No m'agraden els petards!

Hi ha coses que sembla fer vergonya a la gent reconèixer-ho, sobretot en ambients de festa i diversió, o en celebracions com la revetlla de Sant Joan, tan nostrada. Em consideraran estrany, val més que no ho sàpiguen. Ho dissimularé i faré com si no passés res. Com si fos la persona més feliç i més enrotllada de tots!

Doncs, no! A mi no m'agraden els petards. Ho trobo una bestiesa, sense sentit. Una despesa inútil i una manera de molestar els altres. Ja sé que un pot gaudir dels petards sense emprenyar ningú, però no em negareu que emociona a més d'un veure l'ensurt que li claves al veí, o a aquella persona que circula tranquil·lament pel carrer.

És cert que de totes les coses se'n pot fer un bon o mal ús, però no em direu que no és absurd gastar-te els diners per encendre la metxa i fer esclatar un petard, o té sentit? Ja sé que hi ha moltes coses sense sentit que fem sovint i no ens queixem, però no em negareu que un dia assenyalat com la vigília de Sant Joan, amb l'arribada de la flama, procedent del Canigó, amb tot el que significa per als catalans, no sigui un bon moment per declarar que no m'agraden els petards! 

Cal anar encenent i llençant petards per aquí i allà? Fins i tot acompanyant la flama?

No em detindré a comentar fets luctuosos que els arenyencs tenim ben presents, només cal veure les notícies de les persones, normalment joves, que ingressen als hospitals i centres sanitaris la diada d'avui, per culpa dels petards. I encara que no ens facin mal ni el provoquem, quin sentit li donem? Gaudir de la fressa i les corredisses? No tenim res més a fer?

Mai m'han agradat ni mai n'he comprat. No crec que canviï d'opinió. Tothom és lliure de fer el que més li plagui, però intenteu no molestar els altres. Si de cas, tanqueu-vos a casa i comenceu a encendre els petards. Fins i tot podreu gaudir de l'art de socarrimar les parets. Es poden dibuixar imatges ben originals!

La moguda universitària viscuda quaranta anys enrere

L'any vinent farà quaranta anys que em vaig llicenciar, varen ser cinc anys de carrera on no hi van faltar mogudes i corredisses davant dels "grisos", tancades de la Diagonal, a la zona universitària, amb els bancs de les facultats... En aquells moments tot era molt confús, però no m'hauria pogut imaginar que quaranta anys després els meus fills, a la universitat, es mobilitzarien contra les mesures antidemocràtiques del govern espanyol.

No pretenc comparar ambdues situacions, sinó tan sols constatar que la vida, al pas dels anys, et fa ensopegar més d'una vegada en la mateixa pedra; que no podem idealitzar ni els moviments ni els objectius aconseguits, perquè aquests se'n poden anar en orris el dia menys pensat; que la democràcia s'ha de guanyar dia rere dia i ser conscient que els egoismes i afanys de poder d'una classe dominant es confabulen perquè la majoria de la ciutadania s'agenolli als seus peus.

Després de quaranta anys de transició ens adonem que els partits polítics majoritaris són una mateixa cosa, només diferenciats per superficialitats, però que en el fons defensen perpetuar-se en el poder i jubilar-se en una empresa monopolista que els asseguri la butxaca, encara que hagin tingut un passat obrer i sindicalista.

Per naturalesa no sóc un revolucionari, però la vida t'ensenya que si vols sobreviure només tens dues opcions, deixar que et trepitgin i puguis anar fent, o bé revelar-te amb el perill de perdre-ho tot. Lluitar contra l'abús de poder de Madrid respecte a Catalunya no et garanteix una societat perfecte, però com a mínim et permet treure't de sobre una llosa que fa molts anys que suportem.

