Pactem el futur, però mai retornar al punt de partida

Disculpeu-me que torni a utilitzar el mot fàstic en els meus escrits, però no em surt res més veient el panorama judicial, polític i mediàtic a Espanya. Sembla estrany la rapidesa amb què s'escampa la porqueria i el mal ús de les normes més elementals de relacions humanes. I tot va a modes. Ara es tracta d'insistir en l'adoctrinament a les escoles, no ja només a Catalunya, sinó que també apareix a València. Què tenen en comú? Una segona llengua a protegir. Això, els fanàtics espanyolistes no ho accepten.

Aquests dies també veiem les febles reaccions d'institucions europees al funcionament jurídic espanyol. Ho diuen amb la boca petita, o això és el que ens volen fer creure des de Madrid, però no ho poden dir més clar. Trist.

És que hi ha coses que són tan evidents que resulta molt cansat, avorrit i preocupant haver-les d'explicar o tan sols esmentar. Que uns secretaris d'estat es presentin per parlar amb els guàrdia civils, pares dels alumnes presumptament assenyalats amb el dit, i que no vulguin conèixer la versió dels acusats. És normal això? Això només té una explicació i aquesta, forma part del comú denominador dels darrers mesos: tots i tot en contra de Catalunya.

Algú diu que a poc a poc les coses tornaran a la normalitat, però jo els dic que la normalitat no ha existit mai, perquè sempre hi ha hagut un tracte desfavorable cap a Catalunya. A no ser que aquesta sigui la normalitat, que jo em nego acceptar. Segons Espanya la normalitat passa perquè els catalans abaixem el cap, i això és el que no farem lliurement. Poc a poc anem desprenent-nos de lligams que fins ara ens han subjectat, a contracor. El retorn és gairebé impossible. Podem pactar el futur, però mai tornar al punt d'on partíem.

La llista dels més venuts i el groc reivindicatiu

Sembla ser que, després d'uns anys d'autors mediàtics, el món del llibre ha tornat a la normalitat. Enguany, deixant de banda el tema del procés, podríem dir que els catalans han optat per comprar llibres al marge de si l'autor o autora fos més o menys mediàtica. El fet que el llibre de Martí Gironell fos el més venut ho vindria a corroborar. 

A casa hem optat per Pep Coll i Sergi Vicente, amb les obres "Al mateix riu d'Heràclit" i "Xina fast forward". Dos llibres que no he vist entre els més venuts, però que estic segur que ens agradaran. S'ha de dir que el llibre "Operació Urnes" ja el vàrem adquirir en la promoció del diari ARA, i que està molt ben escrit.

M'ha cridat l'atenció el fort component polític de la diada, amb la presència de gairebé totes les forces polítiques que l'any vinent estaran ultimant els detalls de la campanya per a les eleccions del mes de maig. Enguany deu haver estat un tastet, per anar engreixant la maquinària i preparant el camí que hauran de prendre per aconseguir els desitjats escons municipals.

A Arenys també hi eren tots, o gairebé tots. Els que hi faltaven, però, segur que l'any vinent hi seran, i la gama de colors que podrem veure en els globus i souvenirs de la campanya serà ben extensa. Taronges, liles, blaus, vermells, grocs... Enguany el color ha estat el groc, per reivindicar la llibertat dels nostres presos polítics.

La manifestació de dilluns vol sortir als diaris

L'impacte mediàtic és poderós i no deixa indiferent a ningú. És per això que són tants els que s'hi posen bé per sortir afavorits a la fotografia i a les primeres pàgines dels diaris, encara que sigui mentin i enganyant. És també per això que és tan odiat i criticat. Què passarà dilluns davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya? Passi el que passi serà notícia. Per uns la resposta de la gent en suport del president Artur Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i la consellera d'Ensenyament Irene Rigau, constituirà un èxit, per uns altres un rotund fracàs i una manipulació dels pocs concentrats. Avui l'impresentable cap del PP català tornava a banalitzar el nazisme.

En política sempre passa el mateix i es fa la lectura interessada, amb un ampli ressò mediàtic d'una premsa espanyola totalment dominada per interessos en un mateix sentit, amb més o menys gràcia a l'hora d'explicar-ho.

