Visca la creativitat!

Segons he pogut llegir a la premsa, l'arenyenc Lluís Danés ha rebut l'encàrrec d'organitzar la festa d'inauguració de les Rambles de Barcelona, que des de fa molt temps es troben aixecades i que està previst que tingui lloc els dies 13 i 14 de febrer.

Els arenyencs ens sentim orgullosos que el director artístic recaigui en la persona d'en Lluís, un creador visual amb un llarg currículum artístic, en molts àmbits i esdeveniments, i que mai ens ha deixat indiferents. La creativitat és un do que escasseja i, en canvi, és l'ànima cultural de qualsevol societat que vulgui destacar, en un món on la mediocritat és força estesa.

Diuen que el món està mal repartit. Uns tant i d'altres tan poc! Seria bo que en el camp de l'ensenyament i la formació de les persones es treballés més la capacitat creativa de la gent. Si volem sortir d'un món grisós, necessitem enfortir aquest camp. Trobar persones amb imaginació, il·lusió i ganes de treballar per fer-ho tot més agradable i, sobretot, sortir de la monotonia en què a vegades ens entrebanquem.

La creativitat és bàsica en el món cultural, però no només aquí cal dedicar-hi esforços. Arreu trobem a faltar aquest component i potser és per això que les coses no funcionen com voldríem. Anem millorant les tècniques, ampliant els recursos i descobrint nous camps, però ens falta imaginació. El cost és elevat i no està planificat.

Cada dia, quan em desperto, penso en què podria fer avui per innovar i millorar tot allò que hauré de tocar i remenar. Tant de bo que tingués les idees clares, però la intenció hi és. Segur que si moltes més persones es paressin a pensar què poden aportar de més, el món giraria com un mitjó. Sortir del pou, o de la rutina hauria de ser un dels nostres objectius. 

Des d'aquí felicito en Lluís pel nou repte a assumir, i estic convençut que serà tot un èxit! 

Què és veritablement real?

Cada vegada rebem més informació i no obsta perquè visquem desinformats o bé dubtant de si allò que ens diuen és realment cert o ens estan enganyant. Aquesta aparent contradicció ve propiciada per una manca d'anàlisi i racionalització del nostre pensament, i de la capacitat o falta de costum de contrastar les notícies i informacions que ens arriben.

Què és real i què és imaginació? Som capaços de distingir allò que és d'allò que ens sembla que és? Hi ha qui té molt interès i poder com per fer-nos creure coses que no són. Ens poden convèncer fàcilment i ser incapaços d'adonar-nos que allò que ens diuen és fals, que no està passant, que és una adulteració de la realitat.

Si busquem el concepte de realitat ens diuen que la realitat és el conjunt de tot allò que efectivament existeix, en contrast amb tot allò que és imaginari o tot allò que sembli altra cosa que el que és. Per tant, quan analitzem uns fets, una situació, la nostra manera de ser, de concebre la vida, ens condiciona i podem estar imaginant coses que no són.

Avui, que és tan fàcil escampar notícies, opinions, declaracions, i arribar molt lluny, a persones que no ens coneixen ni tenen un criteri determinat de segons què, és un perill no aturar-se a analitzar allò que ens arriba, abans d'acceptar que és cert i que no es tracta d'una manipulació de la realitat pels interessos que sigui.

Comencem a estar cansats de les xarxes socials, on persones anònimes, o ni tan sols persones, sinó enginys tecnològics, sentencien, si no critiquen i insulten, simplement per embrutar i no aportar res de positiu. Sembla que aquest és el camí de no retorn, que no ens pot fer claudicar dels nostres principis, i ens ha de fer forts per ser capaços de discernir què és real i que és imaginari o interessadament manipulat.

Memoritzadors, Empollons i Intel·ligents

Aprofitant un fragment d'una entrevista a l'economista Xavier Sala i Martín on diferenciava tres tipus d'alumnes, voldria fer-hi els meus comentaris. L'entrevistat, professor universitari, distingeix els alumnes que memoritzen, dels rosegaapunts (ell en diu empollons) i els intel·ligents. Els primers són aquells que no aprenen, si no simplement memoritzen i, per tant, no els hi canviïs cap element, perquè no se'n sortiran. Els segons aprenen allò que diu el llibre de text, però només. Finalment, els intel·ligents són els que els hi poses una situació que no han vist mai, per tant, no han ni memoritzat ni empollat, i són capaços d'improvisar una solució.

