Qüestió de competències

Més d'una vegada he escrit en aquest blog sobre la finestreta única. Aquella atenció, sigui presencial o en línia, de l'Administració pública que el ciutadà pot acudir sense necessitat d'haver de conèixer de qui és competència. Aconseguir que t'atenguin per resoldre tots els dubtes i els tràmits a què et veus obligat a seguir per qualsevol tema, és el somni de tots i no sempre ens ho posen fàcil. 

Avui vaig més enllà i en concentro en el pas previ a l'organització d'aquesta finestreta única, necessària per a qualsevol tramitació, sigui de competència municipal, autonòmica, estatal o europea. Abans, però, cal que les administracions i totes les institucions i entitats que en depenen tingui clar quin és el seu paper, s'organitzin i coordinin i, sobretot, no es dediquin a carregar les culpes als altres.

També he parlat sovint del problema en què ens trobem els municipis com el nostre, amb el territori distribuït entre moltes administracions, gens properes als vilatans i que estan poc coordinades. Si ens passegem pel municipi d'Arenys de Mar ens trobarem en parts de territori de competència municipal, però d'altres que pertanyen a altres administracions i que l'Ajuntament no pot fer gran cosa més que queixar-se quan no li fan cas.

Costes de l'Estat, Ports de la Generalitat, Renfe, Adif, Carreteres, l'Agència Catalana de l'Aigua, són algunes de les entitats supramunicipals que decideixen sobre part del nostre territori, impedint, sovint, que l'Ajuntament pugui actuar davant de casos que poden resultar fins i tot perillosos. Netejar els rials, i la Riera especialment; organitzar l'accés a la platja del Cavaió; arreglar les destrosses del camí de mar cap a Caldetes; controlar l'accés de les persones a les vies del tren, o regular l'encreuament de cotxes al pas sota l'autopista, són alguns exemples de tasques que no corresponen a l'Ajuntament i que els vilatans reivindiquem, però ens topem amb el tema competencial.

Cal que l'Administració pública s'organitzi i coordini amb l'objectiu bàsic i imprescindible de servir l'administrat, donant resposta a tots els seus dubtes i reivindicacions. Si no tenim raó, que ens ho diguin, però algú, amb competència, ens ha de respondre.

Suport a la ciutadania

El dia a dia és prou complicat perquè, a més, t'apareguin problemes inesperats i que et poden fer anar de corcoll. No sempre estàs preparat per afrontar segons quins conflictes i necessites algun professional que t'ajudi a resoldre'ls. L'Administració t'ofereix el suport en temes com l'habitatge, el consum, o la mediació, que no sempre es coneixen. El recurs d'acudir a un advocat o directament als Jutjats sempre hi és, però a vegades es pot evitar acudint a serveis de competència municipal o supramunicipal.

A Arenys de Mar, com a la majoria de poblacions de dimensions semblants, tenim dos serveis que treuen fum, però que, tot i això, són desconeguts per una part de la població. Em refereixo a l'Oficina Municipal d'Informació al Consumidor (OMIC), que es troba a l'edifici del Xifré, i el Servei de Mediació Ciutadana, que atent des de l'edifici del Calisay.

Segurament que en alguna ocasió ens hem trobat davant de problemes relacionats amb empreses dels subministraments de gas, llum o aigua, o amb comerços o industrials del mateix Arenys o de fora. L'experiència i professionalitat de les persones que estan a l'OMIC et faciliten tots els tràmits i t'ajuden a resoldre aquells dubtes que t'hagin pogut sorgir.

La convivència no és fàcil i en alguna ocasió hem pogut patir algun conflicte amb els veïns. La mediació és una manera fàcil, sempre que l'acceptem, de resoldre aquelles discussions que no cal portar als Jutjats, possibilitant arribar a acords. És també un o una professional de la mediació la que aconsegueix simplificar la situació i estalviar-te diners i temps.

Aquests són dos exemples de serveis municipals que tenim a l'abast, però n'hi ha d'altres. És bo que se'n tingui un coneixement, encara que puguem desitjar no haver-los de menester. 

Com podem veure, no tot és negatiu. També hi ha aspectes positius que cal considerar i fer públic. No podem estar tota la vida veient només les coses negatives, que n'hi ha, perquè viure són quatre dies i cal gaudir-ne.