Com que ja sé què passarà, perquè... només passa allò que ens expliquen i quan ho expliquen, m'avanço a donar la meva opinió. El judici per desobediència és un judici coherent amb la legalitat espanyola vigent, una legalitat que ha estat suggerida i imposada per una majoria absoluta de la dreta més rància, amb el suport d'un desorientat PSOE que fa temps va deixar la seva política d'esquerres, per aferrar-se a la vida encara que sigui de la mà del PP.

El resultat del judici ja el sabem, perquè els jutges tenen la via descrita, i els polítics jutjats seran inhabilitats a desgrat de molts espanyols que els voldrien entre reixes, també el senyor García Albiol.

Ahir el nostre convidat a la Tertúlia ens ho deia: "Aquest any 2017 serà dur, molt dur". Passi el que passi, viurem el dia a dia que formarà part de manera destacada en la història de Catalunya.

I després d'Obama... Pim, Pam, Trump!!!

Avui no puc deixar de parlar dels resultats electorals als EUA. La victòria de Trump ha deixat tocats a molts americans, però també a milions de persones de la resta del món. Estic convençut que la majoria dels seus votants no s'acabaven de creure que poguessin atorgar la victòria a qui ha desconcertat el món de la política.

La grisor de la candidata demòcrata, la manca d'un discurs engrescador i la poca empatia de Hillary Clinton han facilitat la victòria d'un personatge que ha confós totes les enquestes i revolucionat el poble americà.

Us confesso que no em pensava que Trump aconseguiria la presidència, però al mateix temps no em feia cap gràcia que Hillary Clinton assumís el càrrec. No m'ha agradat mai i després de veure el reportatge que va emetre TV3 ahir la nit, el concepte que tenia d'ella va sortir reforçat.

EUA és un país conservador. El partit Demòcrata no el podem enquadrar de cap manera en l'esquerra europea, encara que aquesta no tingui res a veure amb l'esquerra de fa uns quants anys. El paper que jugarà Trump és una incògnita però estic convençut que no arribarà a executar moltes de les promeses electorals.

Trump ha utilitzat la campanya electoral com una performance per augmentar el seu poder mediàtic. No hi tenia res a perdre i acabat guanyant. Ara, però, amb la responsabilitat de president de la primera potència mundial, no podrà seguir jugant com fins ara, i cal esperar dels republicans del Congrés i del Senat, que trobaran la manera d'evitar més excentricitats.

Serà la capacitat dels congressistes i senadors per controlar el president el que acabarà garantint el sistema democràtic occidental.

PSC - PSOE, una llarga amistat plena d'espines

Sembla que els efectes CUP han arribat al PSC: Iceta i Parlon empaten a 3.717 avals. Mira que ja és casualitat, eh! Els dos aspirants a la secretaria general del PSC coincideixen en la defensa de Pedro Sánchez i en votar NO a la presidència de Rajoy. Els andalusos, però, ja han avisat que aquí ningú trenca la disciplina de vot. On s'és vist!

La dependència del PSC respecte el PSOE no ha estat mai una bassa d'oli, al marge de qui liderés el partit català. Fins i tot ara, que els més catalanistes tenen un paper molt insignificant dins del PSC, les relacions amb el PSOE no són bones, i és que Catalunya és diferent, ni millor ni pitjor, simplement diferent.

La situació social, política i cultural no es veu de la mateixa manera des de Catalunya que des d'una altra part d'Espanya, i quan un té la sensació que li estan trepitjant l'ull de poll des de fa massa temps, no és estrany que li vinguin ganes de marxar ben lluny.

La llàstima de tot plegat és que passarà com sempre, després de molt bordar, tothom tornarà a jóc com si res no hagués passat. Això ho tenim molt els catalans. Pot semblar que hem de trencar les cartes, però a l'hora de la veritat ens sap greu. Això és el que li passa al PSC des del primer dia, però el sacrifici inicial, que mai li haurem agraït prou, s'ha tornat en una rutina que, en aquests moments, no porta enlloc.

Per altra banda, la notícia que gairebé ha passat desapercebuda ha estat la del trencament amistós de la FAES i el PP. Caldrà veure quina és l'estratègia, que de moment no sé endevinar. Què pretén Aznar amb aquesta operació? Segur que algun opinador mediàtic aviat ens ho farà veure.

