Modificar la Constitució

Hem passat molts anys demanant la modificació de la Constitució perquè, com tot, hi ha temes que queden obsolets i s'han d'actualitzar, i ja queda poca gent que la vàrem votar, a favor o en contra. Ara, però, la por que tenim és que es pugui modificar. Per què?

La voluntat de molts era de millorar drets i llibertats, i això es pot fer si la majoria és progressista. Quan les coses canvien i la tendència és d'un creixement de l'extrema dreta tems el pitjor. Ara, que tenim convocades les eleccions generals i que tot fa preveure que el pacte de la dreta i l'extrema dreta aconseguirà la majoria absoluta, la por és que la majoria qualificada necessària per poder consensuar la modificació de la Constitució arribi a ser una realitat.

El repte, doncs, de la nostra societat serà aguantar tot el que podem en defensa dels drets socials, sobretot d'aquelles persones més vulnerables. Evitar que les diferències entre les persones vagin augmentant, amb un gruix de persones amb problemes de subsistència i un petit nombre de persones amb un gran poder econòmic i polític.

El perill és que la dreta moderada, si encara existeix, sucumbeixi sota la força de l'extrema dreta a qui se li ha adobat el terreny i que tots els vents li són favorables. Aconseguir, doncs, que la suma de qui pot fer-nos recular anys de millores no aconsegueixi el poder per fer canviar les regles de joc, la Constitució, perquè segur que no serà favorable als interessos d'un sistema democràtic just i equitatiu.

Treure camions de les carreteres

Avui he llegit un article a l'ARA on parla de la voluntat del govern català d'eliminar camions de les carreteres. Hi ha massa camions! Anem tard, però a veure si avancem una mica.

Com podeu veure, a l'enllaç que us he adjuntat, la solució demana augmentar el transport de mercaderies per tren. Un fet que no sorprèn a ningú. Només has de mirar cap a Europa i te n'adones. Allà, tenen a més l'avantatge dels rius navegables, que són molt utilitzats, i que aquest estiu han estat motiu de preocupació en veure la reducció del seu cabal.

L'article explica molt bé el plantejament, fent notar que no només es tracta de millorar les vies, sinó que també cal crear noves terminals amb tècniques que facilitin l'accés dels camions al tren, d'acord amb les possibilitats actuals. No continuo amb detalls perquè allà ho veureu millor.

En tot cas l'article em serveix per recordar, una vegada més, el desmanec dels nostres governs a l'hora de planificar el futur. La impressió que tens és que només es treballa per anar resolent els problemes que es presenten amb una manca de previsió que fa feredat. Alguna vegada he dit que la capacitat d'un polític és la seva resposta ràpida, eficient i concloent davant de les emergències. No tothom és capaç de resoldre allò que no esperaves, però un govern que no planifica el futur, i no busca la solució a allò que caldrà demà, és un govern inútil i que ens provoca un endarreriment més que evident.

I l'altre punt a comentar és la dependència del govern estatal i els seus organismes públics que estan més pendents de la centralitat i control global de la mobilitat que no pas de treballar per a l'eficàcia, desbloquejant colls d'ampolla absurds, no tant per desconeixement com per malícia. I aquí els governs catalans s'hi han topat una vegada i una altra, fins i tot quan el color polític ha estat el mateix. 

El final de l'article és una mica decebedor i està en la línia de la misèria d'aquest país. No sé si ens falten idees o les ganes de controlar-ho tot fan que no avancem al ritme que caldria. És fotut adonar-se d'aquesta mediocritat.

El govern ens complica la vida

Estic preocupat per algunes de les mesures que està prenent el govern de la Generalitat, que ens ho presenta com a millores, però que té uns inconvenients que no acaben de resoldre i tens la impressió que, en lloc d'avançar, estem anant enrere. Us ho explico de manera resumida. 

Des del mes juny, sol·licitar el reconeixement del grau de dependència i posteriors revisions només es pot fer presencialment a les oficines d'Afers Socials de la Generalitat, allà on n'hi hagi, o bé telemàticament. Ahir llegia que l'accés a la meva salut, per fer qualsevol mena de gestió, a partir de 2027 només es podrà fer amb l'idCAT Mòbil o bé presencialment. S'elimina el sistema de contrasenya.