És una entrevista que us recomano que recupereu perquè és interessant. Parla de la intel·ligència artificial i, precisament argumenta que la intel·ligència artificial no és intel·ligent. Són màquines dissenyades per dir textos els més semblants als que troben a Internet, però fàcilment diuen mentides i ho diuen de manera convincent, i per tant ens posa en alerta. Sala i Martín situa la intel·ligència artificial en el grup dels empollons.

Dit això, i gairebé no em queda espai, si fem una anàlisi de la situació política i també social dels nostres dies, t'adones que ens fa falta molta intel·ligència. Persones intel·ligents que sàpiguen resoldre els problemes i situacions que apareixen cada dia, sempre diferents i de manera sobtada.

Sempre he dit que una de les grans qualitats, i que demostra la intel·ligència d'una persona, és la capacitat de reaccionar bé davant d'un problema sobrevingut. Pots tenir molt coneixement de les coses. Haver vist molts exemples, i haver analitzat les solucions emprades, però si no ets intel·ligent, seguint el raonament del professor, no seràs capaç de resoldre allò que probablement no havies vist mai ni imaginat.

Ara, si voleu, fixeu-vos en els dirigents polítics que hi ha al món i feu l'exercici de col·locar-los en el model de persones rosegaapunts o els que memoritzen, o en el grup dels intel·ligents. Estic convençut que en aquest darrer grup n'hi trobareu ben pocs, i això és un problema si partim de la base que són aquests dirigents els que fan o haurien de fer avançar el món.

Nit de bretolades

On són els naps i les cols? Només ser veure bretolades, insults, bromes de mal gust i destrosses de mobiliari urbà. On és la creativitat i la imaginació que s'espera d'una tradició que estem deixant perdre? Qui està content de tota la gresca de la nit de Reis?

Hi ha qui es queixa que no se'l deixa participar, que es limita la llibertat d'expressió, que no se'l té en compte, però fa mal ús de la llibertat de moviments, de gresca i oci. Es pot gaudir destrossant la cosa pública, insultant sense cap sentit els altres?

M'entristeix veure com hi ha persones, siguin joves o no tan joves, que no han entès res de la vida. No tenen ni un mínim sentit de la decència, i el respecte als altres. No tot s'hi val en aquest món. Es pot ser molt crític, antisistema, i lluitar per canviar les coses, però el que no es pot fer és faltar el respecte a les persones i els seus béns. Ni fer malbé el patrimoni urbà, que és de tots i el paguem amb els nostres diners.

On és la tradició de penjar naps i cols amb poesies eròtiques o picants? On és la gràcia d'expressar allò que penses sense necessitat de ferir a ningú? Què es pretén amb aquest vandalisme desenfrenat i poca-solta? 

No sé, ni vull saber qui ha estat, ni quines intencions tenien quan varen decidir sortir al carrer a fer-ho malbé tot, i penjar escrits denigrants i absurds, sense cap mena de gràcia, però les entitats referides, tant si han estat les causants com no, queden molt malparades. És aquest l'esperit de la gent del Casal Norai?, i del CAU? Vull pensar que no, i que ha estat gent aliena que ha fet mal ús del seu nom, de la seva entitat i de la bona tasca que fan i poden continuar fent a la nostra vila.

No pretenc que reflexionin sobre tot el que han fet, perquè tampoc no em llegiran, ni tenen per què fer-ho. És la meva manera d'expressar la meva repulsa a l'incivisme i a l'error de confondre les coses, les tradicions i la gresca. Ens ho podem passar molt bé, sense necessitat de fer mal a ningú, ni destrossar tot allò que trobem pel davant. Si la nit de naps i cols s'ha de convertir en això, val més oblidar-nos de la tradició i posar seny. 

Capacitat de reacció dels nostres governants

En uns moments de crisi del model de societat, amb problemes greus en un percentatge important de famílies d'arreu, als nostres polítics se'ls demana capacitat de reacció, imaginació i presa de decisions dràstiques i sense demora. Governar des del despatx i amb perspectives és més fàcil que no haver d'agafar el toro per les banyes i afrontar aquells problemes que es presenten sense avís previ.