La lenta tramitació de la Dependència

Una de les notícies que aquests dies se'n feien ressò els mitjans de comunicació, i que malauradament no ens ha sorprès, és el nombre de persones que han mort a Catalunya esperant el resultat de la valoració del grau de dependència. Ens hem acostumat a rebre aquests impactes sense que se'ns regiri l'estómac. Què està passant?

He repetit mil vegades que l'Administració, sigui local, autonòmica o estatal, és lenta i feixuga a l'hora de tramitar qualsevol tema, i n'hi ha de molt sensibles. Estarem tots d'acord que s'ha d'analitzar tot molt bé per fer-ho bé, i també per evitar fraus o enganys. Això no treu, però, que tinguem l'obligació d'enllestir els tràmits sabent que al darrere hi ha unes persones que tenen dificultats i no poden esperar gaire temps.

Quan s'aproven lleis han de venir acompanyades de recursos i també de la infraestructura que permetrà la seva execució. De què en traiem de dictaminar lleis si llavors no les sabem complir o endarrerim la seva resolució mesos i més mesos?

Considero que ens falta sensibilitat. Des dels despatxos no s'observa les persones afectades i tot es redueix a tràmits, burocràcia i papers. Hi ha una responsabilitat dels nostres governants per no tenir les institucions preparades per assumir la tasca necessària i implícita de les lleis aprovades. També podem estirar les orelles a persones encarregades d'alleugerir la feina. Les persones no són un número, una fitxa a emplenar!

I els ciutadans hi hem de col·laborar, encara que només sigui pressionant perquè els tràmits siguin simples, efectius i ràpids. No ens podem acontentar amb aquesta dinàmica encarcarada, que impedeix, en el cas de la dependència, que persones amb tot el dret de rebre els ajuts, en quedin al marge per la lentitud de la seva tramitació. Cal que els màxims responsables s'impliquin en la resolució d'aquesta xacra, i no busquin excuses de mal pagador. Al darrere hi ha persones a qui cal ajudar abans no arribi el final dels seus dies.

Una bassa d'oli!

El Ple municipal d'ahir el vespre, a Arenys de Mar, va discórrer plàcidament, sense exabruptes, pica-baralles ni males paraules. És d'agrair! No sempre podem dir el mateix, i les persones que tenim el costum de seguir-lo, encara que sigui des de casa, ens molesta quan el to que s'empra, o les paraules que s'utilitzen no són les més adequades. Això va pels regidors i regidores de govern i els de l'oposició.

Que un ple municipal es debati de manera tranquil·la i serena, no vol pas dir que tothom estigui d'acord amb tot, encara que ahir gairebé tot es va aprovar per unanimitat. Que discorri plàcidament vol dir que els membres del Consistori s'expressen correctament, expressant les discrepàncies, quan convé, i aclarint els conceptes que no eren clars, sense necessitat de ser groller o poc elegant.

Cal felicitar l'esforç d'uns i altres per expressar allò que pensen, respectant l'opinió dels altres i acceptant el resultat de les votacions, que en el cas d'Arenys, on l'equip de govern compta amb majoria absoluta, ja està tot dit.

Em va agradar el to, encara que no estigués d'acord amb algunes de les raons que es varen donar per desestimar aportacions ciutadanes. Crec que caldria evitar la urgència i mirar de presentar els temes amb arguments sòlids i, sobretot, interpretant correctament les paraules dels intervinents. No em vull allargar en aquest tema, però em refereixo a al·legacions presentades per ciutadans, que no han estat ben argumentades. No es tracta només d'acceptar o denegar, sinó que s'ha d'argumentar bé. Potser és qüestió de les presses.

Celebro l'aprovació unànime a l'adhesió d'aquest Ajuntament a l'Associació de Municipis i Entitats per l'Aigua (AMAP) perquè segur que servirà per conèixer més en detall tot el procés de la gestió directa de l'aigua. Un tema pendent al nostre país, Catalunya, on la privatització d'aquesta gestió supera àmpliament la tendència del món global. A veure si n'aprenem.

Voldria agrair la voluntat de tots els grups municipals d'avançar davant de totes les dificultats, que no són poques, per tirar endavant els projectes de vila, i especialment al grup majoritari, per la seva voluntat d'escoltar la resta de grups, encara que no els necessiti per aprovar les propostes de resolució.