La meva pregunta és: s'ha pensat en la gent gran o no tan gran que no té ni mòbil ni adreça electrònica? Persones amb dificultats de mobilitat i que fins ara ho podien fer gràcies a familiars, o acudint a les oficines del seu ajuntament? La meva resposta és que no s'hi ha pensat prou, o si més no, estem a l'espera que ens diguin com ho podem fer (jo espero resposta des de mitjans de juliol).

Per llei cap persona física està obligada a relacionar-se telemàticament amb l'Administració, per tant, no tenim cap obligació de disposar d'aparells informàtics, mòbils ni adreces electròniques. També per llei, qualsevol administració està obligada a admetre sol·licituds i documentació que vagin adreçades a altres administracions. Un ajuntament, per exemple, ha d'acceptar rebre la documentació que va destinada a la Generalitat. És el que coneixem per finestreta única.

Les dues mesures que he esmentat, que no són les úniques, van en contra dels drets dels ciutadans a l'hora d'adreçar-se a l'Administració. El govern del país ens diu que tot va en benefici de la ciutadania, per agilitzar els tràmits i millorar la seguretat, però de moment tot el que s'està fent és posar bastons a les rodes i dificultar els tràmits a una bona part de la població, la més vulnerable. No anem bé!

Com compaginar els drets?

Aquests dies ha sorgit la discussió sobre els drets d'uns a fer vaga enfront dels drets d'uns altres a desplaçar-se per les vies interurbanes. Aquest conflicte, que algú vol liquidar molt fàcilment, no és senzill de tractar i encara menys de resoldre. Crec que tots tenim clar que el dret a la vaga s'ha de defensar, però no tots ho veiem de la mateixa manera quan el dret dels altres ens perjudica.

Segur que haureu llegit comentaris a les xarxes socials, o pel carrer mateix, en què algunes persones afectades pels talls de carretera han començat a escridassar o malparlar dels mestres i professors. La reacció més freqüent és demanar-los que es manifestin allà on no perjudiquin la resta de ciutadans.

Si ara organitzés una enquesta sobre què penseu al respecte, segur que hi hauria divisió d'opinions, i estic convençut que es podrien defensar prou bé, encara que, en ser contradictòries, alguna decisió caldria prendre.

El primer conflicte en una vaga acostuma a ser els piquets informatius que més que informar el que pretenen és evitar que els treballadors díscols entrin a la feina. Ens podem preguntar que si algú vol exercir el seu dret a la vaga, per què no hi pot haver algú altre que vulgui exercir el seu dret a treballar? És clar que si els vaguistes, a qui se'ls descompta el sou, aconsegueixen millores, els no vaguistes també en sortiran beneficiats. Ah!

Després hi ha els afectats dels talls a les carreteres. Si jo, que no tinc res a veure amb l'ensenyament, em trobo aturat per una manifestació que em fa perdre el vol, o arribar tard a la meva feina, quina culpa en tinc? Qui m'ho compensarà? 

Segur que ens podríem plantejar més preguntes, i arribaríem a la conclusió que la resposta no és gens clara. Jo no m'atreveixo a donar la raó a uns o altres. Repeteixo que el dret a la vaga és irrenunciable. En tot cas podríem estudiar la manera de no afectar a tanta gent, sense perdre poder de pressió per aconseguir els objectius perseguits.

Votar per molestar

Tenim la sensació que els partits polítics de l'oposició voten en contra les propostes del govern de torn simplement per molestar i posar pals a la roda. Això és la impressió que es té des de la posició del govern o quan ho mires des de fora sense entrar en detall. Seria bo, però que a l'hora de jutjar els vots contraris examinéssim bé si les propostes presentades estan ben pensades, a qui beneficien i, sobretot, si el resultat de la seva aplicació té un abast majoritari i satisfactori per a la societat.