Avui tenim problemes de subsistència més generalitzats que mai. Cada vegada hi ha més famílies que viuen en la incertesa de què passarà demà, i al mateix temps ens trobem amb una societat que ha perdut valors importants per a la convivència. Ja no estem parlant només d'incivisme, sinó que hi ha violència incontrolada que apareix en els llocs menys pensats.

No és estrany que hi hagi moltes persones que critiquen grans plans de futur, que són necessaris, si es descuiden els problemes que tenim a sobre i que afecten a una bona part de la nostra societat. Aquesta desconfiança amb els nostres polítics tampoc no afavoreix la resolució dels problemes. N'hi ha molts que sorgeixen a partir d'una sensació d'abandonament i això caldria tenir-ho present al moment d'assumir una responsabilitat política de l'àmbit que sigui.

Sens dubte que la solució passa pel compromís de tothom, i per això cal fer molta pedagogia i provocar la reflexió de tots per assumir la nostra part de responsabilitat, però són els nostres representants polítics els que han d'abanderar i liderar les respostes necessàries per resoldre tots els problemes que tenim a sobre.

Necessitem una posada al dia de les lleis que regulen la nostra convivència, perquè policies i jutges puguin donar resposta a les noves situacions, algunes de les quals ens sorprenen. La reincidència en el delicte sense una resposta adequada comporta la desconfiança en la llei i en la justícia, i desanima a molts davant de les actituds d'incívics i violents que aparentment actuen amb total impunitat.

Si no som capaços de tranquil·litzar la població amb actituds contundents i efectives, serà molt difícil reconduir la situació. Els nostres polítics han d'estar atents a tot el que passa en el seu àmbit d'actuació, essent imaginatius i efectius en la presa de decisions, però també han de tenir el suport de les institucions i poders que els sustenten en l'exercici de la política. Si no tenim on agafar-nos serà complicat aconseguir treure del pou les famílies que avui tenen veritables problemes per sobreviure amb el mínim de dignitat que tot ésser viu es mereix.

La rehabilitació de les antigues adoberies de Vic

Una administració pública sanejada i amb recursos és una garantia per redistribuir la riquesa i no deixar-ho tot a mans del mercat de l'oferta i la demanda, que ha quedat clar que no actua d'una manera justa i crea unes bosses de pobresa que perjudiquen la convivència. Fins i tot per pur egoisme, les classes més riques haurien de beneir que l'Estat disposi dels recursos per aconseguir minorar el desequilibri econòmic i social.

Però també amb recursos és possible millorar el patrimoni arquitectònic, fer més agradable l'existència i redescobrir la història. D'això en trobaríem molts exemples, però avui em fixo en la ciutat de Vic, on hi he fet una escapada aquest matí. Fent temps he contemplat les obres que s'estan realitzant al peu del pont de Queralt, on s'ha descobert una antiga muralla de la ciutat, més antiga que la muralla que es pot visualitzar, a la part del Portalet.

Les obres varen començar amb la rehabilitació de les antigues adoberies, on s'hi pensa instal·lar un centre d'interpretació per explicar la tradició de la indústria adobera. L'Ajuntament de Vic, ja fa uns anys, va comprar uns antics edificis molt degradats amb la intenció de restaurar-los i d'alguna manera millorar un barri molt degradat de la ciutat, i amb molta història. Conèixer el tractament de la pell és encara una assignatura pendent per a molts que hem nascut a la ciutat, i que hi hem passat de puntetes.

Segons he pogut llegir, l'Ajuntament voldria donar exemple amb aquests dos edificis, i animar els propietaris de la resta d'antigues adoberies perquè inverteixin en el projecte i les rehabilitin. La idea crec que és interessant, però m'imagino que els propietaris han de poder-ne treure un rendiment, perquè avui no s'inverteix si al darrere no en pots treure un benefici. Si es fa bé, hi pot sortir guanyant tothom.

Avui ho contemplava des de l'altra banda del riu Méder, i em reafirmava en la creença que és bo que l'administració pública disposi de recursos suficients per millorar la ciutat, però també li cal molta imaginació i creativitat. És important que els nostres polítics tinguin la ment oberta, aportin idees i moltes ganes de treballar per a la ciutat. 