El senyor ministre empaita els alcaldes

Un dia més ens trobem amb la pantomima de les investigacions a ajuntaments catalans, promocionades, segons sembla, pel ministre més inepte i corrupte de la història democràtica espanyola. Tot sigui dit de passada, que si troben casos de corrupció serà bo que ens ho diguin i culpin els que els han beneït o se n'han beneficiat. Mai defensaré els corruptes, i per això la meva insistència en criticar l'actuació del ministre des del primer dia.

El que crida més l'atenció és la manera de fer la investigació i el suport mediàtic que tenen. Ara tots els diaris i els seus col·laboradors s'hi apunten per veure qui la diu més grossa. La Vanguardia fa temps que no n'és cap excepció.

És una llàstima que els mecanismes de control dels ajuntaments i de l'administració pública en general no siguin capaços de detectar la mala gestió i la corrupció sense necessitat d'intervenir-hi la policia judicial. Esclar que llavors el nostre estimat ministre, en funcions, no tindria motius per entretenir-se i qui en sortiria perdent seria en Marcelo.

Curiositats de la vida fan que un dels exalcaldes detinguts sigui el marit de qui havia estat comissionada de la Transparència de la Generalitat. Ja té nassos la cosa! Senyor ministre, si són culpables farà molt bé de posar-los on els pertoca, però vostè hauria de donar exemple i dimitir, i no esperar que el facin fora dissimuladament, esclar que amb una bona pensió, com el dimitit ministre Soria.

A Espanya els corruptes i els dictadors moren al llit de casa amb totes les comoditats. En veureu pocs que passin per la presó. Esclar que si tot i així els voten, per què s'han d'encaparrar a confessar-se culpables!

Joc brut a la política

Estem tan acostumats al joc brut en política que ja res no es estranya, o fins i tot veiem fantasmes on no n'hi ha. Cada vegada que es convoquen eleccions a Catalunya es disparen unes alarmes que pretenen sembrar la por i desorientar desinformant la població. 

Pensar que tot són invencions no està prou justificat, ja que tots hem pogut comprovar situacions clarament destinades a crear una mala imatge del líder a qui no es pot vèncer a les urnes. S'ha de dir que el resultat no és tan deficient, sinó que en part aconsegueixen l'objectiu.

Ara l'objectiu a batre és la candidatura Junts pel Sí, i de rebot, si es pot, la CUP. Un resultat excessivament favorable als interessos de Romeva i els seus, pot desestabilitzar el país, i això no ho vol ni el poder mediàtic, ni l'econòmic, ni el polític.

Al marge de la nostra ideologia i de l'opció política que vulguem donar suport el dia 27 de setembre, tots tenim molt clar que el futur de Catalunya i Espanya està en funció dels resultats que obtingui la candidatura Junts pel Sí. És per això que la resta de candidatures, tret de la CUP, hi estan en contra i lluiten per desprestigiar-la tant com poden. La manera de fer-ho no és la mateixa i, sortosament el PSC actua de manera intel·ligent, no fent el joc al PP i C's, que només els volen per als seus interessos, no pas pels interessos de Catalunya.

Hi ha mil maneres de practicar el joc brut en política. La premsa utilitza la informació esbiaixada, però també mentides i estadístiques inventades, per desanimar els catalans indecisos. Ja sabem la màxima que una gran part de la població s'apunta al guanyador. Presentar Mas i els seus com un fracàs, frena la intenció de votar-hi a favor.

Els polítics espanyols, i també alguns catalans, utilitzen la por a la incertesa, a caure en el buit, a navegar indefinidament a l'espai sideral... Tot menys donar arguments positius per treure del cap la idea de la independència. No es tracta de comprar la fidelitat, però sí de donar l'opció. No es tracta de regalar res, sinó de comprendre l'altre. La pitjor estratègia és intentar ofegar l'altre. Tard o d'hora se'n reben les conseqüències.

Orgullós de ser català

Arran dels insults que s'han pogut llegir aquests darrers dies a les xarxes socials, la meva reacció és totalment contrària al que podrien imaginar els seus autors. Precisament el fet de ser insultat em referma el meu sentiment catalanista, sense que per això pensi que sóc millor que els altres.

