies misèries i anar passant el temps. Vergonya!

L'adoctrinament de la FAES rep 758.000 euros de l'Estat

El PP i el PSOE s'han repartit el pastís des de l'inici de la transició democràtica i és per això que són tan reticents a permetre nous partits polítics que puguin posar en perill la gallina dels ous d'or. La Vanguardia.com publicava la notícia de que gairebé el cinquanta per cent de les subvencions a fundacions de partits són per a la FAES (758.081 euros) i a continuació la Fundació Pablo Iglesias amb 450.000 euros, d'un total d'1.500.000 euros. Llavors acusen els altres d'adoctrinar.

L'entrada en joc de formacions com Podemos o Guanyem posaria en perill mantenir aquests favors a PP i PSOE, que no els fa recança que la informació es publiqui, ho tenen tan consolidat que es creuen que hi tenen tot el dret. No és només la corrupció la que marca diferències entre la població, sinó que la pròpia dinàmica pública s'encarrega d'afavorir a uns quants en detriment de la majoria.

Si a tot això hi afegim els càrrecs que ocupen en grans empreses els polítics jubilats, no pas per mèrits propis, sinó per 'prestigi' i en algun cas com a compensació per favors rebuts, provoca molts dubtes sobre l'honestedat dels nostres polítics i l'exercici de la política. No és estrany, doncs, que quan vénen unes formacions que diuen voler canviar la manera de fer política, tot plegat es sacsegi i els de sempre tremolin per por de perdre els privilegis.