La ciutadania acostumem a ser molt crítics amb els nostres polítics. Normalment perquè considerem que treballen poc per a la ciutat, i no ho fan de la millor manera possible. Nosaltres, però hi hem de col·laborar i, si ens deixen participar, intentar aportar-hi aquesta imaginació que és tan necessària, i també treball. És cosa de tots. Podem exigir, però hem d'arremangar-nos quan convé.

Tots els matins del món

Acostumo a escoltar l'emissora Catalunya Música mentre faig el meu exercici diari de gimnàstica que coincideix amb el programa 'Tots els matins del món', que presenten els mataronins Joan Vives i Esther Pinart. Un programa d'unes tres hores de durada que jo acostumo a sentir durant una hora, gairebé sempre coincident amb el moment del seu esmorzar, una entrevista amb una persona lligada al món de la música.

Haig de dir que m'agrada sintonitzar l'emissora de ràdio per poder escoltar música, més que no pas sentir gaires parlaments, malgrat puguin ser d'interès. En aquest cas, però, sempre m'agrada sentir explicar experiències de joves músics, i de no tan joves, alguns dels quals estan vivint a l'estranger, ja sigui estudiant o exercint la seva professió. 

Les experiències de les persones entrevistades són agradables d'escoltar, perquè sempre aprens alguna cosa, o si més no t'adones de la riquesa que hi ha dins de molta gent, la seva virtut i les ganes d'aprendre i viure de la música allà on sigui. També t'adones de la necessitat de conèixer noves ciutats i països, no tant pensant que a casa nostra no es fan bé les coses, sinó per descobrir-ne de noves i adaptar-les a la teva formació i coneixements personals. Quan, uns moments abans, anuncien qui sera el protagonista de l'esmorzar, intento imaginar l'interès que em despertarà la seva entrevista. Sempre resulta més interessant del que he imaginat que seria.

Aquesta setmana un dels entrevistats era en Lluís Gual, de Berga i molt implicat amb la festa de la Patum. Ell afirmava que va ser el seu amor a la festa que el va animar a estudiar música. Cridava l'atenció el seu entusiasme a l'hora de respondre les preguntes que li feien els dos presentadors. Se li notava que vivia plenament de la música i encomanava il·lusió. 

A vegades, a través de les xarxes socials, veig alguna fotografia de les persones entrevistades i que he escoltat prèviament i no sempre la imatge és la que m'havia format mentre escoltava l'entrevista. Aquest és el poder de la ràdio que no fa necessari veure qui et parla i et concentres més en el que t'està dient. En el cas de Lluís Gual la imatge explicava ben bé la idea que m'havia fet del personatge entrevistat. Coincidia plenament amb l'empenta i dinamisme de la persona i l'entusiasme que despertava mentre l'escoltaves. Això no passa sempre.

Felicito en Joan Vives i l'Esther Pinart per la manera com condueixen el programa, i em sap greu pensar que durant unes setmanes hauré de continuar exercitant-me sense poder gaudir-ne. No deixaré d'escoltar l'emissora, però estaré esperant la nova temporada de després de l'estiu.

Un govern que fa aigües per totes bandes

Cada vegada hi ha més persones molestes, per dir-ho suaument, davant les decisions preses per aquest nostre govern a l'hora de fer front al contagi del coronavirus. Bars i restaurants tancats com si això fos l'única solució, perquè ells són els únics culpables...

És molt senzill privar l'activitat econòmica d'aquest col·lectiu i no ajudar-los, o fer-ho d'una manera insultant. No anem bé! Si es prenen mesures tan dràstiques s'ha de disposar de solucions per contrarestar les pèrdues econòmiques. És molt fàcil ordenar tancar quan no t'hi va el teu futur, la teva estabilitat econòmica. No hi ha dret!

M'uneixo amb tots els professionals que es veuen obligats a tenir els seus negocis tancats, o treballar sota mínims, amb el 'take away', i exigeixo solucions racionals. No pot ser que es passi el mort a l'altre, quan no se sap com resoldre situacions, que certament són complexes, però que no tenen excusa.