En el PP tot són corredisses per a no perdre la cadira

Sempre he estat en contra dels polítics que s'entretenen més en ocupar càrrecs que no pas en fer un servei a la societat, d'acord, això sí, amb els seus principis i creences. La diversitat ens permet escollir aquells que prediquen un discurs més semblant a la nostra manera d'entendre la vida en societat. El problema sorgeix quan t'adones que els diferents membres del partit que t'agrada, busquen perpetuar-se en els càrrecs, com a font d'ingressos, però sobretot quan aquesta és la seva prioritat.

Arran dels desastrosos resultats del PP a Catalunya i la perspectiva que això passi també a les generals de desembre, aquests dies tot són corredisses per assegurar-se un lloc. Ni tenen la delicadesa de dissimular-ho. 

Sembla ser que Alícia Sánchez-Camacho va cedir el primer lloc a Xavier Garcia Albiol, amb la condició que li asseguressin una butaca al Congrés de Diputats. Ara Albiol voldria fer una revolució dins del partit i deixar a la cuneta alguns dels històrics del PPC, entre ells Alícia Sánchez-Camacho.

Entenc que quan els partits polítics, elecció rere elecció, van perdent representants a les diferents institucions públiques, es produeixin situacions de pànic i molts cops de colze, per aconseguir mantenir-se subvencionat, en nòmina. D'alguna manera el Parlament Europeu i el Senat Espanyol s'ha convertit des de fa molts anys, en residències de polítics jubilats, no tant per l'edat, que també, com per haver caigut en desgràcia. Feu-hi una ullada.

El problema sorgeix quan els partits també perden representació al Parlament Europeu i al Senat, perquè llavors ja no saben on col·locar-los.

El PP té dos mesos i mig per fer bé els deures i evitar la gran davallada a nivell espanyol. L'estratègia els ha fallat, i han tingut la desgràcia que aquells electors fidels que mai haurien optat per un partit socialista i encara menys un partit catalanista, s'han trobat amb un C's que els ha pres la cartera. Estic segur que els més agosarats canviaran de bàndol, i no trigarem a veure referents del PP a les llistes de C's. Per a molts polítics el que els importa és continuar vivint de la política.

Atenció catalans amb les salves!!!

Aquest matí, sortint de casa per anar a la feina, un veí m'ha demanat si ja havien arribat els de Madrid. Havia escoltat uns trets que no identificava. Li he explicat que ERC una vegada més havia organitzat les salves matinals en memòria de l'afusellament del president Lluís Companys.

Avui també he llegit que el secretari dels trabucaires de Cardedeu havia estat sancionat per la Delegació del Govern de l'Estat a Catalunya, amb 25.000 euros per haver disparat salves davant de la casa del regidor del PP durant les festes del mes d'agost passat.

Ja veieu que s'ha d'anar molt alerta en disparar salves, no sigui que algú no ho interpreti correctament i provoqui corredisses i algun ensurt.

Però si alguna cosa ens ha de preocupar és el nivell de molts dirigents polítics. Avui ens podem fixar en les declaracions de la presidenta del PP català, la senyora Alícia Sánchez-Camacho, en relació a la consulta del 9N. Segons Sánchez Camacho "que no es pugui votar és una victòria de la democràcia". Com us podeu imaginar, la xarxa va plena de comentaris ridiculitzant-la. M'imagino que els col·leccionistes de frases històriques n'hauran pres nota i la guardaran en un lloc destacat.

Ens poden dir que la frase treta del seu context es pot interpretar malament, però la frase és el que és, i cal ser prou curós amb què es diu perquè sempre hi ha persones i periodistes a l'aguait per prendre'n nota. De totes maneres la frase és prou creïble venint de qui ve, pel tarannà i el que ens té acostumats.

Ahir parlava de Joan Herrera. Avui ho podria fer també de Miquel Iceta, Rivera o Oriol Junqueras. Aquests dies els titulars periodístics es cotitzen a la baixa, perquè l'oferta és abundant. N'hi ha molts per escollir. Demà continuarem.