La rectoria s'ha esfondrat

Probablement, moltes persones que transitem pels carrers de la nostra vila no ens havíem adonat de la majestuositat de la façana de l'antiga rectoria d'Arenys de Mar. El carrer de l'església és estret i això fa que no hi hagi prou perspectiva per contemplar els habitatges. També passa que anem a la nostra bola, fins i tot amb el mòbil a les mans, i no ens fixem en el patrimoni urbà, que és prou interessant. 

He aprofitat la fotografia que reprodueix la web de Ràdio Arenys per il·lustrar aquest escrit perquè serveixi de memòria atès que, després de l'ensorrament de l'interior de l'edifici, la façana s'haurà d'enderrocar, si no del tot, parcialment. La façana era considerada un bé cultural d'interès local (BCIL), però els esdeveniments d'aquest diumenge no faran possible la seva conservació. Sap molt greu perdre patrimoni, però en aquesta ocasió ens hem d'alegrar que no hi hagi hagut persones ferides. El fet que succeís en diumenge ho ha propiciat i ens n'alegrem. 

Aprofitant l'avinentesa, recomanaria els arenyencs aixecar els ulls i fixar-nos més en tot el que hi ha als diferents carrers i places. Malauradament, estem molt atents a no trepitjar les defecacions que els amos dels gossos no recullen, o a sortejar papers i trastos de tota mena que incívics, que són pocs, però molt persistents, deixen a la via pública.

Seria desitjable que tots consideréssim l'espai públic com un part nostra que hem de respectar i cuidar. Estic convençut que quan acabeu de fer la neteja de la casa, tot ben endreçat i polit, us sentiu orgullosos i satisfets de poder disposar d'aquest espai íntim de descans i tranquil·litat. Això mateix ens hauria de passar respecte a la via pública. És part de la nostra vida i convé cuidar-la, per sentir-nos-hi més còmodes.

La rectoria ha estat molts anys buida i abandonada i ara, que podrà ser útil i col·laborar en satisfer la demanda d'habitatges, molt mancats a Arenys, haurà de passar per aquest tràngol, amb l'esperança que els nous inquilins en puguin gaudir molt de temps.

Boixets, puntes i coixins

Aquest cap de setmana s'ha celebrat, a Arenys de Mar, la setena fira internacional de puntes, amb una trobada, diumenge, d'unes quatre-centes puntaires, que ens han ensenyat el treball que en aquests moments estan fent. Puntaires que representen una tradició molt arrelada a Catalunya, i a Arenys de manera especial.

Són aquests esdeveniments els que ens ajuden a veure la vida amb un to més positiu del que ens té acostumat el món actual. Observar com l'art de la punta es manté, si bé és cert que la gran majoria de puntaires no són de la primera volada, però entremig hi veus alguna joveneta que agafarà el relleu que no podem perdre.

Desconec si a Vic s'organitzen trobades de puntaires. Ho hauria de buscar i demanar. En tot cas, durant els anys que vaig estar treballant amb temes culturals a la ciutat de Vic, vaig rebre la visita d'unes puntaires vigatanes i en vàrem organitzar una de força sonada, a la plaça major. Em consta que existeix alguna associació de puntaires en algun barri de la ciutat, i estic convençut que participen en trobades organitzades a altres municipis.

Hem de ser conscients que la Cultura, amb majúscula, és la saba que ens alimenta i ens fa viure per sobre de tots els problemes que se'ns presenten. Negar la cultura o posar-s'hi d'esquena és el pitjor favor que es pot fer a la nostra societat. I les tradicions culturals són el nexe d'unió dels pobles del nostre país, que es manifesten en trobades geganteres, castelleres, puntaires, sardanístiques i patrimonials. 

Arenys de Mar, aquest cap de setmana s'ha fet ressò de l'art de la punta i no ens hem limitat a mirar-nos el melic, sinó que hem obert la porta a puntaires d'arreu del món, organitzant aquesta fira internacional.