Amb mesures apropiades es podria permetre l'obertura de bars i restaurants, si voleu, controlant horaris, prioritzant moments del dia que siguin controlables i beneficiosos pels restauradors, com també els teatres, auditoris i sales d'actes. 

El problema de tot plegat és que tenim uns governants inútils, que no ens mereixem i que haurien de dimitir dels seus càrrecs perquè no en són ni dignes ni amb prou capacitat per exercir-los. El futur del nostre poble és molt gris, perquè amb els governants actuals i els que ens esperen no es veu la solució als nostres mals. Només podem animar els nostres joves, que encara no tenen feina, que surtin del país en busca de llocs millors, on hi hagi més control de la situació, més justícia i seny.

El govern català va a la deriva, sense ordre ni concert, prenent decisions incoherents i tallant les ales de la població de manera dràstica sense aportar solucions ni compensar les pèrdues ocasionades. Amb l'excusa de no tenir diners, però no fer res per obtenir-los, van passant els dies i cada vegada som més pobres, amb menys imaginació i il·lusió per encarar el futur. Per dignitat, dimitiu!

Algunes incongruències en la protecció del coronavirus

En aquests moments és qüestió d'imaginació a l'hora d'organitzar actes que altra hora teníem molt ben apresos. Ara veus com s'està pensant en la manera de preparar unes colònies d'estiu tenint en compte les mesures de seguretat. La més complexa sempre és l'anomenada distància social. Ho pots aconseguir amb nens i nenes jugant al descampat?

Un altre cas són els concerts a l'aire lliure, mai asseguts i més aviat massificats. Com pots organitzar el Mercat de Música Viva de Vic, respectant les actuals mesures de seguretat per no contagiar-nos del coronavirus? Hi ha, però qui s'ho està estudiant i guanyarà el més enginyós i qui ho trobi primer.

Tots plegats haurem après noves maneres de comportar-nos en situacions que fins ara fèiem de manera natural. Avui, amb cita prèvia, he experimentat què és no encaixar la mà a una persona que t'ha atès per primera vegada. Només la paraula ho pot substituir. Hi ha accions, doncs, que fàcilment es poden substituir, però n'hi ha d'altres que no, o si més no són complicades i costoses.

Aquests dies es parla de començar el curs escolar amb la meitat d'alumnes per aula. Això vol dir més aules i més professors, o bé deixar alumnes a casa. Anul·lar els jocs a l'hora del patí i diferenciar les hores d'entrada a l'escola. Tots han de passar per una mateixa porta.

El que no puc entendre és reiniciar esports com la competició de la lliga de futbol. Com es pot defensar un córner sense trencar la distància social? O defensar un atac? És impossible, oi? Doncs, per què s'està dient que a mitjans de juny es podrà començar la competició? Els futbolistes no hauran de complir les mesures de seguretat? Calculen que per aquells dies ja no ho haurà de fer ningú? Si és així, per què estan preocupats per l'inici de les escoles el setembre?

Andalusia subvenciona els altres catalans

Amb l'arribada de Vox a les institucions espanyoles hem d'estar preparats per a qualsevol cosa, per insòlita que ens pugui semblar. Aquesta gent no té límits i tergiversa les coses a la seva conveniència, però si a més tenen poder i influència, en fan ús.

Avui he llegit que el govern andalús pensa en nosaltres i concretament en els altres catalans, i ha incorporat, a petició de Vox, una partida pressupostària per subvencionar les cases andaluses a Catalunya i al País Valencià, per combatre i "atacar" la malvada immersió lingüística que tants mals ocasiona als descendents dels antics emigrants andalusos.

Si això ho haguéssim vist en una pel·lícula, diríem que la imaginació del seu director no té límits, però no és una pel·lícula, sinó que és real i passa el segle XXI d'aquesta Espanya democràtica que ha fet ressuscitar l'autoritarisme i les velles glòries de la dictadura.

És per això que hem de preparar-nos perquè en vindran més, i quan aconsegueixin entrar en les institucions catalanes (crec que només a Salt han entrat tres regidors de Vox), encara ens sorprendran més. Com deia al començament, aquesta gent no té límits, o encara pitjor, no té vergonya.