Ho dic perquè en els darrers temps hem presenciat situacions esperpèntiques, algunes d'elles motivades per la mala redacció de noves lleis o modificacions de les existents. Sembla com si hi hagués un nivell baix dels legisladors a l'hora de redactar les lleis i es deixessin detalls importants que després s'ha de córrer a modificar.

Aquests dies és notícia la proposta de reducció de la jornada laboral a trenta-set hores i mitja a la setmana, i que ha caigut per manca de suport parlamentari. Sabem que el govern socialista necessita el suport d'un conjunt de partits polítics, per compensar el vot contrari sistemàtic de Vox i PP, però té a Junts com el cigró a la sabata que li fa mal a l'ull de poll.

Junts ha votat en contra, argumentant que la mesura no beneficia les petites i mitjanes empreses, que a Catalunya conformen la base econòmica. És cert que cal treballar perquè els treballadors tinguin més temps lliure, però tampoc es pot oblidar què representa la reducció d'aquesta mitja hora diària de treball a les petites empreses. S'ha d'analitzar bé i trobar la manera que tothom en surti beneficiat. 

Trobo a faltar, en defensa dels treballadors, temes tan importants o més com són l'increment salarial i les condicions dels llocs de treball. Entenc que són temes més complexos que no pas retallar hores de treball, a l'hora de plantejar-ho, però ben segur que els treballadors agrairien que els sous augmentessin, i no hi hagués una pèrdua continuada del poder adquisitiu, i que els llocs de treball tinguessin unes condicions mínimes per exercir la seva feina. També que es tingués en compte la necessitat de la formació permanent i les possibilitats de millora i ascens dins de les empreses. Em fa l'efecte que sindicats i govern estan més de cara a la galeria que no pas de resoldre els veritables problemes del món laboral.

Sisplau, negocieu bé!

Si fa uns dies demanava que es legislés bé, avui la meva petició és que es negociï millor. És clar que les millores i l'assumpció de noves competències passa per la negociació. En principi ningú no es vol desprendre de res i, si això passa, és fruit de negociacions que acostumen a venir condicionades per la necessitat d'aconseguir el suport polític per governar.

Parlar de Rodalies és una mica la cançó de l'enfadós. Quants anys fa que sentim a parlar del traspàs de les competències del transport ferroviari al govern català? I quants problemes no ens generen, pràcticament diàriament, les incidències del tren que ens porta a treballar o estudiar?

Aquests dies hem llegit que l'inici del traspàs està previst per a començaments de l'any vinent, i que fins llavors s'elaboraran tots els treballs necessaris perquè la Generalitat ho pugui rebre i posar-ho en marxa sense problemes. Els més mal pensats creuen que la llufa se l'endurà el govern català, qui rebrà totes les crítiques a partir del mateix u de gener. La manca d'inversió a la infraestructura no quedarà resolta en un any de negociacions. Es podrà millorar la gestió, però la situació en què es troba la xarxa no ens mereix gaire confiança.

Per tot això, serà important que quedi tot escrit i es resolgui tot allò que cal preveure abans no sigui efectiu el traspàs. Segur que des de la proximitat es podrà gestionar molt millor. Les queixes, si les tens al costat, fan més efecte que si venen de molt lluny. Quant als diners necessaris per invertir en les millores imprescindibles per a un bon servei, caldrà que arribin sota el braç dels negociadors governamentals. Si els hem de posar només nosaltres, haurem fet el negoci d'en Robert amb les cabres!

El fet està que els negociadors són del mateix color, i mai acabes de veure si prima el partit polític o el país. Ja sé que no hauríem de pensar malament, però de moment, pel que estem veient, amb bones paraules anem cedint en tot allò que en algun moment ens havíem mostrat molt forts. És evident que deixar en mans del PSC el govern de la Generalitat i, sobretot, regalant la presidència a Salvador Illa, no era qualsevol cosa. Caldrà seguir-ho de ben a prop, començant pels que li varen obrir la porta.

Avui fa cent sis anys

Avui és un dia propici per a la nostàlgia. Crec que tenim dret a experimentar aquest sentiment, que normalment qualifiquem de negatiu. Si no ens desespera ni angoixa, també és bo recordar vells temps, guardant els bons moments i reflexionar sobre les dificultats i punts negres per on tots hi hem passat.