Contemplant els flocs de neu

Avui contemplava les imatges de la nevada a diferents punts del nostre país i pensava que tant de bo ho fes més sovint i poder observar-ho. No sé si us passa a vosaltres, però a mi em genera una sensació de pau i tranquil·litat que contrasta amb la crispació en què vivim darrerament. Veure com els flocs de neu voleien mentre van caient a terra, emblanquinant el paisatge i aconseguint un contrast entre blanc i negre, en absència de la majoria dels colors que acostumen a acompanyar-nos.

A diferència de fa unes setmanes, avui no estàvem avisats, o potser jo anava despistat, i la nevada en cotes relativament baixes ens ha sorprès. L'efecte no és el mateix de quan t'han anat advertint que això podria passar. La il·lusió o el neguit, segons cadascú, d'esperar què acaba passant et fa oblidar de gaudir de les imatges de la nevada.

Tot i que una nevada pot generar problemes si ve acompanyada del fred que ho gela tot, no acostuma a comportar els problemes que darrerament ocasionen les llevantades, i si no ho podem demanar als usuaris de Rodalies, o els residents al litoral marítim. 

Diria que fins i tot, l'observació d'una nevada et desperta l'esperit poètic que alguns portem força amagat. I aquest fer-te aturar i observar la natura ens ajuda a la reflexió que caldria dedicar més sovint, sobretot per evitar viure gaire d'inèrcia i inconsciència, i el que és pitjor, oblidant-nos que compartim temps i espai amb altres persones a qui cal respectar i tenir en compte.

I si tot això ho acompanyes amb una llar de foc encesa i un fons musical plaent, ja no pots demanar més. No sabem la sort que en tenim alguns. I potser en seríem més si en tinguéssim plena consciència i no perdéssim tant el temps en insignificances i xafarderies.

Viatjant s'aprèn

Viatjant s'aprèn allò que podries fer o el que no hauries de fer mai. Et poses en situació observadora, sense implicació personal, i mires que fan els altres de diferent. També t'adones que els humans no som tan diferents i que arreu passes coses semblants. Però n'hi ha que no, sobretot aquelles de tipus organitzatiu. Els costums, les tradicions, allò que s'ha après de petit. Hi ha molt per aprendre.

Una de les coses que més em fixo és en la netedat dels carrers i places. Si els països visitats tenen cura de mantenir net el paisatge o passen una mica de tot, com a casa nostra. El plàstic, per exemple, és el gran enemic de molts països. N'hi ha que estan pràcticament ofegats, sobreeixint plàstics de tot arreu. 

Recordo països com el Marroc, Egipte o Jordània, on la bellesa dels seus paisatges, els seus monuments o les raconades, es veia atacada per la presència de milers i milers de peces de plàstic, voleiant al ritme del vent. Hi ha altres contrades que el plàstic, que bé que hi existeix, està degudament retingut i no es deixa veure. És aquí quan em pregunto per què no podria passar el mateix a casa nostra.

El nostre país no es troba en cap d'aquests dos extrems, però li convindria una netejada seriosa, però sobretot, una estirada d'orelles a la gent poc respectuosa amb el medi ambient i l'espai públic. No és tan difícil. 

I amb el plàstic hi hauríem de sumar les burilles de les cigarretes, els xiclets i les esclòfies de les pipes, per posar tres exemples característics de casa nostra. Tampoc no és tan difícil. Si fumes, no llencis la cendra a terra i encara menys les cigarretes mal apagades. Si t'agraden les pipes, no vagin escopint pel carrer, com no deus fer pel passadís de casa. I els xiclets no els enganxis a la cantonada o llencis per terra. És molt emprenyador trepitjar-los. No es desenganxen fàcilment.