Tot a punt perquè torni a actuar el Tribunal Constitucional

Podré estar equivocat, però ningú no em convencerà que el Tribunal Constitucional no actuï en benefici del govern del PP, és a dir, del poder executiu. Totes les decisions que pren posen en evidència la conxorxa contra el govern i el parlament de Catalunya. És massa transparent com per fer pensar que són imaginacions nostres.

Hi havia un temps que podies pensar que els membres del TC eren una mica parcials i que ens tenien com l'ase dels cops. Ara, però ja no hi ha cap dubte que les institucions judicials i el mateix Tribunal Constitucional hi són per anul·lar qualsevol decisió del govern o el parlament català, i que això durarà fins que aconsegueixin canviar el color dels partits guanyadors fins ara a Catalunya.

Voldria pensar que el meu judici, o opinió, és esbiaixada i que ho hauria de mirar des d'un altre angle, però ho sento, no em fareu canviar de idea. Hi ha massa evidències que ho corroboren i com a mínim vull mantenir la llibertat d'opinar i manifestar allò que és perceptible als ulls de tothom.

Avui, per cert, he vist que el bufó del rei, el Boadella, continua fent bufonades. És bo mantenir en forma la capacitat d'imaginació, i respecto tot el que pugui fer i dir. Només em sap greu que no admeti crítiques, sobretot quan se li diu que s'ha convertit en el ninot de la dreta més rància de l'Espanya actual.

El perill del delicte imaginari

L'article a l'ARA del catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, el senyor Javier Pérez Royo, m'ha semblat molt interessant. De fet tot el que escriu resulta interessant perquè aprens, cosa que no ho pots dir de tothom ni de tots els articles que trobes als diaris. Parla del delicte imaginari.

El podeu llegir i em direu si no és interessant, però al mateix temps alarmant, i això que defujo de notícies que em posin la pell de gallina. Segons Pérez Royo, la sedició i rebel·lió que hi veu el jutge del Tribunal Suprem està en la seva imaginació, i per al catedràtic, és molt pitjor i perillós un delicte imaginari que no pas un delicte real. Perquè el delicte real té límits ja que està tipificat en el Codi Penal, cosa que no passa amb el delicte imaginari.

Els que no hi entenem en la terminologia judicial, el nostre sentit comú ens fa veure que el que està passant des de fa un temps a Espanya, en el camp de la Justícia i les seves institucions, no és normal i que se n'ha de desconfiar, de la mateixa manera que desconfiem del poder executiu espanyol.

És trist i dolorós, però aquesta és la realitat que vivim, i se'm fa difícil veure'n la sortida perquè hi ha massa maldat al darrere, massa hipocresia, odi i ganes de venjança. Els més perillosos són els que tenim més a prop, C's i PP, però no són els únics ni els que tenen més poder. La tergiversació de les coses fa que no tinguis on agafar-te, amb un mínim de garanties justes i democràtiques.

Ves que la pastisseria dels pares no sigui una tapadora!

Mireu si tenen poca imaginació que tornen a insistir en acusacions gratuïtes als polítics catalans, en aquest cas el president Carles Puigdemont, per debilitar l'independentisme. Què es pensen aquesta gent? Realment es creuen que estem abduïts i ens volen fer obrir els ulls? Per què fer? Per posar-nos al costat de l'Espanya del PP, l'Espanya corrupta que s'alia amb el C's, un partit que no ha complert els seus objectius de lluitar contra la corrupció?

Cada dia fa més vergonya veure la reacció del govern espanyol i l'actitud del PSOE i els seus socis del PSC. Creieu que no els farà vergonya d'aquí a un temps repassar com han afrontat la situació actual? 

Molts catalans, o sinó uns quants, esperem que el PSC aixequi la veu per protestar contra l'actuació del govern espanyol, els seus fiscals i policies. No demanem, ni confiem que reclamin el dret a decidir, sinó simplement que no s'atempti il·legalment contra els drets dels ciutadans. És això demanar massa?

El més curiós de tot és que un govern com el del PP, el partit més corrupte en democràcia, insisteixi en acusar els altres de corrupció. Quina dèria! Han de saber que els catalans que volen anar a votar no faran cas d'aquestes acusacions, no deixaran d'anar-hi, i en certa manera és perquè ja ens han escarmentat més d'una vegada. Encara recordem les acusacions a l'ex-alcalde Trias. Vergonya!