De fet el que es pretén amb els insults és menystenir i provocar frustració i angoixa, però en canvi, sempre he cregut que no ofèn qui vol, sinó qui pot. Amb els insults arran de l'accident de l'avió no em sento ofès, sinó més aviat envejat, i això que mai defensaré que els catalans puguem ser millors que els altres. És més, jo sempre dic que sóc més a prop de molts espanyols que no pas d'alguns catalans, que m'avergonyeixen.

A més, sembla ser que aquests quatre beneits que han escrit contra nosaltres han fet més mal a la resta d'Espanya que no pas a Catalunya. La repercussió mediàtica a Europa i altres continents, ha estat de rebuig i de ben segur que els ha apropat encara més a la realitat catalana.

Estic d'acord amb la Pilar Rahola quan avui, a La Vanguardia, retreu els insults i menyspreu de molts polítics espanyols, amb responsabilitat i representativitat política, abans del que puguin escriure, més o menys en l'anonimat, quatre desgraciats. Però fins i tot cal pensar que la seva actuació ve influenciada per l'insult i menyspreu d'aquests polítics espanyols.

De tot plegat hem d'aprendre que no ens hem de preocupar del que ens diuen, sinó del que deixem de fer, per ser un poble unit, amb bona convivència i progrés social i econòmic.

Com representar el poder i alhora resistir-s'hi

La temptació de Syriza i Podem, és el títol d'un article de Srecko Horvat, filòsof, amb traducció de Lídia Fernàndez, per al diari ARA d'avui diumenge. El cito perquè l'he trobat interessant i al mateix temps he pensat que seria bo que moviments com Podemos i la mateixa CUP el llegissin i posessin en pràctica, si fa el cas, allò que l'autor apunta.

Aquests dies es parla d'un canvi, d'una revolució, i cadascú s'emporta l'aigua al seu molí. Potser ho fa que molts catalans estem immersos llegint i analitzant què està passant al voltant del procés sobiranista, i l'acotem en l'aspecte independència i ens fixem poc en el model social i econòmic que perseguim.

A vegades fem uns judicis massa simples i isolats, quan el que passa realment és que tot està relacionat i és més complex del que som capaços d'entendre. Podemos no surt del no-res. Al marge del poder mediàtic de Pablo Iglésias, que és evident i transcendent, la situació econòmica i social ha anat derivant a un caos important, un augment de les desigualtats, un menysteniment del poder polític vers la ciutadania.

La CUP és a temps a reflexionar-hi i Podemos a tenir-ho en compte. No poden caure en la temptació del poder. Les esquerres radicals s'han de mantenir al costat dels moviments socials. Els problemes del PSC i ICV, a Catalunya, o el PSOE i IU a nivell espanyol, han sorgit a mesura que s'han distanciat de la societat. Com molt bé diu l'articulista: "com representar el poder i alhora resistir-s'hi".

Només la por que genera Podemos als vividors de la política ja paga la pena

Des de l'èxit assolit per Podemos en les eleccions europees han estat molts els comentaris a favor i en contra que s'ha pogut escoltar i llegir. Tothom hi diu la seva, normalment d'acord amb la seva manera de pensar, però sobretot per interès personal quan un es dedica a la política, i és la seva font de recursos.

Des del moment que una força política es presenta en unes eleccions esdevé font de qualsevol crítica, i això no l'ha de sorprendre. Si a més passa que té èxit, llavors la pressió que rep és molt més dura, i d'això n'ha d'estar previnguda.

Us prometo que no vaig saber res de Podemos ni del seu cap de llista fins després de l'escrutini. Encara que Pablo Iglesias fos un personatge mediàtic jo no l'havia vist mai. Suposo que les cadenes de televisió que l'ensenyaven no són les que acostumo a visionar. En això sóc molt rutinari i em quedo amb les cadenes de la Corporació Catalana, per bé i per mal.

El meu desconeixement d'aquesta força política i els seus impulsors (només coneixia l'exfiscal anticorrupció i encara el situava a IU), va fer que tingués una gran sorpresa en veure que obtenien tanta representació. He continuat ignorant els programes televisius on participava o potser encara hi participa Pablo Iglesias, però sí que he seguit les notícies dels diaris on parlen d'ell i el seu partit.