Falta sensibilitat als nostres polítics

Probablement em repeteixo, però darrerament hi ha hagut diferents episodis que han deixat en evidència que si una cosa falta a la nostra vila és sensibilitat per part del nostre govern a l'hora de tractar els problemes dels vilatans, les seves consultes i queixes. Si bé és cert que tenim molta tendència a queixar-nos de tot i no sempre aportem la nostra part per solucionar els problemes, això no treu que no sigui necessari escoltar a tothom i intentar donar resposta, amb la màxima empatia i pedagogia possible.

El dia a dia no és fàcil i hi ha persones que ho pateixen més que d'altres. L'administració pública resulta a vegades un mur infranquejable que dificulta encara més la nostra existència. No sempre som capaços de diferenciar qui té competències sobre les coses, i probablement no tenim l'obligació de conèixer-ho, i acostuma a passar que és la més propera, l'administració local, la que acaba rebent les queixes i a qui se li carreguen totes les culpes.

Els nostres representants polítics a l'Ajuntament, tinguin responsabilitat de govern o no, tenen l'obligació d'escoltar tothom i intentar resoldre els conflictes que s'originen, de manera directa, quan es té competència, o pressionant les altres administracions quan aquesta no els correspon.

Ens trobem amb problemes de manca de neteja, de dificultats de moviment, d'estancament a l'hora de resoldre situacions que s'arrosseguen de fa anys, i això és el que preocupa a la ciutadania i és el que reclama amb insistència. Tot té una explicació i aquesta s'ha de donar, amb total transparència, assumint les responsabilitats que corresponguin.

La manca de resposta a plantejaments de problemes és el pitjor que pot passar en la relació entre administrats i electes. No podem limitar-nos a parlar d'allò que ens agrada, allò que fem bé, i amb les persones de la nostra corda. Governar vol dir estar a l'altura de les circumstàncies, a les verdes i a les madures. Governar per aquells que ens han votat i també per aquells que han preferit una altra opció política.

Seria desitjable que, pensant en el proper mandat, una de les principals fites de totes les persones que decideixin presentar-se a les eleccions, sigui la d'empatitzar amb la població, et donin o no el seu suport, procurant resoldre tots els problemes i explicar les coses que no tenen una solució fàcil, per intentar reduir el distanciament que s'ha produït entre polítics i vilatans, i millorar la confiança que és tan necessària per poder caminar tots junts com a poble.

La jugada del Marroc

Tot fa pensar que l'entrada de 6.000 marroquins en 24 hores a la ciutat de Ceuta és una jugada del Marroc per deixar en entredit el govern de Madrid, que se'l veu feble davant les urgències. Què passarà? No passarà res més del que estem veient, un desgavell i una incapacitat per improvisar jugades del nostre veí, germà de sang del rei espanyol. Bé, molt profundament germans. 

És bo llegir els comentaris a les xarxes socials. N'hi ha de molt enginyosos, i d'altres que ens recorden la història de les relacions entre el Marroc i Espanya, amb una menció especial a la marxa verda. Per cert, no va agradar que Espanya acollís el malalt de càncer del Front Polisario, i això també hi pot haver ajudat.

Sembla com si el govern espanyol tingués més capacitat de reacció davant de fets interns que d'externs. Caldrà que tingui molt clar que Europa el vigila, ja que Ceuta és una porta europea que Espanya té l'encàrrec de custodiar.

La llàstima de tot plegat és que s'estigui jugant amb les persones com a víctimes, la seva situació i problemes de subsistència. El govern de Madrid no s'atreveix a culpar el rei marroquí, perquè hi ha massa por a les reaccions internacionals. Caldria dir les coses pel seu nom i no veure's humiliat per qui s'atreveix a atemorir un govern feble. No es tracta d'orgulls i prepotències, sinó de coherència i resolució. 

Seguirem de prop com acaba tot plegat, però el problema no és d'avui ni dels estrangers que s'han colat a Ceuta, sinó per una mala política d'estrangeria, amb una llei que no té sentit i que no encara la realitat amb coherència i saviesa. Mentre visquem en la provisionalitat i el tapar forats, aniran sorgint problemes difícils de solucionar. Espanya canvia els governs, però és incapaç de redactar lleis valentes i de fàcil compliment.

Via oberta al Tribunal Europeu de Drets Humans

Una notícia que no passa desapercebuda avui és el fet que dos magistrats del Tribunal Constitucional avalin la reforma del delicte de sedició. Normalment els magistrats, tant del Suprem com del Constitucional, tenen molt interès en sentenciar per unanimitat, sobretot els temes relacionats amb el Procés i els independentistes, però de tant en tant hi ha algú que se'n surt.