Com podem sentir-nos units a Espanya, amb els partits polítics que hi governen, amb els jutges polititzats, amb la premsa més casposa del món occidental... No, hauria de canviar molt perquè ens sentíssim atrets. 

El ridícul no és exclusiu dels polítics

De la campanya electoral avui en destaco la falta d'imaginació i rigor, i l'excés de demagògia i mentides en les proclames dels diferents líders polítics. Sembla estrany que no els caigui la cara de vergonya escoltar-se el que diuen. Meritxell Batet, per exemple, tot i que reconec que té un paper molt complicat, fa pena sentir-la parlar o llegir les cròniques de les seves intervencions. De ben segur que socialistes com Núria Parlon no caurien al nivell de Batet, i això diu molt de la candidata.

Gosar parlar de Pujol i Bárcenas com a lladres tenint a dos expresidents socialistes imputats per corrupció és tenir molt poc senderi o molta barra. No s'adona que la gent té molt presents aquests personatges? Pena, molta pena!

Escoltar Fernández Díaz ja és pur masoquisme, porqueria en extrem! Novament pregunto: no té ningú millor el PP per presentar com a cap de llista per Barcelona? No serà que l'han de mantenir fins a la jubilació perquè ningú no el voldria? És cert que aquests dies el primer ministre britànic també fa servir la tàctica de la por utilitzant les pensions. Potser creuen que realment així es guanyen vots, però als ulls de molts queden com a persones poc creïbles.

I per acabar-ho d'adobar només faltava observar l'arquebisbe de València deixant en ridícul els catòlics, amb una pseudo manifestació de desgreuge per una imatge que només ell n'és responsable, per l'equivocada manera d'anunciar l'evangeli.

Seguir el debat del ple municipal deprimeix

Acabo de llegir la ressenya que Ràdio Arenys fa del Ple municipal d'ahir dijous a la nostra vila i he vist que finalment l'alcalde va mantenir l'aprovació del pressupost en l'ordre del dia, tot i no tenir el suport suficient, per la qual cosa li varen tombar.

Segons la notícia, l'alcalde va dir que eren els pressupostos que més s'havien negociat amb l'oposició a la nostra vila, entenent que això era signe de democràcia i voluntat de consens per part del govern. No ho poso en dubte, però el cert és que si repassem la història dels governs municipals a casa nostra, veurem que sempre han estat governs de majoria, gràcies als pactes subscrits. Caldria llavors saber com es construïen aquests pressupostos i quines eren les baralles abans de Ple.

L'elaboració del pressupost és molt important i per això convé el màxim consens. Resulta difícil, però, aprovar un pressupost sense tenir un pla de mandat, o ni tan sols un pla d'actuació per a l'exercici que es vol aprovar el pressupost. Crec que va ser la regidora d'ICV qui ho va dir, i té tota la raó del món. 

El problema de molts polítics i molts equips de govern és que es dediquen a fer bullir l'olla, anar improvisant a mata-degolla, sense tenir gens clar què es vol. Potser perquè es busca més acontentar l'electorat que no pas definir una política clara de futur per a la població.

Perdoneu el meu pessimisme, però analitzo els darrers anys de mandats municipals i no observo millores significatives ni en les polítiques dels governs respectius ni en els resultats. Continuem tenint problemes de clavegueram, els carrers són bruts i plens de forats, el mercat municipal no arrenca... i dediquem els recursos públics a cobrir pistes esportives. Això és el que toca ara?

Algú es posarà a riure si parlo de l'estudi estratègic de la vila. Què volem ser de grans? Estem cofois perquè tindrem un hotel de categoria a la Riera. Amb això, tot solucionat! No veieu que ens entretenim en les anècdotes? Tot passa per les Clarisses! és això el més important que tenim ara entre mans?

Culpo el govern, però també l'oposició. Falta imaginació i una visió a mitjà i llarg termini. No fem riure i treballem seriosament!

Avui ha nascut Demòcrates de Catalunya

Podríem discutir moltes hores l'encert de batejar el nou partit com a "Demòcrates de Catalunya", però havent vist noms com "Ciutadans" o "Partit Popular", per posar dos exemples, no cal massa imaginació ni buscar-hi cinc potes al gat per trobar un nom escaient.