I els gossos, que pixen i defequen per tot arreu. No n'hi ha prou amb recollir la merda, que algú encara no ho fa. Les pixarades, per més que després es reguin, van embrutint els nostres carrers, que al cap de l'any fan fàstic. És qüestió de civisme. Hi ha països, que he visitat recentment, que fa la impressió que no hi ha gossos pels carrers. Potser no en tenen tants com aquí, però en tot cas els seus passejadors són més curosos.

Observem i reflexionem

Quan arriba el vespre i penses en tot el que has vist i fet durant el dia t'adones que sovint t'emportes unes impressions que probablement no són reals. Són aparences que els teus ulls retenen, perquè no vas més enllà. Les imatges que t'han passat pel davant et porten a unes conclusions que probablement t'enganyen. 

    És cert que no podem ser transcendents en tot moment i tenim també el dret de conviure amb la superficialitat de les coses, sobretot si aquesta és amable. Després ja ens encarregarem d'analitzar-ho més a fons i no deixar-nos portar fàcilment per tot allò que ens ha entrat pels ulls, d'una manera automàtica i sense filtres.

    Avui hem passejat per Vic i hem vist el mercat ple de gent comprant i venent, les botigues amb cua de persones esperant ser ateses, i sortint amb paquets i cabassos ben plens. Les converses que t'arribaven a les orelles tenien un to positiu, pràcticament tothom parlant en la teva llengua, fins i tot aquelles persones de trets evidentment forans, però que et feien pensar que estaven plenament integrades a la població que els havia acollit, a ells o als seus pares.

    Ara quan la teva ment fa un repàs de tot el que has viscut, penses que probablement no tothom amb qui t'has creuat pel camí té la vida fàcil. Segurament que algunes persones tenen problemes per trobar feina, o un pis per poder emancipar-se dels pares, o uns recursos per pagar aquells deutes pendents. 

    No podem anar tota la vida enfadats i amb mala cara. És bo que puguem sortir al carrer amb la rialla als llavis, i les ganes de parlar amb aquell veí amb qui no et trobes mai, o la botiguera que sempre va tan enfeinada, o simplement retornar al teu poble on vares néixer i adonar-te dels canvis, de la varietat de botigues i petits negocis, que de ben segur costen suor i llàgrimes, però que se't presenten de manera alegre, convidant-te a participar d'aquestes ganes d'avançar i de fer-ho de la manera més fàcil i positiva possible.

    Després, ja valorarem si tot allò que ens ha sembla bonic és totalment real, i si cal treballar a fons per millorar molts aspectes de la nostra vida, per fer més fàcil la vida de tothom. No ens podem quedar amb l'anècdota, però hem de procurar no amargar-nos més del compte. De ben segur, malgrat tots els problemes que hem d'afrontar diàriament, hem de reconèixer que hem tingut la sort de viure en un país molt més ben endreçat que d'altres. Ara cal que pensar en els que, tot hi viure al nostre costat, les coses no els hi van tan bé i, s'hi hi podem fer alguna cosa, contribuir a que la seva vida sigui digna i feliç.

Passejant per Vic

Avui he anat a Vic i ho he aprofitat per contemplar la ciutat, no pas com a turista, sinó com a espectador. He observat aquells detalls de la vida diària i n'he tret les meves impressions. Segur que una persona que visqui actualment a Vic em podrà refutar algunes de les opinions que n'he tret, però parlo pel que els meus ulls han vist.

No podem oblidar que soc vigatà i n'estic orgullós. És per això que la meva opinió sobre la ciutat no és del tot neutral, sinó que té un biaix en positiu, però he intentat observar i opino sobre allò que he vist, sense valor afegit.

He trobat una ciutat neta, endreçada, amb personal de l'administració treballant per a la ciutat. Tallant herba, arreglant mobiliari urbà, netejant... també preparant alguna celebració, no sé si com a cloenda d'una fira que hi ha hagut durant vuit dies, segons he vist anunciada, al parc Balmes.

