No prendràs el nom de Déu en va

Aquesta temptació d'atribuir a Déu dèries humanes, d'instrumentalitzar la divinitat, la podríem considerar aquests dies arran de la visita del papa Lleó XIV a Espanya i Catalunya. Tothom hi vol veure més del compte i aprofitar la seva visita, les seves paraules i gestos, per tirar l'aigua al seu molí.

Els catalans estem obsessionats amb la llengua, encara que tenim prou arguments per justificar-ho. Els que no ens estimen i voldrien eliminar la cultura, la llengua i la història, ho tenen molt clar a l'hora de denunciar la politització que se'n fa del viatge, però potser no s'adonen que ells també fan mans i mànigues per aprofitar qualsevol frase o moviment per justificar-se.

Qui vulgui llevar transcendència a la visita no ho té fàcil, sobretot si vol ser coherent i honest. Un pot estar molt d'acord o en contra de les creences religioses i cal ser respectuós amb els que opinen diferent de tu, però no es pot negar al papa la representativitat ni la força de les seves paraules. El que pugui dir jo no tindrà mai la repercussió del que pugui dir el papa, encara que no t'agradi o no hi estiguis a favor. Al seu darrere hi ha una multitud de persones que el consideren i el segueixen.

Hem de respectar aquelles persones que creuen que un estat laic no pot sufragar les despeses que s'originen amb la rebuda del papa. Els diners públics no sempre estan ben emprats i, sobretot, no sempre es fan servir per allò en què creus i consideres prioritari. Ho podem discutir, però sense fanatismes i posant les coses al seu lloc. 

Certament, els problemes polítics, socials, econòmics i culturals els hem de resoldre nosaltres. Podem demanar ajuda, però no utilitzem sentiments i creences per justificar-ho. Però en tot!, no només en allò que critiquem dels altres. Qui estigui net de culpa que llenci la primera pedra. Aquí també ho podem aplicar. No pot ser que només veiem els defectes dels altres. Siguem honrats i abans de criticar, autoanalitzem-nos i autocensurem-nos. Potser així anirem tots més bé.

Dos anys del referèndum

Avui es compleixen dos anys del referèndum de 2017, i no ser si ho hem de celebrar o plànyer. Han passat dos anys i no hem avançat en res. Tenim un govern autonòmic que no mou fitxa, amb uns partits polítics que només busquen destacar per sobre de l'altre, sense cap intenció d'anar plegats a resoldre els molts problemes que s'han anat acumulant.

Des d'avui, segon aniversari del referèndum, fins a la publicació de la sentència als presos polítics, existeixen molts rumors sobre diferents actes a realitzar, vagues, sabotatges, manifestacions, desobediència... moltes opcions que sents dir, però que tothom ignora, ni per on cal optar ni de quina manera s'ha de fer.

L'Estat espanyol, entretant, amb la munició abonada pels set CDR detinguts la setmana passada, va construint un relat fals sobre la veritat del moviment independentista, no la d'aquells quatre que els agrada trencar el mobiliari, sinó de la multitud que surt en família per exigir un referèndum d'autodeterminació.

La Història ens dirà qui anava errat i per on flaquejava, ara, però, és difícil veure clares les coses. Hi ha massa interessos, poca objectivitat i molta pressió del món judicial i policial espanyol. Amb perspectiva ens adonarem del camí resseguit i dels pals a la roda col·locats, a vegades per nosaltres mateixos.

Avui comença un mes d'octubre que molts temen per les conseqüències que se'n poden derivar, però no podem perdre el seny i continuar defensant el diàleg i la no violència, per fer caure murs que només esperen els nostres desencerts per col·locar-nos l'etiqueta i poder fer ús de la violència policial, tal com va passar ara fa dos anys.