En el cas de "Ciutadans" no m'agrada perquè és un genèric i no t'explica res, ja que suposo no pretén fer pensar que els simpatitzants i militants dels altres partits no són ciutadans. Quant a "Partit Popular" no hi ha cap dubte que és un error, o una manera molt especial de definir el terme "Popular".

El nom escollit pels crítics d'Unió Democràtica de Catalunya tampoc m'agrada perquè torna a ser massa genèric i tots sabem que hi ha molts catalans demòcrates que no hi formaran part. No estic d'acord en què el nom no és important, sinó que valdria la pena pensar-lo millor.

Sigui com sigui, avui neix un nou partit català, compromès amb el dret a decidir i la independència de Catalunya, des del vessant dretà i conservador. Tots els independentistes haurien d'estar contents, perquè la independència no és cosa de dretes ni esquerres, encara que la senyora Teresa Forcades no ho vegi igual. És important perquè els catalans i catalanes que no es senten representats per ideologies d'esquerra, disposen d'un partit conservador per defensar la independència de Catalunya.

Demòcrates de Catalunya no és una invenció nova, sinó que és la recuperació de l'esperit inicial d'Unió Democràtica de Catalunya, que el senyor Duran i Lleida va prostituir i el va girar segons més li va convenir. Estic d'acord amb aquells que afirmen que si els fundadors d'UDC tornessin, s'inscriurien a Demòcrates de Catalunya, renunciant al nom que varen batejar el seu moviment polític. 

Imaginant un paral·lelisme Ucraïna-Espanya amb Catalunya de protagonista

Avui mentre llegia les darreres notícies d'Ucraïna, amb l'actitud de Putin i els dubtes que provoca a Brussel·les, i acceptant que només pots entendre el fons de la qüestió quan ho vius en pròpia persona, se m'ha acudit fer un paral·lelisme amb la situació que vivim a Catalunya. No cal dir, abans d'entrar en matèria, que les comparacions són odioses i segur que la situació no és la mateixa.

Imaginem, però per un moment que Catalunya, part nord-est d'Espanya, la comparem amb la part sud-est d'Ucraïna, la zona que Rússia (podríem pensar en França) pretén salvar de la capital Kiev (en el nostre cas Madrid), i dóna suport als rebels pro-russos (és a dir els independentistes catalans).

Suposo que tot això requereix una gran imaginació, però en tot cas podríem analitzar situacions i, sobretot, reaccions d'altres països. La Unió Europea no veu amb bons ulls l'annexió del sud-est ucraïnès per part de Rússia, com no voldria que França s'annexés Catalunya, i nosaltres tampoc.

No sé si arribaré enlloc seguint aquest camí, però m'agradaria fer veure la necessitat de conèixer de primera mà quina és la voluntat dels habitants d'aquesta zona d'Ucraïna. Segurament si Rússia no intervingués, com és el cas de França, potser no es veuria tan malament. El fet que Putin hi enviï els seus militars dóna a entendre que hi ha uns interessos per part de Rússia prou importants.

Quin paper hi ha de jugar Brussel·les? La Unió Europea sap què vol la població del sud-est ucraïnès? Tenen dret aquestes persones a ser escoltades? El fet que Putin els vulgui annexionar, és argument suficient per no permetre-ho des de Brussel·les? I si ells ho volen? Si prefereixen pertànyer a França que no pas a Espanya?

Em desespera les anàlisis tan a la lleugera en temes tan seriosos. La resposta de Rajoy és que la Llei està per sobre de tot, però jo no hi estic d'acord, perquè les lleis les redacten i aproven els representants del poble, per a benefici de tots, però no poden suposar mai un obstacle per decidir canvis democràticament. El vot universal és el principal dret, i tota llei hi ha de quedar subjecta.

Els arguments imposats no són mai democràtics, encara que es basin en una llei constitucional, que ningú ha dit que no es pugui modificar. No estem parlant ni de sentit comú ni de respecte als altres, sinó d'una llei redactada per unes persones en un moment determinat de la història. Les lleis són per millorar-les i canviar-les quan faci falta. Per sobre de tot és la voluntat del poble i aquesta es coneix permetent que s'expressi a través d'una convocatòria d'eleccions o referèndum.