No sé si és una gran notícia, però com a mínim avança en la línia de destrossar aquell mur ideològic que impregna el Poder Judicial a Espanya. Amb la resolució hi ha per una banda la via oberta per anar a Europa, que bàsicament era el gran objectiu, sabent que no hi hauria sentència favorable al recurs, i per l'altra el fet que es trenqui la unanimitat.

Si el govern del PSOE fos més valent, ho hauria d'aprofitar per modificar la llei. Tindria majoria políticament parlant, i a més una escletxa oberta per aquests dos magistrats. El problema és que el PSOE no és valent, i que Pedro Sánchez incompleix sistemàticament les seves promeses. És un fet molt habitual entre els polítics, però en el cas de Pedro Sánchez és una constant.

Desconec si aquest trencament de la unanimitat afavorirà una sentència propera als interessos dels polítics catalans condemnats, però en tot cas no ho ha de perjudicar. La llàstima és el temps que el Tribunal europeu trigarà a dictar sentència i, per tant, els anys que hauran de continuar empresonats.

Som més a prop d'unes noves eleccions

Cada vegada són més les veus que apunten a un avançament de les eleccions catalanes, sobretot ara que el president, com deia jo mateix ahir, es troba a la corda fluixa. La resolució que se'n tregui de la situació del president de ben segur afectarà a la convocatòria o no de les eleccions.

Què en pensen els partits? A mi em fa l'efecte que a ERC li interessa unes noves eleccions perquè estan convençuts que en aquesta ocasió superaran a JxCat. Aquestes eleccions tindran aquest al·licient, de veure qui queda primer, però també es produirà un intercanvi de vots entre PSC i C's. Està per veure si la pujada del PSC serà significativa, però tot fa pensar, vistos els resultats de les generals passades, que C's ha de baixar i una bona part dels seus vots han d'anar a parar al PSC. Però això s'ha de veure.

El tercer repte i element a tenir en compte és l'equilibri entre els partits independentistes i els constitucionalistes. Ja portem unes quantes votacions observant-ho i les variacions no són gaire importants. Els vots passen d'una formació a l'altra, però respectant el bloc.

Una curiositat a tenir en compte és el fet que ara que es podria aconseguir aprovar els pressupostos, ara es convoquin noves eleccions.

Un pacte que no acontentarà ningú

Abans d'ahir en parlava, tot dient amb estranyesa que encara que no ho semblés, estàvem governats pel PSOE. Avui potser ja no ens estranyaria tant, sobretot llegint la notícia de la signatura d'una cinquantena d'exdiputats del Congrés, socialistes i de la UDC, demanant que hi hagi pacte amb PP i C's, i no s'hagi de dependre dels independentistes d'ERC.

És més que entenedor el comportament del PSOE tenint en compte qui hi ha al darrere, amb molt poder i empenta. Uns barons que han perdut els ideals de l'esquerra progressista tan bon punt han traspassat la porta giratòria i ocupen una bona posició econòmica. És la traïció als principis defensats durant la seva joventut, quan tot era provisional i regnava la inseguretat. 

No és estrany que amb socialistes com Guerra, Rodríguez de la Borbolla o Ibarra, a l'equip, es pugui dubtar del progressisme del partit. Només tenim un agosarat líder del partit que s'atreveix a desoir el soroll que té al darrere, però que canvia de la nit al dia segons li convé. Una persona, Pedro Sánchez, amb qui no pots confiar perquè saps segur que et dirà una cosa diferent segons bufi el vent.

El paper d'ERC no és fàcil perquè serà criticada sigui quina sigui la resolució. Només pot intentar tibar tant com pugui la corda, amb el risc que es trenqui durant la jugada. Més enllà d'això no pot fer res i responsabilitzar-los del resultat és massa fàcil, sobretot si et quedes a l'altre costat sense moure fitxa.

Tenim molt poca fe en el poder judicial

En les sentències judicials ens passa una mica com en els pressupostos municipals, que ens fixem en l'inici, però mai en el final. Vull dir que llegim i tenim present la sentència a un cas de corrupció, per exemple, però l'endemà ningú no se'n recorda ni sabem si s'acaba complint.