El dia de Santa Llúcia naixia la mare, avui fa cent sis anys. Ha plogut molt des d'aquella data i evidentment jo no puc retrocedir tant, però sí recordar-la des de fa gairebé setanta anys. També ha plogut molt. 

Ahir vaig acabar de llegir Estimada Mirta, de Maria Escalas. Una novel·la colpidora sobre els crims dels militars argentins. Com podeu imaginar, se'm feia molt present l'època franquista. Salvant les distàncies, els principis eren els mateixos. Els damnificats, també.

A aquest cúmul de pensaments se m'hi ha afegit aquella desconfiança que em genera sovint la manera de treballar de molts professionals. Sempre ens fixem en els polítics i en som crítics, però no ens adonem que en el món privat hi ha moltes mancances, i una d'elles és la professionalitat, fer bé les coses. Quantes vegades no ens hem trobat amb un mal servei, desatesos i maltractats? La postvenda és de jutjat de guàrdia!

És fàcil caure en el parany de dir que abans tot anava millor. Hem evolucionat i hem millorat moltes coses, però no hem estat capaços, al meu entendre, d'aprofitar els avenços tecnològics i el coneixement, per facilitar les coses, fer-les més àgils, treure'n més rendiment i gaudir més de la vida en societat.

Vivim uns moments difícils per a molta gent, perquè hem arraconat moltes famílies que, tot i tenir feina, no poden arribar a finals de mes dignament. Els rics són cada vegada més rics, i la pobresa ha anat guanyant terreny. No només la pobresa econòmica, sinó també la cívica. L'incivisme és més agut, i fins i tot ens fa viure insegurs i desplaçar-nos pel carrer amb por. A ningú se li acut deixar la porta de casa oberta, com passava quan nosaltres érem joves. Tot ha canviat, però no sé si hem sigut prou hàbils de canviar per a bé. En molts aspectes potser hi hem perdut. 

Millorant l'espai públic

No sé si sou dels que acostumen a passejar pels carrers d'Arenys, la majoria poc practicables per l'orografia, però amb una bonica Riera i un passeig Xifré que tenen moltes possibilitats i estic segur que són l'enveja de moltes poblacions veïnes. Segur que haureu vist que no sempre ho tenim fàcil per caminar-hi, amb multitud d'obstacles que no hi ha manera d'eliminar, o sí?

    Ahir l'Ateneu Arenyenc va moure les cadires i taules que tenia instal·lades des de sempre arran de façana. Un espai que, per normativa, ha d'estar reservat als vianants, sobretot tenint en compte aquelles persones amb diversitat funcional, aquells homes i dones que tenen més dificultats per desplaçar-se a peu. Si hi feu cap, us adonareu de la diferència i que, segons un amic veí d'aquell passeig, començarà a deixar de ser un passadís per convertir-se en passeig. És per això que cal felicitar la iniciativa de l'Ateneu, en pro dels vianants, i animar aquells bars i restaurants que encara no ho respecten, que facin el canvi el més aviat possible.

    Aquestes millores són les que beneficien la comunitat i fan més fàcil la convivència. S'han de respectar els drets i trobar solucions que sempre n'hi ha. Deixar lliure les façanes de les cases és la millor manera de respectar aquelles persones que ho tenen més complicat per fer l'itinerari que a molts ens agrada. Si la resta d'establiments del passeig del Xifré s'apunten a la iniciativa de l'Ateneu, es podrà arribar fins a la plaça Lloveras, i només caldrà esperar que Ports de la Generalitat i Ajuntament d'Arenys de Mar es posin d'acord per superar la barrera arquitectònica que impossibilita a molts poder arribar fins al port i, per extensió, caminar fins al final de l'espigó. I si s'hi afegeix algú més de la Riera, encara ens ho posaran més fàcil!

    L'Ajuntament té l'obligació de vetllar perquè les normatives, siguin locals o nacionals, es compleixin, i els vilatans complir-les. Tot això pel bé de tots, i no pas per posar pegues o fer la punyeta a ningú. Si la normativa no és adequada, s'ha de canviar i millorar, però si serveix, cal respectar-la. 