No sé si és un partit polític de futur o bé es tracta tan sols d'una flamarada. Crec que ja ho vaig comentar un dia. El cas és, però, que Podemos fa por i la fa als polítics de tota la vida que fa més de trenta anys que viuen de la política. I la manera de demostrar-ho és insultant-los. Ho he llegit en algun lloc: Alfonso Guerra, un vividor de la política, els ha menystingut i crida a arraconar-los. Guerra serà el primer a fer el que sigui perquè Podemos fracassi. Repeteixo que desconec quin serà el seu futur, però només veient que pateixen polítics com Alfonso Guerra, ja paga la pena que Podemos existeixi.

Les primàries del PSC encara porten cua

Tot i que el reconeixement del PSC de les males praxis en les primàries de Barcelona és lloable, ens queda el dubte de què hauria passat si no hagués estat tan evident i escampat per les xarxes socials. Ara és fàcil carregar-nos el PSC per l'actitud tan barroera i gens dissimulada, amb l'excusa d'incitar el vot, però la majoria, per no dir tots, dels partits polítics no haurien de tenir massa tranquil·la la consciència. Costa molt poc d'acusar els altres, amagant les pròpies misèries.

Avui s'especulava que no hi haurà segona volta per no veure més reduïda encara la participació, sobretot tenint en compte que les dues opcions són del mateix bàndol. L'opció final m'imagino que serà col·locar d'alcaldable Collboni, donant un bon lloc a la llista a la senyora Andrés. Personalment trobo que, en cas de pacte, hauria de ser Carmen Andrés, a qui no tinc el gust de conèixer, qui encapçalés la candidatura a l'alcaldia de Barcelona pel PSC.

Andrés, la menys mediàtica, ha engrescat els barcelonins amb qui ha treballat durant uns anys des del govern municipal. Collboni és el "noi maco" de Pere Navarro i té l'ajuda dels mitjans de comunicació. Probablement tingui més capacitat de lideratge Collboni que no pas Andrés, però és per allò del treball de cada dia amb mil dificultats a combatre per avançar molt a poc a poc en l'assoliment dels objectius de l'administració local, la gran deixada de la mà de Déu.

No té res a veure l'entorn en què treballa un diputat del Parlament o el Congrés, respecte al que es troba el polític de l'administració local. El regidor o regidora surt als diaris només per les notícies negatives, i mai se li valora suficientment la seva tasca i els petits èxits. Només per això ja es mereixeria la regidora poder encapçalar la llista del seu partit.

Però en els partits polítics passa el mateixa que en la societat en general. La imatge és molt important, perquè el que es pretén és impressionar i això només s'aconsegueix a base de rostres guanyadors, simpàtics i mediàtics. En aquest aspecte segur que Collboni li dóna mil voltes, i al final el que persegueix el PSC és aconseguir recuperar l'alcaldia que, entretant, l'alcalde Trias gestiona molt còmodament malgrat les circumstàncies. 

Espanya i Itàlia, la mediocritat política

Sembla ser que qui és amic dels serveis secrets espanyols, encara que sigui un pederasta, pot sortir lliure de la presó. La notícia de l'indult d'un tal Galván, per part del rei del Marroc, a petició del nostre, s'ha seguit amb una certa incredulitat i a l'expectativa de com acabaria tot plegat. El que no m'imaginava era que la inclusió del pederasta a la llista dels cinquanta presos a alliberar, l'havia fet un colla d'amics del pres en qüestió. Així qualsevol!

Espanya amenaça la Gran Bretanya per Gibraltar. No vull entrar-hi a fons, però no creieu que és una ridiculesa constant del govern espanyol? què pretenen? defensen els interessos dels espanyols? si els gibraltarenys no volen ser espanyols, per què tanta insistència? és típic d'una república bananera, encara que tinguem rei.

Però a Itàlia no es queden curts. El senyor Berlusconi amenaça el poder judicial italià, acompanyat d'admiradors i fidels seguidors (no sé si beneficiaris dels "xanxullos" de l'exprimer ministre). No sé si l'actual president cedirà al xantatge o bé la justícia vencerà al diner, la corrupció i el poder mediàtic.