Avui llegia que el Tribunal de Comptes ha condemnat l'exalcaldessa Ana Botella i a set ex alts càrrecs del govern municipal de Madrid a més de 25 milions d'euros, per haver venut 1.860 habitatges públics protegits per sota del preu del mercat. La demanda de l'ajuntament de Madrid considerava que hi havia hagut una pèrdua patrimonial de més de 55 milions d'euros.

Ara podem dir pestes de l'exalcaldessa i considerar que es mereix la condemna, però haurem d'estar alerta per si realment ho paga? El problema és que tenim la impressió que aquests diners no s'acaben de pagar mai. Potser havent-hi l'ajuntament de Madrid, d'un altre color, s'encarregaran prou bé que la sentència es compleixi, però sempre genera dubtes.

M'estranya que es trigui tant temps a resoldre aquests casos, perquè ja no recordo quants anys fa que l'esposa del senyor Anar va deixar l'alcaldia. No es podia saber abans?

Un dia algú ens haurà d'explicar per què hi ha casos que tenen una resolució pràcticament immediata, i d'altres triguen tant. Segur que hi ha casos molt complicats i que requereixen una llarga investigació, però no sempre és així. Quins interessos hi ha al darrere?

Crec que seria bo que tota la transparència que es demana i s'exigeix a les institucions públiques es pensés també en les institucions judicials, que em penso que no els maregen gaire. És ben cert que després de quaranta anys de transició, el poder judicial no ha variat gaire, sinó que es manté molt proper al caire franquista de la seva gestió. No hi ha divisió de poders a Espanya, però a més el poder judicial necessitaria una gran esporgada.

Catalunya en estat de xoc

La decisió d'avui del president del Parlament català ha deixat el país en estat de xoc. Ningú no s'ho esperava, encara que alguns estan contents. Què ha passat? Ha fet efecte la resolució del Tribunal Constitucional? És aquesta institució la que decideix qui es pot presentar i qui no? A qui poden votar els diputats electes i a qui no?

Sembla que la CUP i JxCat són els més emprenyats i els que han qüestionat més la decisió del president. Ha estat una decisió personal? Algú l'ha pressionat? Ha estat ERC qui li ha suggerit l'ajornament del ple?

Segurament que ho anirem descobrint, però de moment la gent està molt esverada i continuem amb la incògnita de què passarà. Emprenyats per l'ajornament, però sobretot per la crisi de la democràcia a Espanya. La submissió del poder judicial i legislatiu al poder executiu ha arribat a uns nivells que ningú no es podia imaginar. És impossible en aquests moments endevinar què més pot passar. Jo crec que, si els partits independentistes continuen ferrucs i el president del Parlament ho permet, el següent pas serà l'exèrcit al carrer. No ho voldria mai, però no se m'acut res més, venint de qui ve, tenint a qui tenim al govern de Madrid i als tribunals judicials.

Seguirem de prop els esdeveniments, amb la màxima calma i serenitat, però la ràbia per dintre no l'atures i la impotència que et fan sentir va en augment. Tristos moments de la història d'Espanya.

Dues de policies

He estat mirant de trobar una notícia que no estigués relacionada ni amb les eleccions autonòmiques del dia 27 de setembre ni amb els refugiats sirians. M'ha costat de trobar-ne alguna d'interessant, i al final n'he escollit una que no acabo d'entendre.

La Generalitat ha indemnitzat Ester Quintana, la pèrdua d'un ull en una intervenció de Mossos d'Esquadra, però continua considerant que no va ser cap pilota de goma el que li va fer perdre l'ull. Això, segons he llegit ha fet que la denúncia civil s'aturi, però que pugui continuar per la via penal.

M'imagino que tindran les seves raons, però no acabo d'entendre que s'indemnitzi una persona sense acceptar la culpabilitat. O és normal? Han passat dos consellers d'Interior, defensant a tort i dret la innocència de la policia, però ara la indemnitzen.

No estic en contra de la indemnització, si realment se la mereix, i entenc que per més diners que rebi, no li compensaran suficientment la pèrdua d'un ull, però voldria entendre que es tracta d'una resolució correcta i lògica.

En tot cas la policia també era notícia avui, a prop de la frontera amb França. En aquest cas es tractava de la Policia Nacional que, a denúncies de l'agredit, la policia l'hauria maltractat pel fet de parlar en català. Aquesta melodia es repeteix molt sovint i no vull pensar ni que se la inventen, ni que és certa, però cansa força. Utilitzar la llengua com a confrontació és greu, i si en això hi intervé una policia, que paguem tots per servir la ciutadania, encara més.