El dia era favorable, perquè no feia calor, l'aire era pur i ventós. Abans d'arribar a Vic, ja he pogut contemplar el fons de la plana, el Pirineu enfarinat. Una imatge impactant, com quan acabes d'obrir una finestra enmig de la natura. 

He visitat algunes botigues i la gent ha estat súper amable. Algú podrà dir que si vas a comprar els botiguers t'atenen bé, però dissortadament això no passa sempre. A vegades tens la impressió que els molestes. Avui, a Vic, això no ha estat així.

Una parella amb dos gossos petits enjogassats corrent pel prat, al costat del riu Méder. Més tard una mare amb dos fills petitons, fotografiant-los en totes les posicions, gaudint d'un dia assolellat i tranquil. El conservatori silent, esperant la tarda per rebre els alumnes... i el Montseny, amb el Matagalls al davant, més a prop que mai.

Avui a Vic he gaudit de les petites coses, que aparentment no tenen importància, però que conformen el dia a dia d'una jornada qualsevol de la nostra societat, que està en crisi, però que treu pit per ser feliç i oblidar-se, encara que sigui per unes hores, de l'angoixa que ens provoca el coronavirus maleït.

La prova del cotó de les primàries

Arran de la notícia de les primàries convocades demà a Arenys de Mar, per part de Solidaritat Catalana per la independència, em ve de gust parlar d'aquesta moda de les primàries, i deixar ben clar d'entrada que no és un crítica a cap partit en concret i molt menys el que ha motivat aquest meu escrit.

La incapacitat dels grans partits catalans, els tradicionals, per aprovar una llei electoral pròpia, més d'acord amb la realitat del nostre país i la situació social i política, i al mateix temps la pressió de la societat civil, ha fet que sorgís aquesta moda de celebrar eleccions primàries, que donen més protagonisme a les persones fins al punt d'obrir les urnes a persones alienes als partits en qüestió.

La solució té molts punts febles, alguns dels quals, quan l'exposes, caus en el risc de no ser comprès i fins i tot ser titllat de poc demòcrata. La realitat política actual és que els partits polítics són la base del moviment polític formal, i són ells els que presenten els candidats a ser elegits. El pes de la marca pesa molt i tot el que es fa al voltant de les persones és força simbòlic i poc efectiu.

Si fem un repàs a totes les eleccions primàries que hem pogut observar i participar, convindreu amb mi que el risc que els candidats dels aparells dels partits és gairebé nul. Per què? El PSC, a Barcelona, podrà dir que el seu candidat Collboni ha estat escollit democràticament en unes primàries, com també l'Ada Colau de Guanyem, cosa que no podran dir els candidats de CIU ni el PP, per posar uns exemples. Algú em pot convèncer que l'Ada Colau podia témer no ser escollida? Hi havia risc?

En el cas d'Arenys, aparco el cas de CIU que té uns components especials, qui ha pensat per un moment que en Ramon Vinyes no seria el candidat escollit en les primàries del PSC? o Acero de Solidaritat Catalana? o David Caldeira de la CUP? o la Isabel Roig a ICV? En el cas d'ERC crec, si no m'equivoco, que la decisió no es va posar a votació, ni tampoc al PP o C's.

Amb tot això no dic que les primàries dels partits estiguin manipulades, ni molt menys. Simplement que les primàries, ja sigui per manca d'experiència o per manca de voluntaris a entrar en la política, tenen un gran candidat, el que l'aparell del partit proposa, i la resta, si n'hi ha, es presenten sense cap possibilitat de sortir escollits.

Em poso al costat d'en Maiol Sanaüja quan es lamenta de la incapacitat de CIU, ERC, PSC i ICV, durant trenta anys, de pactar una llei electoral pròpia. És bo que quan anem a votar els nostres polítics locals, també tinguem en compte la marca que porten i que representen. Tots hem d'estar a les verdes i a les madures. Sempre hi ha coses que ens plauen i altres que ens comprometen, i no ho podem negar. Quan tindrem llistes obertes?