Ens hem d'aferrar als canvis per anar a millor

Aquesta darrera setmana la situació política a Espanya ha canviat. Algú pensarà com un mitjó, i els més escèptics consideraran que tot segueix igual, que els presos continuen a la presó i que la capacitat de diàleg del nou president, en el tema que interessa als independentistes catalans, no és diferent d'abans. Per la meva part intento buscar les diferències, i a poder ser que siguin millores.

Hem de partir de la base que el pensament sobre el referèndum o la independència no es pot canviar d'un dia per l'altre, sigui quina sigui la força política que governi a Madrid, ni la Constitució tampoc, perquè el concepte d'Espanya es veu diferent des del centre, i es governa en minoria i amb un Senat amb majoria absoluta del PP. A partir d'aquí podem començar a analitzar els canvis.

D'entrada ha estat important que tots els ministres del govern del PP i el seu president hagin saltat de la poltrona i que la seva prepotència els hi hagi fotut un clatellot. Tenim noves cares i amb ganes de fer-ho millor. No tots, que ja ens coneixem algun personatge.

Els presos polítics no han de continuar a la presó i això s'ha de resoldre el més aviat possible, però entretant és bo que com a mínim es redueixi el dolor, apropant-los a casa. Atenció! han de recuperar la llibertat que injustament se'ls va arravatar.

La destitució del ministre de cultura, encara que pressionat pels fets, és una bona decisió del nou president i això li fa guanyar adeptes. No perquè se sentís acorralat s'ha de deixar d'agrair-li. Venim d'un temps de màxima supèrbia i comportament quixotesc, que no els feia moure ni un pèl. Esperem que això canviï.

No li he dipositat grans esperances, però tinc una lluita interna que em vol fer creure que el canvi servirà per millorar. Ningú no ens regalarà res, ni tan sols allò que ens pertany, el dret a decidir, però ho hem de continuar lluitant i, si pot ser, amb més intel·ligència i unitat.

L'oposició municipal té molta responsabilitat en el futur d'Arenys de Mar

ERC d'Arenys de Mar té l'oportunitat de demostrar que la seva opció política no era l'alcaldia, sinó una política trencadora de quatre anys de govern gris, sense resultats ni millores socials ni econòmiques. Com a força majoritària a l'oposició ha de liderar un projecte de control i seguiment de la gestió del govern d'Estanis Fors, no pas per posar-li pals a les rodes, sinó per evitar que els arenyencs patim quatre anys més de galeria i enlluernament.

Estic segur que ERC podrà comptar amb la complicitat d'ICV i la CUP, per obligar el govern municipal a realitzar una tasca seriosa, transparent i participativa, que no ens enganyi ni s'adormi fent-nos perdre més temps per a la reactivació econòmica de la vila, perquè puguem deixar de viure dels records sense cap futur il·lusionant per als nostres fills.

Els arenyencs ens fixarem molt en la feina que farà l'equip de govern en minoria o en pactes puntuals amb altres formacions polítiques, però també exigirem que els grups municipals de l'oposició treballin seriosament per Arenys, que no es quedin a l'ombra durant quatre anys, sinó lluitant per tot allò que varen prometre als seus electors que els varen fer confiança. 

Molts confiem en la seriositat del PSC d'Arenys i que amb l'experiència d'aquest darrer mandat municipal no segellaran novament el pacte amb JxA i PP, si no és per uns arguments prou importants com per no decebre els seus votants, sense incorporar elements progressistes suficients que ho justifiquin.

El govern municipal en minoria pot ser positiu per a la nostra vila si el govern i l'oposició actua amb saviesa, voluntat constructiva, de consens, i sempre pensant en els vilatans, que som diversos, però amb l'objectiu comú de millorar el municipi, la cohesió social, la situació econòmica i el progrés.

És per tot això que els grups municipals de l'oposició tenen pràcticament la mateixa responsabilitat sobre els resultats de la gestió pública que es pugui fer des de l'Ajuntament. Els vilatans col·laborarem en allò que se'ns demani, però exigirem treball, transparència i honradesa de tots els electes.